dimarts, 31 de juliol de 2012

Present

No puc enamorar-me'n, per més que ho intenti. Els sentiments no es poden forçar, no es pot triar a qui s'estima i a qui no. Ell ho sap, i malgrat tot, segueix al meu costat. Jo en tinc una dependència física insana. Fer l'amor amb ell ha esdevingut una necessitat vital. Hi estic enganxada, i encara que en sóc conscient, no faig res per aturar l'adicció. El sexe amb en Píter és com una droga. I el dia que no rebo la meva dosi, em sento com buida.

En Pòl·lux sovint ens deixa sols. Em sap greu per ell, ja que la Inger mai es queda prou temps com per que puguin gaudir l'un de l'altre. Mai parla de la seva relació. És com si no hi hagués res entre ells, tot i que es veu de lluny que hi ha quelcom. Només s'abraçen, mai es besen. En Píter diu que no volen patir, i per això congelen allò que senten i no deixen fluir els sentiments. Trobo que van errats i que haurien d'aprofitar el poc temps que es veuen.

Amb en Pòl·lux m'hi avinc molt bé, i ens passem hores i hores xerrant sobre la nostra terra. És agradable poder parlar amb algú en la meva llengua. Portava tant temps parlant només en anglès que gairebé em sentia estranya quan vaig tornar a emprar el català. Ell és d'una vila anomenada Sentmenat. Em va sobtar la casualitat, ja que la meva avantpassada hi havia viscut.  Sovint hi penso. Haurà trobat ja la Nèbula la càpsula del temps? No puc connectar-me a la xarxa per enviar-li un missatge, ens localitzarien per satèl·lit. El proper cop que vegi a la Inger li donaré les dades de connexió de la meva familia per que contacti amb ells de part meva. Deuen estar amoinats.

Cada matí ens entrenem tots tres. En Pòl·lux m'ha ensenyat a comunicar-me amb gestos, tal com ho fan els militars de l'Aliança. També m'ha ensenyat algunes coses del llenguatge de signes, perque pugui parlar amb la Inger a la seva manera. Però el més útil que he aprés, és a lluitar. Creiem que algun dia ens trobaran, i hem d'estar preparats. L'important és sobreviure, així que tenim unes quantes vies de fugida des de la base. Hi hem deixat provisions i farmacioles, per si de cas.

En Pòl·lux és implacable amb mi. Diu que en Píter és el cervell, ell el cos i jo la veu. I que la veu és més important que tot plegat, que és la única que no pot fallar en la misió que portem a terme. Així que em fa còrrer mig matí per la vall, a contravent, amb l'estomac buit i deshidratada. Al principi no aguantava els entrenaments. Tot i haver-me preparat i haver passat les proves físiques de la Fundació Alfa Humanis, no estava en forma. El sedentarisme a la colònia m'havia fet perdre agilitat i força. El vaig arribar a odiar, sobretot quan em va fer escalar una paret vertical de nit. Quan vaig mirar avall, ell ja no hi era, estava grimpant la paret sense corda, i en pocs minuts ja estava a dalt i desapareixia. Estava sola i per tornar havia de pujar sí o sí, ja que haviem baixat allà fent ràpel i no hi havia cap més sortida. Va ser tota una experiència, i li vaig haver de donar la raó a en Pòl·lux (després d'escridassar-lo a la tornada). M'havia enfortit, tant físicament com mentalment.

Li estic molt agraïda. I ara ja no cal que em digui el que he de fer. Cada dia surto a còrrer, faig escalada, o practico els moviments d'autodefensa, evasió i atac. I m'ho passo bé. Quan corro i quan escalo em trobo a mi mateixa. Tinc una estona per pensar en les meves coses i em va bé estar sola, en silenci, enmig de la natura salvatge. Quan practico la lluita ho faig acompanyada d'en Píter. Sempre acabem deixant l'entrenament a mitges, i acabem embolicats en una altra mena de combat cos a cos, molt més divertit i excitant.

Em sento viva, lliure i feliç. Només m'amoinen dues coses: Tornar a la Terra i trobar la Venus abans que sigui massa tard. On es deu haver amagat? Crec que ja no és per amor que la vull cercar, sino per intriga. Està involucrada en algun afer secret de l'Aliança i la Fundació. Hi ha un projecte que porta el seu nom. M'obsessiona saber qui és. Amb la distància i amb el temps, es van esborrant de ma ment els detalls que me la feien recordar com algú especial. I tot i que de tant en tant em torna la seva imatge al cap, em costa assignar-li unes faccions, una olor, una veu. És un record llunyà. Un amor platònic que mai no serà més que això. I en realitat és el millor que em pot passar, oblidar i deixar que sigui una ombra  del passat.

Ara només vull viure el present. I el meu present d'ara mateix m'espera preparat per un nou combat, amb la suor regalimant-li pel tors, mirant-me encuriosit. Ell encara no entén la meva necessitat d'escriure el que estem vivint i creu que és un risc. Algun dia ho entendrà. Aquestes lletres seràn la nostra immortalitat.

diumenge, 29 de juliol de 2012

Carpe Diem

Després de dutxar-me, em vaig posar una bata negra que hi havia a l'armari. M'anava curta, però almenys estava més neta que el meu uniforme. Em vaig estirar al llit i vaig adormir-me. Quan em vaig despertar, havien passat moltes hores i el Sol es fonia amb la línia de l'horitzó. A través dels vidres de les finestres s'albiraven les primeres estrelles, i el vent feia volar fulles i pols per tota la vall. Vaig menjar-me les barretes energètiques que em quedaven. Em sentia cansada tot i haver dormit tant. Vaig sortir de la cambra una mica desorientada. Encara no havia paït tot allò. I encara no tenia les meves respostes.

Vaig trobar en Píter assegut davant un panell de control. Al cap hi duia enganxats una mena de pedaços semblants als elèctrodes que s'aplicaven durant els electrocardiogrames. D'aquells pedaços sortien cables que anaven a parar a la torre de l'ordinador que estava fent servir. Ho recordo com si fos ahir, per que em va sobtar la imatge. Duia una samarreta de tirants blancs, que contrastava molt amb la seva pell bruna. A les espatlles tenia unes marques que sobresortien de la carn. Semblaven cicatrius, però formaven una mena de dibuixos. Havia vist escarificacions, però mai tan grans com aquella. Em vaig apropar a ell per darrera i li vaig resseguir el contorn amb un dit, encuriosida per aquell tacte inusual. En Píter va aixecar-se de cop de la cadira, sorprés per no haver notat la meva presència.

-Quin ensurt, Ona!

Vaig esperar que es tregués els elèctrodes del cap. Aleshores m'acompanyà a la sala comuna, que era un lloc força acollidor, amb sofàs i barra de bar. Vam seure cara a cara a la barra de bar, i em va servir una beguda de color indefinit.
-L'he destil·lat jo, tasta-ho. T'agradarà.
-L'alcohol està prohibit a la colònia, Píter.
-No estem a la colònia, Ona. Som lliures! Deixa enrera les normes i els prejudicis. Aquí pots fer el que vulguis.

Vaig aixecar la copa i m'ho vaig empassar d'un glop. El líquid em va cremar la llengua i la gola.
-Que coi és aquesta substància? -vaig dir quan per fi vaig recuperar la sensibilitat a la boca.

En Píter reia amb la meva reacció.
-És aiguardent de baies insectívores. Creixen prop d'aquí. Els científics d'aquesta base van descobrir que les baies no eren nocives, i que a més eren molt proteíques gràcies a la seva dieta d'insectes. Un cop entren, els bitxos ja no poden sortir d'elles i passen per un procés de maceració a l'interior dels fruits. Curiós, oi?
-Més aviat repulsiu...i abrasiu.

En Píter em va servir un altre got.
-Em vols entrevistar ara?
-M'encantaria, però el meu botcàmera ha desaparegut misteriosament. M'agradaria poder comptar amb alguna eina audiovisual per gravar la nostra conversa.
-Pots memoritzar-ho tot, si vols. El botcàmera és un risc que no estem disposats a còrrer. No sé si ho saps, però algú havia manipulat el bot i li havia col·locat una balisa de seguiment. És possible que també tingués connectat un sistema d'enviament d'imatges per control remot. La Inger va fer bé de destruir-lo quan èreu als túnels de la colònia. Suposo que va aprofitar quan et va deixar inconscient amb la Toboe. Té sang freda, aquesta noia. No crec que jo t'hagués pogut disparar.
-Doncs en comptes d'emprar la violència, m'ho podria haver demanat. Jo mateixa li hagués donat el botcam. He passat la pitjor migranya de la meva vida.

Vaig recordar la vegada que en Pavlichenko s'havia descarregat dades del meu botcàmera sense demanar-me permís. Devia ser aleshores quan va inserir la balisa. Quin interés tenia a seguir-me el rastre? Fins ara no havia fet res que semblés sospitós a ulls de l'Aliança ni de la Fundació, així que no entenia la raó de voler-me controlar.

-La Inger no confia en tu. Has d'entendre que està en una posició molt delicada. Només et va ajudar perque jo li vaig demanar. -En Píter va fer una pausa per beure del seu got.- I perque la Venus li va parlar de tu. No sé res d'ella, només sé que la Inger i la Venus eren amigues. La biòloga està desapareguda. I la Inger està preocupada.
-Li va parlar de mi? Que li va dir?-vaig fer esperançada.
-Això no m'ho va dir. La Inger és molt reservada, com hauràs pogut comprovar per tu mateixa.
-Sí, és dona de poques paraules.
-Això segur!-va riure en Píter. Vaig fer-me un apunt mental de no dir mai això davant d'ella, que com a sordmuda podria sentir-se ofesa.

L'alcohol em començava a fer efecte. Ja no tenia tan clares les preguntes que li volia fer, i en canvi, tenia molt clar el que em venia de gust fer.
El somriure d'en Píter era contagiós. Bebia del seu got a poc a poc, mirant-me als ulls, temptador.  Em venien ganes de tornar a tastar els seus llavis.

Sentia la veu de la Tau dient-me: " Viu el moment, gaudeix la vida! Carpe Diem!" I la veu de ma consciència em deia just el contrari: "Tingues seny. Autocontrol. No facis res del que puguis penedir-te. "

En Píter es va aixecar del seu seient i es va deixar caure al sofà. El vaig observar des de la barra, i em vaig adonar que tenia els ulls clavats en el meu entrecuix. No duia roba interior sota la bata, doncs no n'havia trobat als calaixos. Segurament havia estat cosa d'ell. Al cap i a la fi, era ell qui m'havia preparat l'habitació. La situació em va excitar.

"Fa molt que no em deixo estimar."  Vaig pensar.

I em vaig apropar a poc a poc al meu amic, emboirada  per l'alcohol, fins deixar-me caure al seu cantó. Ell no va esperar cap senyal. Com si ja sapigués el que jo desitjava, s'em llençà a sobre, afamat, assedegat de mi. I aleshores, entre petons i carícies, vaig descobrir una nova Ona, que ja no reprimia els impulsos, que gaudia i es deixava gaudir.  I per un instant vaig pensar en la Venus, i em vaig sentir estranya. Però el rostre d'en Píter, que mai m'havia agradat especialment, ara em feia bullir la sang de desig.

Em va obrir la bata d'una estrebada, sense aturar-se a descordar els botons, que van saltar pels aires. I en comptes d'anar per feina em va observar uns segons, admirant el cos que tant temps havia desitjat veure nu davant d'ell. Aleshores es va treure la poca roba que duia, i jo també vaig admirar el seu cos, prim i ben fet, amb aquella pell tan bruna i suau. Ens vam abraçar, ensumant-nos. La seva olor de mascle m'encenia encara més.
Ens vam recòrrer els cossos amb els dits i les llengües, menjant-nos sencers,  descobrint cada centímetre de les nostres pells, acariciant-nos amb dolçor i enredant-nos en un sol cos. Estava damunt meu i li acariciava l'escarificació de l'esquena amb les mans, mentre ell em mossegava un mugró, ara l'altre, amb delicadesa, i a voltes, amb excessiva passió, com qui no ha fet l'amor en anys i es deslliura a un sexe salvatge i frenètic. Poc a poc va anar baixant pel meu cos amb la seva llengua, fent cercles i dibuixos de saliva a la meva pell. Tenia tota la sang concentrada entre les cames, i el sexe em bategava, impacient. Quan per fi va arribar allà on jo desitjava sentir-lo, es va aturar, per fer-me patir una mica. Em pensava que embogiria si em deixava així. Amb gest suplicant li vaig agafar dels cabells amb suavitat per apropar-lo al meu sexe. Aleshores , lentament, em va besar els llavis, uns llavis que estaven massa humits i que demanaven a crits una penetració.
No em va fer esperar més. I quan va ser dins meu, res del món ja no m'importava més que sentir a prop el seu alé. Ofegava els gemecs contra el seu coll. Ell no feia gaire soroll, però sols la seva respiració ja em posava prou calenta. Es movia a la perfecció, a un ritme que em feia perdre els sentits. Les nostres suors es barrejaven, i les nostres mans i llengües no s'estaven quietes, cercant qualsevol racó erògen que restés per conquerir. Aviat vam arribar al clímax, a l'uníson, com si haguessim assajat aquella coreografia abans i sapiguessim que l'haviem d'acabar plegats.

Una estona després del plaer, quan romaniem abraçats, despullats i endormiscats, en Píter em va mirar als ulls i em va dir quelcom que no hauria d'haver dit.
-T'estimo, Ona. -Em xiuxiuejà a l'oïda.
-Píter, ho sento...però jo no puc sentir el mateix per tu...

Em va posar un dit als llavis per fer-me callar.
-L'amor pot ser etern, o pot ser efímer. Els sentiments són variables. Potser no m'estimes avui i m'estimaràs demà, o potser mai. Estem aquí, estem junts i estem vius. Hem de viure el dia a dia tal com ve, tal com desitjem viure'l. Els nostres cossos tenen data de caducitat. La vida té un final. Prefereixo viure al límit, i sentir-me viu, que deixar-me corcar per la rutina i per una vida sense emocions. No vull morir sense haver-li donat un significat a la meva vida.
-Em recordes a la Tau.
-A qui?
-Res, una amiga de la colònia. Ja t'en parlaré.
En Píter m'acaronà, i vaig començar a adormir-me, mentre l'eco de la veu de la Tau em resonava al cap.

"Carpe Diem, Ona... Carpe Diem..."

divendres, 27 de juliol de 2012

Retrobada

Rememoro amb tendresa el moment de la retrobada.

Ens apropavem a la base, i en Pòl·lux m'anava explicant com s'havien autogestionat durant tot aquell temps. Amb les provisions que aconseguia la Inger, no en tenien prou. Feia temps que havien trobat els informes científics de la base, i gràcies a ells havien començat a reconèixer els vegetals que podien ser comestibles.

En Pòl·lux va marcar una clau numérica a la pantalla digital de la porta de la base, i s'encengué una llum vermella.
-Contrasenya? -digué una veu coneguda.
-Au, Júpiter, obre! Que tinc una sorpresa per a tu! -respongué en Pòl·lux.

La porta s'obrí, i a l'altra banda hi havia el meu amic Píter, que m'abraçà contra ell amb tanta força que em deixà sense alè. Per un instant, se'm quedà mirant fixament, el seu rostre a dos centímetres del meu. Aleshores en Pòl·lux trencà l'encís d'en Píter, que per a mi començava a ser una situació incòmoda.

-Vaja, veig que us heu trobat a faltar...Doncs au, aneu per feina!-digué sorneguer, amb un somriure d'orella a orella.
En Píter es ruboritzà i em deixà anar a poc a poc.
-Com et trobes?
-Espantada. Atabalada. Angoixada. Per Gaia, és la bogeria més gran que he fet a la meva vida, Píter!
-Tranquila... sé que ara et sembla que n'acabaràs penedida, però si aconseguim tornar a la Terra, seràs tractada com una heroïna.
-Però per que? No sé ni per que sou aquí. No sé res de res. Si no m'ho expliques ara mateix em tornaré boja. Per que no podem contactar amb la Terra i dir el que s'hagi de dir i prou? Com coi t'ho vas fer per inserir-me un QR a l'ull? I que conté el maleït microxip per que sigui tan perillós dur-lo a sobre?

Estava a punt de patir un infart. Per fi podia fer mil preguntes i per fi n'obtindria les respostes. Necessitava deixar de tenir incògnites per un temps. En Píter m'acaricià una galta i em vaig apartar, inconscientment. Em vaig adonar que aquell gest li havia ferit els sentiments. Vaig recordar la nit que va aparèixer de sobte al Cinc. Aquella nit em va besar, i amb el bes, em va posar el microxip a la boca. Ara que em tornava a tenir davant, la seva mirada em mirava amb desig. Però jo no el podia correspondre. El meu cor era en un altre lloc. I en Píter era un noi molt especial...però no sentia res més que amistat per ell.

Vaig continuar fent preguntes sense parar, tot i que ell no me'n responia cap i continuava observant-me callat, recolzat contra la paret de l'entrada, mentre en Pòl·lux s'enduia les provisions cap a dins de la base.
-Com vas escapar de l'Argonauta? En saps alguna cosa, d'una biòloga anomenada Venus? Tens idea de com estic ara mateix? Acabo de sacrificar la oportunitat de la meva vida! Ai, mare...que faré ara? Píter, per que vas...

En Píter em callà de cop. M'etzibà un petó als morros que em deixà sense parla.Fou un petó innocent, tendre, càlid, i ple de sentiment. Feia molt temps que no em besaven, i encara molt més temps que no em besaven així. Hagués pogut desfer-me d'aquella abraçada suau, alliberar-me d'aquells llavis humits i tous que em premien la boca amb fruició. Però feia tan temps que no sentia allò... Va ser egoïsta per part meva deixar-me endur, donar-li esperances tot i saber que els meus sentiments eren diferents dels seus. El seu petó no sols era de desig. Però jo li corresponia per instint, com un animal que fa massa temps que està en zel i es deixa fer.

Em vaig adonar que si no hi posava fre, la cosa aniria a més, i aleshores ja no tindria solució. Els seus ulls brillaven molt quan ens vam separar i em vaig sentir encara més culpable.
-No saps quants cops he somiat amb aquest moment, Ona.
-Píter, jo...

En Pòl·lux va aparèixer de nou i li va llençar un paquet de cigarretes (totalment il·legals a la colònia) a en Píter.
-Té, pesat! De la reserva privada d'en Patterson. No te'ls fumis tots de cop!
Aleshores en Píter es va encendre una cigarreta i em va oferir una pipada.
-No, gràcies. No fumo.-vaig dir fastiguejada.- No sabia que fumaves.
-I no fumo.-Digué ell. -És la meva primera cigarreta.
El vaig mirar amb incredulitat.
-I que t'ha donat amb el tabac? No saps que és perjudicial per la salut?
-Vull provar-ho tot a la vida. -Va fer una pipada i va estossegar una bafarada de fum- A  més, hem descobert que el fum de tabac allunya els insectes. I quan t'estiguin rondant les sangoneres alades que hi ha per aquí, agrairàs que hagi començat a fumar.

En Pòl·lux ens va tornar a deixar sols, i en Píter em guià per la base, mostrant-me cada sala sense aturar-se a cap d'elles, fins que vam arribar a una cambra molt luxosa, amb unes vistes increïbles del cel i de la vall.
-Aquesta serà la teva habitació. Però si vols, la podem compartir.

La tensió sexual es va disparar de cop. Ell em somreia picardiós. Em vaig pensar molt les paraules abans de dir-les. No volia ferir-lo.
-Píter, ets molt bon noi, ets atractiu, intel·ligent, i tens tot el que una noia desitjaria trobar en una parella... però estic penjada d'una altra persona, tot i que no estigui amb ella. M'agrades molt com amic, i no vull fer-te mal.

En Píter em travessà amb aquells ulls foscos tan penetrants i em va envair una ombra de dubte. Era fàcil sentir-se atreta per ell. Per un instant em vaig imaginar rebolcant-me al llit amb ell. El desig se'm va revifar. Però m'havia de mostrar ferma. Ell semblava llegir-me els pensaments, perque en comptes de sentir-se decebut, va somriure encara més.

-Dutxa't, descansa, i després parlem.

En Píter em deixà sola a l'habitació i vaig desfer la motxilla. Mentre endreçava les meves poques pertinences en un calaix i  pensava en les darreres hores viscudes, em vaig adonar d'una cosa.  El botcàmera no hi era.

dijous, 26 de juliol de 2012

Els habitants de la Vall del Vent

Escric mentre m'empasso a contracor el fum d'una cigarreta d'en Píter, que seu al meu costat. Des que vaig arribar he tingut poc temps per escriure, i he interromput totalment la gravació dels documentals. Al cap i a la fi, potser mai sortiré d'aquí. En Píter fa broma, diu que podria tornar i fer veure que havia estat segrestada. Però sap tan bé com jo que això no és possible. M'injectarien el sèrum de la veritat, m'interrogarien, i posaria en perill la vida dels meus companys.
M'hagues agradat poder tornar a veure la Tau, acomiadar-me d'ella, poder recollir les meves coses i contactar de nou amb la meva familia. Però si em connectès a la xarxa, delataria la nostra posició.

L'alerta per la meva desaparició va ser immediata. Això em va dir la Inger. La Tau havia notat la meva absència i li havia dit a la Bintou, i aquesta havia informat al seu cap. Des d'aleshores, estic a la llista de desapareguts, tot i que de moment no compto com a element subversiu. No saben que ha passat amb mi.

Un cop per setmana, la Inger se les enginya per abandonar la colònia i visitar-nos. Sempre apareix carregada de capses i de notícies. Les seves anades i vingudes són perilloses, però creu que ningú la troba a faltar les poques hores que s'escapa. Només s'atura per descarregar les provisions, i ens informa en menys de cinc minuts. Després, sempre li dedica uns segons a en Pòl·lux. S'abraçen un instant, i aleshores marxa a tota velocitat.

Aquí vivim només en Pòl·lux, en Píter i jo.

La primera cosa que li havia preguntat a en Pòl·lux durant el viatge, havia estat si la Venus també era allà on anavem. La seva resposta m'havia desil·lusionat profundament, fins el punt de voler fer marxa enrera, ja que ella era un dels motius que m'havien empès a marxar de la colònia.
Sé que la Venus és en algun lloc, lluny de la seguretat de la colònia, lluny del control del Doctor Pavlichenko. Així m'ho havia deixat entendre el Director Bildhauer. Però si no està amb els dissidents, a la Vall del Vent... on és? Cada cop que hi penso, me la imagino perduda a la boira verda, o ofegada als aiguamolls, o devorada per un monstre terrorífic. D'ella només sé el que m'ha explicat en Píter. El microxip que em va donar, amaga secrets de tots els caps de l'Aliança i de la Fundació que participen en el projecte demeterenc. I entre aquells secrets hi ha un arxiu sobre la Venus. Però no podem llegir el microxip fins que tornem a la Terra. Si ens enxampessin i ens analitzessin la memòria, trobarien tota la informació als nostres cervells, i ens acusarien de terroristes informàtics. No volem acabar a una Nau-Presó.

En Pòl·lux m'havia explicat la seva història breument durant la fugida, però encara m'intrigava més la història d'en Píter. I ambdues històries anaven lligades, doncs les raons que els havien empès a abandonar els seus llocs eren les mateixes. 

Havien descobert les autèntiques intencions de la Fundació i de l'Aliança a Demèter. Cadascú per la seva banda, havia dut una investigació diferent, i havia arribat a les mateixes conclusions. Però això ja ho explicaré en un altre moment.

dimecres, 25 de juliol de 2012

La boira verda

La nit que vaig escapolir-me de la colònia ha quedat gravada a foc a la meva memòria. Recordo haver-me sentit més viva que mai, treient el cap per la finestra del vehicle per sentir el vent humit a la cara. El conductor del vehicle s'endinsava entre les muntanyes sense seguir cap camí marcat, i la seva acompanyant es mantenia en alerta, atenta a qualsevol detall que suposés un perill. El silenci regnà gairebé tot el trajecte, negant-me així les respostes que desitjava obtenir.

Al cap d'un parell d'hores, la Inger i en Pòl·lux intercanviaren els papers. Em vaig oferir voluntària per fer la tasca d'observadora, tal com havia fet la Inger. Però encara no confiaven en les meves capacitats. Malgrat els constants sotracs i les frenades sobtades, em vaig acabar adormint al seient de darrera. Quan em vaig despertar, el cel ja clarejava, i el vehicle estava reduint marxes. Vaig incorporar-me just en el moment que ens aturavem.

Entre badall i badall, la Inger, que tornava a seure al lloc del copilot, em va indicar que sortís. En Pòl·lux va descarregar les capses de provisions a terra, i la Inger va agafar els comandaments i va aparcar el vehicle de cul, dins d'una petita cova excavada a la roca.
-Posa't el casc i la màscara antigas i no te'ls treguis fins que en Pol t'ho digui- m'ordenà  la veu telepàtica de la noia muda.

Vaig pensar que podria ser més agradable amb mi, però començava a copsar que aquella era la seva personalitat, i fer amics no estava en els seus plans. Era una supervivent amb doble cara, a nosaltres ens mostrava l'autèntica, la compromesa amb una causa que jo encara desconeixia, i amb els membres de l'Aliança feia un paper ben diferent.
Mentre m'assegurava del correcte funcionament de la màscara, la Inger va treure una petita moto híbrida monoplaça del mateix forat on havia amagat el vehicle militar.
-No vens amb nosaltres? -li vaig preguntar, sorpresa.
-Jo he de tornar a la colònia. No puc desaparèixer, sóc l'única font d'informació que teniu. -respongué ella amb recança, mirant amb neguit cap a l'home.
Va arrencar l'híbrid de dues rodes i propulsors d'aire, i abans d'apretar l'accelerador, es va deixar abraçar per en Pòl·lux.
-Ves amb compte.-Li va dir aquest.

Es van mirar durant un llarg minut, doncs devien estar parlant telepàticament. Després, ella va desaparèixer sobrevolant-nos cel enllà. En Pòl·lux em parlà amb to de veu imperatiu.
-No et separis de mi en cap moment. Si has de comunicar-te amb mi, fes-ho per missatges telepàtics. No facis cap moviment pel teu compte ni cap soroll de cap mena. Anirem agafats de la mà tot el camí. Jo portaré gairebé tot el pes a l'esquena, tu carregaràs la capsa més lleugera a la mà lliure. Cap pregunta?

-Ara que ho dius, Pol...
-No, la mena de preguntes que vols fer guarda-les per quan arribem. Ara només t'has de preocupar per arribar-hi d'una sola peça.
-Que vols dir? -vaig exclamar esgarrifada.
-Hem de travessar la boira verda. No són ni 3 kilometres, però és possible que ens hi estem més d'una hora.
-Perque no podem fer soroll?
-A la boira hi viuen coses. Coses que no tenen forma ni nom, que neixen a la boira i s'escampen dins del teu cos...i no coneixen la mort. Només desperten quan el silenci es trenca. Hem de caminar a poc a poc. Estàs preparada?

Aquella explicació m'havia deixat glaçada de por.
-No ho estic, però suposo que ja no puc fer-me enrera. I si ens perdem?
-Impossible, tinc activat un GPS amb la ruta configurada.

En Pòl·lux m'atansà la capsa que havia de dur. Tot i ser la més lleugera, per a mi continuava sent molt feixuga.
-Em temo que no estic en molt bona forma. -Em vaig excusar.
-D'això ja ens encarregarem més endavant. -Em picà l'ullet.-Au, en marxa.
M'agafà de la mà  amb suavitat i xiuxiuejà un missatge telepàtic.
-Tranquila. Si ens mantenim units, ho aconseguirem.

I després de baixar per una petita tartera de rocs punxeguts, ens vam endinsar a la boira verda, espesa i pudenta. Quan m'espantava, li apretava la mà amb força, i ell abaixava el ritme. El camí era invisible, i l'únic que m'assegurava que en Pòl·lux seguia al meu cantó era la calidesa de la seva mà dins la meva. La boira no s'acabava mai i jo cada cop estava més terroritzada. Em semblava estar vivint un malson, i de fet, recordava amb nitidesa els darrers malsons que havia tingut. A tots ells caminava perduda per la boira verda.
Em sentia a punt de desmaiar-me. El braç amb el que carregava la capsa m'estava a punt de trair, les forces em fugien i em tremolaven les cames. Notava com m'estava envaint el pànic i l'ansietat i l'angoixa m'oprimien el pit. Em costava respirar, i la boira continuava envoltant-me, cegant-me, ofegant els meus sentits entumits. Tenia ganes de cridar, de sortir corrents, de plorar i deixar-me caure. Tenia ganes de rendir-me a l'inevitable mort que ens esperava.

-Una mica més, Ona. Confia en mi. Estem a punt d'arribar. Sigues forta!

La veu del meu company em va tornar a la realitat. Vaig sentir que m'agafava la mà amb més força i em va contagiar la seva seguretat. Uns minuts després, vam començar l'ascenció per l'altra cara d'aquella vall, i la boira es va anar fonent a poc a poc, fins que vam sortir d'ella i la vam deixar enrera. En Pòl·lux es va treure el casc i la màscara i el vaig imitar.  Al cim de la carena, el Sol ens va besar els rostres i ens vam somriure, triomfals. El vent xiulava amb violència i els cabells m'assotaven la cara. A sota nostre s'estenia una vall immensa plena de llum, i enmig d'ella, sobresortia la cúpula d'una estructura semiamagada per la vegetació. En Pòl·lux em va tornar a agafar de la mà, amb gest protector.

-Benvinguda a la Vall del Vent, Ona.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Ha passat el temps...

Fa vent en aquesta vall. Xiula tan fort que fa mal. Em recorda a la tramuntana empordanesa. El vent permet que puguem viure aquí. Si no bufés tan fort, la vall s'ompliria de la boira verda. És per això que l'Aliança va establir aquí la primera base científica. Una base que restà abandonada fins que uns quants rebels s'hi van instal·lar. 

Entre aquests rebels hi havia en Pòl·lux. És ell qui em va explicar tot això, la nit que ell i la Inger em van ajudar a sortir de la colònia. Encara em queden molts dubtes per resoldre, però almenys ja sé on comença la història de Demèter.

L'Argonauta no fou la primera nau a aterrar en aquest planeta. Hi va haver una expedició d'avançada, composta per científics i militars de l'Aliança. Van arribar un any abans que la nau de colonització i van començar a estudiar el planeta. Eren els encarregats de seleccionar la millor zona per colonitzar. Al cap d'uns mesos, la Terra va perdre el contacte amb la base científica. Tot i això, no es va aturar el pla principal. L'Argonauta va emprendre el viatge cap a Demèter.

Quan vam arribar aquí, ens pensavem que erem els primers humans que trepitjavem aquesta terra. No era així. Abans que nosaltres, els militars i els científics s'havien recorregut pam a pam cada vall i cada muntanya. Però quan vam arribar, no eren enlloc.

La primera expedició que es va fer a l'exterior de la cúpula, tenia com a objectiu trobar la base científica amb la que s'havia perdut contacte temps enrera. En Pòl·lux dirigia un equip d'exploradors experts en tècniques de supervivència. Anaven ben equipats, però això no impedí que hi haguessin baixes pel camí. Van travessar la boira verda en binomis, amb els detectors de moviment activats per no perdre contacte amb els companys de davant i darrera. Fos com fos, a la boira van entrar-hi vint, i en van sortir divuit. Potser es devien desorientar... però mai més s'en va saber d'ells. Tampoc havien tornat a veure els altres tres soldats que havien desaparegut mentre travessaven els darrers aiguamolls, quan la base científica ja es retallava a l'horitzó.

La van trobar buida. No hi havia rastre humà enlloc. No hi havia res espatllat, ni tan sols s'havien encés les llums d'emergència en tot aquell temps. Tot l'edifici estava en ordre, net, com si no hi hagués viscut mai ningú. Els uniformes estaven endreçats als armaris, i només en faltaven uns quants, els que devien dur posats els habitants de la base. Les mostres recollides pels científics continuaven esperant que algú  les analitzés, emmagatzemades en tubs dins un contenidor de conservació. L'única pista que van trobar era un bloc de notes escrit a mà per una militar, una mena de diari íntim o quadern de bitàcola on explicava els esdeveniments que s'anaven succeint dins i fora de la base. A la noia li agradaven els animals, i descrivia amb tot detall cada ésser nou que veia, com les Aullones, o les cuques de llum negra. La darrera d'aquestes anotacions semblava escrita amb preses. Parlava de la desaparició d'una científica i de la recerca que s'estava portant a terme per trobar-la. Després d'aquelles línies, la resta eren fulls en blanc.

En Pòl·lux i el seu equip no van trobar res. Cap cadàver, cap senyal de socors. Després d'informar al seu cap, va rebre ordres de tornar per on havia vingut. Quan va estar davant d'en Patterson, va començar a fer preguntes, car era evident que s'havia silenciat l'existència d'aquella base i la desaparició d'aquella gent. El cap de les forces armades a Demèter li va ordenar no fer preguntes i mantenir en secret aquell assumpte.
Al cap d'un temps, en Pòl·lux va començar a investigar pel seu compte, i durant una expedició, es va separar del grup i es va dirigir de nou cap a la base científica, per buscar noves pistes que potser havia passat per alt. Allà hi va trobar amagat en Píter, gairebé mort de gana i de sed, ja que les antigues reserves de la base s'anaven esgotant. En Píter li va explicar la seva història, com havia sapigut de l'existència de la base, i com havia arribat fins allà des de l'Argonauta. Però això és una altra història.

Per cert, ara ja sé de que em sonava l'accent d'en Pòl·lux. És català, com jo.