dimecres, 22 d’agost de 2012

Incertesa

Amb aquesta xafogor no es pot fer res. Em sento enganxifosa i bruta. Em regalima la suor pels ulls i em piquen. La roba se m'enganxa al cos. No tinc ganes de moure'm. Em dutxo cada mitja hora, i en pocs minuts ja torno a ser xopa.

Els altres estan igual que jo. Amarats de suor. S'ha espatllat l'aire condicionat. Ara mateix en Píter està tractant d'arreglar-ho. No és un expert en aquesta mena de coses, però hi té la mà trencada en buscar solucions. En Pòl·lux, mentrestant, ha anat a revisar les provisions i farmacioles de les coves.

Aquí ens estem ofegant de calor, però a fora fa un clima totalment diferent. Feia temps que no plovia tant. M'encantaria poder sortir a remullar-me sota la pluja, però des que ens visiten els antics habitants d'aquesta base, no podem sortir sols. És una nova norma de supervivència. Només podem passejar per la base i per les coves, els llocs que estan protegits per torretes i per botcàmeres paralitzadors. Els "visitants" cada cop són més agosarats. Ara els veiem més sovint, perque s'endinsen més dins el perímetre de seguretat. Les torretes n'han abatut uns quants, i n'han ferit molts, però sempre acaben tornant. No sabem si venen perque saben que tenim menjar, o si actuen per instint. Potser algun racó de la seva antiga memòria humana els recorda que havien viscut aquí, i volen tornar a casa. Els hem estat observant. Estudiem el seu comportament per preveure com atacaran. De moment només sabem que no es comuniquen entre ells. Cada individu va a la seva. No s'ataquen entre ells, però tampoc es relacionen. No es mouen en grup, i sempre apareixen pel cantó de les muntanyes, com si visquessin a la boira verda.

En Pòl·lux ha modificat una HelGun i l'ha transformat en una ametralladora làser de franctirador. La seva nova afició és pujar a la torre de guaita de la base i apuntar a l'infinit fins que veu arribar algun dels visitants. Ell és més mortífer que les torretes, ja que pot disparar a més distància i és molt més precís. Les seves ràfegues resonen per tota la vall, i el vent s'endú els sorolls amb ell. De tant en tant pateixo per si ens arriben a detectar per culpa dels trets. El so es propaga amb facilitat per la vall i els aiguamolls, i tampoc som tan lluny de la colònia. Per sort tenim unes muntanyes gegants que ens separen d'ella.

Encara porto en secret la meva manca de menstruació. No m'he pogut fer cap prova per saber si estic embarassada, ja que no hi ha cap mena de test d'embaràs a la base. L'única forma de saber-ho seria ficant-me dins la cabina de diagnòstic mèdic del laboratori principal, però si ho fes, li ho hauria de dir a en Píter, ja que és l'únic que sap com entrar-hi. Els laboratoris estan a la planta inferior, just per sobre del soterrani i els magatzems. Només s'hi pot accedir manipulant el codi d'entrada, i encara no se'm dona tan bé la intrusió.

He pensat que potser no estic en estat... Potser només se m'ha enretirat la regla, o se m'ha endarrerit per motius ambientals o nutricionals... A la Terra, la menstruació estava molt lligada a la Lluna. Cada cicle o fase de la Lluna marcava el desenvolupament hormonal de les dones. Potser a Demèter, la Lluna té uns cicles més lents i altera la natura d'una manera diferent. La veritat és que no sé que sentir respecte el que m'està passant. Penso que no és el millor moment ni el millor indret per ser mare. Estic en una situació precària, envoltada de perills i sense alternatives. Quan em vaig adonar que feia temps que no sagnava, li vaig preguntar a en Píter si prenia o es punxava algun contraceptiu masculí. Ell va dir que no, per que fins ara no havia tingut cap parella sexual estable. I em va preguntar a mi...i li vaig mentir. No sé perque ho vaig fer, però no volia que s'adonés del meu neguit. Li vaig dir que duia un anticonceptiu intern.

 Ell sospita alguna cosa. N'estic segura. I jo, que en cap moment de la meva vida m'havia plantejat tenir fills, em trobo ara amb la incertesa del que m'està passant. I dubto. Dubto perque no sé que fer. Ni tan sols sé si porto cap vida a dins. Si estic embarassada, hauré d'avortar. No puc acomplir la missió si no estic al cent per cent de les meves capacitats. Ni tan sols sé si sobreviuré. Com podria garantir-li una vida a la meva progènie, si no sé si jo mateixa tinc cap futur?

Però alguna cosa dins meu, em fa desitjar aquell fill o filla que potser no existeix, però que jo ja sento ben endins. I de tant en tant, se m'escapa una carícia cap a la panxa i m'imagino aquell trosset bategant que algun dia podria ser la creació més important de la meva vida.

Crec que he de prendre una decisió i deixar que passi el que hagi de passar...

L'aire condicionat torna a funcionar. Vaig a parlar amb en Júpiter.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada