El Ball

El sopar havia estat molt lleuger, compost de plats lleugers i molt nutritius. Em va agradar especialment el formatge de soja adobat amb espècies picants i herbes boscanes.
Les postres consistiren en uns pastissets de menta farcits d'una melmelada misteriosa.  Era dolça però tenia un gust raríssim, i a taula tothom tractava d'endevinar quins n'eren els ingredients. La incògnita no es resolguè fins que els cuiners ho revelaren. Aleshores tothom callà i escoltà amb atenció, doncs acabavem de tastar la primera fruita comestible del nostre planeta. Hi hagué una mica de por i vaig sentir que algú feia basques al fons de la sala. A mi també em va neguitejar una mica haver empassat quelcom estrany. Esperava que el meu organisme estigués preparat per digerir-ho. Per tranquilitzar els comensals, un nutricionista i un científic especialitzat en fitologia van explicar els efectes beneficiosos d'aquell fruit per l'esser humà. L'havien investigat a consciència i n'havien fet moltes proves fins estar segurs que no seria nociu pels colons.
La fruita s'anomenava "Prunucydonia", i semblava un codony amb textura de cirera. Per fora era blanc i per dins d'un blau intens.

Costava d'entendre res per sobre del rebombori que feien el centenar de converses paral·leles que ens envoltaven. A la meva dreta seia un demeterenc que encara no coneixia. Estava molt abstret amb el seu plat, i no semblava tenir cap interés en relacionar-se amb la resta de comensals. A la meva esquerra hi havia un dels operaris de neteja d'habitacles. Era molt xerraire, però em feia sentir incòmoda quan em mirava. Els seus ulls anaven directes cap al meu escot. Li parlava als meus pits com si aquests poguessin respondre-li alguna cosa. Només em treia els ulls de sobre per mirar el seu plat i punxar un bocí del que fos. Després tornava a clavar-me la mirada lasciva i continuava amb la seva xerrameca. No explicava res que m'interessés, només tafaneries del que veia i escoltava als habitacles. Em vaig alegrar que no fos l'operari que neteja el Cinc. Espero que els altres siguin més discrets.
La Tau i la Bintou feien manetes i de tant en tant s'enrecordaven que jo també existia i m'explicaven algun acudit o anècdota dels darrers dies.
El sopar de Cap d'Any va culminar amb un gran brindis. Els colons brindàrem amb aigua o amb suc de fruites, ja que l'alcohol era prohibit a la colònia. Estava segura però, que els alts càrrecs disposaven d'ampolles d'alcohol i altres privilegis a les seves cambres.
Tothom va abandonar els seients i es va dirigir al centre de la sala, on s'havia habilitat la pista de ball. Jo volia romandre al meu lloc, però en Díaz, que així s'anomenava l'operari de neteja, m'estava fent canviar d'idea. En aquells moments m'explicava els seus origens castellans, que m'importaven ben poc. Em feia mandra empescar-me una excusa per defugir-lo, així que el vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig marxar darrera les meves amigues, fent veure que m'havien convidat a ballar.

De nou em vaig concentrar en la recerca de la persona que esperava veure aquella nit. Hi havia un munt de dones boniques i d'homes atractius al meu voltant, però cap d'aquelles persones em despertava el mateix neguit que la Venus. La música festiva estava massa alta pel meu gust i m'atabalava entre tanta gent giravoltant a tot arreu. Les meves amigues havien desaparegut, així que vaig tractar de relacionar-me amb els altres coneguts per gaudir de la nit en comptes d'amargar-me per l'absència de la Venus.
En Nanashi Masuyo, un dels biòlegs que havia conegut a la primera expedició, em va saludar des d'un racó de la sala. El vaig anar a trobar. Anava tan mudat que no l'havia reconegut de lluny.
-Em concedeix aquest ball, senyoreta Ona?- em digué amb el millor dels seus somriures.

La seva forma de parlar, tan educada i en part arcaica, em feia gràcia. Poques persones m'havien tractat de "vostè". Aquesta manera de dirigir-se a la gent havia caigut en desús feia temps, i només s'utilitzava entre gent adinerada de classe superior o de llinatge antic.

Vaig acceptar el ball, tot i que no sabia com es ballava aquell ritme que sonava. Era una mena de NeoFresh alternatiu, ni lent ni ràpid. Ballable, però no cantable. Mai m'ha fet el pes la música creada amb instruments electrònics. No sé que li troben a les veus robòtiques ni als efectes dels sintetitzadors.
En Nanashi va respectar el meu espai en tot moment i vam ballar a una distància prudent l'un de l'altre. Era tot un cavaller. Al meu voltant veia com els altres ballarins es grapejaven sense miraments, i en alguna ocasió també vaig veure alguna plantofada ben clavada. Quan acabà la cançó vam anar a seure i xerrar. Em temptava la idea de preguntar-li per la Venus. Al cap i a la fi, eren companys i segur que sabia on era. Però  em vaig contenir i li vaig preguntar pels avenços científics i les noves descobertes. Em respongué que m'ho explicaria tot a la següent expedició, que seria al cap de pocs dies. Aleshores em picà la curiositat d'un tema que no se m'havia acudit encara.

-S'han trobat restes proteanes, a Demèter?-li vaig preguntar.

Ell negà amb el cap. No hi havia cap senyal que indiqués que a Demèter hi havia hagut vida intel·ligent abans de l'arribada dels humans. Estava esperançat però, en que trobariem aviat més planetes amb estructures proteanes, com a Mart.

-Vaja, estàs enlluernadora, Ona. -Vaig sentir que deien darrera meu.
Em vaig girar i em vaig trobar amb l'inesperat somriure de la científica que em robava el son. 
Em vaig quedar glaçada sense saber com respondre al seu afalac, mentre sentia com  m'envermellien les galtes.
-Tu també estàs encisadora, Venus.

 El cor m'embogí com si fos el primer cop que la veia.
-Em permets que et robi la companyia, Masuyo? -li digué la noia al seu company de feina.
Ell va fer un gest d'assentiment i la Venus m'arrossegà cap a la sortida. Em va estranyar que no ens seguís el seu goril·la.
-On anem?-li vaig preguntar, intrigada.
-Ja ho veuràs quan hi arribem- diguè, picant-me l'ullet.