dijous, 25 d’octubre de 2012

La bona vida

Van passant els dies i no trobo el moment d'escapar-me unes hores cap a la base exterior. Cada cop que m'invento alguna raó per sortir sola de la cova, la Tau se m'enganxa com una lapa i m'acompanya allà on se suposa que anava. I quan no és ella, en Píter em segueix d'amagat, i jo faig veure que no me n'adono. Sempre acaben frustrant els meus plans.

D'aquí a poc contactarem amb la Inger a través d'Extranet. Deu estar preocupada per nosaltres. Nosaltres ho estem per ella. Ens haurem d'endinsar a la boira verda, però ara que som cinc, no serà tan arriscat. Ja estem preparant l'expedició. Hem recorregut gran part de les coves per fer-ne plànols i trobar totes les possibles vies de fugida.Travessarem les coves en direcció sud i avançarem un tram pels aiguamolls que hi ha poc abans de les muntanyes. Un cop haguem contactat amb la Inger, tots ens connectarem a Extranet uns segons per saber que està passant a les altres colònies i per rebre els possibles missatges que ens hagin enviat. Després,ens aproparem a l'altra banda del congost, i anirem a comprovar que l'Invictus està tal i com el vam deixar. Ens portarà tot un dia fer tot això, perque estem força lluny de les muntanyes i haurem d'anar amb peus de plom i amb tots els sentits alerta per si ens trobem amb una emboscada de l'Aliança.

De moment, anem fent. La Tau i jo ja hem teixit una dotzena de lones impermeables que serviran per fer campaments provisionals a l'exterior. Volem fer plataformes de guaita a dalt dels arbres, i les lones seran un bon aixopluc de la pluja i del sol. En Pòl·lux ha penjat cordes d'squalosaure al sostre de l'Edèn i ara podem sortir a cel obert directament pels forats cap a l'altiplà. A l'altiplà el vent bufa fort, gairebé tant com a la vall del vent, però s'hi està bé. Només hi pugem algunes nits per caçar, o per mirar els estels. Mai n'haviem vist tants. També vam gaudir del vol de les Aullones la darrera lluna nova. En Dzeko en va abatre una per que la poguessim estudiar. De prop, les aullones són una meravella d'essers, amb colors vius i tacte suau. La Tau va cuinar la criatura, però el gust no era gens agradable i vam acabar llençant la carn als aiguamolls.

Hem estat fent un inventari de tot el que tenim i del que ens cal. Tenim moltes armes, i prou munició per aniquilar una onada gran d'enemics, a més de les torretes defensives i les trampes verinoses que ha construit la Tau. Al final, resulta que el seu enginy és més mortífer que qualsevol arma que pogués empunyar. Tenim medecines, i tenim provisions de tota mena, però l'aigua és un problema que no hem resolt. No tenim cap potabilitzador d'aigua, i no tenim el material necessari per analitzar l'aigua del rierol que travessa l'Edèn. Si poguessim tornar a la base, podriem agafar tot el que ens vam oblidar als laboratoris. Potser l'aigua de la cova és bona, però no ens volem arriscar, i de moment anem consumint els bidons de 50 litres que vam carregar al G-Wagon. Quan s'acabi l'aigua potable, tindré l'excusa perfecta per tornar a la base científica.

La veritat és que estem força bé. Es pot dir que vivim feliços i tranquils. Al principi viviem en constant tensió per si ens detectaven, però ara sabem que a les coves estem segurs. M'hi podria instal·lar per sempre, és un lloc magnífic i s'hi pot portar una bona vida. Encara que si estigués sola, no pensaria igual. Amb companys, la cosa canvia. Ens passem el dia fent feina i preparant-nos pel que vindrà, però quan arriba el vespre sabem com divertir-nos. En Dzeko ens fa partides virtuals de tant en tant, i revivim escenes de pel·lícules mítiques. La realitat virtual que més ens agrada és quan ens transforma en na'vi i sobrevolem Pandora a sobre d'ikrans tan reals que al principi no gosavem apropar-nos-hi. Ens encanten les pelis d'Avatar! Una vegada, en Píter va morir dins una realitat virtual inspirada a la guerra del Coltan. Es va despertar amb tan mal cos que va estar molts dies sense voler viure cap experiència virtual de nou. Jo encara no he mort a cap joc, però sovint em fico tant a la pell dels protagonistes que pateixo i m'angoixo com si em passés a mi. Jugar a jocs de guerra i fer de soldats és un bon entrenament mental. En Dzeko és cada dia més imprescindible al nostre grup. Les seves habilitats són més útils que les meves.

En Píter ha començat a canviar la seva actitud amb mi. Està més receptiu i de tant en tant xerrem, fent veure que mai ha existit res entre nosaltres. Costa molt mirar-lo als ulls i contenir-se, i és que començo a trobar a faltar el seu afecte. Ell fa com si ja no sentís res per mi. Però de tant en tant es comporta d'una forma que em desconcerta. I sé que ho fa a propòsit. Es passeja sense samarreta per la cova, es despulla davant meu per banyar-se al riu, pren el sol totalment nuu a l'altiplà mentre estic fent la guàrdia...Sé que ho fa per posar-me nerviosa, perque sap que no sóc de pedra i que puc canviar d'idea. I ho fa sobretot per refregar-me per la cara aquell cos que tants cops ha sigut meu i que ara utilitza per etzibar-me: " Veus el que t'estàs perdent?"

2 comentaris:

  1. El relat és molt interessant. Al joc del Peter espero que no hi caigui la protagonista... però li dóna més emoció al relat

    Un plaer haver aterrat en aquest blog

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Un plaer llegir les teves paraules! :)

      Elimina