Interrogatori (2ª part)

-D'on ha sortit aquest home?-pregunta en Pòl·lux, caminant cap a ell per examinar-lo de prop.

-És un biòleg de l'equip d'en Pavlichenko. Sabem que té informació sobre els experiments, però està cagat de por per les represàlies i no vol parlar.-Explica en Píter. -L'hi he instal·lat quelcom per que parli, un programa que amplifica el seu sentit del dolor. Però el virus per calmar-lo no ha servit de gaire, pel que es veu. Està molt alterat. 

-Així que no vols parlar, eh? Qué deus voler amagar?-diu en Pòl·lux dirigint-se al científic amb to irònic. En Nanashi ha deixat de gatejar i tracta de fer cara de bon minyó mirant cap a l'ex-soldat de l'Aliança. 

La Tau ve cap a mí i m'agafa una mà. 

-Et veig molt tensa, Ona. Que et passa? -Em pregunta per telepàtia.

-Conec aquest noi, sempre havia estat molt amable amb mí...Em sap greu el que li estem fent. -Responc també per ones cerebrals. Si ho digués en veu alta, en Nanashi veuria la meva feblesa i se n'aprofitaria per enrocar-se en el seu mutisme.

La Tau m'apreta una mica més fort la mà i m'envia una imatge d'omnieina a omnieina. 

-Potser no el coneixies prou bé. No es mereix la teva compasió. Mira el que t'he enviat. Ho hem trobat a la sala del costat. 

Obro el fitxer a la meva omnieina. És una imatge en moviment que va repetint tres seqüències tota l'estona , extreta d'una càmera de vigilància del laboratori adjacent. S'hi veuen dos científics amb cares somrients, saludant a la càmera del sostre mentre tracten de subjectar quelcom estrany que pesa molt. És una cosa esgarrifosa, una mena de persona deformada sense extremitats. Les mans li surten dels muscles, com aletes de peix  aberrants. En comptes de cames, li neix una cua reptiliana, que cau penjant dels braços d'un dels científics que l'està subjectant. La cara de l'ésser està desfigurada i no té pèl. Només és un rostre sense ulls ni boca, i el nas és un forat carnós. Sembla una calavera revestida de pell humana i prou. La pell del cos és tan fina que se li transparenten els intestins, les costelles, i les venes de tot el cos.El científic que té agafada aquella cosa pel tronc fa veure que li fa un petó amb llengua al coll, just on hi ha com uns talls perpendiculars semblants a brànquies de peix.  Una imatge macabra. A la darrera imatge, la criatura es mou, cosa que fa més angúnia encara. És viva, i és mig humana, i es recargola en sa agonia. 

Em fixo en les cares dels científics. Al que subjecta la cua de la "sirena" no l'havia vist mai. L'altre és en Nanashi. Sento que em puja un glop de bilis a la boca. 

-Mira les seves cares. S'ho estan passant bé, els fills de puta.-Em diu la Tau, referint-se a la imatge. -Són uns psicòpates!

Sento crits d'en Nanashi. Ara em són indiferents. La repulsió que estic sentint envers ell supera amb escreix qualsevol simpatia anterior. Em faig creus d'haver cregut que podria ser innocent. En Pòl·lux l'està estovant una mica per que parli. No l'està apallissant de debò, però ho sembla. I en Nanashi es resisteix, sanglotant, cridant i plorant. Però continua sense confessar cap perversió comesa.

-Desgraciat! Per que ets tan fidel a en Pavlichenko? -li crido, furiosa.-Parla o jo mateixa t'arrencaré les paraules!

-No puc delatar ningú, no puc... -mussita, fent bombolles de saliva vermella a cada síl·laba. Algun dels cops devia anar de debò. Les genives li sagnen i li regalima un filet de sang i baba pel llavi inferior. 

-Que et poden fer que no et puguem fer nosaltres? Prefereixes morir a cops de puny?

-Ignorant... no sap del que és capaç aquesta gent...

-Doncs diga-m'ho tu, collons! Gaudeixes fent aquestes barbaritats? T'agrada creure't Déu mentre li destrosses la vida a una altra persona? He vist les teves imatges amb un dels teus experiments. És repugnant.

Li mostro la imatge, en baixa qualitat hològràfica per estalviar energia. 

-Ets tu. -Li dic. Ell balbuceja quelcom intel·ligible i ho nega amb el cap. - Com goses negar-ho!?

Vacil·la abans de respondre amb un sí, capcot, derrotat. 

-Qui és l'altre? 

Ell calla, i espera amb els llavis apretats el cop de puny d'en Pòl·lux. Però en Pòl·lux no el colpeja. Em mira a mí. 

-Fes tu els honors.-Em diu.

-Per a mi no és cap plaer, això. Però si s'ha de fer, es fa. -Dic, contenint les tremolors que m'envaeixen.

Aixeco a en Nanashi pel coll de la bata i el miro fixament als ulls. I això em desarma una mica. El temps s'atura entre aquell instant i l'instant següent, quan el meu puny s'estavella contra la seva boca, i m'adono que no està bé això que fem. Des de quan sóc tan freda? Des de quan justifico la violència com a mitjà per aconseguir una fi? Deixo anar en Nanashi immediatament, conscient de que estic comportant-me d'una forma immoral, i m'avergonyeixo dels meus actes. Com hem arribat a aquest punt? És pel neguit de ser descoberts, que actuem amb brutalitat? És per que hem oblidat que som civils, i no soldats? M'allunyo d'en Nanashi i deixo que els altres es taquin les mans. Jo ja tinc prou tacada la consciència.