dilluns, 31 de desembre de 2012

Refutant la teoria

A en Dzeko no li convenç la teoria de la Venus. Ell no creu que el planeta sigui viu ni funcioni diferent que la resta de planetes que coneixem. Pensa que hi ha d'haver alguna altra explicació i que la Venus té massa imaginació. És possible que en Dzeko tingui raó, però ella és la biòloga. Deu tenir les seves raons per defensar aquesta teoria. Però la veritat és que costa molt de creure. Tots tenim la nostra opinió respecte al tema de les roques orgàniques.

La Tau, que és molt supersticiosa i fàcilment manipulable amb allò dels Déus de la Natura, sí que creu que Demèter és un organisme viu, però diu que a darrera d'això hi deuen haver uns Déus com els de la Terra, fent que hi hagi un equilibri. De vegades em sorprén que sigui així. Estem en una època on les religions han quedat obsoletes per que el progrés i la educació no deixen espai per creences espirituals i esotèriques.

En Pòl·lux pensa el mateix que en Dzeko. Creu que la Venus va errada i que els seus estudis no demostren res, doncs no ha fet més que l'anàlisi d'una zona del planeta, i no pot saber el que hi ha al nucli de Demèter.

En Píter creu que l'organisme que obre forats a les coves és una mena de paràsit que no té res a veure amb l'estructura geològica del planeta. Potser és un organisme que viu en simbiosi amb altres organismes
microscòpics del subsòl, o potser és un devorador de minerals i per això s'obren orificis i esquerdes a la roca. Del seu pas en queden galeries impregnades d'aquelles mucositats, i potser amb l'impacte d'algun agent extern com el tacte o el vent, les membranes d'entrada es contrauen o s'expandeixen i els forats queden a la vista. La veritat és que aquesta teoria és molt més fàcil de creure que la de la Venus. A més, en Píter em va dir:

-I si fos un informe fals? Potser vol saber si pot confiar en tu. Si aquests informes arriben a la Inger o a qualsevol altre de la colònia, i la Venus se n'assabenta, sabrà que ens els has mostrat, i que un de nosaltres no és de fiar. Crec que només t'està posant a prova. No dic que no sigui certa la seva teoria. Sols que pensis en totes les possibilitats i variables.

Els seus raonaments tenen lògica. I segurament els meus companys tenen raó.

dimecres, 26 de desembre de 2012

Missatge de la Venus

El missatge de la Venus era molt fugaç, gravat a correcuita i amb interferències. Era un missatge de veu telepàtica.

" No tinc temps, estan a punt de desconnectar-me d'Extranet. Sé que vas marxar de la colònia i vius amagada amb un grup de rebels. En Pavlichenko creu que sé on ets i em té en una cambra especial per fer-me un interrogatori. Si ens tornem a veure, t'explicaré el que t'he amagat des que ens vam conèixer. De moment només et puc dir el que he fet des que vaig fugir. Vaig aconseguir escapar durant un temps, i em vaig refugiar a la cova on ens vam conèixer. En Groff, el meu vigilant, em va seguir la pista, però no em va arribar a enxampar. Vaig deixar de notar que em seguia al cap d'uns dies, i vaig suposar que m'havia perdut el rastre. A dins la cova em vaig alimentar de píndoles nutricionals i injeccions hidratants. He pogut estudiar a fons el funcionament biològic del subsòl. T'envio tots els arxius i plànols que expliquen amb tot detall els meus descobriments. Que no caigui mai en mans d'en Pavlichenko. És planetòleg i s'adjudicaria els mèrits de la meva descoberta. Si em passa alguna desgràcia, vull que es sàpiga que vaig descobrir l'ànima de Demèter. El planeta està viu per dins, Ona! És meravellós! "

Es sent de fons un brogit i la veu telepàtica s'interromp uns instant.

"M'estan inoculant el sèrum, en pocs segons estaré incapacitada. He vist el que està passant aquí als laboratoris exteriors. He alertat al meu pare, però no sé si serà a temps d'aturar en Pavlichenko. Sento no haver-te confiat tota la informació sobre mí, Ona. Sé que estàs amoinada per mí, però no has de patir. Si sapiguessis la veritat, t'adonaries que no paga la pena preocupar-se per la meva persona. Amagueu-vos bé, i no feu res que us posi en perill! Fes-me cas! El meu pare enviarà algú a aturar tot això, de debò! "

Li falla la veu. El sèrum ja devia estar fent efecte.

"A la cova hi havia algú més, Ona. Era una ombra transparent que es movia en silenci. Al principi pensava que era en Groff, però...Em va disparar. Vaig aconseguir còrrer fins a l'exterior, i l'assassí no em va seguir, però a fora hi havia soldats de l'Aliança. I així és com em va trobar en Pavlichenko. No sé qui o que és allò que em va intentar matar, però aneu amb compte, encara hi deu ser. "

En sentir aquest missatge de seguida vaig intuir de qui es tractava, però encara no ho he dit a ningú.

"Necessito mantindre'm estable per poder-te enviar el missatge, Ona. Uns segons més i prou... No t'ho vaig dir mai, i no ens coneixiem prou... però sé que entre tu i jo hi va haver una mena de connexió des del principi. No sé de quina mena, però em sento molt propera a tu. Espero que estiguis bé. Molta sort, Ona..."

I aquí es va tallar el missatge. I des d'aleshores no deixo d'escoltar-lo cada poques hores, i tracto d'esbrinar que és això que m'ha amagat, i per que se suposa que no m'he d'amoinar per ella. Té a veure amb el projecte "Eternitat" que apareixia a les imatges que vaig rebre fa un temps? Té a veure amb l'arxiu secret "Venus" que hi ha al microxip?

Hi ha tantes coses que voldria preguntar-li... Que va passar amb en Groff? Pel seu missatge, dedueixo que no va ser ella qui el va matar. I qui altre podia ser? L'ombra de la que parla? I no tinc cap dubte de qui és qui la va disparar. La Ghost. La noia fantasma que es movia per les coves travessant les parets com un esperit. Per que ho va fer? Va ser ella qui va matar en Groff? Si va ser ella, comptava amb un vehicle de propulsió. En Pòl·lux va trobar el rastre d'una càpsula mòbil subaqüàtica. Potser encara la podriem fer servir! Però ens haurem d'esperar a que la nostra captiva parli. I sembla que va per llarg. En Pòl·lux comença a perdre la paciència, però no vol forçar la situació. Respecta a en Dzeko. La noia encara no ha sortit del seu bloqueig, tot i que el nostre company diu que progressa favorablement.

Després hi ha l'assumpte del seu pare. Si el va alertar, per que encara no ha enviat ningú a rescatar a la seva filla? Se sap que hi ha naus de l'Aliança en aquest sector de la galaxia, per que estan investigant la resta de planetes d'aquest sistema solar. Si el seu pare ha rebut la informació de la Venus, si està al cas dels experiments de l'equip científic, per que no ha fet res? No és un home tan poderós? Diu la Venus que ens amaguem i que no fem res, que no cal que ens amoinem, que tot ho resoldrà el seu progenitor. Però no ens podem quedar de braços creuats. No sabem si realment hi ha ajuda en camí. No ens en podem refiar de l'efecte del seu missatge a la Terra. Potser ni tan sols l'han rebut. I si l'han rebut i han contactat amb en Pavlichenko i en Patterson, ara tenim un autèntic problema, perque voldran esborrar proves i eliminar a tota pressa a qualsevol persona que tingui informació sobre el tema. O sigui, NOSALTRES. Però a la Venus no. Per alguna estranya raó, no li poden fer mal. O això vull creure. Si no, per que tanta protecció?

Ella estava a una cova orgànica, no gaire lluny d'on som. Segurament fins i tot s'hi pot arribar des d'aquí, a través dels túnels que encara no hem explorat. Això em fa sentir frustrada. Hem estat tan a prop sense saber-ho! I les seves darreres paraules em tornen a fer sentir quelcom que no vull sentir. I quant més misteri l'envolta, més m'atreu. Pensava que amb el temps els sentiments s'esvairien. Però no ha estat així. Ha calgut només un missatge de veu telepàtica per fer renèixer totes les emocions que tenia emmagatzemades en algun racó del meu cor. Si el temps i la distància no poden esborrar això, res no podrà fer-me oblidar aquest amor. I si és així, en Píter tampoc podrà oblidar-me a mi. No és el primer cop que estic en un cercle amorós, però sí que és la primera vegada que tinc tan clar que no puc ser feliç ni amb un ni amb l'altre. Que no cal triar, per que no hi ha un demà per compartir amb cap d'ells dos.

La informació que va enviar-me la Venus la he mostrat a la resta: Un plànol hologràfic de totes les coves no orgàniques de la zona. Intentar fer un plànol d'una cova orgànica és una feina inútil, per que no paren de moure's i d'obrir nous forats a diferents llocs. Els estudis realitzats per la Venus són increíbles. Segons els seus informes, tot el planeta és un organisme viu. Els teixits que recobreixen les roques a les coves són com venes que connecten directament amb el nucli de Demèter. Tot el planeta és com un gran cervell, i a través de les seves "ones" o neurones planetàries, es controla el flux d'energia i la pressió atmosfèrica. El més sorprenent és que l'estructura planetària no té res a veure amb qualsevol altre planeta conegut. No hi ha un nucli pròpiament dit, que faci moure plaques tectòniques. És més aviat com un cor. No hi ha magma sota l'escorça terrestre. Tot es mou gràcies als teixits orgànics que envolten la roca, i el planeta creix i es contrau segons convé. Tot està connectat a aquesta matèria viva, fins i tot l'aigua. Els anàlisis realitzats als aiguamolls mostren la presència d'unes molècules que es corresponen al mateix tipus de composició present a les roques orgàniques. Tot està en constant equilibri gràcies a una connexió biològica natural que arriba a tots els punts de Demèter. Alterar una petita part del planeta podria desequilibrar tots els ecosistemes alhora. És molt important fer pública aquesta informació abans que els humans fem algun mal irreparable al planeta. No hem arribat a entendre totes les dades de l'estudi. No som científics. La única que podria explicar-nos millor els descobriments de la Venus, és la Inger. Però no podem enviar-li la informació, perque no sabem fins a quin punt està controlada.

Tots hem quedat astorats en saber que estem vivint en un planeta que gairebé batega. I ens fa por. Venim d'un món que funciona d'una manera molt diferent. A la Terra i a les altres colònies les pedres són inerts, i els planetes coneguts s'autoregulen a través d'ones sísmiques i de convecció tèrmica. Ens sentim alienígenes, per que no formem part d'aquest ecosistema. I si ens pren per paràsits? I si el planeta s'adona de la nocivitat de la nostra espècie, i crea una toxina letal per eliminar-nos? La Humanitat es va originar a la Terra i potser no hauria d'haver sortit mai d'allà. Quin efecte tindrà la nostra expansió per la galaxia? Potser l'impacte biològic serà devastador i acabarem amb la vida dels altres planetes, com gairebé van fer els nostres avanpassats al seu món d'orígen. Espero que Demèter sàpiga defensar-se.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Necròpoli

El primer dels missatges que vaig rebre el darrer cop que em vaig connectar a Extranet, mentre estava a la boira verda, era de la meva cosina petita, la Nèbula.

- "Ona, no hi ha manera de contactar amb tu! No sé si ho saps, però l'Andròmeda es casa! Esperem que puguis venir a la celebració. L'Andra  i el seu promès han decidit organitzar la cerimònia dins una nau orbital d'aquelles que tenen vistes cap a la Lluna i cap a la Terra. Serà tan romàntic!!! I el viatge de noces serà un creuer turístic pel Sistema Solar, des de Venus fins a Saturn. Quina enveja em fan! Bé, t'explico el que he anat fent respecte l'assumpte que ens ocupa.
Això que veus a la imatge que he adjuntat és l'entrada al panteó de la familia de l'Alba, a la Necròpoli Lleidatana. És una meravella de lloc! Tant de bo hi pugués viure! "


La imatge mostra un soterrani llòbrec i humit, amb creus esculpides a les parets i espelmes hologràfiques a terra. La porta del panteó té una altra creu, cosa que em sorprén, doncs tenia entés que l'amiga de la meva avantpassada era atea, com ella. Suposo que qui va fer construir el panteó no ho era. El missatge continua.

"Gràcies a en Jan vam poder accedir al panteó familiar. Vam haver d'anar al Registre Civil per aconseguir la documentació i els permisos pertinents. No vegis quin mareig de papers i quins merders per demostrar que la tomba pertany a la seva rebesàvia. Bé, el cas és que tenen allò vigiladíssim per evitar les profanacions, però alhora està totalment descuidat. Fa molta pena. Més que un cementiri semblen les catacumbes de la ciutat. Pel que sé, abans era a l'aire lliure, però amb els anys va acabar al subsòl. Així que deu fer mig segle que no hi entra la llum del sol. I es nota molt, feia una pudor a fongs i a mort! Però només que s'instal·lés un bon sistema de ventilació, seria un espai perfecte per fer-hi un Club Necrogòtic.


No et vull donar falses esperances. No hem pogut accedir a la tomba de l'Alba. El seu nínxol té una pantalla antiga en força bon estat, amb imatges de la seva vida, dades interessants i anècdotes que hi han anat afegint els que la coneixien, però el panell on s'ha de teclejar el codi per obrir el taüt està molt malmès per la humitat i el temps. A més, no sabem quina és la combinació numèrica. En Jan diu que podriem reventar la tapa del nínxol i prou, però hi ha guàrdies al passadís i ens sentirien. No sabem que fer. Tu tens alguna idea de quin pot ser el codi d'accés?
Bé, no t'entretinc més. Espero que estiguis bé. Cuida't i gaudeix!"


Em temo que en Jan té raó. No hi ha manera de saber el codi avui dia. Haurien de figurar als documents de manteniment de la tomba, però ja ho deuen haver comprovat. I si el panell està tan malmès com diu, l'única solució serà fer el que proposa en Jan. Però no vull que es fiquin en un embolic. Si els acusen de profanadors de tombes, els hi pot caure una bona temporada a la presó. Dins els cementiris hi ha cadàvers enterrats amb joies i tota mena de coses de valor, que segurament són més valuoses pel fet de ser antiguitats... Hi ha una autèntica fortuna a sota terra. I això és molt temptador. Per això els cementiris són llocs tan protegits que ni tan sols es poden visitar sense permisos especials. Si la gent continués fent enterraments, potser la cosa seria diferent. Però ja fa molt temps que les persones prefereixen ser incinerades o reciclades.

M'agradaria connectar-me i aconsellar a la Nèbula que no faci cap bestiesa, però d'aquest missatge ja fa temps i potser ja l'ha fet. Ara estic amoinada per ella i no tinc forma de saber si està bé.  Per altra banda estic contenta. Han avançat molt en la investigació del que va passar amb la nostra rebesàvia. Tant de bo estigués allà. Amb la meva acreditació de reportera podria accedir a la tomba directament. És un avantatge de la meva professió. 

Quan llegeixo el missatge de la Nèbula sento una gran enyorança envers la meva terra i la meva familia. La notícia de la unió civil de la meva altra cosina em fa molt feliç, i alhora em sento desgraciada per que no sé si arribaré viva a l'esdeveniment. Estic angoixada i la nostàlgia només fa que revifar el meu síndrome d'Ulises.

dijous, 20 de desembre de 2012

Dubtes

Les imatges que he inclós al documental per la Fundació són úniques. I és que les estones lliures me les passo sobretot redactant els guions per ambdues històries, la de Demèter, i la dels terroristes que estan experimentant amb els colons. Sé que si no aconsegueixo més proves, ningú ens creurà. Hauria d'endinsar-me als laboratoris de l'Aliança per gravar i poder demostrar que no lluitem en va.

En Píter està al meu costat, reparant una de les batèries del G-Wagon, que sembla ser que es descarrega sola. De tant en tant em mira de reüll, i noto que em cremen les galtes. Com pot ser que encara el desitgi? Ell manté la seva paraula de mantenir les distàncies, però de vegades trobo molt a faltar les seves abraçades, els seus petons, la seva escalfor. Només s'apropa a mi per saber com em trobo, i m'acaricia la panxa. El simple gest de posar la seva mà quieta a sobre del meu ventre ja em fa estremir.

Estic segura que si li expliqués això de les pèrdues dels darrers dies, m'acompanyaria a la base a fer-me proves. Però si vaig a la base, no només em faré el diagnòstic. Vull interrompre l'embaràs, i ell això no m'ho permetria mai dels mais. Em sento cruel per desitjar la mort de l'esser que creix dins meu. És el meu fill, ja té nom i el sento tan viu... però els altres tenien raó. La Inger, en Pòl·lux... ells m'havien aconsellat que aturés l'embaràs, i no els hi vaig fer cas. Ara estic en un moment massa avançat de la gestació, i quant més temps passi, més difícil em serà avortar. De vegades torno a dubtar. Penso, "I per que no?"  Potser el podria tindre i viure com una salvatge a les coves, no sortir mai a la llum, fugint de l'Aliança tots dos fins la mort. Els primers humans ja vivien així, i l'espècie va sobreviure. Per que no intentar-ho?

Però he de participar a la missió. Tots tenim un paper en aquesta història, i a mi em toca estar a peu de canó. No podré ser útil si vaig amb una nosa de no sé quants quilos arrapada al meu cos. I em temo que les paraules d'en Pòl·lux eren molt certes. Una dona militar embarassada, acaba cedint als instints maternals i avantposant la vida del seu fill per sobre de qualsevol ordre o obligació. Si ara mateix estic dubtant, és per que hi ha sentiments que no puc ignorar. No el conec, no la conec, però l'estimo d'una forma molt especial. L'estimo com només una mare pot estimar.

Tanco l'ordinador. No puc concentrar-me en els arxius d'imatges ara mateix. Comprovo que tinc l'omnieina desconnectada i que el microxip està al seu amagatall de sempre, dins una butxaca secreta cosida al folre del meu sostenidor. Encara no sé ben bé que hi ha aquí dins. En Píter no ha aconseguit descomprimir l'arxiu anomenat "Venus". Sigui el que sigui, ha de ser una informació molt valuosa. Sino, no seria tan difícil descodificar-la.

dilluns, 17 de desembre de 2012

La tria de la Tau

La Ghost continua sense parlar, però en Dzeko ha establert una via de comunicació amb ella a través d'imatges virtuals. En Píter va aconseguir desblocar un dels tallafocs del sistema de seguretat del seu cibercervell i en Dzeko hi ha pogut instal·lar una via d'accés per induir-li somnis i espais on comunicar-se virtualment, com quan juguem a un videojoc. De moment ho fa sòl. Es fica a la ment de la noia i s'hi està hores. Ella no rondina, gairebé ni parpelleja. És com una nina que respira i poca cosa més. En Dzeko la obliga a menjar i la vigila tot el temps. La tenim segrestada, però aviat haurem de prendre una decisió sobre la seva captivitat. Quan comenci la nostra operació contra els capitosts de la secta "Ultrahumans", haurem de fer alguna cosa amb ella, no la podem deixar lligada i sola, ni tampoc alliberar-la. Espero que per aquell dia en Dzeko ja l'hagi curat del seu bloqueig.

Avui toca sessió de perruqueria grupal. Com que no tenim miralls, ens tallem els cabells els uns als altres. No sabem si a Demèter hi ha polls, però tenim molta cura de la nostra salut i higiène personal per si de cas. Mentre li tallo el serrell a la Tau, que jeu just davant meu amb els ulls clavats a terra, en Pòl·lux em talla els cabells. Li he demanat que no me'ls talli gaire, excepte si hi troba alguna mena de paràsit. Ho fem en silenci, pensant en els esdeveniments dels darrers dies.

Jo mentrestant, he estat ocupada amb els missatges que vaig rebre quan ens vam connectar a Extranet el darrer cop. En tinc pocs. Alguns de la familia, altres de la Fundació (que curiosament no en saben res de la meva situació), un d'un admirador secret, un de la Nèbula, i un de la Venus. Després parlaré  d'aquests darrers missatges. 

La Tau també té missatges, sobretot de la Bintou. I a través de la Bintou, un d'en Patterson. El missatge d'en Patterson és molt amenaçador. Per poder veure'l tots alhora, la Tau el va enviar al meu ordinador personal, el que utilitzo per treballar. La imatge d'en Patterson es veu força nítida. La gravació va ser feta a la Sala de Planificació d'Operacions Militars de l'Aliança. En Pòl·lux va reconèixer l'estança de seguida. El missatge d'en Patterson és molt amenaçador, no sols pel to, sino per la seva mirada de tauró, freda i estàtica."Tautoru, et parla en Kenneth Patterson, capitost de les forces armades de l'Aliança a Demèter. Sabem que estàs en companyia dels rebels, no sabem si voluntàriament o no, ni tampoc sabem el que saps, però el fet que hagis escapat de la colònia és prou raó per donar-te caça. La teva companya Bintou està detinguda per intentar buscar-te pel seu compte i per no voler col·laborar amb nosaltres. La Bintou serà jutjada per un Tribunal Militar, per deserció i insubmissió, però és possible que s'en salvi si t'entregues a temps.  Si no t'entregues, la teva estimada amigueta serà castigada. I ja et deu haver explicat com són els càstigs aquí, oi?" En Patterson fa una mena de somriure sardònic que ens fa eriçar els pèls de tot el cos. " Si no apareixes pel teu propi peu, anirem a per tu. I no estalviarem munició, t'ho ben asseguro. Acabarem amb tu i amb els teus amiguets. Estigueu on estigueu, encara que us amagueu a l'altra punta del planeta, us trobarem i us eliminarem. Tu tries. Si estimes a la Bintou, afanya't. Té el temps comptat. "

La Tau s'ha passat dies plorant. Ja no somriu com abans, que de seguida trobava qualsevol raó per recuperar la il·lusió. Ha fet la seva tria. Ha sacrificat l'amor de la seva vida per salvar moltes altres vides. I em temo que em culpa de tot això. Gairebé no em parla, i quan ho fa, és com si em parlés una altra persona. Sona tan distant i esmaperduda...

Els missatges de la Bintou són de súplica. Li demana que torni, que digui on està l'amagatall dels rebels, que ho faci per l'amor que les uneix. Això encara la enfonsa més. I és que si la Tau torna a la colònia, ningú li garantitza que no castiguin la Bintou igualment, o que no la executin a ella només veure-la. No li desitjaria al meu pitjor enemic la situació que està vivint la meva millor amiga. I encara que tracto de dir-me que estem fent el correcte, alguna cosa dins meu em fa sentir culpable, em fa sentir com si tot això es pogués haver evitat. Potser si no hagués tingut tanta curiositat, no m'hagués fotut en aquest merder. Ja ho diuen, que la curiositat va matar el gat... però és aquesta mateixa curiositat la que em fa tirar endavant, la que em fa sentir viva. 

No he dit res a ningú d'una altra cosa que em preocupa molt. Si la Tau estigués més receptiva, li hauria pogut explicar a ella. Però dubto que vulgui saber res de mi ara mateix. He de tornar a la base exterior urgentment. Necessito fer-me proves a la cabina de diagnòstic mèdic. Tinc pèrdues.

dijous, 13 de desembre de 2012

La noia fantasma

No hem volgut atabalar en Dzeko ni la seva ostatge. Els hem deixat sols mentre es rentaven a sota del saltant d'aigua de l'Edén. Pel que hem vist, la noia no parla, i ens té pànic. En Dzeko diu que està commocionada, com en shock. Ella l'ha intentat matar quan s'ha adonat que la estava seguint cap a les profunditats de la cova orgànica. No ha entrat en detalls en les seves explicacions, però ha hagut de colpejar-la per desarmar-la i lligar-la, i després han quedat envoltats per la mucositat de la roca i han passat hores abraçats contra les parets, fins que la cova ha tornat a expandir-se.

En tota aquella estona la Ghost (que així és com anomenem la noia fantasma, ja que no sabem el seu nom), no ha dit mot. En Dzeko ha intentat connectar amb ella a través del sistema telepàtic de comunicació, però es veu que la noia té un programa anti-intrusió digne d'un magnat de l'Aliança. Deu ser algú important. Però que hi fa aquí? Necessitem respostes, i si no col·labora, les hi haurem d'arrencar com sigui.

La Tau i en Píter estàn muntant una mena de cel·la de contenció a dins la cabina del G-Wagon. No podem permetre que la ostatge escapi i ens delati. Encara que no arribaria gaire lluny. Si ha hagut de robar-nos provisions, si s'ha amagat a les coves tot aquest temps, és que té por de l'exterior. Sabem que no pertany a l'Aliança. Si fos així, no hauria matat al soldat que la va descobrir. Tampoc pertany a la Fundació Alfa Humanis. La seva arma és una pista important, per que només la pot haver aconseguit a través d'algun peix gros del negoci armamentístic. El seu uniforme no té cap símbol, cap sigla ni emblema. Però és un uniforme únic, més avançat que qualsevol uniforme militar de l'Aliança, dissenyat per ser invisible i indetectable a qualsevol entorn. Està clar que va arribar aquí amb un propòsit, però quin?

El que més ens intriga és com va arribar aquí. I si és la única supervivent de la primera base científica demeterenca? Potser va veure com mutaven tots els seus antics companys. Potser va haver de fugir dels seus amics mentre intentaven matar-la. Però no... No és una científica. La seva equipació no té res a veure amb la dels científics. No pot pertànyer al primer assentament humà.

En Pòl·lux frisa per poder-la agafar per banda i treure-li la informació a la seva manera. No és que li agradi la idea, però és com li han ensenyat a actuar als interrogatoris quan no hi ha disponible el "sèrum de la veritat". En casos com aquest, on ens hi juguem la vida, entenc que sigui necessari l'ús de la força per saber si estem convivint amb un element perillós o,  si pel contrari, no hi ha cap risc i pot pertànyer al nostre grup. De totes formes, dubto que en Dzeko ens deixi apropar-nos a la noia per interrogar-la. Ens ha dit que la pot fer parlar, que li donem temps i confiem en ell.

A la Tau el que més li intriga és el color dels seus cabells. La Ghost té els cabells totalment blancs, i no pot ser que els porti tenyits, perque si va arribar amb les naus de colonització, ja se li veurien les arrels. Aquesta és una altra incògnita. Va arribar amb l'Argonauta, com nosaltres? O va venir amb una nau diferent, en un altre moment? Si va arribar amb una nau pròpia... encara tindriem una oportunitat. Però és una idea absurda. Si tingués una nau, no s'hauria quedat a la cova.

Tenir els cabells blancs sent tan jove és una cosa ben estranya. Si fos albina es podria entendre, però no crec que ho sigui. I si és un efecte secundari de viure a les coves? Potser ha passat tant temps a la foscor que el seu cos ha començat a empal·lidir per una manca de melanina i de llum solar. O potser sí que és albina i s'ha passat tot aquest temps a les profunditats de la cova per que li fa mal la llum diürna. Potser és per beure aigua sense depurar... o ha menjat alguna planta o animal que li ha el·liminat la pigmentació...

Sigui el que sigui, ho sabrem quan en Dzeko aconsegueixi comunicar-se amb ella. Ara mateix la deu estar rentant, ja que no hem deixat que la deslligui. Romandrà sota vigilància fins que sapiguem la seva identitat i la raó del seu mutisme.

dissabte, 1 de desembre de 2012

El forat

L'objecte que ha expulsat la paret és una arma, i no és la d'en Dzeko. Ni tan sols és un model de l'Aliança.

-És una "Trepanadora"! La Trephine M333 ! -exclama en Pòl·lux, agafant l'arma tot sorprés.
-I que coi és això?-pregunta la Tau, que com jo, no en té ni idea de models d'armes.

-Una arma no comercialitzada, molt mortífera. És un fusell de franctirador i ametralladora alhora, compatible amb munició explosiva i projectils de tota mena. El prototip pertany a la DK CORP. Una corporació sudafricana que s'està menjant tota la indústria armamentística. Un imperi econòmic basat en la tecnologia bèl·lica. -En Pòl·lux parla amb passió dels temes relacionats amb la seva professió. Ens mira expectant,  amb els ulls brillants, com un mestre esperant les preguntes dels alumnes.

-Molt interessant, però... la pregunta clau és: Com ha arribat això aquí? -diu la Tau.
-Segurament pertany a la noia fantasma. Té un uniforme d'invisibilitat, així que no m'estranyaria que això fos seu. -Li responc jo.
-L'arma sembla en bon estat, no té ni una rascada. Si ha sobreviscut a la pressió de les parets, possiblement en Dzeko també. -Diu en Píter, esperançat.

Sentim una fregadissa a l'altra banda de la paret, que roman quieta. L'escletxa supura un líquid rosa llefiscós que va regalimant cap a terra. Ens apartem d'aquella cosa viscosa per precaució. A mesura que cau es va solidificant. Sembla un xiclet mastegat. La Tau el toca amb la punta de la sarbatana, la meva sarbatana que ara li pertany, ja que és maldestre amb les armes manuals, però amb la boca és una excel·lent tiradora. La cosa llefiscosa reacciona al tacte i es contrau, tornant al seu estat líquid i solidificant-se als pocs segons de deixar de tocar-la. Tots mirem allò bocabadats i intentem treure'n conclusions. No som científics i no podem fer raonament vàlids sobre el comportament d'aquella mucositat, però tots entenem que està relacionada amb la roca orgànica que s'obre i es tanca com si tingués vida pròpia.

-Bé, envia el botcàmera a través del forat, Ona. -Em suggereix en Pòl·lux. -Segurament tornarà sa i estalvi, si la paret reacciona com aquesta cosa.

-El problema és que perdré la senyal i no el podré fer tornar. -Remugo entre dents, impotent.

M'apropo a la paret i activo el compte enrera del botcàmera, per que intenti tornar de forma automàtica al cap de cinc minuts. Tanmateix és possible que s'avarii allà dins i no serveixi de res el que estic fent.

De sobte se sent una altra fregadissa i un grinyol com el que va escopir l'arma fa uns minuts. Més líquid llefiscós llisca per l'orifici, i el forat comença a obrir-se a poc a poc, amb petits espasmes que deixen caure més babes fastigoses a terra. I veiem alguna cosa que es belluga rere una membrana elàstica, com si fos un himen gegant que impedeix l'entrada al forat. El replec mucós es trenca i apareix un braç humà, i després un cap, i tot seguit un cos sencer. Cau a terra arrupit i encongit, en posició fetal. Està impregnat d'aquell líquid llefiscós i protegeix alguna cosa amb el seu cos.

-Dzeko!

El noi s'eixuga la cara i obre els ulls.

-Quin puto fàstic!-diu, rient.

Tots cridem eufòrics, i ens hi tirem a sobre, tot i estar tan brut. El volem abraçar, compartir la nostra alegria i mostrar-li el nostre afecte, però ell ens fa aturar i obre els braços, mostrant-nos el que està protegint. Un serrell blanc tracta d'amagar una mirada tímida, d'ulls brillants i expressió esporuguida. El seu cos tremola i s'aparta del nostre company, que la té lligada de mans i peus. En Dzeko li amoixa els cabells i li xiuxiueja a l'oïda alguna cosa que la tranquilitza.

Després ens mira, i ens diu amb un somriure:

-Us presento a la noia fantasma.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Roca orgànica

Arribem a la cova esbufegant. En Pòl·lux il·lumina les heures de l'entrada secreta amb el focus del seu fusell. Les plantes s'obren tal com s'ha obert la paret per engolir en Dzeko, i tots ens estremim intentant no imaginar-nos els nostre amic esmicolat entre les roques.

La Tau fa estona que no plora. L'esperança de trobar en Dzeko amb vida l'ha fet oblidar la seva pròpia pena. Ha sigut la primera a arribar a la cova, tot i que té les cames més curtes del grup. M'encanta la seva determinació, la passió que posa en cada cosa que fa i que sent. Tant de bo jo fos tan enèrgica com ella.
En Píter camina capcot al seu cantó i m'adono que farien bona parella, si no fos per que ella està enamorada d'una dona, i ell de mi. Però potser en un futur, si sobrevisquessim...

"Treu-te aquesta idea del cap", em dic a mi mateixa. És molt fàcil autoenganyar-se. L'instint de supervivència sempre fa que et facis il·lusions, que facis plans pel futur i arribis a creure que seràs viva demà, tot i saber que pots morir ara mateix. És injust! I no em resigno a acceptar que no hi ha esperança per a nosaltres. Segur que hi ha alguna manera de continuar amb la misió sense sacrificar les nostres vides. Hi ha d'haver alguna nau al planeta, no em crec que la Fundació i l'Aliança ens hagin deixat en un planeta sense possibilitats de marxar si hi ha problemes. Hi ha gent molt important a la colònia. Científics de gran renom, artistes famosos, militars entrenats a les acadèmies orbitals, i fins i tot en Patterson, l'heroi de guerra. No els poden haver abandonat a Demèter sense vehicles d'evacuació. Si hi ha alguna forma d'escapar, la trobaré. Encara que hagi de morir en l'intent, salvaré els meus amics. No vull veure'ls morir. No podré oblidar mai la mort d'en Dzeko, i no vull tenir més morts a la meva memòria. No podria aguantar tant dolor.

"Continues autoenganyant-te". El meu subconscient nega amb el cap amb desaprovació. I és cert. Per que sé que sí que puc aguantar tot el dolor del món. Per que malgrat haver-ho perdut tot, continuaria viva, per que vull viure. Però segurament embogiria i mai tornaria a ser la mateixa. I potser ni tan sols m'arriscaria a sacrificar la meva vida per salvar la dels altres, per que sóc egoista i m'estimo per sobre dels demés. No sóc més important que ells, però em crec amb el dret de sobreviure'ls. Per que? Per que m'estic jutjant a mi mateixa?

La veu d'en Pòl·lux em treu de la meva abstracció.

-Aquí hi ha petjades que no són d'en Dzeko, però el rastre d'en Dzeko es barreja amb elles...
-I dius que al botcàmera només se'l veu a ell?-em pregunta en Píter.

Faig que sí amb el cap, encara capficada en els meus pensaments.

-Aquí s'acaba el rastre! -En Pòl·lux assenyala una paret, i reconec el punt exacte per on va desaparèixer el nostre company.
-És allà. La paret estava oberta i de sobte es va tancar. Ja us ho havia dit... no el podrem treure d'allà dins...

La Tau s'apropa a la paret i la va palpant amb suavitat, potser buscant algun punt feble a la roca. Jo mentrestant recupero el control del botcàmera i mostro el contingut de la darrera gravació a en Píter i en Pòl·lux. Es veu clarament com desapareix en Dzeko, i tot rastre d'esperances s'esborra. Comprenen, com jo ja ho havia fet, que és impossible que hagi sobreviscut. Estem parlant de fer-li un homenatge a l'Edén de la cova, quan sentim un xiscle agut.

Ens girem i veiem a la Tau palplantada allà on estava, mirant cap a  la paret amb gran estupor. Alguna cosa es mou. Al principi és imperceptible, però poc a poc la superfície es va contraient cap a les bandes i es va obrint una escletxa de llum malva. Ens hi acostem.

-La textura ha canviat de sobte. Sembla carn! -diu la Tau, amb un fil de veu. Està més admirada que espantada.

El forat es va obrint més i més fins que gairebé hi podria passar una persona.

-Hi entrem? En Dzeko hi deu ser a dins! -exclama la Tau, irreflexivament.
-Ets boja? I si és un parany? I si la cova ens esclafa a tots? -li diuen els nois, esverats.

Cap d'ells ha estat mai a una cova orgànica. Jo sí. Però la que jo recordo no es movia... excepte quan va passar allò amb la geòloga grassoneta.

-No arrisquem cap vida humana, enviem-hi el botcàmera. -Diu en Pòl·lux.

La seva proposta els sembla bé, encara que a mi no em fa cap gràcia perdre la meva millor eina de treball. Configuro el botcàmera per que dispari agulles paralitzadores si detecta que les parets se li apropen. Potser aquell compost químic també afectarà a la roca orgànica. I just quan estem a punt d'enviar el botcàmera pel forat, la paret fa un grinyol estrany i escup quelcom a terra.

dimarts, 27 de novembre de 2012

La fissura

Tornant del congost, després d'haver-nos comunicat amb la Inger, i d'haver rebut missatges endarrerits als nostres ciber-cervells, sembla que tots hem paït les paraules de la nostra companya. La Tau, però, no ha parat de plorar, i en Píter no deixa de mirar-me la panxa. Suposo que ha entés que no paga la pena tirar endavant l'embaràs. Encara li ho hem de comunicar a en Dzeko. No sé com li afectarà saber que no hi ha forma d'escapar de Demèter. Un cop esbombem el que sabem, ens localitzaran i ens mataran. És massa jove per morir... tots ho som.

Avancem a bon ritme, però encara queda molta estona per arribar a la nostra llar subterrània. A més, la meva intenció és desviar-me cap a la base exterior. Quan estiguem entrant a la cova, em quedaré enrera i faré mitja volta cap al bosc. M'he d'arriscar a tornar-hi. Ens fa molta falta el potabilitzador d'aigua, i vull passar per la cabina de diagnòstic mèdic. Ja no per saber si tot va bé dins meu... si no per aturar la gestació. Encara hi sóc a temps.

Rebo una alerta del botcàmera. Ha detectat moviment a la cova.

De seguida em connecto a l'aparell, però només amb la funció visual. Ara mateix està sent controlat per en Dzeko, i no es pot fer ús compartit amb un bot d'aquestes característiques. Les imatges m'arriben amb interferències, potser per la llunyania de la nostra posició.

El botcàmera em mostra el que està veient en Dzeko.

La paret s'ha obert en un punt on sabem que no hi ha cap fissura. Com pot ser que hi hagi una escletxa? En Dzeko palpa la superfície i aquesta s'enretira encara més cap als costats, com si la roca fos sensible al tacte. Alguna cosa crida l'atenció del nostre company, doncs aixeca la seva arma i apunta cap a l'interior del forat. 
El botcàmera s'apropa a en Dzeko, però no aconsegueixo veure el que està veient ell. Hi ha massa soroll visual, com si a dins d'aquella cova els aparells deixessin de funcionar. El noi s'endinsa al forat a poc a poc, primer una cama, després l'altra, ben arrapat a les parets, que no deixen que es recolzi en elles, doncs es van fent enrera al contacte, flonjes com aquelles parets orgàniques de la cova on vaig conèixer la Venus.

Voldria alertar en Dzeko, dir-li que esperi la nostra arribada, que no s'endinsi sol en aquell lloc estrany i fosc. Però és tan temerari com en Pòl·lux, i aviat perdo de vista el seu cos. El botcàmera tracta de seguir-lo i, tot just quan està a punt d'entrar al forat, les parets es tanquen. En Dzeko ha quedat a l'altra banda, potser esclafat, potser atrapat per sempre més.

M'emporto les mans a la boca per contenir un esgarip. Era un bon noi. Voldria pensar que encara és viu, però em costa de creure. He vist com les parets tornaven al seu lloc, com les roques es fusionaven formant una superfície sòlida, sense fissures, sense escletxes per on respirar.

Els altres s'adonen que m'he quedat endarrerida, garratibada enmig del camí de baixada. Els ho he de dir, però no em surten les paraules. Tanco la connexió visual del botcàmera i em deixo caure a terra, marejada per l'angoixa d'haver perdut un company, sentint-me culpable per haver-lo deixat enrera.

-Que tens? Et trobes malament? -em pregunta en Píter.
-En Dzeko... ha desaparegut. He vist com la cova l'engolia...ha quedat emparedat.

Els altres es queden petrificats amb les meves paraules. I en comptes de fer més preguntes, s'afanyen a reaccionar. M'ajuden a incorporar-me i m'arrosseguen pendent avall en direcció a les coves.

-Potser encara el podem treure d'allà- diu en Pòl·lux.

Tots correm com podem, esquivant bestioles que s'ens creuen al pas i tractant de no ensopegar amb les arrels de la molsa i els còdols. Encara hem de travessar el fang i les algues de la riba dels aiguamolls abans d'arribar al nostre rai de lona i resina de bombolles. Amb l'angoixa i les presses, ja ni tan sols penso a escapolir-me cap a la nostra antiga base. Ara només vull arribar a la cova i saber si encara podem salvar el nostre amic. Dins meu, alguna cosa em diu que és impossible, que estem covant falses esperances per no acceptar la realitat. El cos humà no pot resistir l'embat de tones i tones de roca compacta.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Connexió amb la Inger


Hem marxat tots, excepte en Dzeko. Primer hem passat de llarg el congost, per anar a comprovar que l'Invictus, el nostre vehicle, segueix amagat a la cova de l'altra banda de les muntanyes. No sembla que l'hagin descobert, però no ens treiem del cap que pot ser un parany per que confiem en aquell lloc i ens puguin emboscar en un altre moment. 

De tornada, ens endinsem a la boira verda en silenci i deixem que en Júpiter es concentri. Mentrestant jo vaig observant de tant en tant a través del botcàmera per si succeeix alguna cosa a la cova. He deixat el botcàmera a càrrec d'en Dzeko. Algú s'havia de quedar vigilant les nostres provisions. Ara que sabem que hi ha una altra persona al nostre territori, hem d'actuar amb precaució. Com que la noia fantasma sembla tan esmunyedissa, el botcàmera serà de gran ajuda si encara porta avariat l'uniforme d'invisibilitat. No ens podiem arriscar a deixar un company sol amb una assassina professional rondant per la cova. La Tau s'havia ofert per quedar-se a la cova amb ell, però necessitavem algú que pugués enfilar-se als arbres a vigilar mentre els altres feiem la revisió de l'Invictus. En Dzeko també ho podria haver fet, però la Tau no és bona lluitadora, i haviem de triar un dels dos per quedar-se a les coves. 

Ara mateix en Píter està establint connexió, mentre en Pòl·lux, la Tau i jo el cobrim. Sona una mena de senyal als nostres caps. La conversa s'està executant. Escoltem la veu virtual d'en Píter.

-Com estàs, Ingegärd?
-M'han implantat un xip de seguiment. No sé si poden detectar les meves connexions amb l'exterior, així que fem-ho ràpid. 
-No te'l pots treure?
-Això confirmaria les seves sospites. És millor que faci veure que no m'importa. 
-Com ho vas saber?
-Han posat un xip de seguiment a tothom, i ningú s'hi ha negat. Per contracte, estem obligats a acceptar qualsevol cosa que l'Aliança ens faci, sempre que sigui pel bé de la colònia. Està clar que jo no podré seguir-vos, en cas d'haver de fugir. 
-Però si marxes te'l pots arrencar just abans de sortir a l'exterior, no?
-No. Me l'han posat al clatell, just a tocar de l'axis. Podria causar-me greus lesions a la mèdul·la si no encertés on fer el tall. Necessitaria algú que conegués la posició de les vèrtebres i que estigués disposat a fugir amb mi, però dubto que quedi algú d'aquestes característiques a la colònia. Han començat a traslladar gent. 
-A on?
-Diuen que la nova ciutat ja està construïda i que la selecció de colons va en funció de la seva professió. Podria ser creïble si no s'haguessin endut a tots els que hi havia a la llista negra, per que un d'ells és músic, i dutbo molt que la seva presència sigui imprescindible a la nova ciutat.
-Creus que els estan portant als laboratoris? 
-Segurament. Però no als laboratoris de la colònia. He estat espiant els moviments dels vehicles als túnels. S'estan emportant els subjectes d'experimentació a la base exterior de les muntanyes, on vivia la Venus.
-No pot ser que sigui veritat allò del trasllat a la nova ciutat? 
-Impossible. He vist els informes dels arquitectes. Els robots constructors no acabaran la ciutat fins d'aquí a uns mesos. Ara mateix només hi ha els fonaments i algunes estructures defensives, apart del nucli d'energia i els primers nivells de passadissos. 
-Alguna cosa més?
-Sí. Han trobat la Venus. Estava amagada en unes coves a prop dels aigüamolls. Ara està tancada en una cel·la de confinament a la base meteorològica.

Aquesta notícia em trasbalsa, i apreto les dents amb força. Que li deuen estar fent? En Pavlichenko es venjarà d'ella per haver-lo desafiat escapant del seu control. Espero que no experimentin amb ella. No. No poden fer-ho. És la filla d'algú important. De sobte tinc moltes ganes de fer una temeritat i sortir corrents cap a la base científica per rescatar-la. La veu d'en Píter em retorna a la realitat i m'adono que no hi puc fer res, que les missions suicides no solen acabar bé. 

-Com saps tot això?
-Es va connectar amb mi des de la cel·la però gairebé no vam poder parlar. Em va dir que la tenen connectada a una bombolla de sedació tot el temps. 
-Has aconseguit molta informació útil, Inger. T'hauries de replantejar la teva professió. Els espies guanyen més diners que els geòlegs, saps?
-No m'agrada viure amb por, Píter. Gairebé no puc dormir, estic en tensió tot el temps. 
-Em sap greu haver-te involucrat en tot això.-Diu en Pòl·lux, interferint a la conversa. 

La Inger no respon. 

-Inger?-diu en Píter, preocupat pel silenci sobtat. 

-Una cosa més. La nau d'en Pavlichenko no existeix. No hi ha manera de sortir de Demèter amb vida. 

Tots aguantem la respiració mentre copsem el significat d'aquelles paraules. La connexió es talla i ens sentim perduts, desemparats enmig de la boira verda. Les nostres vides ja no importen, per que tenim un propòsit i l'hem de portar a terme. Hem de salvar la colònia i informar a la Terra. Després, serem assassinats pels propis humans que ens van portar aquí. Em porto les mans a la panxa i m'adono que la vida que estic gestant no té cap futur. No té sentit continuar lluitant per sobreviure. Només podem fer una cosa a partir d'ara: Lluitar per l'alliberament de la colònia i morir amb dignitat. 

divendres, 9 de novembre de 2012

Incursió


Ens estan sobrevolant. Fa una hora vam sentir el primer híbrid aterrant a l'altiplà. No hi havia ningú fent guàrdia per que la Tau s'havia adormit al seu torn de vigilància. Per sort havia deixat un botcàmera a l'Edén, per gravar les criatures que s'amaguen quan hi som. El botcàmera ha detectat moviment humà i m'ha enviat la senyal d'alerta a l'instant. Ens hem endinsat a les coves i en Pòl·lux s'ha passat tot el camí insultant telepàticament a la Tau. Per culpa seva no hem vist arribar els vehicles voladors. Ara mateix podriem ser morts, si no fos per la meva obsessió de gravar-ho tot. 

Ara estem al nivell més baix del laberint de grutes on vivim. Difícilment ens poden trobar. Però si troben el G-Wagon, estem perduts. No hem tingut gaire temps de camuflar-lo. El seu volum i el seu color (gris clar) atrauria qualsevol mirada. Per sort, està força lluny de l'Edén, i per arribar-hi haurien d'endinsar-se al passadís estret que hi ha entre la gran gruta fosca i el nostre jardí subterrani. 

He deixat el botcàmera a prop del G-Wagon, amagat entre les estalactites del sostre. Més lluny no podria controlar-lo, per que no sé si la senyal seria prou potent. De totes formes, el millor lloc on deixar-lo és allà. Així, si els soldats hi arriben, voldrà dir que ja no estem segurs en el nostre amagatall. 

-Sort que no hem deixat cap rastre pel camí.-Xiuxiueja en Píter.

Ahir vam estar recollint totes les nostres coses i les vam arraconar a la gran gruta, on tenim el G-Wagon. Va ser com una premonició. En Dzeko va comentar que era estrany que no haguessin rastrejat la nostra zona, ja que de tant en tant sortiem a l'altiplà en ple dia, i encara que només fos un minut (per llençar les nostres deixalles fora de la cova), qualsevol observador amb una bona mira telescòpica ens podria veure. Després de parlar-ne, haviem decidit recollir-ho tot i no deixar mai res a la vista, per si hi havia una incursió de l'Aliança. I ves per on, 24 hores després, els tenim aquí. 

-Veus alguna cosa?- em pregunta en Pòl·lux. 
-Per ara no. 

Estic observant a través de l'objectiu del botcàmera. Quan tanco els ulls puc concentrar-me en aquell altre ull que ens fa d'espia. De moment tot és foscor i silenci, excepte el degoteig constant de l'aigua que cau de les estalactites. Això em fa recordar que s'ens està acabant l'aigua. Aviat haurem de beure aigua del rierol subterrani, i dubtem de la seva potabilitat. Si no ens afanyem a tornar a la base a pel potabilitzador, potser morirem d'una intoxicació. Seria absurd haver arribat fins aquí i que ens matés l'aigua. 

Moviment. Claror.

El botcàmera detecta un canvi sobtat d'il·luminació a la cambra. Al fons s'endevinen les siluetes de tres soldats apuntant a totes bandes amb els focus dels seus fusells. Avancen a poc a poc, amb precaució. Sembla que no detecten la figura quadriculada del nostre vehicle de càrrega. Haurien d'apropar-se més o enfocar-lo directament per adonar-se que no forma part de la cova. 

-Han entrat tres.-dic telepàticament als meus companys.

La Tau es mossega les ungles. Es sent culpable. 

-No passarà res, Chipmunk.-Li diu en Píter. -A més, si haguessis estat fent la guàrdia, t'haurien vist i segurament ja no series aquí amb nosaltres. 

La cara que fa ella no deixa entreveure si això la tranquilitza o l'amoina més. Potser li hagués agradat que la trobessin i que la tornessin al costat de la Bintou. Mai ho sabrem, per que gràcies a la seva manca de disciplina i a la deixadesa en les seves obligacions, la Tau no ha sigut detectada per l'Aliança.

-Merda! Saben que som aquí! -exclama en Dzeko al meu cantó.
-Però que dius? No hem deixat cap rastre nostre a l'Edén. És impossible que s'adonin que hi ha humans vivint aquí. -Fa en Pòl·lux, amb to tranquil.
-Les cordes, Pòl·lux, les cordes! No les hem despenjat del sostre de l'Edén. Sabran que no són lianes normals i corrents, estan teixides i trenades per mans humanes.
-En Dzeko té raó! -diem en Píter i jo alhora.
-Ara ja és massa tard... 
-No sigueu catastrofistes. Potser no les han vist. -Diu la Tau, intentant contagiar el seu optimisme a la resta del grup. Fa un instant estava neguitosa i amoinada, i ara està com si res. Cada cop tinc més clar que és bipolar i no ho sap.

Deixo la conversa. Torno a centrar-me en la visió del botcam. Dos dels soldats tornen enrera per on han vingut, però el tercer es gira cap a la zona on hi ha el botcàmera. Ha escoltat algun soroll, o ha vist alguna cosa. Espero que no sigui el botcàmera el que ha cridat la seva atenció. Les seves passes s'encaminen cap al G-Wagon lentament, com si tingués por de destorbar la pau regnant. Aleshores una cosa es mou per sota del G-Wagon. Enfoco amb el botcàmera aquell punt on he detectat moviment. El botcàmera augmenta el zoom de la visió nocturna sobre el Geo-Wagon. Una mà humana s'escapoleix per sota del vehicle. Hi ha una persona amagada allà, i el soldat sap que hi és. 

Qui deu ser? Els cinc estem junts. No és ningú del nostre grup. I no és cap soldat, això està clar. Que hi fa a les coves una altra persona? Com és que no la hem vist abans? I si fos... I si fos la Venus???

-Hi ha algú a sota del G.- Informo.
-Un soldat?

No responc. Estic concentrada en el que veig. El focus que porta al canó del fusell el soldat, il·lumina la superfície gris de la cabina del nostre transport. El soldat s'atura en sec, conscient de que ha trobat un vehicle dels fugitius que estan buscant. Posa un genoll a terra i es prepara per disparar a la persona que s'hi amaga a sota. Reacciono immediatament. No puc permetre que avisi els seus companys. Les agulles paralitzadores del botcàmera surten com bales en direcció al cos del soldat, que aixeca l'arma cap al sostre en sentir el brunzit. No té temps de disparar. Cau a terra feixugament, amb lleus espasmes i tremolors mentre el líquid paralitzador es va estenent pel seu sistema nerviós.

-Ha detectat el G. He hagut de paralitzar-lo.
-Hem d'anar a rematar-lo! -diu en Pòl·lux. 
-No podem, els altres soldats encara deuen estar a prop. -El faig callar amb un gest.-Un moment, està passant alguna cosa.

Un cos s'arrossega pel terra, sortint de la cobertura que li oferia el nostre transport. Porta un uniforme de les forces especials, amb sistema d'invisibilitat incorporat. Per això el botcàmera mai l'ha detectat! Deu tenir un inhibidor d'infrarrojos també. Havia sentit a parlar d'aquests uniformes, però mai n'havia vist cap. Alguna cosa deu fallar si l'estic veient ara mateix. Potser se li ha descarregat la batèria que fa possibles aquelles funcions. La persona que s'amagava allà sota s'incorpora i s'apropa al cos paralitzat del soldat. 

-Que fa?-em pregunto en veu baixa.

Enfoco el zoom a la seva cara. És una noia jove, però té els cabells totalment blancs. La decepció m'emboira per un instant. M'havia fet il·lusions, però només m'han durat uns segons. No és ella. No és la Venus. 

La noia agafa el cap del soldat entre les mans. Sembla que li vulgui treure el casc, però fa un gir ràpid, i es sent un "crec" nítid i clar. Li ha trencat el coll. 

-El soldat és mort. 

Els altres no paren de fer-me preguntes i els demano silenci. La noia agafa el soldat pels peus i l'arrossega fins al G-Wagon. Obre la porta de la cabina del nostre transport, i el deixa allà dins, assegut com si estigués viu. Torna a tancar, i cobreix el vehicle amb una de les nostres lones. Aleshores veig que porta una de les nostres motxilles de provisions a l'esquena. La noia mira cap al botcàmera. Sap que som en algun lloc, mirant-la. Té una mirada estranya, com perduda, tèrbola. Assenteix amb el cap, en un gest equivalent a un "estem en paus", i fuig corrent per un escletxa a la paret que mai haviem vist. 

Obro els ulls i al meu voltant hi ha un silenci expectant. 

-Tenim una intrusa a les coves que ens roba provisions i que mata a sang freda.

-I per que no s'ha deixat veure en tot aquest temps?

-Ja li preguntarem quan la enxampem. 


dimecres, 31 d’octubre de 2012

La desaparició de la Tau

Ahir al vespre la Tau va desaparèixer. Li tocava fer guàrdia a l'altiplà, amagada dins una de les lones impermeables. Al canvi de torn, quan en Dzeko va pujar a substituir-la, la noia no hi era enlloc. S'havia volatilitzat.

Era impossible que hagués marxat de l'altiplà. Està a massa altitud i la única forma de baixar a la vall que ens envolta, és fent ràpel. Vam revisar totes les cordes que pengen del sostre de l'Edèn. No en faltava cap. Tampoc l'haviem vist per la cova. Havia sortit i no havia tornat més.

De seguida vam preparar l'expedició de recerca. En Pòl·lux, que encara desconfia de la lleialtat de la Tau, es va armar amb el seu HELGun de franctirador. La resta vam sortir només amb les ulleres de visió nocturna i alguns matxets per obrir-nos pas entre la vegetació. No voliem haver d'utilitzar armes de foc. Qualsevol soroll humà podia cridar l'atenció dels soldats, si és que encara rondaven la zona.

Primer vam pentinar la base de l'altiplà, per si la Tau havia caigut per accident, o per si trobavem algun rastre sospitós.

En Píter deia que potser l'havia detectat algun vehicle híbrid de l'Aliança i se l'havien endut cap a la colònia. En aquest cas, estavem perduts. No s'havia executat el sacrifici (l'anulació total) al moment adient, i ja devien haver extret tota la informació del cervell de la Tau. En Pòl·lux l'instava a enviar el virus igualment, encara que no sapiguessim si la Tau estava en poder de l'Aliança o no.

I si l'havia caçat alguna criatura nocturna? Hi ha moltes espècies que encara no coneixem. Potser la Tau havia estat el sopar d'algun depredador volador, i  nosaltres l'estavem acusant injustament de traició mentre la devorava un monstre alienígena.

Jo els seguia en silenci, sense posicionar-me. Sospitava de la Tau des del primer dia, però em costava de creure que ens havia traït. Era la meva amiga! Haviem compartit molts bons moments a les coves, i no em va semblar que volgués fugir en cap moment. De fet, tot i estar enyorada de la seva xicota, comprenia la nostra causa i ens feia costat.

Els meus companys van decidir donar-li una hora de marge. Si no apareixia en aquell temps, en Píter enviaria el virus, i la Tau deixaria de ser ella mateixa per sempre més. Això em feia mal, però no hi havia cap més alternativa. Havia de triar entre ella i tota la resta. Però encara que la triés a ella, no podria fer res per salvar-la del virus ni de l'Aliança. Només em quedava l'opció de la resignació.

Després de més de mitja hora cridant-la telepàticament i a viva veu pels aiguamolls i pel bosc, començava a perdre les esperances de trobar-la. Va ser en Píter el primer a sentir una mena de xiscles humans a uns metres d'on érem. Vam seguir els sorolls amb cautela, per si era un parany dels soldats de la base exterior. Enmig de la foscor, només se sentien els grills demeterencs i el vol de les aus-amfibi solcant la superfície de l'aigua. I la remor d'aquell estrany gemec, com un miol fluixet, entre les branques dels arbres.

Aleshores, mentre en Pòl·lux anunciava que només quedaven cinc minuts de recerca abans de l'enviament del virus, vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig caure de cara contra un teixit que coneixia prou bé. La lona impermeable!

A terra hi havia estesa la lona que feia servir la Tau per arrecerar-se del vent. Com havia arribat fins allà? I on era ella? De seguida ho vam saber.

-Aquí! - va xiuxiuejar una veu per sobre dels nostres caps.-Ajudeu-me!

La Tau estava a dalt de l'arbre, embolcallada per una heura xucla-sangs.

-Que hi fas alla? Com hi has arribat fins aquí? -li vaig dir telepàticament.
-Ajuda'm, coi, que m'estan desagnant!

Vaig pujar a l'arbre  fins on hi havia la Tau i vaig clavar el Tsume a l'heura que envoltava la meva amiga. La planta resistí l'atac de la meva urpa metàl·lica i llençà una altra liana contra mi. Vaig sentir la punxada dels seus fiblons a la meva cama. Havien travessat l'uniforme, tot i ser d'un material gairebé impenetrable. De sobte em sentia afeblida, i vaig ser conscient que ja havia començat a drenar-me. Vaig treure el matxet del meu cinturó i vaig tractar de tallar la tija, però estava massa dura. Mai haviem hagut de lluitar contra cap vegetal hostil, i no sabiem com desfer-nos d'un enemic com aquell.

En Pòl·lux, fart d'esperar, i impacient com és, va acabar amb el problema, tot i que potser la solució va ser pitjor que el problema. Va apuntar amb el fusell làser de franctirador cap a la base de l'heura i va disparar. Amb un sol tret tota la planta va quedar carbonitzada. La Tau va cridar per l'ensurt, i jo vaig maleir-lo en silenci. Per molt discreta que sigui una HELGun, qualsevol alteració del silenci, és detectable durant la nit.
Vaig ajudar a baixar la Tau, que estava molt més afeblida que jo, i la vaig cobrir amb la lona per que entrés en calor. Estava pàl·lida i freda, tot el contrari a com és ella normalment. Semblava una vampiressa.

Aleshores, mentre tornavem tots cap a les coves, pendents de que ningú ens seguís, ens va explicar el que li havia passat.

-Un cop de vent. Vaig sortir volant i vaig planar amb la lona fins aquí. Però a terra hi havia coses que es bellugaven i em vaig pujar a aquest arbre, pensant que estaria més segura. Ja veieu que no va ser bona idea.
-Vaja, Chipmunk! Resulta que ets un esquirol volador!

Tots vam riure en sentir l'acudit d'en Pòl·lux. Ella estava enfurrunyada perque ens reiem d'ella i de la seva aventura. Però era divertit imaginar-la planant pel cel agafada a la lona com si fos un parapent.

-T'hem de fer guanyar pes perque no se t'emporti l'aire.-Li diguè  en Píter.
-A tu també se t'hagués emportat! -Li etzibà  ella.

És cert que el nostre company s'ha aprimat molt des que vam arribar a la cova. Però si el vent havia pogut arrossegar a la Tau, que deu pesar uns 48 kilos, potser hauriem de treure'n profit. Podriem aprofitar la força de l'aire per fer energia, com antigament. O per volar, com la Tau.

-Això és! -vaig exclamar. -Podem fer servir el vent per moure'ns on vulguem! I si construim parapents per tots? Arribariem a qualsevol lloc molt més ràpid que caminant, i els satèl·lits no ens detectarien! Només veurien la lona, que pot semblar una gran fulla marró o una au desconeguda. Fins i tot podriem fer rais-refugi per moure'ns pels aiguamolls.

Als altres se'ls hi va il·luminar la mirada, que era l'únic que destacava dels seus rostres a la foscor del bosc. La meva idea els havia agradat molt. La Tau havia tingut un bon ensurt, però gràcies a això ara podriem volar i navegar sense por a ser detectats. Quan vam arribar a les coves, encara anavem parlant del mateix tema. La Tau i jo ens vam desinfectar les ferides la una a l'altra i vam dormir juntes. La vaig abraçar amb afecte. Pocs minuts més i l'hagués perdut per sempre. No li vaig dir res del que hagués passat si no la haguessim trobat a temps. No vull que sàpiga que els altres han estat a punt d'anul·lar-la perque encara s'en malfien d'ella.

I aquest matí, ja hem començat a construir els rais amb troncs untats en resina de bombolles, per que surin amb més facilitat. Ja tinc ganes de solcar les aigües i els cels, i sentir el bes del vent, còmplice involuntari dels nostres moviments.

dijous, 25 d’octubre de 2012

La bona vida

Van passant els dies i no trobo el moment d'escapar-me unes hores cap a la base exterior. Cada cop que m'invento alguna raó per sortir sola de la cova, la Tau se m'enganxa com una lapa i m'acompanya allà on se suposa que anava. I quan no és ella, en Píter em segueix d'amagat, i jo faig veure que no me n'adono. Sempre acaben frustrant els meus plans.

D'aquí a poc contactarem amb la Inger a través d'Extranet. Deu estar preocupada per nosaltres. Nosaltres ho estem per ella. Ens haurem d'endinsar a la boira verda, però ara que som cinc, no serà tan arriscat. Ja estem preparant l'expedició. Hem recorregut gran part de les coves per fer-ne plànols i trobar totes les possibles vies de fugida.Travessarem les coves en direcció sud i avançarem un tram pels aiguamolls que hi ha poc abans de les muntanyes. Un cop haguem contactat amb la Inger, tots ens connectarem a Extranet uns segons per saber que està passant a les altres colònies i per rebre els possibles missatges que ens hagin enviat. Després,ens aproparem a l'altra banda del congost, i anirem a comprovar que l'Invictus està tal i com el vam deixar. Ens portarà tot un dia fer tot això, perque estem força lluny de les muntanyes i haurem d'anar amb peus de plom i amb tots els sentits alerta per si ens trobem amb una emboscada de l'Aliança.

De moment, anem fent. La Tau i jo ja hem teixit una dotzena de lones impermeables que serviran per fer campaments provisionals a l'exterior. Volem fer plataformes de guaita a dalt dels arbres, i les lones seran un bon aixopluc de la pluja i del sol. En Pòl·lux ha penjat cordes d'squalosaure al sostre de l'Edèn i ara podem sortir a cel obert directament pels forats cap a l'altiplà. A l'altiplà el vent bufa fort, gairebé tant com a la vall del vent, però s'hi està bé. Només hi pugem algunes nits per caçar, o per mirar els estels. Mai n'haviem vist tants. També vam gaudir del vol de les Aullones la darrera lluna nova. En Dzeko en va abatre una per que la poguessim estudiar. De prop, les aullones són una meravella d'essers, amb colors vius i tacte suau. La Tau va cuinar la criatura, però el gust no era gens agradable i vam acabar llençant la carn als aiguamolls.

Hem estat fent un inventari de tot el que tenim i del que ens cal. Tenim moltes armes, i prou munició per aniquilar una onada gran d'enemics, a més de les torretes defensives i les trampes verinoses que ha construit la Tau. Al final, resulta que el seu enginy és més mortífer que qualsevol arma que pogués empunyar. Tenim medecines, i tenim provisions de tota mena, però l'aigua és un problema que no hem resolt. No tenim cap potabilitzador d'aigua, i no tenim el material necessari per analitzar l'aigua del rierol que travessa l'Edèn. Si poguessim tornar a la base, podriem agafar tot el que ens vam oblidar als laboratoris. Potser l'aigua de la cova és bona, però no ens volem arriscar, i de moment anem consumint els bidons de 50 litres que vam carregar al G-Wagon. Quan s'acabi l'aigua potable, tindré l'excusa perfecta per tornar a la base científica.

La veritat és que estem força bé. Es pot dir que vivim feliços i tranquils. Al principi viviem en constant tensió per si ens detectaven, però ara sabem que a les coves estem segurs. M'hi podria instal·lar per sempre, és un lloc magnífic i s'hi pot portar una bona vida. Encara que si estigués sola, no pensaria igual. Amb companys, la cosa canvia. Ens passem el dia fent feina i preparant-nos pel que vindrà, però quan arriba el vespre sabem com divertir-nos. En Dzeko ens fa partides virtuals de tant en tant, i revivim escenes de pel·lícules mítiques. La realitat virtual que més ens agrada és quan ens transforma en na'vi i sobrevolem Pandora a sobre d'ikrans tan reals que al principi no gosavem apropar-nos-hi. Ens encanten les pelis d'Avatar! Una vegada, en Píter va morir dins una realitat virtual inspirada a la guerra del Coltan. Es va despertar amb tan mal cos que va estar molts dies sense voler viure cap experiència virtual de nou. Jo encara no he mort a cap joc, però sovint em fico tant a la pell dels protagonistes que pateixo i m'angoixo com si em passés a mi. Jugar a jocs de guerra i fer de soldats és un bon entrenament mental. En Dzeko és cada dia més imprescindible al nostre grup. Les seves habilitats són més útils que les meves.

En Píter ha començat a canviar la seva actitud amb mi. Està més receptiu i de tant en tant xerrem, fent veure que mai ha existit res entre nosaltres. Costa molt mirar-lo als ulls i contenir-se, i és que començo a trobar a faltar el seu afecte. Ell fa com si ja no sentís res per mi. Però de tant en tant es comporta d'una forma que em desconcerta. I sé que ho fa a propòsit. Es passeja sense samarreta per la cova, es despulla davant meu per banyar-se al riu, pren el sol totalment nuu a l'altiplà mentre estic fent la guàrdia...Sé que ho fa per posar-me nerviosa, perque sap que no sóc de pedra i que puc canviar d'idea. I ho fa sobretot per refregar-me per la cara aquell cos que tants cops ha sigut meu i que ara utilitza per etzibar-me: " Veus el que t'estàs perdent?"

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Nova rutina

Estem a la cova, il·luminats per llànties de resina inflamable dels arbres del voltant. La Tau ens pinta. Improvisa amb els pinzells i els tints extrets de les roques i plantes que va endur-se del laboratori. Utilitza les teles i llençols del magatzem per pintar-hi les seves obres d'art.

Mentrestant fem les nostres tasques diàries. En Pòl·lux neteja les armes i comprova l'estat de tota l'equipació de supervivència. En Píter està habilitant els compartiments de càrrega del G-Wagon per encabir-hi alguns llits. No vol que dormi al ras com els altres, per que té por que perdi la criatura amb la humitat de l'ambient. I és que fa dies que dormim a la zona que anomenem Edèn. Ens agrada mirar els estels abans de tancar els ulls cada nit. A més, el lloc és màgic quan es fa fosc. Les flors s'il·luminen, la molsa s'estova més amb la humitat, i les cuques de llum demeterenques canten una cançó gairebé inaudible. No sé que són, però jo les anomeno "fades".

Han passat dues setmanes. En Dzeko s'ha adaptat molt bé. S'entrena amb en Pòl·lux cada matí, i surt a caçar amb en Píter pel vespre. Per a la Tau  ha resultat més difícil acostumar-se a la nostra rutina. També s'entrena amb la resta, però és terriblement maldestre amb les armes, i dubto molt que mai arribi a utilitzar-ne cap. L'únic que se li dona bé és grimpar pels arbres i amagar-se a les capçades. És tan ràpida i àgil com un esquirol. De fet, els nois l'anomenen així. Tots li diuen "Chipmunk", per que s'assembla a aquells esquirolets menuts amb ratlles al llom, els "esquirols llistats". El nom li escau, perque ella també porta ratlles fosques al llom. A ella no li molesta el malnom, però jo prefereixo anomenar-la pel seu nom real. Nosaltres dues estem més unides que mai. Parlem molt, sobretot de les nostres antigues vides. Pensar en el passat ens motiva per lluitar pel futur. Volem tornar a la normalitat. Cada tarda m'ajuda a teixir lones impermeables amb pell de mico dels aiguamolls i fibres d'squalosaure, i aprenem més coses l'una de l'altra. Una altra cosa que se li dona millor que a la resta és cuinar. Fa tota mena de sopes i sucs amb qualsevol ingredient que li donin. Els plats que normalment fan olor de gos mullat, ella els transforma en delícies afruitades. Al principi en Pòl·lux creia que la Tau era una nosa, sobretot per que als entrenaments feia pena veure-la apuntar amb la HELGun, que era més gran que ella. A més, rondinava tota l'estona per tot, pels insectes, per la calor, per la humitat... Però quan va començar a demostrar que podia ser útil, i que a més, sabia cuinar, la percepció que tenien els altres d'ella va canviar notablement. Ara és una més, tot i que continua sent el punt feble del grup, ja que encara no sap maniobrar ni disparar com cal.

Amb la resta del grup tinc molt bona relació. Amb tots, excepte amb en Píter, que segueix tancat en ell mateix i només em parla per necessitat, quan hem d'anar a caçar junts o quan em renya per dormir a l'intempèrie. Sé que és millor que es mantingui distant. És la seva forma d'intentar oblidar-me, que al cap i a la fi, és el que li vaig demanar.

En aquestes dues setmanes, el cos m'ha canviat una mica. La cintura se m'ha eixamplat un centímetre i els pantalons em queden estrets. Aviat hauré d'utilitzar una talla més, tot i que encara no se m'intueix l'embaràs. La meva panxa no creix, però diu la Tau que és massa d'hora. M'agradaria tornar a fer-me una revisió a la cabina de diagnòstic mèdic, però no vull posar en perill els meus companys. Potser la base està ocupada. Jo tampoc hauria d'exposar-me...però necessito saber que tot va bé, que el meu nadó està desenvolupant-se correctament. Si puc, m'escaparé jo sola cap a la base. Faré una ullada, i si tot està tranquil, hi entraré. Sé cuidar de mi mateixa i em conec tots els amagatalls i trucs per sortir-ne il·lesa. I si hi vaig sola, trigaré molt poca estona. Puc còrrer fins allà, fer-me les proves, i tornar corrent. Estic en forma, sé que ho puc fer.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Edèn

Davant nostre hi ha el paradís. Al sostre de la cova hi ha grans forats que deixen passar la llum solar en forma de grans rajos brillants. La pols, el pòl·len, o potser diminuts essers microscòpics, suren en aquell feix de llum. Quan els ulls se'ns acostumen a la claror, ens quedem muts d'admiració.

Les parets són d'una textura suau, com si estiguessim dins el forat d'una esponja de mar de mides colossals. A terra, una manta de molsa i flors s'estén fins allà on arriba la vista, i un rierol d'aigües transparents travessa la verdor i es perd a la llunyania. És ben bé com imagino l'Edèn del que parlen els llibres antics. En un lloc així, podria ser feliç.

-No és arriscat estar aquí? -pregunto a en Pòl·lux. -Ho dic per que potser els satèl·lits poden veure'ns a través dels forats del sostre.
-No ho crec. No és impossible, però dubto molt que ens detectin així.

En Pòl·lux es deixa caure contra una paret i la superfície vertical s'enfonsa una mica, com amotllant-se al seu cos. La roca de la cova és flonja i porosa. A la Inger li encantaria analitzar-la. Segur que a la Terra no hi ha cap element geològic semblant.

Caminem una mica per aquell racó de cel terrenal. La Tau s'ha estirat a terra, just a sota d'un raig de llum. Té els ulls tancats i un somriure d'orella a orella. Em costa de creure que porti tan bé això del seu "segrest". Em pensava que sortiria corrent cap a la colònia a la primera oportunitat, però veig que ens és fidel. De moment.
En Dzeko s'ho mira tot des de lluny, sense endinsar-se fins on som.

-Que fas? No vens? -Li pregunta en Pòl·lux.
-Estic memoritzant els paràmetres d'aquest paisatge per poder reproduir-lo als meus dissenys d'entorns virtuals.
-No cal! El meu botcàmera ho està gravant tot. Si vols pots extreure'n les imatges. -Dic.
-No és el mateix. Necessito adaptar la informació visual que rebo directament pels ulls. Les experiències viscudes al propi cos són les més fàcils de recrear, i alhora les més reals i eficients.
-Jo penso pintar-ho. Començaré avui mateix! - Exclama la Tau des del seu racó assolellat.

En Píter no diu res. Està com absent, dret darrera meu, mirant cap al cel amb la mirada perduda en algun punt inconcret. De sobte, em sento molt cansada. Necessito pair les coses que han passat. Deixo els meus companys al seu oasi particular i torno a la foscor de la cova. Munto l'estructura d'un llit portàtil individual i m'hi deixo caure, esgotada. Tant de bo pogués dormir fins que s'acabés tot, fins que fos l'hora de tornar a casa. Tant de bo em despertés i em trobés a la meva habitació de sempre, amb la Gaia adormida als meus peus. Ni tan sols això serà igual ja. Tot haurà canviat. Com jo.

divendres, 19 d’octubre de 2012

La cova

Ja som a la cova. És un lloc perfecte per desaparèixer de la superfície visible del planeta. L'entrada resta oculta gràcies a les heures fotosensibles. Són unes criatures vegetals (no sé com descriure-les d'una altra manera, ja que són mig animal mig planta) que s'amaguen de la llum solar directa. Com que el bosc d'aquesta zona és molt atapeït, gairebé mai s'escola cap raig solar i les heures poden romandre tranquiles tapant tota l'entrada de la cova. Però el Sol no és l'únic que les destorba. Si il·lumines el lloc per on vols passar amb prou intensitat (amb els focus del G-Wagon, per exemple) la cortina orgànica s'obre, i un cop hi ets a dins, torna a cobrir tots els espais buits. La Tau està fascinada per la descoberta i diu que en pintarà un quadre.  

 Jo només hi havia estat una vegada, durant els entrenaments. Aquí vaig fer la prova de supervivència a la foscor, sense llums ni GPS. Em van deixar ben endins i jo havia de trobar la sortida guiant-me pels sorolls que anava fent en Pòl·lux des de l'entrada de la cova. Era terriblement difícil seguir-lo, perque tots els sons produïen eco i es difonien a totes les cavitats. Vaig haver d'aprendre a separar uns sons d'uns altres, a aguditzar la oïda i a triar el so més clar de tots els que m'arribaven. Va ser divertit, però estava cagada de por per si em trobava alguna criatura carnívora pel camí.

Ara no cal que anem a les fosques. A la darrera capsa que ens va preparar la Inger hi hem trobat un paquet d'ulleres de visió nocturna. No són gaire potents, però almenys no cal gastar les batèries dels focus del casc ni anar amb torxes. Necessitem estalviar energies i recursos per si hem de passar molt temps amagats.
La Tau em dona la mà quan la foscor es fa més profunda. Encara es troba malament, però ara ja pot caminar sense marejar-se. Davant nostre van en Pòl·lux i en Dzeko, amb les PG77 preparades per si de cas. Darrera nostre, en Píter continua conduint el G-Wagon. La cova és molt alta i encara ens queden uns metres fins arribar al lloc on ens establirem.

Amb aquestes ulleres nocturnes no es veu en color, i és una llàstima. Segur que hi ha mil tonalitats diferents a les parets, ja que quan hi hem entrat, els pocs metres il·luminats per la llum diürna mostraven uns colors llampants. Per sort tinc el botcàmera, que té un mode de gravació que permet filmar colors a l'absoluta foscor. Quan revisi les seves imatges segur que al·lucinaré.

Per fi arribem al punt que ha triat en Pòl·lux per muntar la nostra base provisional. Tots continuem estant molt cansats de tot el que ens ha passat les darreres 72 hores. Decidim deixar les coses importants dins el G-Wagon, a uns vint metres d'on ens establim. El sostre de la cova és més baix en aquest punt, i el G-Wagon no hi podria passar sense fer-se algunes rascades.

-Per que has triat aquest lloc, Pol? - pregunta la Tau.
-Ara ho veuràs. Deixeu les coses aquí i seguiu-me.
-Hem de caminar més? Estic feta pols!-Es queixa ella.

Tots seguim al nostre company per un túnel molt estret i humit que poc a poc comença a omplir-se de llum natural. En menys de dos minuts sortim a plena llum del dia, sense haver sortit de la cova.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Nit a l'observatori

Obro els ulls alhora que els meus companys.

-Ha sigut una passada, Dzeko!

La Tau està eufòrica. S'aixeca del sofà i fa uns estiraments, com si hagués estat fent esport de debò. En Pòl·lux ens ofereix unes copes de licor de prunucydonia. Les acceptem i brindem pels nous companys. Em bec la meva a poc a poc, i m'adono que en Píter no ha tornat. Amoinada per ell, m'apropo a la porta i el veig a les fosques, tancat a la cabina del G-Wagon. Per com té la cara, enfonsada a les mans, sé que està allà per que necessita intimitat.

En Píter està plorant. El cor se'm fa a miques, i em pregunto si no seria millor deixar-ho tot com estava, fins que alguna raó de pes em fes deixar-lo per sempre. Ara li he trencat el cor i estarà patint mentre em tingui al seu cantó. I jo no hi podré fer res, per que si m'hi torno a acostar, encara li faré més mal. Odio no sentir el mateix que ell. Seria l'home perfecte per a mi, sempre ho ha sigut, però el meu cor s'obstina a ocupar els seus racons amb la Venus, una dona que mai serà meva, que ni tan sols sé si continua existint més enllà del meu cap.

La festa de benvinguda a la clandestinitat arriba a la seva fi quan la Tau comença a vomitar. Per sort li ha donat temps d'arribar a la porta. Quan torna, jo ja estic mig adormida en un racó, i en Pòl·lux ronca eixarrancat al sofà. En Dzeko s'ha acomodat darrera del sofà. També dorm. Tanco els ulls i em deixo arrossegar cap a la foscor.

*

A trenc d'alba em desvetllo amb el primer raig de sol. Algú em va posar al sofà. Encara no tinc un embaràs desenvolupat, ni tan sols se m'endevina la panxa, però ja em tracten amb cura, donant-me privilegis com aquest d'estalviar-me la nit al sòl fred i dur.

Faig una ullada al meu voltant. Els altres dormen com troncs estirats pel terra. Hauriem d'anar tirant. Ja tindrem temps de descansar bé quan estiguem arrecerats a les coves. Al cap i a la fi, estem a poca estona d'elles. Em llevo i busco en Píter, però no ha dormit amb nosaltres. Obro la porta i la llum del sol gairebé em crema les retines. Fa un dia radiant, però això és dolent per nosaltres. Un dia clar significa molta visibilitat, i justament necessitem tot el contrari. Si ens detecta un satèl·lit, ja no tindrem on amagar-nos.

Desperto a en Dzeko. De seguida obre els ulls i s'incorpora, preparat per continuar la marxa. A prop d'ell hi ha la Tau. Put a alcohol i li cau un filet de baba per la comissura de la boca. La sacsejo una mica i per fi entreobre els ulls, lleganyosos i envermellits. Entre badall i badall se li escapa un rot i riu. Després, tracta d'aixecar-se però es mareja i es deixa caure de nou. Té una ressaca terrible. L'haurem de portar dins el G-Wagon, sino, ens farà endarrerir a tots. En Pòl·lux és el més difícil de despertar. Normalment no és així. Al primer soroll, el seu instint militar d'estar en guàrdia el desvetlla. Però avui està massa esgotat com per adonar-se dels meus copets al braç. Li xiuxiuejo a l'oïda, per si el soroll fa més efecte que el contacte físic, però ell continua fent petits roncs i s'arrauleix més en la seva posició fetal.

-Prova a fer-li un petó al bell dorment. Segur que això sí que li treu la son!- riu la Tau.
-Fes-li tu! No et fot! - dic, irritada.

Surto de l'observatori a la recerca d'en Píter. Ell ja està despert i preparat. S'està menjant una fruita dessecada. Quan em veu, em dedica un "hola" trist i aparta la mirada. Té ulleres blaves per sota dels ulls, i les parpelles se li han inflat molt. Deu haver estat plorant tota la nit, per tenir els ulls així. Em sento fatal.
Al cap de cinc minuts d'haver-nos llevat sortim de l'observatori. Com que la porta està trencada, l'hem hagut de tancar amb imants codificats, dels que s'utilitzen per tancar les capses de munició. La Tau no hi cap a la cabina del G-Wagon i va dins el compartiment de càrrega, rondinant i maleïnt el licor de prunucydonia. Amb cada sotragada del G-Wagon, se sent un renec de l'interior del vehicle, tot i que va tan lent que és difícil notar-ne cap. La ressaca de la meva amiga deu ser molt bèstia si està tan sensible. Em faig un apunt mental per a mi mateixa: No emborratxar-me mai amb licor de prunucydonia.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Glaç virtual

Hem tornat en silenci, sense mirar-nos. La llum de la Lluna Blava il·luminava el caminet entre la molsa, i ens ha semblat veure alguna bestiola observant-nos des de l'aigua, però no ens hem aturat per comprovar si ens seguia. En Píter anava capcot i jo no volia destorbar-lo, per que és un moment dur per ell. Quan hem entrat a l'observatori, en Pòl·lux i la Tau estaven immersos en una realitat virtual controlada per en Dzeko. Ell semblava adormit, però estava concentrat en els entorns i situacions que estava creant. Els altres estaven connectats a ell amb uns electròdes col·locats al clatell. Així no necessitaven activar el sistema telepàtic. En Dzeko ha obert els ulls un instant, en ser conscient de la nostra presència i ens ha preguntat si voliem viure l'experiència.

En Píter ha dit que estava esgotat i ha rebutjat educadament l'oferiment. Després ha dit no sé que d'anar a vigilar el G-Wagon i ha sortit. Jo m'he connectat a la realitat virtual dels meus companys per curiositat. Ara mateix en Dzeko m'acaba de col·locar l'electròde al clatell.

La petita sala on estem s'ha transformat de cop en un llac gelat. Hi ha gent patinant, creacions involuntàries de les ments dels meus companys. Parents, amics, coneguts. La ment humana és difícil de controlar, i aviat jo també hi afegeixo els meus fantasmes del passat. M'adono que tinc uns patins de gel antics, d'aquells que tallen el gel en comptes de lliscar per levitació magnètica. El llac està enmig d'una vall nevada, i el cel és d'un blau que només pot ser terrícola. Unes muntanyes emblanquinades s'alcen imponents a la llunyania. Sento el vent xiulant-me a les oïdes, i el serrell em fueteja la cara. Fins i tot sento l'olor del gel, de la neu, com si fos real. M'ajupo a poc a poc per no relliscar. Em costa mantenir l'equilibri. Mai havia dut aquesta mena de patins i semblen molt inestables. Toco el gel. Està fred. M'adono que tinc les galtes gelades, però em noto les mans calentones. En Dzeko m'ha equipat amb uns guants de llana de coloraines. O he estat jo? Els reconec. Me'ls va fer la iaia pel meu dotzè aniversari. Són de ratlles verdes i vermelles. M'encantaven, però un s'em va desfilar i l'altre s'em va perdre. En Dzeko els ha trobat a un racó de la meva memòria i els ha afegit a la meva realitat virtual. O és un altre d'aquells actes involuntaris de la meva ment, i jo mateixa estic gratant entre els records subconscients. La Tau passa al meu costat patinant i em saluda.

-Onaaaaaaaaa!

La veig allunyar-se fent cabrioles sobre el gel, amb una gracilitat que no sé si és real o virtual. Més enllà hi ha la Bintou, o la seva personificació a la ment de la Tau. Com estem connectats alhora, compartim totes les imatges i sensacions que originen les nostres ments. La Bintou sembla una figura distant, sense voluntat pròpia. La Tau l'agafa de la mà i patinen juntes, però tan sols ho fan al cap de la Tau. Aquella no és la seva xicota, és només una ombra de la seva persona, una substituta virtual que actúa segons el que la Tau projecta. Intento no pensar en ningú real, però és inevitable, i veig aparèixer els meus pares. Estan quiets enmig del llac glaçat, agafats de la mà. Em somriuen. No són reals, em dic. Però no importa, m'emociono igual. Intento anar cap a ells, però mai he patinat sobre gel i abans d'arribar-hi, rellisco i caic de genolls. He evitat caure de boca posant les mans per davant, però m'he fet mal. Em miro els palmells, plens de petits talls. Un rajolí de sang comença a rajar entre els meus dits. Sembla tan real!

De sobte la sang s'esborra i la ferida desapareix. En Dzeko modifica la vivència i estic dreta, i miraculosament, estic patinant com si ho hagués fet tota la vida. I m'agrada! És molt divertit. Giravolto sobre mi mateixa fins que em marejo. Quan deixo de girar, els meus pares ja no hi són, però hi ha algú que em mira fixament. És una noia preciosa, amb els cabells foscos i els ulls d'aiguamarina. Em perdo en la seva mirada i ella s'allunya patinant. Tracto de seguir-la però desapareix entre la resta de patinadors. La Tau s'apropa patinant amb la falsa Bintou. M'ha vist seguint aquella noia.

-Qui era? -em pregunta, veient la meva estupefacció.
-La Venus. Pensava que l'havia oblidat...

La Tau em fa un copet de consol a l'esquena, i m'agafa d'una mà, deixant estar la mà de la seva xicota virtual. Patinem juntes i fem unes acrobàcies impressionants que ni se m'acudiria intentar a la vida real.
Aleshores veiem una cosa que ens sorprén a totes dues, però molt més a mi. Em quedo tan sobtada que freno en sec i la Tau gairebé surt volant per davant meu. Dreta a la neu, a la riba del llac, hi ha una noia vestida igual que jo, amb el meu mateix pentinat i uns moviments semblants als meus. Sóc jo! Com puc estar allà si sóc aquí? Vull dir...ha de ser un error del sistema d'en Dzeko. No em puc projectar a mi mateixa. O sí? I per que? La falsa Ona està d'esquenes, parlant amb algú. I si fos jo  la falsa Ona? I si l'Ona real és ella i jo sóc una rèplica pensant el que ella està pensant que jo he de pensar? L'altra Ona es gira, i m'adono que és una carcassa, com la Bintou. Però qui l'ha creat? Si jo ja hi sóc! Aleshores l'acompanyant de l'Ona virtual l'agafa de la mà i se la emporta a patinar a l'altra banda del llac. Els segueixo per curiositat, per que des d'on sóc no he pogut veure la cara del noi que la ha projectat. I quan m'hi apropo, gairebé caic de la sorpresa. És en Pòl·lux!

Me'l quedo mirant, entre desconcertada i astorada. Ell, en Pòl·lux real, s'adona de la meva presència i deixa estar la mà de l'Ona fictícia, que s'esvaeix com si mai hagués existit en aquell espai i en aquell moment.

-Per que... ?

Li anava a preguntar per que m'havia projectat, però deixo la frase a mitges per que ja és prou incòmoda la situació com per parlar-ne. Ell em mira tens, amb el nas vermell pel fred i els cabells encrespats per la humitat. Porta unes orelleres molt gracioses, potser algun record seu de quan era petit. No puc evitar somriure en veure'l amb allò al cap i aviat esclato a riure. Ell m'assenyala amb un dit i em diu que no em rigui d'ell, però als ulls li veig que està a punt de fer-ho també. S'ajup i agafa una bola de neu que abans no hi era (la deu haver creat ara mateix) i me la llença. M'encerta de ple a la cara i aleshores riu com un boig i jo m'allunyo a tot drap fugint de les seves boles i rient gairebé sense alé. M'empaita per tot el llac i acabem panteixant a terra, esgotats per la persecució. Ha estat molt divertit!

Sona una música estranya, tot i que no hi ha altaveus per cap lloc ni sembla que hi hagi cap aparell musical. És una cançó antiga. La conec. És "Mad world",  d'en Gary Jules. Deu ser cosa d'en Dzeko, afegint-hi el seu toc personal. No el veig per enlloc. Em pregunto per que no s'afegeix a les seves creacions. Suposo que necessita mantenir el control des de fora. Potser si fos un "jugador" més, acabaria confonent el que és real i el que és virtual.

La melodia fa que el moment sembli màgic. "All around me are familiar faces, worn out places, worn out faces. Bright and early for the daily races, going nowhere, going nowhere. " La neu comença a caure a poc a poc sobre el llac glaçat. Alço les mans al cel com quan era petita, plena d'emocions. Sento els flocs de neu desfer-se al meu front, al meu nas, als meus llavis. Cada cop neva amb més força, i el vent xiula més fort, fent remolins de flocs al meu voltant. La Tau s'apropa a nosaltres i ens abraçem tots tres per protegir-nos del vent i del fred. Estem tranquils perque sabem que no és una tempesta real, i la podem gaudir sense jugar-nos-hi la pell.

 I quan la cançó acaba, despertem.