diumenge, 6 de novembre de 2011

L'habitacle

Colònia humana de Demèter
La primera colònia humana de Demèter està situada entre uns aiguamolls immensos, i unes muntanyes rocoses i punxegudes. L'assentament s'ha establert a la plana on va aterrar l'Argonauta, una gran extensió de prats verds i grocs. La cúpula transparent que cobreix la zona paraterraformada ens protegeix de possibles canvis ambientals. Durant un any es mantindrà l'àrea de contenció, i les sortides seràn restringides pels civils. Només podran sortir de dins la cúpula els científics i els soldats de l'Aliança. Jo tinc un permís especial d'Alfa Humanis, però només puc emprar-lo amb el vistiplau de l'Aliança. Així doncs, sempre que vulgui anar a explorar, hauré d'aprofitar les expedicions de reconeixement de l'Aliança.
El meu habitacle
Segons el Doctor Pavlichenko, hi ha oxigen a Demèter, però durant un any i mig hem de ser prudents i viure sota l'atmosfera artificial de la cúpula d'Edén. No se sap encara si hi ha components tòxics a l'aire del planeta, ni si les estacions són més dures que a la Terra.

Ja sóc instal·lada al meu habitacle. Està elevat a uns metres sobre el terra, i s'hi accedeix per unes escales amples. És petit i acollidor, envoltat d'arbres estranys, amb vistes cap als aiguamolls. Estic desfent l'equipatge. No porto gaire cosa, només roba còmoda, un necesser de viatge, estris de supervivència, i una manteta diminuta de color rosa, molt suau, de quan era un nadó. Els pares la van entaforar d'amagat a la maleta. Jo els hi havia dit que no m'enduria cap nosa, però ells deien que necessitava alguna cosa per recordar-los. No necessito res material per recordar els éssers que estimo. Sóc incapaç d'oblidar-los.
També he portat un gran marc digital amb milers de fotografies de la meva familia, mascotes, i amics, a més d'imatges de llocs i moments que signifiquen quelcom especial per mi, com el jardí de la casa dels avis a la primavera quan tot està en flor, els cims nevats de les muntanyes vora d'on viuen els pares, els antics carrers medievals dels encisadors poblets de Catalunya... Això donarà una mica de caliu a l'habitacle, massa buit i diminut com per encabir-hi res més.
Habitacles per a les parelles amb permís de procreació
La llar, ideada com un loft, consta d'una única sala amb un armariet baix cobert amb una mena de tatami tou que fa de sofà. Just al costat hi ha una taula enganxada verticalment a la paret, que quan es desplega fa la funció de taula de menjador i d'escriptori. Per aprofitar la llum diurna hi ha varies finestres laterals orientades cap als aiguamolls i una claraboia al sostre força gran. No hi ha cuina, doncs aquests habitacles són provisionals. D'aqui a un any podrem allotjar-nos a cases fora de la cúpula, dissenyades per viure-hi definitivament. Mentrestant tota la colònia dinarà i soparà al menjador comú, una gran sala dins la "Casa de Demèter" que hi ha al centre de l'esplanada, on conflueixen tots els habitacles. Això també ajudarà a unir la nova societat de desconeguts i crear lligams de confiança i companyonia.

L'únic compartiment que té l'habitacle apart de la saleta, és la cambra higiènica. Un orifici  rodó a terra fa la funció de desaigüe, tant de l'aigua de la dutxa que surt del sostre, com de les deposicions. No hi ha cap mirall i me n'alegro d'haver-ne portat un. Va ser una d'aquelles coses que vaig agafar per allò de "per si de cas".
El llit és com una cel·la oberta a una cavitat rectangular a la paret, talment com la cel·la d'una bresca d'abelles. Té una llumeta just a sobre del coixí per poder llegir-hi estirat, i el matalàs és ben flonjo. El sac de dormir que m'han donat és de color blanc, com gairebé tot el que hi ha a la colònia. Un color massa brut pel meu gust.

He acabat d'endreçar les meves pertinènces i començo a tenir gana, però encara queda una hora fins que serveixin el dinar. Podria passar-me per la Casa de Demèter, per començar a conèixer gent, i per retrobar-me amb els que ja conec. La Casa és l'estructura central de tota la colònia, el punt més important de les rodalies. Allà hi ha les provisions, les fonts d'energia, els alts càrrecs, les sales d'oci, el menjador i l'infermeria.

Surto del meu cubicle i abans de marxar faig una ullada al voltant. No m'acabo d'acostumar a tanta verdor a tot arreu. El cel blavós sempre sembla estar brut de boires verdes i groguenques. Tota la perifèria de la colònia està envoltada de torretes de defensa de l'exèrcit de l'Aliança. Representa que som en un lloc segur, així que no veig el perque de tantes precaucions. Fora de la cúpula, a un quilòmetre, hi ha l'Argonauta i les naus militars. No deu quedar gaire perque marxin i ens deixin sols a la nostra sort. Em pregunto si les altres naus Travellers ja hauran aterrat als seus planetes.
Base Científica provisional de Demèter
Baixo els esglaons i camino mirant-ho tot amb ulls esbatanats, com un nadó que mira el món per primer cop. No sé res de la fauna ni la flora de Demèter i tot m'omple de curiositat. Hi ha uns petits insectes blaus (crec que són com escarabats diminuts) que fan fileres a terra, com les formigues o les erugues de la processionària. També hi ha una mena d'au o insecte volador que només he vist de lluny, que fa un soroll molt irritant quan crida. Per sort no sol cridar gaire. A la llunyania, on comencen les muntanyes, veig el búnquer dels científics, una gran estructura compacta sense finestres, i a uns pocs metres a la seva dreta, hi ha l'alt mur de la caserna de les forces militars d'ordre i protecció de Demèter.

Quan arribo a la Casa, em saluda efusivament la Tau, la noia menuda dels tatuatges maorís. Està amb altres colons, i tots semblen voler parlar alhora de les seves bones impressions del planeta. La Tau és una jove molt apassionada de la cultura de la seva terra, Nova Zelanda. La he pogut anar coneixent els últims dies que vam ser a l'Argonauta, a l'espera de ser allotjats a terra ferma. Em va fer gràcia saber que es diu com jo, però en la seva llengua. Tautoru en maorí significa Cinturó d'Orió. Tots li diem Tau, perque diu que un nom més llarg no queda bé amb la seva estatura. És molt graciosa i riallera i sempre contagia a tothom amb el seu somriure. Confraternitzo amb ella i la resta de demeterencs. Em començo a sentir com a casa.

2 comentaris:

  1. Curiosa manera d'escriure. Intentaré anar al principi del blog i començar a llegir la història. Un blog molt interessant.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies! Espero que gaudeixis molt de les vivències de l'Ona. ;)

    ResponElimina