La gruta

El detector de radiacions infraroges del botcàmera està activat i m'envia petites senyals. No hi ha cap ésser viu que emeti calor al meu voltant. Només algun gran insecte passa de tant en tant, volant o saltironejant.
Veig l'entrada de la gruta a pocs metres d'on sóc. En només deu minuts, si no hi ha cap contratemps, estaré saludant en Píter. Els meus companys han excavat aquell camí amb un robot perforador. Pertanyia als geòlegs de la base. Ja no el necessitaràn més, si realment són morts.

M'endinso en la foscor total de la cova. Les llums frontals del botcàmera m'il·luminen el camí. Trobo una de les capses de provisions. Comprovo que està ben tancada, i continuo endavant. Aquestes comprovacions són necessàries. Sempre que utilitzem una via d'accés alternativa, hem d'assegurar-nos que les nostres reserves estan en bones condicions. Mai se sap quan les haurem de necessitar. Un munt de petits insectes negres intenten travessar la gruixuda tapa metàl·lica de la capsa. Semblen formigues, sols que no són exactament com les de la terra. La meva teoria de la existència d'aquests bitxos a Demèter, és que devien venir alguns d'ells dins les naus amb que vam aterrar. O potser els duien els científics de la nostra base, per experimentar. El cas és que alguna reina devia ser fecundada per algun insecte genéticament compatible. I d'allò en devia sortir aquesta espècie mutada. Aparentment són formigues normals. La diferència és que aquestes, quan piquen, canvien de color. Xuclen la sang dels animals, o de les persones, i el gàster, que és transparent, es torna de color vermell fosforescent, o del color que sigui la sang que absorveix. Potser s'han aparellat amb mosquits.  A la llarga qui sap si poden esdevenir una plaga nociva pels ecosistemes.

M'adono que tinc algunes formigues als guants, i que se m'estàn introduïnt dins les mànigues de l'uniforme. Sacsejo les mans fins que crec que han caigut totes. De sobte noto una fiblada molt forta al canell.
Com es tracten les picades d'insectes que no s'han estudiat? De petita, l'avia deia que m'hi havia de posar orina. Li agradaven molt els remeis casolans. Però potser això no funciona amb el verí dels bitxos demeterencs. Ni tan sols tenen nom, encara!  El que més em preocupa no és la coïssor ni la irritació cutània. És la possibilitat d'una infecció greu, d'una malaltia, o d'una posta d'ous dins la meva pell, com fan algunes espècies a la Terra.

Per si de cas, obro la farmaciola que hi ha uns metres més enllà, i em desinfecto la picada. I avanço cap a la portella del soterrani,que ja és ben a prop. Abans d'arribar-hi hi ha una altra capsa de provisions. El botcàmera activa l'alarma silenciosa. Ha detectat radiacions de calor en aquella direcció. Observo la imatge que m'envia a l'omnieina. La respiració se'm talla de cop i m'aturo en sec, arraulint-me contra la paret humida. No s'escolta res. El botcam avança i observo les imatges que va gravant. Em quedo ben amagada, per si de cas és un soldat de l'Aliança. Si ens ha descobert, l'hauré de matar. Em tremolen les cames. Mai he mort ningú. I no vull fer-ho. No estic preparada per una cosa així.

I si fos en Píter o en Pòl·lux?  Potser han detectat la meva presència i em volen fer un ensurt. No, no ho crec...
El que estic veient per la pantalla hologràfica de l'omnieina em deixa garratibada. Una silueta humana, o millor dit, humanoide, està alimentant-se de les nostres provisions. Sembla afamat, o afamada. No sembla una persona. Menja com un animal, a quatre grapes, amb el cap ficat dins la capsa. Té les robes esquinçades i brutes, i la poca pell que se li veu està plena de nafres purulentes. Els pocs cabells que conserva formen clapes esbullades al seu cap. 

Sigui qui sigui, m'hi he d'enfrontar, doncs s'interposa entre la portella i jo. I si és un supervivent? I si és un dels científics desapareguts? O algú que ha fugit de la colònia? Decideixo apropar-m'hi a poc a poc i tractar de parlar-hi.

-Hola. Et puc ajudar?

En sentir la meva veu, allò que jo pensava que era una persona, treu el cap de la capsa i em fita amb uns ulls morts i xuclats endins, com els d'un peix podrit. Se m'escapa un crit de por i la criatura es porta les mans al cap, tapant-se les oïdes. S'aixeca i m'ensenya les dents, unes dents fastigoses a mig caure. L'emblema que porta al pit no deixa lloc a dubtes. Havia estat un científic...o potser una científica, car ja no era més que una bèstia amb trets humans. Es llença a còrrer cap a mi amb un xiscle agut que em deixa sorda i esfereïda. El botcam activa el sistema de defensa en rebre la meva ordre i dispara tot un reguitzell d'agulles paralitzadores. La cosa cau paralitzada als meus peus. Encara està conscient i em mira amb aquells ulls enfonsats, inhumans. Em sento els batecs per tot el cos, i els genolls em fan figa. Poc més i em pixo a sobre!  Surto corrents cap a la portella d'accés a la base i un cop allà crido als meus companys.

No em senten. M'endinso més a la base. Tenen la música a tot volum. Quan arribo a la sala comuna, trobo en Píter i en Pòl·lux una mica embriacs, taral·lejant la cançó que sona des de la barra de bar.

-Ona, d'on surts?- Em pregunta en Píter, sorprés de la meva arribada pel cantó oposat a l'entrada.

-Veniu! Correu! Hi ha una persona a la cova, m'ha intentat atacar!!!!

Com si els desaparegués l'alcohol de la sang, es precipiten cap a mi i em segueixen a tota pressa cap al soterrani. Quan arribem, el cos ha desaparegut. En Pòl·lux em mira confús.

-Estàs segura del que has vist?

-Està tot al botcam, comprova-ho. Li havia disparat paralitzants. No entenc com es pot haver escapat.

Miren les imatges que tinc a l'omnieina. Després es miren entre ells amb els ulls esbatanats.

-Els experiments se'ls hi van escapar de les mans... -diu en Píter, pensarós.
-Si no és l'únic, si tots es van infectar... tenim un problema.-Afegeix en Pòl·lux.

Tornem a la base mirant enrera tota l'estona. Ara mai més podrem sortir desarmats a l'exterior. No estem sols.