dimecres, 31 d’octubre de 2012

La desaparició de la Tau

Ahir al vespre la Tau va desaparèixer. Li tocava fer guàrdia a l'altiplà, amagada dins una de les lones impermeables. Al canvi de torn, quan en Dzeko va pujar a substituir-la, la noia no hi era enlloc. S'havia volatilitzat.

Era impossible que hagués marxat de l'altiplà. Està a massa altitud i la única forma de baixar a la vall que ens envolta, és fent ràpel. Vam revisar totes les cordes que pengen del sostre de l'Edèn. No en faltava cap. Tampoc l'haviem vist per la cova. Havia sortit i no havia tornat més.

De seguida vam preparar l'expedició de recerca. En Pòl·lux, que encara desconfia de la lleialtat de la Tau, es va armar amb el seu HELGun de franctirador. La resta vam sortir només amb les ulleres de visió nocturna i alguns matxets per obrir-nos pas entre la vegetació. No voliem haver d'utilitzar armes de foc. Qualsevol soroll humà podia cridar l'atenció dels soldats, si és que encara rondaven la zona.

Primer vam pentinar la base de l'altiplà, per si la Tau havia caigut per accident, o per si trobavem algun rastre sospitós.

En Píter deia que potser l'havia detectat algun vehicle híbrid de l'Aliança i se l'havien endut cap a la colònia. En aquest cas, estavem perduts. No s'havia executat el sacrifici (l'anulació total) al moment adient, i ja devien haver extret tota la informació del cervell de la Tau. En Pòl·lux l'instava a enviar el virus igualment, encara que no sapiguessim si la Tau estava en poder de l'Aliança o no.

I si l'havia caçat alguna criatura nocturna? Hi ha moltes espècies que encara no coneixem. Potser la Tau havia estat el sopar d'algun depredador volador, i  nosaltres l'estavem acusant injustament de traició mentre la devorava un monstre alienígena.

Jo els seguia en silenci, sense posicionar-me. Sospitava de la Tau des del primer dia, però em costava de creure que ens havia traït. Era la meva amiga! Haviem compartit molts bons moments a les coves, i no em va semblar que volgués fugir en cap moment. De fet, tot i estar enyorada de la seva xicota, comprenia la nostra causa i ens feia costat.

Els meus companys van decidir donar-li una hora de marge. Si no apareixia en aquell temps, en Píter enviaria el virus, i la Tau deixaria de ser ella mateixa per sempre més. Això em feia mal, però no hi havia cap més alternativa. Havia de triar entre ella i tota la resta. Però encara que la triés a ella, no podria fer res per salvar-la del virus ni de l'Aliança. Només em quedava l'opció de la resignació.

Després de més de mitja hora cridant-la telepàticament i a viva veu pels aiguamolls i pel bosc, començava a perdre les esperances de trobar-la. Va ser en Píter el primer a sentir una mena de xiscles humans a uns metres d'on érem. Vam seguir els sorolls amb cautela, per si era un parany dels soldats de la base exterior. Enmig de la foscor, només se sentien els grills demeterencs i el vol de les aus-amfibi solcant la superfície de l'aigua. I la remor d'aquell estrany gemec, com un miol fluixet, entre les branques dels arbres.

Aleshores, mentre en Pòl·lux anunciava que només quedaven cinc minuts de recerca abans de l'enviament del virus, vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig caure de cara contra un teixit que coneixia prou bé. La lona impermeable!

A terra hi havia estesa la lona que feia servir la Tau per arrecerar-se del vent. Com havia arribat fins allà? I on era ella? De seguida ho vam saber.

-Aquí! - va xiuxiuejar una veu per sobre dels nostres caps.-Ajudeu-me!

La Tau estava a dalt de l'arbre, embolcallada per una heura xucla-sangs.

-Que hi fas alla? Com hi has arribat fins aquí? -li vaig dir telepàticament.
-Ajuda'm, coi, que m'estan desagnant!

Vaig pujar a l'arbre  fins on hi havia la Tau i vaig clavar el Tsume a l'heura que envoltava la meva amiga. La planta resistí l'atac de la meva urpa metàl·lica i llençà una altra liana contra mi. Vaig sentir la punxada dels seus fiblons a la meva cama. Havien travessat l'uniforme, tot i ser d'un material gairebé impenetrable. De sobte em sentia afeblida, i vaig ser conscient que ja havia començat a drenar-me. Vaig treure el matxet del meu cinturó i vaig tractar de tallar la tija, però estava massa dura. Mai haviem hagut de lluitar contra cap vegetal hostil, i no sabiem com desfer-nos d'un enemic com aquell.

En Pòl·lux, fart d'esperar, i impacient com és, va acabar amb el problema, tot i que potser la solució va ser pitjor que el problema. Va apuntar amb el fusell làser de franctirador cap a la base de l'heura i va disparar. Amb un sol tret tota la planta va quedar carbonitzada. La Tau va cridar per l'ensurt, i jo vaig maleir-lo en silenci. Per molt discreta que sigui una HELGun, qualsevol alteració del silenci, és detectable durant la nit.
Vaig ajudar a baixar la Tau, que estava molt més afeblida que jo, i la vaig cobrir amb la lona per que entrés en calor. Estava pàl·lida i freda, tot el contrari a com és ella normalment. Semblava una vampiressa.

Aleshores, mentre tornavem tots cap a les coves, pendents de que ningú ens seguís, ens va explicar el que li havia passat.

-Un cop de vent. Vaig sortir volant i vaig planar amb la lona fins aquí. Però a terra hi havia coses que es bellugaven i em vaig pujar a aquest arbre, pensant que estaria més segura. Ja veieu que no va ser bona idea.
-Vaja, Chipmunk! Resulta que ets un esquirol volador!

Tots vam riure en sentir l'acudit d'en Pòl·lux. Ella estava enfurrunyada perque ens reiem d'ella i de la seva aventura. Però era divertit imaginar-la planant pel cel agafada a la lona com si fos un parapent.

-T'hem de fer guanyar pes perque no se t'emporti l'aire.-Li diguè  en Píter.
-A tu també se t'hagués emportat! -Li etzibà  ella.

És cert que el nostre company s'ha aprimat molt des que vam arribar a la cova. Però si el vent havia pogut arrossegar a la Tau, que deu pesar uns 48 kilos, potser hauriem de treure'n profit. Podriem aprofitar la força de l'aire per fer energia, com antigament. O per volar, com la Tau.

-Això és! -vaig exclamar. -Podem fer servir el vent per moure'ns on vulguem! I si construim parapents per tots? Arribariem a qualsevol lloc molt més ràpid que caminant, i els satèl·lits no ens detectarien! Només veurien la lona, que pot semblar una gran fulla marró o una au desconeguda. Fins i tot podriem fer rais-refugi per moure'ns pels aiguamolls.

Als altres se'ls hi va il·luminar la mirada, que era l'únic que destacava dels seus rostres a la foscor del bosc. La meva idea els havia agradat molt. La Tau havia tingut un bon ensurt, però gràcies a això ara podriem volar i navegar sense por a ser detectats. Quan vam arribar a les coves, encara anavem parlant del mateix tema. La Tau i jo ens vam desinfectar les ferides la una a l'altra i vam dormir juntes. La vaig abraçar amb afecte. Pocs minuts més i l'hagués perdut per sempre. No li vaig dir res del que hagués passat si no la haguessim trobat a temps. No vull que sàpiga que els altres han estat a punt d'anul·lar-la perque encara s'en malfien d'ella.

I aquest matí, ja hem començat a construir els rais amb troncs untats en resina de bombolles, per que surin amb més facilitat. Ja tinc ganes de solcar les aigües i els cels, i sentir el bes del vent, còmplice involuntari dels nostres moviments.

dijous, 25 d’octubre de 2012

La bona vida

Van passant els dies i no trobo el moment d'escapar-me unes hores cap a la base exterior. Cada cop que m'invento alguna raó per sortir sola de la cova, la Tau se m'enganxa com una lapa i m'acompanya allà on se suposa que anava. I quan no és ella, en Píter em segueix d'amagat, i jo faig veure que no me n'adono. Sempre acaben frustrant els meus plans.

D'aquí a poc contactarem amb la Inger a través d'Extranet. Deu estar preocupada per nosaltres. Nosaltres ho estem per ella. Ens haurem d'endinsar a la boira verda, però ara que som cinc, no serà tan arriscat. Ja estem preparant l'expedició. Hem recorregut gran part de les coves per fer-ne plànols i trobar totes les possibles vies de fugida.Travessarem les coves en direcció sud i avançarem un tram pels aiguamolls que hi ha poc abans de les muntanyes. Un cop haguem contactat amb la Inger, tots ens connectarem a Extranet uns segons per saber que està passant a les altres colònies i per rebre els possibles missatges que ens hagin enviat. Després,ens aproparem a l'altra banda del congost, i anirem a comprovar que l'Invictus està tal i com el vam deixar. Ens portarà tot un dia fer tot això, perque estem força lluny de les muntanyes i haurem d'anar amb peus de plom i amb tots els sentits alerta per si ens trobem amb una emboscada de l'Aliança.

De moment, anem fent. La Tau i jo ja hem teixit una dotzena de lones impermeables que serviran per fer campaments provisionals a l'exterior. Volem fer plataformes de guaita a dalt dels arbres, i les lones seran un bon aixopluc de la pluja i del sol. En Pòl·lux ha penjat cordes d'squalosaure al sostre de l'Edèn i ara podem sortir a cel obert directament pels forats cap a l'altiplà. A l'altiplà el vent bufa fort, gairebé tant com a la vall del vent, però s'hi està bé. Només hi pugem algunes nits per caçar, o per mirar els estels. Mai n'haviem vist tants. També vam gaudir del vol de les Aullones la darrera lluna nova. En Dzeko en va abatre una per que la poguessim estudiar. De prop, les aullones són una meravella d'essers, amb colors vius i tacte suau. La Tau va cuinar la criatura, però el gust no era gens agradable i vam acabar llençant la carn als aiguamolls.

Hem estat fent un inventari de tot el que tenim i del que ens cal. Tenim moltes armes, i prou munició per aniquilar una onada gran d'enemics, a més de les torretes defensives i les trampes verinoses que ha construit la Tau. Al final, resulta que el seu enginy és més mortífer que qualsevol arma que pogués empunyar. Tenim medecines, i tenim provisions de tota mena, però l'aigua és un problema que no hem resolt. No tenim cap potabilitzador d'aigua, i no tenim el material necessari per analitzar l'aigua del rierol que travessa l'Edèn. Si poguessim tornar a la base, podriem agafar tot el que ens vam oblidar als laboratoris. Potser l'aigua de la cova és bona, però no ens volem arriscar, i de moment anem consumint els bidons de 50 litres que vam carregar al G-Wagon. Quan s'acabi l'aigua potable, tindré l'excusa perfecta per tornar a la base científica.

La veritat és que estem força bé. Es pot dir que vivim feliços i tranquils. Al principi viviem en constant tensió per si ens detectaven, però ara sabem que a les coves estem segurs. M'hi podria instal·lar per sempre, és un lloc magnífic i s'hi pot portar una bona vida. Encara que si estigués sola, no pensaria igual. Amb companys, la cosa canvia. Ens passem el dia fent feina i preparant-nos pel que vindrà, però quan arriba el vespre sabem com divertir-nos. En Dzeko ens fa partides virtuals de tant en tant, i revivim escenes de pel·lícules mítiques. La realitat virtual que més ens agrada és quan ens transforma en na'vi i sobrevolem Pandora a sobre d'ikrans tan reals que al principi no gosavem apropar-nos-hi. Ens encanten les pelis d'Avatar! Una vegada, en Píter va morir dins una realitat virtual inspirada a la guerra del Coltan. Es va despertar amb tan mal cos que va estar molts dies sense voler viure cap experiència virtual de nou. Jo encara no he mort a cap joc, però sovint em fico tant a la pell dels protagonistes que pateixo i m'angoixo com si em passés a mi. Jugar a jocs de guerra i fer de soldats és un bon entrenament mental. En Dzeko és cada dia més imprescindible al nostre grup. Les seves habilitats són més útils que les meves.

En Píter ha començat a canviar la seva actitud amb mi. Està més receptiu i de tant en tant xerrem, fent veure que mai ha existit res entre nosaltres. Costa molt mirar-lo als ulls i contenir-se, i és que començo a trobar a faltar el seu afecte. Ell fa com si ja no sentís res per mi. Però de tant en tant es comporta d'una forma que em desconcerta. I sé que ho fa a propòsit. Es passeja sense samarreta per la cova, es despulla davant meu per banyar-se al riu, pren el sol totalment nuu a l'altiplà mentre estic fent la guàrdia...Sé que ho fa per posar-me nerviosa, perque sap que no sóc de pedra i que puc canviar d'idea. I ho fa sobretot per refregar-me per la cara aquell cos que tants cops ha sigut meu i que ara utilitza per etzibar-me: " Veus el que t'estàs perdent?"

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Nova rutina

Estem a la cova, il·luminats per llànties de resina inflamable dels arbres del voltant. La Tau ens pinta. Improvisa amb els pinzells i els tints extrets de les roques i plantes que va endur-se del laboratori. Utilitza les teles i llençols del magatzem per pintar-hi les seves obres d'art.

Mentrestant fem les nostres tasques diàries. En Pòl·lux neteja les armes i comprova l'estat de tota l'equipació de supervivència. En Píter està habilitant els compartiments de càrrega del G-Wagon per encabir-hi alguns llits. No vol que dormi al ras com els altres, per que té por que perdi la criatura amb la humitat de l'ambient. I és que fa dies que dormim a la zona que anomenem Edèn. Ens agrada mirar els estels abans de tancar els ulls cada nit. A més, el lloc és màgic quan es fa fosc. Les flors s'il·luminen, la molsa s'estova més amb la humitat, i les cuques de llum demeterenques canten una cançó gairebé inaudible. No sé que són, però jo les anomeno "fades".

Han passat dues setmanes. En Dzeko s'ha adaptat molt bé. S'entrena amb en Pòl·lux cada matí, i surt a caçar amb en Píter pel vespre. Per a la Tau  ha resultat més difícil acostumar-se a la nostra rutina. També s'entrena amb la resta, però és terriblement maldestre amb les armes, i dubto molt que mai arribi a utilitzar-ne cap. L'únic que se li dona bé és grimpar pels arbres i amagar-se a les capçades. És tan ràpida i àgil com un esquirol. De fet, els nois l'anomenen així. Tots li diuen "Chipmunk", per que s'assembla a aquells esquirolets menuts amb ratlles al llom, els "esquirols llistats". El nom li escau, perque ella també porta ratlles fosques al llom. A ella no li molesta el malnom, però jo prefereixo anomenar-la pel seu nom real. Nosaltres dues estem més unides que mai. Parlem molt, sobretot de les nostres antigues vides. Pensar en el passat ens motiva per lluitar pel futur. Volem tornar a la normalitat. Cada tarda m'ajuda a teixir lones impermeables amb pell de mico dels aiguamolls i fibres d'squalosaure, i aprenem més coses l'una de l'altra. Una altra cosa que se li dona millor que a la resta és cuinar. Fa tota mena de sopes i sucs amb qualsevol ingredient que li donin. Els plats que normalment fan olor de gos mullat, ella els transforma en delícies afruitades. Al principi en Pòl·lux creia que la Tau era una nosa, sobretot per que als entrenaments feia pena veure-la apuntar amb la HELGun, que era més gran que ella. A més, rondinava tota l'estona per tot, pels insectes, per la calor, per la humitat... Però quan va començar a demostrar que podia ser útil, i que a més, sabia cuinar, la percepció que tenien els altres d'ella va canviar notablement. Ara és una més, tot i que continua sent el punt feble del grup, ja que encara no sap maniobrar ni disparar com cal.

Amb la resta del grup tinc molt bona relació. Amb tots, excepte amb en Píter, que segueix tancat en ell mateix i només em parla per necessitat, quan hem d'anar a caçar junts o quan em renya per dormir a l'intempèrie. Sé que és millor que es mantingui distant. És la seva forma d'intentar oblidar-me, que al cap i a la fi, és el que li vaig demanar.

En aquestes dues setmanes, el cos m'ha canviat una mica. La cintura se m'ha eixamplat un centímetre i els pantalons em queden estrets. Aviat hauré d'utilitzar una talla més, tot i que encara no se m'intueix l'embaràs. La meva panxa no creix, però diu la Tau que és massa d'hora. M'agradaria tornar a fer-me una revisió a la cabina de diagnòstic mèdic, però no vull posar en perill els meus companys. Potser la base està ocupada. Jo tampoc hauria d'exposar-me...però necessito saber que tot va bé, que el meu nadó està desenvolupant-se correctament. Si puc, m'escaparé jo sola cap a la base. Faré una ullada, i si tot està tranquil, hi entraré. Sé cuidar de mi mateixa i em conec tots els amagatalls i trucs per sortir-ne il·lesa. I si hi vaig sola, trigaré molt poca estona. Puc còrrer fins allà, fer-me les proves, i tornar corrent. Estic en forma, sé que ho puc fer.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Edèn

Davant nostre hi ha el paradís. Al sostre de la cova hi ha grans forats que deixen passar la llum solar en forma de grans rajos brillants. La pols, el pòl·len, o potser diminuts essers microscòpics, suren en aquell feix de llum. Quan els ulls se'ns acostumen a la claror, ens quedem muts d'admiració.

Les parets són d'una textura suau, com si estiguessim dins el forat d'una esponja de mar de mides colossals. A terra, una manta de molsa i flors s'estén fins allà on arriba la vista, i un rierol d'aigües transparents travessa la verdor i es perd a la llunyania. És ben bé com imagino l'Edèn del que parlen els llibres antics. En un lloc així, podria ser feliç.

-No és arriscat estar aquí? -pregunto a en Pòl·lux. -Ho dic per que potser els satèl·lits poden veure'ns a través dels forats del sostre.
-No ho crec. No és impossible, però dubto molt que ens detectin així.

En Pòl·lux es deixa caure contra una paret i la superfície vertical s'enfonsa una mica, com amotllant-se al seu cos. La roca de la cova és flonja i porosa. A la Inger li encantaria analitzar-la. Segur que a la Terra no hi ha cap element geològic semblant.

Caminem una mica per aquell racó de cel terrenal. La Tau s'ha estirat a terra, just a sota d'un raig de llum. Té els ulls tancats i un somriure d'orella a orella. Em costa de creure que porti tan bé això del seu "segrest". Em pensava que sortiria corrent cap a la colònia a la primera oportunitat, però veig que ens és fidel. De moment.
En Dzeko s'ho mira tot des de lluny, sense endinsar-se fins on som.

-Que fas? No vens? -Li pregunta en Pòl·lux.
-Estic memoritzant els paràmetres d'aquest paisatge per poder reproduir-lo als meus dissenys d'entorns virtuals.
-No cal! El meu botcàmera ho està gravant tot. Si vols pots extreure'n les imatges. -Dic.
-No és el mateix. Necessito adaptar la informació visual que rebo directament pels ulls. Les experiències viscudes al propi cos són les més fàcils de recrear, i alhora les més reals i eficients.
-Jo penso pintar-ho. Començaré avui mateix! - Exclama la Tau des del seu racó assolellat.

En Píter no diu res. Està com absent, dret darrera meu, mirant cap al cel amb la mirada perduda en algun punt inconcret. De sobte, em sento molt cansada. Necessito pair les coses que han passat. Deixo els meus companys al seu oasi particular i torno a la foscor de la cova. Munto l'estructura d'un llit portàtil individual i m'hi deixo caure, esgotada. Tant de bo pogués dormir fins que s'acabés tot, fins que fos l'hora de tornar a casa. Tant de bo em despertés i em trobés a la meva habitació de sempre, amb la Gaia adormida als meus peus. Ni tan sols això serà igual ja. Tot haurà canviat. Com jo.

divendres, 19 d’octubre de 2012

La cova

Ja som a la cova. És un lloc perfecte per desaparèixer de la superfície visible del planeta. L'entrada resta oculta gràcies a les heures fotosensibles. Són unes criatures vegetals (no sé com descriure-les d'una altra manera, ja que són mig animal mig planta) que s'amaguen de la llum solar directa. Com que el bosc d'aquesta zona és molt atapeït, gairebé mai s'escola cap raig solar i les heures poden romandre tranquiles tapant tota l'entrada de la cova. Però el Sol no és l'únic que les destorba. Si il·lumines el lloc per on vols passar amb prou intensitat (amb els focus del G-Wagon, per exemple) la cortina orgànica s'obre, i un cop hi ets a dins, torna a cobrir tots els espais buits. La Tau està fascinada per la descoberta i diu que en pintarà un quadre.  

 Jo només hi havia estat una vegada, durant els entrenaments. Aquí vaig fer la prova de supervivència a la foscor, sense llums ni GPS. Em van deixar ben endins i jo havia de trobar la sortida guiant-me pels sorolls que anava fent en Pòl·lux des de l'entrada de la cova. Era terriblement difícil seguir-lo, perque tots els sons produïen eco i es difonien a totes les cavitats. Vaig haver d'aprendre a separar uns sons d'uns altres, a aguditzar la oïda i a triar el so més clar de tots els que m'arribaven. Va ser divertit, però estava cagada de por per si em trobava alguna criatura carnívora pel camí.

Ara no cal que anem a les fosques. A la darrera capsa que ens va preparar la Inger hi hem trobat un paquet d'ulleres de visió nocturna. No són gaire potents, però almenys no cal gastar les batèries dels focus del casc ni anar amb torxes. Necessitem estalviar energies i recursos per si hem de passar molt temps amagats.
La Tau em dona la mà quan la foscor es fa més profunda. Encara es troba malament, però ara ja pot caminar sense marejar-se. Davant nostre van en Pòl·lux i en Dzeko, amb les PG77 preparades per si de cas. Darrera nostre, en Píter continua conduint el G-Wagon. La cova és molt alta i encara ens queden uns metres fins arribar al lloc on ens establirem.

Amb aquestes ulleres nocturnes no es veu en color, i és una llàstima. Segur que hi ha mil tonalitats diferents a les parets, ja que quan hi hem entrat, els pocs metres il·luminats per la llum diürna mostraven uns colors llampants. Per sort tinc el botcàmera, que té un mode de gravació que permet filmar colors a l'absoluta foscor. Quan revisi les seves imatges segur que al·lucinaré.

Per fi arribem al punt que ha triat en Pòl·lux per muntar la nostra base provisional. Tots continuem estant molt cansats de tot el que ens ha passat les darreres 72 hores. Decidim deixar les coses importants dins el G-Wagon, a uns vint metres d'on ens establim. El sostre de la cova és més baix en aquest punt, i el G-Wagon no hi podria passar sense fer-se algunes rascades.

-Per que has triat aquest lloc, Pol? - pregunta la Tau.
-Ara ho veuràs. Deixeu les coses aquí i seguiu-me.
-Hem de caminar més? Estic feta pols!-Es queixa ella.

Tots seguim al nostre company per un túnel molt estret i humit que poc a poc comença a omplir-se de llum natural. En menys de dos minuts sortim a plena llum del dia, sense haver sortit de la cova.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Nit a l'observatori

Obro els ulls alhora que els meus companys.

-Ha sigut una passada, Dzeko!

La Tau està eufòrica. S'aixeca del sofà i fa uns estiraments, com si hagués estat fent esport de debò. En Pòl·lux ens ofereix unes copes de licor de prunucydonia. Les acceptem i brindem pels nous companys. Em bec la meva a poc a poc, i m'adono que en Píter no ha tornat. Amoinada per ell, m'apropo a la porta i el veig a les fosques, tancat a la cabina del G-Wagon. Per com té la cara, enfonsada a les mans, sé que està allà per que necessita intimitat.

En Píter està plorant. El cor se'm fa a miques, i em pregunto si no seria millor deixar-ho tot com estava, fins que alguna raó de pes em fes deixar-lo per sempre. Ara li he trencat el cor i estarà patint mentre em tingui al seu cantó. I jo no hi podré fer res, per que si m'hi torno a acostar, encara li faré més mal. Odio no sentir el mateix que ell. Seria l'home perfecte per a mi, sempre ho ha sigut, però el meu cor s'obstina a ocupar els seus racons amb la Venus, una dona que mai serà meva, que ni tan sols sé si continua existint més enllà del meu cap.

La festa de benvinguda a la clandestinitat arriba a la seva fi quan la Tau comença a vomitar. Per sort li ha donat temps d'arribar a la porta. Quan torna, jo ja estic mig adormida en un racó, i en Pòl·lux ronca eixarrancat al sofà. En Dzeko s'ha acomodat darrera del sofà. També dorm. Tanco els ulls i em deixo arrossegar cap a la foscor.

*

A trenc d'alba em desvetllo amb el primer raig de sol. Algú em va posar al sofà. Encara no tinc un embaràs desenvolupat, ni tan sols se m'endevina la panxa, però ja em tracten amb cura, donant-me privilegis com aquest d'estalviar-me la nit al sòl fred i dur.

Faig una ullada al meu voltant. Els altres dormen com troncs estirats pel terra. Hauriem d'anar tirant. Ja tindrem temps de descansar bé quan estiguem arrecerats a les coves. Al cap i a la fi, estem a poca estona d'elles. Em llevo i busco en Píter, però no ha dormit amb nosaltres. Obro la porta i la llum del sol gairebé em crema les retines. Fa un dia radiant, però això és dolent per nosaltres. Un dia clar significa molta visibilitat, i justament necessitem tot el contrari. Si ens detecta un satèl·lit, ja no tindrem on amagar-nos.

Desperto a en Dzeko. De seguida obre els ulls i s'incorpora, preparat per continuar la marxa. A prop d'ell hi ha la Tau. Put a alcohol i li cau un filet de baba per la comissura de la boca. La sacsejo una mica i per fi entreobre els ulls, lleganyosos i envermellits. Entre badall i badall se li escapa un rot i riu. Després, tracta d'aixecar-se però es mareja i es deixa caure de nou. Té una ressaca terrible. L'haurem de portar dins el G-Wagon, sino, ens farà endarrerir a tots. En Pòl·lux és el més difícil de despertar. Normalment no és així. Al primer soroll, el seu instint militar d'estar en guàrdia el desvetlla. Però avui està massa esgotat com per adonar-se dels meus copets al braç. Li xiuxiuejo a l'oïda, per si el soroll fa més efecte que el contacte físic, però ell continua fent petits roncs i s'arrauleix més en la seva posició fetal.

-Prova a fer-li un petó al bell dorment. Segur que això sí que li treu la son!- riu la Tau.
-Fes-li tu! No et fot! - dic, irritada.

Surto de l'observatori a la recerca d'en Píter. Ell ja està despert i preparat. S'està menjant una fruita dessecada. Quan em veu, em dedica un "hola" trist i aparta la mirada. Té ulleres blaves per sota dels ulls, i les parpelles se li han inflat molt. Deu haver estat plorant tota la nit, per tenir els ulls així. Em sento fatal.
Al cap de cinc minuts d'haver-nos llevat sortim de l'observatori. Com que la porta està trencada, l'hem hagut de tancar amb imants codificats, dels que s'utilitzen per tancar les capses de munició. La Tau no hi cap a la cabina del G-Wagon i va dins el compartiment de càrrega, rondinant i maleïnt el licor de prunucydonia. Amb cada sotragada del G-Wagon, se sent un renec de l'interior del vehicle, tot i que va tan lent que és difícil notar-ne cap. La ressaca de la meva amiga deu ser molt bèstia si està tan sensible. Em faig un apunt mental per a mi mateixa: No emborratxar-me mai amb licor de prunucydonia.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Glaç virtual

Hem tornat en silenci, sense mirar-nos. La llum de la Lluna Blava il·luminava el caminet entre la molsa, i ens ha semblat veure alguna bestiola observant-nos des de l'aigua, però no ens hem aturat per comprovar si ens seguia. En Píter anava capcot i jo no volia destorbar-lo, per que és un moment dur per ell. Quan hem entrat a l'observatori, en Pòl·lux i la Tau estaven immersos en una realitat virtual controlada per en Dzeko. Ell semblava adormit, però estava concentrat en els entorns i situacions que estava creant. Els altres estaven connectats a ell amb uns electròdes col·locats al clatell. Així no necessitaven activar el sistema telepàtic. En Dzeko ha obert els ulls un instant, en ser conscient de la nostra presència i ens ha preguntat si voliem viure l'experiència.

En Píter ha dit que estava esgotat i ha rebutjat educadament l'oferiment. Després ha dit no sé que d'anar a vigilar el G-Wagon i ha sortit. Jo m'he connectat a la realitat virtual dels meus companys per curiositat. Ara mateix en Dzeko m'acaba de col·locar l'electròde al clatell.

La petita sala on estem s'ha transformat de cop en un llac gelat. Hi ha gent patinant, creacions involuntàries de les ments dels meus companys. Parents, amics, coneguts. La ment humana és difícil de controlar, i aviat jo també hi afegeixo els meus fantasmes del passat. M'adono que tinc uns patins de gel antics, d'aquells que tallen el gel en comptes de lliscar per levitació magnètica. El llac està enmig d'una vall nevada, i el cel és d'un blau que només pot ser terrícola. Unes muntanyes emblanquinades s'alcen imponents a la llunyania. Sento el vent xiulant-me a les oïdes, i el serrell em fueteja la cara. Fins i tot sento l'olor del gel, de la neu, com si fos real. M'ajupo a poc a poc per no relliscar. Em costa mantenir l'equilibri. Mai havia dut aquesta mena de patins i semblen molt inestables. Toco el gel. Està fred. M'adono que tinc les galtes gelades, però em noto les mans calentones. En Dzeko m'ha equipat amb uns guants de llana de coloraines. O he estat jo? Els reconec. Me'ls va fer la iaia pel meu dotzè aniversari. Són de ratlles verdes i vermelles. M'encantaven, però un s'em va desfilar i l'altre s'em va perdre. En Dzeko els ha trobat a un racó de la meva memòria i els ha afegit a la meva realitat virtual. O és un altre d'aquells actes involuntaris de la meva ment, i jo mateixa estic gratant entre els records subconscients. La Tau passa al meu costat patinant i em saluda.

-Onaaaaaaaaa!

La veig allunyar-se fent cabrioles sobre el gel, amb una gracilitat que no sé si és real o virtual. Més enllà hi ha la Bintou, o la seva personificació a la ment de la Tau. Com estem connectats alhora, compartim totes les imatges i sensacions que originen les nostres ments. La Bintou sembla una figura distant, sense voluntat pròpia. La Tau l'agafa de la mà i patinen juntes, però tan sols ho fan al cap de la Tau. Aquella no és la seva xicota, és només una ombra de la seva persona, una substituta virtual que actúa segons el que la Tau projecta. Intento no pensar en ningú real, però és inevitable, i veig aparèixer els meus pares. Estan quiets enmig del llac glaçat, agafats de la mà. Em somriuen. No són reals, em dic. Però no importa, m'emociono igual. Intento anar cap a ells, però mai he patinat sobre gel i abans d'arribar-hi, rellisco i caic de genolls. He evitat caure de boca posant les mans per davant, però m'he fet mal. Em miro els palmells, plens de petits talls. Un rajolí de sang comença a rajar entre els meus dits. Sembla tan real!

De sobte la sang s'esborra i la ferida desapareix. En Dzeko modifica la vivència i estic dreta, i miraculosament, estic patinant com si ho hagués fet tota la vida. I m'agrada! És molt divertit. Giravolto sobre mi mateixa fins que em marejo. Quan deixo de girar, els meus pares ja no hi són, però hi ha algú que em mira fixament. És una noia preciosa, amb els cabells foscos i els ulls d'aiguamarina. Em perdo en la seva mirada i ella s'allunya patinant. Tracto de seguir-la però desapareix entre la resta de patinadors. La Tau s'apropa patinant amb la falsa Bintou. M'ha vist seguint aquella noia.

-Qui era? -em pregunta, veient la meva estupefacció.
-La Venus. Pensava que l'havia oblidat...

La Tau em fa un copet de consol a l'esquena, i m'agafa d'una mà, deixant estar la mà de la seva xicota virtual. Patinem juntes i fem unes acrobàcies impressionants que ni se m'acudiria intentar a la vida real.
Aleshores veiem una cosa que ens sorprén a totes dues, però molt més a mi. Em quedo tan sobtada que freno en sec i la Tau gairebé surt volant per davant meu. Dreta a la neu, a la riba del llac, hi ha una noia vestida igual que jo, amb el meu mateix pentinat i uns moviments semblants als meus. Sóc jo! Com puc estar allà si sóc aquí? Vull dir...ha de ser un error del sistema d'en Dzeko. No em puc projectar a mi mateixa. O sí? I per que? La falsa Ona està d'esquenes, parlant amb algú. I si fos jo  la falsa Ona? I si l'Ona real és ella i jo sóc una rèplica pensant el que ella està pensant que jo he de pensar? L'altra Ona es gira, i m'adono que és una carcassa, com la Bintou. Però qui l'ha creat? Si jo ja hi sóc! Aleshores l'acompanyant de l'Ona virtual l'agafa de la mà i se la emporta a patinar a l'altra banda del llac. Els segueixo per curiositat, per que des d'on sóc no he pogut veure la cara del noi que la ha projectat. I quan m'hi apropo, gairebé caic de la sorpresa. És en Pòl·lux!

Me'l quedo mirant, entre desconcertada i astorada. Ell, en Pòl·lux real, s'adona de la meva presència i deixa estar la mà de l'Ona fictícia, que s'esvaeix com si mai hagués existit en aquell espai i en aquell moment.

-Per que... ?

Li anava a preguntar per que m'havia projectat, però deixo la frase a mitges per que ja és prou incòmoda la situació com per parlar-ne. Ell em mira tens, amb el nas vermell pel fred i els cabells encrespats per la humitat. Porta unes orelleres molt gracioses, potser algun record seu de quan era petit. No puc evitar somriure en veure'l amb allò al cap i aviat esclato a riure. Ell m'assenyala amb un dit i em diu que no em rigui d'ell, però als ulls li veig que està a punt de fer-ho també. S'ajup i agafa una bola de neu que abans no hi era (la deu haver creat ara mateix) i me la llença. M'encerta de ple a la cara i aleshores riu com un boig i jo m'allunyo a tot drap fugint de les seves boles i rient gairebé sense alé. M'empaita per tot el llac i acabem panteixant a terra, esgotats per la persecució. Ha estat molt divertit!

Sona una música estranya, tot i que no hi ha altaveus per cap lloc ni sembla que hi hagi cap aparell musical. És una cançó antiga. La conec. És "Mad world",  d'en Gary Jules. Deu ser cosa d'en Dzeko, afegint-hi el seu toc personal. No el veig per enlloc. Em pregunto per que no s'afegeix a les seves creacions. Suposo que necessita mantenir el control des de fora. Potser si fos un "jugador" més, acabaria confonent el que és real i el que és virtual.

La melodia fa que el moment sembli màgic. "All around me are familiar faces, worn out places, worn out faces. Bright and early for the daily races, going nowhere, going nowhere. " La neu comença a caure a poc a poc sobre el llac glaçat. Alço les mans al cel com quan era petita, plena d'emocions. Sento els flocs de neu desfer-se al meu front, al meu nas, als meus llavis. Cada cop neva amb més força, i el vent xiula més fort, fent remolins de flocs al meu voltant. La Tau s'apropa a nosaltres i ens abraçem tots tres per protegir-nos del vent i del fred. Estem tranquils perque sabem que no és una tempesta real, i la podem gaudir sense jugar-nos-hi la pell.

 I quan la cançó acaba, despertem.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Comiat plaent


La carn és feble, i compartir plaers amb algú que m'agrada, encara que no n'estigui enamorada, és una temptació massa gran. Dubto, per que cedir en aquesta petició, vol dir perdre la determinació i fer trontollar la meva decisió. Però en Píter m'està retenint entre els seus braços. M'ha agafat de cantó i em té a sobre de les cames. Noto la seva erecció contra el meu maluc i al seu contacte em torno inflamable. Ell no espera la meva resposta. M'agafa la cara entre les mans i em besa a poc a poc, obrint-se pas amb la llengua sense deixar de moure els seus llavis molsuts contra els meus. La pressió d'aquella protuberància que s'espandeix contra el meu maluc, fa que tota la meva sang es concentri en el mateix punt, i deixo escapar un suspir de plaer inesperat quan una de les seves mans em puja des del genoll fins al punt on s'uneixen les meves cames. Deixa la mà en aquell punt, sense moure-la. Em frego contra ella, gairebé sense ser-ne conscient, com un acte reflex. Ell s'ho pren com una invitació i introdueix la mà per dins de la meva roba interior. Quan noto els seus dits calents, pell contra pell, s'em contrauen tots els músculs de la part inferior del cos. M'acaricia i sé que ja no li podré negar res en tota la nit.

Ens treiem la roba amb presses. Estem bruts. Hem passat moltes hores fent esforç físic, i fem olor a suor. En Píter em porta en braços fins a l'aigua del rierol proper. Jo no tracto de desfer-me de la seva abraçada, ara ja és massa tard per fer-se enrera, perque sap que el desitjo, i perque no m'importa concedir-li aquesta darrera voluntat. Entrem dins l'aigua càlida i neta a poc a poc, sense pensar en les criatures que hi viuen, sense por a cap perill que hi pugui haver, i sense amoinar-nos per qui ens pugui estar mirant. Només ens delim pel plaer i jo em deixo fer, submisa a cada gest d'en Píter.

Em passa les mans mullades per tot el cos, i s'atura al meu entrecuix. Quan creu que estic prou neta, comença la seva ruta dels sentits. M'abraça fort contra ell, i em clava el seu membre dur contra el ventre. Em torna a besar, aquest cop amb més força, deixant-me sense aire i profanant cada racó de la meva boca amb la seva llengua hàbil i juganera. Després em deixa anar, es separa de mi un instant, contemplant-me gairebé amb veneració, i em comença a recòrrer el cos amb les mans, tan a poc a poc que em sembla que no arribarà mai allà on l'espero, humida i servil. Les seves mans s'aturen al meu melic, i canvien de recorregut, lliscant cap a les meves natges. Es queden allà mentre la seva boca busca els meus mugrons, que s'inflen ràpidament amb el contacte de la seva llengua. Primer s'enjogassa amb el dret, i s'hi està una bona estona, robant-me suspirs de plaer cada cop més forts i més seguits. Després canvia d'objectiu, i captura l'altre mugró, encara sec i tou. Després, m'allibera les natges, i m'agafa els pits amb les mans, ajuntant-los i omplint-se la boca amb tots dos mugrons,  i noto com gairebé em fan mal, de tan durs que estàn. Estic a punt d'esclatar. Noto com un dit em llisca a dins, fent fricció contra la meva vulva, i ja no puc més. Em lliuro a un orgasme pur i intens, i en Píter no para, continua succionant els meus mugrons amb força i acariciant la meva vagina amb suavitat. Gemego, no sé si per plaer o suplicant un respir. La sang em batega entre les cames i em noto extasiada. En Píter em deixa recuperar el ritme de la respiració, i ens mirem en silenci. Les galtes em cremen, i em noto feixuga i cansada, com si hagués fet un gran esforç.

Sento que estic en deute amb ell i sé el que més trobarà a faltar, així que decideixo complaure'l. M'ajupo davant d'ell i ell obre la boca, sorprés per la meva ràpida recuperació. No diu res. No cal. Els nostres silencis són part de la màgia del moment. Les paraules podrien trencar l'encís i recordar-nos que és el darrer cop que estem així. Li beso el melic i vaig recorrent amb la llengua els darrers centímetres que em separen de la seva part més íntima. Abans de fer el que em disposo a fer, el miro als ulls. Ell m'observa amb ulls impacients, expectants, i els seus llavis semioberts semblen encara afamats de mi. Agafo amb suavitat el seu membre i començo el joc.

Me l'introdueixo a la boca molt a poc a poc, fent que l'acció s'eternitzi mentre la meva llengua s'amotlla a aquell intrús tan dur. M'agrada sentir-lo dins la meva boca, i sé que trobaré a faltar moments com aquest. M'encanta aquesta sensació, saber que tinc el poder de fer-lo gaudir o de fer-lo patir, i per un moment em sento culpable, perque en el plànol dels sentiments, també és així. Aparto aquests pensaments i m'esmerço en el que estic fent. La fricció dels meus llavis amb la seva pell tibant fa que s'endureixi encara més, i noto com se m'hipersensibilitza cada milímetre de la boca, mentre tracto de donar-li tot el plaer que sé que puc donar-li amb la meva llengua. Ell exhala un suspir i em diu que pari, però no ho vull fer. Continuo succionant a un ritme suau però ferm. Noto com se li tensa tot el cos i apreto la seva erecció entre els meus llavis amb més força, mentre moc el cap endavant i endarrera. M'agafa les temples amb les mans i fa que el torni a mirar als ulls. El miro un instant, però no vull distraccions. Noto un regust salat a la boca. Empasso la petita gota de líquid preseminal i quan crec que en Píter està a punt d'ejacular, accelero el ritme dels meus moviments.

Però ell s'aparta de mi bruscament. M'agafa sobtadament i sortim de l'aigua. En menys d'un segon m'ha estirat a terra, sobre la molsa suau i fresca. M'observa un moment abans de deixar-se caure a poc a poc entre les meves cames i els meus braços, que s'obren anhelants al seu contacte. Aleshores, em penetra gairebé amb violència, i una onada de sensacions contradictòries em recorre el cos. Plaer. Dolor. Tot alhora. M'envesteix de nou, mantenint un ritme dur, implacable. Està desfogant-se, deixant anar la seva ràbia, la seva frustració, en aquest darrer enllaç físic que compartim. Li clavo els dits al pit, queixant-me, però els meus gemecs em traeixen, i ell continua clavant-se dins meu cada cop més ràpid i més dur. Els engonals em fan mal a cada escomesa, però el meu cos s'inclina per rebre'l, i arquejo l'esquena alçant els malucs per tractar d'aconseguir més fricció, a la recerca d'un nou orgasme que em compensi el dolor de la primera penetració. Aleshores en Píter s'apreta contra mi uns segons, i em besa lentament, i em sé a punt del desmai. M'escorro, amb la seva darrera escomesa, i les forces em fugen del cos amb un darrer suspir, exhalant el seu nom.
-Júpiter...

divendres, 12 d’octubre de 2012

Crepuscle vespertí

Estic prenent l'aire asseguda a la soca d'una molsa gegant. Quan és petita, és suau i agradable. Però quan creix, la molsa demeterenca es torna dura i aspra com un arbre. Però aquesta soca té un fong-esponja que s'infla amb la calor, i quan m'hi assec, és com tenir un coixí sota el cul.

Penso en el noi tímid que era en Píter quan ens vam conèixer a l'Argonauta. D'aquell noi ja no en quedava res quan ens vam retrobar temps després. Ell havia madurat i estava molt segur d'ell mateix. Em va sorprendre la seva efusivitat, la seva empenta. Em va xocar tant el seu canvi, que no vaig ser capaç de frenar el desig que va despertar en mi. Jo feia molt que no compartia plaers amb ningú. Vaig ser una presa fàcil. Però la víctima era ell. Ara li he de trencar el cor, sabent que li podria haver estalviat el dolor des del principi amb una sola paraula. Amb un NO.

De sobte sento unes mans que m'envolten per la cintura. Sense haver de mirar enrera, ja sé qui és. Fa olor a Píter, i és l'únic que em mostra afecte de forma tan directa.

-Estàs bé? -em pregunta, fregant-me suaument la galta amb el nas, mentre m'acaricia el ventre, encara pla i sense signes d'embaràs.

-Sí, només estic cansada. Volia relaxar-me una mica admirant Demèter. Té una posta de sol increïble.

En Píter s'asseu al meu costat i m'agafa una mà entre les seves. Em mira fixament però jo faig veure que no me n'adono, i continuo fitant l'horitzó, a l'espera de veure apuntar la Lluna Blava. Els primers estels ens aguaiten al cel violaci.

-Et noto distant amb mi. -Em diu.

Sento una fiblada al cor. Hauria d'aprofitar aquest instant per dir-li que això nostre no té futur. És el moment adient, estem sols. "Fes-ho, Ona!", em diu la meva consciència. Busco les paraules que menys mal puguin fer, les que sonin menys contundents, però no sé com endreçar-les, no sé en quin ordre dir-les per que no semblin tan dures. És una situació que em supera, i encara que ja he viscut moments semblants, fa molts anys, ara se'm fa molt més difícil, perque sé que és dur haver de conviure amb la persona que estimes, i que aquesta no vulgui res amb tu. En Píter i jo estem junts tot el temps, ho compartim tot, i no podem fugir de la situació. Hem de romandre així fins que acabi aquest malson. I a sobre, hi ha això de l'embaràs en comú.

-Píter... No vull fer-te mal.
-Però...?
-Mai t'he enganyat respecte als meus sentiments. Saps que no t'estimo de la manera que tu voldries, i que per molt que ho intenti, mai surgirà aquest sentiment. Això no es programa, va com va. És inútil continuar.
-No cal que m'estimis. Jo ja sóc feliç així, sabent que gaudeixes amb mi.

"Sigues ferma!", em crida la meva jo subconscient. Sé que és la cantarella de sempre. En Píter sap com desarmar-me, però aquest cop ho tinc molt clar. A més, des que hem trobat en Groff mort, la Venus ha tornat als meus pensaments. Porto tota la tarda pensant en ella. Ja ni recordo les seves faccions, però recordo molt bé el que vaig sentir en veure-la per primer cop. No s'assembla en res al que sento per en Píter. I em sap greu.

-Píter. S'ha acabat. No insisteixis més, sisplau. No vull continuar amb aquesta història. Vull ser la teva amiga i prou. Vull tenir la consciència tranquila.
-Et sents culpable?
-Sí. Del mal que et faré per no haver aturat això fa temps.
-Em faràs més mal si em rebutges. Et necessito, Ona. Tu ets la meva força. Tu i en Nyx sou les meves raons per viure. No em deixis, sisplau!
-No m'ho facis més difícil, Píter. He pres una decisió i no em penso fer enrera. A la llarga serà el millor pels dos. Quan ja no sentis el que sents per mi, t'adonaràs que vaig fer ho correcte.
-I que passarà amb el nostre fill? Podré fer-li de pare?
-No sé com pots preguntar-me una cosa així. Ets el seu pare i mai t'allunyaré de mi, però els pares del nostre fill seran amics, no parella.

En Píter sembla enfonsat. Té llàgrimes als ulls i em mira desconsolat. M'he de reprimir per no abraçar-lo, perque si el toco ara mateix, dubtaré. M'aixeco de la soca i m'allunyo un parell de metres per deixar-lo plorar sol.

-Em desitges, Ona. El desig no s'apaga d'un dia per l'altre.
-El desig és voluble, inconstant. Un dia hi és i a l'altre s'en va. Píter, deixa-ho estar ja.

Torno a seure al seu costat, i li passo una mà pels cabells. Fa dies que no s'afaita i té una barba incipient, tan fosca com els seus cabells. Li acaricio una galta, i noto la seva aspror. Ell tanca els ulls, deixant-se amoixar, delint-se per cada carícia. M'agafa la mà amb que l'estic tocant i em besa el palmell. És un petó suau, innocent, però jo el sento cremant-me la pell i encenent cada punt erògen del meu cos. En Píter està jugant amb foc. Sap que s'acabarà cremant, però tot i això encén la flama.

-Em mantindré una mica distant de tu fins que t'oblidi... encara que serà la cosa més difícil que faci a la vida. Et tractaré com una amiga. Però abans... -en Píter  m'agafa desprevinguda, m'aixeca de la soca d'una revolada i m'asseu a damunt seu. -Vull un comiat, Ona. No em deixis així, amb aquesta sensació de buidor, sabent que mai més et tocaré. Fem l'amor per darrer cop. Et prometo que mai més t'ho demanaré.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Reflexions

-Hi ha alguna manera d'examinar el seu cervell? -Li pregunto a en Píter.
-Un cop mort, totes les funcions vitals deixen de funcionar, i el cervell es desprograma quan deixa de rebre el flux sanguini. Potser si acabés de morir es podria intentar, però aquest tipus fa setmanes que és carronya.

M'havia fet il·lusions de poder trobar alguna dada a la memòria digital d'en Groff, però m'hauré de quedar amb la intriga sobre el que li ha passat. En Pòl·lux ha trobat les marques d'un vehicle de propulsió a la riba dels aiguamolls. El rastre es perd a l'aigua, i les marques del fang ja estan massa esborrades. Ha sigut una coincidència que les veiés mentre arrossegavem el cadàver per llençar-lo a l'aigua. En pocs minuts ha sigut devorat per les bestioles carronyaires.

El vehicle és monoplaça i segurament es tracta d'una mena de moto com la que té la Inger, però el sistema de propulsió és diferent. Les marques es perden a l'aigua, i això ens fa creure que es tracta d'una càpsula mòbil subaqüàtica. D'on coi haurà tret la Venus una cosa així? Si és que ha sigut ella la que ha matat en Groff, és clar. No ho podem assegurar al cent per cent. Però jo hi posaria la mà al foc.

La teoria d'en Pòl·lux és que la Venus va escapar sola de la base meteorològica, i que en Pavlichenko va enviar en Groff a buscar-la. El goril·la la va trobar, i ella el va matar i li va arrencar el xip per no desvetllar la seva darrera posició. Segurament devia llençar el xip a les profunditats dels aiguamolls, i per això el rastre es perd a l'aigua. És una història molt més factible que les que jo havia conjecturat.

Sento el vent a la cara. La Vall del Vent està lluny, però el vent no entén de fronteres, i de tant en tant es fa sentir al paratge on som. Aquesta nit la passarem aquí, perque s'ha fet tard i comencen a escoltar-se els cricris (mai els hem vist, però canten com grills). Quan se sent el primer cri-cri, vol dir que comença la nit. Em pregunto si les tropes ja hauran arribat a la base. S'adonaran que hi hem estat vivint i ens buscaran a les rodalies. Espero que l'observatori els passi desapercebut. Al cap i a la fi és una estructura petita i amagada a una clariana, entre els matolls dels aiguamolls.  Però si utilitzen híbrids voladors, ens veuran. Haurem de reprendre la marxa de matinada. Estem molt a prop de les coves on viurem. Però preferim ocupar-les quan hi hagi llum diürna, per si ens hi trobem alguna cosa indesitjable a dins.

He estat pensant en el que m'ha dit la Tau fa unes hores. Potser els mutants es van infectar amb la boira, potser un dia que feia poc vent la boira va aconseguir sortir del congost i arribar a la base. Això no m'agrada, perque vol dir que la boira es pot escampar qualsevol dia i agafar-nos desprevinguts. Crec que a partir d'ara haurem de portar la màscara sempre a sobre. Ara tots en tenim una. A la base en vam trobar un munt, així que en tindrem pels possibles nous companys que rescatem, si tot va bé. No sabem quan tornarem a contactar amb la Inger. Ara haurem de deixar passar un temps per no ficar-la en problemes, ja que la estan vigilant. Si descobrissin que està involucrada en això... No vull pensar en el que li farien.

Sento rialles provinents de l'observatori. La Tau deu estar explicant un dels seus acudits. No és que els expliqui bé, al contrari, sempre s'oblida del final de l'acudit, i aleshores li ve un atac de riure, fins que torna a enrecordar-se de com s'acabava. Però té molta gràcia veure-la enraonant amb ella mateixa i rient-se sola, imaginant-se les escenes de l'acudit, i t'acaba contagiant les seves rialles. És l'alegria en persona. Ens farà falta el seu optimisme, encara que de tant en tant tingui rampells de mala llet. Va amb la seva personalitat, i m'agrada tal com és.

Observatori

En Pòl·lux és el primer d'entrar. Es gira i arrufa el nas, mentre ens fa un gest per que passem a dins. Fa pudor a podrit. Potser hi va quedar algun animal tancat i va morir d'inanició. Després buscarem el cadàver i netejarem l'espai. En Dzeko s'apropa a una paret coberta amb fines cortines negres, i les descorre. Unes allargades finestres vidrades queden a la vista. A través d'elles es poden veure els aiguamolls cap a l'oest. Totes les parets tenen finestres del mateix tipus, amb vistes als diferents paisatges que ens envolten. Al sud queden les muntanyes, i al nord el bosc. Al sud-est, a molta distància, hi ha la base científica que acabem d'abandonar.

Amb la nova claror, podem observar millor la sala. Veiem l'allargavistes del que ens havia parlat en Píter. M'apropo a ell i miro a través de la lent en direcció als aiguamolls. Al·lucino! Té un superzoom fotogràfic de x500!! Puc veure fins i tot els insectes que sobrevolen l'aigua a més de cinc kilòmetres!! Em quedo aclaparada per la potència del seu objectiu focal. Em sembla que em serà de gran utilitat pel meu documental naturalista... i també ens servirà per la vigilància a llarga distància. La claror desvetlla coses no tan agradables, però.  La Tau fa un xisclet de ratolí i s'abraça a mi d'un bot. Darrera del sofà trobem un cos en avançat estat de descomposició. És un militar de complexió forta, pelut i gros com un goril·la. Si no fos per l'uniforme, semblaria un simi cadavèric. Aquesta similitud em fa adonar-me que conec aquell home hirsut. És el soldat guarda-espatlles de la Venus! Que hi fa aquí? Com va morir? No té signes de violència ni sembla estar infectat com els mutants. Si va arribar aquí, potser la Venus és a prop! Busco amb la mirada alguna senyal de la seva presència, armes, roba,...qualsevol cosa. Però allà només hi ha aquell cadàver i la seva pudor.

-És un tal "F.H. Groff". Porta un "dog tag" del segle passat, amb el símbol d'Human Wars, el molt imbecil!  -Fa en Pòl·lux, analitzant la xapa metàl·lica del penjoll que porta al coll.
-Que és això, una xapa? -pregunta la Tau, que malgrat ser la xicota d'una soldat, mai no n'havia sentit a parlar.
-Una identificació que es feia servir a les guerres antigues. Avui dia només les porten els fanàtics nostàlgics d'aquells temps, els que estan a favor de les guerres entre humans. Ha esdevingut un símbol negatiu, com ho era l'esvàstica de l'Alemanya nazi. L'Aliança defensa tot el contrari, de fet l'Aliança és una eina per combatre possibles atacs alienígenes i per garantir la pau entre humans. Haurien de tenir més miraments a l'hora de reclutar els seus efectius. Aquesta xusma dona mala fama a l'exèrcit.
-I ara com us identifiquen? La Bintou mai m'ho ha explicat.

Pensar en la Bintou la entristeix i acota el cap per un moment, amb la mirada apagada.

-Per identificar-nos ens foten un xip sota la pell. Veus?

En Pòl·lux s'aixeca el llavi superior i ens mostra una cicatriu just a sobre de les genives.

-Encara el tens? -li pregunto.
-Me'l vaig arrencar per que no em puguessin rastrejar per satèl·lit.

M'imagino el mal que deu fer això. És admirable que s'ho fes tot sol. La Tau obre la boca i es porta el dit instintivament a les genives, fent una ganyota de dolor en imaginar-se com deu ser perforar-se la carn sense anestèsia.

-Ajuda'm a treure'l, Ona.-Em diu en Pòl·lux, ajupint-se per agafar el cos per les aixelles.

M'apropo al cadàver i l'agafo per sota dels turmells. L'arrosseguem cap a l'exterior i caminem uns vint metres per allunyar la seva pudor de l'observatori. Hem d'anar amb cura de no quedar envoltats per les bestioles carronyaires afamades que comencen a sortir dels aiguamolls. Em puja un glop de bilis a la boca quan m'arriba el tuf insofrible als narius i veig com un tros de carn de la cara s'està desprenent, deixant a la vista part del crani i dels seus nous habitants, una massa de paràsits vermells que es mouen embogits al contacte de la llum diürna. És repugnant.

-I si encara té el xip? -se m'acut de cop.
-Merda! No hi havia pensat!

En Pòl·lux es treu el punyal del cinturó i li clava la punta a les genives. Furga per la carn i remena amb els dits dins la boca putrefacta del soldat mort.

-Ell també se'l va arrencar. Em pregunto per què. És que també va desertar?
-Jo el coneixia.-li dic- I no crec que desertés. Era un esbirro d'en Pavlichenko. S'ocupava de vigilar la Venus. Sempre la mirava d'una forma que em regirava els budells.
-Que creus que el va portar aquí?
-Potser es va assabentar dels experiments i com se li havia escapat la Venus, sabia que acabaria sent un conillet d'índies com a càstig. O potser va ser ell qui es va endur la Venus i es va arrencar el xip per que no els trobessin. Sigui com sigui, aquest paio no era de la confiança de la Venus.
-El que s'em fa més estrany és que no té signes d'una mort violenta. No té ferides ni hematomes. Bé, no li he fet un exàment físic exhaustiu, però a primer cop d'ull no sembla que hagi estat ferit d'un tret ni amb cap arma blanca.
-I si estava malalt i ens estem exposant a la seva infecció? Qui sap si ja havien experimentat amb ell i està contaminat. Potser estava mutant! -Exclamo aterrida per la idea d'estar tocant una bomba de bacteris i virus mortals.
-Portem guants, no crec que ens enganxi res per contacte físic...
-I per l'aire? Els virus s'escampen per l'aire, com la grip. Si és així ja estem contagiats! -M'estic emmalaltint només de pensar-ho.

Deixo caure el cos simiesc a terra i en Pòl·lux li envia un missatge telepàtic a en Dzeko, que està ajudant a en Píter a descarregar algunes coses del G-Wagon. Veig que el noi s'apropa amb les màscares antigas a les mans.

-Potser l'hauriem d'examinar millor. Ves a netejar amb la Tau, ja ens n'ocupem nosaltres.
-No. Em quedo aquí. Potser trobem alguna pista sobre el que li ha passat a la Venus.
-Està bé. Doncs posa't la màscara. Treu-li les botes mentre li buido les butxaques de la camisa.

Obeeixo i li arrenco les botes d'una estrebada. La ferum a peus podrits és encara pitjor que la de cadàver a mig florir. Els mitjons ronyosos estan enganxats a la pell llardosa del mort. Decideixo no arriscar-me a treure-se'ls. Podria morir-me del fàstic. El meu company ja li ha acabat de buidar les butxaques. Només hi ha porqueria: preservatius de làtex d'aquells que regalen als prostíbuls, un paquet de cigarretes mentolades (sort que en Píter no les ha vist!), i un xiclet d'eucalipte mastegat i desat a la butxaca per una altra ocasió.

-Aquest paio era un porc fastigós! -Diu en Pòl·lux, mentre li descorda la camisa per treure-se-la.

Aleshores veiem una cosa que no haviem vist, perque la camisa era molt llarga i amagava el que hi havia a sota. El pantaló militar té un gran forat just on hi hauria d'haver la cremallera. Algú li ha disparat amb una arma de plasma. Hi ha una ferida cauteritzada on hi hauria d'haver els òrgans genitals. En Pòl·lux es palpa les seves parts fent una ganyota de dolor. Fins i tot a mi, que no tinc res semblant, em fa angúnia imaginar-me com deu ser perdre aquell tros de carn tan important. Apart d'això, el cadàver no té més símptomes de violència, i la ferida no sembla prou greu com per causar la mort.

-... Oh! Espera! Té un petit orifici a l'engonal. Mira això. -Dic, fixant-me amb atenció en un petit punt fosc a la pell pàl·lida del mort.
-Sembla una punxada de xeringa. Potser si que van experimentar amb ell...
-O potser la mateixa persona que li va disparar, va injectar-li algun verí. Seria l'única explicació lògica per una mort tan estranya.
-Creus que la teva amiga Venus pot haver estat l'executora?
-No ho sé, però és probable. Si jo estigués al seu lloc, també ho hagués fet.

Que devia fer aquest tio per que la Venus el castrés d'una forma tan radical? Em preocupa que hagi abusat d'ella. Potser la va segrestar i la va violar. Intento no pensar el pitjor, però és inevitable, veient això. La manca de genitals sembla una venjança, i la punxada és una forma molt neta per matar, digna d'algú que sap el que fa i que entén de composicions químiques letals. Una forma d'assassinar adient per una científica com la Venus. Tracto de reconstruir l'escena del crim. No sóc cap Serlock Holmes, però tinc molta imaginació i capacitat de deducció. Me la imagino espantada, amb aquell mascle horrible grapejant-la i tractant de forçar-la. De sobte la Venus devia adonar-se que tenia la pistola de plasma del soldat a l'abast. La hi devia arrencar i aleshores li devia disparar a frec de roba. Potser després, amb el soldat commocionat, havia aprofitat per injectar-li somnífers o verí. O potser havia estat al revès. Mentre la intentava forçar, potser li havia aconseguit punxar la xeringa a l'engonal, i després en venjança, mentre el soldat Groff agonitzava, li havia disparat entre les cames. Me la imagino amb els ulls plens de ràbia, sortint de l'observatori amb la seva forma de caminar tan característica, tan femenina. M'adono que estic somiant desperta, i que cap de les meves suposicions té per que ser certa.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Trasllat

Cantem cançons populars de la nostra terra per distreure'ns pel camí i no pensar en les comoditats que deixem enrera. En Pòl·lux, en Dzeko i jo cantem en català, encara que moltes cançons les sabem a mitges i les acabem taral·lejant, com la de Camí ral o la dels Segadors.

La Tau també canta alguna cosa de tant en tant, però les seves lletres són de hakas, cançons tribals dels maorís. Sona una mica intimidant i a més força la veu, com si estigués emprenyada. "Waewae takahia kia kino hoki!". Tots riem amb la seva cantarella i les seves gesticulacions exagerades. Ella s'ofèn una mica, però sap que no ho fem a mala fe. Simplement ens sembla graciós com es mou quan canta allò i no podem amagar les rialles.

A en Píter no el sentim. Va concentrat en conduir, dins la cabina de comandament del G-Wagon, que va sobrecarregat de capricis, com la col·lecció d'ampolles d'alcohol demeterenc d'en Píter, els estris per pintar de la Tau, i el meu ordinador de treball amb un munt d'arxius hologràfics tàctils d'essers vius de tot l'univers conegut i amb els minsos estudis realitzats pels científics demeterencs a la zona. En Pòl·lux no ha volgut emportar-se res (a més, els seus estris preferits, les armes, representen gairebé tota la càrrega del transportador). I en Dzeko només ha agafat el disc dur audiovisual de la sala comuna, que li serà útil per crear R. V. (realitats virtuals).

Encara no he tingut ocasió d'aclarir amb en Píter això nostre, i cada cop que em llença una miradeta afectuosa (o lasciva, de tant en tant) em sento culpable. Si em mira així quan estigui intentant dir-li que no vull més sexe amb ell, s'adonarà que no ho dic de tot cor. He de ser ferma en la meva decisió. Ho faig per ell, només per ell. Sé que tractarà de convence'm de que no cal que m'amoini pels seus sentiments, que he de viure el present i tot això que em sol dir quan dubto. Però si jo estigués enamorada, actuaria igual, malgrat m'estigués destrossant el cor cada cop que ho fes. Potser hi podré parlar després de la festa de benvinguda al grup que els hi farem als nouvinguts quan arribem al nou amagatall. L'alcohol m'ajudarà a parlar amb més valor. Però potser em faltarà fermesa. Espero que no s'enfonsi. No puc suportar veure'l malament, i si es posa a plorar m'entendrirà i acabaré caient als seus braços de nou. No sóc de pedra. I ell coneix molt bé les meves febleses.

Hem decidit que ens establirem a una cova que hi ha entre el bosc i les muntanyes de la boira verda. Tindrem la base científica prou lluny com per que no ens detectin si s'hi apropen. A més, just a un kilometre hi ha un observatori d'essers voladors que no surt als mapes ni als satèl·lits. En Píter va col·locar un inhibidor al sostre fa temps, quan la va descobrir, i el científic que l'havia instal·lat no n'havia parlat amb ningú sobre la posició de la seva base d'observació. Sembla ser que l'utilitzava més de niuet d'amor que d'observatori, o això creu en Píter, perque apart de l'allargavistes, diu que només hi ha un sofà. És un lloc molt reduït, no deu fer més de deu metres quadrats, però ens anirà bé tenir-lo per si de cas. Qui sap quina mena de bèsties hi ha per aquesta zona, o si queden mutants a les rodalies. Necessitem algun lloc tancat per fugir dels perills si en trobem cap. Ens estem apropant justament a aquell observatori per descansar una estona i deixar-hi part de la càrrega que portem. Serà el nostre magatzem provisional, perque a les coves algunes coses se'ns farien malbé amb la humitat.

La porta està tancada amb un pany electrònic. Em Pòl·lux li fot un tret al dispositiu just quan en Píter s'estava oferint per tractar d'obrir sense malmetre la porta. Tots el mirem astorats.

-Ja canviarem el pany! -s'excusa ell.
-Quan aprendràs que és millor la manya que la força?-li reprenc.
-Això depén de la situació, senyoreta Oriona. -En Pòl·lux fa aquell mig somriure que mai sé com interpretar. -A més, el resultat és el mateix. He obert la porta.
-Has trencat la porta. No és el mateix.
-Bé, ja l'arreglarà en Píter, que és molt destre amb les mans. -I em pica l'ullet, fent que em ruboritzi en adonar-me que he pensat en un sentit diferent al que es referia ell.

Els nois estan de bon humor, encara que no sé per què. A mi haver de deixar la seguretat de la base em trastoca. Ja no em podré dutxar amb aigua calenta ni dormir calentona a un llit amb vistes al cel. Ara toca anar bruts tot el dia i dormir al terra humit i fred, exposats a tota mena de perills desconeguts. I si ens acaben trobant, tot aquest sacrifici no haurà servit per a res.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Orchi-Ònid

Tot està en calma. Sentim l'eco de les nostres passes ressonant al nostre voltant. A pocs metres tenim la primera capsa. En total en són tres. Una de munició, una altra de provisions i una farmaciola bàsica. Una esgarrifança m'eriça el pèl quan recordo el darrer cop que vaig passar per aquí. Tracto de semblar segura de mi mateixa per que la Tau estigui tranquila, i avanço amb el botcàmera per davant, per si detecta algun moviment sospitós.

M'ajupo i recullo la capsa de provisions. Se la dono a la Tau i se la carrega a l'esquena. Per ser tan menuda, té molta força. O més aviat, energia. És pur nervi. Continuem caminant cap a la següent capsa, la farmaciola. La veiem de seguida, un cub blanc enmig del camí. La Tau l'agafa amb les dues mans i se li inflen les galtes per l'esforç. La suor li degota pel front. L'ajudaria, però necessito una mà lliure per poder disparar en cas de perill.

I per fi arribem a la darrera capsa, la de les municions. L'agafo amb una sola mà i me la carrego a un cantó. Més enllà s'escola la claror de l'exterior. La sortida està ben a prop. Ja no hi ha cap torreta per defensar la cova excavada. Ja la deuen haver desmuntat. Això em posa els pèls de punta. No tenim cap obstacle que s'interposi entre l'exterior i nosaltres.

-Tornem a dins, ràpid. -Xiuxiuejo, neguitosa.

La Tau em segueix submisa, sense badar boca. Quan estem a punt d'entrar a la base per l'accés subterrani, veiem un resplendor blau a la foscor, darrera nostre. Ens girem amb els rostres esglaiats i els cors desbocats. Hi ha quelcom movent-se a pocs metres d'on som, i el botcàmera no l'ha detectat. Com pot ser?

-Queda't aquí, Tau. Vaig a veure que és. -Dic, mentre deixo caure suaument la capsa de municions.
-Però que dius? Torna aquí ara mateix!

Deixo la Tau on és i m'apropo molt a poc a poc a la misteriosa llum blava, apuntant-la amb la PG77. Com més m'apropo, més brilla, i les ombres tremolen al meu voltant, dibuixant la meva silueta contra les parets humides. Quan m'adono del que provoca aquella llum deixo anar un suspir, alleujada. Faig que el botcàmera gravi el que estic veient i activo el sistema de captura d'imatges en alta definició. És una escena que costa molt de veure!

-Vine, Tau! Deixa-ho tot allà! -crido.

Sento un gran terrabastall (ho deu haver llençat tot pel terra) i veig que arriba de seguida, esbufegant per la correguda sobtada.

-Que passa? Estàs bé?-em diu, apuntant cap a la llum amb la Toboe.
-Abaixa l'arma, i gaudeix de l'espectacle.

Li mostro el que m'ha deixat tan sorpresa. A les parets llefiscoses de la cova hi han nascut Orchifungus , una estranya varietat de fongs-florescents amb forma d'orquídia que brillen a la foscor. Són preciosos! Havia llegit sobre ells als informes dels biòlegs de la base, però mai n'havia vist cap. Però el que realment m'ha deixat més impressionada és l'estrany ésser que està libant de les flors. És com un talp de la mida d'una foca, del mateix color que els fongs florescents. Fa una llum espectral, i no sembla adonar-se de la nostra presència. Està xuclant la substància vital de les flors amb uns bigotis punxeguts, que s'obren en ventall per poder xuclar de més d'un fong alhora. El botcàmera el grava a menys de mig metre, i l'animal l'ignora, concentrat en la libació del seu aliment.

-No és fascinant?-dic en veu fluixa.
-La rata gegant que brilla? Fascinant no és la paraula que jo empraria.
-No hi ha cap dada sobre aquest animal als informes científics. Segur que sóc la primera que n'ha vist un. Podria batejar l'espècie amb el meu nom. "Orchi-Ònid". Quina emoció!
-Oh, sí! Ja imagino l'article al Demeterans News. "LOrchi-Ònid, el gran ratot fosforescent que menja fongs pudents va ser descobert en una cova per la reportera Oriona, una intrèpida heroïna de la clandestinitat que encara està en busca i captura. S'ofereix una recompensa pel seu cap. Si la veieu, contacteu amb l'Aliança."

La miro desconcertada, alçant les celles i arrufant el front.

-A que ve això ara?
-Per res, Ona. És molt bonic el teu bitxo. Podem tornar ja? -em diu amb un somriure.
-De vegades no entenc el teu sentit de l'humor, Tau.
-Ho sé. És una qüestió cultural.

I sense dir res més, la meva amiga gira cua i em deixa sola amb el talp blau. No hi ha qui l'entengui!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Malfiança

Fa cinc minuts que espero la Tau. Estic remenant les capses del magatzem, però no trobo res d'utilitat. Suposo que els nois ja li han fet una bona repassada a tot això.

Començo a impacientar-me. No confio del tot en els canvis d'humor de la Tau. És massa voluble. I si ha fet veure que ens dona suport, i ha fugit mentre estavem distrets? És capaç d'haver disparat contra els meus companys per que no la puguin seguir. Serà tan temerària com per travessar la boira verda sola? Espero que no estigui tan boja com per intentar-ho. No puc evitar malfiar-me d'ella. Encara ha de demostrar que creu en la nostra causa. L'amor és una emoció forta, i si es deixa dur pels seus sentiments, ens trairà per tornar amb la seva xicota. Si és així, haurà estat culpa meva, per voler salvar a qui no desitjava la salvació.

Deu minuts esperant la Tau. On coi és? Hem de marxar ràpid de la base! Els militars ja  deuen ser de camí. I descobriran la cova del soterrani, així que no ens podem amagar a les rodalies. I la Tau sense aparèixer. "Tau, no me la juguis!", penso. Però ni tan sols respon als missatges telepàtics. Potser no li arriba la senyal des d'aquí abaix. És possible. Espero, desitjo de tot cor, que sigui això. Si ha fugit, en Píter li haurà d'enviar un virus d'anul·lació i esborrar-li la memòria. La identitat. Tot. No li ho desitjaria ni al meu pitjor enemic.

De sobte sento passes baixant la rampa del fons. La Tau apareix somrient, empenyent un carretó ple d'andromines inútils. A cop d'ull veig que hi ha pinzells del laboratori de diferents grossors, llençols blancs i tovalloles, pots que contenen pols de colors, trossos de minerals, plantes, i un bidó de dissolvent.

Tots els dubtes sobre ella s'esvaeixen i respiro tranquila. L'amistat també és una emoció forta. Sé que algún dia haurà de triar entre l'amor i l'amistat, entre la Bintou i jo. Espero que sàpiga triar bé, amb el cap, i no amb el cor. Somric per a mi mateixa, veient que no porta més que coses innecesàries, totes atrotinades en un carretó que no podrem dur amb nosaltres si el G-Wagon va massa atapeït. Sé que és tan tossuda que no voldrà deixar res enrera i arrossegarà ella mateixa el carretó tot el camí.

-On vas amb tot això?
-És material per les meves obres d'art. No puc viure sense crear, em sento buida quan no pinto. Mira, he trobat aquests pots de pigments als prestatges del laboratori.
-Com hi has entrat? Es necessita un codi d'accés per accedir-hi.
-Li he demanat ajuda al teu xicot.
-No és el meu xicot! -exclamo, irritada. Ella em mira confusa. -És una història llarga... ja t'ho explicaré després.
-Està bé. Anem cap a la cova!
-Un moment. Estàs segura que aquests pots que has agafat no contenen res perillós?
-No ho crec. Per que ho dius?
-No sabem com es van infectar els científics que vivien aquí. I si va ser amb alguna d'aquestes coses que portes al carretó?
-No ho crec, només són roques i plantes.
-Roques i plantes alienígenes. No sabem que són ni d'on han sortit! Tau, ens pots posar en perill a tots!
-Calma't, paranoica! Si fossin coses perilloses no estarien als prestatges sino en càpsules de contenció, no creus?
-Bé, en això tens raó. Però si es van infectar és per que no sabien que alguna de les coses que manipulaven era infecciosa.
-Jo crec que es van infectar a la boira verda. En Pòl·lux m'ha explicat que va perdre uns quants companys el primer cop que la va travessar, quan encara era soldat de l'Aliança. Segur que es van infectar. No devien ajustar-se bé les màscares antigas.
-És possible, però no en tenim cap prova.
-Sisplau, Ona, deixa'm satisfer aquesta necessitat.
-Voldràs dir caprici.
-Per a mi és una necessitat, com per a tu ho és gravar i documentar tot el que vius. O no és així?
-Touché! - La Tau ha encertat de ple la meva debilitat. Jo també tinc un caprici. No puc deixar de prendre imatges, i per res del món deixaria enrera el meu botcàmera. Però la meva eina almenys té una utilitat defensiva. Els pinzells de la Tau no poden neutralitzar enemics.

-Deixa el carretó aquí, i acompanya'm a per les capses de la gruta.

La Tau fa el que li dic i ens endinsem a la foscor de la cova, amb les armes preparades i les llums del casc il·luminant el camí zigzagat.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Aprovisionament

Quan arribem a l'entrada de la nostra base, veiem que en Píter ha pensat el mateix que nosaltres i està preparant el G-Wagon (Geo-Wagon: un vehicle muntat sobre erugues que serveix per traginar materials pesants, emprat pels geòlegs per transportar roques). La Tau l'està ajudant a carregar-lo. Va vestida només amb una bata negra que em sona molt. Quan recordo de que em sona, em ruboritzo. És la que duia la primera nit que vaig passar a la base, la nit que en Píter em va seduir.

La Tau fa mala cara. Crec que comença a adonar-se de la gravetat de la situació.

-Que falta per carregar?-pregunto a en Píter.
-Les medecines i les provisions que hi ha a la cova que comunica amb la base. Podrieu anar vosaltres dues a recollir-les.
-I jo que faig?- pregunta en Dzeko.
-Ajuda a en Pòl·lux a desmuntar les torretes de la base. Ens les emportem. Jo acabaré de carregar les armes i les municions.

Deixem els tres homes a l'entrada i entrem a la base.

-Abans d'anar a la cova, assegurem-nos de que vas ben equipada. No és un lloc segur.

Passem per la meva habitació per agafar els uniformes. Trec la motxilla amb la que vaig arribar. No fa ni tres mesos que vaig arribar, i em sento com si hagués viscut aquí durant anys. Omplo la motxilla de coses útils, i aconsello a la Tau proveïr-se d'un uniforme de la seva mida i de bon calçat. Després d'emprovar-se uns quants, ens adonem que cap li va bé, perque és massa menuda, i els uniformes militars solen pertànyer a gent més alta que ella. L'únic que sembla anar-li més o menys bé li queda una mica galdós.

-Té. La necessitaràs. -Li dono la meva Toboe.-Allà abaix vam descobrir això dels mutants. És millor que hi anem preparades.

La Tau mira l'arma atordidora en silenci. Des que he arribat no la he sentit dir cap paraula. Que deu estar pensant? Ara la he equipat, va armada i està amoinada. Em preocupa que intenti escapar-se i tornar a la colònia. Seria una mort segura per a ella. I per nosaltres.

-No sé com s'utilitza.

Sentir la seva veu m'alleuja una mica, tot i que continuo patint per si utilitza la Toboe contra mi.

-Això d'aquí és el mecanisme d'assegurança. L'has de pitjar cap amunt. Si les lletres japoneses del canó s'il·luminen, vol dir que està a punt per disparar. Has d'apuntar recte. Pots fer-ho amb una sola mà. No té retrocès. Es dispara prement amb dos dits aquí, al gallet tàctil. Quan estiguem a bon recer, en Pòl·lux t'ensenyarà tot el que necessitis saber. És un bon mestre, ja veuràs.

La Tau escolta amb atenció les meves instruccions i després es penja la Toboe del cinturó de l'uniforme. Em mira amb ulls tristos.

-Sé que he estat intractable, Ona. I et demano perdó per com t'he parlat, pels insults...
-Xxxxxt! No cal que et disculpis. Sé que estaves confusa i desorientada... ho entenc.
-No et creia. No et vaig creure fins que vaig veure tots aquells cadàvers. És... esgarrifós!
-Sí... costa de creure que els científics estiguin experimentant amb els colons, amb l'ajuda dels militars que representa que han de protegir la colònia...
-La Bintou no en sap res... n'estic segura. M'ho hauria dit... O no?
-"Homo homini lupus " -li dic-"L'home és un llop per l'home." Ella potser no ho sap, però també és un llop ara mateix.
-Ho sé... però vull creure que ella no és d'aquesta mena. La estimo, Ona. Necessito saber que està bé i que no participa en aquestes atrocitats.
-Obeeix les ordres que li donen, Tau. No fa preguntes. Encara que li diguin que ha de portar un detingut a la base científica, mai sabrà el que faran amb aquella persona. Només fa el que li manen. És una soldat.

El rostre se li crispa de dolor. Sé el que sent. Jo sento el mateix. Impotència. Enyor. Soletat. Por.  L'abraço i recolzo la barbeta sobre el seu cap.

-Gràcies, Ona. Gràcies per treure'm d'allà. Fa unes hores t'hagués odiat tota la vida... però ara sé que estaré en deute amb tu per sempre.
-No em deus res, Tautoru. Tu haguessis fet el mateix per mi.

Ella assenteix, no molt convençuda.

-Necessites alguna cosa més? Ens hem d'afanyar. -Faig, posant-me la motxilla a l'esquena i canviant-me la PG77 de cantó per poder penjar-me la sarbatana a l'altre.
-M'agradaria fer-li una ullada a la base, per si veig quelcom d'utilitat.
-Està bé. Jo he d'acabar d'enllestir un parell de coses aquí. Et passo el plànol de la base a la teva omnieina i quan acabis presenta't a la planta baixa, davant la porta del magatzem. Des d'allà sortirem cap a la cova.

La Tau desapareix gairebé fent saltirons. Aquesta noia és bipolar! Té uns canvis d'humor sorprenents. Pot estar a punt de plorar en un moment, i a l'instant següent, esclafir a riure. Em farà parar boja.


dimecres, 3 d’octubre de 2012

Veritats incòmodes

Ja estem arribant al cim. La boira verda queda enrera. Porto el visor totalment entelat i gairebé no veig a dues pases. Em trec el casc i la màscara antigas, i l'aire sec del cim m'eixuga la suor del front. El Sol ja crema al zenit i la seva claror ens encega. Tinc sed i gana, i m'agradaria dormir una mica. Estic molt cansada. Això em fa pensar que la base ja no és un lloc segur. Pertany a l'Aliança. Després del que ha passat, potser no hauriem de tornar-hi. Serà el primer lloc on ens busquin.

-No trigaran gaire a descobrir on som. Ens hem carregat un dreadnought, i els companys del soldat mort ja deuen haver sortit a la nostra caça. Haurem de deixar la base i refugiar-nos a les coves. -Dic.
-Tens raó, Ona. Jo també ho he pensat. Hem d'arreplegar tot el que ens faci falta i establir-nos en un altre lloc. -Em respon en Pòl·lux.

-No crec que a la Tau li faci gràcia haver de viure a la intempèrie.
-A qui no li farà cap gràcia és al teu xicot. Et té sobreprotegida, i no voldrà que et juguis la teva salut o la de la criatura malvivint sense sostre, a mercè de les inclemències del temps.

El fulmino amb la mirada.

-No sé quants cops t'he dit ja que en Píter no és el meu xicot. I ja m'encarregaré jo de fer-lo entrar en raó.
-Doncs li hauries d'aclarir millor el tipus de relació que teniu! Almenys la Inger té molt clar el que hi ha entre nosaltres, i això li estalvia fer-se il·lusions. Tu en canvi estàs jugant amb ell! Com vols que accepti que només sou amics, si feu vida de parella?
-No fem vida de parella!
-Això diga-li a ell. Segur que té un concepte molt diferent del teu. Jo crec que dormir junts i anar follant per tots els racons, i a sobre tenir un fill en comú, s'apropa bastant al seu concepte de parella.

Em quedo sense paraules, per que encara que em molesti, té raó.

-El que passa entre nosaltres no és assumpte teu. -Li dic, esquerpa.

En Pòl·lux s'arronsa d'espatlles amb gest indiferent. Sé que m'empipa amb això d'en Píter per tornar-me tots els cops que jo l'empipo amb el tema de la Inger. La diferència és que jo no perdo els estreps, i en canvi ell, si té un mal dia, es posa com una fera.

En Dzeko ens mira amb una cella aixecada i mou el cap amb desaprovació.

-Us baralleu com una parella d'adolescents enamorats!- ens etziba.

Ambdós el mirem desconcertats i fem un "Però que dius!!!???" tots dos alhora. Ens mirem, ruboritzats, i en Dzeko riu per la nostra reacció. En Pòl·lux comença el descens cap a la base, rondinant, i no em mira ni em parla més en tot el camí.

Jo reflexiono sobre el que m'ha dit en Pòl·lux. Té raó. He de deixar de jugar amb els sentiments d'en Píter. No s'ho prendrà gens bé quan li digui que s'ha acabat el sexe entre nosaltres. A mi no m'importaria seguir mantenint relacions de tant en tant, m'alleuja les tensions i m'ho passo bé. Però és cert que ell ho veu d'una altra manera. Quant més temps continuem amb aquesta relació, més mal li faré.

M'acaricio el ventre i parlo amb aquell trosset de vida que creix dins meu.

-Com m'agradaria estimar el teu pare, Nicte. Ho he intentat... però no puc. Tu ets l'única raó que ens unirà per sempre...i no sé si ho vull. Potser no hauria de tirar endavant amb això...

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Tornada a la base

No hem pogut equipar bé a en Dzeko i la Tau per la tornada a la base. Quan vam contactar amb la Ingegärd, fa tan sols 24 hores, no comptavem amb que hauriem de recollir dos colons. Ens hem repartit les armes com hem pogut. Com que només tenim una màscara antigas de més, hem hagut de planificar dos viatges. Primer han travessat la boira verda en Píter i la Tau a collibé d'en Pòl·lux, ja que anava descalça i només duia una samarreta llarga que li ha deixat en Dzeko. En Píter li ha bloquejat l'accés a Extranet a la Tau, per si intentava contactar amb la Bintou. S'han endut les capses de munició.  Jo m'he quedat a la cova, esperant amb en Dzeko i el botcàmera la tornada d'en Pòl·lux amb les mascaretes.

Quan ha reaparegut el nostre company, ens hem carregat la resta de provisions a l'esquena i ens hem endinsat a la boira, seguint el mateix procediment de sempre. Comunicació telepàtica, contacte visual constant i moviments lents però amb pas ferm. Les armes preparades per repel·lir un atac en qualsevol moment. En Dzeko es mou molt bé, com si ja ho hagués fet algun altre cop.

-Has estat a un campus militar?-li pregunta en Pòl·lux, adonant-se que el nou té coneixements que no són comuns entre la població civil.
-He creat alguns simuladors militars i videojocs bèl·lics. A més, a la Terra tenia un equip d'airsoft.
-Airsoft?-pregunta en Pòl·lux, intrigat.
-Un joc força antic, semblant a les recreacions de batalles. Ara la gent prefereix jugar virtualment, però a mi m'agrada el realisme del combat. Saber que l'oponent és real genera molta més adrenalina que jugar contra enemics virtuals. De tant en tant participo en algun torneig i organitzo entrenaments militars per a novells. Segur que t'agradaria.
-Quan tornem a la Terra ho provaré.

En Dzeko el mira amb cara d'estar pensant: "Això si tornem!".

L'aigua ja només ens arriba als turmells, però la humitat s'enganxa a la pell i és una sensació desagradable si no es porta un neoprè ben arrapat. En Dzeko deu estar molt incòmode amb la roba que duu. No he participat en cap de les converses telepàtiques fins ara perque no em vull desconcentrar. Encara hi poden haver mutants al congost. Suposo que la Tau ja haurà vist els cossos escampats aquí i allà per tot el camí. Ara no podrà negar-se a creure'ns. Sort de les mascaretes, que ens estalvien ensumar més del compte l'olor a descomposició. Malgrat tot, de tant en tant m'arriba una flaire de carn podrida insofrible, i recordo aquell dia de trets i sang a la boira verda, de crits agònics, de cossos calcinats, d'extremitats seccionades i budells escampant-se pel terra. I em ve una esgarrifança en recordar-me a mi mateixa rient-me de les meves víctimes. Quina mena d'alienació mental devia afectar-me en aquells moments com per comportar-me com una autèntica psicòpata? Recordo que fins i tot m'estava divertint amb aquella massacre. Em faig por a mi mateixa.