diumenge, 19 d’agost de 2012

Quotidianitat

M'encanta despertar al costat d'en Píter. Em sento protegida, i em fa oblidar la situació tan complicada que vivim. De vegades és com si tots oblidessim per quina raó som aquí. Vivim el dia a dia amb normalitat. Una normalitat que només és destorbada pel so de les torretes quan disparen.

Mai trobem cap cos, però sabem que hi han estat. Hi ha sang allà on han caigut les criatures que ens assetgen. Altres éssers s'emporten els cossos abans que hi arribem. Sospitem que són els humans mutats. Pel que sabem, passen gana. És possible que hagin perdut el raciocini i s'hagin tornat bèsties salvatges. L'únic que podem fer per ells és compadir-los, i eliminar-los. De tant en tant s'escolten els seus crits des d'on som. Alguns deuen ser víctimes dels depredadors naturals del planeta. D'altres es deixen veure de lluny. Els botcàmeres capten les seves ones infraroges a molta distància i envien la senyal d'alerta a les torretes, que de seguida disparen, errant l'objectiu, que surt corrents com empaitat pel dimoni.

Jo mai havia disparat cap arma fins que vaig arribar aquí. En Pòl·lux és un bon instructor, però jo sóc una alumna poc disciplinada. Em tremolen les mans quan sostinc la PG77, per que em fa la impressió que es dispararà sola. Em destrosso el muscle dret quan disparo amb la HELGun, l'ametralladora tàctil. A més, de l'impuls se m'aixeca el canó i acabo disparant les ràfegues cap al cel. He de conèixer millor les meves armes. La HELGun sempre té el mateix propietari. El seu sistema respon a les emprentes dactilars. En Píter va piratejar la meva perque estava programada per a una altra persona. Ara només m'obeeix a mi. Això em fa sentir poderosa. Puc dominar una màquina que ningú més pot utilitzar.

L'única preocupació que tenim és la de no exhaurir les provisions i la de vigilar els entorns. Continuem fent petites assamblees per debatre punts del pla que tenim previst. Si la Inger fa malament el seu paper de femme fatale, en Sergei alertarà en Pavlichenko, i la sotmetran a interrogatori, cosa que ens perjudicaria a tots. Si hi hagués alguna forma d'ocultar la nostra base a l'ull aliè...

Ens estranya molt que no hagin tornat a enviar cap destacament a aquesta zona. Saben que la base existeix, la poden vigilar per satèl·lit. Per això utilitzem les coves per sortir directament al bosc. A través dels arbres no ens poden detectar.

Avui sortirem de nou a caçar. Hi anem tots tres. Ara tot ho fem junts. Separar-se seria massa arriscat. L'únic que no m'agrada de caçar, apart de veure patir l'animal, és el procés de després. S'ha d'escorxar la pell sense esquinçar-la, buidar els òrgans sense rebentar els budells, que farien malbé tota la peça, arrencar la carn de l'esquelet, i després fer-la bullir per desinfectar-la de possibles bacteris nocius. L'única forma de cuinar-la és socarrimant-la. Així ens assegurem que no queda viu cap paràsit. Però ens hi deixem les dents a cada queixalada.

Cada dia és una aventura nova. Es podria dir que som feliços així. Vivim una lluita diària per sobreviure, per estar sans física i mentalment, per poder acomplir el nostre objectiu de salvar la colònia.


Però des de fa poc tinc una nova preocupació. Encara no la he compartit amb els meus companys, i no sé si ho hauria de fer. Tinc por que m'excloguin de les tasques diàries i de la missió, i em tractin diferent només per això.

Des que sóc a la base no em ve la menstruació.

2 comentaris:

  1. El millor blog que he llegit mai, segueix aixi Ona!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! :)M'afalaguen molt tes paraules!

      Elimina