divendres, 22 de febrer de 2013

La captura de la Ghost

La Ghost s'atura per descansar a la cambra dels fòssils. Fa poc que la va descobrir. La Venus n'havia escrit alguna referència als seus informes.

"És estrany", pensa. "La fissura ja s'hauria d'haver tancat fa estona".

A la paret continua supurant el forat, que roman obert com si esperés l'arribada d'algun altre ésser orgànic. Després d'assegurar-se que està sola a la caverna, s'asseu ben lluny d'aquella cosa metàl·lica a mig fondre que hi ha al bell mig de la cambra. No sap el que és, però per si de cas no s'hi apropa mai. Li agrada estar-s'hi allà. No hi ha tanta humitat com a la resta de les coves que ha anat trobant. Potser per això s'hi conserven tan bé aquells fòssils. No sap quina mena de criatures són, però podria passar-se hores mirant-les i fent volar la imaginació. Hi ha éssers rars que mai podria haver imaginat cap ment humana. Hi ha fòssils que són com closques de cargol amb formes impossibles, amb tentacles, esquelets enrevessats i extremitats asimètriques. Hi ha flors i fulles, i alguna superfície rugosa que sembla l'escorça d'un arbre. Més que fòssils semblen baixrelleus esculpits a la roca, afaiçonats per alguna mà humana temps enrera.

Deixa de badar i obre la motxilla que ha robat fa una estona. S'empassa una hidrocàpsula i rossega una barreta energètica de cereals i algues. S'ha de controlar per no menjar-s'ho tot de cop, ja que està afamada, però sap que amb un sol mos d'aquella barreta ja tindrà prou reserves calòriques per tot el dia.

Sent una fregadissa a prop i es posa en guàrdia. La paret està supurant més fluxe de l'habitual. S'hi acosta amb precaució i apunta amb la Trepanadora cap a l'esquerda, que comença a tremolar amb espasmes rítmics.

"Potser només és una bestiola perduda a les galeries".

Alguna vegada li ha semblat escoltar sorolls estranys en alguna cova, però no li ha donat importància. En llocs tancats amb tants orificis invisibles hi ha una acústica estranya que fa que sentis l'eco dels teus propis sorolls al cap de molta estona.

De sobte la paret s'obre en vertical i escup un munt de líquid llefiscós de color transparent. La Ghost es fa a un costat i espera impacient l'arribada del que sigui que l'ha seguit fins allà. Les ombres l'amaguen, però per si de cas, intenta connectar el sistema d'invisibilitat. Però com tants altres cops, torna a fallar. Només la foscor la pot ocultar.

Un cos humà apareix a través de la fissura, i s'atura en trepitjar la cambra. L'intrús observa el lloc on es troba amb deteniment, mentre es neteja els cabells d'aquella substància fastigosa que li regalima pel cos. Sembla abstret amb el que veu, amb els fòssils i la peça metàl·lica que té al davant. Roman quiet amb una posició relaxada, però manté la seva arma desenfundada, apuntant endavant.

"Com m'ha pogut trobar?", es pregunta la Ghost.

S'adona que reconeix aquella fesomia. Es tracta d'un dels nois que apareix a les pintures del G-Wagon. El mateix que li havia cridat l'atenció.

"Quina llàstima, és maco...Espero que no em vegi. Em sabria greu haver de matar-lo."

Però just al moment de pensar això, com si l'haguès sentit, el noi es gira i l'apunta amb la seva arma.

La Ghost reacciona a l'instant i surt corrent d'entre les ombres disposada a abatre a l'intrús. Però el noi, amb una agilitat inesperada, defuig l'atac i s'ajup, esquivant a la noia per pocs centímetres.


"No comptava amb això", es diu la Ghost." L'he subestimat".

L'intrús se la queda mirant sense deixar d'apuntar-la, però no sembla que vulgui disparar.

-Tranquila... No et vull fer mal...

La Ghost continua apuntant-lo amb la Trephine, però per alguna raó desconeguda no és capaç d'apretar el gallet. El noi continua parlant.

-Si deixes d'apuntar-me jo també ho faré. No és cap parany, t'ho prometo.

Ella dubta. Si l'hagués volgut disparar, ja ho hauria fet. Veu que ell comença a abaixar el canó de l'arma.

"L'hauria d'eliminar. Que coi em passa? "

Però com si el seu cos actués independentment del seu cervell, la Ghost comença a abaixar la Trephine. I ell acaba d'enfundar la seva arma i fa un petit pas cap a ella.

"Quiet!!!! "

És clar, ell no la pot sentir. Però ella ha tornat a apuntar-lo amb la Trepanadora. No permetrà que se li apropi més. No confia en ell. Pot ser un altre fill de puta com el que va intentar violar-la.

-Sé que ets qui ens ha estat pispant provisions d'amagat. I també sé que ens vas ajudar durant la incursió dels soldats de l'Aliança. Només vull que parlem. Podem ajudar-nos mutuament.

La Ghost es sent impotent. Voldria poder explicar-li que no en vol saber res, d'ell i de la seva gent. Vol allunyar-se'n i fugir per la fissura, però el noi està just davant de l'entrada. S'ho juga tot a una carta i es llença contra ell amb totes les seves forces, fent-lo caure i rodolant amb ell per terra. Sent una pressió forta contra el coll i s'adona que s'està ofegant. Han forcejat mentre rodolaven, però ara es troba totalment immobilitzada a sota del cos d'ell, que la observa impertèrrit. Té una mà al seu coll i l'altre li apreta el canell de la mà que subjecta la Trephine. La Ghost sap com deslliurar-se d'ell. S'ha entrenat tota la vida per situacions com aquella. Però per alguna estranya raó es sent intimidada per la mirada que li clava ell.

-No m'esperava que fossis tan agressiva, però et donaré una altra oportunitat, per que sé que estàs espantada i que la por et fa ser desconfiada. Et deixaré anar a poc a poc, i després ens presentarem com cal i oblidarem tot això. Et sembla bé?

Ell s'aparta d'ella i l'ajuda a aixecar-se. La Ghost no entén l'actitud d'aquell noi. L'ha atacat dos cops i ell ni s'immuta.

-Em dic Dzeko, tot i que alguns amics em diuen Jack. Sóc un fugitiu de la colònia de Demèter.

La Ghost fa un pas enrera i enfunda la Trephine.

-El teu torn, noia. Qui ets? Que hi fas aquí?

Però ella no respon. Potser ho faria si pugués. Però no pot. I tot i que el noi sembla una bona persona, l'instint de la Ghost li diu que se n'ha de desfer, que no ha vingut a fer amics i que té un objectiu a assolir. Així que sense fer cas de la consideració de l'intrús, torna a llençar-se contra la fissura, i aquest cop en Dzeko no hi és a temps per aturar-la.

La Ghost travessa les galeries com un llamp, esquinçant els teixits de la roca amb els mans per obrir-se pas a més velocitat, però sap que el té a darrera, sent la seva presència com si el tingués a tocar.

I de sobte sent un cop molt fort al cap i cau de genolls cap endavant, semi-inconscient.

-No m'has deixat cap més opció.

En Dzeko la lliga. Ella sent com la està desarmant i com se la carrega a l'esquena per endur-se-la cap a la seva base. Tanca els ulls i es deixa arrossegar cap a la inconsciència.

Quan desperta, al cap d'uns minuts, s'adona que continuen tancats entre les parets llefiscoses de la gruta.

-Sembla que la paret no es vol obrir. Haurem d'esperar-nos aquí, així que no et posis nerviosa i comporta't.

La Ghost el fulmina amb la mirada. Però no hi pot fer res. La té lligada de mans i peus i a més la està abraçant amb tot el seu cos. I es sent misteriosament bé, protegida entre aquells braços desconeguts. Feia molts anys que no sentia l'escalfor d'una altra persona, i més anys encara que no l'abraçava ningú. És una sensació agradable. Perillosament agradable. La Ghost s'acomoda contra el cos del seu captor amb un moviment suau, imperceptible. En Dzeko sembla gaudir de la situació.

I el Dzeko que està revivint el record, connectat ara mateix a la memòria de la Ghost, també.

Al cap d'una estona, la fissura es comença a dilatar, però molt a poc a poc, així que han d'avançar abraçats, empenyent les parets amb el cos i fent pressió per que no es tornin a tancar. En Dzeko llença la Trepanadora a través de la membrana que els separa de l'exterior. I es deixen caure cap al forat, envoltats de fluids llefiscosos i grumolls gelatinosos.

La Ghost sent veus al seu voltant. Obre els ulls. I un munt d'ulls l'estan mirant.
 


La sessió s'acaba aquí. Tots recordem el primer cop que vam veure a la Ghost. Ara hem viscut com va ser el primer cop que ella ens va veure a nosaltres. En Dzeko i ella es miren una mica ruboritzats. La resta marxem i els deixem una estona d'intimitat.


divendres, 8 de febrer de 2013

Records recents

Estem de nou dins la memòria de la Ghost. Avui en Dzeko també hi està connectat, i en Pòl·lux fa guàrdia.

Els records són molt nítids, ja que són més recents. Sentim la fam de la noia. Ja se li han acabat les provisions que ens havia pispat del campament. Necessita tornar al G-Wagon i endur-se una altra motxilla plena de menjar en conserva i hidrocàpsules. Després de proveïr-se bé, abandonarà les coves i tornarà cap a la base meteorològica, on segurament tenen retinguda a la Venus. No li agrada deixar la feina a mitges.

La Ghost s'obre pas per la fissura que va utilitzar l'altra vegada. Ha aconseguit recarregar la bateria de l'uniforme amb energia solar, i de nou pot emprar la funció d'invisibilitat. Però des que en Groff li va estripar l'uniforme per l'engonal, totes les funcions fallen. Hi devia haver alguna connexió important allà. Segons com es mogui, l'antitèrmic s'atura i l'invisibilitat deixa de rutllar correctament. En comptes de copiar l'entorn com un mirall, fa ones fosques per tot el cos, com si no detectés cap imatge sòlida al seu voltant. A estones, torna a funcionar. Però no podrà comptar amb aquesta funció a l'hora de caçar l'objectiu. Només podrà confiar en no errar el tret, i aquest cop no serà clement.

La cova sembla deserta. Està totalment a les fosques i no hi ha cap soroll ni moviment a la vora. El G-Wagon està al mateix lloc que l'altre cop, amagat entre les ombres i envoltat d'estalactites. La Ghost avança cap al vehicle a poc a poc, apuntant amb la Trephine per si hi ha algú a dins. És buit. Entra al contenidor de càrrega i s'afanya a omplir la motxilla amb totes les coses que necessita. Es pregunta qui deu viure en aquella cova. El transport està ple d'andròmines innecesàries per la supervivència, com pinzells, mantes de textura estranya, i un munt de quadres fets a mà. Per curiositat, tafaneja les pintures  que té més a prop. Són imatges de paisatges demeterencs, horitzons verds, crepuscles, la Lluna Blava reflectint-se als llacs, globus farcits de pòl·len surant als aiguamolls... I gent. Hi ha un munt de retrats de colors vius, i semblen molt recents. Estan fets en algun lloc de les coves, però no és una cova ben bé. Està plena de vida, amb aigua i plantes i molta llum. La Ghost està impressionada per la bellesa de les pintures i gairebé no s'adona que fa estona que bada i que ja hauria d'haver marxat. Però encara no s'ha fixat en la gent que hi apareix. Pel que sembla, allà a dins hi viuen cinc persones, a menys que l'artista no aparegui a cap dels retrats, que aleshores serien sis. Però l'ego dels artistes sovint els fa autoretratar-se, així que segur que és alguna d'aquelles persones dels quadres. Totes apareixen en escenes quotidianes i fent tasques diferents.

Hi ha un noi molt bru, força prim, de pell torrada i faccions índiques, que pren el sol gairebé nu estirat a la molsa. Sembla força més gran que ella mateixa, doncs ja se li marquen algunes potes de gall al voltant dels ulls. Deu rondar la trentena, com la noia que apareix a la següent pintura. És una dona de pell clara, amb els cabells llargs i la mirada brillant. Té les mans recolzades al ventre, i pel que sembla, està embarassada. Somriu mirant cap a l'horitzó llunyà, com si només mirant-lo hi pugués arribar. El següent retrat és d'una noia baixeta i molt bruna, amb els ulls negres i els cabells foscos molt curts, gairebé rapats. Un tatuatge li recorre la cara, fent filigranes al voltant dels ulls i la barbeta. Somriu amb la boca oberta i se li intueixen unes dents petites i separades que li donen una aparença entremaliada. Deu tenir vint-i-pocs, però el seu aspecte infantil fa que sembli una adolescent. Darrera d'aquest quadre, n'apareix un d'un soldat uniformat de l'Aliança. Sembla molt ben plantat, el típic noi que podria aparèixer als anuncis d'allistament. És alt i té el cos ben treballat, de complexió forta. Ni massa musculat ni massa prim. Blanc de pell, cabells castanys, ulls marrons i somriure perfecte. Uns vint-i-pocs anys. A la imatge, el noi sosté una HELGun amb mira de franctirador. La Ghost es pregunta que coi pinta un soldat amb aquelles persones, que clarament viuen al marge de les lleis de l'Aliança.

La darrera imatge pertany a un noi jove, més jove que ella i tot. No sap que és, però té quelcom especial que li crida l'atenció. La Ghost es queda embadalida mirant-lo. Té els ulls verds, els cabells castanys i la pell clara. El seu somriure és més discret que el dels seus companys, potser per que està concentrat en allò que està fent. Sembla estar immers en els seus pensaments, mentre observa unes dades hologràfiques desplegades davant d'ell des de la seva omnieina. Té una mirada molt misteriosa i la Ghost s'adona que és això el que més li agrada del seu aspecte. Li sembla un noi atractiu. El tipus de noi que li agradaria conèixer si no tingués una professió com la seva.

De sobte li sembla percebre un moviment proper. Un botcàmera, el mateix que va veure l'altra vegada, sura pel sostre a poc a poc, esquivant les estalactites i descendint cap al G-Wagon. La Ghost es mira les mànigues. La funció d'invisibilitat està activada, però és possible que l'antitèrmic estigui fallant i el botcàmera l'hagi detectat amb un sensor d'infraroigs. El botcàmera passa de llarg i la noia respira alleujada.

Es carrega la motxilla a l'esquena i surt del G-Wagon a poc a poc, tractant de quedar fora de l'angle de visió del botcàmera. Està a punt d'arribar al forat pel que ha vingut, quan s'adona que li comença a fallar l'uniforme. Les ones fosques s'estenen per tot el seu cos sense acabar de definir cap imatge homogènia. Es llença a còrrer cap a la fissura i s'hi endinsa sense mirar enrera, tot i que té la estranya sensació que algú la segueix.

divendres, 1 de febrer de 2013

Companys

Som a l'Edén. Avui farem la sessió enmig del nostre paradís particular. Normalment la fem dins la cova, per si la Ghost intenta fugir. A l'Edén ho tindria fàcil, per que les lianes que pengen del sostre porten directament a l'exterior. Però en Píter creu que ja no correm perill amb la Ghost, ja que ha neutralitzat part de la IA. Només falta desblocar la memòria i desactivar totalment la IA. El que no sabem és si es reactivarà automàticament. Esperem que no, o li haurem de trepanar el crani per extreure-li el xip que conté la Intel·ligència Artificial.

Observo els meus companys mentre em cuso un pedaç afegit a la meva roba de la Fundació. Com que ja no podia tancar-me bé l'uniforme, m'he fet una mena de butxaca que em tapa la panxa, amb la pell de l'aullona que va abatre en Dzeko.

Mentre jo cuso, en Pòl·lux està reparant una de les lones que fem servir per planar fins a la vall, i la Tau li està fent un retrat a la Ghost, que sembla tan absent com sempre. En Dzeko està fent guàrdia a l'altiplà, amagat sota una lona per no ser detectat des de l'aire. I en Píter està al sostre de l'Edén, comprovant que les cordes d'squalosaure no s'han fet malbé amb les últimes pluges.

En tot aquest temps m'he parat pocs cops a analitzar els meus sentiments per ells, pels meus companys. Potser és per l'embaràs que avui estic tan tova, tan sensible. Els hi tinc molt d'afecte. I quan més s'apropa el moment decisiu, més por tinc de perdre'ls. Voldria ser més optimista, però sóc realista. Sé que hi hauran baixes. I no puc evitar sentir-me culpable per desitjar que visquin uns per sobre dels altres. No podria suportar la mort d'en Píter o de la Tau. Els estimo tant! Però la Ghost crec que no m'afectaria gaire. Sento ser tan freda, però és la veritat. No m'aporta res, cap sentiment de germanor. En canvi en Dzeko li té molta estima, pel que sembla. Suposo que tenir-ne cura continuament fa que es senti més unit a ella. Ho puc entendre, però espero que a l'hora de triar un bàndol, si la Ghost ens traeix, ell tingui clar al costat de qui ha de lluitar.

En Pòl·lux ha esdevingut un gran amic. Hem tingut algunes diferències, ens hem discutit molts cops, però potser és per que ens assemblem massa. Ambdós som tossuts i sempre volem tenir raó. Tampoc puc imaginar-me la seva pèrdua. Els meus sentiments cap a ell han canviat molt i el sento molt proper. Sobretot des que vam començar a compartir les guàrdies. Ens passem hores xerrant de qualsevol cosa. De vegades, fins i tot parlem de coses íntimes, com la seva relació amb la Inger. M'ha admés que li passa com a mi amb en Píter. No n'està enamorat, però li té molt afecte i no li vol fer mal. I menys estant en la situació que està. Si la Inger es sentís traïda potser ens la jugaria per despit. En Pòl·lux sap que la està manipulant i que li dona falses esperances, i jo li he retret això molts cops. Però pel bé de la missió, no pot canviar la situació. És millor que la Inger continui estimant-lo incondicionalment.

També li tinc afecte a en Dzeko. És un noi molt especial. Sempre troba solucions per a tot i no li té por a res. Mai li fa mandra sortir a caçar o a recol·lectar. És un bon company i és molt més madur que els joves de la seva edat. Només cal veure com actúa en les situacions difícils. No hi ha ningú del grup que conservi tant la calma com ell. Primer pensa i després actúa. No és gens impulsiu, excepte en casos comptats, com quan va llençar-se a capturar a la Ghost. I la tracta tan bé! Qualsevol noia estaria encantada de rebre tantes atencions d'un noi com en Dzeko. Però la Ghost sembla indiferent la major part del temps, excepte per les nits. Quan anem a dormir, la noia es fa una bola contra el cos d'en Dzeko i es deixa abraçar sense oposar resistència.  No puc permetre que els hi passi res. Ni a ell ni a ella ni a la resta.

Pensar en tot això m'entristeix profundament. I a més, no serveix de res que hi pensi. Potser no morirà ningú, o potser morirem tots.