dilluns, 22 d’octubre de 2012

Edèn

Davant nostre hi ha el paradís. Al sostre de la cova hi ha grans forats que deixen passar la llum solar en forma de grans rajos brillants. La pols, el pòl·len, o potser diminuts essers microscòpics, suren en aquell feix de llum. Quan els ulls se'ns acostumen a la claror, ens quedem muts d'admiració.

Les parets són d'una textura suau, com si estiguessim dins el forat d'una esponja de mar de mides colossals. A terra, una manta de molsa i flors s'estén fins allà on arriba la vista, i un rierol d'aigües transparents travessa la verdor i es perd a la llunyania. És ben bé com imagino l'Edèn del que parlen els llibres antics. En un lloc així, podria ser feliç.

-No és arriscat estar aquí? -pregunto a en Pòl·lux. -Ho dic per que potser els satèl·lits poden veure'ns a través dels forats del sostre.
-No ho crec. No és impossible, però dubto molt que ens detectin així.

En Pòl·lux es deixa caure contra una paret i la superfície vertical s'enfonsa una mica, com amotllant-se al seu cos. La roca de la cova és flonja i porosa. A la Inger li encantaria analitzar-la. Segur que a la Terra no hi ha cap element geològic semblant.

Caminem una mica per aquell racó de cel terrenal. La Tau s'ha estirat a terra, just a sota d'un raig de llum. Té els ulls tancats i un somriure d'orella a orella. Em costa de creure que porti tan bé això del seu "segrest". Em pensava que sortiria corrent cap a la colònia a la primera oportunitat, però veig que ens és fidel. De moment.
En Dzeko s'ho mira tot des de lluny, sense endinsar-se fins on som.

-Que fas? No vens? -Li pregunta en Pòl·lux.
-Estic memoritzant els paràmetres d'aquest paisatge per poder reproduir-lo als meus dissenys d'entorns virtuals.
-No cal! El meu botcàmera ho està gravant tot. Si vols pots extreure'n les imatges. -Dic.
-No és el mateix. Necessito adaptar la informació visual que rebo directament pels ulls. Les experiències viscudes al propi cos són les més fàcils de recrear, i alhora les més reals i eficients.
-Jo penso pintar-ho. Començaré avui mateix! - Exclama la Tau des del seu racó assolellat.

En Píter no diu res. Està com absent, dret darrera meu, mirant cap al cel amb la mirada perduda en algun punt inconcret. De sobte, em sento molt cansada. Necessito pair les coses que han passat. Deixo els meus companys al seu oasi particular i torno a la foscor de la cova. Munto l'estructura d'un llit portàtil individual i m'hi deixo caure, esgotada. Tant de bo pogués dormir fins que s'acabés tot, fins que fos l'hora de tornar a casa. Tant de bo em despertés i em trobés a la meva habitació de sempre, amb la Gaia adormida als meus peus. Ni tan sols això serà igual ja. Tot haurà canviat. Com jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada