divendres, 9 de novembre de 2012

Incursió


Ens estan sobrevolant. Fa una hora vam sentir el primer híbrid aterrant a l'altiplà. No hi havia ningú fent guàrdia per que la Tau s'havia adormit al seu torn de vigilància. Per sort havia deixat un botcàmera a l'Edén, per gravar les criatures que s'amaguen quan hi som. El botcàmera ha detectat moviment humà i m'ha enviat la senyal d'alerta a l'instant. Ens hem endinsat a les coves i en Pòl·lux s'ha passat tot el camí insultant telepàticament a la Tau. Per culpa seva no hem vist arribar els vehicles voladors. Ara mateix podriem ser morts, si no fos per la meva obsessió de gravar-ho tot. 

Ara estem al nivell més baix del laberint de grutes on vivim. Difícilment ens poden trobar. Però si troben el G-Wagon, estem perduts. No hem tingut gaire temps de camuflar-lo. El seu volum i el seu color (gris clar) atrauria qualsevol mirada. Per sort, està força lluny de l'Edén, i per arribar-hi haurien d'endinsar-se al passadís estret que hi ha entre la gran gruta fosca i el nostre jardí subterrani. 

He deixat el botcàmera a prop del G-Wagon, amagat entre les estalactites del sostre. Més lluny no podria controlar-lo, per que no sé si la senyal seria prou potent. De totes formes, el millor lloc on deixar-lo és allà. Així, si els soldats hi arriben, voldrà dir que ja no estem segurs en el nostre amagatall. 

-Sort que no hem deixat cap rastre pel camí.-Xiuxiueja en Píter.

Ahir vam estar recollint totes les nostres coses i les vam arraconar a la gran gruta, on tenim el G-Wagon. Va ser com una premonició. En Dzeko va comentar que era estrany que no haguessin rastrejat la nostra zona, ja que de tant en tant sortiem a l'altiplà en ple dia, i encara que només fos un minut (per llençar les nostres deixalles fora de la cova), qualsevol observador amb una bona mira telescòpica ens podria veure. Després de parlar-ne, haviem decidit recollir-ho tot i no deixar mai res a la vista, per si hi havia una incursió de l'Aliança. I ves per on, 24 hores després, els tenim aquí. 

-Veus alguna cosa?- em pregunta en Pòl·lux. 
-Per ara no. 

Estic observant a través de l'objectiu del botcàmera. Quan tanco els ulls puc concentrar-me en aquell altre ull que ens fa d'espia. De moment tot és foscor i silenci, excepte el degoteig constant de l'aigua que cau de les estalactites. Això em fa recordar que s'ens està acabant l'aigua. Aviat haurem de beure aigua del rierol subterrani, i dubtem de la seva potabilitat. Si no ens afanyem a tornar a la base a pel potabilitzador, potser morirem d'una intoxicació. Seria absurd haver arribat fins aquí i que ens matés l'aigua. 

Moviment. Claror.

El botcàmera detecta un canvi sobtat d'il·luminació a la cambra. Al fons s'endevinen les siluetes de tres soldats apuntant a totes bandes amb els focus dels seus fusells. Avancen a poc a poc, amb precaució. Sembla que no detecten la figura quadriculada del nostre vehicle de càrrega. Haurien d'apropar-se més o enfocar-lo directament per adonar-se que no forma part de la cova. 

-Han entrat tres.-dic telepàticament als meus companys.

La Tau es mossega les ungles. Es sent culpable. 

-No passarà res, Chipmunk.-Li diu en Píter. -A més, si haguessis estat fent la guàrdia, t'haurien vist i segurament ja no series aquí amb nosaltres. 

La cara que fa ella no deixa entreveure si això la tranquilitza o l'amoina més. Potser li hagués agradat que la trobessin i que la tornessin al costat de la Bintou. Mai ho sabrem, per que gràcies a la seva manca de disciplina i a la deixadesa en les seves obligacions, la Tau no ha sigut detectada per l'Aliança.

-Merda! Saben que som aquí! -exclama en Dzeko al meu cantó.
-Però que dius? No hem deixat cap rastre nostre a l'Edén. És impossible que s'adonin que hi ha humans vivint aquí. -Fa en Pòl·lux, amb to tranquil.
-Les cordes, Pòl·lux, les cordes! No les hem despenjat del sostre de l'Edén. Sabran que no són lianes normals i corrents, estan teixides i trenades per mans humanes.
-En Dzeko té raó! -diem en Píter i jo alhora.
-Ara ja és massa tard... 
-No sigueu catastrofistes. Potser no les han vist. -Diu la Tau, intentant contagiar el seu optimisme a la resta del grup. Fa un instant estava neguitosa i amoinada, i ara està com si res. Cada cop tinc més clar que és bipolar i no ho sap.

Deixo la conversa. Torno a centrar-me en la visió del botcam. Dos dels soldats tornen enrera per on han vingut, però el tercer es gira cap a la zona on hi ha el botcàmera. Ha escoltat algun soroll, o ha vist alguna cosa. Espero que no sigui el botcàmera el que ha cridat la seva atenció. Les seves passes s'encaminen cap al G-Wagon lentament, com si tingués por de destorbar la pau regnant. Aleshores una cosa es mou per sota del G-Wagon. Enfoco amb el botcàmera aquell punt on he detectat moviment. El botcàmera augmenta el zoom de la visió nocturna sobre el Geo-Wagon. Una mà humana s'escapoleix per sota del vehicle. Hi ha una persona amagada allà, i el soldat sap que hi és. 

Qui deu ser? Els cinc estem junts. No és ningú del nostre grup. I no és cap soldat, això està clar. Que hi fa a les coves una altra persona? Com és que no la hem vist abans? I si fos... I si fos la Venus???

-Hi ha algú a sota del G.- Informo.
-Un soldat?

No responc. Estic concentrada en el que veig. El focus que porta al canó del fusell el soldat, il·lumina la superfície gris de la cabina del nostre transport. El soldat s'atura en sec, conscient de que ha trobat un vehicle dels fugitius que estan buscant. Posa un genoll a terra i es prepara per disparar a la persona que s'hi amaga a sota. Reacciono immediatament. No puc permetre que avisi els seus companys. Les agulles paralitzadores del botcàmera surten com bales en direcció al cos del soldat, que aixeca l'arma cap al sostre en sentir el brunzit. No té temps de disparar. Cau a terra feixugament, amb lleus espasmes i tremolors mentre el líquid paralitzador es va estenent pel seu sistema nerviós.

-Ha detectat el G. He hagut de paralitzar-lo.
-Hem d'anar a rematar-lo! -diu en Pòl·lux. 
-No podem, els altres soldats encara deuen estar a prop. -El faig callar amb un gest.-Un moment, està passant alguna cosa.

Un cos s'arrossega pel terra, sortint de la cobertura que li oferia el nostre transport. Porta un uniforme de les forces especials, amb sistema d'invisibilitat incorporat. Per això el botcàmera mai l'ha detectat! Deu tenir un inhibidor d'infrarrojos també. Havia sentit a parlar d'aquests uniformes, però mai n'havia vist cap. Alguna cosa deu fallar si l'estic veient ara mateix. Potser se li ha descarregat la batèria que fa possibles aquelles funcions. La persona que s'amagava allà sota s'incorpora i s'apropa al cos paralitzat del soldat. 

-Que fa?-em pregunto en veu baixa.

Enfoco el zoom a la seva cara. És una noia jove, però té els cabells totalment blancs. La decepció m'emboira per un instant. M'havia fet il·lusions, però només m'han durat uns segons. No és ella. No és la Venus. 

La noia agafa el cap del soldat entre les mans. Sembla que li vulgui treure el casc, però fa un gir ràpid, i es sent un "crec" nítid i clar. Li ha trencat el coll. 

-El soldat és mort. 

Els altres no paren de fer-me preguntes i els demano silenci. La noia agafa el soldat pels peus i l'arrossega fins al G-Wagon. Obre la porta de la cabina del nostre transport, i el deixa allà dins, assegut com si estigués viu. Torna a tancar, i cobreix el vehicle amb una de les nostres lones. Aleshores veig que porta una de les nostres motxilles de provisions a l'esquena. La noia mira cap al botcàmera. Sap que som en algun lloc, mirant-la. Té una mirada estranya, com perduda, tèrbola. Assenteix amb el cap, en un gest equivalent a un "estem en paus", i fuig corrent per un escletxa a la paret que mai haviem vist. 

Obro els ulls i al meu voltant hi ha un silenci expectant. 

-Tenim una intrusa a les coves que ens roba provisions i que mata a sang freda.

-I per que no s'ha deixat veure en tot aquest temps?

-Ja li preguntarem quan la enxampem. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada