dilluns, 2 de gener de 2012

2153 de l'Era Comuna

Un nou any. Encetar-ho a un planeta verge ha sigut molt especial per a mi. Podria explicar directament com va ser l'expedició que vaig fer a l'exterior, però abans vull deixar constància dels esdeveniments dels darrers dies de l'any 2152. Especialment de la Nit de Cap d'Any.

M'havia fet fer un vestit de gala per a l'ocasió. Era una festa especial, el primer cap d'any a Demèter, i per tant, volia que fos una vetllada única i inoblidable. El sastre va encertar totalment el tipus de roba que volia dur. Era un vestit llarg sense mànigues, m'arribava fins una mica més avall dels genolls, que quedaven al descobert quan m'asseia. La tela era molt lleugera, amb vetes semitransparents a l'esquena. Em sentia com si fos nua.
L'havia triat de color turquesa, amb brillants reflexos porpres. Era un teixit camaleònic i variava de tonalitat segons la llum de l'entorn. L'escot era extremament pronunciat. Mai m'havia agradat mostrar massa carn, però he d'admetre que em vaig sentir molt segura de mi mateixa lluint les meves corves. Havia llogat unes sabates de taló d'agulla a la sabateria. Els talons eren retràctils i els podia adaptar a l'alçada que desitjés fer, però eren les sabates més incòmodes que m'he calçat en tota la vida. El seu creador o creadora devia ser un/a fetitxista del patiment femení.
Gairebé no sabia caminar amb allò i vaig haver de practicar uns quants dies per no fer el ridícul ni trencar-me una cama. El mal d'esquena que em provocava anar de puntetes tantes hores no es guaria amb el repòs ni amb els massatges del fisio-robot del gimnàs.
El matí de Cap d'Any vaig anar a la perruqueria per primer cop des que era a Demèter. Sempre havia dut els cabells curts, per higiène i comoditat. I també per mandra. No tinc traça per pentinar-me, i preferia fer-me una cua o rapar-me que perdre el temps intentant fer-me filigranes al cap. A Demèter m'havien crescut els cabells. Feia molt que no els duia tan llargs. M'arribaven als muscles. L'estilista em va fer un recollit molt laboriós. A una banda del cap em va unir tots els cabells en una sola trena des del front fins al clatell. L'altra banda del cap conservava tots els cabells lliures, que em queien fent ones cap a l'esquena. Era molt còmode, i quan em vaig veure al mirall em vaig sorprendre molt. L'estilista em digué que aquell estil s'anomenava "Dualitat" i que representava la dona senzilla i complexa alhora. Allò m'esqueia. Després de pentinar-me em van maquillar a joc amb el vestit que lluiria. Quan van acabar i vaig veure el meu reflex al mirall, vaig quedar bocabadada. No semblava jo! Estava impressionada de mi mateixa. Em vaig fer algunes fotos per enviar-les a la meva familia. Segurament s'emocionarien de veure'm tan engalanada, si és que m'hi reconeixien.

Havia quedat amb la Tau al seu habitacle. Quan vaig arribar però, la vaig enxampar a la dutxa en un moment íntim amb la seva xicota, i vaig marxar ruboritzada. Al cap d'una estona hi vaig tornar, encara amb les galtes envermellides per la vergonya del que havia presenciat. Ambdues ja s'havien abillat per a la festa. En veure'm van quedar-se ben parades i van fer-me una ovació que em va plaure molt.

Era força d'hora, i la improvitzada Sala de Celebracions de la Casa de Demèter s'anava omplint a poc a poc. La gent prenia seient al voltant de les llargues taules del menjador comú, que aquella nit s'havia transformat en una gran sala de festes. Ensumant l'ambient s'em barrejaven als narius tota mena d'olors incompatibles. La flaire deliciosa del sopar, els perfums cars d'alguns demeterencs, la suor d'algun convidat poc pulcre...
A diferència de les altres festes colonials, aquella nit no hi faltaria ningú. Fins i tot els científics i militars de l'Aliança sortirien del seu cau i assistirien a la celebració del Nou Any amb la resta de colons. Em va estranyar molt que no ho celebressin al seu Club Privat, però la Bintou deia que era una nit important per a tothom i que almenys un cop a l'any era bo fomentar la germanor entre la gent de la F.A.H. i l'Aliança.
M'ho havia dit feia pocs dies. De seguida vaig entendre que aquella nit veuria a algú a qui gairebé havia aconseguit oblidar.
Vaig ser un mar de dubtes els dies previs a la festa. L'Ona valenta frisava per tornar-la a veure. L'Ona covarda temia aquell retrobament. No sabia si quedar-me al Cinc per no despertar de nou el meu cantó romàntic, o si anar a la festa i emprar totes les meves armes de seducció, deixant via lliure als meus instints.
No havia pensat gaire en la Venus els darrers dies, i em pensava que ja no sentia res per ella. Però fou saber que la veuria de nou, i el cor se'm va accelerar de cop. Vaig decidir que deixaria fluir els meus sentiments. L'atzar ja triaria per mi el que succeís aquella nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada