dimarts, 29 de novembre del 2011

Venus

Els ulls s'em van cloure quan vaig entrar a la gran cavitat il·luminada. Els focus irradiaven una llum potentíssima i vaig haver de parpellejar diversos cops per acostumar la vista després de tanta foscor. Per fi vaig poder observar l'entorn amb nitidesa. El grup d'expedició s'havia concentrat al voltant d'unes estalagmites i discutien la seva possible composició. En Nanashi estava ajupit a terra i clavà un dit en una de les protuberàncies. Era tova i s'enfonsava una mica quan se li apropava escalfor. Tots es van allunyar una mica, amb els ulls com plats. Darrera d'ells hi havia tres siluetes retallades contra la llum d'un focus enorme. Distingia la forma del Doctor Pavlichenko, gesticulant bruscament. Al seu costat, una dona de la meva alçada acotava el cap i un home gegantí es fermava entre ells. Vaig apropar-me poc a poc per tafaneria. Pel to, els estava renyant, especialment a la noia, a qui acusava de saltar-se les normes de protocol d'expedicions.
Tractaven de discutir en veu baixa, però els sons ressonaven a tota la caverna.
-Com se t'acut marxar sola enmig de la nit? I si t'hagués succeït una desgràcia? Ets una irresponsable!-feia el Doctor. La noia mirava a terra i responia amb monosíl·labs. L'única frase que  va dir fou per disculpar-se, amb to penedit.
-Ho sento, no sabia que t'ho prendries així. Sé que hauria d'haver demanat permís amb antelació, però desitjava tant començar a investigar aquest lloc!!

-Ets com una nena petita, capriciosa i egoïsta! Sabies que estaves sota la meva responsabilitat! Que creus que em passarà si et succeeix quelcom? -Li etzibà el Doctor, quasi escridassant-la i agafant-la amb força d'un braç.

-El mateix que et passarà si em tornes a posar la mà a sobre- feu ella, desempallegant-se de la mà tremolosa d'en Pavlichenko. A contrallum, veia la dona amb el cap alçat, desafiant-lo amb la mirada altiva.

L'home gran de la veu pastosa, que no anava uniformat de científic sino de soldat, semblava divertir-se amb l'escena.
-Au, doctor, calmi's. Sap que amb mi està ben protegida. -digué, per apaivagar el neguit del rus.

En Pavlichenko li dirigí una mirada fulminant i bufà enrabiat.
-I tu...-l'assenyalà amb un dit i contengué la seva irritació tancant el puny amb força. Seguidament es donà la volta i digué amb resignació -Més val que la vostra escapada hagi estat profitosa.

-Ho ha estat-respongué ella amb determinació.

El gegant marxà cap a l'entrada de la sala, i es posà a xerrar amb els altres dos soldats que feien guàrdia. En Pavlichenko llegí en veu alta els informes que havia realitzat la científica temerària durant aquelles hores. Tothom l'escoltava atentament i jo vaig situar el bot-càmera davant seu per prendre bons plànols. Alhora, vaig recòrrer la caverna meravellada amb els seus colors.  Les parets eren de color malva brillant que variava en funció de la llum aplicada. Depenent des d'on mirés, adquiria tonalitats blavoses, groguenques, o violàcies. Vaig fer cas de les recomanacions d'en Nanashi de no tocar res per no malmetre l'estudi que se n'estava fent. Les textures a cop d'ull semblaven suaus i bulboses. El sòl també era tou i llefiscós i havia d'anar amb cura de no relliscar. Del sostre penjaven estalactites bonyegudes que s'unien a les estalagmites més altes. Al fons s'estenien columnes desiguals i es perdien a la foscor.

-No s'allunyi d'aqui, senyoreta Ona-em digué en Nanashi, mentre m'oferia una carmanyola de la seva motxilla. -Hi ha més passadissos que encara no hem explorat i és millor que ens quedem tots a la zona il·luminada. Pot treure's el casc i la mascareta per dinar.

-D'acord, moltes gràcies!

Vaig empassar-me la barreta energètica de cereals en tres queixalades. Estava mastegant amb dedicació quan algú em va posar una mà a l'esquena i vaig fer un esgarip de l'ensurt. Vaig tossir, una engruna de cereal se m'havia anat per l'altre cantó i gairebé em vingueren basques.

-Ho sento, no volia espantar-la- vaig sentir que deia algú darrera meu. Em vaig girar envermellida i amb els ulls plorosos, i vaig empassar el tros que per fi havia pres la direcció correcta. Encara em vaig envermellir més en veure qui tenia al davant. Em vaig sentir maldestra i ximple, badant sense dir res. Tota l'estona l'havia vist a contrallum, i només intuïa sa silueta fosca fonent-se amb la claror. Ara la tenia al davant, i era com trobar-se amb un àngel enmig de l'infern. Els seus ulls m'inspeccionaren amb curiositat, i alguna cosa es remogué dins meu, com si acabés de patir una forta sotragada emocional. Vaig ser captiva d'aquella mirada uns instants, esguardant-la en silenci.

Em va atansar una mà.
-Sóc la Venus.-digué, dedicant-me un bell somriure.- Deu ser la senyoreta Ona, oi?
Li vaig encaixar la mà que m'oferia, assentint embadalida i ruboritzada, com si mai hagués vist una dona. De fet, potser mai n'havia vist cap com aquella.

-La del fong lluminós?-vaig dir estúpidament, quan vaig deixar anar la seva mà, petita i càlida.
-Pel que veig ja havia sentit a parlar de mi.-rigué. La seva rialla era com aigua clara brollant d'una font verge, lliure i jovenívola. No sabia que dir. És un dels meus molts defectes. Les cares boniques em deixen en blanc i només sé somriure i assentir com una babaua.

-Suposo que voldrà enregistrar informació pel seu documental. Vol que li ensenyi les mostres que hem pres en aquesta zona?-em preguntà. "Ensenya'm el que tu vulguis, princesa", vaig pensar.

-És clar, senyoreta Venus. Sisplau, tutegi'm.
-Està bé, senyo...Ona.- digué- acompanya'm, sisplau.

La vaig seguir dòcilment, sense perdre el rastre de les seves cames hipnotitzadores. Em captivava el moviment dels seus malucs enfundats en l'uniforme de científica de l'Aliança. Vaig mirar cap al soldat gegant, el que se suposava que era el seu protector. Per la seva mirada vigilant, també semblava ser la seva mascota ensinistrada.

La Venus es va recollir els llargs cabells foscos en una trena, mentre jo inspeccionava els seus apunts i els seus flascons transparents. A dins d'aquells pots hermètics hi havien teixits estranys i petites criatures membranoses amb les venes per fora de la pell. Mentre jo feia captures amb els meus ulls, el bot-càmera s'encarregava de gravar-la a ella discretament, des de lluny, amb el zoom al màxim. Cada cop que em mirava em quedava encisada pels seus preciosos ulls. Sabia el que m'estava succeint. Ja m'havia passat altres cops, feia molt. I no sabia si alegrar-me'n o defugir-ne d'aquella il·lusió encegadora. Vaig optar per la segona opció, malgrat saber que m'estava enganyant a mi mateixa.
-Que té de peculiar aquesta caverna?-vaig voler saber.
-Que les seves parets no són de pedra.
-I de que són?
-De fibres orgàniques.
-Vols dir que estem a dins d'una mena d'ésser viu?-vaig fer incrèdula.
-No ben bé. La cova és un lloc inert. A sota dels teixits orgànics hi ha una mena de roca esponjosa, i d'ella surten aquests fluïds rosàcis que ho cobreixen tot. No sabem encara que és ni quina funció exerceix en aquest microclima. És l'única caverna que hem trobat amb aquestes característiques tan estranyes.
-S'han analitzat les mostres orgàniques?
-No encara. Les hem pres aquesta matinada. Ahir vam trobar aquest indret per casualitat, i els soldats ens van ajudar a senyalitzar el camí amb una cinta blanca perque avui poguessim tornar al mateix lloc. Aquest vespre ja podré examinar les fibres al laboratori.

-I aquestes criatures d'on han sortit?
-Estaven a dins d'una estalagmita esponjosa. Formen part d'un ecosistema molt complex que encara no entenem. No sabem si són paràsits o simbiòtics.
-Semblen embrions.
-Doncs sí, és una bona observació. Això podria ser una cambra de fecundació d'alguna espècie subterrània, si fossin embrions...

La idea de ser dins d'un úter gegant no em va agradar gens. Mai havia estat claustrofòbica, però en aquells moments em temia que estava experimentant una sensació semblant. Em vaig angoixar en pensar que la sortida era molt lluny, a molts metres de foscor absoluta d'on érem. Un lleu mareig em va fer rodar el cap. La Venus ho devia notar, perque em va agafar una mà entre les seves i me la va acariciar.
-Et trobes bé?- em va dir apropant-se molt a mi. Vaig sentir la seva escalfor a tocar de la meva pell. Podia ensumar l'olor dels seus cabells i l'alé de la seva boca molsuda davant meu. Vaig recuperar-me totalment, encara que els batecs del meu cor em trontollaven per tot el cos. Però em penso que allò devia ser a causa de la mà que encara m'estava acariciant i de la proximitat del seu rostre preocupat.

El seu "goril·la", el soldat de complexió ampla, va trencar l'encanteri del moment, i la sensació d'estar soles compartint un moment especial en aquell indret es va esvair per complet.
-Marxem d'aqui. En Pavlichenko vol explorar la cova de les membranes de llum -digué amb aquella veu greu, pastosa i insofrible.

Em vaig preguntar si hi havia alguna cosa entre ells. Per com la mirava aquell home, sabia que la Venus no l'era indiferent. Però ella no semblava tenir-li cap mena d'afecte, i quan el soldat s'allunyà semblà alleugerida.

-Anem? -digué. I abans que li hagués respost ja havia recollit els seus estris i mostres i caminava cap als seus companys de professió.
Vaig posar-me de nou la mascareta i el casc i vaig situar-me al final de la fila índia, darrera de la geòloga rabassuda. Vam travessar un passadís senyalitzat amb una cinta groga. No hi havia més de vint metres entre una sala i l'altra, però el descens es feia molt difícil i vam trigar un quart d'hora en arribar. El terra relliscava, els científics s'entrebancaven i queien, i cada persona que tenia al davant esdevenia un obstacle per avançar sense arrossegar ni empentar ningú.
La sala era més estranya que la anterior, doncs els teixits orgànics es feien encara més evidents. Per tot arreu penjaven membranes lluminoses travessades pel que semblaven capil·lars sanguinis.
Els soldats van instal·lar el gran focus a l'entrada, i el grup de científics es va dispersar per tota la sala, dividint-se en parelles per prendre mostres i apunts. Em volia apropar de nou a aquella científica que tenia un nom tan escaient, però no volia semblar pesada i em vaig dirigir cap a en Nanashi, que estava prenent apunts amb l'altre biòleg asiàtic.

-Miri, senyoreta Ona! És una troballa excepcional!  -El company d'en Nanashi assenyalà la membrana translúcida. -Ho veu?? És un organisme viu que produeix llum, com alguns peixos abisals terrícoles. No li sembla sorprenent?

-És clar, de fet, tot em sembla increïble, a Demèter. Tot és nou, encara que els nous som nosaltres... -vaig fer, reflexiva.

De sobte, es va sentir un xiscle agut al fons de la sala. Vam anar-hi corrents. A terra hi havia la geòloga grassoneta, plorant amb cara d'esglai. S'havia fet sang als colzes en caure, i estava tota impregnada en aquell líquid llefiscós que hi havia per tot arreu.
-Que ha passat? -li preguntà un company.
La dona assenyalà amb la mà cap a un passadís fosc, i una esgarrifança la feu tremolar.
Un soldat l'ajudà a aixecar-se i la cobrí amb una mena de manta tèrmica del cap als peus.
-L'heu de dur a descontaminar.-digué en Pavlichenko. -No la porteu a l'infermeria fins que no hagi estat totalment examinada i descontaminada. M'heu entés?

El soldat i la científica esparverada van abandonar la cova i vam restar muts. Que havia vist per espantar-se tant? En Pavlichenko va ordenar als altres dos soldats que evacuessin la cova, que l'expedició tornava a la base. El soldat gegantí anava el darrer de la fila, i jo anava entre en Pavlichenko i ell. No sabia per que però la presència d'aquell goril·la m'irritava. Semblava el típic tipus prepotent que es creia el mascle alfa dels lloms platejats. Feia fortor a suor i exhalava testosterona per tots els seus porus. A més, tenia aquella mirada freda, mancada d'intel·ligència, que semblava travessar la roba i la carn. Era tot múscul i força bruta. Al cap i a la fi era un soldat i no s'esperava res més d'ell.
Quan vam arribar a la base, només quedava una hora per que enfosquís. En Pavlichenko va fer avisar en Sergei i li va ordenar que em portés a la colònia. Tots els científics havien entrat ja a la sala de descontaminació i no m'havia pogut acomiadar de la Venus, que per altra banda, no havia mostrat cap interés en mi des que haviem abandonat la primera cambra cavernosa. Vaig tornar sola amb en Sergei cap a la cúpula, mirant el paisatge des de l'híbrid volador. Les primeres ombres anaven empassant-se la terra, enfosquint els aiguamolls i les muntanyes. La Lluna Blava havia aparegut difosa a les boires de l'horitzó. Vaig mirar cap al fons de la vall que estavem sobrevolant. Allà també hi havia una boirina fosca, de color verdós. Al cap de pocs minuts érem al túnel que unia l'exterior amb les Bases de l'Aliança. Em vaig acomiadar d'en Sergei a la cambra de descontaminació, i vaig tornar al Cinc, el meu habitacle. Allà em vaig estirar al sofà i vaig pensar en la meva nova descoberta. La Venus. M'agradaria tornar-la a veure.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Expedició Científica

L'Observatori mediambiental era una gran mitja lluna envidrada amb vistes a tots els voltants de la base meteorològica, excepte cap a la muntanya que la sostenia. Era tot un passadís exterior amb accés a totes les plantes i seccions a través de portes blindades.

-Com es va poder construir aquesta instal·lació a dalt d'una muntanya en tan poc temps? -li vaig preguntar al Doctor.

En Pavlichenko, sense apartar els ulls del paisatge infinit, m'explicà que només havien hagut de perforar una part de la muntanya per enclavar-hi uns potentíssims imants. L'edifici ja venia construit a dins d'una enorme nau de l'Aliança, la Tekton, que també transportava els habitacles, la Casa de Demèter i la resta d'estructures desmuntables de la colònia.

Vaig submergir-me en la contemplació de Demèter. La base era limítrofa entre la zona muntanyosa i la pantanosa. A sota nostre començaven els grans aiguamolls, envoltats de fang i algues de ribera. El sol es reflectia a les aigües quietes d'un llac tèrbol que no tenia fi. La mirada es perdia a l'horitzó verd i fonedís. Una bandada d'aus amb brànquies solcaren l'aire davant les finestres i descendiren planant fins l'aigua. Fendiren la superfície líquida i redreçaren el vol, lluïnt petits amfibis a llurs becs.

Era un gran espectacle de la natura. Vaig aguditzar la vista ajustant el meu zoom de captura fotogràfica. El bot-càmera enregistrava aquelles imatges bellíssimes al meu costat. Era un matí clar i el cel havia pres el seu to blau verdós habitual.

-Reconeix allò que brilla a la seva esquerra? -digué el Doctor, indicant amb els ulls cap a un punt clar a sobre d'un altiplà molt llunyà.
-És la colònia! Des d'aqui sembla diminuta. -vaig exclamar, astorada de la gran distància que haviem recorregut amb els transports voladors en tan poca estona.

Estavem tan absorts amb l'excepcional aparador natural de Demèter, que gairebé ens vam espantar en sentir la veu metàl·lica del robot.
-La partida d'exploració els espera a la cambra de descontaminació. No oblidin les seves mascaretes.

-Hi ha algun element nociu a l'aire, Doctor? És necessari dur mascareta?-li vaig preguntar mentre seguiem el robot.
-No es preocupi, tan sols és un tapaboques de tela, com una mascareta quirúrgica. No és per protegir-la a vosté, és per protegir l'ecosistema que visitarem. Els seus bruts microbis humans poden alterar l'entorn i desbaratar tota una jornada d'investigació científica.

Aquell menyspreu cap als meus microbis em va ofendre una mica. I jo que em pensava que la incòmoda mascareta era per protegir-me! Però tenien tota la raó de prendre aquest tipus de mesures. Vaig col·locar-me el tapaboques obedientment. Al cap i a la fi en Pavlichenko m'havia donat permís per publicar-ho tot als meus documentals. Volia caure-li simpàtica perque no m'exclogués de la resta d'expedicions.

A la plataforma superior ja hi havia tot un grup de científics uniformats i carregats d'estris estranys de medició i conservació. Un parell de soldats residents a la base meteorològica acompanyaven l'expedició. Duien unes "HELgun" penjades a l'esquena. Mai n'havia vist cap de prop. La Helgun era una ametralladora tàctil d'energia làser ( High Energy Laser Gun) que només responia a les empremtes digitals del seu amo.

Em vaig alegrar d'haver-me equipat amb l'uniforme d'Alfa Humanis, encara que m'anés tan arrapat.  Estava dissenyat a l'estil militar, amb proteccions per tot el cos i material impermeable antihipotèrmic, que també protegia de les temperatures altes. Em vaig penedir de no haver dut el casc quan vaig veure els que duien posats ells. M'en van donar un. Era el casc més feixuc que havia dut mai al cap. El cap em ballava sota el seu pes.  Sempre he estat de complexió prima i no gaire alta, així que devia semblar un bolet descompensat.

Apart dels científics que havien vingut amb mi aquell dia, s'havien unit a l'expedició tres més que no coneixia. I segons vaig entendre, n'hi havien dos més al lloc on anavem, que havien sortit sols de matinada, cosa que havia empipat a el cap d'expedició, en Pavlichenko. Nosaltres hi anavem a peu, ja que l'indret estava a l'altra banda de la muntanya, travessant uns túnels oberts entre els imants de subjecció de la Base. Més enllà dels túnels hauriem de baixar per un corriol estret que duia fins les grutes que anavem a explorar. Un dels soldats encapçalava la comitiva, i l'altre la tancava. Pel camí ningú parlava. El silenci només era trencat pels passos compassats del seguici. Quan vam sortir del túnel artificial, vam començar el descens. El terra era cobert de fulles seques de formes estranyes en procés de putrefacció.  Vaig apropar-me a en Nanashi Masuyo, el biòleg que m'havia acompanyat dins l'híbrid volador, ignorant l'ordre de caminar en fila índia.

-Em sabria dir quina estació és aquesta? És tardor, com a la Terra? -li vaig xiuxiuejar.
-Ho diu per la fullaraca, oi? Aqui no hi ha estacions definides. Sempre és com una primavera humida, excepte als pols, que és més com una tardor seca. Veu aquests arbres, senyoreta Ona?

Era evident que els veia, estaven a cada costat del corriol, però vaig assentir per complaure'l.
-Són arbres de fulla caduca i perenne alhora.-continuà el biòleg japonés-Molts arbres demeterencs canvien les fulles continuament. Nudreixen el sòl i de pas s'autonudreixen per poder tornar a fer fulles, que tornaràn a caure al cap de poc. És un cicle que no s'acaba mai. Si mirem les capçades dels arbres, sembla primavera, i si mirem les soques, sembla tardor. És bonic, oi?

Vaig mirar al meu voltant, capturant imatges representatives d'aquells nous coneixements. Em vaig apropar a un dels arbres empesa per l'entusiasme que em produïa ser allà, enmig de la misteriosa natura de Demèter. Un dels soldats em cridà una ordre amb to imperatiu.

- Per la seva pròpia seguretat, torni a la fila i no es separi del grup!

Vaig obeïr i vaig tornar al meu lloc amb el cap acotat, avergonyida per haver estat renyada en públic, com una nena petita. A mesura que anavem apropant-nos a l'entrada de les grutes, em notava més lleugera. Potser era per la disminució de condensació de vapor, doncs a l'ombra dels arbres la respiració es feia més difícil amb tanta humitat.

Vam arribar a l'entrada de les coves després d'un revolt molt tancat, i vam descansar en un replec del terreny on el sòl era eixut, abans d'entrar en aquell forat fosc que ens engoliria al cap de poc. Els soldats van donar instruccions bàsiques per avançar sense perdre's ni fer-se mal. Només haviem de fer una cadena humana als llocs estrets, i als llocs amples caminar enfocant la línia blanca de terra. Vam encendre les lots frontals del casc i vam endinsar-nos a la gola de la muntanya, avançant a palpentes darrera del primer soldat, que duia una lot molt gran i il·luminava cada racó abans de fer un nou pas.
Cada dos minuts feiem recompte per si algú s'havia quedat enrera, i també cada cop que canviavem de direcció. El soldat que obria camí deia: "Gir a la dreta" i tothom anava responent per ordre de situació a la fila: "Pavlichenko rebut. Masuyo rebut. Ona rebut. "  I així fins que arribava al soldat de reraguarda.

Poc a poc se'm van anar acostumant els ulls a la foscor. Vaig pensar que si em tornava a fer implants als ulls, m'equiparia una bona visió nocturna. Sentia xipolleig d'aigua i em notava la pell amarada de suor. Les parets eren molles i llefiscoses, i brillaven amb tonalitats rosàcies quan les enfocava amb el llum del casc. Semblava que estiguessim caminant per un gran budell rocallós.
Al cap d'una estona es va començar a sentir l'eco d'unes veus guturals. A mesura que ens hi apropavem, s'anaven aclarint i es podia distingir una veu masculina poc agradable a les oïdes, greu i pastosa, i una veu femenina que xiuxiuejava de fons.
Ja estavem arribant i la claror anava guanyant presència amb cada nou pas que feiem. Que estarien estudiant allà, aquells científics temeraris? El fet d'haver-se arriscat a anar-hi sols de matinada, significava que els atreia molt quelcom d'allà dins i no podien esperar que arribés la resta de l'expedició. Vint passos més, i estaria a dins amb ells.

dijous, 24 de novembre del 2011

Primera expedició

Esperava aquell dia amb frisança. Mentre em descontaminaven a la cambra hermètica de l'entrada, pensava en totes les coses que podria veure fora de la cúpula. Em van dur directament a l'hangar, on m'esperava l'equip científic seleccionat per la partida d'exploració. Dins el transport anavem set persones: En Sergei, el mecànic, conduia el vehicle i de pas el tindriem a mà en cas d'avaria. Al seu costat anava el cap de l'expedició, el Doctor Pavlichenko. Darrera d'ells, un parell de biòlegs de trets asiàtics, una geòloga rabassuda, i un arrogant climatòleg que m'havia ignorat a l'hora de les presentacions. Jo anava a la darrera fila de seients, comprimida entre l'equipatge del climatòleg, que tornava al centre de meteorologia després d'uns dies de descans, i el bot-càmera. Vam travessar el túnel subterrani i en menys d'un minut ja estavem sortint a l'exterior. La llum del dia ho banyava tot, i quan vaig mirar enrera, la cúpula ja era lluny. Davant del nostre transport, una tanqueta militar obria camí cap a les instal·lacions científiques de les muntanyes. També ens escortava un bot-ametralladora control·lat per la tanqueta, per seguretat. Feia poc que s'havia fet la carretera. Era una via sense asfaltar, només senyalitzada per petits fanals als vorals. Els sotracs la feien poc transitable, però era l'únic terreny sòlid que unia la colònia amb la base científica de fora. A l'esquerra s'estenien els aiguamolls, i a la dreta, les muntanyes. Per molt malament que estigués aquell camí, almenys els esvorancs no eren insalvables. Al cap de vint minuts vam arribar a l'hangar de l'instal·lació meteorològica. L'hangar era un gran celobert amb petits vehicles híbrids. Vam canviar de transport i ens vam dividir en parelles, doncs els híbrids eren massa estrets per encabir-hi més de dues persones. La tanqueta militar de l'Aliança tornà cap a la colònia  un cop ens vam enlairar. El meu híbrid el conduia un dels biòlegs asiàtics, que m'anava explicant coses sobre les espècies del territori que sobrevolavem. Estavem travessant un congost espadat. A la vall s'obria pas un rierol envoltat de roques cobertes de molsa gegant. I per sobre de la molsa, s'alçava un núvol groguenc que s'escampava parets amunt.
-Que és aquell polsim groc? -li vaig preguntar al meu acompanyant.
-És el pol·len d'una flor que creix entre la molsa gegant. També hi ha una gran concentració d'insectes pol·linívors, que s'alimenten d'aquest pol·len i l'escampen enlaire per poder alimentar-se lluny de terra, on hi ha el seu predador natural.
-Quin és el seu depredador?
-Un tipus de llangardaix que es camufla fàcilment entre la molsa gegant. Té el llom com una closca porosa i deixa que hi creixin tota mena de fongs i molses. S'està molt quiet i és difícil de localitzar. Només n'hem pogut veure dos, de moment. La seva llengua és com una bossa que succiona l'aire. Quan obre la llengua, xucla tot el que hi ha al seu davant. No sembla perillós, però encara no sabem si és hostil o verinós.

-Oh! I que és allò? Semblen dibuixos!-vaig exclamar assenyalant el congost. Una de les parets, més fosca que la resta, semblava haver estat decorada amb filigranes.
-És un tipus de pedra calcària poc freqüent. La seva superfície s'erosiona amb la humitat i quan es solidifica, pren formes estranyes. És molt fràgil, i al tacte és com sorra.

Anava meravellada amb els paisatges, la natura i les explicacions del biòleg.

-Hi ha alguna espècie catalogada com perillosa per l'ésser humà? -li vaig preguntar encuriosida.

L'home semblà molest. Vaig notar com se li tensava el cos, incòmode per la meva pregunta.
-Encara no hem tingut temps de fer gaires comprovacions. Creiem que no hi ha cap risc per a la colònia, però com entendrà, ens falta molt per aprendre de les espècies d'aquest planeta.

El següent minut el vam passar en silenci. Jo sabia que havia ficat el dit a la nafra, i que se m'estava amagant alguna informació potser massa important com per a confiar-la a una reportera de la Fundació Alfa Humanis. No vaig voler insistir en el tema, encara quedava molt dia per davant i necessitava integrar-me al grup perque em tornessin a convidar més vegades a aquelles expedicions. Per fi vam arribar a destí. A sobre d'una gran muntanya abrupta, rocosa i verda hi havia les instal·lacions del centre meteorològic. Era com un gran disc grissenc incrustat a la roca, desafiant a la gravetat.

-Bé, ja hi som.-digué el biòleg amb un somriure generós. Tornava a parlar-me amb to afable.-Ara coneixerà la resta de l'equip. Hi ha autèntiques eminències de la ciència!

Vam aterrar a una plataforma habilitada pels vehicles voladors, i van anar arribant la resta d'híbrids.

-Vingui amb mi, senyoreta Ona. Li mostraré un bell espectacle.-em digué el Doctor Pavlichenko, després de donar instruccions a en Sergei de no abandonar la plataforma d'aterratge fins que ell tornés. Vaig acompanyar en Pavlichenko per un passadís que s'endinsava a la base científica. I era veritat, el que em va ensenyar era digne de veure, un espectacle visual que deixava sense alé.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Les cartes

No ho he comentat a ningú, allò de la intrusió. Em sento observada, i ara en tinc la certesa, algú em vigila des d'algun racó de la colònia. No vull amargar-me, pensant que hi ha un dement obsessionat amb mi. Potser quan aconsegueixi esbrinar qui és, entendré el sentit de tot això. Ara per ara, intento fer la meva vida, com si res hagués passat.

He acabat de llegir totes les cartes de la lleidatana. N'hi havien tantes que m'ha portat varis dies enllestir la lectura. Havia començat per la darrera, però hauria d'haver començat per la primera. M'he adonat d'això en llegir alguns fragments de quan les amigues de correspondència eren joves i s'estaven coneixent.
L'Alba era una somiadora, desitjava viatjar a l'espai, i estava enamorada de la Lluna. Les primeres cartes que escrigué a ma rebesàvia, deien així:
"L'amor a l'espai em té boja, sóc d'aquelles noies que en ple estiu s'estiren a l'herba i es queden mirant al cel embadalides. Li tinc un amor especial a la Lluna, i és que tot va començar quan un dia a l'escola ens van fer una pregunta: "On t'agradaria anar de viatge?" I jo vaig dir: "A la Lluna." Primer ho deia per dir, però ara és diferent. La Lluna és el meu cor. Vull anar a la Lluna, a l'Univers. Crec que hi ha vida en altres planetes, nosaltres estem a la via làctia, i si de nou planetes, a un hi ha vida, per que a les milions de galàxies que hi ha milions de planetes no n'hi pot haver, que hi hagi vida com a la Terra? Diuen que l'espai és infinit, però no ho és, hi ha un moment en que s'acaben les estrelles i és una foscor infinita. L'Espai, la Lluna, l'Univers... això per mi és... no sé com explicar-t'ho, això. Em fa sentir feliç...Voldria estudiar una carrera, Astronomia, però cal molt per arribar-hi, física, matemàtiques...Quan mon home em va regalar el telescopi, vaig riure i plorar alhora, d'alegria."

Crec que és per aqui per on he de començar a buscar. Si els descendents de la lleidatana encara conserven les cartes de la barcelonina, potser trobi el que estic cercant.  De moment, he demanat als meus pares que comprovin l'adreça de les cartes, per si encara hi viu la mateixa familia, i que m'enviin les fotos de l'any 2010. Aquell any, segons els diaris, la rebesàvia va passar uns dies amb l'Alba. Si la seva amiga de joventut apareix a les fotos de l'enterrament de les càpsules al bosc, hauré avançat en bona direcció.

dimarts, 22 de novembre del 2011

L'intrusió

Algú ha entrat al meu habitacle mentre jo dormia. No sé com ha pogut accedir al Cinc, doncs la clau digital és única. Cada habitacle en té una diferent, i només en tenen còpies els usuaris. No em  vaig adonar de la presència de l'intrús. Devia ser molt silenciós, perque em desvetllo fàcilment i no vaig escoltar res estrany. Aquesta nit em mantindré desperta per si de cas. Aquest matí he comprovat que tot estigués tancat. No hi havia ni una emprenta a les finestres, ni una marca d'haver intentat forçar la porta. Qui hagi estat, ha entrat amb clau.
El més curiós és que no ha tocat res de la meva llar. No era un lladre, ans al contrari, m'ha deixat un "regal" com si fos un follet de nadal.*

*A la meva familia es va implantar una nova tradició inventada pels rebesavis. En comptes del Pare Noel o dels Reis Mags típics, amagaven els regals al bosc i feien una mena de gimcana pels nens, fins que es guanyaven les pistes dels follets i trobaven els tresors.

L'objecte en qüestió és una màscara de gas. És força sorprenent trobar-se això a sobre del sofà quan t'acabes de llevar. Primer m'he quedat esglaiada i he mirat al meu voltant buscant l'intrús. Després m'he relaxat en comprovar que no hi havia ningú, i he examinat la màscara. A dins hi havia una nota escrita amb tinta esborronada. Només hi deia: "Per la boira verda".

Em pregunto si es tractarà de la mateixa persona que em va enviar un missatge anònim. Serà l'ombra que espiava d'amagat als jardins?

No tinc por, però passaré la nit en vetlla per si torna. El vull enxampar i preguntar-li de que va aquest misteri. Ara per ara m'angoixa això de la boira verda. Està clar que qui m'ha deixat la màscara em vol protegir d'algun perill. Sino, per que tantes molèsties? Penso treure'n tot l'entrellat d'aquest assumpte.

Dies Veneris

Sala d'audiovisuals
He quedat a la sala d'audiovisuals amb la Tau. Fa molts dies que no ens veiem més que a l'hora de dinar i sopar, i de vegades ni això. Aquest vespre projecten una nova pel·lícula que s'acaba d'estrenar a la Terra i a les altres colònies. S'anomena "Do Androids Dream of Electric Sheep?".
És un remake de Blade Runner però amb un guió molt més fidel al llibre que la va inspirar. M'encanta la original, però és veu massa obsoleta. Ja tocava que algú en fes una nova versió amb bons efectes especials. Avui dia continúa considerant-se un film de gènere futurista. Però la ciència-ficció de la que parla ja no és quelcom inversemblant. Les intel·ligències artificials que s'estan creant gairebé són rèpliques perfectes dels humans. De vegades em fa por pensar en el que pot passar si algun dia les màquines es tornen contra els seus creadors. Seriem incapaços de distingir-les de nosaltres... Però per sort, mai arriben a semblar del tot humans. Sempre falla algun detall, i és que produïr un cos sintètic que sembli orgànic és una tasca encara impossible, que jo sàpiga.
Ara passaré per la bugaderia a recollir el vestit que em va deixar la meva amiga, així li podré tornar quan la vegi. Les sabates ja les hi tornaré més tard, que no vull anar carregada tota l'estona.
Ara surt amb una de les soldats que va conèixer al Rainbow. La noia és molt bufona, espigada i riallera. La seva pell és del color del banús, i té els cabells curts molt rinxolats. És de la República de Gàmbia, un petit país del continent africà. Crec que la Tau se n'està enamorant, i em sap greu per ella. Els militars de l'Aliança marxaràn de Demèter quan els científics hagin comprovat que no hi ha cap element perillós per a la supervivència humana. L'Aliança només està aqui per evacuar la colònia en cas de risc de catàstrofe natural. I la Tau ho sap, però té l'esperança que la Bintou (que així s'anomena la noia) sigui una de les escollides per romandre a Demèter com a força de seguretat permanent.
Espero que avui es controlin una mica. És força incómode anar amb una parella que no para de fer manetes. No és que em molesti per res personal, és que m'irrita estar explicant alguna cosa i de sobte veure que s'estan menjant la boca mentre els hi parlo. I això durant el dinar. No vull ni imaginar com serà durant la sessió de cinema.

Ahir vaig rebre els arxius amb les cartes de la rebesàvia comprimides. He començat per les últimes, però no he trobat res útil per la meva recerca. Hi ha cartes de vàries persones, però majoritàriament de l'Alba, una lleidatana amb qui la meva avantpassada s'escrigué tota la vida. És curiós que empressin el correu postal durant el segle XXI. Aleshores ja existia el correu electrònic i molt poca gent enviava cartes de paper. És com si haguessin volgut anar a contracorrent del progrés. Però pels diaris també sé que utilitzaven internet, xarxes socials i altres sistemes moderns de l'època. El cas és que van aconseguir que les seves cartes arribessin fins el dia d'avui, cosa que té molt mèrit. Si haguessin emprat correus electrònics, ja no s'en conservaria cap.

Marxo cap a la sala d'audiovisuals. Tant de bo hi hagin crispetes!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Base Científica

Per fi vaig rebre un permís per accedir a la base científica de l'Aliança. El pavelló era just darrera dels jardins, a tocar dels hivernacles. Més enllà d'ell només hi havia la cúpula, i muntanyes rocoses cobertes de molsa gegantina. El responsable de la base era el Doctor Pavlichenko, que em va rebre amb efusivitat, com si fossim vells coneguts que es retroben per casualitat. Segurament si el bot-càmera no hi hagués estat gravant, no s'hagués mostrat tan simpàtic. Aquella actitut teatral em va sobtar molt, i vaig suposar que volia fer bona impressió als terrícoles i als seus caps de l'Aliança. Però no li esqueia el paper, sobreactuava massa i es notava que tenia el guió preparat. Cada paraula havia estat calculada, si més no així m'ho semblà durant uns minuts. Al cap d'una estona ja no semblava tan fals,  es relaxà i actuà amb naturalitat. Qui sap si realment era la seva autèntica conducta. No seria el primer bipolar egocèntric que havia conegut.
No volia prejutjar-lo, però hi havia quelcom en aquell home que no m'agradava. Devia rondar els cincuanta anys i les seves faccions eren clarament caucàsiques. Duia una bata blanca amb el logo de l'Aliança brodat a la butxaca del pit. Parlava l'anglès amb un deix rústec, malgrat els seus intents per camuflar l'accent rus. Tothom a la colònia sap parlar anglès, ja que és la llengua vehicular a Demèter. Al principi es va suggerir l'Esperanto, ja que a les colònies s'hi barrejaven moltes cultures en molt poc espai, i era injust i discriminatori triar-ne només una d'elles. Però la majoria de la gent havia estudiat anglès i havien fet les proves de selecció en aquell idioma. Finalment es rebutjà la proposta esperantista i s'aprovà l'ús de la llengua majoritària. Més tard és comprovà que les llengües evolucionaven soles. La barreja de tants llenguatges en un lloc aillat acabaven creant dialectes que esdevenien idiomes propis de l'indret, com és el cas de Mart, on l'anglès i el xinés eren les parles habituals i al cap de pocs anys de conviure junts era difícil entendre els colons, que anomenaven sa llenguatge "Xin-glès". Els filòlegs van assegurar que era un llenguatge molt més ric en matissos que qualsevol de les anteriors llengües per separat.
A Demèter no crec que pugui succeir, ja que hi ha molta varietat de cultures i cap és majoritària.
Laboratori i cambra de classificació d'espècies
Vam començar l'entrevista al despatx del doctor. Era una sala petita amb un munt de diplomes hologràfics superposats a les parets. Vaig enviar el bot-càmera a prendre imatges dels diplomes certificats de l'amfitrió. Mentrestant, en Pavlichenko s'esplaiava donant-me les dades de la població científica. Eren trenta científics a la base interior, i deu a la base exterior de meteorologia, més enllà de les muntanyes. Tots estaven especialitzats en alguna branca concreta de la ciència. En Pavlichenko era planetòleg, i la seva especialitat eren els móns jardí, com el nostre planeta. A continuació  em va mostrar les cambres dels científics. Vivien allà dins i tenien tot ho necessari per autogestionar-se en cas d'aïllament per una quarantena. Això no significava que no fessin vida fora. Sovint anaven a la Casa de Demèter i es relacionaven amb els colons. Vivien al pavelló científic per comoditat. Cada vegada que algú entrava o sortia de la base, havia de ser descontaminat a una cambra hermètica, i no era una sensació agradable. M'ho havien fet a l'arribada i des d'ençà que em sentia fastiguejada. M'havien gasat amb tota mena de vapors estranys, i quan marxès m'ho tornarien a fer.
No vaig veure res destacable a les habitacions compartides, excepte un pòster de la Terra que deia: " Viure a la Terra és car, però això inclou un viatge al voltant del sol cada any. " Em va fer gràcia tornar a veure aquell cartell i la dita anònima. Era el mateix pòster que tenia un dels meus ex a la seva habitació.

Vam enfilar un passadís que conduia a un ascensor. Vam baixar al nivell inferior, on hi havien els laboratoris. El doctor em va anar explicant les petites descobertes que havien fet des de l'arribada. Sobretot s'havien examinat mostres vegetals i minerals. S'havien analitzat  tubercles i fruites autòctones per fer-ne un estudi de la seva comestibilitat i capacitats medicinals, però era una recerca lenta i requeria molta experimentació abans de poder assegurar que eren innòcues per a la població.
Uns quants científics potinejaven una substància enganxifosa dins una cambra hermètica, protegits per màscares i vestits anticontaminació. Uns altres els observaven i prenien notes des de fora. D'altres miraven a través de microscopis i descrivien el que veien a algú que prenia apunts al seu costat. En Pavlichenko m'oferí fer una ullada pel microscopi desocupat més proper. Hi havia un insecte semblant a una mosca amb escates reptilianes diminutes. El doctor em digué que moltes espècies del planeta estaven estretament lligades als ecosistemes aqüàtics. Li vaig dir que m'interessaven molt les formes de vida de Demèter, que al cap i a la fi són les màximes representants del planeta. El doctor no es va fer de pregar i em portà a una cambra d'emmagatzematge i classificació d'espècies. Quina feina tan fascinant! Estava gaudint com una nena al museu de zoologia. Vaig tafanejar la col·lecció d'entomologia demeterenca. No hi havien molts espècimens, encara. Vaig reconèixer l' insecte blau semblant a l'escarabat que feia fileres prop del meu habitacle. Segons l'etiqueta de sota era un D-101 (D de Demèter, i número de troballa) Caeruleus Filum (fil blau). Molts altres insectes encara no tenien nom, i només duien un codi numèric. Hi havia una secció de tubs transparents amb criatures en formol. Vaig fixar-me en un petit ésser mig amfibi mig mamífer. Semblava un ratpenat amb membranes escamoses i brànquies dorsals. No era gaire agradable a la vista, però segurament tenia una funció important al seu medi natural, com la majoria dels animals excepte els humans.
El doctor m'ensenyà el seu descobriment preferit. Era una planta-fong lumínica. S'anomenava Venus Luminescens. Venus, en honor a la biòloga botànica que l'havia trobat, que s'anomena així. Luminescens, per que il·lumina, com ja vaig comprovar només veure-la.
V.Luminescens
Era com una làmpada gegant. De la seva tija emanava un efluvi perfumat, com de mel, caramel i codony ensucrat. Un micòleg n'estava prenent mostres i m'informà una mica sobre l'espècie. Era un exemplar mitjà. Atreia insectes i petits animals amb la seva flaire dolça. Aleshores, quan ja eren a dins dels gineceus es tancava la corol·la de petals superior i començava el procés digestiu. En aquell moment la planta semblava un tronc porós amb globus translúcids. L'organisme xuclava  l'energia vital de les víctimes i processava els nutrients durant hores. Aquell procés produïa tanta llum com una bombeta, ja que la planta-fong aprofitava l'energia del menjar per il·luminar-se i atraure una mena de cuques de llum que es fregaven amb la seva soca i escampaven les espores per allà on volaven. Així no sols s'alimentava, sino que a més es reproduïa.
El micòleg estava fent un informe pel doctor Pavlichenko. Era un experiment molt important, ja que si aconseguien mantenir viva la V. Luminescens dins la base científica, significaria l'autogestió lumínica de la colònia per sempre més, sense consumir les bateries ni necessitar cap mena de circuit elèctric. Cada nova informació en aquell lloc era més valuosa que l'anterior. Em quedaria un reportatge molt interessant i didàctic. Ja frissava per fer-ne l'esborrany.
La visita finalitzà a l'hangar. Era al subterrani, i s'hi accedia per un tunel que connectava la caserna militar i la base científica, i recorria tota la colònia pel subsòl fins a sortir a la superfície, a l'exterior de la cúpula. L'hangar era un lloc espaiós ple de tanquetes de l'Aliança, naus híbrides voladores i submergibles, i transports normals.
El doctor m'informà de la nova partida d'exploració que s'efectuaria en pocs dies per estudiar nous ecosistemes. Digué que m'avisaria per que els acompanyés. Això em va fer molt feliç. Vaig estar a punt d'abraçar-lo i tot, de l'emoció. Sabia que en algun moment em donarien permís per sortir de la cúpula, però no em pensava que seria tan aviat. En Pavlichenko somreia content de la meva reacció.
De sobte li va canviar l'expressió de la cara i va empal·lidir. Mirava astorat un lloc buit entre els transports. Per la seva crispació, era evident que en passava una de grossa. Va cridar un nom, Sergei, si no recordo malament. El mecànic aparegué immediatament, esbufegant per la corredissa. Duia una granota blava tacada de greix negre. I va preguntar que succeïa, en rus.
En Pavlichenko es veia molt alterat i parlava molt ràpid. Tot i així, vaig entendre el que li deia. Ell no ho sabia, però jo entenia bastant bé el rus. N'havia aprés per voluntat pròpia, un d'aquells rampells d'autodidacta que tenia de tant en tant.
-Кто переехал автомобиль ? (Kto peryeekhalavtomobilʹ?)  Я не дали разрешения на выезд !(YA ne dali razresheniya na vyezd!)-preguntà inquisitivament en Pavlichenko. (Qui s'ha endut el vehicle? No he donat permís per sortir! )
Túnel de l'hangar
El mecànic no va saber que respondre. Insinuà que només el podien haver robat, perque no hi havia constància de cap sortida programada. En Pavlichenko es disculpà de no poder acompanyar-me a la sortida, i marxà a tota pressa cap a l'ascensor. En Sergei fou molt amable i em guià fins a la cambra de descontaminació.

Quan vaig arribar al Cinc vaig fer una ullada a les gravacions del bot-càmera. Hi havia prou informació per omplir un parell de documentals, però no se m'havia acudit preguntar si tenia permís per difondre aquells descobriments. Potser eren experiments confidencials. Abans de res, hauria de tornar a parlar amb en Pavlichenko. Amb una mica de sort, en pocs dies l'estaria acompanyant a explorar l'exterior. Gairebé no vaig poder dormir imaginant les aventures que m'esperaven allà fora. Hi ha tant per veure, tantes experiències per viure!

diumenge, 20 de novembre del 2011

Incògnites

M'he adonat d'una dada molt important, examinant de nou les fotografies de la rebesàvia. Volia saber on pertanyia aquell racó de bosc on són enterrades les càpsules del temps. Com que la vegetació tardorenca era fàcil d'identificar, vaig cercar a l'antic atlas natural tots els boscos de fulla caduca que hi havien a Catalunya a l'any 2070. En vaig trobar uns quants que apareixien als diaris de l'avantpassada, però no hi havia cap detall que em digués quin n'era el definitiu. Tot indicava que havia de ser un indret especial per ella. Però tots els boscos eren màgics als seus ulls. Estimava cada arbre i cada pedra, cada ànima i cada riera.
Com que per aquesta via no trobava cap dada important, he tornat a canviar de rumb a la investigació, i m'he centrat en l'altre element de les fotografies. La gent.
A les imatges apareixen tot de vellets acompanyant als meus rebesavis.  Tots ells són morts. Però tindràn descendents. Potser també van deixar diaris, o els van donar les coordenades exactes als seus fills i nets. Ells també desitjaven amagar quelcom sota terra, però potser no van dificultar tant la troballa als seus hereus. Així doncs, he de començar de bell nou. Regelliré els diaris i apuntaré cada nom que sembli important a la vida dels rebesavis, cada amistat de la seva edat que figuri en les seves trobades i excursions. També miraré de nou totes les fotos de la rebesàvia, des de jove. Compararé les fesomies. Potser aquells vellets i velletes eren amics de tota la vida. I les cartes.
Les he deixat de banda tot aquest temps, però potser contenen alguna informació que he passat per alt.

Per que m'obsessiono tant per trobar una càpsula que potser ja no existeix? Qui sap si aquell bosc va ser recalificat com a zona urbanitzable? Potser el secret de la meva rebesàvia va acabar en un abocador, o s'ha rovellat i descompost. Potser algun animal el va desenterrar i el va trobar algú que el conserva com una andromina sense valor, en una capsa de cartró als prestatges d'un garatge. Però potser algun dels vellets ho va explicar als fills. I potser els fills van anar a cercar les càpsules. I si fos així, no hauria de buscar el bosc, sino els besnets d'aquells avis.

El que sé, és que el secret devia ser molt important. He buscat dades a Extranet sobre la seva vida i sobre la seva mort. Documents post mortem, alguna factura de les funeràries, alguna esquela amb el seu nom. Res. La rebesàvia es va fondre. Va desaparèixer de sobte de tots els registres civils i no consta en cap cementiri. No se la va incinerar en cap Tanatori. La meva familia no recorda res que em pugui ajudar. Només saben que no va deixar testament. Va donar totes les seves propietats als fills en vida, amb la condició que mai la fessin fora de la seva pròpia llar mentre fos viva. Així consta al registre de propietat i als títols de propietat que tenen els meus pares en una caixa forta. 

Que li devia passar? També he buscat el rebesavi. El mateix buit a la xarxa. Una altra incògnita per resoldre. I curiosament no estan a cap llista de desapareguts. Els seus familiars no en van denunciar la desaparició a la policia. Tot és massa estrany. I com més difícil és d'entendre-ho, més ganes tinc de seguir buscant les respostes. Començaré per les cartes. No les tinc digitalitzades al disc dur, hauré de demanar-les als pares. Obro la connexió amb la Terra i els envio un missatge de veu.

"Hola, pares! Com va tot? Jo estic bé. Intentaré connectar amb vosaltres més tard. No sé quina hora és ara mateix a la Terra. Podrieu enviar-me les cartes que rebia la rebesàvia? Només tinc els diaris i les imatges de l'any 2074. Una abraçada a tots. Us estimo i us trobo a faltar!"

Tanco la connexió quan sona la senyal de "Rebut".

dijous, 17 de novembre del 2011

Escultors

En Plutone Jacometti (República Italiana) i na Lune Messelier-Lefranc (República Francesa), amb 41 i 32 anys respectivament, són els responsables del Taller d'Escultura Demeterenca.
Ambdós semblen més joves del que són. Després de les presentacions em conviden a seure en un còmode banc de pedra blava amb bonics baixos relleus d'insectes terrícoles.

-És part de la col·lecció "Fauna de la Mare Terra". La vam començar a crear només arribar, quan ens van proveïr de blocs de pedra demeterenca. -Explica en Plutone.
-És un banc preciós. Quina mena de pedra és?
-És una mena de marbre blavós que només es troba a determinats nivells del subsòl. Aquest prové d'un penya-segat, a cincuanta quilòmetres de la colònia. Evidentment, no vam poder triar el tipus de material, ja que no podem sortir a l'exterior. De les extraccions s'encarreguen els geòlegs de l'Aliança. Ens va satisfer molt la seva elecció. La textura i el color són agradables, i és magnífic per esculpir.
-La idea de fer una col·lecció inspirada en la fauna terrícola sorgí a Demèter?
-No, en realitat és un projecte pensat per un dissenyador urbà de la Fundació Alfa Humanis.-respon la Lune. -Aquí gairebé tot està predefinit. Ens han donat unes directrius i tots les hem de seguir fil per randa per que la colònia avançi en bona direcció. Les obres visuals influeixen en l'estat anímic de les persones, i la Fundació escollí els projectes que considerà adients. Quan ens traslladem a l'exterior podrem tornar a esculpir lliurement.
-Així doncs, si ho he entés bé, el que feu aqui és manipular les roques al gust de la Fundació, seguir esquemes predeterminats que no surten de vosaltres sino de la ment d'una mena de decorador urbà.

Els escultors es miren amb ressignació.
-Ara per ara, sí. -responen alhora. Aquesta sobtada casualitat els provoca una rialla i intercanvien una mirada de complicitat.

-Dieu que hi ha un dissenyador urbà darrera de cada obra que hi ha en aquest taller. Això vol dir que aquest banc serà part del mobiliari urbà de la nova ciutat?
-Exacte. Estàs asseguda en un dels bancs del passeig principal que travessarà la nova urb.
-És un honor estrenar-lo.-dic, somrient. -Expliqueu-me la vostra història. Com vau ser seleccionats per Demèter? Vau haver de superar una mena de procés de selecció?

Es miren de reüll i a la Lune se li il·lumina la cara. Té una fesomia dolça i fràgil, i els ulls li brillen molt.
-En un principi no ens vam presentar per ser escultors, tot i que ambdós som artistes de renom. -Somriu amb timidesa, i sa resposta m'intriga.
-I doncs?
-Ens vam presentar per la selecció de parelles fèrtils.-diu, tocant-se la panxa amb gest tendre.

Això em sobta una mica. La resta de parelles seleccionades són molt més joves, gairebé adolescents, destinats a ser mà d'obra i a engendrar fills sans.

-Ens van rebutjar per l'edat, però quan van constatar que podiem ser útils per la colònia, van accedir a fer-nos les proves de fertilitat. Van ser favorables, i vam passar al següent nivell de la selecció. Volien aprofitar el nostre talent i vam ser nomenats responsables d'aquest Centre d'Art juntament amb altres artistes d'altres gèneres. -Explica en Plutone.
-Bé, tornant al tema que ens ocupa, el taller d'escultura.-Dic, abans que comenci a esplaiar-se amb afalacs cap a la Fundació, com han fet tots els entrevistats. -He llegit que esculpir ja no és un procés totalment manual.
-Cert. Tenim uns robots que ens ajuden a modelar la pedra. Ens estalvien molta feina i el resultat és més eficient. Una màquina mai s'equivoca, mai bada ni dubta. A mi em pot tremolar la mà a causa del cansament, i aquesta tremolor pot esquerdar una peça sencera. Un robot pot estar tot el temps del món donant forma a la roca més dura, i quedarà impecable. -diu ell.
-Si un robot pot fer-ho millor que un artista humà...no temeu quedar-vos sense feina?
-La imperfecció humana és el que ens fa diferents de les màquines.-respon l'escultora.- La perfecció absoluta no existeix perque és un concepte variable segons qui l'evalui. L'autèntica bellesa de l'art resideix en el sentiment que l'artista vessa sobre l'obra quan l'està creant. Només les persones podem emocionar-nos davant les nostres creacions, com els pares quan veuen nèixer els fills.

La dona torna a acaronar-se el ventre, que és totalment pla. Dubto que estigui embarassada, encara queda més d'un any pel trasllat a la ciutat. Tot just acaben de començar les obres de construcció, i fins que no s'edifiqui l'hospital, no està permés començar a engendrar.

-Així, els robots, quin percentatge de feina fan? Imagino que se'ls han facilitat per que enllesteixin el mobiliari urbà el més aviat possible.
-Un cincuanta per cent. Els hi donem un patró a seguir i els anem supervisant. Sovint treballem alhora. Ara mateix tenim unes estatues a mitges. Vols veure'ns esculpir?
-És clar, serà molt interessant!
Segueixo la dona per una galeria plena de blocs de pedra blava coberts amb llençols blancs, amb tota mena d'estris i rampoines escampats pel terra. La Lune em mostra una escultura d'inefable bellesa, amb infinitat de detalls. Es tracta d'un grup de dones representades com divinitats, alçant-se des d'una base enrunada. Simbolitza la capacitat de superació de l'ésser humà. De les runes d'un vell món ressorgeix l'humà, convertit en Déu. En aquest cas, deesses.

És una meravella, un regal a la vista. Mentre la artista treballa la pedra, faig que el bot-càmera s'elevi al sostre i capturi imatges des de diferents angles. Els robots interactuen entre ells i amb la seva mestressa en perfecta harmonia. L'escultora sent autèntica passió per la seva vocació. Desprén entusiasme amb cada cop de martellet al cisell, i s'abstreu amb tanta dedicació que s'oblida de la meva presència. La deixo sola i torno al taller, on trobo en Plutone dret davant un gran ordinador. Davant d'ell hi ha una gran escultura, i l'està tallant amb un sistema mecanitzat de modelatge d'elements sòlids.

-Quin colós! -exclamo, en veure la figura titànica.
-Sí, ja ho pots ben dir. Sort d'aquesta màquina. M'ha estalviat muntar les bastides.
-On anirà a parar aquesta estatua?
-És el monument que presidirà la seu colonial, al nou emplaçament de la Casa de Demèter a la ciutat exterior. És l'obra més important que ens ha encarregat la Fundació Alfa Humanis. I el marbre emprat és de la Terra.  Així serà una obra única a tot el planeta. Quan els demeterencs la contemplin, recordaràn que provenen del mateix lloc que ella.

-És espectacular!

L'escultura és una dona amb el tors nu, una antiga forma de representar la llibertat. Per la seva mida, intueixo que es tracta d'una divinitat. L'estil clàssic del seu pentinat evidencia que és una deessa mitològica. És Demèter.

Deixo en Plutone Jacometti i la Lune Messelier-Lefranc treballant en les seves obres d'art. Apago el bot-càmera i marxo cap al Cinc. L'entrevista m'ha agradat molt. Veure tanta bellesa plasmada a les pedres m'ha fet pensar que fins i tot la cosa més inexpressiva pot esdevenir una joia pels sentits. Només es necessita una bona dosi de sensibilitat i inspiració. Virtuts humanes que a mi no em manquen. M'estarrufo, orgullosa de la meva espècie. I ara també, de la meva llar, Demèter.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Dies Martis

Al calendari de la Terra, avui és dimarts. És l'onzé dia de presència humana a Demèter, sense comptar els pocs dies que va durar la paraterraformació i construcció de la colònia. És curiós com la humanitat ha integrat elements còsmics a la seva vida quotidiana des de temps immemorials. Els nostres dies s'anomenen com els planetes que es veien més fàcilment des de la Terra. Alfa Humanis pretén reinstaurar els noms llatins (dies lúnae, dies martis, dies mercurii, dies iovis, dies veneris, dies saturni, dies solis) que s'empraven a l'antiguitat per anomenar els dies, i el calendari digital de cada habitacle funciona amb aquests noms. En comptes de Dimarts, ara som a Dies Martis. Ja són ganes d'allargar les paraules! Suposo que volen marcar la diferència, però no hauriem d'oblidar d'on venim. Tornar enrera en el llenguatge em sembla contradictori amb l'anhel de progrés de la Fundació. Però em sembla que no quallarà, després de tants segles emprant el mode abreujat.

Avui tinc una cita al Centre d'Art. Entrevistaré els responsables d'embellir els carrers de Demèter un cop es construeixi la ciutat fora la cúpula. He quedat amb ells al taller d'escultura. Encara tinc una hora per endavant i aprofito per escriure i endreçar pensaments. No he tornat a rebre cap avís anònim. Però ara sempre em sento observada. Sé que és una paranoia meva, que ningú m'està perseguint ni espiant, però no puc evitar veure moviments a qualsevol ombra o cantonada. Tot són imaginacions meves, i m'espanta més la por que tinc que no pas la realitat. Crec que demanaré hora amb el psicòleg. No vull acabar sent una psicòtica agorafòbica.

Repasso les preguntes que tinc preparades per l'entrevista i comprovo que les bateries del bot-càmera estàn carregades. No m'entretinc més. Marxo cap a la Casa de Demèter.

dimarts, 15 de novembre del 2011

La pluja

No he tornat a veure la Tau d'ençà que vam sortir a ballar juntes. I tampoc en tinc gaires ganes. Necessito el meu espai, tenir temps per a mi mateixa. I sé per experiència que l'excesiu contacte acaba fent estralls a les relacions d'amistat que no són prou fortes com per resistir el pas del temps. Sovint havia tingut amics als que veia amb massa freqüència. Arribava un punt que ja no teniem res de nou per dir-nos i que la companyia esdevenia feixuga i avorrida. Vaig aprendre que és millor veure poc els amics i ser a la vora quan els necessites o et necessiten, que no pas veure'ls massa, descobrir el cantó fosc que té tothom i esgotar la relació per sempre més. No amb tothom m'ha passat això, però. Encara conservo moltes amistats de l'etapa estudiantil. Tot i conviure sota el mateix sostre i compartir classes a la facultat, mai els vaig avorrir. Ara els trobo a faltar, però sé que quan torni continuaran estant allà, com sempre, disposats a donar-ho tot pels amics.

Avui he passat el matí revisant les imatges de la rebesàvia, a la recerca d'informació del bosc on enterrà la càpsula del temps. També he escorcollat els seus diaris, però hi apareixien esmentats més d'un centenar de boscos, i podia ser qualsevol d'ells. Ara sóc a una cabina de la biblioteca  virtual de la sala d'oci, consultant un atlas natural del segle XXI. És possible que hi haguessin boscos que ara ja no existeixen. A la cabina hi ha so ambiental i dispositius sensorials. Escolto la fressa del vent entre les branques dels arbres, el cant d'un pitroig, i el brogit d'un torrent llunyà. Fins i tot puc sentir l'olor del terra humit i la molsa, i la fragància de la ginesta i els pins...  És molt relaxant.

Acabo de trobar uns paratges amb una vegetació semblant a la del bosc tardorenc de la rebesàvia. L'Atlas em pot ser molt útil i me'l descarrego al disc dur de l'Omnieina. Abandono el cant dels ocellets i l'olor d'espígol de la cabina i vaig al gimnàs a fer una mica de manteniment físic. A través dels grans finestrals de la sala de fitness veig els jardins i la zona de lleure a l'aire lliure. Fa un dia rúfol. Encara no he vist ploure mai en aquest planeta. Potser ja és prou humit, amb tants aiguamolls, i no necessita la pluja. Ja m'informaré, he de visitar la base científica algun dia, i espero que allà em donin permís per visitar la planta de meteorologia exterior, que està al capdamunt d'una muntanya, més enllà de la cúpula. Em moro de ganes de sortir de la colònia i veure món.
Els núvols són d'un gris verdós espectral. Allà on l'astre rei s'amaga, la llum fa que el cel ennuvolat es torni fosforescent. Faig una ullada als jardins. Dues figures masculines passegen tranquilament entre els falsos rosers. La única vegetació autèntica està dins els hivernacles, i a través de la cúpula no es pot estendre pol·len ni cap agent contaminant que pogués malmetre els ecosistemes naturals de Demèter. Un cop visquem fora de la cúpula, haurem de vigilar de no contaminar el medi ambient amb cap espècie invasora que haguem portat de la Terra. Qui sap quins canvis provocaria una intrusió d'una planta o insecte forans entre la vida autòctona del planeta. Ja som prou intrusos els humans, amb els nostres bacteris i microbis invasors!

Reconec els dos homes que veig a través dels vidres un xic entelats de vapor. Són el Doctor Pavlichenko de l'Aliança, i el Director Bildhauer de la Fundació Alfa Humanis. Semblen discutir acaloradament. De sobte, en Bildhauer agafa en Pavlichenko pel coll de la camisa i el sacseja escridassant-lo. L'altre gesticula esparverat i aconsegueix desfer-se de les mans del director. M'apropo a la finestra per netejar el vapor concentrat i veure millor l'escena. Els homes de fora continuen discutint molt esverats, però de sobte callen i cadascú pren un camí oposat al de l'altre, amb posat apaivagat. Quan ja són lluny, veig una ombra que s'esmuny sigilosament entre els matolls.

No sóc l'única que els he vist discutir. Aquell estrany o estranya els estava espiant i segurament  ha escoltat tota la conversa. M'agradaria esbrinar de qui es tracta. Em moro de curiositat per saber quina mena de problema fa que dos homes importants de la colònia hagin arribat a les mans.

Acabo els meus exercicis i vaig als vestuaris. Són mixtes i em fa molta vergonya entrar-hi. Em ruboritza més mirar sense voler, que no pas que em mirin, i acabo marxant cap al Cinc. Pel camí rebo un missatge instantani encriptat. El remitent és anònim. L'aconsegueixo descodificar després de vint minuts provant diferents pautes de desencriptació. El missatge és curt i concís, però ple de misteri.
"NO PARLIS AMB NINGÚ DEL QUE HAS VIST".

És una amenaça o un consell? L'enigmàtic avís em posa en alerta. Qui pot haver-me'l enviat? No tothom té accés al meu correu. Només pot comunicar-se amb mi la gent a qui dono permisos especials per entrar al meu sistema. Aquella ombra del jardí m'ha vist. És un amic  o em trobo en una situació de risc? No vull preocupar-me sense cap raó. Realment no sé de que anava aquella discusió, i encara que m'intriga, segurament els motius em relliscarien bastant. Probablement no es cauen bé i prou, en Pavlichenko i en Bildhauer. Però ara no puc evitar d'estar amoïnada.

Em dutxo llarga estona. M'encanta fondre'm amb l'aigua tèbia fins que tinc els dits com panses. Quan surto de la dutxa, ha començat a ploure a fora. És una pluja suau. Les gotes s'esmicolen contra la cúpula, ben lluny d'on sóc. M'agradaria poder sortir del perímetre de la colònia i còrrer pels camps mullant-me amb el plugim i xipollejar pels bassals esquitxant-me tota, com quan era petita. Surto al porxo de l'habitacle.

De sobte surt el sol, i les gotes que continuen immolant-se contra la cúpula esdevenen milions de puntets de colors iridescents. Engego el sistema de captura visual i fotografio el gran espectacle que se m'ofereix. Ingents Arcs de Sant Martí neixen dels núvols i moren a la superfície dels aiguamolls enterbolits. És la visió més bella que he tingut a la meva vida. Ni tan sols goso deixar de mirar, per si em perdo un sol instant d'aquella meravella divina. Al cap d'un minut els núvols tornen a amagar el sol i deixa de ploure.

Ara m'adono de com n'és de màgic aquest planeta. M'enamora i m'atemoreix. Temo arrelar alhora que ho desitjo amb tot el meu cor. Sento fiblades de culpabilitat, com si traís la Terra, el meu món natal. Però aquest altre planeta és el paradís somiat fet realitat.

Rainbow

El vestit de la meva amiga neozelandesa em quedava com un guant. M'encantava aquell blau elèctric llampant, i la línia blanca que el creuava de dalt a baix semblava indicar el camí a seguir. De fet, vaig notar que la resseguien varis ulls al pub nocturn "Rainbow".
La Tau estava impressionant, enfundada en una granota de làtex platejat, que espurnejava amb les llums de colors del local. El seu vestit em recordava a les modes "space-man" de la Terra. Cada cert temps ressorgia la dèria per vestir robes estrafolàries intentant imitar dissenys alienígenes inexistents.
La sala de festes era diferent a les típiques discoteques terrícoles. Era totalment domòtica i cada cançó era radicalment oposada a l'estil de l'anterior. Les llums de tot el local canviaven de color amb cada peça musical. Per les cançons tecnotròniques variava entre el groc i blau fosc, oscilant les tonalitats. Per les melodies gòtiques, s'enfosquia fins l'últim racó i només ens il·luminaven els focus vermells i liles. Tenia raó la Tau, era un lloc divertit i sorprenent. Però jo em sentia fora de lloc.
Estavem prenent unes begudes energètiques a la barra (no és permés l'alcohol a Demèter) quan la meva acompanyant saltà del seient i m'arrossegà cap a la pista de ball, estirant-me d'un braç al crit de "Uaaaaaaaa!!! Aquesta cançó m'encanta!!!"

Les llums de neó pampalluguejaven intermitents i arrencaven reflexos cegadors de la línia blanca del meu vestit i de les dents de la Tau, que m'oferia un dels seus millors somriures, suplicant-me que ballés amb ella. Al voltant nostre els cossos es movien amb frenesí, fent gestos gairebé epilèptics al ritme d'aquell soroll que la Tau anomenava cançó. Tota pal·lidesa esdevenia omnipresent amb aquells focus violàcis. M'atabalava aquell ambient i no podia fugir-ne. Els ballarins semblaven desencaixar-se amb cada nova cabriola, i la música electrònica brollava pels altaveus com una tempesta de trons cada cop més agressiva.

Em vaig escapolir de la pista i vaig tornar al seient. Des de fora, l'espectacle semblava tret d'un documental de les tribus indígenes del segle passat en plena cerimònia orgiàstica. Aquella música transformava les persones en bèsties captives d'un trànsit infernal. La cançó anà minvant de revolucions i la Tau s'obrí pas cap a mi.

-No m'agrada aquesta música, Tau. -li vaig dir - Ni la sé ballar ni la trobo ballable.
-Au, va, no siguis aixafaguitarres!
-És que no és el meu ambient, ho has d'entendre.
-Aqui no tens excusa, Ona. La màquina va punxant allò que seleccionen els clients. Ja veuràs, anem a triar una cançó per tu.

La Tau s'assegué amb mi davant la barra i teclejà sobre la pantalla tàctil incorporada a la superfície lliscosa.
-Mira, aqui hi ha la llista de cançons. Per seleccionar-la, cliques aqui. Per que soni has d'inserir el teu número d'habitacle. Se't fa un compte automàticament, on s'emmagatzemaran totes les cançons que hagis escollit, i només se't cobraran un cop, la resta de vegades que les demanis seran de franc. Això si, només pots demanar un cop cada cançó per nit, i s'aniràn intercalant amb les peticions dels altres usuaris. Són molt barates i pots fer llistes de reproducció personalitzades. Oi que és original?

La idea em va agradar molt. La llista musical era infinita i vaig passar més de mitja hora triant cançons, cosa que impacientà la Tau, que acabà marxant a ballar sola a la pista, farta d'esperar-me.
Almenys així jo ja tenia una excusa per no ballar, i podia estalviar-me el ridícul. Vaig triar dues cançons de les Prehistèrikes, un grup femení neopunk que fan versions de Hits de rock del segle passat. També vaig trobar clàssics dels que esmentava la rebesàvia als diaris. No els havia escoltat mai, però segur que com a mínim no serien tan estridents com les cançons que estaven escollint els demeterencs d'aquella festa.
Quan vaig tancar el compte, vaig demanar una altra beguda energètica al robot-barman. Era tan sols un tors amb braços que extreia begudes d'una nevera i les dipositava davant el client. Es movia per unes vies amunt i avall de la barra. Devia ser molt frustrant per la gent acostumada als bars tradicionals. Però de ben segur que aquell fals cambrer no escupiria a la copa del client que li caigués malament. D'això n'hi diem progrés. .(Mode irònic).

De sobte em vaig enrecordar que no hi havia anat sola a la festa, i vaig cercar la silueta de la Tau entre la resta de la gent. La vaig trobar a sobre d'un pòdium altíssim, movent-se sinuosament i insinuant-se a tots els presents, que se la miraven embadalits. Els homes se la menjaven amb els ulls, i les dones la mataven amb la mirada, geloses de les seves arts de seducció. Ella no se'ls mirava pas. Estava presa per l'extasi del ball, bellugant-se a la plataforma com si fos l'única persona a la sala. M'avergonyia una mica la seva desinhibició, però no podia evitar mirar-me-la amb certa enveja. Tant de bo jo sapiguès moure'm així. Es notava que la Tau sabia que estava escalfant a mig local, i remenava els malucs d'una forma sensual a propòsit. Amb les seves tàctiques podia seduir a tothom. Però amb mi no les va saber emprar.

Davant d'ella, hi havia tota una colla de soldats de l'Aliança fent comentaris lascius sobre la meva amiga. Reien com adolescents veient pits a la platja. Patètic. Duien l'uniforme de permís de cap de setmana. Tots eren ben cepats, fins i tot les noies soldat que els acompanyaven. Elles feien juguesques sobre quin tipus de música s'escoltaria després de la que estava sonant.

Vaig decidir no decebre la Tau quan em va venir a buscar. Ja l'havia deixat de banda massa estona, i havia esdevingut un centre d'atenció massa indiscret.
-Va, vine a ballar, dona! Aquesta que sona ara la he demanat jo! -exclamà.

Quan vaig sentir la melodia vaig envermellir. Era una lambada moderna, un ball gairebé eròtic d'arrels brasileres i africanes.
-No voldràs que balli això, no? -vaig fer fent marxa enrera cap a la barra.
-I tant! I ho ballaràs amb mi!
-No, no, no i no! -vaig anar dient mentre la Tau m'empenyia cap a la pista de ball. Un cop allà, els soldats ens van fer rotllana i ja no vaig poder escapar de la situació. Em moria de vergonya i no sabia que fer. Em vaig quedar quieta mentre la Tau es movia davant meu provocativament. M'estava començant a empipar amb ella quan de sobte m'arrencà de la meva posició estàtica amb una estrebada cap a ella i em va fer giravoltar al seu voltant com si fos una baldufa. Em vaig deixar endur, no tenia cap altra opció. I després de marejar-me amb voltes i voltes, quan s'acabà la cançó, vaig esclafir a riure. M'ho havia passat bé. Més que bé. M'havia sentit lliure!
Gràcies a la caparrudesa de la Tau per fer-me ballar, havia superat la por escènica que em provocava el ball en públic. Estava eufòrica, i quan vaig sentir els primers acords d'una de les cançons que havia triat, vaig ser la primera a començar a ballar a la pista.
Hores després arribava a l'habitacle amb els peus destrossats i els cabells esbullats. Encara era fosc però clarejava a l'horitzó. La Tau s'havia quedat al Rainbow, intentant festejar amb una soldat que acabava de conèixer. A mi se m'havien atansat alguns pretendents, però cap m'havia fet el pes. A més, la colònia és com un poble petit. No vull agafar fama de noia fàcil, i per això havia parat els peus a tots els pretendents, malgrat que fossin de bon veure.

Em vaig allitar al cubicle i vaig tancar els ulls. Un xiulet agut em vibrava a les oïdes des que havia sortit de la sala de ball, i els altaveus encara bombejaven dins meu, com si tingués uns transductors electroacústics al meu cos. Em costava conciliar el son i vaig decidir llevar-me i avançar feina.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Visita guiada

Aula Magna
En Hendrik Bildhauer era un home d'uns seixanta anys, altíssim i esprimatxat, pàl·lid com la neu i amb uns ulls blaus clars que miraven amb fredor. Era calb i duia una mica de barba ben afaitada, d'un ros albí poc freqüent a la colònia. Fou molt amable durant la visita guiada a la Casa de Demèter. No em va negar l'accés a cap zona, i vaig poder fotografiar i filmar totes les estances del gran edifici circular. Hi havia varies plantes i ens va portar gairebé tot el dia recòrrer sencera la Casa. Es va desfer en afalacs per la Fundació Alfa Humanis. Cada cop que explicava la funció d'una sala, acabava parlant de la generositat d'Alfa Humanis, remarcant bé les paraules davant el bot-càmera.
Sala d'Oci
El primer que vam visitar fou la sala d'oci. Comunica amb moltes altres sales, i també amb la Zona d'Oci a l'aire lliure i el gimnàs, prop dels jardins. Dins aquesta sala hi ha un munt de coses a fer. Hi ha ordinadors públics per aquells que no tenen accés directe a Extranet dins el seu cap ni tampoc s'han pogut aconseguir cap Omnieina de qualitat. La digitalització mental no agrada a tothom i hi ha molta ignorància i desconfiança envers els nous augments de capacitats humanes. A més dels ordinadors hi ha tota mena de jocs de taula, videojocs, una sala d'audiovisuals, i cambres insonoritzades per tocar instruments i aprendre música. També hi ha cabines de lectura amb còmodes butaques i so ambiental segons el llibre electrònic que s'hagi triat. Les cabines són hermètiques i poden reproduïr sons, aromes, imatges i algunes condicions climàtiques per ambientar millor el que s'està llegint. Les pàgines es projecten davant de la butaca, a l'alçada adient pels ulls del lector. El senyor Bildhauer m'ensenyà una part de la llista d'ebooks que s'hi podien trobar. La majoria eren clàssics d'altres temps, i alguns em sonava haver-los vist als prestatges de ca l'avia, com "Carboni alterat" o "Dune". Vaig adonar-me que feia anys que no llegia cap llibre que no estigués relacionat amb la feina o amb els estudis. En Bildhauer em convidà a descarregar-me algun llibre dins l'Omnieina. En realitat les cabines de lectura eren més utilitzades per escollir un exemplar i endur-se'l a l'habitacle, encara que hi havia gent que preferia llegir només allà dins. Vaig repassar una llista d'obres catalanes del segle XX i em vaig descarregar un clàssic: Mecanoscrit del segon origen. Feia bona fila.
Després de la sala d'oci vam entrar a la sala d'estètica. Hi havia un parell d'homes tallant-se els cabells, i una dona es feia la manicura. A l'altra banda d'un llarg passadís hi havia l'Infermeria. Era una mena de Centre d'Atenció Primaria per atendre casos lleus. L'autèntic hospital es construiria fora de la cúpula de seguretat un cop assegurada la colònia. No pagava la pena malversar recursos si al final haviem d'abandonar el planeta.
Apartament del Director
Vam passar de llarg la zona d'Arts, doncs ja la coneixia i hi havia de tornar algun dia per veure el taller d'escultura i l'obrador de terrisseria. A més, després de la conversa matinal amb la Tau, no m'abellia veure-la fins passades unes hores. Vam arribar a l'Aula Magna, una mena de Sala de Conferències gegantina on s'hi podien representar obres de teatre,  i on es reuniria tota la comunitat per veure estrenes de cinema un cop a la setmana. També s'hi farien concerts i reunions multitudinàries. Darrera l'Aula Magna hi havia una petita sala de reunions, la versió humil de la primera, que era on els "directors" decidien les qüestions importants de la colònia. A través d'un passadís privat s'accedia als apartaments dels membres de Direcció. En Bildhauer em va ensenyar la seva cambra. Era molt espaiosa i d'un estil semblant al dels habitacles exteriors, però amb millors vistes i amb mobles de disseny. Em va cridar l'atenció una col·lecció de llibres que destacava en l'austeritat de l'apartament. Estaven arrenglerats en una vitrina tancada amb clau. Avui dia és difícil trobar gent amant dels llibres de paper. És una afició per col·leccionistes romàntics i nostàlgics d'objectes obsolets. Suposo que quan la Terra començà a desforestar-se greument, la mentalitat de la gent canvià i acceptaren que s'havia de deixar de consumir paper i fusta. Vaig apropar-me a la vitrina per veure'ls bé. Eren de tapa dura de color blau indi, i els títols estaven gravats amb unes lletres gòtiques gravades en plata. No vaig entendre el que hi havia escrit, doncs estava en alemany, una de les llengües que em manquen per aprendre. Li vaig preguntar al propietari la temàtica de la col·lecció. Es limità a respondre que eren reliquies familiars i canvià de tema convidant-me a visitar el mirador del pis superior.
Infermeria
A dalt de tot de la Casa hi havia una gran terrassa rodona amb el sòl de rajoles blanques. Enmig s'alçaven grans plaques solars que alimentaven les batèries elèctriques del colossal edifici i garantitzava la independència energètica en cas d'averies a la resta de la colònia. Els hivernacles i els magatzems, on residia l'esperança de vida de la humanitat a Demèter, mai podien còrrer el risc de perdre el suministre elèctric que il·lumina les plantes i manté la potència dels congeladors. Les plaques solars eren envoltades d'una forta reixa forjada del metall més resistent. Qualsevol sabotatge podria fer anar en orris tot el projecte d'Alfa Humanis.
Sala de reunions privada
Però la terrassa és d'ús públic, i al voltant de la zona enreixada s'estenien una cincuantena de gandules ideals per observar el cel nocturn. En Bildhauer em feu estirar a una d'elles i engegà un programa que es projectava des de la mateixa gandula. Un holograma aparegué davant meu. Era un mapa estelar. Com era de dia, no podia gaudir de les seves funcions, però el Director m'explicà que l'holograma cerca el punt del firmament que s'està mirant i marca els noms dels astres perque l'usuari aprengui a reconèixer les constel·lacions i els cossos celestes. Em va semblar un invent magnífic i vaig prometre'm que no em perdria cap de les nits que es fessin les sessions d'observació astronòmica. També hi havien alguns telescopis, però per utilitzar-los se n'havia de pagar un lloguer. Des de la barana de la terrassa es veia tota la colònia i em vaig deixar acaronar pel Sol (un altre Sol que no era el de sempre, i que encara haviem de batejar) mentre veia vides humanes obrint-se camí en un nou món. D'allà estant s'albiraven els prats d'herba groguenca, les planes de molsa i els boscos llunyans envoltats de turons escarpats, i cap a l'altra banda, l'horitzó verd i desconegut, més enllà dels grans aiguamolls de colors variants i dels alguers de l'aiguabarreig. Era fàcil enamorar-se d'aquell planeta tan encisador. Però també era terriblement fàcil enyorar el meu planeta natal, tan semblant i tan diferent alhora. Encara no havia vist gaires éssers vius autòctons, doncs la cúpula els mantenia a l'exterior, i només havia pogut veure els que havien quedat atrapats dins la colònia durant la construcció. Trobava a faltar les orenetes i els pardals, les garses, les papallones i les formigues,... I fins i tot les mosques, trobava a faltar!
En Bildhauer va acompanyar-me al vestíbul de l'edifici. Vam fer una encaixada de mans i li vaig donar les gràcies per la seva amabilitat. Vaig dirigir-me al menjador comunitari, i vaig fer un dinar-berenar ben copiós. Després vaig marxar cap al Cinc per preparar-me per la nit de festa amb la Tau. Em feia mandra anar a sopar abillada com una adolescent esbojarrada, però ja era tard per fer-se enrera. Vaig dutxar-me i em vaig posar una mostra de perfum que duia al necesser de viatge. Era floral, refrescant i alegre. Em vaig abrillantar els llavis amb un gloss neutre i em vaig pintar les pestanyes de negre amb rímel. No volia semblar un quadre de la Tau, així que no em vaig posar ombres d'ulls ni coloret. Sempre m'ha agradat la naturalitat, encara que reconec que els cosmètics ajuden a pujar l'autoestima. Camuflar arrugues i imperfeccions de la pell, ressaltar els punts forts, en el meu cas els ulls i la boca, i dissimular algun granet... Qui no ha emprat mai l'art de l'engany? De vegades m'oblido que ja no tinc vint anys i que a mesura que vagi envellint necessitaré tenir més cura de la meva imatge si vull continuar exercint aquesta professió. Per acabar, em vaig posar unes arrecades de plomes platejades. I em vaig asseure al sofà a endreçar les gravacions del bot-càmera per fer-ne una sintetització pràctica, mentre esperava l'arribada de la Tau.