Els habitants de la Vall del Vent

Escric mentre m'empasso a contracor el fum d'una cigarreta d'en Píter, que seu al meu costat. Des que vaig arribar he tingut poc temps per escriure, i he interromput totalment la gravació dels documentals. Al cap i a la fi, potser mai sortiré d'aquí. En Píter fa broma, diu que podria tornar i fer veure que havia estat segrestada. Però sap tan bé com jo que això no és possible. M'injectarien el sèrum de la veritat, m'interrogarien, i posaria en perill la vida dels meus companys.
M'hagues agradat poder tornar a veure la Tau, acomiadar-me d'ella, poder recollir les meves coses i contactar de nou amb la meva familia. Però si em connectès a la xarxa, delataria la nostra posició.

L'alerta per la meva desaparició va ser immediata. Això em va dir la Inger. La Tau havia notat la meva absència i li havia dit a la Bintou, i aquesta havia informat al seu cap. Des d'aleshores, estic a la llista de desapareguts, tot i que de moment no compto com a element subversiu. No saben que ha passat amb mi.

Un cop per setmana, la Inger se les enginya per abandonar la colònia i visitar-nos. Sempre apareix carregada de capses i de notícies. Les seves anades i vingudes són perilloses, però creu que ningú la troba a faltar les poques hores que s'escapa. Només s'atura per descarregar les provisions, i ens informa en menys de cinc minuts. Després, sempre li dedica uns segons a en Pòl·lux. S'abraçen un instant, i aleshores marxa a tota velocitat.

Aquí vivim només en Pòl·lux, en Píter i jo.

La primera cosa que li havia preguntat a en Pòl·lux durant el viatge, havia estat si la Venus també era allà on anavem. La seva resposta m'havia desil·lusionat profundament, fins el punt de voler fer marxa enrera, ja que ella era un dels motius que m'havien empès a marxar de la colònia.
Sé que la Venus és en algun lloc, lluny de la seguretat de la colònia, lluny del control del Doctor Pavlichenko. Així m'ho havia deixat entendre el Director Bildhauer. Però si no està amb els dissidents, a la Vall del Vent... on és? Cada cop que hi penso, me la imagino perduda a la boira verda, o ofegada als aiguamolls, o devorada per un monstre terrorífic. D'ella només sé el que m'ha explicat en Píter. El microxip que em va donar, amaga secrets de tots els caps de l'Aliança i de la Fundació que participen en el projecte demeterenc. I entre aquells secrets hi ha un arxiu sobre la Venus. Però no podem llegir el microxip fins que tornem a la Terra. Si ens enxampessin i ens analitzessin la memòria, trobarien tota la informació als nostres cervells, i ens acusarien de terroristes informàtics. No volem acabar a una Nau-Presó.

En Pòl·lux m'havia explicat la seva història breument durant la fugida, però encara m'intrigava més la història d'en Píter. I ambdues històries anaven lligades, doncs les raons que els havien empès a abandonar els seus llocs eren les mateixes. 

Havien descobert les autèntiques intencions de la Fundació i de l'Aliança a Demèter. Cadascú per la seva banda, havia dut una investigació diferent, i havia arribat a les mateixes conclusions. Però això ja ho explicaré en un altre moment.