Veritats incòmodes

Ja estem arribant al cim. La boira verda queda enrera. Porto el visor totalment entelat i gairebé no veig a dues pases. Em trec el casc i la màscara antigas, i l'aire sec del cim m'eixuga la suor del front. El Sol ja crema al zenit i la seva claror ens encega. Tinc sed i gana, i m'agradaria dormir una mica. Estic molt cansada. Això em fa pensar que la base ja no és un lloc segur. Pertany a l'Aliança. Després del que ha passat, potser no hauriem de tornar-hi. Serà el primer lloc on ens busquin.

-No trigaran gaire a descobrir on som. Ens hem carregat un dreadnought, i els companys del soldat mort ja deuen haver sortit a la nostra caça. Haurem de deixar la base i refugiar-nos a les coves. -Dic.
-Tens raó, Ona. Jo també ho he pensat. Hem d'arreplegar tot el que ens faci falta i establir-nos en un altre lloc. -Em respon en Pòl·lux.

-No crec que a la Tau li faci gràcia haver de viure a la intempèrie.
-A qui no li farà cap gràcia és al teu xicot. Et té sobreprotegida, i no voldrà que et juguis la teva salut o la de la criatura malvivint sense sostre, a mercè de les inclemències del temps.

El fulmino amb la mirada.

-No sé quants cops t'he dit ja que en Píter no és el meu xicot. I ja m'encarregaré jo de fer-lo entrar en raó.
-Doncs li hauries d'aclarir millor el tipus de relació que teniu! Almenys la Inger té molt clar el que hi ha entre nosaltres, i això li estalvia fer-se il·lusions. Tu en canvi estàs jugant amb ell! Com vols que accepti que només sou amics, si feu vida de parella?
-No fem vida de parella!
-Això diga-li a ell. Segur que té un concepte molt diferent del teu. Jo crec que dormir junts i anar follant per tots els racons, i a sobre tenir un fill en comú, s'apropa bastant al seu concepte de parella.

Em quedo sense paraules, per que encara que em molesti, té raó.

-El que passa entre nosaltres no és assumpte teu. -Li dic, esquerpa.

En Pòl·lux s'arronsa d'espatlles amb gest indiferent. Sé que m'empipa amb això d'en Píter per tornar-me tots els cops que jo l'empipo amb el tema de la Inger. La diferència és que jo no perdo els estreps, i en canvi ell, si té un mal dia, es posa com una fera.

En Dzeko ens mira amb una cella aixecada i mou el cap amb desaprovació.

-Us baralleu com una parella d'adolescents enamorats!- ens etziba.

Ambdós el mirem desconcertats i fem un "Però que dius!!!???" tots dos alhora. Ens mirem, ruboritzats, i en Dzeko riu per la nostra reacció. En Pòl·lux comença el descens cap a la base, rondinant, i no em mira ni em parla més en tot el camí.

Jo reflexiono sobre el que m'ha dit en Pòl·lux. Té raó. He de deixar de jugar amb els sentiments d'en Píter. No s'ho prendrà gens bé quan li digui que s'ha acabat el sexe entre nosaltres. A mi no m'importaria seguir mantenint relacions de tant en tant, m'alleuja les tensions i m'ho passo bé. Però és cert que ell ho veu d'una altra manera. Quant més temps continuem amb aquesta relació, més mal li faré.

M'acaricio el ventre i parlo amb aquell trosset de vida que creix dins meu.

-Com m'agradaria estimar el teu pare, Nicte. Ho he intentat... però no puc. Tu ets l'única raó que ens unirà per sempre...i no sé si ho vull. Potser no hauria de tirar endavant amb això...