dissabte, 25 de febrer de 2012

Nèbula

Estic rebent una senyal de la Nèbula.

_---Connectant amb la Terra. Les seves comunicacions seràn supervisades i enregistrades per la Fundació Alfa Humanis i l'Aliança de Sistemes. Li agraïm la seva confiança.---_

-Ona! Quina passada! Estic parlant amb algú d'un altre planeta! Al·lucinant! Ara ja només em falta parlar amb algú d'una altra dimensió. No estaria malament parlar amb els morts, també.

La meva cosina petita riu com una boja. De vegades m'arriba a fer por, sobretot quan no entenc el motiu de les seves rialles. Té un humor peculiar...i sinistre. El seu riure estrident es talla en sec i escolto com s'encén una cigarreta. Fa temps que es va prohibir fumar als llocs públics, i de fet, tot el que està relacionat amb el fum està mal vist. Però a ella li encanten les coses prohibides... fins a arribar a extrems indecents. Quan els seus pares li van denegar el permís per fer-se un tatuatge, va escapar-se cap a un suburbi urbà i es va deixar tatuar en un antre de mala mort per un desconegut. I per que els seus pares no ho sapiguessin, es va fer el tatuatge en l'únic lloc que no veurien mai. Però ho van acabar sabent quan va haver de passar la primera revisió ginecològica obligatòria. El ginecòleg va informar de seguida als seus pares de la "terrible visió" que havia presenciat. En aquells temps la Nèbula encara ni menstruava. L'excés d'informació d'aquesta era està creant monstres!

-I bé?- li pregunto.
-Em van obrir la porta. No es van sorprendre gens del meu aspecte. De fet, havia conegut un dels fills grans al concert la nit abans. Ens vam embolicar, però això va ser després de conèixer aquella familia i informar-me de les coses que t'interessaven.
-Au, va, explica! Em moro d'intriga!
-L'Alba no va desaparèixer. I va ser ella mateixa qui va desenterrar la seva càpsula del temps, pocs dies després d'haver-la enterrat. Al seu diari de veu diu que encara li quedaven moltes coses per fer, i que potser se'n penediria d'haver-se fet enrera, però que no estava preparada per aquella aventura.
-Així doncs, la càpsula del temps està a la casa familiar?

M'estic emocionant. Potser per fi resoldré l'enigma. Tot rutlla. Només cal que la familia de l'Alba sàpiga on eren enterrades les càpsules.

-No. L'amiga de la rebesàvia va cremar alguns documents, en va afegir de nous, i la va tornar a enterrar, però en un altre lloc. Poc després d'això va morir, sense haver deixat cap pista d'on es podia trobar la seva càpsula. Ni tampoc se sap d'on l'havia desenterrat prèviament.

Emmudeixo. Totes les il·lusions per terra. La impotència que sento creix i creix dins meu. Estava tan a prop de saber el que els hi va passar als rebesavis...! I ara ja no sé com continuar la recerca.

-Peeeeerò....
-Hi ha un "però"??? -pregunto, esperançada.

-La familia de l'Alba ha conservat tots els arxius, cartes, imatges i objectes que tenia. Són en unes quadres que tenien a un poblet no gaire lluny de Lleida. Utilitzen aquell lloc com a magatzem. I segons m'ha explicat un dels descendents, hi ha tota mena d'aparells antics amb els que es comunicaven en aquella època. S'anomenaven "telèfons mòbils". A través d'ells s'enviaven missatges i es trucaven. Els mòbils van deixar de ser utilitzats en aparèixer les noves tecnologies, i ara són peces de col·leccionista.

-Ves al gra, sisplau.

- El cas és que la nostra avantpassada i la seva amiga els van continuar emprant molt temps per estar en contacte. I pel que m'han dit, és possible que dins la targeta de memòria del dispositiu, es puguin trobar els darrers missatges que va rebre l'Alba. I si fossin de la rebesàvia? Potser algun dels missatges parla del lloc que ens interessa...

Se'm fa un gran somriure d'orella a orella. Estic a punt de cridar d'alegria.

-Així doncs, suposo que voldràs que continui amb la investigació, oi? -diu la Nèbula.
-Només si no et suposa cap inconvenient.
-Tranquila, m'apassiona fotre'm en històries estranyes, i més si això vol dir ser lluny de casa.
-Bé, doncs ves informant-me. Et prometo que et compensaré. El teu esforç tindrà premi.
-No cal, Ona. Poder participar en un treball d'investigació ja és prou recompensa. M'encanta la teva feina! A més, ha pagat la pena conèixer en Jan. M'ajudarà amb la recerca.

Un soroll de trencadissa interromp la conversa.

-T'he de deixar- diu- em sembla que la Fera i el Ferro ja estàn fent de les seves.
-La Fera i en Ferro?
-Les meves fures. Ja t'explicaré! Salut, Ona!

_---Tancant la connexió amb la Terra---_

Es tanca la línia de conversa de veu a l'instant, sense donar-me temps a acomiadar-me.

divendres, 24 de febrer de 2012

Feina

Ahir vaig enviar l'esborrany del segon capítol del documental. Està centrat en la vida dins la colònia, amb moltes entrevistes i imatges del dia a dia. Hi vaig incloure la visita a la base científica de dins la cúpula, i la visita guiada per la Casa de Demèter. Sé que les imatges que més agradaràn són les dels paisatges. L'Aliança m'ha facilitat algunes gravacions de la cúpula, fetes des d'híbrids quan sobrevolaven la colònia. Des de dins, la colònia sembla molt més petita del que és en realitat. Però és per que no ens allunyem de la zona habitada.

Ara he rebut la confirmació. El segon capítol té el vistiplau de la Fundació, i ja puc començar a treballar en el tercer, que estarà centrat en les expedicions a l'exterior.

Ja tenim connexió lliure a Extranet. Ahir mateix es va anunciar la fi de les restriccions. Els satèl·lits ja orbiten al voltant de Demèter. I per fi podem veure els programes colonials en directe. Ara mateix estic veient el logo del canal de notícies de l'Aliança a la pantalla de l'omnieina. Poder veure el que passa a la Terra al mateix moment que ho estàn veient allà, em fa sentir més a prop de casa. Selecciono la opció per veure les notícies en català. Canvio de canal, prefereixo veure la informació referent al meu país. Cap esdeveniment important a Catalunya, llevat de la descoberta d'un nou pou de petroli a les costes tarragonines. També és digne de menció que una jugadora del Futbol Club Barcelona Mixte hagi guanyat la Pilota d'Or d'aquest any.  He de continuar fent feina. Apago Extranet i connecto el disc dur a la pantalla de l'omnieina.


Reviso les imatges que va prendre el botcàmera el dia que vaig conèixer la Venus. Vull comprovar si hi apareix quelcom estrany, sobretot a l'instant que la geòloga rabassuda s'espantà tant. El botcàmera no sembla haver captat res d'interés, excepte un lleuger moviment en la foscor, com si les estalagmites s'haguessin dilatat i contret, com un suau batec. Després, el xiscle de la geòloga. I l'ombra d'una cosa allargada i llefiscosa desprenent-se del seu tormell i fonent-se amb el sòl i les estalagmites. Com un tentacle filamentós que llisca terra endins sense deixar rastre. I la sang dels colzes de la dona és engolida pel terra de la cova. Cap gota vermella sobreviu a la succió del sòl.
Hauria d'enviar aquestes imatges a en Pavlichenko. Però tinc por. Cada cop que he preguntat per la geòloga, he pogut sentir la tensió que provoca aquest tema. Tinc por que estiguin amagant una cosa i em considerin una nosa si veuen que tinc informació que no volen desvetllar. Continuament penso en les paraules d'en Píter. "No confiis en ningú".

No faré esment d'aquestes imatges fins que torni a veure la Venus. Si ella pot confiar en mi, espero poder confiar jo en ella.

dijous, 16 de febrer de 2012

Despatx del Director

Sóc al despatx d'en Bildhauer. Per alguna estranya raó la meva clau d'accés al Cinc  ha deixat de funcionar. Diu l'operari de manteniment que s'ha desmagnetitzat, que ja  ha passat altres cops. Em sembla molta casualitat que hagi succeït poques hores  després de rebre aquell missatge d'Extranet. Em pregunto per que he d'esperar aquí  la nova clau, en comptes d'estar-me al porxo del meu habitacle. Allà com a mínim hi  tinc coses a fer, em puc distreure mirant el paisatge o xerrant amb algun veí.  Qualsevol cosa seria més interessant que estar asseguda davant del Director d'Alfa  Humanis a Demèter. La seva mirada no s'ha aixecat en cap moment del monitor  hologràfic de la seva omnieina. Em sento invisible. Però si ho fos realment, gaudiria  molt de l'avinentesa d'estar aquí. Tafanejaria tots aquests discs durs que té  connectats a la pantalla tàctil de l'escriptori. Cercaria informació, qualsevol dada, fos  important o no, que pogués donar-me una pista sobre allò que tant amoina a en Píter.  Començaria cercant els mots "Boira Verda". Són les paraules que em va fer  arribar dins una màscara de gas el meu amic fugitiu.

L'operari de manteniment apareix per la porta amb la meva clau d'accés. Diu que ja funciona correctament. En Bildhauer m'acompanya a la sortida gairebé sense dirigir-me la paraula. No sembla que estigui de gaire bon humor, però tampoc sembla que en sigui jo el motiu d'aquella indiferència. Està capficat amb algun assumpte que el preocupa molt. Ho sé per com li regalima la suor pel front. Normalment, pel que he observat, és un home tranquil, segur d'ell mateix. Ara mateix no sembla el mateix home. Li ha caigut la targeta magnètica dos cops abans de passar-la pel dispositiu d'identificació del seu despatx.

S'acomiada de mi defugint-me la mirada. Els seus ulls blaus semblen perduts en algun punt molt llunyà, més enllà de mi.

Quan surto de la Casa de Demèter ja és de nit. Arribo al Cinc. Obro. M'assec al sofà i engego la llum del cubicle. I aleshores és quan noto que algú ha estat remenant les meves coses. Ha tingut molta cura per deixar-ho tot al seu lloc. Però hi ha coses que es noten, per molta cura que es tingui.

Fa dies que no ve l'operari de neteja. Vaig prescindir dels seus serveis perque en el canvi de torns m'havien assignat el pesat d'en Díaz. El primer dia ja vaig trobar un calaix tot desendreçat, i em van desaparèixer uns sostenidors del cubell de la roba bruta. Vaig informar d'això al cap dels operaris de neteja i em va fer un comentari ben groller. Des d'aleshores m'he netejat jo l'habitacle, i no penso deixar que cap persona aliena torni a entrar a casa meva.

El cas és que fa quatre dies que no netejo, i la pols s'ha acumulat a terra de forma que si miro des del llit, veig la fina capa de brutícia que s'estén per les superfícies, i també en veig les marques deixades pels objectes moguts de lloc. Hi ha petjades de peus que no són meus. El botcàmera està en un calaix diferent. I la màscara de gas ha estat arrossegada per sota del sofà. L'han tret d'allà i l'han tornat a desar, a uns centímetres de la seva posició original. Qui hagi aprofitat la meva absència per potinejar les meves coses, ha deixat emprentes per tot arreu. Està clar que no és un professional de la intrusió.

Em tanco al Cinc i baixo totes les persianes, fins i tot la del sostre. Miro l'amagatall. Allà està, ningú l'ha tocat. Respiro alleujada...i torno a desar el microxip al seu lloc.

Tinc la sensació que sospiten de mi. Aquest escorcoll tan sobtat és massa oportú. Em tanco al cubicle i intento dormir. Em sento observada fins i tot dins el llit.

Missatge

Estava dins la cabina de lectura a la sala d'oci, immersa en una novel·la de Mass  Effect escrita per Drew Karpyshyn, quan vaig rebre un missatge intrús. Era  impossible que algú contactés amb mi sense tenir accès, i més sent una connexió  d'Extranet i no d'Intranet. Allò volia dir que l'emisor era a fora de la cúpula...o fins i tot,  a fora del planeta. 

El missatge fou molt breu, un torrent de paraules seguides que s'autoeliminaren en  concloure la transmissió.

"Ona, només tinc mig minut abans que em detecti el sistema de seguretat informàtic.  Tens en el teu poder una informació molt valuosa, però també extremament perillosa.  L'has d'amagar molt bé i no intentar trobar-ne la clau fins que marxis de Demèter. No  confiis en ningú. No hi ha cap connexió segura."

Era la veu d'en Píter. Tot i esborrar-se a l'instant, les seves paraules van estar voltant  pel meu cervell tot el matí. Vaig recordar que la nit de Cap d'Any només jo havia  escoltat la interferència musical.  Aquella melodia se m'havia gravat a la memòria,  com si fos un missatge subliminal.

He passat tot el dia pensant en el significat del missatge de veu. Està clar que parla  del microxip que em va donar camuflat en un petó. Que deu ser tan perillós com per  que no el pugui obrir fins que marxi? I si he de marxar...vol dir que el perill està a prop,  en la gent que m'envolta, no en la informació. En qui puc confiar? No pot ser que no  pugui confiar en la Tau, en la Bintou, o en en Nanashi. Dubto molt que ells siguin  elements d'una trama conspiranoica que encara desconec.

Aquest alarmisme d'en Píter em fa pujar la mosca al nas. De que serveix que m'avisi, si no sé quin és el perill? Per que em posa en alerta, si he de fer veure que no sé res de res fins d'aquí a un any? Corre el risc de ser detectat per enviar-me un missatge gairebé buit, en comptes de còrrer el mateix risc venint i explicant-m'ho tot cara a cara. Si va entrar a la colònia un cop, pot tornar-ho a fer. O dir-me on és.

Tant de bo jo sapigués fer aquelles connexions que fa ell, saltant-se totes les restriccions d'Extranet per arribar on vol. No en tenia ni idea que tingués aquella habilitat. A l'Argonauta mai me'n va parlar. Bé, ho entenc. La pirateria és un delicte que està greument castigat. A molts Hackers els hi apliquen la llei antiterrorista i els envien a les naus presons o a fer treballs durs a l'espai. Molts altres però, són contractats per grans empreses informàtiques i/o pels governs. 

És per això que va abandonar la nau? Va descobrir quelcom que no hauria d'haver descobert...i algú el va descobrir a ell??

He fet el que m'ha dit. He amagat el microxip. Ara hauré d'esperar tot un any fins a poder saber a que ve tant misteri. I això, si la Fundació em deixa marxar d'aquí. Al meu contracte no hi diu res de tornar a la Terra.

Aquest assumpte em posa els pèls de punta, més pel que no sé que pel poc que sé. Estar ficada dins un embolic que sembla inexistent, em fa encongir l'estomac. Que és el que no veig? Qui és amic i qui enemic? No puc viure amb aquest neguit, amb aquesta angoixa de saber que la colònia no és el lloc tan idíl·lic que sembla. Necessito saber que està passant.

divendres, 10 de febrer de 2012

Taller de cuina

Aquest matí he pogut contactar amb la Terra. He parlat una estona amb els pares, i amb la Nèbula, una de les meves cosines. S'ha fet una cresta al cap i els seus pares l'han esbroncat de valent. Per això estava avui a casa meva, intentant que la meva mare parlés amb sa germana per posar-hi una mica de pau. En part entenc l'esbroncada. La Nèbula només té tretze anys i ja surt de nit, beu alcohol i porta nois a casa. Si com a mínim fos bona estudiant... Però sempre falta a classe, i quan hi va, s'escapa a l'hora d'esbarjo. És una eixelebrada. Em sap greu per ella, per que sé que ara està vivint noves experiències i que gaudeix molt, però d'aquí a uns anys segurament se'n penedirà de no haver aprofitat millor el temps. Pot combinar el seu "carpe diem" amb els estudis. Però no vol obrir els ulls. Jo també era una somiadora a la seva edat. Potser jo no era tan valenta com ella, i l'època rebel em va arribar quan ja era major d'edat. Igualment a casa no m'haguessin permés fer i desfer a la meva voluntat.

M'ha anat bé parlar amb la familia. A més, he pogut demanar-li un favor a la Nèbula, ja que volta tant per tot arreu. Ha comentat que farà un concert a Lleida aquesta setmana, i aprofitant que estarà per la terra ferma, li he demanat que visités l'antiga casa de la familia de l'Alba, i preguntés si en sabien quelcom de les càpsules del temps. La Nèbula creu que la prendran per boja. De fet, si jo li obrís la porta a una noieta plena d'arrecades per tot el cos i amb una cresta de tres pams, i em preguntés si en sé res d'una càpsula del temps, em quedaria una mica astorada. Li he explicat detalls del que estic cercant, de la misteriosa desaparició de la rebesàvia, i pel que es veu, se li ha despertat la curiositat. Espero que la seva visita sigui fructífera i no li tanquin la porta als nassos.

Avui assisteixo a la classe de cuina que fan a la Casa de Demèter dos cops per setmana. La Tau fa temps que hi està apuntada i de tant en tant em sorprén amb algun plat estrambòtic o amb les postres tradicionals del seu país. A cada sessió es dona la oportunitat a un dels assistents per mostrar la cuina de la seva terra. La Tau insistí en que em presentés voluntària per fer un plat català, i com que al Menjador Comú no solen cuinar plats del meu país, vaig aprofitar la ocasió.
 El botcàmera em ronda mentre tallo bocinets de tempeh i els poso a fregir amb all, panses i pinyons. La Tau fa el mateix al meu costat. Faig bullir fulles d'espinacs a l'olla d'aigua amb sal. Quan per fi són toves, les escorro i les afegeixo a la paella amb la resta d'ingredients daurats amb oli d'oliva. Ho remeno tot una bona estona a foc lent. I plat llest per ser endrapat!
És un dels meus plats preferits. Els espinacs a la catalana. Sols que a Demèter hem de fer la seva versió vegetariana, que també és una menja exquisida.

Ha arribat l'hora de tastar el plat. Sento un "MMmmmmm" general al meu voltant. No m'estranya gens, la gastronomia catalana no té res a envejar a cap altra. Ais, com trobo a faltar l'escudella de ma mare!!!

dimarts, 7 de febrer de 2012

Sopar d'amics

La forta olor del kebab vegetal penetra per tots els racons del local. Em fa venir salivera, però també m'embafa els sentits i em fa sentir tipa sense haver fet cap mos. Sóc al nou establiment de menjar per emportar de la Casa de Demèter. S'anomena Kitab al-Tabikh كتاب الطبيخ. Significa "Llibre de cuina". El regenta una dona suïssa amb fesomia àrab, anomenada Verena bint Hassan. He pogut parlar amb ella una estona mentre prenia nota de la comanda. La Fundació Alfa Humanis vol impulsar l'economia demeterenca des de bon principi, i de pas descongestionar el Menjador Comú. La matèria primera prové dels mateixos magatzems. I quan la ciutat exterior sigui habitable, cada negoci podrà reubicar-se fora de la Cúpula. De fet, se sap que la Casa de Demèter esdevindrà un centre de gestió i administració pública. Em pregunto que passarà amb els habitacles. Els retornaran a la Terra per emprar-los en altres colonitzacions? Els reciclarem per aprofitar-ne els components? Estaria bé que fessin una zona de lleure en plena natura i hi portessin els habitacles, com si fossin els bungalous d'un càmping de lliure accès. La Verena m'ha parlat dels altres locals que estan a punt d'obrir. Un d'ells segur que li agradarà a en Nanashi, el Sakura. Menjar tradicional japonès. No conec gaire la gastronomia d'aquell país, i pel que tinc entés, molts plats estàn basats en el peix cru. M'agradaria saber com s'ho faran per adaptar els plats a la vida vegana d'aquest planeta. Suposo que com ha fet la Verena. Canviant la carn per tofu o seitan.

Sóc aquí per que la Tau m'hi ha convidat. Quan els kebabs estiguin preparats, ens els endurem cap al seu habitacle, on esperen la Bintou i en Sirius, que estàn de permís de cap de setmana. M'ha costat uns quants dies tornar a veure la meva amiga. Estava tan empipada amb mi per la meva desaparició sobtada que em pensava que no em tornaria a parlar mai més. El matí que vaig tornar al Cinc, me la vaig trobar adormida al meu cubicle (li havia fet una còpia de la clau d'accès per si de cas). Hi havia passat la nit, amoinada pel que m'hagués pogut passar. No em veia des de la nit de cap d'any, i per molt que intentava contactar amb mi, no rebia cap resposta. Hagués volgut avisar-la per que no patís, però les comunicacions entre la base exterior i la colònia estaven restringides. En veure'm, la Tau m'havia esbroncat de mala manera. M'ho vaig prendre malament i li vaig recordar que no era ma mare, i que també tinc una vida pròpia, que ella també desapareix sovint, com quan s'escapoleix amb la seva xicota sense avisar i em deixa plantada allà on sigui. La discussió va anar pujant de to i finalment va marxar escridassant-me en el seu idioma. Em vaig sentir fatal, però ni tan sols m'havia donat la oportunitat d'explicar-li la raó per la que havia desaparegut. Pocs dies després vaig rebre un missatge d'ella, demanant-me perdó. Havia perdut els estreps a causa dels nervis i de la preocupació. Jo també em vaig disculpar per les paraules feridores que havien sortit per ma boca. I em va proposar veure'ns aquí, al nou local de menjar per emportar.

En veure'ns ens hem abraçat com dues adolescents ploraneres.

Ja tenim els kebabs. La Tau paga amb diners virtuals. De moment no hi ha diners físics a la colònia, i tot funciona amb un sistema de punts acumulables. Quant més treballes, més punts tens i més en pots gastar. Exactament igual que a la Terra, a excepció dels rics, és clar. Ells no cal que treballin ni que produeixin. La seva tasca és consumir i malbaratar els seus bèns en capricis i bajanades. Jo rebo els punts a través de la Fundació. Quan els hi envio el reportatge mensual, m'arriben els punts al compte de Demèter. Són diners inexistents que es transformaran en diners de debò a la Terra, quan hagi acabat la meva tasca aquí.
De camí al seu habitacle, la Tau em pregunta la raó de la meva desaparició. Sense allargar-me massa, li explico l'aventura que vaig viure a l'exterior durant l'expedició científica. Li parlo del gran abisme, de les criatures meravelloses dels aiguamolls, i del terrible ésser sense forma que viu a l'absoluta foscor, a dos mil metres sota les aigües. Li explico l'avaria de l'híbrid, el meu atac de pànic i el despertar a la infermeria, on en Nanashi m'havia explicat com ens haviem salvat, i per què m'havia hagut d'injectar somnífers. La Tau em torna a abraçar, sentint-se culpable per l'esbroncada. Si hagués sapigut tot allò, hagués estat més comprensiva. Li explicaria més coses, però no puc. He d'ometre la meva retrobada amb la Venus, tot i que em moro de ganes de dir-li a la meva amiga que vaig dormir amb ella, encara que no passés res més enllà d'una abraçada i un petó a la galta. Quan hi penso, se m'escapa un somriure i sento un neguit a l'estomac, com si algú em fes pessigolles al melic.

Arribem, i en Sirius i la Bintou ja han parat taula al porxo de l'habitacle. Encetem els kebabs i els engolim amb voracitat. Assaboreixo el meu dürüm de seitan especiat, i entre mos i mos vaig explicant-los-hi detalls de la meva estada a fora. Després de sopar fem una partida tots quatre, amb un nou videojoc multijugador que s'ha descarregat en Sirius. No cal cap mena de comandament, tot ho tenim al cap. És un joc de guerra en línia. Hi ha més demeterencs connectats i entre tants crits i trets aviat em fa mal el cap. Després d'aquell guirigall, em proposen sortir de festa. Sé com acabarà la nit. La Tau i la Bintou desapareixeran per fer manetes a qualsevol racó amagat, i en Sirius i jo ens quedarem sols, amb la situació incòmoda d'haver de romandre junts esperant que tornin les altres per poder marxar. Rebutjo educadament la invitació i m'acomiado d'ells amb l'excusa d'avançar feina.

De camí al Cinc vaig mirant la Lluna Blava creixent, que estén la seva claror per tota la colònia. Estarà mirant-la també en aquests moments la Venus?

dimecres, 1 de febrer de 2012

Un secret compartit

Em va desvetllar el xerric de la porta en obrir-se. Les llums auxiliars del passadís eren l'única il·luminació que hi havia. Una silueta femenina es retallava al llindar de la porta.
-Ona? -va dir la seva veu.
Al principi no vaig endevinar qui era. De fet, prou m'havia costat adonar-me d'on em trobava . No recordava que era a l'infermeria i durant uns segons em vaig sentir desorientada. Estava acostumada, després d'obrir els ulls pels matins, a veure el sostre blanc del cubicle on dormia, i després, la resta de l'habitacle.
-Dorms, Ona?-digué la veu, cada cop més propera.
"Ara ja no", vaig pensar. Però vaig romandre en silenci, encara un xic endormiscada. Tenia molta son i pels llums vermells del passadís, encara devia ser negra nit. Vaig voler tapar-me fins al cap i ignorar la visitant, fos qui fos.
Aleshores em vaig fixar en aquella forma de caminar tan inconfusible i la vaig reconèixer. La Venus s'ajupí al costat de la llitera i em parlà a cau d'orella.
-No et facis l'adormida, he vist com et brillaven els ulls.
-Que hi fas aquí? Quina hora és?

No em venia de gust aquella visita nocturna. Em sentia atordida per la son, i sabia que no feia bona fila. Devia tenir els ulls farcits de lleganyes, els cabells esbojarrats i bruts i l'alé pudent de no haver-me rentat les dents.

-Quina aventura, eh?-xiuxiuejà-M'ho ha explicat tot en Nanashi. No saps com t'envejo!
-No saps el que dius. Quasi ens matem.
-M'hagués encantat estar allà avall i veure aquell monstre de les gravacions. Llàstima de les interferències... alguns dels arxius es van malmetre.

Vaig pensar a dir-li que era boja, que estava malament del cap per desitjar viure una experiència tan terrible. Però el seu somriure tan deliciós em distragué, i en comptes de parlar, vaig restar en silenci, observant-la i intentant esbrinar què era allò que tant em captivava d'ella.

-Per que em visites a aquestes hores, Venus? -vaig dir finalment.
-M'avorreixo molt aquí, en aquest confinament...i em caus bé. Necessito més motius?

No vaig saber que respondre. No acostumava a passar-me, que la dona que m'agradava es presentés en plena nit a la meva habitació i em parlés de monstres aquàtics i d'aventures extremes. Em vaig incorporar i vaig beure un glop d'aigua. La Venus jugava amb els seus cabells. Anava tan despentinada com jo.

-Vull estudiar aquell ecosistema. Però en Pavlichenko m'ha prohibit investigar els aiguamolls. Sempre està enderiat amb allò de vetllar per la meva seguretat, de protegir-me, segons ell, de mi mateixa... N'estic farta d'aquest control! Un dia m'escaparé i viuré aventures per tot l'espai. Com tu!

Aquell discurs sobtat de la científica em va sorprendre tant com la seva visita.

-Per que et vols escapar? A l'exterior poden haver-hi coses perilloses...
-Estic aquí tancada tot el temps. No tinc permís per sortir a l'exterior, ni tan sols puc visitar la colònia per distreure'm. La vida és molt ensopida, aquí dins. Només em deixen fer tasques de laboratori. Analitzar l'aigua, calcular la seva potabilitat, comprovar que no hi han components tòxics ni microorganismes nocius per la humanitat... De tant en tant em deixen disseccionar algun insecte o fer algun seguiment d'organismes vius, però últimament ni això. Cada cop tinc menys responsabilitats, menys llibertats, i més discussions amb el Doctor. I només faltava que s'assabentés de la nostra trobada de cap d'any. Ha vist les imatges i m'ha insinuat que allò del xip de seguiment no era mala idea. No el suporto!
I a sobre he d'aguantar a aquell goril·la ganàpia que em segueix a tot arreu.

-Per que toleres això? Ets una persona adulta. Amb quin dret es creuen?
-Amb el dret que els ha donat el meu pare.

A la seva veu no hi havia cap signe d'afecte en pronunciar aquella paraula. Va encendre la seva omnieina per mirar l'hora i graduà la intensitat de la llum de l'aparell per no estar a les fosques.

-Que hi té a veure el teu pare?
-Tot. Si no fos per ell, jo no hi seria aquí. M'agradaria creure que em van seleccionar pels meus coneixements de biologia, però sé que no és així. El meu pare és un home important. I si em succeís qualsevol cosa...doncs ja t'ho pots imaginar. Les culpes recaurien sobre el nostre Cap, en Pavlichenko, i l'Aliança perdria un dels seus principals inversors.

Aquella explicació va resoldre un dels interrogants que tenia sobre ella. Ara ja sabia quina raó la feia tan diferent de la resta dels científics. Una mà poderosa vetllava per ella, i alhora que la protegia, la ofegava.

-Vull viure aventures, Ona-digué clavant-me els seus ulls d'aiguamarina.-Vull explorar, vull investigar, vull descobrir espècies, vull còrrer riscos i aprendre lliçons, vull viure noves experiències! Com tu, Ona! Envejo la teva llibertat.

-Llibertat? Només puc sortir de la colònia quan en Pavlichenko em convida a una expedició.
-Tens raó -va fer amb resignació.-Però almenys tu pots relacionar-te amb molta gent diferent. Aquí només puc parlar amb els companys del laboratori. Però no els hi tinc confiança. Els únics que em cauen bé són en Nanashi i la Inger. I tu. Tant de bo visquessis aquí...
-Que ha passat per que t'hagin prohibit sortir de la base? Quan et vaig conèixer, no estaves confinada.
-En Pavlichenko creu que m'he extralimitat en les meves sortides. M'he escapat uns quants cops...i al final ha optat per denegar-me l'accés a l'exterior. Sóc una presonera de la meva pròpia llar.

Va somriure amb tristor.

-Vull demanar-te un favor. Puc comptar amb tu?
-Sí, és clar.
-Si aconseguís fugir d'aquesta gàbia, necessitaria proveïments...queviures, munició, estris de supervivència, bateries solars...
-No ho facis, Venus. És un suïcidi premeditat!
-Sé el que em faig, confia en mi. Ningú sabrà que m'estàs ajudant. T'ho juro.
-Com pots confiar tu en mi? Gairebé no ens coneixem. I si li expliqués tot al Doctor?
-Tu no ets així, Ona. Ets una ànima lliure. Ho sé. Ho vaig veure als teus ulls el dia que ens vam conèixer.

"El que vas veure era el desig que vaig sentir per tu", vaig pensar.
Allò que em demanava la Venus era una bogeria. Estava com un llum. Si s'escapava, la trobarien de seguida. No s'arriscarien a deixar-la morir. I si no la trobaven, moriria perduda enmig de la natura feréstega de Demèter. Si s'escapava i no l'ajudava, mai més sabria res d'ella. Em sentiria culpable tota la vida. Si l'ajudava, potser sobreviuria. La podria veure sovint, i compartiriem un gran secret. Mentre cavil·lava els pros i els contres, ella romania en silenci, fitant-me els ulls.  Volia negar-m'hi, convèncer-la per que no ho fes, però amb la mirada em desarmava.

-T'ajudaré. Però m'has de prometre que no correràs riscos innecessaris. I que si prens mal, emmalalteixes o no pots continuar a l'exterior per qualsevol altra raó, tornaràs a la base immediatament.
-T'ho prometo! -va dir portant-se un puny al pit.

Aleshores s'em tirà a sobre rient feliç com una nena, i m'esclafà amb el seu cos contra el llit. La seva abraçada em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó a la galta. La vaig envoltar amb els braços, amb suavitat. Volia acariciar-li l'esquena, amanyagar-li els cabells, notar la seva pell contra la meva, posar-li una mà al clatell i apropar-la cap a mi fins a tenir els seus llavis sobre els meus. Però només em vaig atrevir a abraçar-la una miqueta més fort.
-Moltes gràcies...-em va xiuxiuejar a l'orella.

 Es va adormir al meu cantó, amb el cap recolzat al meu pit. Jo també em vaig adormir.
Quan em vaig despertar pel matí, estava sola al llit.