dijous, 30 de gener de 2014

Interrogatori (3ªpart)

Em deixo caure pesadament sobre una de les cadires del laboratori. Sembla ben nova, la funda sintética no té ni una sola rascada, i el seu  cuir blanc està tan llampant com si l'acabessin de tapissar. 

Els altres es miren a en Nanashi amb impotència. No hi ha cap progrés, estovar-lo no serveix de res. En Píter l'aixeca de terra, l'asseu a una butaca i l'emmanilla als braços del seient amb unes argolles de subjecció. La Ghost s'apropa cap a ell i li apunta al cap amb la seva Trephine. Mira a en Pòl·lux esperant una ordre, però aquest em mira a mi. 

-Que fem amb ell? Ara no el podem deixar aquí. Anirà a alertar a en Pavlichenko. 

En Nanashi, veient la imminència de la seva execució, comença a plorar desesperat.Una veu telepàtica es sent al canal de comunicació en comú per a tots. És en Dzeko.

-Ei, a mi no em fa puta gràcia el que estem fent. La tortura comporta càrrecs penals. A més, una declaració sota tortura i coacció no té validesa a cap tribunal. 

Ha expressat justament tot el que jo pensava, com si m'hagués llegit el pensament.

-D'acord, però ell això no ho sap. -Respon en Pòl·lux. 

-I què? Però nosaltres sí. I la estem cagant. -S'afegeix la Tau, creuant-se de braços.

-Sóc de la mateixa opinió.-Diu en Píter, recolzant-se a l'escriptori del meu costat. 

Ningú pregunta la opinió de la Ghost, que continua apuntant al biòleg amb la seva arma. Tots sabem que ella no dubtaria a fotre-li un tret al cap, i es quedaria tan ampla. Ho veu com una cosa natural. O potser no. Però no la coneixem prou com per saber el que passa dins el seu cervell. Tots esperen la meva opinió. 

-Les paraules d'en Dzeko podrien ser les meves - dic. 

-I que proposeu que fem?-Fa en Pòl·lux, contrariat. 

-Raonem. Preguntem-li que està disposat a oferir-nos.-Diu la Tau.

-Ja heu vist que té massa por com per parlar. No ens tem a nosaltres, tem el que li puguin fer els seus propis companys. Raonar és una pèrdua de temps. Hem de trobar una manera de fer-lo parlar que no impliqui violència-Assevera en Píter. 

-I no li pots robar la informació del cervell, directament?-diu en Dzeko.-És la teva especialitat, no?

-Té un sistema d'autoesborrat en cas d'intrusió a la zona dels records. A més, les autoritats podrien dir que és innocent i que un hacker li ha manipulat les dades. Res d'accions il·lícites. En tindrem prou amb la seva confessió davant el botcàmera. Encara que n'haurem de destruir les escenes prèvies, si no volem que ens acusin de maltracte físic i emocional. 

-I si el distreiem amb un altre tema?-diu la Tau, de sobte. 

-Com? Que vols dir?

-Fem-lo parlar d'una altra cosa que ell sàpiga i que no tingui relació amb els experiments dels ultrahumans. Però que alhora tingui a veure amb la seva professió i vida personal. 

-A que et refereixes, Tau?

-La Venus. La noia que li agradava a la... -La Tau em mira i s'adona que està entrant en detalls que no calen.-Era biòloga com en Nanashi, no? I segons la Ínger, en Pavlichenko la té segrestada. Deu ser molt important per a ells si han arribat a matar per ella. Potser si li fem parlar sobre la Venus, se li escapa alguna cosa sobre l'altre tema i es pot gravar una confessió més o menys fidedigna.

Durant la exposició ben raonada de la Tau, hi ha diferents reaccions entre nosaltres. A en Pòl·lux se li humiteja la mirada en pensar en la Ínger. A mi, se'm regira alguna cosa en sentir el nom de la Venus. I a la Ghost se li tensa tot el cos i torna a tenir aquella mirada esquerpa dels primers dies, quan ens tractava amb fredor i indiferència. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Tindrà encara programada la ordre d'eliminar la Venus? 

-Pot funcionar. Intentem-ho.-diu en Píter.

A tot això, en Nanashi ha continuat plorant i somicant mentre nosaltres, totalment callats, debatiem en grup. M'aixeco de la cadira i m'ajupo davant d'ell per parlar-li cara a cara. 

-Nanashi, saps que t'apreciava i que hem viscut algunes coses junts. I saps que també aprecio a la Venus. Estic molt amoinada per ella i voldria que em diguessis per què la retenen i on la tenen captiva. 

De sobte, el científic calla de cop i sembla més tranquil, com si hagués tingut una epifania.

-Senyoreta Ona, li puc donar informació sobre la Venus. Tot el que vulgui saber d'ella. Però no li puc dir res sobre el Projecte Humalution. 

Se'm talla la respiració. Podria avantposar la meva curiositat per la Venus, podria fer cas a en Nanashi i deixar-lo marxar a canvi de saber la veritat sobre la dona dels meus somnis. Podria...però no ho faré. No, ara no, per que la idea de la Tau ha funcionat, i en Nanashi ha perdut el control del seu silenci. Ja és nostre. I els seus secrets també ho seràn.

dimecres, 22 de gener de 2014

Interrogatori (2ª part)


-D'on ha sortit aquest home?-pregunta en Pòl·lux, caminant cap a ell per examinar-lo de prop.

-És un biòleg de l'equip d'en Pavlichenko. Sabem que té informació sobre els experiments, però està cagat de por per les represàlies i no vol parlar.-Explica en Píter. -L'hi he instal·lat quelcom per que parli, un programa que amplifica el seu sentit del dolor. Però el virus per calmar-lo no ha servit de gaire, pel que es veu. Està molt alterat. 

-Així que no vols parlar, eh? Qué deus voler amagar?-diu en Pòl·lux dirigint-se al científic amb to irònic. En Nanashi ha deixat de gatejar i tracta de fer cara de bon minyó mirant cap a l'ex-soldat de l'Aliança. 

La Tau ve cap a mí i m'agafa una mà. 

-Et veig molt tensa, Ona. Que et passa? -Em pregunta per telepàtia.

-Conec aquest noi, sempre havia estat molt amable amb mí...Em sap greu el que li estem fent. -Responc també per ones cerebrals. Si ho digués en veu alta, en Nanashi veuria la meva feblesa i se n'aprofitaria per enrocar-se en el seu mutisme.

La Tau m'apreta una mica més fort la mà i m'envia una imatge d'omnieina a omnieina. 

-Potser no el coneixies prou bé. No es mereix la teva compasió. Mira el que t'he enviat. Ho hem trobat a la sala del costat. 

Obro el fitxer a la meva omnieina. És una imatge en moviment que va repetint tres seqüències tota l'estona , extreta d'una càmera de vigilància del laboratori adjacent. S'hi veuen dos científics amb cares somrients, saludant a la càmera del sostre mentre tracten de subjectar quelcom estrany que pesa molt. És una cosa esgarrifosa, una mena de persona deformada sense extremitats. Les mans li surten dels muscles, com aletes de peix  aberrants. En comptes de cames, li neix una cua reptiliana, que cau penjant dels braços d'un dels científics que l'està subjectant. La cara de l'ésser està desfigurada i no té pèl. Només és un rostre sense ulls ni boca, i el nas és un forat carnós. Sembla una calavera revestida de pell humana i prou. La pell del cos és tan fina que se li transparenten els intestins, les costelles, i les venes de tot el cos.El científic que té agafada aquella cosa pel tronc fa veure que li fa un petó amb llengua al coll, just on hi ha com uns talls perpendiculars semblants a brànquies de peix.  Una imatge macabra. A la darrera imatge, la criatura es mou, cosa que fa més angúnia encara. És viva, i és mig humana, i es recargola en sa agonia. 

Em fixo en les cares dels científics. Al que subjecta la cua de la "sirena" no l'havia vist mai. L'altre és en Nanashi. Sento que em puja un glop de bilis a la boca. 

-Mira les seves cares. S'ho estan passant bé, els fills de puta.-Em diu la Tau, referint-se a la imatge. -Són uns psicòpates!

Sento crits d'en Nanashi. Ara em són indiferents. La repulsió que estic sentint envers ell supera amb escreix qualsevol simpatia anterior. Em faig creus d'haver cregut que podria ser innocent. En Pòl·lux l'està estovant una mica per que parli. No l'està apallissant de debò, però ho sembla. I en Nanashi es resisteix, sanglotant, cridant i plorant. Però continua sense confessar cap perversió comesa.

-Desgraciat! Per que ets tan fidel a en Pavlichenko? -li crido, furiosa.-Parla o jo mateixa t'arrencaré les paraules!

-No puc delatar ningú, no puc... -mussita, fent bombolles de saliva vermella a cada síl·laba. Algun dels cops devia anar de debò. Les genives li sagnen i li regalima un filet de sang i baba pel llavi inferior. 

-Que et poden fer que no et puguem fer nosaltres? Prefereixes morir a cops de puny?

-Ignorant... no sap del que és capaç aquesta gent...

-Doncs diga-m'ho tu, collons! Gaudeixes fent aquestes barbaritats? T'agrada creure't Déu mentre li destrosses la vida a una altra persona? He vist les teves imatges amb un dels teus experiments. És repugnant.

Li mostro la imatge, en baixa qualitat hològràfica per estalviar energia. 

-Ets tu. -Li dic. Ell balbuceja quelcom intel·ligible i ho nega amb el cap. - Com goses negar-ho!?

Vacil·la abans de respondre amb un sí, capcot, derrotat. 

-Qui és l'altre? 

Ell calla, i espera amb els llavis apretats el cop de puny d'en Pòl·lux. Però en Pòl·lux no el colpeja. Em mira a mí. 

-Fes tu els honors.-Em diu.

-Per a mi no és cap plaer, això. Però si s'ha de fer, es fa. -Dic, contenint les tremolors que m'envaeixen.

Aixeco a en Nanashi pel coll de la bata i el miro fixament als ulls. I això em desarma una mica. El temps s'atura entre aquell instant i l'instant següent, quan el meu puny s'estavella contra la seva boca, i m'adono que no està bé això que fem. Des de quan sóc tan freda? Des de quan justifico la violència com a mitjà per aconseguir una fi? Deixo anar en Nanashi immediatament, conscient de que estic comportant-me d'una forma immoral, i m'avergonyeixo dels meus actes. Com hem arribat a aquest punt? És pel neguit de ser descoberts, que actuem amb brutalitat? És per que hem oblidat que som civils, i no soldats? M'allunyo d'en Nanashi i deixo que els altres es taquin les mans. Jo ja tinc prou tacada la consciència. 

dimarts, 14 de gener de 2014

Interrogatori (1ªpart)

-Tenim moltes preguntes, Nanashi. És molt important que col·laboris. Hi ha vides humanes en joc. Mira cap al botcàmera i respon. Si hi ha cap procediment judicial, el teu testimoni pot ser vital i et pot salvar la pell. Si ets innocent, és el moment de demostrar-ho. Si no ho ets, aprofita per tractar de guanyar-te un indult. Aquesta és la única oportunitat que tindràs. 

El jove asiàtic em mira amb els ulls emboirats, encara agenollat davant meu, i amb les mans a terra, com si tingués por de perdre l'equilibri i fotre's de morros. 

-No em trobo bé, senyoreta Ona. Que m'està passant?

-Respon, Nanashi! No volem fer-te mal, però ens has de dir la veritat. 

-Qui són aquesta gent? Per que m'estan fent això?

En Nanashi s'estira a terra i s'arrauleix en posició fetal. En Píter s'apropa a ell i l'agafa d'un braç per que s'incorpori. A l'instant el científic gemega de mal i es desfà de la mà d'en Píter amb un gest brusc. El nostre company se n'aparta i li etziba una puntada de peu, tan suau que gairebé ni el frega. En Nanashi crida de dolor. Un dolor virtual, esclar. El cop d'en Píter ha sigut irrisori, però l'efecte ha estat magnificat al seu cibercervell. 

-Està fent teatre. No vol respondre. El que li he instal·lat no torna babau a un home, només el fa més susceptible físicament, i més tranquil emocionalment.  Sap molt bé el que es fa, no us en refieu.  -Diu en Píter.

- Aleshores anem al gra. -Demana en Dzeko, fent-se petar els dits i els artells. -Ja hem perdut massa temps. 

En Nanashi reacciona al soroll i mira d'on prové el cruixir d'articulacions. Just quan aixeca el cap, en Dzeko li clava un cop de puny a la mandíbula. No és un cop de puny gaire fort, doncs sap que amb poca cosa farà molt mal, però aquesta vegada en Nanashi s'adona que no estem jugant, que si no parla, pot acabar molt, molt malament.  Gateja cap a mi buscant la meva protecció i s'agafa a la meva cama dreta tremolant.

-Senyoreta Ona, sisplau...ajudi'm...

L'empento amb un peu i l'agafo pel coll. Em sap greu ser tan freda, però no puc confiar en ell. I menys si ha estat un dels responsables dels experiments d'en Pavlichenko.

-Parla. Hi ha algú més a la base? O estàs sol?

Ell em mira astorat per la meva indiferència al seu patiment. 

-Estic sol. -Fa amb un fil de veu, ofegant-se.- Només hi ha els operaris robòtics de neteja i manteniment, i no tenen accés als laboratoris. Sisplau, li prego que em deixi marxar...

-Deixa de ploriquejar i respon. -Afluixo la mà i el deixo caure a terra a poc a poc.-Sabem que en Pavlichenko pertany a un grup terrorista de supremacia humana i enaltiment de la violència. Els Ultrahumans. Tenim informació sobre els seus plans. Estan experimentant amb persones, fent-les mutar per aconseguir, no sols una altra espècie xeno-humana amb habilitats antinaturals, sino un exèrcit per prendre el control absolut sobre la Terra. En Pavlichenko és un dels ultrahumans, però també hi ha en Bildhauer, de qui no en sabem les motivacions reals, i en Patterson, que pretén que, arran del Cop d'Estat, s'inverteixi en indústria militar i en polítiques bel·ligerants contra altres formes de vida intel·ligent que puguin trobar a les noves colònies. 

El biòleg té els ulls com plats. 

-Co-co-com ho saben tot això? No en sé res jo, no en sé res, ho juro!

-Vull creure't, Nanashi, de debò. Explica'm tot el que sàpigues d'aquesta gent i potser creuré en les teves bones intencions, però sospito que tens les mans tacades de sang. I em pregunto com has pogut. Em semblaves una persona tan respectuosa, Nanashi... Però has treballat colze a colze amb en Pavlichenko. I és molt difícil que no hagis participat en els seus experiments. Així que diga'm la veritat. Qui més pertany als Ultrahumans? Ets un d'ells?

Tracta de gatejar de nou cap a mí, suplicant.

-Em mataran! Ho sap, oi? No puc parlar! Em pelaran, em fotran dins d'una cambra de mutació i em punxaran les pitjors cèl·lules mutàgenes que trobin! No m'obligui a parlar, Ona! No em condemni a una mort inhumana!

Sentim veus darrera nostre. En Pòl·lux i la Tau arriben, i s'aturen sorpresos en veure el científic a terra, amb els braços estirats cap a mi, plorant i gesticulant, suplicant per la seva vida, sense que ningú li estigui fent res.