dimarts, 8 de novembre de 2011

La pintura de la Tau

La següent visita que vaig fer va ser al Centre d'Art Demeterià, al pavelló de Cultura que hi ha a l'ala dreta de la Casa de Demèter. Totes les construccions de la colònia són mòduls prefabricats i muntats a correcuita després de l'aterratge, però estàn molt ben edificats. Passejant pels passadissos que porten al pavelló de Cultura, em sorprenia la celeritat amb que havien muntat tota la colònia, i en especial la gran Casa Comunitària de Demèter, que sumant els hivernacles i l'Edén, abastava més terreny que tots els habitacles junts.

Ja feia dies que s'havia obert el centre d'art. La humanitat és una espècie que necessita expressar-se de mil maneres diferents i compartir aficions comunes. Aquest pavelló públic va ser pensat per fomentar el naixement d'una nova cultura, la demeterenca.Tenir una cultura pròpia vol dir tenir una identitat com a poble, un nexe d'unió entre tots els individus que formen la societat d'un lloc en concret. Fer arrels a un planeta on no s'hi ha nascut és més difícil del que sembla. Per naturalesa, les persones ens sentim terrícoles, visquem on visquem. Només els humans nats a les colònies es senten colonials i no terrestres.

La Tau em va rebre a l'entrada de la Sala de Pintura. Ella és una de les responsables del Centre de Cultura. Em va fer un petó ben sonor a cada galta i li vaig atansar un farcellet amb algunes flors de les que em van donar als hivernacles. M'havia aconsellat portar algun objecte bonic per pintar, ja que fariem l'entrevista practicant alguna afició artística. Les flors li semblaren una tria perfecta. Les deixà en un got d'aigua i preparà uns llenços i pinzells. Li vaig dir que no en tenia ni idea de pintar. Ella riguè i em responguè que es tractava de gaudir del moment, que no importava el resultat si fent-ho t'ho passaves bé. És tan trempada! De vegades envejo la seva forma de ser, sempre tan sociable, riallera, enèrgica... A tothom li cau bé. És l'optimisme en persona.

Abans de començar a pintar, la Tau m'ensenyà l'exposició de pintures. El bot-càmera anava levitant per l'aula. A les parets ja hi havia molts quadres exposats. Alguns eren retrats paisatgístics de Demèter. D'altres, retrats de demeterencs. També hi havia pintures que no s'entenien, però que abstreien. Mentre passejava entre aquelles teles acolorides, em vaig adonar que un dels retrats era de la Tau totalment nua. Em vaig ruboritzar. En veure'm davant d'aquella pintura, em diguè que no m'avergonyís, que el cos humà és una de les coses més belles i naturals que existeixen. M'explicà que fa de model  al natural, i que si ho desitjava jo també m'hi podia apuntar.

Em vaig sentir una mica incòmoda i en percebre la meva tensió va apressar-se a aclarir el que havia volgut dir, que m'apuntés a pintura, no de model. Vaig fer una rialla alleugerida. Ella esclafí a riure sorollosament després d'arreglar el malentés.
Vam començar a pintar les flors. He d'admetre que l'experiència em va agradar més del que m'imaginava. Relaxava molt, fer pinzellades gairebé d'esma. Durant l'estona que vam estar pintant, la vaig entrevistar. M'explicà els seus projectes de futur, la funció del centre de pintura, la necessitat de cohesionar la gent de la colònia per fer una societat més forta... De tant en tant però, pel fet d'existir ja una amistat entre les dues, ens desviavem del tema principal de l'entrevista, i havia de redreçar la conversa deixant de banda els temes personals que sorgien.
Al final de l'entrevista, el seu llenç era d'una bellesa colpidora, gairebé semblava una fotografia de les flors, però amb més llum i colors. En canvi la meva tela era com un drap tacat i prou. Em va convidar a tornar un altre dia per conèixer els altres responsables del Centre d'Art. Vaig acceptar la invitació i ens vam acomiadar.

Al Cinc, mentre seleccionava les imatges i diàlegs que apareixerien al documental, aparegué el retrat de la Tau, que el bot-càmera havia gravat en alta definició. Tenia un cos petit però bonic, tatuat de dalt a baix amb motius maorís. L'artista que l'havia pintat havia sapigut copsar la brillantor dels seus ulls tan vius, i la màgia d'aquell rostre feliç, amb les dents una mica separades i el somriure de llavis fins.

Potser si que m'apuntaria a Pintura...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada