dijous, 30 d’agost de 2012

Dins la boira

Ens envolta la boira verda. Hem de romandre en silenci. Tenim activat el sistema de telepatia, que no necessita d'Extranet per funcionar. És un programa independent, que emet ones des del cervell. Per poder utilitzar Extranet ens hem d'endinsar molt més a la boira. Així, els satèl·lits no ens detectaran. No poden escanejar la superfície d'aquesta zona. La densitat de la boira impedeix la nostra localització.


 El visor de la màscara antigas se m'embafa continuament i em provoca una lleugera sensació de claustrofòbia. No portem gaire estona caminant. Anem lligats pels cinyells, així cap de nosaltres es perdrà ni desapareixerà sense que ens n'adonem. Anem molt lents, esquivant obstacles que s'ens apareixen de cop. De tant en tant algú ensopega amb una roca, i ens arrossega a tots a terra. Sabem de la presència dels "altres". Només començar a baixar per la tartera, n'hem vist un parell. S'han fos amb la boira en qüestió de segons. Tots tres anem carregats d'armes. A l'esquena, penjant, portem una HELGun cadascú. En Pòl·lux ha deixat la seva ametralladora de franctirador a la base. Aquí no li seria d'utilitat, ja que no hi ha visibilitat. A les mans, portem les PG77, molt més lleugeres i ideals per les distàncies curtes. A la cintura hi portem una cosa diferent cadascú. En Píter porta una Toboe fixada a l'arnès. En Pòl·lux, més avesat a la lluita cos a cos, porta el seu matxet personalitzat, amb filigranes gravades per tota la fulla. Fa 42 centímetres de llarg per 5 d'amplària, i el gruix de la fulla per la part del mànec deu fer quasi un centímetre. És l'arma blanca més perillosa que portem. Jo només porto el Tsume, ben encaixat al dit del mig de la mà dreta, i un bastó de fusta acabat en punta, com una estaca. Sembla una arma inofensiva, però té una particularitat ben especial. Està buit per dins, perforat de banda a banda, com una sarbatana, i el puc emprar com a tal. Per això porto un buirac ple de dards amb verí de draken. Em va costar molt capturar-ne un de viu. Aquells reptils voladors són més ràpids que les bales!

Estem a punt d'arribar al fons de la vall. Recordo l'angoixa que vaig passar el primer i únic cop que la vaig travessar. Per no caure de nou en aquell estat de pànic, tracto de pensar en les coses que li diré a la meva familia quan contacti amb ells. Vull que els meus pares sàpiguen que seràn avis. I vull saber si la Nèbula ha descobert alguna cosa més de la rebesàvia.

En Pòl·lux s'atura de cop i en Píter xoca darrera meu, i la inèrcia m'empeny contra l'esquena ben protegida del soldat, que va abillat amb la cuirassa de l'uniforme militar de l'Aliança.

-És aquí. El GPS indica que és el punt més enfonsat.- Diu, recolzant un genoll a terra i apuntant al seu voltant amb la PG77 en una mà, i el matxet a l'altra.

Prenem posicions al voltant de l'amplificador d'ones que acaba d'instal·lar el nostre hacker, al bell mig d'on marca el GPS. Creuem els dits perque no sigui detectada la senyal. I comença la operació.  Mentre protegim en Píter, ell s'encarrega d'establir una connexió segura amb la Inger. Ha d'estar totalment concentrat en el que fa, i per tant, és el punt feble del grup. En Pòl·lux i jo som afegits a la connexió com oients, però no hi podem establir diàleg. Hem d'estar atents a qualsevol moviment o soroll. Una sola distracció pot suposar la nostra fi. Tinc els ulls tan oberts que em fan mal. La sensació d'ofec dins la màscara i el casc es fa més present a cada minut que passa. El cor em va a cent. Sento l'adrenalina a punt de desbocar-se'm.


-Tranquila. Has rebut un bon entrenament. Estàs tan ben preparada com qualsevol recluta de l'Aliança. -Em diu en Pòl·lux, mirant-me en silenci.

Em toco la panxa per inèrcia. Ha esdevingut una costum, gairebé un tic. Quan m'acaricio el ventre, em sento sempre més tranquila, com si en Nyx, o na Nyx, m'apaivagués les pors. En Pòl·lux em mira amb desaprovació.

-Els dits al gallet!- em crida telepàticament.

No està d'acord amb nosaltres. Ell interrompria l'embaràs immediatament. Diu que és un impediment, que la misió se n'anirà en orris per culpa d'aquest contratemps. Que els meus canvis emocionals seràn un destorb. Les dones soldats no poden combatre quan queden prenyades, perque temen perdre el fetus. Suposen un entrebanc per als seus companys, que veient-les indefenses al camp de batalla, obliden les instruccions rebudes i es dediquen a protegir les futures mares. És una reacció molt humana. Però quan s'és militar, la humanitat no compta. S'han d'obeïr les ordres, siguin quines siguin. Per això en Pòl·lux s'oposa al naixement del meu fill. Creu que a l'últim moment em faré enrera per protegir la vida que porto a dins. I per més que l'intento convèncer de que no serà així, no em creu.

De sobte sentim la veu interna d'en Píter. I al cap d'uns segons, la veu infantil de la Inger.

-Dona'm cinc minuts per sortir del Departament de Paleogeologia.

Pel to emprat, deduim que la cosa no rutlla. Esperem. Al cap d'una estona, tornem a escoltar la seva veu una mica apagada. I el que ens diu no ens agrada.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Nicte

La  porta d'accés al laboratori principal té un sistema difícil de piratejar, però m'ha servit per practicar. En Píter m'ensenya els trucs més bàsics, però sé que mai podré estar al seu nivell. Tampoc ho vull. La intrusió en ments alienes m'espanta una mica.

Estic a dins d'una cabina de diagnòstic mèdic. El raig de llum que m'escaneja el ventre em fa pessigolles al melic. La ecografia és instantània, i en Píter és a l'altra banda del vidre, girant la holopantalla per compartir la imatge amb mi. El que s'hi veu és foscor i una llumeta que fa pampallugues quan l'il·lumina el làser de visió intracorporal. Ja s'intueix la seva forma, tot i ser tan menut. Se li veuen els ullets, i sembla que faci la pipa, amb un dit a la boca. El petit intrús carnós és un batec constant, una espurna molt menuda i plena de vida, que acaba de confirmar el que feia temps que intuia. Porto un fill a dins.

Les dades de la pantalla circulen  davant els nostres ulls. "Fecundation: 63 days ago." Les  constants vitals es reflecteixen en un cardiograma que sura damunt l'holopantalla. Una veu robòtica descriu amb to monòton les característiques del fetus.

"3 centímetres. 15 grams. Els òrgans funcionen correctament. Músculs i nervis sincronitzats. Mou braços i cames. Neda en líquid amniòtic. Ja té sentit auditiu. Memòria en desenvolupament. Sexe no determinat."

Pitjo el botó que fa que s'obri la cabina, i surto. Ens mirem. Ambdós estem emocionats. Tots dos tenim els ulls humits. Ens abraçem, i riem i plorem alhora. Ell s'ajup i em besa la panxa amb tendresa. Jo m'eixugo una llàgrima fugissera i m'acaricio allà on sé que hi ha l'ésser que més estimaré a la meva vida.

-Com li direm? -pregunta ell, amb el cap recolzat encara al meu ventre.
-No ho sé, encara no sabem que serà...
-No importa, busquem-li un nom provisional...un nom que serveixi igual per nen i nena. Encara que després li canviem.
-Ara mateix no se m'acut cap. A més... la meva àvia diu que porta mala sort posar-li nom a un nadó abans que neixi.
-Això són supersticions absurdes, i tu no ets pas supersticiosa, Ona. Va, quin nom t'agradaria?

-Doncs...Nicte. Podriem dir-li Nyx...
-M'agrada. Te l'has inventat o significa alguna cosa?
-És un nom mitològic. Significa Nit.

El noi que tinc al davant sembla haver canviat en tan sols uns minuts. Des que li he dit el que em passava, ha esdevingut una altra persona. És més home, com si la paternitat li hagués canviat l'esperit, com si de sobte deixés enrera una vida hedonista per ser  més responsable i assenyat.
Acosta els llavis al meu melic i em fa un petó que pretén arribar més endins, fins aquella nova ànima que s'ha colat a les nostres vides.

-Hola, Nyx. Sóc el teu pare.-Xiuxiueja en Píter, amb la boca contra el meu ventre pla.-Potser seràs la primera persona nascuda a Demèter. I si no ho ets, igualment seràs la primera persona nascuda LLIURE a Demèter. No et conec, però ja t'estimo. Ets la cosa més especial que m'ha passat mai.

M'emocionen les paraules d'en Píter. Però la situació em continua angoixant. Quin futur ens espera? Quan s'acabi la munició de les torretes, estarem desprotegits per sempre. Ja no podrem sortir a l'exterior, a menys que exterminem tots els humans mutats. Tenim la llista dels antics habitants de la base científica... i eren molts! Potser només n'hem mort, entre les torretes i en Pòl·lux, una dotzena. Hem de parlar amb la Inger, perque ens aconsegueixi més munició per a les torretes. Si funcionessin amb plasma o làsers, no hi hauria cap problema.

Anem a buscar en Pòl·lux, que ara mateix deu ser a la torre de guaita, vigilant l'horitzó. Li parlarem d'en Nyx (o na Nyx), i organitzarem una sortida cap a la boira verda per connectar-nos a Extranet. Així sabrem si la Inger ha assolit els seus objectius. I contactaré amb la meva familia. En tinc moltes ganes.

dijous, 23 d’agost de 2012

Pluja horitzontal

Quan era a la colònia mai havia pogut gaudir de la pluja. La gran cúpula ens aillava de l'exterior i impedia el contacte amb els elements naturals, com l'aigua o el vent. Aquí tot està a l'abast. Les gotes repiquen contra les finestres. Puc treure una mà a fora i sentir l'aigua càlida escolant-se entre els meus dits.

En aquesta zona la pluja cau gairebé horitzontal, empesa per la força del vent. Ara ja fa dies que plou, i tot és fang i bassals. Costa de veure res a través de la cortina d'aigua, però em ve de gust fer un passeig sota la pluja.

Espero en Píter a la seva habitació. Crec que té dret a saber el que em neguiteja tant aquests dies... però no sé com dir-li, i em fa cosa admetre que li vaig dir una mentida. No sé com es prendrà aquest assumpte.
Sento passes que s'apropen. La porta llisca silenciosament cap a dalt i queda encaixada al sostre. En Píter entra i es sorprén de trobar-m'hi a dins.

-Que hi fas aquí? No en vas tindre prou ahir a la nit? -diu juganer.
-M'acompanyes a fora, Pít?

-Mmmm, vols provar coses noves? T'avorreix fer-ho al llit, potser?-riu enjogassat, mentre se m'apropa.

M'agafa de la barbeta i m'alça el cap fins que troba la meva mirada, que fins aleshores estava fixa a la finestra.
-Que et passa?
-Vine amb mi, tinc ganes de sentir la pluja.

Em segueix en silenci, doncs em coneix. Sap que estic amoinada per algun motiu. Sortim a l'exterior i voltem callats al voltant de la base, sense apropar-nos als límits marcats, on les torretes ja podrien disparar contra nosaltres. Estan programades per disparar a tot allò que es mogui en un radi de mig quilometre, però hi ha un marge de dos metres d'espai entre la base i el punt on comença la zona perillosa.

La pluja colpeja amb força cada centímetre del meu cos i em deixo mullar de dalt a baix, amb els ulls tancats, sentint cada impacte humit contra la meva pell. En Píter s'uneix a mi i m'abraça per darrera. Ens quedem així molta estona, sense dir res. Després noto els seus llavis al coll, gairebé imperceptibles. En Píter m'abraça amb més força i  a través de la roba noto la seva masculinitat, ferma contra les meves natges. Em giro i el beso, i ens mirem un instant amb espurnes als ulls, just abans de començar a llevar-nos la roba l'un a l'altre. M'excita la idea de fer l'amor aquí enmig, sota la pluja, rebolcant-nos pel fang com animals.  Li mossego la boca quan, de cop i sense avisar, em penetra. No importa, ja estava prou humida. Fem l'amor dempeus, amb presses, com si s'hagués d'acabar el món. Cada moviment ens lleva l'alé, cada nova embranzida ens dona més plaer. Ens anem enfonsant al fang, drets, recolzats contra la paret, sense aturar-nos en aquesta voràgine de passió desfermada. Em grapeja els pits i les natges, i jo li clavo les ungles a l'esquena i al cul, allà on puc. M'excita molt quan em poseeix d'una forma tan salvatge, tot i que em costa més arribar a l'orgasme. Em mossega el coll i jo li esgarrapo més l'esquena, en venjança. Em besa de nou, endinsant-me tant la llengua que m'ofega. Aleshores comença a minvar el ritme, i sé que s'està escorrent dins meu. I noto com es relaxa a poc a poc, mentre la seva abraçada s'afebleix i es queda panteixant suaument contra la meva pell.


És ara quan recordo el que haviem vingut a fer aquí.

-Píter...T'he de dir una cosa.
-Digues, amor.
-Et vaig mentir. No porto cap anticonceptiu intern.
-I?

-Crec que estic embarassada.

En Píter es queda estupefacte, i em mira la panxa, buscant algun indici d'allò que dic. De sobte m'abraça i comença a riure embogit i emocionat. A mi em cau una llàgrima, i no sé si és d'alegria o tristor. Ell s'adona que no estic sent tan efusiva com ell i em mira de nou als ulls.

-El vols?
-No ho sé.
-No tinguis por. Decideixis el que decideixis, tindràs el meu suport. Però...pensa-hi... Per que no?

Em toco el ventre, ben pla, i suspiro. Ell em posa la mà a la panxa i m'acaricia amb tendresa. Potser no n'estic enamorada, però l'estimo molt. Ens imagino amb canalla al voltant, vivint lliures en aquest planeta estrany. Creixent feliços i sans. És bonic però irreal.

-Potser només és un retard. No vull que et facis il·lusions. A més, que passarà amb la missió?
-Doncs que tindrem un membre més a bord. -Diu ell, amb els ulls brillants.

dimecres, 22 d’agost de 2012

Incertesa

Amb aquesta xafogor no es pot fer res. Em sento enganxifosa i bruta. Em regalima la suor pels ulls i em piquen. La roba se m'enganxa al cos. No tinc ganes de moure'm. Em dutxo cada mitja hora, i en pocs minuts ja torno a ser xopa.

Els altres estan igual que jo. Amarats de suor. S'ha espatllat l'aire condicionat. Ara mateix en Píter està tractant d'arreglar-ho. No és un expert en aquesta mena de coses, però hi té la mà trencada en buscar solucions. En Pòl·lux, mentrestant, ha anat a revisar les provisions i farmacioles de les coves.

Aquí ens estem ofegant de calor, però a fora fa un clima totalment diferent. Feia temps que no plovia tant. M'encantaria poder sortir a remullar-me sota la pluja, però des que ens visiten els antics habitants d'aquesta base, no podem sortir sols. És una nova norma de supervivència. Només podem passejar per la base i per les coves, els llocs que estan protegits per torretes i per botcàmeres paralitzadors. Els "visitants" cada cop són més agosarats. Ara els veiem més sovint, perque s'endinsen més dins el perímetre de seguretat. Les torretes n'han abatut uns quants, i n'han ferit molts, però sempre acaben tornant. No sabem si venen perque saben que tenim menjar, o si actuen per instint. Potser algun racó de la seva antiga memòria humana els recorda que havien viscut aquí, i volen tornar a casa. Els hem estat observant. Estudiem el seu comportament per preveure com atacaran. De moment només sabem que no es comuniquen entre ells. Cada individu va a la seva. No s'ataquen entre ells, però tampoc es relacionen. No es mouen en grup, i sempre apareixen pel cantó de les muntanyes, com si visquessin a la boira verda.

En Pòl·lux ha modificat una HelGun i l'ha transformat en una ametralladora làser de franctirador. La seva nova afició és pujar a la torre de guaita de la base i apuntar a l'infinit fins que veu arribar algun dels visitants. Ell és més mortífer que les torretes, ja que pot disparar a més distància i és molt més precís. Les seves ràfegues resonen per tota la vall, i el vent s'endú els sorolls amb ell. De tant en tant pateixo per si ens arriben a detectar per culpa dels trets. El so es propaga amb facilitat per la vall i els aiguamolls, i tampoc som tan lluny de la colònia. Per sort tenim unes muntanyes gegants que ens separen d'ella.

Encara porto en secret la meva manca de menstruació. No m'he pogut fer cap prova per saber si estic embarassada, ja que no hi ha cap mena de test d'embaràs a la base. L'única forma de saber-ho seria ficant-me dins la cabina de diagnòstic mèdic del laboratori principal, però si ho fes, li ho hauria de dir a en Píter, ja que és l'únic que sap com entrar-hi. Els laboratoris estan a la planta inferior, just per sobre del soterrani i els magatzems. Només s'hi pot accedir manipulant el codi d'entrada, i encara no se'm dona tan bé la intrusió.

He pensat que potser no estic en estat... Potser només se m'ha enretirat la regla, o se m'ha endarrerit per motius ambientals o nutricionals... A la Terra, la menstruació estava molt lligada a la Lluna. Cada cicle o fase de la Lluna marcava el desenvolupament hormonal de les dones. Potser a Demèter, la Lluna té uns cicles més lents i altera la natura d'una manera diferent. La veritat és que no sé que sentir respecte el que m'està passant. Penso que no és el millor moment ni el millor indret per ser mare. Estic en una situació precària, envoltada de perills i sense alternatives. Quan em vaig adonar que feia temps que no sagnava, li vaig preguntar a en Píter si prenia o es punxava algun contraceptiu masculí. Ell va dir que no, per que fins ara no havia tingut cap parella sexual estable. I em va preguntar a mi...i li vaig mentir. No sé perque ho vaig fer, però no volia que s'adonés del meu neguit. Li vaig dir que duia un anticonceptiu intern.

 Ell sospita alguna cosa. N'estic segura. I jo, que en cap moment de la meva vida m'havia plantejat tenir fills, em trobo ara amb la incertesa del que m'està passant. I dubto. Dubto perque no sé que fer. Ni tan sols sé si porto cap vida a dins. Si estic embarassada, hauré d'avortar. No puc acomplir la missió si no estic al cent per cent de les meves capacitats. Ni tan sols sé si sobreviuré. Com podria garantir-li una vida a la meva progènie, si no sé si jo mateixa tinc cap futur?

Però alguna cosa dins meu, em fa desitjar aquell fill o filla que potser no existeix, però que jo ja sento ben endins. I de tant en tant, se m'escapa una carícia cap a la panxa i m'imagino aquell trosset bategant que algun dia podria ser la creació més important de la meva vida.

Crec que he de prendre una decisió i deixar que passi el que hagi de passar...

L'aire condicionat torna a funcionar. Vaig a parlar amb en Júpiter.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Quotidianitat

M'encanta despertar al costat d'en Píter. Em sento protegida, i em fa oblidar la situació tan complicada que vivim. De vegades és com si tots oblidessim per quina raó som aquí. Vivim el dia a dia amb normalitat. Una normalitat que només és destorbada pel so de les torretes quan disparen.

Mai trobem cap cos, però sabem que hi han estat. Hi ha sang allà on han caigut les criatures que ens assetgen. Altres éssers s'emporten els cossos abans que hi arribem. Sospitem que són els humans mutats. Pel que sabem, passen gana. És possible que hagin perdut el raciocini i s'hagin tornat bèsties salvatges. L'únic que podem fer per ells és compadir-los, i eliminar-los. De tant en tant s'escolten els seus crits des d'on som. Alguns deuen ser víctimes dels depredadors naturals del planeta. D'altres es deixen veure de lluny. Els botcàmeres capten les seves ones infraroges a molta distància i envien la senyal d'alerta a les torretes, que de seguida disparen, errant l'objectiu, que surt corrents com empaitat pel dimoni.

Jo mai havia disparat cap arma fins que vaig arribar aquí. En Pòl·lux és un bon instructor, però jo sóc una alumna poc disciplinada. Em tremolen les mans quan sostinc la PG77, per que em fa la impressió que es dispararà sola. Em destrosso el muscle dret quan disparo amb la HELGun, l'ametralladora tàctil. A més, de l'impuls se m'aixeca el canó i acabo disparant les ràfegues cap al cel. He de conèixer millor les meves armes. La HELGun sempre té el mateix propietari. El seu sistema respon a les emprentes dactilars. En Píter va piratejar la meva perque estava programada per a una altra persona. Ara només m'obeeix a mi. Això em fa sentir poderosa. Puc dominar una màquina que ningú més pot utilitzar.

L'única preocupació que tenim és la de no exhaurir les provisions i la de vigilar els entorns. Continuem fent petites assamblees per debatre punts del pla que tenim previst. Si la Inger fa malament el seu paper de femme fatale, en Sergei alertarà en Pavlichenko, i la sotmetran a interrogatori, cosa que ens perjudicaria a tots. Si hi hagués alguna forma d'ocultar la nostra base a l'ull aliè...

Ens estranya molt que no hagin tornat a enviar cap destacament a aquesta zona. Saben que la base existeix, la poden vigilar per satèl·lit. Per això utilitzem les coves per sortir directament al bosc. A través dels arbres no ens poden detectar.

Avui sortirem de nou a caçar. Hi anem tots tres. Ara tot ho fem junts. Separar-se seria massa arriscat. L'únic que no m'agrada de caçar, apart de veure patir l'animal, és el procés de després. S'ha d'escorxar la pell sense esquinçar-la, buidar els òrgans sense rebentar els budells, que farien malbé tota la peça, arrencar la carn de l'esquelet, i després fer-la bullir per desinfectar-la de possibles bacteris nocius. L'única forma de cuinar-la és socarrimant-la. Així ens assegurem que no queda viu cap paràsit. Però ens hi deixem les dents a cada queixalada.

Cada dia és una aventura nova. Es podria dir que som feliços així. Vivim una lluita diària per sobreviure, per estar sans física i mentalment, per poder acomplir el nostre objectiu de salvar la colònia.


Però des de fa poc tinc una nova preocupació. Encara no la he compartit amb els meus companys, i no sé si ho hauria de fer. Tinc por que m'excloguin de les tasques diàries i de la missió, i em tractin diferent només per això.

Des que sóc a la base no em ve la menstruació.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Ordint un pla

La Inger marxa de nit. Quan s'ha allunyat prou del perímetre de seguretat, activem les torretes de defensa instal·lades al sostre de la base científica. Qualsevol cosa que s'apropi massa, a peu, o volant, serà desintegrada per les ràfegues de plasma. Hem bloquejat les sortides alternatives i hem activat botcàmeres a cada entrada.

Ens passem la nit discutint idees, buscant un pla perfecte, però no ens posem d'acord. En Pòl·lux vol destruir les bases científiques. M'hi oposo, podrien haver-hi danys col·laterals. En Píter vol piratejar els cervells dels Caps. També m'hi oposo, després no podriem demostrar que actuaven conscientment, i la culpa recauria sobre el hacker. A més, no sabem qui hi està involucrat i qui no. No podem conformar-nos amb aturar els tres que coneixem. Els hem d'aturar a tots. La meva idea és la més difícil, però és la més segura si s'aconsegueix dur a terme. Trobar la nau d'en Pavlichenko, segrestar el pilot, avisar la Terra, i sortir del planeta amb totes les proves abans que ens donin caça.

Passarà molt temps fins que haguem d'executar el pla, però l'hem de tenir preparat. Hem de tenir un pla B, i un C, per si de cas. En Pòl·lux aprendrà a pilotar amb els manuals que es descarregarà en Píter, per si en Sergei es nega a col·laborar. En Píter m'ensenyarà alguns trucs bàsics d'intrusió informàtica.  Tots aprendrem primers auxilis, per si de cas. Mentrestant, la Inger tractarà de seduir i engalipar en Sergei per que li digui on està la nau d'en Pavlichenko. No li costarà gaire. En Sergei sembla el típic babau femeller i calçasses que fa el que sigui per poder obrir de cames una dona. I la Inger és el prototip de dona que crida l'atenció dels homes. Rossa, misteriosa, i amb una mirada que atrapa.

No sabem si res d'això funcionarà. No descartem idear altres plans. Ha de ser perfecte. Sino, no ho intentarem.

La Inger ja no tornarà més. Estarem aillats totalment, i haurem de començar a caçar i recol·lectar per tenir més provisions. Per sort, som molt estalviadors i hem anat racionant tot el que ens portava la nostra companya. En Píter però, haurà de desintoxicar-se del tabac. No tindrà cigarretes en molt de temps. I jo me n'alegro. Per fi deixarà de fer pudor tot ell. No suporto el seu alé quan fuma. Ja no podrem practicar amb segons quines armes, doncs no podem malgastar la munició. Només podrem emprar les armes que funcionen amb bateries, com les PG77 i les HELGUN. Aquestes s'autocarreguen amb l'ús i amb l'energia solar.

M'he quedat amb les ganes de saber a que es referia la Inger quan em va parlar de la Venus. Va dir que està a la Terra. Però com és possible? També va dir que " la seva part conscient". No entenc res. Per més voltes que li dono, no sé que vol dir. I em fa rabia que no hagi volgut explicar-m'ho. Ara hi estaré capficada fins que la torni a veure, o fins que trobi la Venus...

Si és que continua viva.

divendres, 17 d’agost de 2012

La missió de la Inger

-Inger, és millor que no tornis a sortir de la colònia. -Li diu en Pòl·lux.

La Inger li respon alguna cosa per telepatia. Ens ha exclós de la conversa a en Píter i a mi, per  acomiadar-se d'en Pòl·lux.

Ell li explica el que ha passat fa pocs dies, que va aparèixer un humà mutant a les rodalies i que em va voler atacar. Li recomana tornar volant més lluny de terra que normalment, malgrat el risc de ser detectada per satèl·lit.

-Si hi ha alguna novetat, ens comunicarem amb tu per Extranet.-Li diu en Píter.
-Com? - pregunto- Ens detectarien!

-Si em connecto a la xarxa des de la boira verda, sóc indetectable. Puc entrar a la xarxa i esborrar el meu rastre, però des de fora no poden localitzar la senyal d'emisió ni la de recepció. La boira verda m'aillarà. És així com t'enviava missatges, Ona.

-Però Pít, és molt perillós! I si et perds? i si t'ataca alguna cosa?

-No aniré sol. Si volguessim establir contacte a través d'Extranet, hauriem d'anar-hi tots tres. Jo estaria concentrat amb la connexió, però necessitaria que em cobrissiu. Sabeu que aquella boira és tan espesa que no es veu res a dos metres. - En Píter fa una pipada de la cigarreta que s'acaba d'encendre. Odio que fumi.-A més, podriem fer torns. Si volguessis, podries contactar amb la teva familia. El missatge serà interceptat i escoltat, però no podran saber des d'on s'està enviant.

-De debò? -faig il·lusionada.- Però continuo pensant que és massa arriscat...
-No t'amoinis, només ho farem si realment és necessari. De moment l'únic que podem fer és pensar com avisar a la Terra sense alertar als psicòpates que tenim a Demèter. Encara que no detectessin on som, si informem a la Fundació i a l'Aliança a les seves localitzacions de la Terra, aquests contactarien amb en Pavlichenko per demanar explicacions. Aleshores es prendrien seriosament la recerca, accelerarien els seus plans inhumans, i ens eliminarien abans que poguessim abandonar el planeta.

-I aleshores, com podrem tornar a la Terra? Si ens apropèssim a una nau acabada d'aterrar, ens portarien directament a la garjola, per haver desertat.-Fa en Pòl·lux, que acaricia una mà de la Inger, mentre ella es repenja al seu pit.

-No hi ha cap  llançadora espacial, a Demèter? M'imagino que els Caps deuen tenir algun sistema d'evacuació preparat, per si alguna cosa els hi surt malament. -Dic reflexionant en veu alta.


-Ostres! -Exclamen els dos nois alhora. -És clar!!!Com no s'ens havia acudit?

-Així doncs, hi ha un transport espacial amagat a la colònia? -dic esperançada.
-No ho sabem. Però si la Inger ho investiga a fons, segur que ho descobrirà. -Diu en Pòl·lux. Ella se'l mira contrariada. Per l'expressió d'ell, l'està escridassant telepàticament.

-Saps que és l'única forma, amor. T'has de guanyar la seva confiança. -Va dient-li ell, mentre l'acarona.
-Que li estàs demanant?- faig intrigada.
-En Sergei no és només el gosset faldiller d'en Pavlichenko. -Respon amb un somriure espurnejant. -El teu company va descobrir quelcom molt interessant quan va investigar les fitxes de la tripulació a l'Argonauta.

-En Sergei és un pilot d'astronau retirat. Fa de mecànic perque li van retirar la llicència de vol per algun assumpte tèrbol que no figurava a l'informe. -Continúa en Píter.

-Així doncs, en Pavlichenko té un pilot a la seva disposició, sols que ningú ho sap. És possible que només vulgui salvar la seva pròpia pell, en cas d'haver d'abandonar el planeta. No crec que en Bildhauer o en Patterson n'estiguin al corrent. -Conclou en Pòl·lux.-I el que li demano a la Inger, és que faci un sacrifici molt gran per salvar els demeterencs. L'única forma de saber on amaga la nau el Doctor, és intimant amb el seu pilot.

Si no fos per que crec que la estima de debò, pensaria que en Pòl·lux s'aprofita del que sent la Inger per ell i que la utilitza pels seus interessos personals. Però sé que té raó... I és una molt bona idea, tot i que em sap greu per la seva companya.

En Pòl·lux s'emporta la rossa cap a la seva habitació, per acomiadar-se'n com cal. Per un cop es deixaran endur pels sentiments. No es tornaran a veure en molt temps... i potser és el darrer comiat.
En Píter em posa una mà al genoll, i el simple gest de tocar-me m'eriça la pell. Continuo sense estar-ne enamorada, però cada dia el desitjo més. M'agafa de la mà i se m'emporta cap al seu llit. No hi oposo resistència, i m'hi deixo arrossegar, submisa.

Experiments

La Inger acaba d'arribar, amb la seva moto híbrida. Ens porta munició i provisions, i notícies de la colònia. Ve molt esverada. Ens connectem telepàticament a ella.

-Hi ha hagut un parell de desaparicions sospitoses. Jo creia que tenien a veure amb els experiments científics, que potser en Pavlichenko començava a escollir subjectes humans per les primeres proves. Però indagant una mica m'he assabentat que van ser detencions. Han tancat una pintora i una soldat per interrogar-les. Pel que es veu, les relacionen amb la desaparició d'una altra persona.

Em quedo glaçada. Sé de qui parla. La Tau i la Bintou. Per culpa meva deuen estar patint tota mena de vexacions. I pel que sé d'en Patterson, no m'agradaria estar en el seu lloc... Em sento molt culpable.

-Tornaré. He d'ajudar-les! No puc permetre que pateixin per la meva culpa. És a mi a qui volen!
-No ho pots fer, Ona. Si tornes, no saps si les salvaràs, i a més, en sortiràs mal parada. Qui sap si t'utilitzaran en els seus experiments per desfer-se de tu . I a més, si tornes, ens posaràs en perill també a nosaltres. No pots fer-hi res.
-Però no puc deixar que la Tau...
-Ona, no els hi faran mal. Els injectaran sèrum de la veritat, n'extreuràn la informació, i prou. Les mantindran tancades un temps fins que comprovin que no saben res de la teva fugida. El més greu que els hi pot passar és que els hi esborrin dades del cervell, si és que el tenen digitalitzat.

L'explicació de la Inger em tranquilitza una mica, però no prou com per treure'm el pes de la culpabilitat. La Inger continua parlant, amb la seva veu un xic infantil, a través de la telepatia.

-He trobat uns arxius que potser us interessen. No els he pogut descomprimir. Potser en Píter...
-Deixa'm provar. -Respon.

Mentre  ell tracta d'accedir a la informació, la Inger es dirigeix a mi en privat.

-Sé el que senties per la Venus. I per això crec que hauries de saber una cosa sobre ella. No sé fins a quin punt vau intimar... però si la teva atracció és merament física, és possible que això et sobti una mica...
-Saps on es troba? Està bé?
-Sí. Sé on està... però no sé si està bé.
-On? Perque no m'ho havies dit?
-Per que costa molt de fer entendre.
-Que vols dir?
-La Venus està a la Terra. O almenys, la seva part conscient.
-Que què???
-És difícil d'explicar.

En aquell moment en Píter interromp la nostra conversa i la Inger tanca el diàleg privat que tenia amb mi. Intento tornar a obrir contacte amb ella, però no em deixa.

-Són imatges en moviment i dades dels primers experiments que s'han fet. Intentaré projectar-les des de la meva omnieina.

En Píter desplega una pantalla hologràfica davant nostre, i les imatges es succeeixen ordenadament. Les primeres imatges són de contenidors criogènics amb un líquid grumollós. Apareixen alguns científics que no conec, injectant quelcom a través d'uns tubs transparents. Reconec un dels laboratoris que hi ha a la nostra base. Els altres no els havia vist mai, potser són de la base meteorològica de l'exterior. Després hi apareix el Doctor Pavlichenko, amb uns apunts a les mans, prenent notes davant un contenidor aparentment buit. Les imatges van acompanyades d'unes dades que no entenem. Són xifres datades. Les darreres imatges ens sorprenen i ens esgarrifen alhora. Hi surten éssers humans dins els contenidors cilíndrics de conservació. Sols que no semblen del tot humans. Algunes fotografies mòbils són fetes dins el laboratori del nostre soterrani. Hi ha un home tot entubat, ple de cables i aparells estranys. Més enllà s'hi veu una noia jove, en la mateixa situació que el seu company. Ambdós estan totalment nuus i amb els ulls tancats, com inconscients.

La imatge següent em deixa corpresa. Reconec a la persona que sura dins el contenidor transparent ple de grumolls de gel verd. És la geòloga! La dona grassoneta que havia conegut a la primera expedició científica, i que s'havia ferit en caure a la cova orgànica. Mai més l'havia tornat a veure, i quan havia preguntat per ella, havia provocat molta tensió i silencis incòmodes.

-Conec aquesta dona. -Els hi dic, assenyalant-la.-Va patir un accident en una expedició, i mai més la vaig tornar a veure.

La següent imatge pertany de nou a la geòloga. Però ha canviat molt. La pell se li veu translúcida. Les venes se li dibuixen per tot el cos com tatuatges embullats de color violeta. Sembla més grassa, com si estigués a punt de rebentar. No és una imatge agradable de veure. Em venen ganes de vomitar.

La darrera imatge ens agafa desprevinguts. No esperavem veure un desenllaç com aquest. El  contenidor on surava la dona ha esclatat en mil bocins, i un líquid vermell ha esquitxat tota la sala. La geòloga és una massa sanguinolenta, que sobresurt entre els grumolls... i no està morta. Li han esclatat les carns, la seva sang impregna cada racó de la sala, i malgrat tot, el seu cos mutilat conserva l'alé. Els seus ulls oberts miren esbatanats cap a l'objectiu que pren les imatges. I tracta de demanar ajuda, boquejant com un peix fora l'aigua.

En Píter apaga el projector i li puja una basca. La Inger s'endú una mà a la boca i li salten les llàgrimes. Ella també la coneixia. En Pòl·lux l'abraça. Jo marxo al lavabo i vomito l'esmorzar. Quan torno, la Inger encara plora.

-Com és que n'estàs al marge?-li pregunto a la Inger.
-Només en deuen estar al corrent els científics que hi participen. Dedueixo que els que no en saben res, potser van ser escollits per formar part del grup de subjectes amb els que experimentar. -Diu en Pòl·lux.
-Així doncs, la Inger corre perill!
-No. Ella ho sabia. Per això es va unir a la nostra causa. Però no pot fer-hi res. Hem d'ordir un pla per acabar amb aquests experiments. Però l'única forma que se m'acut és destruint les bases científiques. Però si ho fem, també moriran innocents. -Respon el desertor.

Em costa de creure que molts dels científics que conec estan involucrats en això. En Nanashi semblava bona persona... però ara veig que les aparences enganyen. Em fa mal pensar en tota la gent que patirà aquests experiments si no ho aturem a temps.  Que podem fer?

dimecres, 15 d’agost de 2012

La gruta

El detector de radiacions infraroges del botcàmera està activat i m'envia petites senyals. No hi ha cap ésser viu que emeti calor al meu voltant. Només algun gran insecte passa de tant en tant, volant o saltironejant.
Veig l'entrada de la gruta a pocs metres d'on sóc. En només deu minuts, si no hi ha cap contratemps, estaré saludant en Píter. Els meus companys han excavat aquell camí amb un robot perforador. Pertanyia als geòlegs de la base. Ja no el necessitaràn més, si realment són morts.

M'endinso en la foscor total de la cova. Les llums frontals del botcàmera m'il·luminen el camí. Trobo una de les capses de provisions. Comprovo que està ben tancada, i continuo endavant. Aquestes comprovacions són necessàries. Sempre que utilitzem una via d'accés alternativa, hem d'assegurar-nos que les nostres reserves estan en bones condicions. Mai se sap quan les haurem de necessitar. Un munt de petits insectes negres intenten travessar la gruixuda tapa metàl·lica de la capsa. Semblen formigues, sols que no són exactament com les de la terra. La meva teoria de la existència d'aquests bitxos a Demèter, és que devien venir alguns d'ells dins les naus amb que vam aterrar. O potser els duien els científics de la nostra base, per experimentar. El cas és que alguna reina devia ser fecundada per algun insecte genéticament compatible. I d'allò en devia sortir aquesta espècie mutada. Aparentment són formigues normals. La diferència és que aquestes, quan piquen, canvien de color. Xuclen la sang dels animals, o de les persones, i el gàster, que és transparent, es torna de color vermell fosforescent, o del color que sigui la sang que absorveix. Potser s'han aparellat amb mosquits.  A la llarga qui sap si poden esdevenir una plaga nociva pels ecosistemes.

M'adono que tinc algunes formigues als guants, i que se m'estàn introduïnt dins les mànigues de l'uniforme. Sacsejo les mans fins que crec que han caigut totes. De sobte noto una fiblada molt forta al canell.
Com es tracten les picades d'insectes que no s'han estudiat? De petita, l'avia deia que m'hi havia de posar orina. Li agradaven molt els remeis casolans. Però potser això no funciona amb el verí dels bitxos demeterencs. Ni tan sols tenen nom, encara!  El que més em preocupa no és la coïssor ni la irritació cutània. És la possibilitat d'una infecció greu, d'una malaltia, o d'una posta d'ous dins la meva pell, com fan algunes espècies a la Terra.

Per si de cas, obro la farmaciola que hi ha uns metres més enllà, i em desinfecto la picada. I avanço cap a la portella del soterrani,que ja és ben a prop. Abans d'arribar-hi hi ha una altra capsa de provisions. El botcàmera activa l'alarma silenciosa. Ha detectat radiacions de calor en aquella direcció. Observo la imatge que m'envia a l'omnieina. La respiració se'm talla de cop i m'aturo en sec, arraulint-me contra la paret humida. No s'escolta res. El botcam avança i observo les imatges que va gravant. Em quedo ben amagada, per si de cas és un soldat de l'Aliança. Si ens ha descobert, l'hauré de matar. Em tremolen les cames. Mai he mort ningú. I no vull fer-ho. No estic preparada per una cosa així.

I si fos en Píter o en Pòl·lux?  Potser han detectat la meva presència i em volen fer un ensurt. No, no ho crec...
El que estic veient per la pantalla hologràfica de l'omnieina em deixa garratibada. Una silueta humana, o millor dit, humanoide, està alimentant-se de les nostres provisions. Sembla afamat, o afamada. No sembla una persona. Menja com un animal, a quatre grapes, amb el cap ficat dins la capsa. Té les robes esquinçades i brutes, i la poca pell que se li veu està plena de nafres purulentes. Els pocs cabells que conserva formen clapes esbullades al seu cap. 

Sigui qui sigui, m'hi he d'enfrontar, doncs s'interposa entre la portella i jo. I si és un supervivent? I si és un dels científics desapareguts? O algú que ha fugit de la colònia? Decideixo apropar-m'hi a poc a poc i tractar de parlar-hi.

-Hola. Et puc ajudar?

En sentir la meva veu, allò que jo pensava que era una persona, treu el cap de la capsa i em fita amb uns ulls morts i xuclats endins, com els d'un peix podrit. Se m'escapa un crit de por i la criatura es porta les mans al cap, tapant-se les oïdes. S'aixeca i m'ensenya les dents, unes dents fastigoses a mig caure. L'emblema que porta al pit no deixa lloc a dubtes. Havia estat un científic...o potser una científica, car ja no era més que una bèstia amb trets humans. Es llença a còrrer cap a mi amb un xiscle agut que em deixa sorda i esfereïda. El botcam activa el sistema de defensa en rebre la meva ordre i dispara tot un reguitzell d'agulles paralitzadores. La cosa cau paralitzada als meus peus. Encara està conscient i em mira amb aquells ulls enfonsats, inhumans. Em sento els batecs per tot el cos, i els genolls em fan figa. Poc més i em pixo a sobre!  Surto corrents cap a la portella d'accés a la base i un cop allà crido als meus companys.

No em senten. M'endinso més a la base. Tenen la música a tot volum. Quan arribo a la sala comuna, trobo en Píter i en Pòl·lux una mica embriacs, taral·lejant la cançó que sona des de la barra de bar.

-Ona, d'on surts?- Em pregunta en Píter, sorprés de la meva arribada pel cantó oposat a l'entrada.

-Veniu! Correu! Hi ha una persona a la cova, m'ha intentat atacar!!!!

Com si els desaparegués l'alcohol de la sang, es precipiten cap a mi i em segueixen a tota pressa cap al soterrani. Quan arribem, el cos ha desaparegut. En Pòl·lux em mira confús.

-Estàs segura del que has vist?

-Està tot al botcam, comprova-ho. Li havia disparat paralitzants. No entenc com es pot haver escapat.

Miren les imatges que tinc a l'omnieina. Després es miren entre ells amb els ulls esbatanats.

-Els experiments se'ls hi van escapar de les mans... -diu en Píter, pensarós.
-Si no és l'únic, si tots es van infectar... tenim un problema.-Afegeix en Pòl·lux.

Tornem a la base mirant enrera tota l'estona. Ara mai més podrem sortir desarmats a l'exterior. No estem sols.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Prova d'orientació

Sóc enmig del bosc. És de nit. Estic sola.

En Píter no volia que m'enfrontés a aquesta prova. En Pòl·lux va dir que era necessari que demostrés que podia sobreviure i orientar-me si a ells els passava alguna cosa. Només m'ha deixat portar el botcam, per si de cas. I és que aquest nou botcàmera és lleugerament diferent de l'altre. No sols grava... també dispara!  Té un sistema injector d'agulles paralitzadores. Serveix per neutralitzar bestioles i poder examinar-les sense haver de matar-les. També té un detector de radiacions infrarroges. És el millor botcàmera que he vist mai.

Aquesta prova és més difícil que la resta a les que m'ha sotmés en Pòl·lux. He d'orientar-me només per les estrelles. He de tornar a la base guiant-me per les constel·lacions que he estat aprenent-me aquests dies. Fa més d'un segle que hi ha aparells d'identificació d'estels, i podria activar la meva omnieina i comprovar quines constel·lacions tinc a sobre, sense haver de mirar el cel. Però no puc fer trampes. He de superar la prova sense aquesta mena de tecnologies, perque no se sap si podré comptar amb elles en el moment clau. Si hagués de fugir sense l'equip adient, només podria confiar en les meves capacitats.

El més complicat no és identificar els astres, sino veure'ls. Les capçades dels arbres són un sostre impenetrable. Aquí sota només hi ha foscor, i sorolls de bestioles movent-se per les branques. Només porto una bengala per si em perdo, l'anell Tsume i una PG-77, una pistola que dispara projectils de plasma. Era d'algun militar de la base. L'arsenal està ben provist d'armes, sobretot d'atordidores Toboe i de HelGuns. L'únic que mancava era munició. Els militars devien haver disparat molt mentre eren a la base. Per sort la Ingegärd ens va portant capses que pispa de la caserna militar.

Porto un uniforme militar. També pertanyia a alguna soldat desapareguda. Em va gran, però no n'he trobat cap de més petit. Si hi havia alguna soldat més prima o baixeta, devia desaparèixer amb l'uniforme posat. Li demanaré a la Inger que m'aconsegueixi un de la meva mida.

Sé el que he de fer. Grimpo pel tronc de l'arbre que em sembla el més alt de tots els que m'envolten. L'escorça és  molt enganxifosa. De nit, aquesta mena d'arbres supuren resina per autonetejar-se. La resina mata els fongs i petits paràsits que poden fer emmalaltir l'arbre. Això ho vam aprendre dels informes científics. I gràcies a la resina, m'és més fàcil arribar fins a dalt. La part negativa és que és altament inflamable, i si provoco qualsevol guspira sense adonar-me'n, puc provocar un gran incendi.

Els guants són gruixuts, però tot i així noto cada rugositat, i em puc desplaçar tronc amunt en pocs segons. Travessar la capa de fullatge de la capçada és més difícil del que sembla. Trenco algunes branques ajudant-me amb el meu pes, i per fi tinc a sobre el cel.

Hi ha alguns núvols, però a les clarianes distingeixo alguns estels prou coneguts. Un puntet petit i vermell, molt brillant, és el Sol del Sistema Solar. La Terra no es veu des de Demèter. Ara deuen estar passant les Perseides. És una pluja de meteors que xoca amb l'atmosfera de la Terra cada estiu. La meva familia fa una vetllada especial cada any per les mateixes dates, i passen la nit junts mirant la pluja d'estels. És una tradició que ens ve dels rebesavis. A Demèter, encara no he vist cap estel fugaç.
Puc distingir també la gran estrella Vega, l'Osa Major, que sembla molt més propera des d'aquí, i Lira. Fins i tot diria que aquelles estrelles de més al Sud són el Cinturó d'Orió, sols que la posició des de Demèter és molt diferent. Les constel·lacions que s'albiren des del meu planeta natal es veuen d'una altra manera des d'aquí. Betelgeuse, Aldebaran... si es deixen veure bé, sabré cap a on he de continuar.

Segura de conèixer el camí després de veure les estrelles, baixo de l'arbre a poc a poc. Em deixo caure a terra, esclafant alguna cosa llefiscosa. Sense tractar d'esbrinar que és, començo a caminar en direcció a la base. Estic tranquila. Al principi, les nits de Demèter em feien por. No sabia qué m'hi podia trobar. Ara sé quins animals he de tèmer i quins no. Fins i tot he caçat algun cop. La carn de l'squamar és dura, però molt nutritiva. Té la mida d'un conill, i tot ell està recobert d'una closca d'escates epidèrmiques semblant a la dels pangolins terrícoles. A la Terra mai se m'hagués acudit caçar. Estic en contra del maltractament animal i de l'assassinat d'altres essers vius. Em van educar per respectar totes les formes de vida, i tot i que allà no era vegetariana, només consumia carn d'empreses que certificaven que els animals no havien patit durant l'execució. I malgrat tot, de vegades m'havia sentit culpable en menjar-ne. A Demèter, no hi ha espècies en perill d'extinció. És un cas molt diferent de la Terra. Si no hi hagués cap necessitat, no ho faria. Però necessitem tenir reserves a la base i als amagatalls que tenim per tota la zona, per si la Inger és enxampada.

Segons el firmament, dec estar a menys d'una hora dels meus companys. M'havien deixat enmig del no res amb una bena als ulls, i per tant m'ha estat impossible saber on era fins que he vist els estels. M'he sentit tan poca cosa... De vegades els humans oblidem la nostra insignificància, i ens cal observar l'univers per adonar-nos que no som res.


Per fi arribo a un lloc que conec. Hi ha una clariana entre els arbres amb  una roca negra enmig de la molsa. A cinc minuts hi ha una de les coves que utilitzem de magatzem provisional, que comunica amb la base pels subterranis que han excavat en Píter i en Pòl·lux. Agafaré la drecera i els sorprendré entrant d'amagat. Segur que no s'ho esperen!

dimarts, 7 d’agost de 2012

Júpiter

Ara ho recordo nítidament, com si hagués passat fa no res...i ja fa setmanes d'això.

El primer matí que vaig despertar a la base secreta em vaig adonar que no havia reflexionat prou les conseqüències del que havia fet. En aquell moment vaig ser-ne conscient, però tenia bones raons per creure que pagava la pena.

Després del "primer contacte" amb en Píter, ens haviem endormiscat, però després haviem passat tota la nit parlant, fins que vaig saber tot el que necessitava saber. Em va explicar la seva història.

Era cert tot el que  m'havia dit quan erem a l'Argonauta. Havia estudiat, i el seu cunyat l'havia endollat a la Fundació Alfa Humanis per fer feines d'operari i d'assistent. El que mai m'havia dit era el que havia estudiat. Era enginyer en sistemes computacionals, però a més s'havia especialitzat en un vessant que no s'imparteix a cap universitat. Era un hacker, una persona anònima que, sempre que fa intrusions a d'altres ordinadors, ho fa amb fins informatius i no delictius. Però tot i no cometre cap delicte, el fet d'entrar a tafanejar els sistemes informàtics d'altres persones estava penat per la llei. Per això en Píter sempre ho va mantenir en secret, fins que va haver d'emprar les seves habilitats per introduir-se al meu cervell i fer-me arribar missatges subliminals, com aquella cançoneta de cap d'any, o el codi QR als ulls. Em vaig preguntar si també em podia llegir les idees, i si podia influir en la meva voluntat.

En Píter acostumava a infiltrar-se a la xarxa interna de la nau. Li agradava descobrir secrets relacionats amb la misió, informació classificada només accesible pels alts càrrecs. El darrer dia que l'Argonauta va estar a Demèter, va piratejar el sistema informàtic de la nau per poder accedir a la base de dades privada d'en Hendrik Bildhauer, on hi havia els informes de cada persona que viatjava cap a Demèter. La seva intenció era saber que en sabien d'ell, per si algú havia descobert el seu hobby il·legal. Temia que sapiguessin que era un hacker. Però un cop a dins, es va adonar que també podria saber més de mi, i poc a poc, va anar investigant altres membres de la nau, com els caps  de la Fundació. A l'arxiu d'en Pavlichenko, especificava que pertanyia al grup Ultra-Humans, del quan en formaven part en Bildhauer i en Patterson. Buscant a través de la xarxa va trobar-ne l'historial: un grup secret de protecció de la humanitat que anava més enllà de les seves limitacions i buscaven fer ultra humans, saltant-se les lleis naturals per crear humans perfectes amb capacitats úniques. En Pavlichenko pertanyia a l'Aliança i a la Fundació Alfa Humanis, i també a diverses sectes i organitzacions vinculades a l'apologia de l'eugenèsia i a moviments malthusians. A més, tenia ordres de protegir una tal Venus. En Píter va cercar l'historial de la Venus, però no figurava enlloc. Quan per fi va trobar un arxiu comprimit amb el nom de "Projecte Venus", va descobrir que no tenia prou coneixements per desbloquejar-ho. Estava protegit amb un nou sistema de seguretat molt potent. Va desar tota la informació útil dins un microxip i se'l va endur.

Però algú es va adonar de la seva intrusió. Un vigilant robòtic el va veure sortir de la sala de control.
Les alarmes es van activar, i en Píter va còrrer cap a les comportes d'evacuació. Sabia que el compte enrera per la ignició no es podia aturar. Si escapava a temps, la nau marxaria sense ell i ningú el podria dur davant la justícia. Així doncs, es va llençar pels conductes que portaven a les càpsules de salvament. Un cop a dins, va activar el sistema d'ejecció i va sortir disparat des de l'Argonauta, que ja començava a enlairar-se. La càpsula va caure als aiguamolls, a uns quants kilometres de la cúpula de paraterraformació colonial. 

Sol, sense provisions ni coneixements de l'entorn demeterenc, va romandre dins la càpsula fins que es va fer de nit, tement que l'Argonauta hagués informat de la seva fugida a els caps de la colònia i estiguessin buscant-lo. Va passar la nit més terrorífica de la seva vida, veient passar tota mena de bèsties descomunals i escoltant sorolls esfereïdors. La primera llum de l'alba el va sorprendre garratibat contra terra. No podia connectar-se a la xarxa, per que aleshores facilitaria a l'Aliança trobar-lo per satèl·lit.  Va analitzar les dades del microxip amb deteniment i va trobar-hi mapes de Demèter, a més d'una informació molt útil. Hi havia una base científica totalment abandonada a causa de la desaparició de tot l'equip científic i militar que l'habitava. La càpsula s'havia estavellat, així que s'hi va dirigir a peu, totalment desprotegit. Va passar la nit amagat dins el tronc buit d'un arbre mort, sense poder dormir a causa de la por. Al vespre del dia següent va arribar a la base, sempre vorejant els aiguamolls, sense apropar-se a les muntanyes. Va aconseguir entrar-hi després de crackejar el sistema de seguretat. S'hi va instal·lar. Encara hi havia provisions dels anteriors habitants. La base era un lloc segur. Durant dies va estar analitzant les dades dels ordinadors dels científics. Aleshores va saber que alguns havien mort a la boira verda, i la resta havien desaparegut de cop, sense deixar rastre.

Però el més important és el que va descobrir a l'ordinador del Director de l'equip científic d'aquella base. Dins una carpeta amb l'emblema d'un gos de tres caps, com un Canis Cerberus, hi havia un munt d'arxius que implicaven alts càrrecs de la Fundació i de l'Aliança en un projecte totalment inhumà i de conseqüències imprevisibles.

En Píter, mentre m'ho explicava, em va ensenyar un dels arxius.

"OBJECTIU d'Alfa Humanis: Participar i intervenir en una evolució programada, interrompre i modificar els plans de la natura pel benefici humà. Crear humans millorats, mutats amb adn d'animals i plantes alienígenes. Humans capaços de viure sota l'aigua, especialment. Una nova raça que pugui colonitzar planetes aqüàtics rics en minerals."

La intenció de l'Aliança era un acte de terrorisme a petita escala. Volien crear mutants humanoides amb ments assassines. Volien demostrar que hi havia vida intel·ligent i hostil més enllà del sistema solar, encara que se l'haguessin d'inventar. Llençarien els monstres contra la colònia de Demèter poc abans d'acabar la construcció de la ciutat exterior. L'Aliança de Sistemes de la Terra hauria d'aprovar els pressupostos i plans proposats per en Kenneth Patterson i altres de la seva mena, que desitjaven una gran força militar recorrent tots els sistemes de la galàxia, ja que estaven convençuts que la espècie humana era feble davant qualsevol atac inesperat.

En veure l'atac a Demèter, que jo mateixa, segons els seus plans, havia de gravar i retransmetre, la Terra aprovaria el pla d'aquells psicòpates. Vaig sospitar que era per això que m'havien triat, em veien poca cosa, incapaç de descobrir el que amagaven, i incapaç de fer res per oposar-me i frustrar els seus plans.

El més sorprenent era que segons aquells arxius, ni l'Aliança ni la Fundació tenien cap noció de quina mena de Caps havien triat per aquella misió. No coneixien les seves autèntiques ambicions. Així doncs, qui els havia escollit? Sospitava que hi havia una mà negra darrera d'allò. Una mà molt poderosa que havia mogut els fils per que aquells homes estiguessin al capdavant de la colonització.

Els caps demeterencs eren una colla de fanàtics, i en Píter era l'únic que ho sabia. Només ell podia impedir aquella monstruositat. Per això va intentar contactar amb mi. M'havia d'avisar abans que fos massa tard, sense posar-me en perill. Era una tasca gairebé impossible.

Al cap de poc temps d'estar a la base, les reserves d'aliments es van anar exhaurint i en Píter va haver de començar a recol·lectar les plantes que segons els informes de la base, podien ser comestibles. I poc després de contactar amb mi, i passar-me el microxip, va aparèixer en Pòl·lux. En Píter l'havia vist apropar-se a la base, i s'havia amagat en un magatzem, armat i preparat per morir matant. En Pòl·lux li va disparar amb una arma atordidora i va reduir el fugitiu en un moment. Estabornit, el pròfug no va poder resistir-se mentre el soldat l'emmanillava. Quan en Píter es va tranquilitzar, el va alliberar i van parlar del que ambdós sabien. En Pòl·lux havia descobert el mateix que en Píter però per una altra via. Van decidir aliar-se per sobreviure i salvar la colònia.

No podien avisar a la Terra, perque aleshores els detectarien. Arribarien abans els enemics que els amics i els executarien, destruirien les proves i mai ningú sabria la veritat. Per això van decidir que els calia trobar algú de confiança que lluités des de dins (la Inger, que estava enamorada d'en Pòl·lux), espiés a en Pavlichenko i els seus còmplices, i els subministrés provisions. I també van pensar en mi, per dur a terme la finalitat per la que havia vingut a Demèter. Informar a la Terra del que succeia en aquest planeta.

Aquesta és la història d'en Píter, i aquí estan les respostes que tant anhelava. Ara tinc un nou botcàmera, que pertanyia a una científica desapareguda. I el meu nou documental tractarà sobre el grup terrorista Ultra-Humans. S'anomenarà "Esdevenir Déus", ja que és això el que pretenen, atemptant contra la natura humana.

Espero passar a la història com una lluitadora i no com una víctima. El temps dirà.