dilluns, 8 d’octubre de 2012

Orchi-Ònid

Tot està en calma. Sentim l'eco de les nostres passes ressonant al nostre voltant. A pocs metres tenim la primera capsa. En total en són tres. Una de munició, una altra de provisions i una farmaciola bàsica. Una esgarrifança m'eriça el pèl quan recordo el darrer cop que vaig passar per aquí. Tracto de semblar segura de mi mateixa per que la Tau estigui tranquila, i avanço amb el botcàmera per davant, per si detecta algun moviment sospitós.

M'ajupo i recullo la capsa de provisions. Se la dono a la Tau i se la carrega a l'esquena. Per ser tan menuda, té molta força. O més aviat, energia. És pur nervi. Continuem caminant cap a la següent capsa, la farmaciola. La veiem de seguida, un cub blanc enmig del camí. La Tau l'agafa amb les dues mans i se li inflen les galtes per l'esforç. La suor li degota pel front. L'ajudaria, però necessito una mà lliure per poder disparar en cas de perill.

I per fi arribem a la darrera capsa, la de les municions. L'agafo amb una sola mà i me la carrego a un cantó. Més enllà s'escola la claror de l'exterior. La sortida està ben a prop. Ja no hi ha cap torreta per defensar la cova excavada. Ja la deuen haver desmuntat. Això em posa els pèls de punta. No tenim cap obstacle que s'interposi entre l'exterior i nosaltres.

-Tornem a dins, ràpid. -Xiuxiuejo, neguitosa.

La Tau em segueix submisa, sense badar boca. Quan estem a punt d'entrar a la base per l'accés subterrani, veiem un resplendor blau a la foscor, darrera nostre. Ens girem amb els rostres esglaiats i els cors desbocats. Hi ha quelcom movent-se a pocs metres d'on som, i el botcàmera no l'ha detectat. Com pot ser?

-Queda't aquí, Tau. Vaig a veure que és. -Dic, mentre deixo caure suaument la capsa de municions.
-Però que dius? Torna aquí ara mateix!

Deixo la Tau on és i m'apropo molt a poc a poc a la misteriosa llum blava, apuntant-la amb la PG77. Com més m'apropo, més brilla, i les ombres tremolen al meu voltant, dibuixant la meva silueta contra les parets humides. Quan m'adono del que provoca aquella llum deixo anar un suspir, alleujada. Faig que el botcàmera gravi el que estic veient i activo el sistema de captura d'imatges en alta definició. És una escena que costa molt de veure!

-Vine, Tau! Deixa-ho tot allà! -crido.

Sento un gran terrabastall (ho deu haver llençat tot pel terra) i veig que arriba de seguida, esbufegant per la correguda sobtada.

-Que passa? Estàs bé?-em diu, apuntant cap a la llum amb la Toboe.
-Abaixa l'arma, i gaudeix de l'espectacle.

Li mostro el que m'ha deixat tan sorpresa. A les parets llefiscoses de la cova hi han nascut Orchifungus , una estranya varietat de fongs-florescents amb forma d'orquídia que brillen a la foscor. Són preciosos! Havia llegit sobre ells als informes dels biòlegs de la base, però mai n'havia vist cap. Però el que realment m'ha deixat més impressionada és l'estrany ésser que està libant de les flors. És com un talp de la mida d'una foca, del mateix color que els fongs florescents. Fa una llum espectral, i no sembla adonar-se de la nostra presència. Està xuclant la substància vital de les flors amb uns bigotis punxeguts, que s'obren en ventall per poder xuclar de més d'un fong alhora. El botcàmera el grava a menys de mig metre, i l'animal l'ignora, concentrat en la libació del seu aliment.

-No és fascinant?-dic en veu fluixa.
-La rata gegant que brilla? Fascinant no és la paraula que jo empraria.
-No hi ha cap dada sobre aquest animal als informes científics. Segur que sóc la primera que n'ha vist un. Podria batejar l'espècie amb el meu nom. "Orchi-Ònid". Quina emoció!
-Oh, sí! Ja imagino l'article al Demeterans News. "LOrchi-Ònid, el gran ratot fosforescent que menja fongs pudents va ser descobert en una cova per la reportera Oriona, una intrèpida heroïna de la clandestinitat que encara està en busca i captura. S'ofereix una recompensa pel seu cap. Si la veieu, contacteu amb l'Aliança."

La miro desconcertada, alçant les celles i arrufant el front.

-A que ve això ara?
-Per res, Ona. És molt bonic el teu bitxo. Podem tornar ja? -em diu amb un somriure.
-De vegades no entenc el teu sentit de l'humor, Tau.
-Ho sé. És una qüestió cultural.

I sense dir res més, la meva amiga gira cua i em deixa sola amb el talp blau. No hi ha qui l'entengui!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada