dimarts, 31 de gener de 2012

Despertar

Vaig despertar de cop. El cap semblava a punt d'esclatar-me i les parpelles no m'obeien. Sentia una presència molt a prop meu. Podia notar el seu alé a uns centímetres de la meva cara, i les seves mans em grapejaven l'uniforme. Algú m'estava descordant el coll de la camisa tèrmica. Vaig intentar obrir els ulls però no podia, ni tampoc aconseguia emetre cap so. Era conscient, però el meu cos estava paralitzat. Els llavis no responien a les ordres que enviava el meu cervell. Notava la mà aliena al meu coll, prenent-me el pols. M'angoixava la impotència de no poder dominar les meves funcions corporals. Les veus esmorteïdes començaren a prendre forma i per fi vaig distingir algunes paraules difoses.
-"Està tornant en si."-digué una veu molt propera.-"Pols i respiració estables".
Vaig notar que m'extreien una agulla del braç. M'havien injectat un líquid fred i el sentia recorrent el meu cos, que reaccionava immediatament a la substància.
-"L'estimulant està fent efecte. Ja comença a obrir els ulls. "-digué la mateixa veu.

Per fi vaig aconseguir articular paraula, tot i que els ulls es resistien a obrir-se del tot.
-Sóc viva?

Vaig escoltar rialles al meu voltant. Poc a poc vaig anar obrint les parpelles i vaig intuir un parell de formes al meu costat, difuminades contra la llum del sostre. No sabia on em trobava, però em sentia  surar en una pau immensa.

-Benvinguda de nou, Ona.

El Doctor Pavlichenko era una de les siluetes a contrallum. Ho sabia pel seu accent, però encara no aconseguia enfocar bé i les llums m'encegaven.

-Ho sento molt, senyoreta Ona. De debò. La vaig haver d'adormir, no em va deixar opció. Posava en risc la nostra supervivència. -L'altra veu era d'en Nanashi, tan educat com sempre.- Amb els seus crits no em podia concentrar i vaig haver-li d'injectar un somnífer. Em podrà perdonar?

Vaig obrir els ulls del tot i vaig veure el jove biòleg japonés dret davant meu, una mica capcot. Em dirigí una mirada suplicant, plena de penediment. Vaig assentir amb el cap al seu prec de comprensió i de perdó, mentre tractava d'incorporar-me a la llitera. El cos em pesava una tona, però un cop asseguda, em vaig deixondir del tot.
-On som?
En Nanashi s'assegué al meu cantó i m'atansà un got d'aigua.
-Som a l'infermeria de la base exterior. Han passat cinc hores des de l'administració del somnífer. Haurà de passar aquí la nit, doncs la resta de transports ja són de camí a la colònia. No podem tornar sense l'escorta militar.

-Com és que no hem mort, Nanashi?

No em podia creure que haguessim sobreviscut. La darrera imatge que recordava abans de la foscor absoluta, era aquella criatura amorfa de dimensions monstruoses apropant-se a l'híbrid a gran velocitat, i desapareixent de cop. Havia estat una visió terrorífica que segurament em provocaria malsons durant molt de temps.

-Com li vaig dir, quelcom estava afectant als sistemes elèctrics. Vaig deduir que si aconseguia allunyar la nau d'aquella zona, potser podria reiniciar el sistema i propulsar l'híbrid cap a la superfície. Vaig estar a punt de desmaiar-me de la calor i la tensió, però sabia que hi havia una oportunitat per sortir d'allà, i l'havia d'aprofitar. Vaig aconseguir controlar manualment els braços mecànics del vehicle i en tocar fons, vaig arrossegar-lo pel sòl fins a trobar una font hidrotermal. Això ens va salvar.
-Ens podriem haver cuit allà a sobre!
-Havia intentat comptar la freqüència de les emisions de vapor. Cada erupció era com el raig d'aigua d'un géiser. Inconstant i imprevisible, però amb una ejecció tan potent que podria empènyer l'híbrid cap al sostre d'aquella cambra. L'espai entre la xemeneia i l'esquerda era immens, però el pla va funcionar. La pressió del raig ens va fer espetegar contra les parets de l'esquerda, però immediatament es van activar els sistemes d'emergència. Quan ja erem a més de cent metres per damunt de la cambra es van encendre els llums. L'ascens va ser molt tranquil. Fins i tot vaig poder catalogar un parell d'espècies abans de sortir a la superfície, i vaig prendre noves mostres d'algues i roques.
-I jo dormint com una soca... -vaig mussitar amb recança.
-Li he estalviat un atac de cor, cregui'm. Estava molt trasbalsat. Pensi que vam estar a les fosques molta estona mentre arrossegava l'híbrid a la recerca d'una font. Imagini's la por que em feia caure en un altre abisme, o dins un sot en ebullició, o ser engolits per la criatura...

En recordar el monstre em vaig estremir.
-I el botcàmera?
-Estem fent una còpia dels seus arxius. Espero que això no la molesti.
-No hagués estat de més que s'em demanés permís, no?-vaig remugar.

No m'agradava gens que tafanegessin les meves coses. No tots els arxius eren d'aquell dia, ni tampoc tots eren d'interés científic, i per tant aquella intromissió em va semblar fora de lloc. No sabia quins arxius estarien descarregant. Havia emmagatzemat gran part dels arxius en un disc dur extern, però encara hi havien gravacions dels darrers dies. Allò vulnerava el meu dret a la privacitat.
-No s'amoini, he supervisat l'anàlisi dels arxius i només s'estàn copiant els datats d'avui -digué en Pavlichenko.
Havia oblidat la seva presència. Em vaig sentir incòmoda. Havia estat remenant les meves gravacions, i per tant, havia vist la nit de cap d'any i la meva petita escapada amb la Venus cap al terrat de la Casa. Esperava que això no li portés problemes a la noia.
No li podia retreure res a en Pavlichenko. El botcàmera no em pertanyia. Era propietat de la Fundació, i per tant, si el Doctor en volia fer ús, en tenia tot el dret. Era un membre important d'Alfa Humanis, tot i que vestís la bata de l'Aliança. No ho havia d'oblidar mai. Si volia conservar la feina i arribar lluny en la meva professió, havia de resignar-me i acceptar aquell escorcoll d'arxius.

Un infermer entrà a l'habitació amb una safata. Em duia el sopar. Eren unes farinetes. Vaig recordar que no havia menjat res en tot el dia i els budells em van grinyolar sorollosament. Encara no havia marxat l'infermer i ja me les havia acabat.

-Anem, Nanashi-digué en Pavlichenko.-Deixem descansar l'Ona. Deu estar cansada.
-Estic bé-vaig dir. Però la meva veu em traí, sonà feble i trencadissa.
-Bona nit, senyoreta Ona.

En Nanashi s'acomiadà des de la porta. Li vaig dir adéu amb la mà i em vaig deixar caure enrera, contra el matalàs de la llitera. Em vaig adormir gairebé a l'instant.

diumenge, 29 de gener de 2012

L'Abisme

L'híbrid es va submergir a les tèrboles aigües dels aiguamolls. Des d'on èrem veiem la immersió dels altres vehicles subaquàtics. En Pavlichenko anava donant instruccions a través del sistema de comunicacions. Al nostre voltant es va fer fosc a mesura que ens endinsavem cap a la profunda negror. En Nanashi va encendre els focus de l'híbrid en sentir l'ordre del Cap d'expedició. Començava l'exploració.
Cada parella tenia la seva àrea delimitada. El nostre quadrant estava situat a sobre d'una fissura rocallosa que desprenia una escalfor inusual, a 100 metres per sota de la superfície. El sistema de medició de l'híbrid calculava que la temperatura oscil·lava entre els 60 i els 100 graus centígrads. Això sorprenia molt al meu acompanyant, que demanà permís per descendir per l'esquerda fins trobar l'origen d'aquelles bombolles calents.
En Pavlichenko va donar llum verda a la petició del biòleg, sempre que el sonar no detectés cap element perillós a les rodalies. Al nostre voltant només veiem algues de colors brillants i bestioles fugisseres semblants als amfibis de la Terra. La fossa s'obria a sota nostre com una gran boca amb dents punxegudes. M'espantava que ens haguéssim de ficar allà dins, però en Nanashi semblava tan tranquil que vaig tractar de mantenir la calma i contagiar-me de la seva seguretat.
Durant el descens, la temperatura anava augmentant escalonadament. De tant en tant sentiem el pes de la pressió dins l'híbrid. La carcassa grinyolava i sentiem sorolls estranys. Grans bafarades de bombolles provocaven turbulències a l'estretor de la clivella, i feien trontollar el vehicle.

-No m'imaginava que els aiguamolls fossin tan profunds - vaig comentar, amb la veu tremolosa.
-No tingui por, Ona. -em tranquilitzà el meu company.- Aquest vehicle és de l'Exèrcit, resisteix la pressió i els impactes, les temperatures extremes i la radiació, i té un generador d'oxigen i un sistema d'evacuació per si de cas.
-És que sempre m'ha fet por estar sota l'aigua... Quan vaig a la platja, mai m'endinso gaire al mar. Em quedo allà on encara puc tocar de peus a terra, intentant fugir de les onades per por de ser arrossegada mar endins.
-La meva germana petita també és Thalassofòbica. El nostre oncle va desaparèixer durant el Tsunami d'Oamishirasato... Des d'aleshores no ha volgut apropar-se al mar, per que té por que l'engoleixi com va engolir el cos de l'oncle. -En Nanashi em va mirar amb tendresa, potser buscant en mi algun tret de la seva germaneta. - A la Terra hi ha abismes molt més profunds que aquest. Pensi que als oceans del planeta Mare fins fa poc encara quedaven indrets per descobrir. I és possible que encara en quedin, qui sap. Mai acabarem de catalogar totes les espècies existents. Se n'estan extingint a grapats, però també en deuen estar apareixent un munt de noves formes de vida.
-I a quina fondària està la fossa més profunda de la Terra? -vaig preguntar, més per mantenir la conversa que per curiositat.
-A uns 11000 metres sota l'Oceà Pacífic. Segons els nostres càlculs, la fondària dels aiguamolls és d'uns 2000 metres, sense comptar que poden haver-hi zones més profundes encara no detectades.

La pantalla de l'híbrid indicà que ja haviem superat els 200 graus centígrads. Allà dins no ho notavem, però l'entorn que ens envoltava devia ser un forn. No haviem tornat a veure algues ni animals des que haviem començat el descens. Una sacsejada forta va desestabilitzar la nau aquàtica i em vaig agafar amb força al braç d'en Nanashi. Li vaig clavar tan fort les ungles que va cridar del mal.
-Ho sento -vaig dir avergonyida.

Ell em va disculpar, fent-se fregues allà on li havia deixat les marques de les meves urpes.
-Ja som a 1900 metres. 300 graus centígrads. -Digué en Nanashi a través del comunicador.

No obtingué resposta d'en Pavlichenko, però no semblà amoinat.

-Com pot ser que les aigües estiguin calentes en comptes de glaçades, a aquesta fondària?
-Segurament trobarem la resposta més avall.
-Encara hem de baixar més??-vaig exclamar esgarrifada. M'imaginava que hi hauria un món totalment fosc amb esquerdes supurants de magma fos. Així és com devia ser l'infern, si és que existia.

De sobte vam deixar l'estretor de l'esquerda enrera i el vehicle va il·luminar un espai obert, sense cap paret propera que limités l'abast dels focus. El fons estava allà mateix, i tot i ser fosc, no hi havien escletxes de magma ni absència de vida. Ans al contrari, enormes coralls blancs s'estenien pel sòl i mostraven tonalitats llampants quan el focus els il·luminava. Entre ells s'obrien pas una mena de xemeneies rocoses, com estalagmites foradades d'on rajaven milions de bombolles de vapor sense parar.
-Allà tenim el motiu d'aquestes temperatures-assenyalà en Nanashi.

Una ombra gegantina es creuà davant els focus i s'allunyà entre els esculls de corall i les fonts hidrotermals.
-Que coi era allò?-vaig xiuxiuejar, feta un sac de nervis.
-Semblava un gran peix, o potser un gran amfibi... L'ha pogut gravar amb el botcàmera?
-Crec que sí.
-Perfecte, ens serà molt útil per catalogar-ho. Intenti gaudir, senyoreta Ona.

M'era difícil gaudir d'aquella situació. Hi havia un monstre gegant nedant a prop nostre i l'única sortida possible estava a més de 2000 metres més amunt. A més, m'havia començat a fer mal el cap, i em bategava el cor a la boca.

-Miri allà-digué el biòleg assenyalant una concavitat entre els coralls blancs.

Vaig fer un zoom al lloc que m'indicava. Milers d'estrelles aquàtiques, semblant a les de mar, formaven una xarxa de colors clars sobre el sòl. Es trepitjaven i es barrejaven, entreteixien formes asimètriques, s'arrossegaven unes a altres fins a quedar apilades en columnes de mil puntes. Era espectacular. Un éssers blaus diminuts suraven al voltant de les estrelles. Semblaven bombolles pàl·lides que agafaven embranzida amb l'alé de les xemeneies. Unes papallones transparents i filamentoses s'enganxaven als coralls. Els seu corrent sanguini era blau violaci i s'encenia amb cada batec d'ales. Em recordaven a les meduses marines. Les algues de color malva entapissaven la sorra blanca. I tots els colors es fonien en la negror quan el focus els abandonava. Volia gravar-ho tot alhora, veure-ho tot, estar-m'hi hores fins haver inspeccionat fins a l'últim racó. Em vaig adonar que estava gaudint, i vaig  intercanviar un somriure amb en Nanashi, que prenia mostres a través dels braços robòtics del vehicle.
-Com poden viure aquí, sense l'energia del Sol?
-Crec que sobreviuren gràcies a les fonts hidrotermals. A la Terra hi ha alguns indrets semblants a aquest, però sota del mar. Mai s'havia trobat cap ecosistema d'aquestes característiques en un ambient d'aigua dolça. Si no vaig errat, aquests essers obtenen l'energia del sulfur d'hidrogen i d'altres substàncies químiques que segurament només es poden trobar aqui. Comprovarem la composició de l'aigua quan tornem al laboratori.

En Nanashi va comprovar l'hora.
-Hem de marxar ja. Aquí estem incomunicats i en Pavlichenko és capaç d'enviar un equip de rescat si no tornem aviat.
Em va decebre haver de tornar tan d'hora.
-Hi tornarem? -li vaig preguntar.
-Depén del Cap d'expedició. Encara queda molt per descobrir, a Demèter.

Estavem a punt d'entrar a l'escletxa per la que haviem arribat, quan vam tornar a veure la figura immensa apropant-se a nosaltres. El vaivé de la corrent que provocava aquella criatura va balancejar l'híbrid. En Nanashi enfocà el focus principal cap on creia que es dirigia la bèstia. El gran cos fosc irradià ones de llum blava en ser encertat pel focus. No tenia una forma exacta, ni es podia descriure fàcilment. No podiem concretar si tenia potes, aletes, escates o punxes, perque anava mutant a cada segon. Era un esser esgarrifós, sense ulls, sense orificis, sense forma. Una gran masa fosca i llefiscosa que es movia veloç fugint de la llum. De sobte, va desaparèixer.
En Nanashi estava garratibat, amb els ulls esbatanats, prenent notes de veu amb paraules que per a mi no tenien cap sentit. En el precís instant en que anava a obrir la boca per preguntar-li què en pensava d'aquella cosa, les llums exteriors de l'híbrid es van fondre.

-Que ha passat? -vaig xisclar.
-No ho sé. Mantinguem la calma. De seguida s'encendràn les llums d'emergència.

Però no es van encendre. Els monitors es van apagar i els controls de comandament es van bloquejar.
-Alguna cosa està afectant el sistema central d'energia de l'híbrid. Intentaré activar el control manual.
-Comença a fer molta calor. -vaig dir, amb la suor corrent-me per la cara.
-El sistema de refrigeració també falla. No sé que deu estar passant. Acabaven de revisar les naus i estaven en perfectes condicions. No pot ser una avaria.
-Morirem aquí?-vaig xisclar. El pànic s'apoderà de mi i vaig començar a cridar i a plorar.
-Crec que aquella criatura ha provocat alguna mena d'alteració als sistemes elèctrics -vaig sentir que deia en Nanashi. -Ho sento, senyoreta Ona. Necessito que estigui en silenci per poder pensar amb claredat. Espero que ho entengui.

Vaig notar una fiblada a la pell i la veu d'en Nanashi s'anà enterbolint com les aigües que ens envoltaven. Els últims sons que vaig sentir s'esvaïren com si les paraules m'arribessin de molt lluny. Els ecos moriren dins meu i després no hi hagué res, només silenci, buit, foscor.

diumenge, 15 de gener de 2012

Segona Expedició Científica

El segon dia de l'any 2153 era D.Martis. Ja feia un mes sencer que haviem aterrat a Demèter. M'havia passat el primer dia de l'any meditant. I m'havia adonat de coses que m'havien passat per alt la nit abans. Com era possible que la Venus conegués l'existència de les Aullones? La darrera Lluna Nova havia estat abans de la nostra arribada. Que amaga la Comunitat Científica? És que ja hi eren, al planeta verd? Si era així, també els militars devien haver aterrat abans que els pretesos colonitzadors. Em preguntava si la Venus era conscient que m'havia donat una informació que segurament era confidencial. I si era així, si sabia que jo podria deduir quelcom d'això, per que ho feia? Que pretenia aconseguir, apart de farcir la meva imaginativa ment d'intrigues i especulacions? Pensava preguntar-li-ho quan estiguessim de nou a soles, però era possible que allò no tornés a succeir.

Aquella matinada m'esperaven a l'hangar. Com l'altra vegada, en Sergei conduí el vehicle que ens portava cap a l'hangar exterior, on canviariem de tipus de transport. Coneixia a alguns dels científics que ens acompanyaven. Hi havia en Nanashi Masuyo, el seu company asiàtic que tenia un nom impronunciable, el climatòleg de dubtosa educació de qui no en recordava el nom, i el Cap d'Expedició, el Doctor Pavlichenko. A la resta no els coneixia. Hi havia una dona molt pàl·lida, amb els cabells rossos extremament curts. En Pavlichenko me la va presentar com a Ingegärd Aslög, però els seus companys l'anomenaven Inger. Tenia els ulls estranys, de color gris quasi blanc amb una fina linia blava molt fosca encerclant l'iris. Sa mirada de llop era gèlida i immutable. Li vaig preguntar d'on era. La dona em va ignorar totalment. "Una altra maleducada, com el climatòleg", vaig pensar.
-Disculpi-la, senyoreta Ona. La nostra estimada companya Inger és sueca. -S'afanyà a aclarir en Nanashi. -I sordmuda.

Em vaig avergonyir d'haver-la prejutjat. Mai havia conegut cap sordmut. Quedaven ben pocs discapacitats a la Terra, des que la ciència havia avançat tant en el camp de les millores biòniques.
-Aleshores, com us comuniqueu amb ella?-vaig fer intrigada, activant el botcàmera.
-Per Intranet, amb connexió telepàtica. Encara que no li dona accès a tothom. És molt selectiva. -Respongué el climatòleg, visiblement molest per la presència del botcàmera. Em va sorprendre que fos ell qui em respongués. Fins aleshores només m'havia dedicat llargs silencis i mirades impertinents.

-I no vol operar-se ni afegir-se millores biòniques?
-Està en contra del Transhumanisme- digué en Nanashi.-Creu que els humans haurien d'acceptar com són per defecte i no intentar ser superiors a com els va fer la Natura.
-Bé, és una filosofia força interessant. Algun dia m'agradaria que m'ho expliqués ella mateixa amb més detall.
Vaig observar que mentre parlava em mirava els llavis. Quan vaig dir les darreres paraules, va assentir amb el cap i va deixar entreveure un lleu somriure extravagant, sense deixar de dirigir-me aquella mirada de glaç.

-Quina és la seva especialitat?
-És paleogeòloga. Una de les millors.

Això em va fer recordar a la geòloga que havia conegut a l'altra expedició. No la havia tornat a veure, ni tan sols a la festa de Cap d'Any. L'última vegada que l'havia vist, fou quan s'havia espantat dins les coves i s'havia ferit en caure a terra. La recordava tremolosa mentre se la enduien uns soldats cap a la base científica exterior.

-Com es troba la geòloga que vaig conèixer a l'altra expedició? -vaig preguntar.

Vaig captar la tensió a l'aire. Tothom havia emmudit i ningú em mirava als ulls, com si no m'haguessin escoltat...o no volguessin haver-me escoltat. El Doctor Pavlichenko va tallar aquell clima estrany amb una explicació improvitzada. En el seu to de veu s'hi podia copsar la mentida.

-La nostra companya ja es troba molt millor. Només van ser unes esgarrinxades sense importància.  Li diré que t'has interessat per la seva salut, si vols.
-D'acord. I que va ser el que la va espantar? Duia un bon ensurt a sobre -vaig insistir en el tema, sabent que estava furgant una nafra incòmoda per l'equip científic.
-La seva pròpia ombra. Es va interposar a la trajectòria d'un dels focus i quan es va girar es va trobar amb sa silueta movent-se. En aquell moment no va adonar-se que era la seva pròpia figura reflectida a la paret. És una mica beneita, pobra...
-Vaja, doncs es va esglaiar molt. No m'hagués imaginat mai que s'havia espantat d'una cosa tan ximple.

Era evident que la informació que m'estava donant en Pavlichenko era falsa. A la geòloga li havia succeït quelcom greu. Només calia mirar els rictus de preocupació dels seus companys quan havia tret el tema. Potser hagués cregut les paraules del Doctor si la resta de l'equip s'hagués mantingut impertèrrit. Però fins i tot a la noia pàl·lida li havia canviat la mirada. Vaig decidir que quan tornés al Cinc revisaria les imatges d'aquell dia a les coves. Potser el botcàmera havia gravat quelcom d'interés, alguna cosa que se li hagués escapat als meus ulls transhumans.

Per esvair aquell ambient enrarit, vaig canviar de tema.
-En que consistirà la expedició d'avui?

En Nanashi va ser l'únic que va fer-me cas. La resta anaven concentrats en seguir amb la vista la tanqueta militar que ens escortava.
-Durem a terme una exploració als aiguamolls. Estudiarem els ecosistemes subaquàtics. Prendrem mostres i analitzarem la potabilitat de l'aigua. Vol que compartim un híbrid, com a l'altra expedició?
-D'acord. Gràcies, Nanashi.

Em tranquilitzà saber que el meu company en aquella nova experiència no seria el misteriós Doctor Pavlichenko, ni tampoc el malcarat del climatòleg. La companyia de la Inger no m'hagués resultat incòmoda, però tampoc n'hagués tret el mateix profit que en podia treure amb en Nanashi. Ell almenys respondria els meus dubtes. Si més no, els que tenia permís per respondre.

Em va venir una cançoneta al cap. " Em trobaràs als aiguamolls, si em vols, si em vols"...

dijous, 12 de gener de 2012

Lluna Nova

No sabia on em duia la Venus. No la coneixia de res i estava molt sorpresa de la seva efusiva salutació i de la seva misteriosa invitació a seguir-la. Em va conduir pels passadissos de la Casa Demeterenca en direcció a l'ascensor privat. Jo la seguia a uns metres, en silenci, deixant-me endur pel balanceig hipnòtic dels seus malucs. Anava vestida amb un vestit massa curt, massa arrapat, massa provocatiu. Era impossible no mirar-la de dalt a baix amb desig, doncs era una dona irresistible. Quan es girava a mirar-me, sovint m'enxampava amb els ulls en un lloc indegut. Això em feia ruboritzar i aleshores accelerava el pas per posar-me a la seva alçada. No gosava gairebé mirar-la als ulls, doncs m'havia envaït una timidesa extrema que m'impedia actuar amb normalitat.
La científica va introduir una clau d'accés al monitor de l'ascensor. Les portes s'obriren i es va fer a un cantó per deixar-me passar. El bot-càmera em seguia a menys de mig metre, levitant al meu costat com un satèl·lit estàtic. Em va sobtar que la biòloga tingués accés a les zones restringides de la Casa de Demèter sense ser membre de la Fundació Alfa Humanis. Em vaig preguntar com era possible que es conegués tan bé l'edifici si vivia a la base científica i no visitava mai la colònia.

-Ara ja puc saber on anem? -Li vaig preguntar intrigada.
-Paciència, de seguida arribarem.
-Em moro de curiositat...
-Et prometo que no t'en penediràs d'haver-me acompanyat.

L'ascensor va obrir-se a la planta superior i vam sortir a la gran terrassa circular. Era nit tancada. Estavem soles sota la immensa cúpula transparent de la colònia. Els estels refulgien llunyans com milers d'ulls brillants que ens observaven gronxant-se en la foscor infinita de la nit. La Lluna Blava no hi era enlloc, però aquell cel no la necessitava per ser bell.
No entenia que hi feiem allà. Per un moment em vaig fer vanes il·lusions amb la idea de que la Venus sentís quelcom semblant per mi. Potser ella també havia sentit fiblades en veure'm per primer cop. Però sabia que estava somiant desperta i vaig tractar d'actuar com si no sentís res per ella, com si fos qualsevol nova coneixença que no m'inspirés res més que curiositat.

-T'he portat aqui perque puguis gravar una cosa molt especial.
-Quina cosa?-vaig fer una mica decebuda. La científica no es sentia atreta per mi. Només m'havia dut allà per satisfer la meva fam professional.
-Les nits de lluna nova surten a volar les "Aullones".
-Que són?
-L'"Avis Lepidoptera Noctua" , és una mena d'au nocturna amb característiques semblants a les de les papallones. T'he portat la fitxa completa per si la vols incloure al teu reportatge.
-Quin detall... Moltes gràcies.
-Fa just un cicle lunar que els radars de la base exterior van detectar molt moviment per sobre de la colònia. L'Aliança va enviar una patrulla de soldats a comprovar de que es tractava, però no van veure res. Van dirigir els focus de la caserna cap al cel i els van descobrir. Sense llum no es poden distingir. Per sota són totalment negres, i quan volen són silencioses com la mort. La veritat és que són animals molt tètrics. Ja ho veuràs.
-I com les podrem veure nosaltres?
-Activaré els focus de la terrassa durant mig minut. Has d'estar preparada per captar les imatges, perque quan les toqui la llum s'esveraràn. En pocs segons s'hauran enlairat molts metres amunt i no les tornarem a veure fins la propera lluna nova, si és que no migren a una altra zona més fosca. Així que avisa'm quan el botcàmera estigui llest.
-No ha deixat de gravar en cap moment, ja està preparat.
-Perfecte. Que es faci la llum!

La Venus dirigí un gran focus cap al cel, fent un gran esforç per mantenir-lo ferm. Aleshores l'activà i l'obscuritat es fragmentà en milers d'ombres retallades entre la foscor i la llum. Les criatures havien embogit i s'empaitaven les unes a les altres per fugir de la claror. Les més properes udolaven planyívolament quan la llum se'ls apropava. Era un so esgarrifós i feia venir mal de cap.
L'aspecte de les aullones era espaordidor. Entre tota sa negror destacava el rostre de l'au, que era com una màscara blanca amb un bec llarg també blanc, enmarcant uns grans ulls negres enfonsats. Em recordava a les sinistres caretes que portaven els metges de fa segles quan havien d'entrar en contacte amb malalts de pesta.
Però amb la llum també vam poder veure el cantó bell de l'au. Per sobre no era negra sino verda i poseïa dos parells d'ales membranoses com les papallones. Les seves extremitats emplomallades aletejaven en un caos de guspires maragdes. Semblaven quetzals gegants. Era una visió espectacular.

Els udols foren minvant a mesura que s'allunyaven, i el silenci absolut regnà de nou quan la llum del focus s'apagà de cop. La Venus em clavava una mirada encesa d'emoció.
-Que t'ha semblat?
-Ha sigut màgic. No tinc paraules. No sé com agraïr-te que hagis compartit aquest moment amb mi. -Vaig respondre sincerament.
-Si vols, sempre que hi hagi algun esdeveniment així, et puc avisar a través d'Intranet. 
-De debò? M'encantaria!

La Venus s'estirà en una gandula i fità el firmament. Els seus ulls brillaven enmig de la penombra. M'esguardà un instant i semblà que em volgués dir quelcom, però l'ombra del dubte llampeguejà a la seva mirada i les paraules no arribaren a nèixer. El cor em martellejava en aquell rar silenci.
Vaig recordar els consells de la Tau. La seva veueta s'em ficà al cap. "Viu la vida. Gaudeix. Deixa les pors de banda. Llença't. "

Però no volia espatllar aquell moment, volia que vinguessin més moments com aquell fins que trobés l'instant adient. Si es desfeia l'encanteri abans d'hora, mai més hi hauria màgia.
"No parlis si el que diràs no és més bell que el silenci" , em vaig dir.

La Venus s'incorporà i m'agafà del braç amb suavitat.
-Tornem a la festa? Si en Pavlichenko s'adona que no hi sóc em posarà un xip de seguiment.

Se li va dibuixar un somriure entremaliat. Semblava una nena que acabés de fer una gran malifeta.

Vam tornar a la Sala de Celebracions i allà la vaig perdre de vista. Em va semblar que algú em cridava, i quan em vaig adonar, ella ja no hi era. La vaig buscar, però no va tornar a aparèixer, i al cap d'una estona vaig marxar cap al Cinc, amb les sabates de taló a les mans i el cap ple de pardals.

diumenge, 8 de gener de 2012

El Ball

El sopar havia estat molt lleuger, compost de plats lleugers i molt nutritius. Em va agradar especialment el formatge de soja adobat amb espècies picants i herbes boscanes.
Les postres consistiren en uns pastissets de menta farcits d'una melmelada misteriosa.  Era dolça però tenia un gust raríssim, i a taula tothom tractava d'endevinar quins n'eren els ingredients. La incògnita no es resolguè fins que els cuiners ho revelaren. Aleshores tothom callà i escoltà amb atenció, doncs acabavem de tastar la primera fruita comestible del nostre planeta. Hi hagué una mica de por i vaig sentir que algú feia basques al fons de la sala. A mi també em va neguitejar una mica haver empassat quelcom estrany. Esperava que el meu organisme estigués preparat per digerir-ho. Per tranquilitzar els comensals, un nutricionista i un científic especialitzat en fitologia van explicar els efectes beneficiosos d'aquell fruit per l'esser humà. L'havien investigat a consciència i n'havien fet moltes proves fins estar segurs que no seria nociu pels colons.
La fruita s'anomenava "Prunucydonia", i semblava un codony amb textura de cirera. Per fora era blanc i per dins d'un blau intens.

Costava d'entendre res per sobre del rebombori que feien el centenar de converses paral·leles que ens envoltaven. A la meva dreta seia un demeterenc que encara no coneixia. Estava molt abstret amb el seu plat, i no semblava tenir cap interés en relacionar-se amb la resta de comensals. A la meva esquerra hi havia un dels operaris de neteja d'habitacles. Era molt xerraire, però em feia sentir incòmoda quan em mirava. Els seus ulls anaven directes cap al meu escot. Li parlava als meus pits com si aquests poguessin respondre-li alguna cosa. Només em treia els ulls de sobre per mirar el seu plat i punxar un bocí del que fos. Després tornava a clavar-me la mirada lasciva i continuava amb la seva xerrameca. No explicava res que m'interessés, només tafaneries del que veia i escoltava als habitacles. Em vaig alegrar que no fos l'operari que neteja el Cinc. Espero que els altres siguin més discrets.
La Tau i la Bintou feien manetes i de tant en tant s'enrecordaven que jo també existia i m'explicaven algun acudit o anècdota dels darrers dies.
El sopar de Cap d'Any va culminar amb un gran brindis. Els colons brindàrem amb aigua o amb suc de fruites, ja que l'alcohol era prohibit a la colònia. Estava segura però, que els alts càrrecs disposaven d'ampolles d'alcohol i altres privilegis a les seves cambres.
Tothom va abandonar els seients i es va dirigir al centre de la sala, on s'havia habilitat la pista de ball. Jo volia romandre al meu lloc, però en Díaz, que així s'anomenava l'operari de neteja, m'estava fent canviar d'idea. En aquells moments m'explicava els seus origens castellans, que m'importaven ben poc. Em feia mandra empescar-me una excusa per defugir-lo, així que el vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig marxar darrera les meves amigues, fent veure que m'havien convidat a ballar.

De nou em vaig concentrar en la recerca de la persona que esperava veure aquella nit. Hi havia un munt de dones boniques i d'homes atractius al meu voltant, però cap d'aquelles persones em despertava el mateix neguit que la Venus. La música festiva estava massa alta pel meu gust i m'atabalava entre tanta gent giravoltant a tot arreu. Les meves amigues havien desaparegut, així que vaig tractar de relacionar-me amb els altres coneguts per gaudir de la nit en comptes d'amargar-me per l'absència de la Venus.
En Nanashi Masuyo, un dels biòlegs que havia conegut a la primera expedició, em va saludar des d'un racó de la sala. El vaig anar a trobar. Anava tan mudat que no l'havia reconegut de lluny.
-Em concedeix aquest ball, senyoreta Ona?- em digué amb el millor dels seus somriures.

La seva forma de parlar, tan educada i en part arcaica, em feia gràcia. Poques persones m'havien tractat de "vostè". Aquesta manera de dirigir-se a la gent havia caigut en desús feia temps, i només s'utilitzava entre gent adinerada de classe superior o de llinatge antic.

Vaig acceptar el ball, tot i que no sabia com es ballava aquell ritme que sonava. Era una mena de NeoFresh alternatiu, ni lent ni ràpid. Ballable, però no cantable. Mai m'ha fet el pes la música creada amb instruments electrònics. No sé que li troben a les veus robòtiques ni als efectes dels sintetitzadors.
En Nanashi va respectar el meu espai en tot moment i vam ballar a una distància prudent l'un de l'altre. Era tot un cavaller. Al meu voltant veia com els altres ballarins es grapejaven sense miraments, i en alguna ocasió també vaig veure alguna plantofada ben clavada. Quan acabà la cançó vam anar a seure i xerrar. Em temptava la idea de preguntar-li per la Venus. Al cap i a la fi, eren companys i segur que sabia on era. Però  em vaig contenir i li vaig preguntar pels avenços científics i les noves descobertes. Em respongué que m'ho explicaria tot a la següent expedició, que seria al cap de pocs dies. Aleshores em picà la curiositat d'un tema que no se m'havia acudit encara.

-S'han trobat restes proteanes, a Demèter?-li vaig preguntar.

Ell negà amb el cap. No hi havia cap senyal que indiqués que a Demèter hi havia hagut vida intel·ligent abans de l'arribada dels humans. Estava esperançat però, en que trobariem aviat més planetes amb estructures proteanes, com a Mart.

-Vaja, estàs enlluernadora, Ona. -Vaig sentir que deien darrera meu.
Em vaig girar i em vaig trobar amb l'inesperat somriure de la científica que em robava el son. 
Em vaig quedar glaçada sense saber com respondre al seu afalac, mentre sentia com  m'envermellien les galtes.
-Tu també estàs encisadora, Venus.
 El cor m'embogí com si fos el primer cop que la veia.
-Em permets que et robi la companyia, Masuyo? -li digué la noia al seu company de feina.
Ell va fer un gest d'assentiment i la Venus m'arrossegà cap a la sortida. Em va estranyar que no ens seguís el seu goril·la.
-On anem?-li vaig preguntar, intrigada.
-Ja ho veuràs quan hi arribem- diguè, picant-me l'ullet.

Nit de Cap d'Any

Durant el sopar, els principals caps de la colònia ens van dedicar unes paraules. Vaig encendre el bot-cam (bot-càmera) i el vaig enviar a gravar de prop cadascuna de les intervencions. Ja feia temps que tothom s'havia acostumat a l'aparell rodó que surava sempre al meu voltant, així que aquella nit gairebé ningú es sorprenia de la seva presència i de les seves anades i tornades per sobre dels caps.
El primer a parlar fou en Hendrik Bildhauer, Director de la Fundació Alfa Humanis a Demèter. Lluïa ufanós l'emblema de la Fundació, brodat en plata al pit de la camisa.
Es va dirigir a tota la població de la colònia sense deixar de somriure en cap moment. Es notava molt que recitava les paraules tal com li havien dictat des d'algun despatx de la Terra. Tot i així, el seu discurs va complaure els assistents, que l'aplaudiren amb entusiasme.
El Doctor Pavlichenko, el Cap dels Científics de l'Aliança, no va pronunciar un discurs tan inspirador, però la seva espontaneïtat fou ben acollida. Al cap i a la fi, els dos caps demeterencs havien expressat el mateix amb diferents paraules.
Es resumia tot en un munt de lloances i agraïments cap a les dues grans corporacions que havien fet possible la colonització del planeta, o sigui, la Fundació A.H. i l'Aliança. També enaltien els demeterencs pel seu valor i elogiaven la gran passió amb que duien a terme les seves tasques cadascuna de les persones que feien que Demèter fos un Nou Món Feliç.
El bot-cam va captar un comentari fora de lloc provinent de darrera d'en Pavlichenko. Tot i que fou un xiuxiueig, les paraules sonaren clares i inconfusibles, i anaven dirigides al Doctor.
" Vagi enllestint. Ja s'han llepat prou les tites per avui. Ja es podran vanagloriar en la intimitat quan estiguin solets. "
L'home que les pronunciava duia l'uniforme militar de l'Aliança. La seva mirada de menyspreu i el seu to despectiu no passaren inadvertits a en Bildhauer, tot i que el greuge anava dirigit a en Pavlichenko. Si al Doctor li molestà, no ho mostrà en cap moment i continuà amb el seu panegíric a les corporacions.
Em vaig adonar que anava abillat amb un frac negre que deixava entreveure una camisa blanca amb ambdós símbols brodats al pit, fonent-se l'un amb l'altre. Això em va sobtar molt i aleshores vaig recordar que en Pavlichenko duia la bata grissa d'Alfa Humanis i viatjava a l'Argonauta, quan la resta de l'equip científic viatjava amb les naus militars de l'Aliança.
Com que tenia a la Bintou ben a prop, li ho vaig comentar.
-Em pensava que els científics eren només de l'Aliança.
-Ho són. No se sap perque, però en Pavlichenko és una de les grans inversions de la Fundació. L'Aliança i la Fundació van arribar a un acord perque fos ell el Cap Científic. Deu tenir algun contacte important a les altes esferes. No és un cas aïllat. Hi ha molta gent endollada a Demèter.

Vaig memoritzar-ho tot a l'omnieina, esborrant la font d'informació per no perjudicar la Bintou. Tampoc sabia si eren dades fiables o si tenien cap importància, però no estava de més emmagatzemar-les.

El darrer a parlar fou el Capitost Militar de l'Aliança. Em va sorprendre molt comprovar que era el mateix home desdenyós que havia fet escarn dels altres Caps. Fins aleshores no l'havia vist mai, o no m'hi havia fixat. Vaig pensar que seria interessant entrevistar-lo, però segurament no em concediria cap cita, a menys que algú d'Alfa Humanis intercedís per mi.
En Kenneth Patterson era un home seriós i de poques paraules. Tan sols va desitjar un Bon Any Nou per a tota la colònia, i s'acomiadà fermant-se i posant-se la mà al pit, on duia l'emblema d'or de l'Aliança, brillant enmig de dotzenes de condecoracions.

-Que fred.-Vaig dir.-Sempre és així?
-Sí. És molt estricte. Porta la disciplina fins els límits i exigeix que tots els seus soldats segueixin les seves ordres a la perfecció. L'errada més petita pot ser castigada amb el suplici més gran.

Una ombra emboirà la mirada de la Bintou, que callà de sobte, potser recordant algun d'aquests càstigs que esmentava.

-Quin home tan dur. Jo em tornaria boja si l'haguès de sofrir. -Digué la Tau, abraçant la seva xicota amb gest tendre.
-Alguns l'anomenen "Cor Glaçat" d'amagat -continuà la noia soldat - perque sembla ben bé que no senti cap mena d'emoció humana. Té fama de ser un home despiatat. Però jo vull creure que és només un paper que li fan representar.
Un líder ha de ser fort, ha d'imposar-se, ha de semblar cruel i infondre por. Així els seus subordinats sempre l'obeïran, i s'ho pensaran dos cops abans de desertar.
-Tot i aquest caràcter tan gèlid, veig que desperta molta admiració entre els teus companys.
-Inspira molt respecte.-Respongué la Bintou.-És un veterà de l'última guerra a la Terra. Va sobreviure a la Batalla de Yakutsk. La meitat de la seva companyia va ser abatuda en menys d'una setmana, però ell va aconseguir arribar a la base enemiga sense ser detectat. Va restar sol a la neu durant tres dies, dormint al ras i bebent gel, a 40 graus sota zero. Els satèl·lits no trobaven l'emplaçament exacte de la base, i per tant, no es podia atacar amb míssils pel gran risc d'afectar la zona de refugis civils. En Patterson, que en aquells temps era capità, es va esmunyir per la reraguàrdia, fent túnels sota la neu com un lèmming. Va entrar en un búnquer enemic sense més armes que les seves mans i va trencar-li el coll a l'operari de comunicacions. Aleshores va enviar una senyal per ràdio a la freqüència de la seva companyia, delatant així la posició enemiga. Els satèl·lits van iniciar el compte enrera per enviar els míssils. En Patterson es va arrossegar sigilosament cap a les afores de la base enemiga i va aconseguir sortir del perímetre d'impacte just a temps. Les tropes amigues el van trobar mig enterrat sota la neu, amb una hipotèrmia molt greu i els dits dels peus totalment glaçats. Li van haver d'amputar tots aquells dits i canviar-los per pròtesis biòniques. Quan es va recuperar, el van ascendir a Tinent Coronel i el van condecorar i homenatjar com a Heroi Internacional.

-Un heroi de guerra com a Cap de les Forces Colonials de Demèter. Un home d'acció es deu avorrir molt, aqui. -Vaig dir, reflexionant sobre el que m'acabava d'explicar la Bintou. -No conec gaire la história bèl·lica del nostre segle... Que va causar aquella guerra?

-Hi hagueren moltes raons de pes,  però la principal fou el conflicte territorial entre Sibèria i Rússia. Sibèria es volia independitzar, i Rússia no volia perdre les grans mines d'or i diamants de la República de Sakhà. Com sempre, els americans hi van voler dir la seva, i van aliar-se amb els Siberians.

Jo era molt petita quan succeí tot allò i no ho recordava. Tampoc a l'escola ens van parlar mai d'aquella guerra. La violència al nostre segle és motiu de vergonya per a totes les cultures, i per això hi havia tanta ignorància sobre la última guerra. Preferiem creure que era un fet del segle passat. Però allà hi havia un testimoni vivent, i no semblava pas una persona pacífica dels nostres temps, sino un home amargat ancorat en el passat.

Per megafonia es va anunciar que els plats del sopar ja estaven disponibles a la barra d'auto-servei principal. Vam agafar lloc a la cua per recollir les nostres safates. Cercava entre la gent aquella mirada que m'havia captivat feia poc temps. La sala era plena a vessar i m'era impossible trobar-la entre tants rostres maquillats. Potser no havia vingut. Vaig tornar a la taula amb la safata fumejant entre les mans. La Tau i la Bintou seien al meu davant. Estaven menjant-se l'una a l'altra mentre se'ls refredava el sopar, i jo em distreia intentant endevinar els ingredients del primer plat, una exquisida sopa calenta. Hi havia música ambiental per amenitzar la vetllada. En aquells moments sonava una simfonia desconeguda per a mi, d'estil clàssic. De sobte s'interrompé la simfonia, com si l'arxiu s'hagués bloquejat, i sonà un altre tipus de música durant uns segons. Era un estil semblant al grunge i la lletra era en català, cosa que em va sorprendre. No hi vaig parar molta atenció a la melodia, però la tornada es repetia molts cops seguits i se'm va enganxar. Deia quelcom així: " Em trobaràs als aiguamolls, si em vols, si em vols."
Després, es va tallar en sec i tornà a sonar la simfonia clàssica. Ningú més semblà adonar-se del canvi sobtat. Potser la meva solitud em feia més sensible als canvis del meu entorn. Fos com fos, em vaig passar tot el sopar amb aquella cançoneta dins el cap. I encara ara quan hi penso, se'm torna a enganxar.
"Em trobaràs als aiguamolls, si em vols, si em vols...".

dilluns, 2 de gener de 2012

2153 de l'Era Comuna

Un nou any. Encetar-ho a un planeta verge ha sigut molt especial per a mi. Podria explicar directament com va ser l'expedició que vaig fer a l'exterior, però abans vull deixar constància dels esdeveniments dels darrers dies de l'any 2152. Especialment de la Nit de Cap d'Any.

M'havia fet fer un vestit de gala per a l'ocasió. Era una festa especial, el primer cap d'any a Demèter, i per tant, volia que fos una vetllada única i inoblidable. El sastre va encertar totalment el tipus de roba que volia dur. Era un vestit llarg sense mànigues, m'arribava fins una mica més avall dels genolls, que quedaven al descobert quan m'asseia. La tela era molt lleugera, amb vetes semitransparents a l'esquena. Em sentia com si fos nua.
L'havia triat de color turquesa, amb brillants reflexos porpres. Era un teixit camaleònic i variava de tonalitat segons la llum de l'entorn. L'escot era extremament pronunciat. Mai m'havia agradat mostrar massa carn, però he d'admetre que em vaig sentir molt segura de mi mateixa lluint les meves corves. Havia llogat unes sabates de taló d'agulla a la sabateria. Els talons eren retràctils i els podia adaptar a l'alçada que desitjés fer, però eren les sabates més incòmodes que m'he calçat en tota la vida. El seu creador o creadora devia ser un/a fetitxista del patiment femení.
Gairebé no sabia caminar amb allò i vaig haver de practicar uns quants dies per no fer el ridícul ni trencar-me una cama. El mal d'esquena que em provocava anar de puntetes tantes hores no es guaria amb el repòs ni amb els massatges del fisio-robot del gimnàs.
El matí de Cap d'Any vaig anar a la perruqueria per primer cop des que era a Demèter. Sempre havia dut els cabells curts, per higiène i comoditat. I també per mandra. No tinc traça per pentinar-me, i preferia fer-me una cua o rapar-me que perdre el temps intentant fer-me filigranes al cap. A Demèter m'havien crescut els cabells. Feia molt que no els duia tan llargs. M'arribaven als muscles. L'estilista em va fer un recollit molt laboriós. A una banda del cap em va unir tots els cabells en una sola trena des del front fins al clatell. L'altra banda del cap conservava tots els cabells lliures, que em queien fent ones cap a l'esquena. Era molt còmode, i quan em vaig veure al mirall em vaig sorprendre molt. L'estilista em digué que aquell estil s'anomenava "Dualitat" i que representava la dona senzilla i complexa alhora. Allò m'esqueia. Després de pentinar-me em van maquillar a joc amb el vestit que lluiria. Quan van acabar i vaig veure el meu reflex al mirall, vaig quedar bocabadada. No semblava jo! Estava impressionada de mi mateixa. Em vaig fer algunes fotos per enviar-les a la meva familia. Segurament s'emocionarien de veure'm tan engalanada, si és que m'hi reconeixien.

Havia quedat amb la Tau al seu habitacle. Quan vaig arribar però, la vaig enxampar a la dutxa en un moment íntim amb la seva xicota, i vaig marxar ruboritzada. Al cap d'una estona hi vaig tornar, encara amb les galtes envermellides per la vergonya del que havia presenciat. Ambdues ja s'havien abillat per a la festa. En veure'm van quedar-se ben parades i van fer-me una ovació que em va plaure molt.

Era força d'hora, i la improvitzada Sala de Celebracions de la Casa de Demèter s'anava omplint a poc a poc. La gent prenia seient al voltant de les llargues taules del menjador comú, que aquella nit s'havia transformat en una gran sala de festes. Ensumant l'ambient s'em barrejaven als narius tota mena d'olors incompatibles. La flaire deliciosa del sopar, els perfums cars d'alguns demeterencs, la suor d'algun convidat poc pulcre...
A diferència de les altres festes colonials, aquella nit no hi faltaria ningú. Fins i tot els científics i militars de l'Aliança sortirien del seu cau i assistirien a la celebració del Nou Any amb la resta de colons. Em va estranyar molt que no ho celebressin al seu Club Privat, però la Bintou deia que era una nit important per a tothom i que almenys un cop a l'any era bo fomentar la germanor entre la gent de la F.A.H. i l'Aliança.
M'ho havia dit feia pocs dies. De seguida vaig entendre que aquella nit veuria a algú a qui gairebé havia aconseguit oblidar.
Vaig ser un mar de dubtes els dies previs a la festa. L'Ona valenta frisava per tornar-la a veure. L'Ona covarda temia aquell retrobament. No sabia si quedar-me al Cinc per no despertar de nou el meu cantó romàntic, o si anar a la festa i emprar totes les meves armes de seducció, deixant via lliure als meus instints.
No havia pensat gaire en la Venus els darrers dies, i em pensava que ja no sentia res per ella. Però fou saber que la veuria de nou, i el cor se'm va accelerar de cop. Vaig decidir que deixaria fluir els meus sentiments. L'atzar ja triaria per mi el que succeís aquella nit.