dimarts, 29 de novembre de 2011

Venus

Els ulls s'em van cloure quan vaig entrar a la gran cavitat il·luminada. Els focus irradiaven una llum potentíssima i vaig haver de parpellejar diversos cops per acostumar la vista després de tanta foscor. Per fi vaig poder observar l'entorn amb nitidesa. El grup d'expedició s'havia concentrat al voltant d'unes estalagmites i discutien la seva possible composició. En Nanashi estava ajupit a terra i clavà un dit en una de les protuberàncies. Era tova i s'enfonsava una mica quan se li apropava escalfor. Tots es van allunyar una mica, amb els ulls com plats. Darrera d'ells hi havia tres siluetes retallades contra la llum d'un focus enorme. Distingia la forma del Doctor Pavlichenko, gesticulant bruscament. Al seu costat, una dona de la meva alçada acotava el cap i un home gegantí es fermava entre ells. Vaig apropar-me poc a poc per tafaneria. Pel to, els estava renyant, especialment a la noia, a qui acusava de saltar-se les normes de protocol d'expedicions.
Tractaven de discutir en veu baixa, però els sons ressonaven a tota la caverna.
-Com se t'acut marxar sola enmig de la nit? I si t'hagués succeït una desgràcia? Ets una irresponsable!-feia el Doctor. La noia mirava a terra i responia amb monosíl·labs. L'única frase que  va dir fou per disculpar-se, amb to penedit.
-Ho sento, no sabia que t'ho prendries així. Sé que hauria d'haver demanat permís amb antelació, però desitjava tant començar a investigar aquest lloc!!

-Ets com una nena petita, capriciosa i egoïsta! Sabies que estaves sota la meva responsabilitat! Que creus que em passarà si et succeeix quelcom? -Li etzibà el Doctor, quasi escridassant-la i agafant-la amb força d'un braç.

-El mateix que et passarà si em tornes a posar la mà a sobre- feu ella, desempallegant-se de la mà tremolosa d'en Pavlichenko. A contrallum, veia la dona amb el cap alçat, desafiant-lo amb la mirada altiva.

L'home gran de la veu pastosa, que no anava uniformat de científic sino de soldat, semblava divertir-se amb l'escena.
-Au, doctor, calmi's. Sap que amb mi està ben protegida. -digué, per apaivagar el neguit del rus.

En Pavlichenko li dirigí una mirada fulminant i bufà enrabiat.
-I tu...-l'assenyalà amb un dit i contengué la seva irritació tancant el puny amb força. Seguidament es donà la volta i digué amb resignació -Més val que la vostra escapada hagi estat profitosa.

-Ho ha estat-respongué ella amb determinació.

El gegant marxà cap a l'entrada de la sala, i es posà a xerrar amb els altres dos soldats que feien guàrdia. En Pavlichenko llegí en veu alta els informes que havia realitzat la científica temerària durant aquelles hores. Tothom l'escoltava atentament i jo vaig situar el bot-càmera davant seu per prendre bons plànols. Alhora, vaig recòrrer la caverna meravellada amb els seus colors.  Les parets eren de color malva brillant que variava en funció de la llum aplicada. Depenent des d'on mirés, adquiria tonalitats blavoses, groguenques, o violàcies. Vaig fer cas de les recomanacions d'en Nanashi de no tocar res per no malmetre l'estudi que se n'estava fent. Les textures a cop d'ull semblaven suaus i bulboses. El sòl també era tou i llefiscós i havia d'anar amb cura de no relliscar. Del sostre penjaven estalactites bonyegudes que s'unien a les estalagmites més altes. Al fons s'estenien columnes desiguals i es perdien a la foscor.

-No s'allunyi d'aqui, senyoreta Ona-em digué en Nanashi, mentre m'oferia una carmanyola de la seva motxilla. -Hi ha més passadissos que encara no hem explorat i és millor que ens quedem tots a la zona il·luminada. Pot treure's el casc i la mascareta per dinar.

-D'acord, moltes gràcies!

Vaig empassar-me la barreta energètica de cereals en tres queixalades. Estava mastegant amb dedicació quan algú em va posar una mà a l'esquena i vaig fer un esgarip de l'ensurt. Vaig tossir, una engruna de cereal se m'havia anat per l'altre cantó i gairebé em vingueren basques.

-Ho sento, no volia espantar-la- vaig sentir que deia algú darrera meu. Em vaig girar envermellida i amb els ulls plorosos, i vaig empassar el tros que per fi havia pres la direcció correcta. Encara em vaig envermellir més en veure qui tenia al davant. Em vaig sentir maldestra i ximple, badant sense dir res. Tota l'estona l'havia vist a contrallum, i només intuïa sa silueta fosca fonent-se amb la claror. Ara la tenia al davant, i era com trobar-se amb un àngel enmig de l'infern. Els seus ulls m'inspeccionaren amb curiositat, i alguna cosa es remogué dins meu, com si acabés de patir una forta sotragada emocional. Vaig ser captiva d'aquella mirada uns instants, esguardant-la en silenci.

Em va atansar una mà.
-Sóc la Venus.-digué, dedicant-me un bell somriure.- Deu ser la senyoreta Ona, oi?
Li vaig encaixar la mà que m'oferia, assentint embadalida i ruboritzada, com si mai hagués vist una dona. De fet, potser mai n'havia vist cap com aquella.

-La del fong lluminós?-vaig dir estúpidament, quan vaig deixar anar la seva mà, petita i càlida.
-Pel que veig ja havia sentit a parlar de mi.-rigué. La seva rialla era com aigua clara brollant d'una font verge, lliure i jovenívola. No sabia que dir. És un dels meus molts defectes. Les cares boniques em deixen en blanc i només sé somriure i assentir com una babaua.

-Suposo que voldrà enregistrar informació pel seu documental. Vol que li ensenyi les mostres que hem pres en aquesta zona?-em preguntà. "Ensenya'm el que tu vulguis, princesa", vaig pensar.

-És clar, senyoreta Venus. Sisplau, tutegi'm.
-Està bé, senyo...Ona.- digué- acompanya'm, sisplau.

La vaig seguir dòcilment, sense perdre el rastre de les seves cames hipnotitzadores. Em captivava el moviment dels seus malucs enfundats en l'uniforme de científica de l'Aliança. Vaig mirar cap al soldat gegant, el que se suposava que era el seu protector. Per la seva mirada vigilant, també semblava ser la seva mascota ensinistrada.

La Venus es va recollir els llargs cabells foscos en una trena, mentre jo inspeccionava els seus apunts i els seus flascons transparents. A dins d'aquells pots hermètics hi havien teixits estranys i petites criatures membranoses amb les venes per fora de la pell. Mentre jo feia captures amb els meus ulls, el bot-càmera s'encarregava de gravar-la a ella discretament, des de lluny, amb el zoom al màxim. Cada cop que em mirava em quedava encisada pels seus preciosos ulls. Sabia el que m'estava succeint. Ja m'havia passat altres cops, feia molt. I no sabia si alegrar-me'n o defugir-ne d'aquella il·lusió encegadora. Vaig optar per la segona opció, malgrat saber que m'estava enganyant a mi mateixa.
-Que té de peculiar aquesta caverna?-vaig voler saber.
-Que les seves parets no són de pedra.
-I de que són?
-De fibres orgàniques.
-Vols dir que estem a dins d'una mena d'ésser viu?-vaig fer incrèdula.
-No ben bé. La cova és un lloc inert. A sota dels teixits orgànics hi ha una mena de roca esponjosa, i d'ella surten aquests fluïds rosàcis que ho cobreixen tot. No sabem encara que és ni quina funció exerceix en aquest microclima. És l'única caverna que hem trobat amb aquestes característiques tan estranyes.
-S'han analitzat les mostres orgàniques?
-No encara. Les hem pres aquesta matinada. Ahir vam trobar aquest indret per casualitat, i els soldats ens van ajudar a senyalitzar el camí amb una cinta blanca perque avui poguessim tornar al mateix lloc. Aquest vespre ja podré examinar les fibres al laboratori.

-I aquestes criatures d'on han sortit?
-Estaven a dins d'una estalagmita esponjosa. Formen part d'un ecosistema molt complex que encara no entenem. No sabem si són paràsits o simbiòtics.
-Semblen embrions.
-Doncs sí, és una bona observació. Això podria ser una cambra de fecundació d'alguna espècie subterrània, si fossin embrions...

La idea de ser dins d'un úter gegant no em va agradar gens. Mai havia estat claustrofòbica, però en aquells moments em temia que estava experimentant una sensació semblant. Em vaig angoixar en pensar que la sortida era molt lluny, a molts metres de foscor absoluta d'on érem. Un lleu mareig em va fer rodar el cap. La Venus ho devia notar, perque em va agafar una mà entre les seves i me la va acariciar.
-Et trobes bé?- em va dir apropant-se molt a mi. Vaig sentir la seva escalfor a tocar de la meva pell. Podia ensumar l'olor dels seus cabells i l'alé de la seva boca molsuda davant meu. Vaig recuperar-me totalment, encara que els batecs del meu cor em trontollaven per tot el cos. Però em penso que allò devia ser a causa de la mà que encara m'estava acariciant i de la proximitat del seu rostre preocupat.

El seu "goril·la", el soldat de complexió ampla, va trencar l'encanteri del moment, i la sensació d'estar soles compartint un moment especial en aquell indret es va esvair per complet.
-Marxem d'aqui. En Pavlichenko vol explorar la cova de les membranes de llum -digué amb aquella veu greu, pastosa i insofrible.

Em vaig preguntar si hi havia alguna cosa entre ells. Per com la mirava aquell home, sabia que la Venus no l'era indiferent. Però ella no semblava tenir-li cap mena d'afecte, i quan el soldat s'allunyà semblà alleugerida.

-Anem? -digué. I abans que li hagués respost ja havia recollit els seus estris i mostres i caminava cap als seus companys de professió.
Vaig posar-me de nou la mascareta i el casc i vaig situar-me al final de la fila índia, darrera de la geòloga rabassuda. Vam travessar un passadís senyalitzat amb una cinta groga. No hi havia més de vint metres entre una sala i l'altra, però el descens es feia molt difícil i vam trigar un quart d'hora en arribar. El terra relliscava, els científics s'entrebancaven i queien, i cada persona que tenia al davant esdevenia un obstacle per avançar sense arrossegar ni empentar ningú.
La sala era més estranya que la anterior, doncs els teixits orgànics es feien encara més evidents. Per tot arreu penjaven membranes lluminoses travessades pel que semblaven capil·lars sanguinis.
Els soldats van instal·lar el gran focus a l'entrada, i el grup de científics es va dispersar per tota la sala, dividint-se en parelles per prendre mostres i apunts. Em volia apropar de nou a aquella científica que tenia un nom tan escaient, però no volia semblar pesada i em vaig dirigir cap a en Nanashi, que estava prenent apunts amb l'altre biòleg asiàtic.

-Miri, senyoreta Ona! És una troballa excepcional!  -El company d'en Nanashi assenyalà la membrana translúcida. -Ho veu?? És un organisme viu que produeix llum, com alguns peixos abisals terrícoles. No li sembla sorprenent?

-És clar, de fet, tot em sembla increïble, a Demèter. Tot és nou, encara que els nous som nosaltres... -vaig fer, reflexiva.

De sobte, es va sentir un xiscle agut al fons de la sala. Vam anar-hi corrents. A terra hi havia la geòloga grassoneta, plorant amb cara d'esglai. S'havia fet sang als colzes en caure, i estava tota impregnada en aquell líquid llefiscós que hi havia per tot arreu.
-Que ha passat? -li preguntà un company.
La dona assenyalà amb la mà cap a un passadís fosc, i una esgarrifança la feu tremolar.
Un soldat l'ajudà a aixecar-se i la cobrí amb una mena de manta tèrmica del cap als peus.
-L'heu de dur a descontaminar.-digué en Pavlichenko. -No la porteu a l'infermeria fins que no hagi estat totalment examinada i descontaminada. M'heu entés?

El soldat i la científica esparverada van abandonar la cova i vam restar muts. Que havia vist per espantar-se tant? En Pavlichenko va ordenar als altres dos soldats que evacuessin la cova, que l'expedició tornava a la base. El soldat gegantí anava el darrer de la fila, i jo anava entre en Pavlichenko i ell. No sabia per que però la presència d'aquell goril·la m'irritava. Semblava el típic tipus prepotent que es creia el mascle alfa dels lloms platejats. Feia fortor a suor i exhalava testosterona per tots els seus porus. A més, tenia aquella mirada freda, mancada d'intel·ligència, que semblava travessar la roba i la carn. Era tot múscul i força bruta. Al cap i a la fi era un soldat i no s'esperava res més d'ell.
Quan vam arribar a la base, només quedava una hora per que enfosquís. En Pavlichenko va fer avisar en Sergei i li va ordenar que em portés a la colònia. Tots els científics havien entrat ja a la sala de descontaminació i no m'havia pogut acomiadar de la Venus, que per altra banda, no havia mostrat cap interés en mi des que haviem abandonat la primera cambra cavernosa. Vaig tornar sola amb en Sergei cap a la cúpula, mirant el paisatge des de l'híbrid volador. Les primeres ombres anaven empassant-se la terra, enfosquint els aiguamolls i les muntanyes. La Lluna Blava havia aparegut difosa a les boires de l'horitzó. Vaig mirar cap al fons de la vall que estavem sobrevolant. Allà també hi havia una boirina fosca, de color verdós. Al cap de pocs minuts érem al túnel que unia l'exterior amb les Bases de l'Aliança. Em vaig acomiadar d'en Sergei a la cambra de descontaminació, i vaig tornar al Cinc, el meu habitacle. Allà em vaig estirar al sofà i vaig pensar en la meva nova descoberta. La Venus. M'agradaria tornar-la a veure.

2 comentaris: