diumenge, 30 d’octubre de 2011

Arcturus


No fou cap pessigolleig. Ni tan sols un lleu mareig. No vaig notar res.  Vaig veure els ulls foscos d'en Píter guaitant-me des de fora de la meva càpsula. Comprovava les constants vitals de tots els passatgers. M'envià un missatge de veu. Vaig desconnectar els firewalls per rebre'l. Els havia activat per si de cas. No sabia si el Salt podia alterar el meu sistema d'alguna manera.

-"Ja estem a Arcturus."

Li vaig enviar una petició de diàleg telepàtic.

-Arcturus? Em pensava que anavem a un planeta anomenat Demèter.

-Si, hi anem. Però Caront condueix fins al relé d'aquest sistema i des d'aqui és possible que s'accedeixi a més relés. Encara no coneixem prou aquesta zona de la Via Làctia. Per això ja s'està construint una estació aqui, a Arcturus.

-Gràcies per mantindre'm informada. Si no fos per tu ni tan sols sabria que hem fet el Salt. No he notat res.

-Jo tampoc.

-Com és que pots estar al pont de comandament? Em pensava que era una àrea restringida i que només els oficials hi tenien accès...

-Així és. Però la meva germana és la dona d'un dels oficials. Gràcies a ells vaig aconseguir aquesta feina. Mitja familia treballem per la Fundació. Al cap i a la fi, a Alfa Humanis tots acabem sentint-nos part d'una gran familia. Amb l'excusa de donar-me indicacions, em van cridar al pont i vaig poder veure una estona el que passava a fora. Una meravella de vistes! M'haguès agradat que hi fossis, de debò. Era al·lucinant!

-No cal que ho juris, em fas una enveja!

Vam mantenir el joc de mirades una estona, mentre les nostres veus parlaven sense moure els llavis.

-Que passarà un cop aterrem? Podrem sortir de les càpsules?

-Si. Però no em fa especial il·lusió aquell moment. -mussità amb recança.

-Per que? Serà un moment històric, jo estic frissant per trepitjar terra ferma!

-Un cop haguem descarregat les provisions i els passatgers, les naus Travellers tornaran al Sistema Solar. Hi ha molts projectes en marxa, i la Fundació necessita tota la flota al seu abast. 

-Així doncs...tu no et quedaràs a Demèter? -em va entristir la notícia. En Píter semblava un bon noi. Potser podriem haver sigut amics íntims si haguessim tingut més temps... o potser podria haver sorgit quelcom més profund. Em vaig treure la idea del cap, perque segurament ja no el veuria més. De totes formes no era el meu tipus...però omplia molt bé les meves solituds.

-No. No és la meva missió. Però sé que tu faràs molt bé la teva i que sentiré a parlar de tu allà on sigui. -Em va picar l'ullet.

Vam estar parlant força estona, qui sap si per por de no poder acomiadar-nos quan arribés l'hora. Em va revelar les destinacions de les Edén. Una era per Demèter, evidentment. Una altra era per la segona colònia que es fundaria, Terra Nova. La tercera colònia seria Edén. Cada Nau de Terraformació Edén aniria acompanyada de dues Travellers. La flota militar es dispersaria a la recerca d'altres relés i planetes habitables, deixant alguns contingents de protecció a cada planeta colonitzat.

Els tres planetes pertanyen a l'agrupació de sistemes planetaris Exodus. Dins exodus hi ha dos sistemes planetaris similars al sistema Solar. S'anomenen Asgard i Utopia. La flota es dividiria entre els dos sistemes i començaria l'expansió humana per la galàxia. La nostra misteriosa Via Làctia.
Vaig reflexionar sobre el fet d'estar vivint aquella situació. Gairebé em costava de creure que haguèssim sobreviscut a un Salt a través d'un portal d'origens desconeguts. Èrem a un Sistema amb un Astre Gegant Vermell d'unes dimensions tan espectaculars que esfereïen.
 Vaig cercar informació a la meva base de dades, una enciclopèdia bàsica que havia instal·lat a la meva memòria i que no ocupava gaire espai.
Arcturus està a 36,7 anys llum (11.3 pàrsecs) de la Terra, relativament a prop.


En Píter interrompè la meva cerca enviant-me una cançó. Era molt vella, d'un grup anomenat Faunts. La lletra era bonica...

"I
Have wondered about you
Where will you be
When this is through?

If all
If all goes as planned
Will you redeem
My life again?
My life again

Fire the fields the weed is sown
Water down your empty soul
Wake the sea of silent hope
Water down your empty soul

Fight your foes you're not alone
Holy war is on the phone
Asking to please stay on hold
The bleeding loss of blood runs cold

And I need you to recover
Because I can't make it on my own
And I need you to recover
Because I can't make it on my own..."

-És la meva cançó preferida -diguè.

-Em sona molt... no sé on la dec haver sentit...

-Va fer-se popular gràcies a un videojoc del segle passat, el Mass Effect. També és un dels meus videojocs preferits.

-Ara ho recordo. A la meva rebesàvia també li agradava molt. Als seus diaris vaig llegir que s'havia passat la trilogia molts cops. Jo mai hi he jugat, està desfassat de gràfics i no em crida l'atenció.

-Doncs ara n'estàn fent la nova versió. Quan surti podem jugar-hi a través d'Extranet, segur que t'agradarà.

Me'l vaig mirar i em vaig adonar que gairebé no el coneixia malgrat haver estat comunicant-me amb ell hores i hores. Havia estat una mica freda per no agafar-li afecte. No volia guardar cap sentiment que em fes enyorar ningú.

-Parla'm una mica de tu, Píter. Tinc la sensació que tu ho saps tot de mi i jo no en sé res de tu.

-Bé, no hi ha molt a dir. Sóc d'una vella ètnia, amb una llengua igual d'antiga, el Tamil. La nostra cultura té uns 2300 anys d'història, potser més i tot. La meva familia és benestant, i per això la meva germana i jo vam poder estudiar a l'estranger. Alfa Humanis va obrir una sucursal prop d'on estudiavem. La meva germana va conèixer un oficial de vol, es van enamorar i ens va endollar a tots dos com a operaris de la Fundació.

-No havia sentit a parlar de la vostra llengua. Diga'm alguna cosa en tamil.

-Nakshatra. És com anomenem a Arcturus els de religió hindú.

-Una paraula només? Diga'm alguna cosa més llarga.

-Naã onna kaadhalikkirẽ, Ona.


Vaig rebre un missatge escrit amb caràcters desconeguts:
நா0 ஒன்ன காதலிக்கிறே

-Té un so preciós i una grafia molt bella. I que vol dir?

-Ja ho esbrinaràs algun dia. -Va dir amb un gran somriure, mostrant les dents blanquíssimes emmarcades en un rostre bru.

Em va deixar amb la intriga i va marxar, tararejant la cançó de Faunts.

"I
Have wondered about you
Where will you be
When this is through?..."


divendres, 28 d’octubre de 2011

El Salt

Relé de Massa


Ja estem arribant al relé de massa de Caront. No ha passat gaire temps des que em vaig acomiadar de la Terra des del pont de comandament de l'Argonauta. El nom li escau, a la nau. Segons la mitologia grega, Argo fou la nau en la qual es van embarcar Jàson i els argonautes. Rebé el nom per Argos, el seu constructor, però també evoca el significat de "ràpida". Alguns la consideraven la primera nau construïda pels humans. La història dels argonautes és una de les llegendes més antigues. Tracta del perillós viatge d'un heroi que és enviat a una missió impossible de dur a terme però de la qual surt victoriós gràcies a l'ajuda d'aliats inesperats. M'encanta la mitologia!

Caront...també un nom mitològic grec, però no tan agradable. Caront era el barquer que conduïa les ànimes dels morts a través del riu Aqueront fins a l'Hades. Em pregunto perque van triar aquest nom per a un portal espacial.

He enviat un missatge a la meva familia via Extranet, perque no sé si un cop travessat Caront i fet el Salt, podré tornar a connectar-me a la xarxa. Fins ara només havien travessat el portal naus militars de l'Aliança de Sistemes. Som els primers civils que veurem que hi ha més enllà del nostre sistema solar. Tinc un nus a la gola, de por i d'emoció alhora.

Espero que em puguin respondre al missatge abans de travessar el relé. Quina sensació deu fer el Salt? Diuen que és només un instant, que ni es nota. En Píter té un cosí a la flota de l'Aliança, que diu que és com un pessigolleig a tot el cos, com si una onada suau d'energia fluís durant una mil·lèssima de segon per tot el circuit sanguini. Des de fora de la nau, l'únic que es veu és un llampec fugaç, com una guspira que s'extingeix sobtadament, com l'espurna d'un llumí sense fusta sota el fòsfor, que s'apaga tan ràpid com s'ha encès.

En Píter m'ha donat dades sobre la missió per que pugui escriure un bon article del viatge. L'Argonauta forma part d'un comboi de terraformació amb una flota de sis travellers. N'han enviat vàries per assegurar l'èxit de la colonització. A més de les Travellers, hi ha tres Naus Edèn. Tinc entés que són les portadores de vida als planetes inerts. Un cop s'executa el seu programa, es forma una mena d'atmosfera al seu voltant on germinen plantes creadores de grans quantitats d'oxigen. També porten unes depuradores que potabilitzen  tots els líquids per que no manqui l'aigua en cap moment. En unes cambres refrigerades d'Edèn es conserven tota mena de llavors per quan s'arriba al clímax de l'adaptació humana al nou hàbitat. Aleshores es cultiven plantes riques en proteïnes i tota mena de vitamines, sobretot algues, perque no calgui mai portar animals de la Terra (excepte en casos concrets perque algun vegetal necessiti un insecte per sobreviure en simbiosi). Així doncs, les societats veganes de cada planeta poden sobreviure sempre que els hivernacles estiguin a ple rendiment. Si en algun moment no hi ha prou recursos per tota la població, hi ha una llei d'aturada de creixement demogràfic. Però amb la fertilitat tan malmesa que hem heretat dels que van viure tant temps contaminats, no sol haver-hi risc d'explosió demogràfica.

Bé, sabent que hi ha tres Naus Edèn, és fàcil deduir que hi ha tres planetes al punt de mira de la Fundació Alfa Humanis. Però jo només sé el nom amb que s'ha batejat el primer dels objectius. Demèter.

No sé perque tant secretisme. Alfa Humanis ha contractat a més de mil persones per aquest viatge, i la majoria anem a cegues. No ens van dir res per prevenir les filtracions a la premsa i per no informar gratuïtament als espies de les altres corporacions interessades en aquesta mena de projectes. Hem tingut l'Extranet limitat tot el viatge. Només podiem comunicar-nos amb altres passatgers de l'Argonauta. Només ens hem pogut connectar lliurement a la xarxa del Sistema Solar avui, durant vint minuts comptats, per enviar missatges a la familia. Després la xarxa ha tornat a estar intervinguda, i el capità de la nau ens ha dit que en poques hores fariem el Salt, que no patissim per res, i que fariem història. Que estàvem a punt de ser els primers humans en trepitjar terra fora del sistema solar. I que Demèter segur que ens agradaria tant o més que la Terra.

Demèter. Era el primer cop que sentia el nom de la meva destinació.  I m'agradava. Demèter a la mitologia grega és la "deessa mare", la deessa de l'agricultura. Que haguessin triat aquest nom pel nou planeta humà em feia imaginar un lloc paradisiac, verd i ple de vida.

En Píter m'ha explicat a través d'Extranet el que es veu a través del pont de comandament. Ara mateix està allà, rebent ordres pel moment del Salt. No em pot enviar imatges oculars perque no té el mateix sistema de captura visual que tinc jo. Està veient el relé. També veu la nostra escorta. Una gran quantitat de naus militars envoltant tot el comboi. Deu ser impressionant. Diu que li agradaria que hi fos allà amb ell, gaudint de l'espectacle. La primera nau militar està a punt de travessar el portal. Sento l'espectació d'en Píter a través de les seves paraules. Estem emprant el programa de telepatia. Descriu el que veu amb emoció continguda: Una llum enlluernadora que ni tan sols ha pogut copsar. Un petit big bang blanc enmig de la foscor tacada d'estels pampalluguejants. S'acomiada de mi fins després del Salt. Tanco els programes de diàleg.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Segle XXII. 1ª Part.

Centre d'investigació de l'Element Zero a Mart


A principis del segle XXII, la Humanitat terrestre continuava malversant recursos i patint conflictes, però el progrés s'havia imposat i per tant, els procesos de pau i l'evolució cap a un sistema d'estabilitat i benestar era imparable. Els països més bel·ligerants eren marginats per totes les potències fins que arribaven a una entesa pacífica. Les energies netes triomfaren a la fi després de més d'un segle de lluites ecologistes i es prohibí l'ús dels recursos contaminants. Minvaren les catàstrofes naturals. Augmentà la qualitat de l'aire i l'aigua en poc temps i millorà la fertilitat, produïnt-se un creixement demogràfic sobtat però ben acceptat.

La població a la Lluna es mantenia estable i començava a augmentar el flux turístic. Era un turisme de luxe i molt pocs s'ho podien permetre aleshores.

L'any 2103 de l'Era Comuna, l'Agència Espacial Europea fundà el primer assentament humà permanent a Mart, a les "Valles Marineris" (Valls del Mariner). La ciutat marciana s'enclavà a les gegantines valls d'Eos Chasma, envoltades de canyons de terra i sorra, just després d'haver-se confirmat la presència de grans corrents subterrànies d'aigua. Durant les excavacions per canalitzar l'aigua cap a la superfície moriren varis treballadors a causa de les boires de diòxid de carboni.

Els següents anys a la paraterraformació, s'instal·laren centenars de colons seleccionats eugenèsicament. Hi haguè manifestacions a la Terra en contra d'aquestes mesures discriminatòries, però el procés de selecció no varià.
Nau Presó
S'enlairà la primera Nau-Presó espacial per a criminals extremament perillosos, que orbitaria al voltant de la Terra, sense opció d'escapar amb vida per a cap reclús que ho intentès, dirigida per control remot des d'una nau militar exterior, i únicament tripulada per funcionaris robòtics de primera generació. Un projecte pioner amb molt d'èxit.

L'any 2123 EC vaig nèixer jo. Fou l'any que es creà Extranet per comunicar les colònies entre elles i la Terra. En un gran referèndum a nivell mundial es decidí que fos una xarxa gratuïta i oberta a tothom. Per primer cop les families emigrades pogueren contactar de nou amb els seus parents terrícoles.

L'any 2137 EC la Corporació Energètica 新燃料 (Xin ránliào-Nou Combustible) aconseguí extreure Heli-3 de l'atmosfera de Saturn. És escàs a la Terra ja que el camp magnètic i l'atmosfera el rebutgen, però està present de forma prou abundant a la resta de l'univers perquè es produeix a les estrelles. S'havia investigat molt al camp de la fissió nuclear a causa de les seues possibilitats com a catalitzador o per les seues possibilitats com a combustible del futur.

L'any 2143 EC s'acabà de construir la Estació Gagarin a l'òrbita de Plutó (en honor a Yuri Gagarin, el primer humà en orbitar la terra), col·loquialment coneguda com Salt Zero per les proves de llançament i intents fallits de viatges més ràpids que la llum(FTL) i que la Altavelocitat coneguda fins aquell moment. Esdevinguè l'estructura més llunyana que havia fet mai l'home.
Gagarin va ser utilitzada com a estació de telemetria per l'exploració de l'espai profund, i per dur a terme experiments perillosos. En els primers anys, l'estació va servir com un lloc segur per avaluar i crear les Intel·ligències Artificials més perfectes que s'havien desenvolupat fins el moment. I es digitalitzaren els primers cervells.


L'any 2147 EC es descobriren unes minses quantitats d'element zero a Mart. Començà una gran investigació d'aquest nou element misteriós.


I d'ençà d'aquella troballa canvià tot.
 Però ara toca submergir-me en el son profund de la letargia diària...

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Curriculum Vitae




______________________

-Curriculum Vitae-
-actualitzat l'any 2152-

Nom: Oriona
Data de Naixement: 18 octubre 2123 de l'Era Comuna*
Lloc de Naixement: Barcelona.
Nacionalitat: Catalana
Estat civil: Soltera

Formació Acadèmica

-Llicenciatura en Periodisme -Comunicació Social i Documentació Audiovisual -, a la UAB l'any 2148.
-Doctorada en Tecnologies de la Informació, l'any 2150.

Curs de Postgrau:

-Programa de doctorat "Recursos de Comunicació i Documentació Extraplanetària". Departament de Tecnologies de la Informació, Universitat Autònoma de Barcelona.

-Tesis doctoral realitzada envers l'impacte social que produí la paraterraformació llunar al segle XXI. Tesis premiada amb la "Ploma de plata" de l'any 2150.

Idiomes:
-Català nadiu
-Castellà parlat i escrit nivell alt
-Anglès parlat i escrit nivell alt
-Rus parlat nivell mitjà.
-Xinès parlat nivell baix
-Nocions de Japonès.

Altres coneixements:

-Conducció de vehicles de roda i de levitació propulsada.
-Curs de supervivència a l'E.M.C. (Escola Militar de Catalunya).
-Primers Auxilis. Aprenentatge bàsic a càrrec de la Creu Roja.
-Curs de Fotografia Ocular a l'Acadèmia d'Arts Sensorials i Cognitives de Barcelona.

Titulació:

-Doctora en Tecnologies de la Informació Extraplanetària.

Experiències Laborals:

- (Pràctiques de) Ciberperiodista durant mig any per la Revista Digital Omnipresent News. 2148.

-Cronista al Diari Electrònic ExtraLlunar. Cròniques terrestres per la societat llunar. 2148

- Corresponsal als conflictes extramurs de Prypjat (Ucraïna) , durant la nova ocupació de l'antiga zona afectada per la radiació de Txernòbil. ** 2149. Notícies Digitals 3/24.

-Articulista a la Base Espacial Catalana. Informatius Espacials de Catalunya IEC. 2150-2151.

-Contracte Indefinit amb la Fundació Alfa Humanis per dur a terme un treball de Documentació audiovisual durant la Colonització ExtraSolar. 2152

___________________

*Antigament s'utilitzaven les sigles D.C.(Després de Crist) però durant el segle XXI es canviaren les sigles per suprimir les connotacions religioses.

**A manca d' habitatges i oportunitats, molts joves de tot el món esdevingueren els nous habitants de Prípiat, situació que no acceptaren els antics descendents de les víctimes de l'explosió nuclear, que es consideraven els únics propietaris de les vivendes i els únics ciutadans amb drets sobre la ciutat fantasma malgrat que no hi visquessin. 163 anys després de la catàstrofe, els nivells de radiació havien minvat prou com per permetre'n la reocupació humana sense risc de malalties greus.

___________________

Vaig tenir sort, molta sort. Hi havien milers de candidats, i segurament molts em superaven en experiència. Alfa Humanis no era una Fundació qualsevol. L'Aliança de Sistemes, creada l'any 2149 per les 18 nacions més poderoses del Sistema Solar, amb base a la Terra, avalava els projectes de l'Alfa Humanis. Tothom volia treballar per Alfa Humanis, però els candidats rebutjaven l'oferta quan endevinaven la destinació de la feina. Després de respondre tots els tests psicològics pertinents, vaig passar al següent nivell. Una entrevista amb el Responsable de Selecció de Personal d'Alfa Humanis.

Era un home imponent, més per la mirada escrutadora que no pas pel físic. Durant un minut em va clavar els seus ulls foscos. Em sentia una engruna de pa ensucrat davant d'un ocell famolenc. Després de deixar-me indefensa amb la mirada, em retornà la confiança amb un somriure premeditat i m'allargà la mà.

-No me la imaginava tan jove- diguè, mentre encaixavem la mà.

Vam entrar dins una cambra Gesell. Sabia que no estavem sols i que a l'altra banda dels miralls m'evaluaven altres tècnics.Va engegar una llibreta tàctil que duia al braç (una sofisticada omnieina).
Em va foradar a preguntes durant un parell d'hores. La darrera d'elles em va colpir.

-Està disposada a abandonar la seva familia, les seves amistats, la seva llar, la seva rutina diària, el seu planeta natal, TOT, absolutament tot, ...per dur a terme una feina de la que no en sap res i que ni tan sols sap si podrà tornar algun dia?

Vaig dubtar. Milers de sentiments s'em barrejaven alhora. Era una pregunta que m'havia formulat a mi mateixa moltes vegades. Havia somiat amb viatjar a l'espai tota la vida. L'entrevistador m'observava des d'un racó de la sala i anava prenent notes de veu que s'autoescrivien a l'omnieina.

Vaig pensar en els diaris de la rebesàvia. M'havien inspirat tantes fantasies quan era petita... Recordava la impressió que m'havia fet la col·lecció de documentals sobre la colonització de la Lluna i Mart que tenia el meu pare. Eren els seus documentals preferits, i també ho foren els meus durant tota la infantesa. Admirava la periodista que havia viatjat a aquells planetes per entrevistar els primers pobladors i mostrar als " terrans " com es vivia fora del planeta natural de l'espècie humana. Feia ús d'un to solemne quan explicava les tragèdies de la colònia (desapareguts, malalties...), i sabia afegir-hi un deix de misteri quan enfocava cap al cel i es preguntava si realment estavem sols a l'Univers.
Volia ser com ella.

-Sí.

L'home m'acompanyà a la porta d'accès exterior del Complex d'A.H.
Amb rostre inexpressiu, teclejà al menú de sa omnieina i ancorà una adreça dins la meva.

-Haurà de passar proves físiques, rebrà un entrenament especial, i serà operada per canviar el seu sistema neuro-digital per un molt més potent. Té set dies per acomiadar-se de tot el que estima i preparar-se per començar el programa intensiu d'adaptació.

Les portes es tancaren i em vaig quedar sola, mirant el reflex enlluernador de l'edifici emmirallat. Fou aleshores que em vaig adonar que ja no hi havia marxa enrera, llevat que fos per agafar embranzida.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Caminant del Cel Solar Roig

Sóc Òliba, Caminant del Cel Solar Roig.

És el meu horòscop maia. Hi ha qui creu en el zodiac dels dotze signes. Hi ha que no creu en res. A mi m'agraden les antigues creènces maies. A més, l'òliba és un dels éssers vius que més em fascinen, de la Terra. Així que m'agrada molt ser-ho simbòlicament.

Abans d'embarcar a la nau, em vaig fer un petit tatuatge del meu símbol a darrera d'una orella. Va ser una decisió impulsiva, per simple curiositat. Però em va agradar. Va ser només un moment. En menys d'un minut ja tenia tot el tatuatge integrat a la pell, per sempre més. O fins que em cansès d'ell.

Aquesta és la descripció del que sóc, segons els maies. No sé si és cert, però m'agrada la definició.


_______________________________
Caminant del Cel Solar Roig
Poder de l'espai
Segell   13
Kin    113
Any de la Lluna Elèctrica Roja. Poder de l'aigua universal
4ª Lluna:Òliba autoexistent.   Poder de  Definir
L'Òliba, animal nocturn i misteriós, és el signe més màgic i profund
de tot l'horòscop maia. Poseeix una capacitat especial per fer aflorar
el subconscient dels demés, així com per trobar coses, persones, idees perdudes o oblidades. Disposa també d'una gran sensibilitat per tot ho místic i misteriós. La seva principal virtut és la intuició, que rara vegada li falla. A l'iniciar una relació pot semblar tímid/a , però després s'obre del tot quan és estimat/da.
Llei de reencarnació.
Connexió dimensional de cel i terra.
De la raça roja, és el poder de l'espai, ella s'allibera i allibera als demés, trenca barrots, estructures o prejudicis i surt a volar. S'adona de les coses abans que la resta, observa i vigila al seu voltant per saber tot el que passa.
És qui explora l'espai intern i extern, el que uneix el cel a la terra, aliniant les seves energies per poder canalitzar-les.
Les persones d'aquesta tribu són lliures per naturalesa, necessiten espais amplis per viure, els agrada viatjar, explorar, estar a l'aire lliure, són desafiants, obstinats, lluiten pels seus principis, molt emocionals, ansien la pau i l'harmonia, i estàn a la recerca constant.
Si estàn "desperts" exploren l'espai intern propi i dels demés. La seva acció és explorar. Un caminant del cel "adormit " pateix el "tancament" i cau amb facilitat a la depressió, no supera ses limitacions.
És un Portal d'Activació Gal·làctica.

_____________________________

Hi ha frases que són estranyes (Sóc un portal???) però suposo que a l'època dels maies devien tenir sentit. O potser era una anada d'olla d'uns quants xamans fumats davant una foguera encesa amb fongs al·lucinógens. M'agraden les coses rares, i quan no les entenc, encara m'agraden més, perque em desperten la curiositat, i aleshores no paro fins a desvetllar el misteri. Crec que és aquesta curiositat la que em va ficar en aquesta aventura. Més que no pas els diners que guanyaré, més que la fama, més que figurar als llibres d'història humana. La curiositat de saber que hi ha més enllà dels límits que coneixem. El desig de caminar per llocs que mai han sigut trepitjats, per explorar, per descobrir coses que encara no es poden ni imaginar.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Aniversari Espacial

Avui és el meu aniversari. Faig 29 anys. En Píter m'ha vingut a despertar fa unes hores. Avui justament em tocava la sessió d'exercicis vitals. Un cop a la setmana cada passatger ha de sortir de la càpsula de criogenització per fer exercicis cardiovasculars. Si no fos així, ens anquilosariem de tal manera que no podriem recuperar la psicomotricitat sense una rehabilitació llarga i severa. 

La sala de màquines és una cambra petita, amb cintes corredores, aparells de musculació, circuits fets expressament per la vida a l'espai...
Com jo, hi ha altres viatgers que avui fan exercicis. Alguns que ja venien amb cara de mandra han marxat abans d'hora. Jo m'he quedat fent el circuit que se m'indicava des d'un monitor intern, instal·lat al meu sistema només per aquella estona, que m'anava prenent el pols i calculant el nivell adient per no fer un sobreesforç.

Quan he acabat els exercicis, he anat a les dutxes. L'aigua és la mateixa per a tothom. Un cop m'he dutxat, l'aigua bruta passa per unes depuradores sota les dutxes, i torna a sortir neta pel següent passatger suat.

En Píter m'esperava per fer un mos. Després de cremar calories, hem d'omplir l'estomac una mica, perque no perdi la costum de suportar nutrients sòlids. L'operari m'ha acompanyat al menjador de la nau, on la tripulació i la primera classe fan els àpats diaris. No tenia gaire gana, i quan mastegava em sentia estranya, tants dies sense obrir la mandíbula... Però la sopa d'arròs blanc i el pa deshidratat  m'han anat bé i estaven força comestibles. No estaven tan bons com els plats de la mare, però en aquesta situació tampoc es pot ser exigent. No se sap mai si algun dia trobaré a faltar aquest tros de pa deshidratat.

En Píter m'ha felicitat. Havia vist la meva data de naixement a la fitxa electrónica de la càpsula. Com que no tenia res material per regalar-me, per molt que jo li diguès que no era cap obligació, m'ha instal·lat una col·lecció de música a la placa de memòria. Són les seves cançons preferides. Moltes no les havia escoltat mai. Suposo que és perque li agraden els clàssics i jo sóc una ignorant de les velles glòries musicals. Alexei Zakharov, Ludovico Einaudi, 30 seconds to Mars...

Li he agraït molt el regal improvitzat i li he fet un petó a la galta. Aquest gest espontani l'ha sobtat una mica i s'ha ruboritzat. Em penso que a la seva cultura (és hindú, de Sri Lanka) no està molt ben vista l'efusivitat en els contactes físics entre homes i dones. Potser vaig errada, però no li he preguntat si l'havia ofès perque he vist que en el seu somriure silenciós hi havia goig.

Ara torno a ser a la càpsula. D'aqui a poc m'adormiré escoltant una de les relaxants melodies del meu amic.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Càpsula del Temps

He estat rellegint alguns fragments dels diaris de la rebesàvia. Els tinc tots comprimits dins la placa de memòria. L'últim diari que es va trobar és de l'any 2074.  Però se sap que hi hagueren més diaris. Així ho especifica la darrera pàgina.

"Hom podria pensar que només repapiejo, que ja no tinc edat per fer el que faré. Però em sento més viva que mai, com si encara fos jove i poguès fer tots els somnis realitat. Perque he de renunciar el que he desitjat tota una vida? Tinc un cos de 92 anys però el meu cervell està sa i actiu. Els tests que he superat exitòsament calcularen la meva edat cerebral. Segons els resultats, tinc cinquanta-nou anys mentals. Friso pel dia assenyalat. Serà d'aqui un any, si tot va bé. No puc parlar-ne amb ningú, d'això. I em sap greu. No hi ha res més angoixant que haver de callar un secret que voldria escampar als quatre vents. Em fa il·lusió i m'omple de joia saber que viuré una experiència única, tan màgica com infantar i veure crèixer els fills. Si m'ho haguessin ofert fa cinquanta anys no ho haguès acceptat pas. Però els meus fills ja són grans i tenen la seva vida. Els nets recordaran una iaia aventurera, i no una iaia que es marcirà d'un dia per un altre... El que no sé és la decisió del meu amor, res no m'ancora en aquest indret farcit de vells records, només sa companyia em pot retenir. Com l'enyoraria... sé que sentiria orgull de mi...Però sense el meu company...ho faria?
Desaré tots els diaris al gran bagul de fusta que vaig heretar dels meus estimats pares. Tots excepte els que escriuré des d'ara. Tot el que succeeixi durant aquests mesos fins la data assenyalada és confidencial. Però un cop hagi passat la data, vull que els meus éssers estimats sàpiguen que va passar. Per això deixaré unes pistes en aquest mateix bagul, que conduiràn als meus hereus fins la càpsula del temps que enterraré al lloc indicat. Fa uns anys va haver-hi uns quants desenterraments de càpsules de finals del segle XX,  i em van cridar l'atenció. Era una idea meravellosa desar els records i objectes especials de tota una vida dins una càpsula hermètica perque els descendents la trobessin al cap de molts anys. De vegades però, n'hi ha que no es troben mai. Per això hauré d'especificar bé les coordenades..."

Després d'això, hi ha unes quantes frases soltes amb la tinta esborronada, i la signatura de la rebesàvia.
Mai es va saber res més de la seva càpsula. El bagul encara es conserva tal com el va deixar, amb els més de cinquanta diaris de tota una vida endreçats per ordre cronològic. Està a bon resguard amb ma mare. I algun dia espero que estarà amb els meus fills, si és que en tinc.
No sóc l'única que va cercar a debades les pistes esmentades al diari. Les generacions que em precediren no tingueren més sort que jo, pel que tinc entès. Ha d'haver-hi quelcom que se'ns escapa... La rebesàvia era molt meticulosa en tot, no pot ser que s'oblidés de deixar les pistes a l'últim moment.
M'intriguen les seves paraules... que devia ser allò tan important que estava a punt de fer? Perque tant secretisme? Fos el que fos, mai ho podré esbrinar. Serà un misteri per sempre més.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Segle XXI

Colònia a la Lluna, a l'actualitat


Avui no seria aqui, si no fos pels esdeveniments científics del segle XXI.

En aquells temps no s'havia descobert l'Altavelocitat naval-espacial, i l'humanitat només havia posat un peu a la Lluna. Però ja estaven a prop de fer el salt al progrés. Per les dades que tinc, en aquella època es va construir a Xile l'ALMA, un potent radiotelescopi que va augmentar considerablement els coneixements astronòmics. Gràcies a la seva precisió, es podien detectar planetes habitables a gran distància, però inabastables per l'esser humà. Aleshores van crèixer les inversions en ciències de recerca de l'Altavelocitat. Van prosperar els experiments amb neutrins. Els avenços amb el Sincrotró català i l'equip del CERN suís van ser els detonants per llençar una expedició de prova d'Altavelocitat a la primera meitat del segle XXI. La col·laboració amb la NASA va ser fructífera. Es va dissenyar l'SLS, (sistema de llançament espacial), el coet més potent d'aquells moments. Una nau sense tripulació arribà a Mart en menys de tres mesos. Pocs anys després s'envià el mateix tipus de coet, amb càpsules Orió amb tripulació humana a dins.  Sense l'Altavelocitat s'haguès trigat pel capbaix mig any. Abans d'això s'havien enviat bots de reconeixement, simples robots que escanejaven la superfície del planeta. Algunes imatges enviades per satèl·lit mostraven que possiblement hi havia aigua sota terra. Però Mart era una fita massa arriscada. Després de molts anys de preparació i d'investigació, la humanitat estava a punt de fer un pas més, un pas que ja no tindria aturador. El 2069 la base Armstrong, al Cràter Shackleton, esdevingué el primer assentament humà a la Lluna. Fou fundat oficialment el 20 de Juliol, conmemorant el 100è aniversari del primer allunatge. La paraterraformació* va ser exitosa. En poc temps s'aconseguí establir una atmòsfera adient per la vida dins les cúpules exteriors, on prosperà el creixement de la flora importada de la Terra pel subministre natural d'oxigen. La major part de l'estructura era subterrània. Empreses metalúrgiques s'instal·laren a la superfície. Grans plaques solars cobriren els voltants de la colònia. La Lluna continuà sent bella als ulls dels que la miraven des de la Terra, però perdè la màgia del misteri que tant havia encisat als humans des de sempre. Els primers colonitzadors foren curosament seleccionats. S'encetaren els primers viatges de civils cap a la Lluna, gran part d'ells atrets per l'oferta de feina de mineria. També es feu una comunitat científica d'estudi de la geologia llunar.

*La paraterraformació és la construcció d'un recinte habitable en un planeta, que acaba per comprendre la majoria de l'àrea utilitzable del planeta. El recinte consisteix d'una teulada transparent a un o més quilòmetres per sobre de la superfície, pressuritzada amb una atmosfera respirable i ancorada amb torres de tensió i cables a intervals regulars. És menys costós que la Terraformació, que consisteix a modificar expressament l'atmosfera, temperatura i condicions ecològiques per fer-les similar a les de la Terra, amb l'objectiu de fer habitable el planeta per als humans.

A la Terra tot continuà igual, els governs seguiren amb ses intrigues i corrupteles, hi havien guerres, contaminació i sobreexplotació dels recursos. L'humà podia somiar amb el Cosmos, però no sabia valorar el seu propi planeta natal. Així ho descriu la meva avantpassada a les seves memòries, que s'interrompen pocs anys després de la colonització de la Lluna. Sempre serà un enigma, que se'n va fer d'ella? Va amagar els últims diaris en una altra banda?

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El meu nom

Nebulosa d'Orió
He fet amistat amb Píter, l'operari que s'ocupa de la meva càpsula. En realitat es diu Júpiter, però no li fa el pes el seu propi nom, perque és massa típic.

Sóc l'única passatgera desperta d'aquesta sala, ara mateix. Em pensava que la rutina de les 8 hores de son i 2 hores d'oci mental era obligatòria, però es veu que es pot triar les hores de descans i les de vetlla. Fa estona que jugo online amb en Píter. Ara està fent la ronda, controlant els monitors dels meus veïns, i tenim la partida en "Standby". Com que encara trigarà força estona (hi ha moltes càpsules habitades en aquesta secció ) i no tinc res millor a fer, parlaré una mica de mi mateixa.

Em dic Oriona. Per escurçar, hi ha qui em diu "Uri" però jo prefereixo que em diguin "Ona".  Avui dia és un nom força comú. Quan van començar els viatges espacials turístics pel nostre sistema solar, es va posar de moda posar noms d'astres i constel·lacions als fills. Es veu que una rebesàvia meva estava fascinada per Orió, i als seus diaris i manuscrits, que han anat passant de mares a filles, explicava el seu somni de viatjar a la Constel·lació d'Orió. Però ja parlaré d'ella en un altre moment.

El cas és que la dèria dels noms relacionats amb l'astronomia ha arribat fins a l'actualitat. No és d'estranyar, tenint en compte que cada cop descobrim més zones de l'univers que fa dos segles no tenien ni nom.

A la meva familia sóc la primera Oriona.  La meva mare es diu Meissa, com una estrella d'Orió, i la meva àvia Lluna, com la seva mare i moltes altres dones de l'arbre familiar. La meva àvia sentia gran afecte pels diaris de la nostra avantpassada, des de petita l'encuriosia l'època que visquè aquella dona, uns temps de conflictes socials, crisi, misèria, pol·lució ambiental, caos...i revolucions tecnològiques.

Des de molt petita, l'àvia ja em llegia aquelles planes groguenques i gairebé fonedisses, ara ja digitalitzades. Els escrits que ella, l'avantpassada, creia que mai arribarien a ser apreciats per ningú, avui dia són valuosos testimonis d'uns temps totalment diferents als que coneixem. Algun dia, quan finalitzi la meva tasca actual, publicaré els seus diaris. Em pregunto perque ningú ho va fer en tots aquests anys.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Presència absent


Fa molta estona que sóc desperta però no sembla haver vingut cap operari a comprovar els monitors. Crec que fa hores que haurien d'haver-me adormit de nou. Avui no he pogut establir cap connexió amb Extranet. És com si el sistema no funcionès. Ni tan sols rebo la senyal d'inici a la xarxa. I el que és més preocupant, és que no he pogut obrir els ulls. Tinc les parpelles enganxades i cap ordre nerviosa del meu cervell les pot fer moure. La foscor aclaparadora ho envaeix tot. Voldria poder cridar, però tinc tots els orificis annegats de líquid amniòtic. Tampoc puc sentir res, ni moure'm, ni respirar. M'han desaparegut els cables amb els que em nutrien des de l'exterior. La màscareta de respiració no hi és enlloc, me l'han tret de la cara. Comença a dominar-me l'angoixa. Calma, calma...
Però no puc estar tranquila. Tinc por. Quant trigaré a ofegar-me dins aquest líquid que m'envolta? Intento moure'm, però el cos no em respon. M'he atrofiat. Quant de temps dec haver estat adormida? Haurà passat quelcom terrible mentre era inconscient?

Vull obrir els ulls! Faig un esforç inhumà fins que aconsegueixo veure per una fina escletxa entre les parpelles inflades. La llum fa pampallugues i em cega durant un breu instant. La sala de càpsules està lleugerament canviada, però no sé ben bé que hi ha de diferent. Començo a escoltar una remor de fons, constant, com un so vibrant de cadència desconeguda. Les oïdes em xiulen i un martelleig agut comença a bategar dins el meu cap. Sento que m'esclatarà el cervell en qualsevol moment. M'estic ennuegant i no puc fer res. No puc moure els braços. Les cames no em responen. Ni tan sols puc moure el cap. Només els ulls. Ells em fan cas. Però tant de bo no ho fessin. Just davant la finestra de la meva càpsula veig surar gotetes de líquid amniòtic per l'aire. No és possible. En aquesta part de la nau no hi ha gravetat zero. Més enllà de les gotetes hi ha una forma humana surant. La inèrcia va apropant-la cap a mi. És una persona vestida amb l'uniforme de viatger, com jo. Però no la reconec, sura d'esquenes a la meva càpsula, com empesa per forces invisibles. Tant de bo es girès i es fixès en la meva càpsula. Intentaria parpellejar molts cops seguits per que m'auxiliès, perque veiès que necessito assistència immediata. Interromp la meva visió el pas lent d'una gran placa de quelcom opac. Quan acaba de passar l'objecte, la persona que surava ja no hi és.  Després d'uns minuts que em semblen hores, reapareix davant la meva càpsula. Està d'esquenes a mi, molt a prop del vidre. Els cabells li suren amb moviments estranys, erràtics, com les posidònies al mar.

La gran impotència de no poder cridar la seva atenció em tenalla tot el cos. És una de les poques sensacions que encara puc sentir.
Una fiblada d'esperança m'envaeix quan el desconegut és comença a girar, a poc a poc, cap a mi. Quan tinc el seu rostre just davant, encara passen uns segons abans de poder veure'l. Els seus cabells el tapen completament, però poc a poc va obrint-se pas la seva fesomia, fins que puc identificar, amb horror, la persona que em mira.

Un calfred em recorre l'espinàs.

No sols perque aquella mirada freda pertany a uns ulls morts. No sols perque aquell rostre escamós mostra signes repugnants de descomposició. 
El terror no m'ha pres perque sigui un cos inert. El que realment em fa por, el que m'està espantant de debò, és que aquell cos sóc jo.

Davant meu, a l'altra banda del vidre, els meus ulls sense brillantor em miren, buits, despullats de tota ànima. El pànic m'esclata a dins, però no puc cridar, ni plorar, ni allunyar-me a mi mateixa de mi.


-----------"Desperti. Desperti, Ona." -----------

Obro els ulls. Sento els batecs del meu cor glatint amb força dins el meu pit, pujant-me per la gola, ensordint les meves oïdes. Noto una sensació de pau sobtada. M'estan injectant estimulants. Davant meu veig l'operari de sempre, fent-me senyals perque li segueixi els dits amb els ulls. Somriu.
M'arriba un missatge instantani a través de la xarxa, directament al cervell. És d'ell.
-"Crec que ha tingut un malson. L'he hagut de desvetllar abans d'hora, espero que  no li molesti la meva intervenció."

En aquests moments no hi ha res al món que em vingui més de gust que abraçar aquell noi. Faig una gran glopada d'aire dins la mascareta, moc una mica les extremitats i somric.

-"Gràcies, de tot cor. Recordi'm que el convidi a una copa quan arribem a destí. Mai m'he sentit tan viva com quan m'ha despertat." -Li responc.

Ell em pica l'ullet i aixeca el polze de la seva mà dreta en senyal d'afirmació. Després, s'allunya. I em quedo pensant, tractant de recordar el malson. Però al cap d'uns minuts ja he oblidat quasi tots els detalls, i només em queda una estranya sensació d'angoixa i d'opressió al pit, i em fa recança tornar a adormir-me. Espero no tornar-me boja a causa de la reclusió. Viatjar d'aquesta manera és antinatural... em sento com un espermatozou en un tub d'assaig.
M'hauré d'acostumar. Encara queda molt per arribar.

----------"Missatge entrant"----------

Bé, vaig a fer una mica de vida social "virtual". No em queda altra opció, si no vull esdevenir una presència absent entre els altres passatgers. Obro el missatge. És una invitació de l'operari per fer una partida online d'escacs. Accepto.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Sensacions amniòtiques

Així és com es deu sentir un nadó desenvolupat dins el ventre de sa mare. Surar en aquesta substància tèbia és relaxant, plaent. Malgrat la immovilitat del meu cos, no he perdut la sensibilitat. Quan obro els ulls cada vuit hores, embolcallada en el líquid amniòtic, em sembla estar en un món oníric. A través del vidre, més enllà dels fluids, s'escola un raig de llum, i una claror difosa, emboirada, omple tota la càpsula de puntets iridiscents, que parpadejen davant meu com cuques de llum. És una visió única, i em provoca una pau desconeguda, com mai l'havia experimentat. Esdevinc una espurna més entre les llumetes, i el meu cervell va desvetllant-se a poc a poc.

Que estrany és estar viu, saber-se part d'un tot! La màgia de la vida encabida en un cos mortal, efímer. Som només diminutes guspires de llum en la gran foscor de l'immens univers. Energies volubles amb identitat pròpia. HUMANITAT.
Èssers vius amb idees i propòsits, amb sentiments, amb imperfeccions i contradiccions. ÚNICS.

I només tenim una oportunitat de viure, de deixar constància d'haver existit uns pocs anys en el gran infinit de la història universal. Jo he triat ser part de la història. Vull significar quelcom més que un nom en un cens planetari. Per això vaig decidir acceptar la tasca que m'encomanaven. Acomiadar-me de la gent que estimo, de la terra que em va bressolar, Catalunya, i viatjar més enllà del meu planeta de procedència, on hi he nascut i on desitjo morir d'aqui a molts anys.

Un preu car per fer etern el meu nom, la meva història, per formar part de les fites de la meva espècie en aquesta gran aventura de la descoberta de l'univers.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Pensaments digitalitzats



Em trobo dins la meva càpsula de bio-crionització. És la primera vegada que viatjo per l'espai i també és el primer cop que utilitzo la comunicació mental.  Això de digitalitzar la informació neuronal ha estat tot un avenç per a la humanitat. Ara tothom pot emmagatzemar informació fora del seu cervell. Només cal tenir diners per poder adquirir els implants i ser prou valent per passar per quiròfan.

Quan m'he despertat de la letargia induida estava una mica trasbalsada. La claustrofòbia inicial d'estar tancada i immovilitzada en una cambra estanca m'ha fet patir un atac de pànic. A través de la superfície transparent del líquid amniòtic he pogut veure moviment a la sala de càpsules. Un operari comprovava les meves constants vitals al monitor. Veure algú viu tenint cura dels que viatgem semi-conscients m'ha tranquilitzat d'allò més. I aleshores m'he adonat que m'avorriria molt durant l'estona que estiguès desvetllada, si no l'emprava en quelcom útil. M'he decidit a encetar el diari de viatge. Al cap i a la fi, per això estic aqui.

Els viatgers entaforats en càpsules no podem romandre en total letargia massa temps, doncs el cervell s'atrofiaria. Per això un cop cada vuit hores ens desvetllen amb estimulants. I al cap de dues hores, ens tornen a induir la son. Els operaris fan torns, doncs ells també es crionitzen durant les etapes de FTL. FTL és l'abreviació de faster-than-light, (més ràpid que la llum). No és que sigui nociu pel cos humà, però molta gent prefereix viatjar adormida setmanes senceres en comptes d'ensopir-se sense ni tan sols poder mirar cap a les estrelles. La nau "Argonauta" model "Traveller" és totalment hermètica i només hi ha visió exterior al pont de comandament.A més, és més econòmic i pràctic ser alimentat via intravenosa. Si tots els passatgers escollissin fer vida normal en comptes de la letargia, els recursos de la nau minvarien tant que no seria possible arribar a destí. Només els que viatgen a primera classe poden gaudir dels rars menús de la nau. Per a mi no és un viatge de plaer, però procuro gaudir-ne. És la primera feina que faig fora de la Terra.

Ens van deixar acomiadar-nos visualment del nostre planeta, és una costum de les naus terrícoles. Abans d'activar el sistema d'ultravelocitat, deixen que tots els passatgers puguin mirar mig minut a través de les finestres del pont de comandament. Després de l'emoció de veure la nostra llar des de fora, ens tanquen a les càpsules i ens adormim.

Gràcies a Extranet em puc conectar a la xarxa sense haver de moure un múscul. I és possible que trobi altres passatgers de la nau conectats alhora des de les seves càpsules. Qui sap, potser coneixeré algú interessant !

Vaig a conectar-me online. Tanco el mode BLOC.