divendres, 16 de desembre de 2011

Imprevist nocturn

Feia cinc hores que era asseguda davant la pantalla projectada des de l'omnieina. Preparava el muntatge del primer documental que enviaria als meus caps d'A.H. Estava convençuda que els agradaria la primera entrega. El càmera-bot havia fet una bona filmació de tots els esdeveniments  importants des de l'arribada a Demèter. A més, amb el visor ocular i el micro de l'omnieina havia gravat la conferència del Doctor Pavlichenko a la nau, com si fos una entrevista, ampliant el zoom en els moments més oportuns per intensificar l'expectació per les seves respostes. Em feia el pes com estava quedant la selecció de moments clau. També havia entrevistat altres colons i havia fet una mena de collage de frases interessants de tots ells. La introducció  era una composició de fragments escollits de cada un dels dies del meu diari de viatge. De tant en tant deixava anar algun afalac o agraiment a Alfa Humanis. Això era el que volien en realitat, publicitat subliminal  en documentals de manufactura pretesament "alternativa", que semblés un reportatge independent malgrat estar finançat per la Fundació.

En conjunt n'estava molt satisfeta dels resultats. Durant la introducció vaig intercalar imatges de l'Argonauta i els seus tripulants, fotografies des del pont de comandament cap a Demèter, i el símbol d'Alfa Humanis fonent-se amb les imatges dels llocs més espectaculars de la nau tipus Traveller. Gairebé semblava un anunci de viatges turístics a l'espai. Aleshores, el logo d'Ona Gal·làctica apareix com un llampec blanc i es desdibuixa esclatant en mil estels sobre un fons blau marí i porpra. Allà començava el documental sobre el viatge i l'arribada a Demèter. Vaig decidir tancar el capítol just en el moment que el soldat de l'Aliança em donava la clau de l'habitacle nº5, a uns pocs segons de trepitjar Demèter. Això faria que l'espectador estigués desitjant veure'n la continuació. Segons el contracte, he de presentar un reportatge complet cada mes, així que quan vaig enllestir la feina, em vaig permetre una estona de relax i reflexió. Encara quedaven uns dies fins la data d'entrega, i me'ls prendria de vacances, tot i que en aquesta feina és aprofitable també la informació adquirida a les hores de lleure.

Vaig tancar el programa d'edició amb la tranquilitat de qui sap que ha fet bé la seva feina.  A fora ja havia enfosquit i la Lluna Blava  es reflectia a l'aigua calma dels aiguamolls. Milions d'estels s'encenien brillant intermitentment més enllà de la cúpula atmosfèrica, i jo els observava endormiscada a través de la finestra del sostre.

Estava a punt de deixar-me endur al món dels somnis quan em va desvetllar un soroll estrany. Era com si quelcom llisqués per damunt de l'habitacle. Vaig pensar que seria algun animaló nocturn. La cosa s'arrossegava a poc a poc cap al vidre de la claraboia. Vaig pensar que seria útil  pels científics si gravava una forma de vida nocturna desconeguda, i també aportaria emoció al documental. Fingiria estar una mica espantada per donar un toc d'angoixa a l'escena. Era una bona tàctica per mantenir l'atenció de l'espectador al màxim nivell. Quan la protagonista d'una situació de risc real s'ha guanyat l'afecte del públic, aconseguir una audiència fidel és qüestió de saber quin és el moment adient per fer patir i per fer somriure. Però per ser sincera, també ho volia gravar per si em passava quelcom. Si aquell ésser trencava el vidre i se'm cruspia, que almenys quedessin proves. Vaig engegar el bot-càmera, que ja era desat al seu calaix, i vaig enfocar amb el focus d'emergència de l'omnieina cap a la finestra superior.
Allà dalt hi havia uns ulls brillants observant-me, enmig de la negror de la nit. Una esgarrifança em pujà per la columna vertebral i vaig xisclar. Vaig còrrer cap a la cavitat del llit i vaig tancar-me des de dins, amb un atac de pànic que no em permetia respirar ni pensar amb claredat.Vaig parar l'orella però no es sentia res. La mampara translúcida de la cel·la no em serviria de gaire si allò aconseguia irrompre a l'habitacle. El conducte de ventilació del lateral del llit podia ser una via d'escapatòria, però encara no sabia com s'obria ni si hi cabria.
L'ésser encara devia ser allà, quiet, calculador, esperant un moviment en fals de la seva presa humana.
No tenia cap arma per defensar-me, cap objecte contundent que poguès emprar si finalment l'animal destrossava el vidre. Si allò succeïa, l'únic que podia fer és  agafar un dels vidres trencats i atacar la bèstia.
De sobte es va sentir una repicadissa. Sonava com un Toc-Tap-Toc. Sens dubte l'animal estava intentant reventar la finestra. I jo era allà, indefensa, arraulida al llit com quan era petita i em feia por qualsevol embalum de l'habitació que semblés moure's en la foscor.
El toc-tap-toc va continuar però aquest cop semblava diferent. No ho podia creure. La criatura estava picant rítmicament el sostre, i el més sorprenent és que coneixia aquella tonada. Aleshores ho vaig entendre. M'estaven gastant una broma de mal gust. Vaig sortir del llit disposada a estabornir aquell malparit que m'havia provocat l'ensurt més gran de la meva vida. Estava ben enrabiada. Quan vaig tornar a enfocar cap al vidre del sostre, els ulls havien desaparegut.
Un so sord darrera meu, a l'entrada, em va disparar el cor de nou. Vaig anar cap a la porta amb l'intenció de ventar una bufa al bromista de torn. Però quan vaig obrir, amb la mà preparada per clavar la plantofada, em vaig quedar ben parada. Era la visita més inesperada i sorprenent que podia rebre en aquell indret. En la negror de la nit demeterenca es retallaven unes dents blanques ben conegudes per mi. Duia l'uniforme d'Alfa Humanis brut i esquinçat, i s'havia aprimat molt.

-Píter!!! Que hi fas aqui?!

2 comentaris: