divendres, 30 de desembre del 2011

Nadal

El Nadal va passar de llarg i gairebé ni me'n vaig adonar. Mentre la meva familia feia cagar el tió i portava la canalla al bosc a buscar els tresors dels follets, jo era al Cinc, sola i enyorosa. Vaig passar la nit de Nadal tancada a l'habitacle, rellegint els còmics preferits de la rebesàvia, "Els móns d'Aldebaran". M'he descarregat la reedició en català. A la cabina de lectura de la Casa de Demèter s'hi pot trobar de tot.
El matí de Nadal vaig rebre un missatge de felicitació de la meva familia. Vaig obrir una via de comunicació a través d'Extranet, i vaig poder contactar amb els pares, que em van donar una trista notícia. La Gaia acabava de morir.
El cop va ser molt dur i em costava de creure que ja mai més podria tornar-la a veure. Des d'aleshores sento un buit dins meu i estic apagada. Tracto de no pensar-hi, ocupo tot el meu temps amb la feina o fent vida social. Però qualsevol cosa em recorda que ja no hi és. Sempre que he pensat en el meu retorn a la Terra, m'ho he imaginat de la mateixa manera. Arribar sense avisar i sorprendre els pares, i trobar la petita Gaia adormideta al cistell de davant la xemeneia. Sempre que hi penso recordo els seus miols quan em sentia arribar de l'institut i es posava davant la porta esperant unes moixaines. Era el meu consol en els moments tristos i la meva gran companya de jocs. Com no vaig tenir germans, vaig "humanitzar" molt les meves mascotes, fins al punt d'estimar-les més que a moltes persones. Els animals mai m'han decebut. Fan el que s'espera d'ells, actuen per instint. Els animals mai han ferit els meus sentiments. Les persones m'han fet mal de moltes maneres diferents i han emprat mil màscares per amagar ses intencions, posant la cara que més els convenia malgrat no fos l'adient.
Penso en la Gaia i em consola saber que ha tornat al gran TOT del que tots venim i cap a on tots anem.  Tota vida pertany a Gaia, l'energia mare de la nostra existència. Aquesta és la meva creença, o religió, com se li vulgui dir. L'energia universal, que ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
Vaig passar el dia de Nadal de dol, sense ganes de fer res. No vaig sortir del Cinc ni per anar a dinar. La Tau es va presentar per la tarda, amoinada per la meva absència. Em va trobar arraulida al sofà, amb la cara enfonsada en un coixí xop de llàgrimes. Va entendre el dolor que sentia per la pèrdua de la Gaia i es va estirar al meu cantó. Vam passar la tarda abraçades en silenci. A l'hora de sopar va marxar, i tornà més tard amb un plat de brou vegetal. La seva presència em va confortar molt, i gràcies a ella vaig poder pair més ràpid aquest mal tràngol.
Aquests dies he tingut ganes de tornar a casa. Però sé que no puc. Estic molt lluny de la Terra. I a més, si tornés ara mateix sé que me'n penediria. Hauria desaprofitat una oportunitat única a la vida. M'hauria decebut a mi mateixa per un rampell de nostàlgia.

S'acaba l'any. M'he perdut molts esdeveniments importants d'aquest any, com els jocs olímpics a la Lluna, o el gran concurs de fotografia espacial, on volia participar. L'aïllament no m'ho ha permès.
Començaré el nou any amb una nova aventura. En Pavlichenko m'ha fet arribar un permís per accedir a la base científica per la propera expedició a l'exterior. Ja estic frisant per que arribi el dia assenyalat.

Miro el marc digital que tinc instal·lat amb milers de fotografies a la paret del Cinc. Les imatges van canviant aleatòriament cada minut. La foto actual és de fa molts anys. Hi apareix la Gaia ensumant un cargol.

La trobo tant a faltar...

dijous, 22 de desembre del 2011

Festa sorpresa al Club Privat

El primer documental d'Ona Gal·làctica ja és a la Terra. L'estàn supervisant a la Fundació, i si tot va bé, serà emés d'aqui a ben poc. Ja he començat a muntar el següent capítol. Començarà amb l'arribada a Demèter i es centrarà en el funcionament de la colònia. Hi inclouré les visites als hivernacles, a la base científica, al centre d'art i a la Casa de Demèter. Al final del capítol hi afegiré alguna imatge de l'expedició a l'exterior. Així l'espectador quedarà intrigat i frisarà per veure'n la tercera entrega, que es basarà en la vida animal i vegetal de Demèter. Com que tot el material  pel segon documental ja està més o menys preparat, podré entregar l'esborrany abans d'hora i avançar feina.

Ja ha enfosquit i em dirigeixo cap a la caserna de l'Aliança. He hagut de deixar enrera el botcàmera. No tinc permís per gravar a les instal·lacions militars. De totes formes compto amb el meu sistema de captura  d'imatges. És absurd que em prohibeixin filmar, si amb els ulls ho puc fotografiar tot. Tampoc puc dur la omnieina ni res metàl·lic a sobre, així que no m'he pogut posar la roba que em va deixar la Tau. Era un vestit fosc amb punxes i reblons de ferro a les mànigues. Elegant i sinistre alhora. Mai entendré els gustos de la meva amiga.
Porto l'uniforme d'Alfa Humanis. És l'única cosa que he trobat més o menys adient per assistir a la festa, tot i que sigui la roba de la feina.

El "goril·la" de  la porta m'ha negat el pas en veure'm. "Només personal de l'Aliança", ha dit. Li he dit que tinc una invitació personal per una festa al Club Privat, però no m'ha fet cas. M'he quedat a la porta i encara intento contactar amb la meva amiga a través d'Intranet (la xarxa interna de la colònia, sense restriccions). El guàrdia de l'entrada no es refia gens de mi i em guaita amb una atenció desmesurada. Em toca la moral la gent així. Que es pensa que hi vinc a fer? Si fos un element perillós no m'hagués presentat a la porta principal, hagués buscat una entrada més discreta. Opto per posar-me davant seu en posició desafiant. Ja que ni tan sols s'ha preocupat per comprovar la veracitat de la meva invitació, em dedicaré a irritar-lo una estona amb la meva presència. El tipus, de complexió robusta i rostre inexpressiu, fa veure que m'ignora. Però està visiblement molest. Per que es posa tan nerviós? Tan sols sóc una civil, i ell és qui té una Helgun al cinturó. Encara que no pot fer res, ni tan sols rondinar. Sóc lliure de romandre davant seu tot el temps que em roti, ja que encara sóc a terrenys de la Fundació. Portes enllà comença la caserna. I allà dins hi ha el Club Privat de l'Aliança, on només hi poden entrar militars i científics. No hi pinto res aqui... Les coses que faig per fer feliç la Tau!

De sobte s'obren les portes i apareix la Tau, acompanyada d'un soldat molt alt.

-Deixa-la passar, company. Ve a la festa de la Bintou -diu ell.

El guàrdia adopta un rictus displicent i s'aparta del meu camí.

-Vaja, una escorta per a mi sola! Quina rebuda! Em sento important i tot! -dic quan la Tau em fa una abraçada de benvinguda. Avui està molt bufona, i no para de somriure, mostrant aquelles dentetes separades que li donen un aire de noieta entremaliada.

Em presenta en Sirius, el seu còmplice en l'organització de la festa sorpresa. És un noi de color força ben plantat. O potser és que l'uniforme fa que m'ho sembli. Sempre m'han agradat els homes d'uniforme, encara que tinc tendència a rebutjar tota mena d'autoritat. No m'agrada la gent que obeeix ordres sense qüestionar-les. No m'agraden les jerarquies ni la disciplina militar. No sé d'on em ve aquest rebuig, però des de petita he pensat que no hi hauria violència si no hi haguessin armes. Segurament vaig errada, perque els humans som així de ximples i per qualsevol cosa ja llencem pedres a la teulada del veí.

En Sirius sembla bon jan. Em fa passar per un detector de metalls per pura rutina. El protocol de seguretat és molt estricte allà dins i de seguida em sento fora de lloc, amb tants controls i tanta vigilància.
Entrem al Club Privat. És un bar estret i poc il·luminat. Té un aire retro, encara que tot és de disseny modern. Em recorda als clubs de jazz de les pel·lícules antigues.  Sona una cançó de Neo-Blues. El local és buit i la Tau m'explica que tots els convidats estàn tancats al magatzem, al fons de la sala. El pla, si tot va bé, consisteix en amagar-nos i guardar silenci fins que en Sirius porti la Bintou al Club amb qualsevol excusa improvitzada. Quan la Tau doni la senyal, hem de sortir tots del magatzem cantant una cançó d'aniversari típica de Gàmbia. Jo no me la sé ni crec que me l'aprengui amb tan poc temps, així que faré veure que canto, però només estaré movent els llavis sense emetre cap so. És trampa, però és millor fingir que quedar malament amb la xicota de la Tau.

Em poso al darrera de tot per no haver de sortir la primera. Estic envoltada d'un munt de desconeguts. Alguns van amb l'uniforme militar. D'altres van ben mudats, però és evident que són soldats pel seu posat ferm tan característic. S'escapen algunes rialles i la Tau s'apropa l'índex als llavis per fer respectar el silenci. Els que reien emmudeixen i s'aguanten el riure com poden, amb la mà a la boca.

Escoltem passes. La veu d'en Sirius es va apropant a poc a poc, i també la de la Bintou. Les veus passen de llarg i aleshores la Tau obre la porta i comencem a sortit tots en filera entonant la cançó. Jo en surto l'última, així que em perdo la primera reacció de sorpresa de la Bintou. La noia està molt emocionada i plora, abraçant la Tau, en Sirius i a tots els seus companys un cop s'acaba la cançó. A mi també m'abraça i se m'enganxa el seu perfum embafador. La seva olor és com de caramel. M'agrada, però no podria estar gaire estona en un lloc tancat amb ella. Me l'acabaria menjant. Sembla un perfum d'aquells que porten feromones sexuals. Espero no haver-ne d'utilitzar mai cap per seduir a ningú. Seria massa trist recórrer a aquests trucs.

Li passo el meu regal via Intranet. Quan rep les fotografies es torna a emocionar. La Tau les rep a través de la Bintou i ve a agrair-me aquell detall tan especial per elles. Jo ja he complert. M'acomiado empescant-me una excusa totalment certa. No he dormit gens i estic cansada. La Tau em diu que no cal que em justifiqui. Em diu adéu amb la mà i en Sirius m'acompanya a la sortida.

Pel camí cap al Cinc em sento observada i em giro un parell de cops, però no percebo cap moviment sospitós. Quan arribo a l'habitacle em deixo caure al sofà i m'adormo a l'instant.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Matí de Dies Veneris

Aquest matí he enviat l'esborrany del primer capítol del reportatge a la Fundació Alfa Humanis. Encara no he rebut el vistiplau dels meus caps i per tant no puc muntar la versió definitiva.
Tinc son. No he dormit gens bé pensant en l'aparició d'en Píter. Aniré a l'aguait doncs ara sé que no eren paranoies meves. Algú m'observava durant tot aquest temps, i lluny de sentir-me molesta, em tranquilitza saber que era ell. Però tinc tants interrogants que gairebé no puc pensar en una altra cosa.
M'angoixa saber que està desemparat a l'exterior. Com es deu aixoplugar? Que deu menjar?
I per que? Per que arrisca la seva vida d'aquesta manera? No ho puc entendre i em venen ganes d'anar corrents a demanar ajuda a l'Aliança per trobar-lo. Però no ho puc fer. Si ha estat amagat tot aquest temps, vol dir que no vol ser trobat. I no seré jo qui el traeixi.

No he pogut obtenir la informació que conté el microxip. No endevino quina pot ser la contrasenya d'accès. He provat moltes paraules. Fins i tot he cercat els meus arxius de memòria interna per trobar aquelles paraules en tamil que em va dir quan érem a l'Argonauta. No hi ha forma d'encertar la clau. Es va arriscar a ser descobert només per dur-me aquestes dades, i no em va facilitar la forma d'obrir els arxius. Si no torno a veure'l, mai sabré quines són les seves intencions. Que deu pretendre, vivint a l'intempèrie en un món desconegut? Si s'hagués esperat uns segons, si m'hagués explicat les raons de la seva fugida, l'hagués deixat arrecerar-se al Cinc. Ningú no se n'adonaria.

No hi puc fer res. I he de fer veure que no ha passat res. Ningú ha de saber que en Píter és a Demèter. Estic una mica trasbalsada i encara em dura l'esglai del primers moments. He de fingir que no m'ha succeït res estrany aquesta nit, però sé que la Tau notarà el meu neguit. Sempre s'adona quan m'en passa alguna.

Aquesta nit és la festa de la Bintou. No en tinc gens de ganes i a més estic molt cansada. Però no hi puc faltar, perque la meva amiga no m'ho perdonaria. No conec gaire a la seva xicota i no sabia que regalar-li. Al final he optat per fer-li un detall emotiu. He triat algunes captures visuals que he anat prenent des que es van conèixer la Tau i ella. Segur que no s'ho espera. A les imatges se les veu sempre rient abraçades, o besant-se amb passió davant de tothom. Hi ha un parell de fotografies que segur que l'emocionarà molt. Són fetes al Rainbow, la nit que van començar la seva relació. A la primera instantània apareix la Tau ballant al voltant de la Bintou, intentant cridar la seva atenció. A la següent imatge, ambdues ballen abraçades al ritme d'una balada, a jutjar pel color rosa dels focus.

Suposo que li agradarà el detall. Espero que no s'ofengui quan em vegi marxar. Estic esgotada i no tinc intenció de quedar-me a la festa. Em posaré el vestit que m'ha deixat la Tau, aniré a la festa, li donaré el regal a la Bintou i m'escapoliré d'allà a la primera ocasió que tingui. 

Estic rebent un missatge d'Alfa Humanis provinent de la Terra a través d'Extranet. Aproven el contingut de l'esborrany. Ja puc enllestir la versió definitiva i enviar-la als meus caps. Vaig per feina!

Visita inesperada

En Píter va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Vaig tenir el temps just per reconèixer els seus trets facials. M'hauria pensat que havia estat un miratge si no fos perque m'havia besat, i amb aquell gest fugaç m'havia introduït una cosa a la boca. Vaig escopir la nosa a la meva mà. Era un diminut circuit integrat, un microxip. Em vaig quedar palplantada a la porta, rumiant amb la visita d'en Píter. Com podia ser que fos a Demèter? Ell era a l'Argonauta, i la nau feia molt que havia marxat cap a la Terra. L'havien deixat enrera per equivocació? S'havia escapat de la seva feina monòtona per viure aventures a la nova colònia? Havia fet tot allò només per estar a prop meu? Tenia tantes preguntes per fer-li! I ell ja era lluny. L'havia sentit obrir una tanca en la foscor de la nit. Potser s'havia esmunyit pel clavegueram. Totes les canonades subterrànies i els conductes de ventilació van a parar al túnel que condueix a l'exterior. En Píter estava brut i esgarrinxat, i només podia vindre de fora. A la colònia no haguès passat desapercebut algú amb aquell aspecte.

Vaig tancar la porta i vaig asseure'm al sofà, confosa i amoïnada. Tenia un pen-drive lector de xips independents en algun calaix de l'habitacle. El vaig buscar entre totes les rampoines que mai feia servir, i va aparèixer dins la funda de la meva fèrula bucal. Vaig inserir-hi amb cura aquell dispositiu d'emmagatzematge d'informació, i vaig connectar l'altra entrada del pen-drive a la meva omnieina. Es va obrir una finestreta que demanava una contrasenya. Vaig provar escrivint "Píter", "Ona", "Alfa  Humanis", "Argonauta", "Demèter"... Però cap mot obria l'arxiu.
Em vaig tocar els llavis. El seu petó havia estat tan efusiu i inesperat... M'havia pressionat amb tanta força amb la seva boca que encara notava el pes del seu bes. Aleshores, pensant en ell, vaig lligar caps. Era en Píter l'estrany que m'havia enviat un avís anònim? Era ell l'ombra fugissera que espiava als caps de la colònia? Sens dubte. Era ell. En Píter era l'intrús que s'havia infiltrat a casa meva mentre dormia. Per que tant secretisme? Per que no podia parlar amb mi ni un minut? On s'havia estat amagant? Les respostes potser eren dins aquell arxiu, i no en tenia la clau.

La màscara de gas que el presumpte fugitiu va deixar al meu habitacle romania en un racó a sota del sofà. Vaig recordar el que hi deia i vaig provar a escriure una nova clau. "Boira Verda".

Res. 

Havia de trobar en Píter, fos on fos.

divendres, 16 de desembre del 2011

Imprevist nocturn

Feia cinc hores que era asseguda davant la pantalla projectada des de l'omnieina. Preparava el muntatge del primer documental que enviaria als meus caps d'A.H. Estava convençuda que els agradaria la primera entrega. El càmera-bot havia fet una bona filmació de tots els esdeveniments  importants des de l'arribada a Demèter. A més, amb el visor ocular i el micro de l'omnieina havia gravat la conferència del Doctor Pavlichenko a la nau, com si fos una entrevista, ampliant el zoom en els moments més oportuns per intensificar l'expectació per les seves respostes. Em feia el pes com estava quedant la selecció de moments clau. També havia entrevistat altres colons i havia fet una mena de collage de frases interessants de tots ells. La introducció  era una composició de fragments escollits de cada un dels dies del meu diari de viatge. De tant en tant deixava anar algun afalac o agraiment a Alfa Humanis. Això era el que volien en realitat, publicitat subliminal  en documentals de manufactura pretesament "alternativa", que semblés un reportatge independent malgrat estar finançat per la Fundació.

En conjunt n'estava molt satisfeta dels resultats. Durant la introducció vaig intercalar imatges de l'Argonauta i els seus tripulants, fotografies des del pont de comandament cap a Demèter, i el símbol d'Alfa Humanis fonent-se amb les imatges dels llocs més espectaculars de la nau tipus Traveller. Gairebé semblava un anunci de viatges turístics a l'espai. Aleshores, el logo d'Ona Gal·làctica apareix com un llampec blanc i es desdibuixa esclatant en mil estels sobre un fons blau marí i porpra. Allà començava el documental sobre el viatge i l'arribada a Demèter. Vaig decidir tancar el capítol just en el moment que el soldat de l'Aliança em donava la clau de l'habitacle nº5, a uns pocs segons de trepitjar Demèter. Això faria que l'espectador estigués desitjant veure'n la continuació. Segons el contracte, he de presentar un reportatge complet cada mes, així que quan vaig enllestir la feina, em vaig permetre una estona de relax i reflexió. Encara quedaven uns dies fins la data d'entrega, i me'ls prendria de vacances, tot i que en aquesta feina és aprofitable també la informació adquirida a les hores de lleure.

Vaig tancar el programa d'edició amb la tranquilitat de qui sap que ha fet bé la seva feina.  A fora ja havia enfosquit i la Lluna Blava  es reflectia a l'aigua calma dels aiguamolls. Milions d'estels s'encenien brillant intermitentment més enllà de la cúpula atmosfèrica, i jo els observava endormiscada a través de la finestra del sostre.

Estava a punt de deixar-me endur al món dels somnis quan em va desvetllar un soroll estrany. Era com si quelcom llisqués per damunt de l'habitacle. Vaig pensar que seria algun animaló nocturn. La cosa s'arrossegava a poc a poc cap al vidre de la claraboia. Vaig pensar que seria útil  pels científics si gravava una forma de vida nocturna desconeguda, i també aportaria emoció al documental. Fingiria estar una mica espantada per donar un toc d'angoixa a l'escena. Era una bona tàctica per mantenir l'atenció de l'espectador al màxim nivell. Quan la protagonista d'una situació de risc real s'ha guanyat l'afecte del públic, aconseguir una audiència fidel és qüestió de saber quin és el moment adient per fer patir i per fer somriure. Però per ser sincera, també ho volia gravar per si em passava quelcom. Si aquell ésser trencava el vidre i se'm cruspia, que almenys quedessin proves. Vaig engegar el bot-càmera, que ja era desat al seu calaix, i vaig enfocar amb el focus d'emergència de l'omnieina cap a la finestra superior.
Allà dalt hi havia uns ulls brillants observant-me, enmig de la negror de la nit. Una esgarrifança em pujà per la columna vertebral i vaig xisclar. Vaig còrrer cap a la cavitat del llit i vaig tancar-me des de dins, amb un atac de pànic que no em permetia respirar ni pensar amb claredat.Vaig parar l'orella però no es sentia res. La mampara translúcida de la cel·la no em serviria de gaire si allò aconseguia irrompre a l'habitacle. El conducte de ventilació del lateral del llit podia ser una via d'escapatòria, però encara no sabia com s'obria ni si hi cabria.
L'ésser encara devia ser allà, quiet, calculador, esperant un moviment en fals de la seva presa humana.
No tenia cap arma per defensar-me, cap objecte contundent que poguès emprar si finalment l'animal destrossava el vidre. Si allò succeïa, l'únic que podia fer és  agafar un dels vidres trencats i atacar la bèstia.
De sobte es va sentir una repicadissa. Sonava com un Toc-Tap-Toc. Sens dubte l'animal estava intentant reventar la finestra. I jo era allà, indefensa, arraulida al llit com quan era petita i em feia por qualsevol embalum de l'habitació que semblés moure's en la foscor.
El toc-tap-toc va continuar però aquest cop semblava diferent. No ho podia creure. La criatura estava picant rítmicament el sostre, i el més sorprenent és que coneixia aquella tonada. Aleshores ho vaig entendre. M'estaven gastant una broma de mal gust. Vaig sortir del llit disposada a estabornir aquell malparit que m'havia provocat l'ensurt més gran de la meva vida. Estava ben enrabiada. Quan vaig tornar a enfocar cap al vidre del sostre, els ulls havien desaparegut.
Un so sord darrera meu, a l'entrada, em va disparar el cor de nou. Vaig anar cap a la porta amb l'intenció de ventar una bufa al bromista de torn. Però quan vaig obrir, amb la mà preparada per clavar la plantofada, em vaig quedar ben parada. Era la visita més inesperada i sorprenent que podia rebre en aquell indret. En la negror de la nit demeterenca es retallaven unes dents blanques ben conegudes per mi. Duia l'uniforme d'Alfa Humanis brut i esquinçat, i s'havia aprimat molt.

-Píter!!! Que hi fas aqui?!

dimarts, 13 de desembre del 2011

Dies Iovis

_---Enviant senyal a la Terra. Les seves comunicacions seràn supervisades i enregistrades per la Fundació Alfa Humanis i l'Aliança de Sistemes. Li agraïm la seva confiança. ---_

-Ona! Feia dies que no donaves senyals de vida, filla!
-Ja saps que costa connectar amb la Terra des d'aqui, mare. Estem molt incomunicats. Les antenes de transmissió que tenim són provisionals, i encara s'han d'activar els satèl·lits orbitals. Bé, això és el que ens han dit. Estic segura que a la caserna militar i al despatx d'en Bildhauer hi ha connexió fluïda amb la Terra.

Dic això sabent que els esmentats ho escoltaràn. Totes les converses són analitzades des de la centraleta de comunicacions d'Extranet. Si sapigués com fer línies lliures... Està prohibit utilitzar Extranet amb línies privades creades per l'usuari. S'han d'utilitzar les línies convencionals. Així s'evita el col·lapse a la xarxa, i alhora es poden detectar més fàcilment els pirates electrònics.

-Quina hora és allà? Aqui s'està ponent el sol.
-Aqui a la Terra és l'hora de dinar. Acabo d'arribar de fer les compres de Nadal. Aquest any serà ben trist sense tu...
-Per mi també serà dur, però vull que gaudiu les festes i no us amoineu per mi. Entesos?
-Es celebra el Nadal allà?
-Es celebren moltes festes, perque hi ha moltes cultures barrejades. En principi no s'hauria de celebrar, perque la majoria d'aquestes festes són cerimònies pel solstici d'hivern. I aqui no hi ha hivern...
-Però les tradicions s'han de conservar...No oblidis les teves arrels, siguis on siguis, Ona. Adapta't, estima la teva nova llar, però recorda d'on vens.
-Ho sé, mare. No pateixis, que faré cagar el tió com cada any. - ric, i sento la rialla de ma mare a l'altra banda de la línia virtual. -Encara que aqui potser no hi ha ni tió ni turrons...
-Llàstima que no et pugui fer arribar res material. La darrera Castanyada l'àvia va fer uns panellets deliciosos. I enguany el teu pare farà el tortell de reis que feia l'avi. Et van arribar bé les fotos?
-Encara no les he mirat, però em penso que si. Vau comprovar l'adreça que us vaig demanar?
-Hi viu la mateixa familia. No utilitzen Extranet, així que no t'he pogut aconseguir cap línia de contacte amb ells. Es veu que viuen al camp i treballen la terra, com antigament.
-Bé, de moment no necessito contactar-hi. Primer revisaré les fotografies, i si hi trobo el que estic buscant, ja enllestiré la recerca quan torni a la Terra. -De sobte m'adono que trobo a faltar algú més d'aquella casa.- Que fa la Gaia? Avui no la sento miolar...
-Aquests dies està molt ensopida, no sabem que li passa. Em sembla que ha començat a notar el pes dels anys...
-Pobrissona...

M'entristeix pensar que potser no la veuré més. És una gata vella, ha viscut molts anys amb nosaltres i em temo que no li deu quedar gaire. Intento no capficar-m'hi. Cada cop que penso en el que he deixat enrera, em sento culpable.

-El pare l'ha de dur al veterinari quan plegui de la feina.
-Al privat o al de la Seguretat Social?
-Al de la Seguretat Social. Són bons veterinaris, no t'amoinis. Ja l'hem dut molts cops i l'han tractat molt bé.
-Com us trobo a faltar... Només fa vint dies que hem arribat a Demèter, i és com si hi portés mesos...M'agradaria estar allà, fent-vos costat i tenint cura de la Gaia...
-Ara no et posis tova! Vinga, va! Anima't, que segur que rebifa!
-Estic molt sensible aquests dies... Com està la resta de la familia?
-Bé, justament avui venen els teus cosins a dinar. Vols que els hi digui alguna cosa de part teva?
-Només a l'Andròmeda i a la Nèbula. Diga-li a l'Andròmeda que m'he fet amiga d'una de les seves pintores preferides, la Tautoru, i li demanaré un dibuix per ella. Encara estudia Belles Arts, oi?
-Si, i a més, fa poc va inaugurar la seva primera exposició. La premsa local la va entrevistar i un parell d'entesos li van fer una oferta per una de les seves il·lustracions.
-Caram! Felicita-la de part meva.
-I a la Nèbula que vols que li digui?
-Sé que sempre li han agradat aquelles botes de punta d'acer que hi ha al meu armari. Gairebé no les he fet servir. Vull que les tingui ella.
-La faràs ben feliç! Ara s'ha fet un altre pírcing al coll. Un dia li caurà un llamp, amb tant metall a sobre!
-Bé, t'he de deixar. Se m'acaba el temps de connexió. Fes un petó a tots de part meva!
-Adéu, filla! Cuida't.

_---Tancant la connexió amb la Terra---_

Aprofito l'estona que em queda abans del sopar comunitari per mirar les imatges antigues de la rebesàvia. Només he de comprovar si l'Alba és alguna de les velletes que acompanyà els meus avantpassats a enterrar les càpsules del temps.
No m'ha calgut cercar gaire. Al primer àlbum d'Agost del 2010 hi apareix una noia bruna amb els cabells molt negres, ulls molt foscos i un somriure enlluernador. És la mateixa persona que subjecta una càpsula metàl·lica al costat dels rebesavis seixanta anys després. Són els mateixos ulls i el mateix somriure, amb una fesomia arrugada i uns cabells grissos arrissats. No pot ser altra que l'Alba. I amb aquest nou indici se m'obren noves portes. Sabràn els seus descendents de l'existència de les càpsules? Només ho podré saber quan torni a la Terra, a menys que s'acabi la nostra restricció de connexions amb el Planeta Mare.

divendres, 9 de desembre del 2011

Els consells de la Tau

Ja ve la Tau, la veig per la finestra. Ve sola, avui. La Bintou té guàrdia a la caserna. Quan li obro la porta veig que va molt carregada.
-On vas amb tot això?
-És que m'he apuntat al curs de cuina colonial i volia que tastessis el meu primer experiment.
-Ui, quina por! - faig de broma.-Que potser faig cara de conillet d'índies??

La Tau obre un dels farcells i n'extreu una carmanyola. L'obre i en veure'n el contingut s'em fa la boca aigua.
-Que et sembla la presentació del meu pastís de llimona?
-Nena, sembla un quadre! -dic sorpresa per la bona fila que fa- deixa'm tastar-lo, que ja em ve la salivera.

N'agafo un bocí i sento com se'm desfà a la boca. La textura esponjosa es fon a la llengua i el gust és suau, molt deliciós.

-Sincerament...Mmmmmmmm!
-Així doncs, creus que li agradarà a la Bintou?
-Ah, que no és tot per a mi sola?-li dic picant-li l'ullet.
-Hi ha prou del meu pastís per a totes- riu juganera.
-Vols dir que ens convé tanta dolçor? -faig seguint-li el joc.

La Tau se'm queda mirant uns instants amb mirada perspicaç.
-Ui... a tu t'en passa alguna! Sempre que faig algun comentari picardiós, canvies de tema i fas veure que no m'escoltes. I ara de sobte ets tu qui busca el cantó picant.  Això no és propi de tu. Diga'm. A qui has conegut?
-Hahaha! Però que dius?
-Va, Ona, que som amigues. Potser no et conec de tota la vida, però conec aquesta miradeta d'enamorada.
-T'estàs confonent, Tau.
-Hum... o sigui, que t'agrada algú però encara dubtes de si t'estàs enamorant o no.
-Que t'empatolles?- dic sense poder evitar que se m'escapi el riure.
-Deixa'm endevinar-fa, tocant-se la barbeta mentre rumia.- Deu ser un cuiner! El que dina just al teu cantó de tant en tant. És maco, la veritat. Sempre us veig enraonar durant el dinar, ja sabia jo que hi hauria marro.
-Però Tau! Si només li pregunto pels ingredients dels àpats!
-Però no negues que sigui ell... Ahà!- exclama tota múrria. -Podries apuntar-te amb mi al curs de cuina. Ell també imparteix classes.
-No, noia, no. Vas molt errada.
-Doncs no pararé de burxar-te fins que confessis qui t'ha tret del celibat.
-Mira que n'ets de tossuda i caparruda!!
-El músic! El que fa versions de clàssics del Heavy Metal! Segur que és ell. He vist com te'l mires quan actua després dels sopars dels dies veneris.
-Coi, nena, és difícil no mirar-lo, tot ell és un collage de tatuatges, i a sobre va mig despullat. No és el meu tipus, Tau. De debò, no insisteixis.
-I l'operari de neteja que et renta l'habitacle? També té el seu encant! O un dels jardiners!
-Buffff. Tafanera i obstinada. Quan t'encaparrones així no hi ha qui t'aguanti! Està bé, t'ho diré.

La Tau em mira amb posat triomfal i calla, esperant la meva resposta.
-És una científica de l'Aliança.

-QUEEEEE???- exclama tota sorpresa.-Ets Les??? Per que no m'ho deies???
-És que no ho sóc.
-I doncs? Estàs en una etapa d'experimentació de coses noves? O d'autonegació? -remuga incrédula.-M'estàs prenent el pèl.
-No em considero Les, perque m'agrada tot. M'agraden les dones, però també m'agraden els homes. Sóc Bi.
-Hahaha! Noia llesta!-esclata en rialles i em mira picaronament.-Per que no m'ho havies dit, que ets bisexual?
-No ho vaig dient a tothom que conec. No n'estic avergonyida, però tampoc estic acostumada a compartir les meves intimitats amb ningú. Sempre he estat molt reservada amb la meva vida privada, ja ho saps...
-Si, ho sé. T'agrada fer pública la vida dels altres però no la teva. -El comentari de la meva amiga sona a retret, però el seu somriure ho suavitza.

-No hi ha res entre ella i jo -dic, després d'uns segons d'incòmode silenci.-Tan sols m'atreu una mica. Quan la vaig conèixer vaig trobar-la molt interessant. Això no vol dir que n'estigui penjada ni res semblant. M'agrada, però no la conec gens i tampoc tinc ganes d'embolics.
-I com s'anomena, la teva científica?
-Venus. I creu-me, personifica a la Deessa. És d'una bellesa colpidora.
-Doncs ja me la presentaràs. Li parlaré molt bé de tu.
-No crec que vingui mai per aqui. Viu a la base exterior. I a més, tampoc vull cap tipus de contacte. Segurament és hetero. Prefereixo que no sàpiga que m'agrada. No sé com s'ho prendria. Potser és una retrògrada i reacciona malament. Si, millor me n'oblido. No em convé fotre'm en cap merder sentimental.
-Estàs plena de pors absurdes. Per que no ho intentes, com a mínim? I que, si fos una retrògrada? Almenys així et treuries l'espina de cop, encara que fes mal. I si li agrades? Potser estas deixant passar de llarg l'amor de la teva vida. Si et sembla tan especial, llença-t'hi.
-Agraeixo els teus consells, Tau. Però jo no sóc com tu. No tinc la teva empenta ni la teva seguretat. I tampoc crec que sigui el moment ni el lloc més indicat per enamorar-me. No sé quan marxaré d'aqui i no vull haver de triar entre el meu deure i els meus sentiments.
-Te n'adones de com limites la teva vida? Ningú que t'estimi de debò et demanarà mai que triis. I si tu l'estimes de debò no caldrà ni que hi rumiis. La Bintou i jo vivim el moment. Qui sap el que vindrà l'endemà? Viu, Ona! Gaudeix una mica de les experiències humanes i deixa les pors de banda!
-Deixa-ho estar, Tau, sisplau. Promet-me que em guardaràs el secret i no en parlem més.
-És clar que et guardaré el secret. Però continuaré pensant que estàs desaprofitada per caparruda i poruga. Si jo fos tu, amb ho atractiva que ets, ja m'hagués embolicat amb mitja colònia.
-M'ho crec. -li dic rient. Ella, ofesa, em clava un cop de puny al muscle, fent renecs. Després esclafeix a riure i m'abraça.
-Que n'ets de tòtila!- em diu amanyagant-me els cabells.- Pots confiar en mi. No li diré ni a la Bintou.
-Mentidera...
-De debò. Mai traïria la teva confiança. Valoro molt la nostra amistat, encara que siguis tan rara.
-Jo també, bonica. I que sàpigues que m'afalagues. Ser rar avui dia és millor que ser normal. La normalitat està sobrevalorada.

La Tau riu i se li contrauen els tatuatges de la cara. Em fa un petó al front.
Estic una mica emocionada. Fa molt que no rebo mostres d'afecte, i l'abraçada de la Tau m'ha sacsejat l'ànima. Es fa estimar.

Després d'una estona, treu un quadre d'una funda de tela i me l'ensenya.
-Que et sembla?
-És molt bo!-responc sincerament.

La pintura és molt divertida. És un retrat de la xicota de la Tau, rient com una boja. Fa molta gràcia i surt molt maca.

-Demà és l'aniversari de la Bintou. A més del pastís, li volia fer un retrat. No sé si li agradarà...
-Segur que si. Qualsevol detall teu li farà molta il·lusió.

A més, qualsevol quadre de la Tau és molt valuós, penso.  És una artista de molt renom. Si a la Terra ja valdria una fortuna, a les colònies encara més.

-Bé, he de marxar abans que es desfaci el pastís. Vindràs a la seva festa d'aniversari?
-Però si no m'hi ha convidat.
-És que ella no ho sap. És una festa sorpresa!
-Quan és?
-Demà al vespre al Club Privat. No hi pots faltar.
-Però no tinc...
-No tens excusa. T'he portat un vestit per que vagis ben maca. I aviam quan et passes pel sastre i te'n fas fer un!
-Està bé. Però com hi entraré? És una sala privada pels membres de l'Aliança.
-Per això no t'amoinis. Tenim invitacions personalitzades i ja t'he afegit a la llista de convidats. Un soldat amic de la Bintou m'està ajudant a organitzar la festa i ens ha aconseguit un permís per entrar-hi.
-Així doncs, ens veiem demà.

La Tau recull els paquets i marxa. Mentre s'allunya pel camí dels jardins, entre els habitacles unifamiliars, m'espurnejen els ulls. Les seves paraules han fet efecte, i sento que tinc molta vida per davant. No hauria d'amagar-me dins la meva soletat. No hauria de tèmer res. Sóc jove. Puc caure i tornar a aixecar-me. Em llençaré.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Malson

He estat dos dies tancada al Cinc, fent el muntatge de les seqüències que he triat pel documental de l'expedició. Aquestes imatges aniràn al tercer episodi, ja que el primer el basaré en el viatge espacial i l'arribada a Demèter. El segon el vull centrar en la vida a la colònia, sobretot en les edificacions i rutines que tenen els habitants. El tercer serà enfocat en la vida natural d'aquest planeta, la fauna, la flora, i l'aventura de descobrir rars ecosistemes.
Ara estic expectant. Sé que em tornaran a avisar per una altra expedició, però l'espera se'm fa eterna. Només penso a tornar a veure el món des de l'aire i conèixer els estranys éssers que poblen aquest planeta. I sobretot penso en veure-la a ella. Des que la vaig veure per primer cop, tinc un neguit diferent a dins. Se m'ha despertat una curiositat poc habitual en mi, que no té res a veure amb la investigació ni amb el periodisme planetari. Voldria creure que no és cap sentiment, que és només una il·lusió provocada pels meus instints adormits, que s'han desvetllat per alguna alteració hormonal imprevista. Voldria creure que és un rampell, un simple caprici carnal, un desig assedegat per la manca de sexe en tants mesos. Però conec aquesta sensació de voler trobar-la a qualsevol banda i confondre-la de lluny amb qualsevol altra. Ella no ve mai a la colònia. Si fos així, ja l'hauria vist alguna vegada. És impossible que coincidim,  i potser és aquesta dificultat de trobar-nos la que em fa desitjar-ho encara més.
A més, per algun estrany motiu, és una científica amb escorta pròpia. La protegeixen. De qui o de que, no ho puc saber.
Ignoro qui és, i que la fa tant especial com per haver de dur guardaespatlles allà on va.
Potser sigui millor així, no veure-la mai, no saber res d'ella, no tenir-ne cap mena de contacte. Oblidar-la serà més fàcil. No vull complicacions de cap tipus mentre estigui exercint aquesta feina. Al cap i a la fi, la meva estància aqui no serà molt llarga. La Fundació m'enviarà a altres colònies quan aquesta ja no sigui la novetat.

No puc deixar de pensar-hi. Tinc clavada la seva mirada fetillera i recordo cada instant amb ella com si fos màgic i fugaç. Hi ha tanta curiositat reflectida en els seus captivadors ulls! Sempre m'han atret les ments intel·ligents afamades de saber, més que els cossos bells.

Aquesta nit he somiat amb ella. La Venus apareixia al Cinc i se m'enduia cap a l'exterior de la cúpula. Jo sabia que estavem fent quelcom prohibit, i això m'angoixava, però alhora frisava per escapar-me amb ella d'aquell engabiament voluntari.
Corriem pels prats groguencs com si ens perseguissin, però quan mirava enrera no veia ningú. I corriem, corriem i corriem fins esgotar-nos i caure a terra esbufegant i suant. M'agafava la mà i ens deixavem caure per una vall molsosa. Al fons s'aixecava un broma verda molt espesa que s'anava acostant cap a nosaltres. Ella s'hi endinsava i desapareixia. De sobte em trobava dins d'aquella boira i la cridava, però ella només em responia la mateixa frase una vegada i una altra. Em deia que em desfés del meu cos, que era una nosa. Jo no l'entenia, i cada cop la sentia més lluny de mi. Poc a poc s'anava esvaint la boira verda i m'adonava que el cos de la Venus era als meus peus inert, i al seu costat també hi era el meu. Jo m'ho mirava tot des de damunt, surant a unes metres de terra, i m'espantava. Els nostres cossos eren nuus i buits de vida. I escoltava de fons l'eco de la seva veu: "Una nosa, una nosa, una nosa...".

M'he despertat suant, trasbalsada i angoixada. Per una vegada que somio amb ella, i esdevé un malson. M'hagués agradat tenir una altra mena de somnis...
Seria genial poder fer captures d'imatges mentre dormo. És molt difícil, s'ha de ser conscient durant el somni, i molt poca gent aconsegueix dominar la tècnica.

Ara fa estona que m'he desvetllat. La dutxa m'ha anat molt bé per treure'm de sobre les males vibracions que m'ha deixat el malson. M'he netejat de la buidor i soletat que se m'havien enganxat durant el somni.
 Espero una visita al Cinc. Sort de les amistats que tinc.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Venus

Els ulls s'em van cloure quan vaig entrar a la gran cavitat il·luminada. Els focus irradiaven una llum potentíssima i vaig haver de parpellejar diversos cops per acostumar la vista després de tanta foscor. Per fi vaig poder observar l'entorn amb nitidesa. El grup d'expedició s'havia concentrat al voltant d'unes estalagmites i discutien la seva possible composició. En Nanashi estava ajupit a terra i clavà un dit en una de les protuberàncies. Era tova i s'enfonsava una mica quan se li apropava escalfor. Tots es van allunyar una mica, amb els ulls com plats. Darrera d'ells hi havia tres siluetes retallades contra la llum d'un focus enorme. Distingia la forma del Doctor Pavlichenko, gesticulant bruscament. Al seu costat, una dona de la meva alçada acotava el cap i un home gegantí es fermava entre ells. Vaig apropar-me poc a poc per tafaneria. Pel to, els estava renyant, especialment a la noia, a qui acusava de saltar-se les normes de protocol d'expedicions.
Tractaven de discutir en veu baixa, però els sons ressonaven a tota la caverna.
-Com se t'acut marxar sola enmig de la nit? I si t'hagués succeït una desgràcia? Ets una irresponsable!-feia el Doctor. La noia mirava a terra i responia amb monosíl·labs. L'única frase que  va dir fou per disculpar-se, amb to penedit.
-Ho sento, no sabia que t'ho prendries així. Sé que hauria d'haver demanat permís amb antelació, però desitjava tant començar a investigar aquest lloc!!

-Ets com una nena petita, capriciosa i egoïsta! Sabies que estaves sota la meva responsabilitat! Que creus que em passarà si et succeeix quelcom? -Li etzibà el Doctor, quasi escridassant-la i agafant-la amb força d'un braç.

-El mateix que et passarà si em tornes a posar la mà a sobre- feu ella, desempallegant-se de la mà tremolosa d'en Pavlichenko. A contrallum, veia la dona amb el cap alçat, desafiant-lo amb la mirada altiva.

L'home gran de la veu pastosa, que no anava uniformat de científic sino de soldat, semblava divertir-se amb l'escena.
-Au, doctor, calmi's. Sap que amb mi està ben protegida. -digué, per apaivagar el neguit del rus.

En Pavlichenko li dirigí una mirada fulminant i bufà enrabiat.
-I tu...-l'assenyalà amb un dit i contengué la seva irritació tancant el puny amb força. Seguidament es donà la volta i digué amb resignació -Més val que la vostra escapada hagi estat profitosa.

-Ho ha estat-respongué ella amb determinació.

El gegant marxà cap a l'entrada de la sala, i es posà a xerrar amb els altres dos soldats que feien guàrdia. En Pavlichenko llegí en veu alta els informes que havia realitzat la científica temerària durant aquelles hores. Tothom l'escoltava atentament i jo vaig situar el bot-càmera davant seu per prendre bons plànols. Alhora, vaig recòrrer la caverna meravellada amb els seus colors.  Les parets eren de color malva brillant que variava en funció de la llum aplicada. Depenent des d'on mirés, adquiria tonalitats blavoses, groguenques, o violàcies. Vaig fer cas de les recomanacions d'en Nanashi de no tocar res per no malmetre l'estudi que se n'estava fent. Les textures a cop d'ull semblaven suaus i bulboses. El sòl també era tou i llefiscós i havia d'anar amb cura de no relliscar. Del sostre penjaven estalactites bonyegudes que s'unien a les estalagmites més altes. Al fons s'estenien columnes desiguals i es perdien a la foscor.

-No s'allunyi d'aqui, senyoreta Ona-em digué en Nanashi, mentre m'oferia una carmanyola de la seva motxilla. -Hi ha més passadissos que encara no hem explorat i és millor que ens quedem tots a la zona il·luminada. Pot treure's el casc i la mascareta per dinar.

-D'acord, moltes gràcies!

Vaig empassar-me la barreta energètica de cereals en tres queixalades. Estava mastegant amb dedicació quan algú em va posar una mà a l'esquena i vaig fer un esgarip de l'ensurt. Vaig tossir, una engruna de cereal se m'havia anat per l'altre cantó i gairebé em vingueren basques.

-Ho sento, no volia espantar-la- vaig sentir que deia algú darrera meu. Em vaig girar envermellida i amb els ulls plorosos, i vaig empassar el tros que per fi havia pres la direcció correcta. Encara em vaig envermellir més en veure qui tenia al davant. Em vaig sentir maldestra i ximple, badant sense dir res. Tota l'estona l'havia vist a contrallum, i només intuïa sa silueta fosca fonent-se amb la claror. Ara la tenia al davant, i era com trobar-se amb un àngel enmig de l'infern. Els seus ulls m'inspeccionaren amb curiositat, i alguna cosa es remogué dins meu, com si acabés de patir una forta sotragada emocional. Vaig ser captiva d'aquella mirada uns instants, esguardant-la en silenci.

Em va atansar una mà.
-Sóc la Venus.-digué, dedicant-me un bell somriure.- Deu ser la senyoreta Ona, oi?
Li vaig encaixar la mà que m'oferia, assentint embadalida i ruboritzada, com si mai hagués vist una dona. De fet, potser mai n'havia vist cap com aquella.

-La del fong lluminós?-vaig dir estúpidament, quan vaig deixar anar la seva mà, petita i càlida.
-Pel que veig ja havia sentit a parlar de mi.-rigué. La seva rialla era com aigua clara brollant d'una font verge, lliure i jovenívola. No sabia que dir. És un dels meus molts defectes. Les cares boniques em deixen en blanc i només sé somriure i assentir com una babaua.

-Suposo que voldrà enregistrar informació pel seu documental. Vol que li ensenyi les mostres que hem pres en aquesta zona?-em preguntà. "Ensenya'm el que tu vulguis, princesa", vaig pensar.

-És clar, senyoreta Venus. Sisplau, tutegi'm.
-Està bé, senyo...Ona.- digué- acompanya'm, sisplau.

La vaig seguir dòcilment, sense perdre el rastre de les seves cames hipnotitzadores. Em captivava el moviment dels seus malucs enfundats en l'uniforme de científica de l'Aliança. Vaig mirar cap al soldat gegant, el que se suposava que era el seu protector. Per la seva mirada vigilant, també semblava ser la seva mascota ensinistrada.

La Venus es va recollir els llargs cabells foscos en una trena, mentre jo inspeccionava els seus apunts i els seus flascons transparents. A dins d'aquells pots hermètics hi havien teixits estranys i petites criatures membranoses amb les venes per fora de la pell. Mentre jo feia captures amb els meus ulls, el bot-càmera s'encarregava de gravar-la a ella discretament, des de lluny, amb el zoom al màxim. Cada cop que em mirava em quedava encisada pels seus preciosos ulls. Sabia el que m'estava succeint. Ja m'havia passat altres cops, feia molt. I no sabia si alegrar-me'n o defugir-ne d'aquella il·lusió encegadora. Vaig optar per la segona opció, malgrat saber que m'estava enganyant a mi mateixa.
-Que té de peculiar aquesta caverna?-vaig voler saber.
-Que les seves parets no són de pedra.
-I de que són?
-De fibres orgàniques.
-Vols dir que estem a dins d'una mena d'ésser viu?-vaig fer incrèdula.
-No ben bé. La cova és un lloc inert. A sota dels teixits orgànics hi ha una mena de roca esponjosa, i d'ella surten aquests fluïds rosàcis que ho cobreixen tot. No sabem encara que és ni quina funció exerceix en aquest microclima. És l'única caverna que hem trobat amb aquestes característiques tan estranyes.
-S'han analitzat les mostres orgàniques?
-No encara. Les hem pres aquesta matinada. Ahir vam trobar aquest indret per casualitat, i els soldats ens van ajudar a senyalitzar el camí amb una cinta blanca perque avui poguessim tornar al mateix lloc. Aquest vespre ja podré examinar les fibres al laboratori.

-I aquestes criatures d'on han sortit?
-Estaven a dins d'una estalagmita esponjosa. Formen part d'un ecosistema molt complex que encara no entenem. No sabem si són paràsits o simbiòtics.
-Semblen embrions.
-Doncs sí, és una bona observació. Això podria ser una cambra de fecundació d'alguna espècie subterrània, si fossin embrions...

La idea de ser dins d'un úter gegant no em va agradar gens. Mai havia estat claustrofòbica, però en aquells moments em temia que estava experimentant una sensació semblant. Em vaig angoixar en pensar que la sortida era molt lluny, a molts metres de foscor absoluta d'on érem. Un lleu mareig em va fer rodar el cap. La Venus ho devia notar, perque em va agafar una mà entre les seves i me la va acariciar.
-Et trobes bé?- em va dir apropant-se molt a mi. Vaig sentir la seva escalfor a tocar de la meva pell. Podia ensumar l'olor dels seus cabells i l'alé de la seva boca molsuda davant meu. Vaig recuperar-me totalment, encara que els batecs del meu cor em trontollaven per tot el cos. Però em penso que allò devia ser a causa de la mà que encara m'estava acariciant i de la proximitat del seu rostre preocupat.

El seu "goril·la", el soldat de complexió ampla, va trencar l'encanteri del moment, i la sensació d'estar soles compartint un moment especial en aquell indret es va esvair per complet.
-Marxem d'aqui. En Pavlichenko vol explorar la cova de les membranes de llum -digué amb aquella veu greu, pastosa i insofrible.

Em vaig preguntar si hi havia alguna cosa entre ells. Per com la mirava aquell home, sabia que la Venus no l'era indiferent. Però ella no semblava tenir-li cap mena d'afecte, i quan el soldat s'allunyà semblà alleugerida.

-Anem? -digué. I abans que li hagués respost ja havia recollit els seus estris i mostres i caminava cap als seus companys de professió.
Vaig posar-me de nou la mascareta i el casc i vaig situar-me al final de la fila índia, darrera de la geòloga rabassuda. Vam travessar un passadís senyalitzat amb una cinta groga. No hi havia més de vint metres entre una sala i l'altra, però el descens es feia molt difícil i vam trigar un quart d'hora en arribar. El terra relliscava, els científics s'entrebancaven i queien, i cada persona que tenia al davant esdevenia un obstacle per avançar sense arrossegar ni empentar ningú.
La sala era més estranya que la anterior, doncs els teixits orgànics es feien encara més evidents. Per tot arreu penjaven membranes lluminoses travessades pel que semblaven capil·lars sanguinis.
Els soldats van instal·lar el gran focus a l'entrada, i el grup de científics es va dispersar per tota la sala, dividint-se en parelles per prendre mostres i apunts. Em volia apropar de nou a aquella científica que tenia un nom tan escaient, però no volia semblar pesada i em vaig dirigir cap a en Nanashi, que estava prenent apunts amb l'altre biòleg asiàtic.

-Miri, senyoreta Ona! És una troballa excepcional!  -El company d'en Nanashi assenyalà la membrana translúcida. -Ho veu?? És un organisme viu que produeix llum, com alguns peixos abisals terrícoles. No li sembla sorprenent?

-És clar, de fet, tot em sembla increïble, a Demèter. Tot és nou, encara que els nous som nosaltres... -vaig fer, reflexiva.

De sobte, es va sentir un xiscle agut al fons de la sala. Vam anar-hi corrents. A terra hi havia la geòloga grassoneta, plorant amb cara d'esglai. S'havia fet sang als colzes en caure, i estava tota impregnada en aquell líquid llefiscós que hi havia per tot arreu.
-Que ha passat? -li preguntà un company.
La dona assenyalà amb la mà cap a un passadís fosc, i una esgarrifança la feu tremolar.
Un soldat l'ajudà a aixecar-se i la cobrí amb una mena de manta tèrmica del cap als peus.
-L'heu de dur a descontaminar.-digué en Pavlichenko. -No la porteu a l'infermeria fins que no hagi estat totalment examinada i descontaminada. M'heu entés?

El soldat i la científica esparverada van abandonar la cova i vam restar muts. Que havia vist per espantar-se tant? En Pavlichenko va ordenar als altres dos soldats que evacuessin la cova, que l'expedició tornava a la base. El soldat gegantí anava el darrer de la fila, i jo anava entre en Pavlichenko i ell. No sabia per que però la presència d'aquell goril·la m'irritava. Semblava el típic tipus prepotent que es creia el mascle alfa dels lloms platejats. Feia fortor a suor i exhalava testosterona per tots els seus porus. A més, tenia aquella mirada freda, mancada d'intel·ligència, que semblava travessar la roba i la carn. Era tot múscul i força bruta. Al cap i a la fi era un soldat i no s'esperava res més d'ell.
Quan vam arribar a la base, només quedava una hora per que enfosquís. En Pavlichenko va fer avisar en Sergei i li va ordenar que em portés a la colònia. Tots els científics havien entrat ja a la sala de descontaminació i no m'havia pogut acomiadar de la Venus, que per altra banda, no havia mostrat cap interés en mi des que haviem abandonat la primera cambra cavernosa. Vaig tornar sola amb en Sergei cap a la cúpula, mirant el paisatge des de l'híbrid volador. Les primeres ombres anaven empassant-se la terra, enfosquint els aiguamolls i les muntanyes. La Lluna Blava havia aparegut difosa a les boires de l'horitzó. Vaig mirar cap al fons de la vall que estavem sobrevolant. Allà també hi havia una boirina fosca, de color verdós. Al cap de pocs minuts érem al túnel que unia l'exterior amb les Bases de l'Aliança. Em vaig acomiadar d'en Sergei a la cambra de descontaminació, i vaig tornar al Cinc, el meu habitacle. Allà em vaig estirar al sofà i vaig pensar en la meva nova descoberta. La Venus. M'agradaria tornar-la a veure.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Expedició Científica

L'Observatori mediambiental era una gran mitja lluna envidrada amb vistes a tots els voltants de la base meteorològica, excepte cap a la muntanya que la sostenia. Era tot un passadís exterior amb accés a totes les plantes i seccions a través de portes blindades.

-Com es va poder construir aquesta instal·lació a dalt d'una muntanya en tan poc temps? -li vaig preguntar al Doctor.

En Pavlichenko, sense apartar els ulls del paisatge infinit, m'explicà que només havien hagut de perforar una part de la muntanya per enclavar-hi uns potentíssims imants. L'edifici ja venia construit a dins d'una enorme nau de l'Aliança, la Tekton, que també transportava els habitacles, la Casa de Demèter i la resta d'estructures desmuntables de la colònia.

Vaig submergir-me en la contemplació de Demèter. La base era limítrofa entre la zona muntanyosa i la pantanosa. A sota nostre començaven els grans aiguamolls, envoltats de fang i algues de ribera. El sol es reflectia a les aigües quietes d'un llac tèrbol que no tenia fi. La mirada es perdia a l'horitzó verd i fonedís. Una bandada d'aus amb brànquies solcaren l'aire davant les finestres i descendiren planant fins l'aigua. Fendiren la superfície líquida i redreçaren el vol, lluïnt petits amfibis a llurs becs.

Era un gran espectacle de la natura. Vaig aguditzar la vista ajustant el meu zoom de captura fotogràfica. El bot-càmera enregistrava aquelles imatges bellíssimes al meu costat. Era un matí clar i el cel havia pres el seu to blau verdós habitual.

-Reconeix allò que brilla a la seva esquerra? -digué el Doctor, indicant amb els ulls cap a un punt clar a sobre d'un altiplà molt llunyà.
-És la colònia! Des d'aqui sembla diminuta. -vaig exclamar, astorada de la gran distància que haviem recorregut amb els transports voladors en tan poca estona.

Estavem tan absorts amb l'excepcional aparador natural de Demèter, que gairebé ens vam espantar en sentir la veu metàl·lica del robot.
-La partida d'exploració els espera a la cambra de descontaminació. No oblidin les seves mascaretes.

-Hi ha algun element nociu a l'aire, Doctor? És necessari dur mascareta?-li vaig preguntar mentre seguiem el robot.
-No es preocupi, tan sols és un tapaboques de tela, com una mascareta quirúrgica. No és per protegir-la a vosté, és per protegir l'ecosistema que visitarem. Els seus bruts microbis humans poden alterar l'entorn i desbaratar tota una jornada d'investigació científica.

Aquell menyspreu cap als meus microbis em va ofendre una mica. I jo que em pensava que la incòmoda mascareta era per protegir-me! Però tenien tota la raó de prendre aquest tipus de mesures. Vaig col·locar-me el tapaboques obedientment. Al cap i a la fi en Pavlichenko m'havia donat permís per publicar-ho tot als meus documentals. Volia caure-li simpàtica perque no m'exclogués de la resta d'expedicions.

A la plataforma superior ja hi havia tot un grup de científics uniformats i carregats d'estris estranys de medició i conservació. Un parell de soldats residents a la base meteorològica acompanyaven l'expedició. Duien unes "HELgun" penjades a l'esquena. Mai n'havia vist cap de prop. La Helgun era una ametralladora tàctil d'energia làser ( High Energy Laser Gun) que només responia a les empremtes digitals del seu amo.

Em vaig alegrar d'haver-me equipat amb l'uniforme d'Alfa Humanis, encara que m'anés tan arrapat.  Estava dissenyat a l'estil militar, amb proteccions per tot el cos i material impermeable antihipotèrmic, que també protegia de les temperatures altes. Em vaig penedir de no haver dut el casc quan vaig veure els que duien posats ells. M'en van donar un. Era el casc més feixuc que havia dut mai al cap. El cap em ballava sota el seu pes.  Sempre he estat de complexió prima i no gaire alta, així que devia semblar un bolet descompensat.

Apart dels científics que havien vingut amb mi aquell dia, s'havien unit a l'expedició tres més que no coneixia. I segons vaig entendre, n'hi havien dos més al lloc on anavem, que havien sortit sols de matinada, cosa que havia empipat a el cap d'expedició, en Pavlichenko. Nosaltres hi anavem a peu, ja que l'indret estava a l'altra banda de la muntanya, travessant uns túnels oberts entre els imants de subjecció de la Base. Més enllà dels túnels hauriem de baixar per un corriol estret que duia fins les grutes que anavem a explorar. Un dels soldats encapçalava la comitiva, i l'altre la tancava. Pel camí ningú parlava. El silenci només era trencat pels passos compassats del seguici. Quan vam sortir del túnel artificial, vam començar el descens. El terra era cobert de fulles seques de formes estranyes en procés de putrefacció.  Vaig apropar-me a en Nanashi Masuyo, el biòleg que m'havia acompanyat dins l'híbrid volador, ignorant l'ordre de caminar en fila índia.

-Em sabria dir quina estació és aquesta? És tardor, com a la Terra? -li vaig xiuxiuejar.
-Ho diu per la fullaraca, oi? Aqui no hi ha estacions definides. Sempre és com una primavera humida, excepte als pols, que és més com una tardor seca. Veu aquests arbres, senyoreta Ona?

Era evident que els veia, estaven a cada costat del corriol, però vaig assentir per complaure'l.
-Són arbres de fulla caduca i perenne alhora.-continuà el biòleg japonés-Molts arbres demeterencs canvien les fulles continuament. Nudreixen el sòl i de pas s'autonudreixen per poder tornar a fer fulles, que tornaràn a caure al cap de poc. És un cicle que no s'acaba mai. Si mirem les capçades dels arbres, sembla primavera, i si mirem les soques, sembla tardor. És bonic, oi?

Vaig mirar al meu voltant, capturant imatges representatives d'aquells nous coneixements. Em vaig apropar a un dels arbres empesa per l'entusiasme que em produïa ser allà, enmig de la misteriosa natura de Demèter. Un dels soldats em cridà una ordre amb to imperatiu.

- Per la seva pròpia seguretat, torni a la fila i no es separi del grup!

Vaig obeïr i vaig tornar al meu lloc amb el cap acotat, avergonyida per haver estat renyada en públic, com una nena petita. A mesura que anavem apropant-nos a l'entrada de les grutes, em notava més lleugera. Potser era per la disminució de condensació de vapor, doncs a l'ombra dels arbres la respiració es feia més difícil amb tanta humitat.

Vam arribar a l'entrada de les coves després d'un revolt molt tancat, i vam descansar en un replec del terreny on el sòl era eixut, abans d'entrar en aquell forat fosc que ens engoliria al cap de poc. Els soldats van donar instruccions bàsiques per avançar sense perdre's ni fer-se mal. Només haviem de fer una cadena humana als llocs estrets, i als llocs amples caminar enfocant la línia blanca de terra. Vam encendre les lots frontals del casc i vam endinsar-nos a la gola de la muntanya, avançant a palpentes darrera del primer soldat, que duia una lot molt gran i il·luminava cada racó abans de fer un nou pas.
Cada dos minuts feiem recompte per si algú s'havia quedat enrera, i també cada cop que canviavem de direcció. El soldat que obria camí deia: "Gir a la dreta" i tothom anava responent per ordre de situació a la fila: "Pavlichenko rebut. Masuyo rebut. Ona rebut. "  I així fins que arribava al soldat de reraguarda.

Poc a poc se'm van anar acostumant els ulls a la foscor. Vaig pensar que si em tornava a fer implants als ulls, m'equiparia una bona visió nocturna. Sentia xipolleig d'aigua i em notava la pell amarada de suor. Les parets eren molles i llefiscoses, i brillaven amb tonalitats rosàcies quan les enfocava amb el llum del casc. Semblava que estiguessim caminant per un gran budell rocallós.
Al cap d'una estona es va començar a sentir l'eco d'unes veus guturals. A mesura que ens hi apropavem, s'anaven aclarint i es podia distingir una veu masculina poc agradable a les oïdes, greu i pastosa, i una veu femenina que xiuxiuejava de fons.
Ja estavem arribant i la claror anava guanyant presència amb cada nou pas que feiem. Que estarien estudiant allà, aquells científics temeraris? El fet d'haver-se arriscat a anar-hi sols de matinada, significava que els atreia molt quelcom d'allà dins i no podien esperar que arribés la resta de l'expedició. Vint passos més, i estaria a dins amb ells.

dijous, 24 de novembre del 2011

Primera expedició

Esperava aquell dia amb frisança. Mentre em descontaminaven a la cambra hermètica de l'entrada, pensava en totes les coses que podria veure fora de la cúpula. Em van dur directament a l'hangar, on m'esperava l'equip científic seleccionat per la partida d'exploració. Dins el transport anavem set persones: En Sergei, el mecànic, conduia el vehicle i de pas el tindriem a mà en cas d'avaria. Al seu costat anava el cap de l'expedició, el Doctor Pavlichenko. Darrera d'ells, un parell de biòlegs de trets asiàtics, una geòloga rabassuda, i un arrogant climatòleg que m'havia ignorat a l'hora de les presentacions. Jo anava a la darrera fila de seients, comprimida entre l'equipatge del climatòleg, que tornava al centre de meteorologia després d'uns dies de descans, i el bot-càmera. Vam travessar el túnel subterrani i en menys d'un minut ja estavem sortint a l'exterior. La llum del dia ho banyava tot, i quan vaig mirar enrera, la cúpula ja era lluny. Davant del nostre transport, una tanqueta militar obria camí cap a les instal·lacions científiques de les muntanyes. També ens escortava un bot-ametralladora control·lat per la tanqueta, per seguretat. Feia poc que s'havia fet la carretera. Era una via sense asfaltar, només senyalitzada per petits fanals als vorals. Els sotracs la feien poc transitable, però era l'únic terreny sòlid que unia la colònia amb la base científica de fora. A l'esquerra s'estenien els aiguamolls, i a la dreta, les muntanyes. Per molt malament que estigués aquell camí, almenys els esvorancs no eren insalvables. Al cap de vint minuts vam arribar a l'hangar de l'instal·lació meteorològica. L'hangar era un gran celobert amb petits vehicles híbrids. Vam canviar de transport i ens vam dividir en parelles, doncs els híbrids eren massa estrets per encabir-hi més de dues persones. La tanqueta militar de l'Aliança tornà cap a la colònia  un cop ens vam enlairar. El meu híbrid el conduia un dels biòlegs asiàtics, que m'anava explicant coses sobre les espècies del territori que sobrevolavem. Estavem travessant un congost espadat. A la vall s'obria pas un rierol envoltat de roques cobertes de molsa gegant. I per sobre de la molsa, s'alçava un núvol groguenc que s'escampava parets amunt.
-Que és aquell polsim groc? -li vaig preguntar al meu acompanyant.
-És el pol·len d'una flor que creix entre la molsa gegant. També hi ha una gran concentració d'insectes pol·linívors, que s'alimenten d'aquest pol·len i l'escampen enlaire per poder alimentar-se lluny de terra, on hi ha el seu predador natural.
-Quin és el seu depredador?
-Un tipus de llangardaix que es camufla fàcilment entre la molsa gegant. Té el llom com una closca porosa i deixa que hi creixin tota mena de fongs i molses. S'està molt quiet i és difícil de localitzar. Només n'hem pogut veure dos, de moment. La seva llengua és com una bossa que succiona l'aire. Quan obre la llengua, xucla tot el que hi ha al seu davant. No sembla perillós, però encara no sabem si és hostil o verinós.

-Oh! I que és allò? Semblen dibuixos!-vaig exclamar assenyalant el congost. Una de les parets, més fosca que la resta, semblava haver estat decorada amb filigranes.
-És un tipus de pedra calcària poc freqüent. La seva superfície s'erosiona amb la humitat i quan es solidifica, pren formes estranyes. És molt fràgil, i al tacte és com sorra.

Anava meravellada amb els paisatges, la natura i les explicacions del biòleg.

-Hi ha alguna espècie catalogada com perillosa per l'ésser humà? -li vaig preguntar encuriosida.

L'home semblà molest. Vaig notar com se li tensava el cos, incòmode per la meva pregunta.
-Encara no hem tingut temps de fer gaires comprovacions. Creiem que no hi ha cap risc per a la colònia, però com entendrà, ens falta molt per aprendre de les espècies d'aquest planeta.

El següent minut el vam passar en silenci. Jo sabia que havia ficat el dit a la nafra, i que se m'estava amagant alguna informació potser massa important com per a confiar-la a una reportera de la Fundació Alfa Humanis. No vaig voler insistir en el tema, encara quedava molt dia per davant i necessitava integrar-me al grup perque em tornessin a convidar més vegades a aquelles expedicions. Per fi vam arribar a destí. A sobre d'una gran muntanya abrupta, rocosa i verda hi havia les instal·lacions del centre meteorològic. Era com un gran disc grissenc incrustat a la roca, desafiant a la gravetat.

-Bé, ja hi som.-digué el biòleg amb un somriure generós. Tornava a parlar-me amb to afable.-Ara coneixerà la resta de l'equip. Hi ha autèntiques eminències de la ciència!

Vam aterrar a una plataforma habilitada pels vehicles voladors, i van anar arribant la resta d'híbrids.

-Vingui amb mi, senyoreta Ona. Li mostraré un bell espectacle.-em digué el Doctor Pavlichenko, després de donar instruccions a en Sergei de no abandonar la plataforma d'aterratge fins que ell tornés. Vaig acompanyar en Pavlichenko per un passadís que s'endinsava a la base científica. I era veritat, el que em va ensenyar era digne de veure, un espectacle visual que deixava sense alé.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Les cartes

No ho he comentat a ningú, allò de la intrusió. Em sento observada, i ara en tinc la certesa, algú em vigila des d'algun racó de la colònia. No vull amargar-me, pensant que hi ha un dement obsessionat amb mi. Potser quan aconsegueixi esbrinar qui és, entendré el sentit de tot això. Ara per ara, intento fer la meva vida, com si res hagués passat.

He acabat de llegir totes les cartes de la lleidatana. N'hi havien tantes que m'ha portat varis dies enllestir la lectura. Havia començat per la darrera, però hauria d'haver començat per la primera. M'he adonat d'això en llegir alguns fragments de quan les amigues de correspondència eren joves i s'estaven coneixent.
L'Alba era una somiadora, desitjava viatjar a l'espai, i estava enamorada de la Lluna. Les primeres cartes que escrigué a ma rebesàvia, deien així:
"L'amor a l'espai em té boja, sóc d'aquelles noies que en ple estiu s'estiren a l'herba i es queden mirant al cel embadalides. Li tinc un amor especial a la Lluna, i és que tot va començar quan un dia a l'escola ens van fer una pregunta: "On t'agradaria anar de viatge?" I jo vaig dir: "A la Lluna." Primer ho deia per dir, però ara és diferent. La Lluna és el meu cor. Vull anar a la Lluna, a l'Univers. Crec que hi ha vida en altres planetes, nosaltres estem a la via làctia, i si de nou planetes, a un hi ha vida, per que a les milions de galàxies que hi ha milions de planetes no n'hi pot haver, que hi hagi vida com a la Terra? Diuen que l'espai és infinit, però no ho és, hi ha un moment en que s'acaben les estrelles i és una foscor infinita. L'Espai, la Lluna, l'Univers... això per mi és... no sé com explicar-t'ho, això. Em fa sentir feliç...Voldria estudiar una carrera, Astronomia, però cal molt per arribar-hi, física, matemàtiques...Quan mon home em va regalar el telescopi, vaig riure i plorar alhora, d'alegria."

Crec que és per aqui per on he de començar a buscar. Si els descendents de la lleidatana encara conserven les cartes de la barcelonina, potser trobi el que estic cercant.  De moment, he demanat als meus pares que comprovin l'adreça de les cartes, per si encara hi viu la mateixa familia, i que m'enviin les fotos de l'any 2010. Aquell any, segons els diaris, la rebesàvia va passar uns dies amb l'Alba. Si la seva amiga de joventut apareix a les fotos de l'enterrament de les càpsules al bosc, hauré avançat en bona direcció.

dimarts, 22 de novembre del 2011

L'intrusió

Algú ha entrat al meu habitacle mentre jo dormia. No sé com ha pogut accedir al Cinc, doncs la clau digital és única. Cada habitacle en té una diferent, i només en tenen còpies els usuaris. No em  vaig adonar de la presència de l'intrús. Devia ser molt silenciós, perque em desvetllo fàcilment i no vaig escoltar res estrany. Aquesta nit em mantindré desperta per si de cas. Aquest matí he comprovat que tot estigués tancat. No hi havia ni una emprenta a les finestres, ni una marca d'haver intentat forçar la porta. Qui hagi estat, ha entrat amb clau.
El més curiós és que no ha tocat res de la meva llar. No era un lladre, ans al contrari, m'ha deixat un "regal" com si fos un follet de nadal.*

*A la meva familia es va implantar una nova tradició inventada pels rebesavis. En comptes del Pare Noel o dels Reis Mags típics, amagaven els regals al bosc i feien una mena de gimcana pels nens, fins que es guanyaven les pistes dels follets i trobaven els tresors.

L'objecte en qüestió és una màscara de gas. És força sorprenent trobar-se això a sobre del sofà quan t'acabes de llevar. Primer m'he quedat esglaiada i he mirat al meu voltant buscant l'intrús. Després m'he relaxat en comprovar que no hi havia ningú, i he examinat la màscara. A dins hi havia una nota escrita amb tinta esborronada. Només hi deia: "Per la boira verda".

Em pregunto si es tractarà de la mateixa persona que em va enviar un missatge anònim. Serà l'ombra que espiava d'amagat als jardins?

No tinc por, però passaré la nit en vetlla per si torna. El vull enxampar i preguntar-li de que va aquest misteri. Ara per ara m'angoixa això de la boira verda. Està clar que qui m'ha deixat la màscara em vol protegir d'algun perill. Sino, per que tantes molèsties? Penso treure'n tot l'entrellat d'aquest assumpte.

Dies Veneris

Sala d'audiovisuals
He quedat a la sala d'audiovisuals amb la Tau. Fa molts dies que no ens veiem més que a l'hora de dinar i sopar, i de vegades ni això. Aquest vespre projecten una nova pel·lícula que s'acaba d'estrenar a la Terra i a les altres colònies. S'anomena "Do Androids Dream of Electric Sheep?".
És un remake de Blade Runner però amb un guió molt més fidel al llibre que la va inspirar. M'encanta la original, però és veu massa obsoleta. Ja tocava que algú en fes una nova versió amb bons efectes especials. Avui dia continúa considerant-se un film de gènere futurista. Però la ciència-ficció de la que parla ja no és quelcom inversemblant. Les intel·ligències artificials que s'estan creant gairebé són rèpliques perfectes dels humans. De vegades em fa por pensar en el que pot passar si algun dia les màquines es tornen contra els seus creadors. Seriem incapaços de distingir-les de nosaltres... Però per sort, mai arriben a semblar del tot humans. Sempre falla algun detall, i és que produïr un cos sintètic que sembli orgànic és una tasca encara impossible, que jo sàpiga.
Ara passaré per la bugaderia a recollir el vestit que em va deixar la meva amiga, així li podré tornar quan la vegi. Les sabates ja les hi tornaré més tard, que no vull anar carregada tota l'estona.
Ara surt amb una de les soldats que va conèixer al Rainbow. La noia és molt bufona, espigada i riallera. La seva pell és del color del banús, i té els cabells curts molt rinxolats. És de la República de Gàmbia, un petit país del continent africà. Crec que la Tau se n'està enamorant, i em sap greu per ella. Els militars de l'Aliança marxaràn de Demèter quan els científics hagin comprovat que no hi ha cap element perillós per a la supervivència humana. L'Aliança només està aqui per evacuar la colònia en cas de risc de catàstrofe natural. I la Tau ho sap, però té l'esperança que la Bintou (que així s'anomena la noia) sigui una de les escollides per romandre a Demèter com a força de seguretat permanent.
Espero que avui es controlin una mica. És força incómode anar amb una parella que no para de fer manetes. No és que em molesti per res personal, és que m'irrita estar explicant alguna cosa i de sobte veure que s'estan menjant la boca mentre els hi parlo. I això durant el dinar. No vull ni imaginar com serà durant la sessió de cinema.

Ahir vaig rebre els arxius amb les cartes de la rebesàvia comprimides. He començat per les últimes, però no he trobat res útil per la meva recerca. Hi ha cartes de vàries persones, però majoritàriament de l'Alba, una lleidatana amb qui la meva avantpassada s'escrigué tota la vida. És curiós que empressin el correu postal durant el segle XXI. Aleshores ja existia el correu electrònic i molt poca gent enviava cartes de paper. És com si haguessin volgut anar a contracorrent del progrés. Però pels diaris també sé que utilitzaven internet, xarxes socials i altres sistemes moderns de l'època. El cas és que van aconseguir que les seves cartes arribessin fins el dia d'avui, cosa que té molt mèrit. Si haguessin emprat correus electrònics, ja no s'en conservaria cap.

Marxo cap a la sala d'audiovisuals. Tant de bo hi hagin crispetes!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Base Científica

Per fi vaig rebre un permís per accedir a la base científica de l'Aliança. El pavelló era just darrera dels jardins, a tocar dels hivernacles. Més enllà d'ell només hi havia la cúpula, i muntanyes rocoses cobertes de molsa gegantina. El responsable de la base era el Doctor Pavlichenko, que em va rebre amb efusivitat, com si fossim vells coneguts que es retroben per casualitat. Segurament si el bot-càmera no hi hagués estat gravant, no s'hagués mostrat tan simpàtic. Aquella actitut teatral em va sobtar molt, i vaig suposar que volia fer bona impressió als terrícoles i als seus caps de l'Aliança. Però no li esqueia el paper, sobreactuava massa i es notava que tenia el guió preparat. Cada paraula havia estat calculada, si més no així m'ho semblà durant uns minuts. Al cap d'una estona ja no semblava tan fals,  es relaxà i actuà amb naturalitat. Qui sap si realment era la seva autèntica conducta. No seria el primer bipolar egocèntric que havia conegut.
No volia prejutjar-lo, però hi havia quelcom en aquell home que no m'agradava. Devia rondar els cincuanta anys i les seves faccions eren clarament caucàsiques. Duia una bata blanca amb el logo de l'Aliança brodat a la butxaca del pit. Parlava l'anglès amb un deix rústec, malgrat els seus intents per camuflar l'accent rus. Tothom a la colònia sap parlar anglès, ja que és la llengua vehicular a Demèter. Al principi es va suggerir l'Esperanto, ja que a les colònies s'hi barrejaven moltes cultures en molt poc espai, i era injust i discriminatori triar-ne només una d'elles. Però la majoria de la gent havia estudiat anglès i havien fet les proves de selecció en aquell idioma. Finalment es rebutjà la proposta esperantista i s'aprovà l'ús de la llengua majoritària. Més tard és comprovà que les llengües evolucionaven soles. La barreja de tants llenguatges en un lloc aillat acabaven creant dialectes que esdevenien idiomes propis de l'indret, com és el cas de Mart, on l'anglès i el xinés eren les parles habituals i al cap de pocs anys de conviure junts era difícil entendre els colons, que anomenaven sa llenguatge "Xin-glès". Els filòlegs van assegurar que era un llenguatge molt més ric en matissos que qualsevol de les anteriors llengües per separat.
A Demèter no crec que pugui succeir, ja que hi ha molta varietat de cultures i cap és majoritària.
Laboratori i cambra de classificació d'espècies
Vam començar l'entrevista al despatx del doctor. Era una sala petita amb un munt de diplomes hologràfics superposats a les parets. Vaig enviar el bot-càmera a prendre imatges dels diplomes certificats de l'amfitrió. Mentrestant, en Pavlichenko s'esplaiava donant-me les dades de la població científica. Eren trenta científics a la base interior, i deu a la base exterior de meteorologia, més enllà de les muntanyes. Tots estaven especialitzats en alguna branca concreta de la ciència. En Pavlichenko era planetòleg, i la seva especialitat eren els móns jardí, com el nostre planeta. A continuació  em va mostrar les cambres dels científics. Vivien allà dins i tenien tot ho necessari per autogestionar-se en cas d'aïllament per una quarantena. Això no significava que no fessin vida fora. Sovint anaven a la Casa de Demèter i es relacionaven amb els colons. Vivien al pavelló científic per comoditat. Cada vegada que algú entrava o sortia de la base, havia de ser descontaminat a una cambra hermètica, i no era una sensació agradable. M'ho havien fet a l'arribada i des d'ençà que em sentia fastiguejada. M'havien gasat amb tota mena de vapors estranys, i quan marxès m'ho tornarien a fer.
No vaig veure res destacable a les habitacions compartides, excepte un pòster de la Terra que deia: " Viure a la Terra és car, però això inclou un viatge al voltant del sol cada any. " Em va fer gràcia tornar a veure aquell cartell i la dita anònima. Era el mateix pòster que tenia un dels meus ex a la seva habitació.

Vam enfilar un passadís que conduia a un ascensor. Vam baixar al nivell inferior, on hi havien els laboratoris. El doctor em va anar explicant les petites descobertes que havien fet des de l'arribada. Sobretot s'havien examinat mostres vegetals i minerals. S'havien analitzat  tubercles i fruites autòctones per fer-ne un estudi de la seva comestibilitat i capacitats medicinals, però era una recerca lenta i requeria molta experimentació abans de poder assegurar que eren innòcues per a la població.
Uns quants científics potinejaven una substància enganxifosa dins una cambra hermètica, protegits per màscares i vestits anticontaminació. Uns altres els observaven i prenien notes des de fora. D'altres miraven a través de microscopis i descrivien el que veien a algú que prenia apunts al seu costat. En Pavlichenko m'oferí fer una ullada pel microscopi desocupat més proper. Hi havia un insecte semblant a una mosca amb escates reptilianes diminutes. El doctor em digué que moltes espècies del planeta estaven estretament lligades als ecosistemes aqüàtics. Li vaig dir que m'interessaven molt les formes de vida de Demèter, que al cap i a la fi són les màximes representants del planeta. El doctor no es va fer de pregar i em portà a una cambra d'emmagatzematge i classificació d'espècies. Quina feina tan fascinant! Estava gaudint com una nena al museu de zoologia. Vaig tafanejar la col·lecció d'entomologia demeterenca. No hi havien molts espècimens, encara. Vaig reconèixer l' insecte blau semblant a l'escarabat que feia fileres prop del meu habitacle. Segons l'etiqueta de sota era un D-101 (D de Demèter, i número de troballa) Caeruleus Filum (fil blau). Molts altres insectes encara no tenien nom, i només duien un codi numèric. Hi havia una secció de tubs transparents amb criatures en formol. Vaig fixar-me en un petit ésser mig amfibi mig mamífer. Semblava un ratpenat amb membranes escamoses i brànquies dorsals. No era gaire agradable a la vista, però segurament tenia una funció important al seu medi natural, com la majoria dels animals excepte els humans.
El doctor m'ensenyà el seu descobriment preferit. Era una planta-fong lumínica. S'anomenava Venus Luminescens. Venus, en honor a la biòloga botànica que l'havia trobat, que s'anomena així. Luminescens, per que il·lumina, com ja vaig comprovar només veure-la.
V.Luminescens
Era com una làmpada gegant. De la seva tija emanava un efluvi perfumat, com de mel, caramel i codony ensucrat. Un micòleg n'estava prenent mostres i m'informà una mica sobre l'espècie. Era un exemplar mitjà. Atreia insectes i petits animals amb la seva flaire dolça. Aleshores, quan ja eren a dins dels gineceus es tancava la corol·la de petals superior i començava el procés digestiu. En aquell moment la planta semblava un tronc porós amb globus translúcids. L'organisme xuclava  l'energia vital de les víctimes i processava els nutrients durant hores. Aquell procés produïa tanta llum com una bombeta, ja que la planta-fong aprofitava l'energia del menjar per il·luminar-se i atraure una mena de cuques de llum que es fregaven amb la seva soca i escampaven les espores per allà on volaven. Així no sols s'alimentava, sino que a més es reproduïa.
El micòleg estava fent un informe pel doctor Pavlichenko. Era un experiment molt important, ja que si aconseguien mantenir viva la V. Luminescens dins la base científica, significaria l'autogestió lumínica de la colònia per sempre més, sense consumir les bateries ni necessitar cap mena de circuit elèctric. Cada nova informació en aquell lloc era més valuosa que l'anterior. Em quedaria un reportatge molt interessant i didàctic. Ja frissava per fer-ne l'esborrany.
La visita finalitzà a l'hangar. Era al subterrani, i s'hi accedia per un tunel que connectava la caserna militar i la base científica, i recorria tota la colònia pel subsòl fins a sortir a la superfície, a l'exterior de la cúpula. L'hangar era un lloc espaiós ple de tanquetes de l'Aliança, naus híbrides voladores i submergibles, i transports normals.
El doctor m'informà de la nova partida d'exploració que s'efectuaria en pocs dies per estudiar nous ecosistemes. Digué que m'avisaria per que els acompanyés. Això em va fer molt feliç. Vaig estar a punt d'abraçar-lo i tot, de l'emoció. Sabia que en algun moment em donarien permís per sortir de la cúpula, però no em pensava que seria tan aviat. En Pavlichenko somreia content de la meva reacció.
De sobte li va canviar l'expressió de la cara i va empal·lidir. Mirava astorat un lloc buit entre els transports. Per la seva crispació, era evident que en passava una de grossa. Va cridar un nom, Sergei, si no recordo malament. El mecànic aparegué immediatament, esbufegant per la corredissa. Duia una granota blava tacada de greix negre. I va preguntar que succeïa, en rus.
En Pavlichenko es veia molt alterat i parlava molt ràpid. Tot i així, vaig entendre el que li deia. Ell no ho sabia, però jo entenia bastant bé el rus. N'havia aprés per voluntat pròpia, un d'aquells rampells d'autodidacta que tenia de tant en tant.
-Кто переехал автомобиль ? (Kto peryeekhalavtomobilʹ?)  Я не дали разрешения на выезд !(YA ne dali razresheniya na vyezd!)-preguntà inquisitivament en Pavlichenko. (Qui s'ha endut el vehicle? No he donat permís per sortir! )
Túnel de l'hangar
El mecànic no va saber que respondre. Insinuà que només el podien haver robat, perque no hi havia constància de cap sortida programada. En Pavlichenko es disculpà de no poder acompanyar-me a la sortida, i marxà a tota pressa cap a l'ascensor. En Sergei fou molt amable i em guià fins a la cambra de descontaminació.

Quan vaig arribar al Cinc vaig fer una ullada a les gravacions del bot-càmera. Hi havia prou informació per omplir un parell de documentals, però no se m'havia acudit preguntar si tenia permís per difondre aquells descobriments. Potser eren experiments confidencials. Abans de res, hauria de tornar a parlar amb en Pavlichenko. Amb una mica de sort, en pocs dies l'estaria acompanyant a explorar l'exterior. Gairebé no vaig poder dormir imaginant les aventures que m'esperaven allà fora. Hi ha tant per veure, tantes experiències per viure!