divendres, 30 de desembre de 2011

Nadal

El Nadal va passar de llarg i gairebé ni me'n vaig adonar. Mentre la meva familia feia cagar el tió i portava la canalla al bosc a buscar els tresors dels follets, jo era al Cinc, sola i enyorosa. Vaig passar la nit de Nadal tancada a l'habitacle, rellegint els còmics preferits de la rebesàvia, "Els móns d'Aldebaran". M'he descarregat la reedició en català. A la cabina de lectura de la Casa de Demèter s'hi pot trobar de tot.
El matí de Nadal vaig rebre un missatge de felicitació de la meva familia. Vaig obrir una via de comunicació a través d'Extranet, i vaig poder contactar amb els pares, que em van donar una trista notícia. La Gaia acabava de morir.
El cop va ser molt dur i em costava de creure que ja mai més podria tornar-la a veure. Des d'aleshores sento un buit dins meu i estic apagada. Tracto de no pensar-hi, ocupo tot el meu temps amb la feina o fent vida social. Però qualsevol cosa em recorda que ja no hi és. Sempre que he pensat en el meu retorn a la Terra, m'ho he imaginat de la mateixa manera. Arribar sense avisar i sorprendre els pares, i trobar la petita Gaia adormideta al cistell de davant la xemeneia. Sempre que hi penso recordo els seus miols quan em sentia arribar de l'institut i es posava davant la porta esperant unes moixaines. Era el meu consol en els moments tristos i la meva gran companya de jocs. Com no vaig tenir germans, vaig "humanitzar" molt les meves mascotes, fins al punt d'estimar-les més que a moltes persones. Els animals mai m'han decebut. Fan el que s'espera d'ells, actuen per instint. Els animals mai han ferit els meus sentiments. Les persones m'han fet mal de moltes maneres diferents i han emprat mil màscares per amagar ses intencions, posant la cara que més els convenia malgrat no fos l'adient.
Penso en la Gaia i em consola saber que ha tornat al gran TOT del que tots venim i cap a on tots anem.  Tota vida pertany a Gaia, l'energia mare de la nostra existència. Aquesta és la meva creença, o religió, com se li vulgui dir. L'energia universal, que ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
Vaig passar el dia de Nadal de dol, sense ganes de fer res. No vaig sortir del Cinc ni per anar a dinar. La Tau es va presentar per la tarda, amoinada per la meva absència. Em va trobar arraulida al sofà, amb la cara enfonsada en un coixí xop de llàgrimes. Va entendre el dolor que sentia per la pèrdua de la Gaia i es va estirar al meu cantó. Vam passar la tarda abraçades en silenci. A l'hora de sopar va marxar, i tornà més tard amb un plat de brou vegetal. La seva presència em va confortar molt, i gràcies a ella vaig poder pair més ràpid aquest mal tràngol.
Aquests dies he tingut ganes de tornar a casa. Però sé que no puc. Estic molt lluny de la Terra. I a més, si tornés ara mateix sé que me'n penediria. Hauria desaprofitat una oportunitat única a la vida. M'hauria decebut a mi mateixa per un rampell de nostàlgia.

S'acaba l'any. M'he perdut molts esdeveniments importants d'aquest any, com els jocs olímpics a la Lluna, o el gran concurs de fotografia espacial, on volia participar. L'aïllament no m'ho ha permès.
Començaré el nou any amb una nova aventura. En Pavlichenko m'ha fet arribar un permís per accedir a la base científica per la propera expedició a l'exterior. Ja estic frisant per que arribi el dia assenyalat.

Miro el marc digital que tinc instal·lat amb milers de fotografies a la paret del Cinc. Les imatges van canviant aleatòriament cada minut. La foto actual és de fa molts anys. Hi apareix la Gaia ensumant un cargol.

La trobo tant a faltar...

dijous, 22 de desembre de 2011

Festa sorpresa al Club Privat

El primer documental d'Ona Gal·làctica ja és a la Terra. L'estàn supervisant a la Fundació, i si tot va bé, serà emés d'aqui a ben poc. Ja he començat a muntar el següent capítol. Començarà amb l'arribada a Demèter i es centrarà en el funcionament de la colònia. Hi inclouré les visites als hivernacles, a la base científica, al centre d'art i a la Casa de Demèter. Al final del capítol hi afegiré alguna imatge de l'expedició a l'exterior. Així l'espectador quedarà intrigat i frisarà per veure'n la tercera entrega, que es basarà en la vida animal i vegetal de Demèter. Com que tot el material  pel segon documental ja està més o menys preparat, podré entregar l'esborrany abans d'hora i avançar feina.

Ja ha enfosquit i em dirigeixo cap a la caserna de l'Aliança. He hagut de deixar enrera el botcàmera. No tinc permís per gravar a les instal·lacions militars. De totes formes compto amb el meu sistema de captura  d'imatges. És absurd que em prohibeixin filmar, si amb els ulls ho puc fotografiar tot. Tampoc puc dur la omnieina ni res metàl·lic a sobre, així que no m'he pogut posar la roba que em va deixar la Tau. Era un vestit fosc amb punxes i reblons de ferro a les mànigues. Elegant i sinistre alhora. Mai entendré els gustos de la meva amiga.
Porto l'uniforme d'Alfa Humanis. És l'única cosa que he trobat més o menys adient per assistir a la festa, tot i que sigui la roba de la feina.

El "goril·la" de  la porta m'ha negat el pas en veure'm. "Només personal de l'Aliança", ha dit. Li he dit que tinc una invitació personal per una festa al Club Privat, però no m'ha fet cas. M'he quedat a la porta i encara intento contactar amb la meva amiga a través d'Intranet (la xarxa interna de la colònia, sense restriccions). El guàrdia de l'entrada no es refia gens de mi i em guaita amb una atenció desmesurada. Em toca la moral la gent així. Que es pensa que hi vinc a fer? Si fos un element perillós no m'hagués presentat a la porta principal, hagués buscat una entrada més discreta. Opto per posar-me davant seu en posició desafiant. Ja que ni tan sols s'ha preocupat per comprovar la veracitat de la meva invitació, em dedicaré a irritar-lo una estona amb la meva presència. El tipus, de complexió robusta i rostre inexpressiu, fa veure que m'ignora. Però està visiblement molest. Per que es posa tan nerviós? Tan sols sóc una civil, i ell és qui té una Helgun al cinturó. Encara que no pot fer res, ni tan sols rondinar. Sóc lliure de romandre davant seu tot el temps que em roti, ja que encara sóc a terrenys de la Fundació. Portes enllà comença la caserna. I allà dins hi ha el Club Privat de l'Aliança, on només hi poden entrar militars i científics. No hi pinto res aqui... Les coses que faig per fer feliç la Tau!

De sobte s'obren les portes i apareix la Tau, acompanyada d'un soldat molt alt.

-Deixa-la passar, company. Ve a la festa de la Bintou -diu ell.

El guàrdia adopta un rictus displicent i s'aparta del meu camí.

-Vaja, una escorta per a mi sola! Quina rebuda! Em sento important i tot! -dic quan la Tau em fa una abraçada de benvinguda. Avui està molt bufona, i no para de somriure, mostrant aquelles dentetes separades que li donen un aire de noieta entremaliada.

Em presenta en Sirius, el seu còmplice en l'organització de la festa sorpresa. És un noi de color força ben plantat. O potser és que l'uniforme fa que m'ho sembli. Sempre m'han agradat els homes d'uniforme, encara que tinc tendència a rebutjar tota mena d'autoritat. No m'agrada la gent que obeeix ordres sense qüestionar-les. No m'agraden les jerarquies ni la disciplina militar. No sé d'on em ve aquest rebuig, però des de petita he pensat que no hi hauria violència si no hi haguessin armes. Segurament vaig errada, perque els humans som així de ximples i per qualsevol cosa ja llencem pedres a la teulada del veí.

En Sirius sembla bon jan. Em fa passar per un detector de metalls per pura rutina. El protocol de seguretat és molt estricte allà dins i de seguida em sento fora de lloc, amb tants controls i tanta vigilància.
Entrem al Club Privat. És un bar estret i poc il·luminat. Té un aire retro, encara que tot és de disseny modern. Em recorda als clubs de jazz de les pel·lícules antigues.  Sona una cançó de Neo-Blues. El local és buit i la Tau m'explica que tots els convidats estàn tancats al magatzem, al fons de la sala. El pla, si tot va bé, consisteix en amagar-nos i guardar silenci fins que en Sirius porti la Bintou al Club amb qualsevol excusa improvitzada. Quan la Tau doni la senyal, hem de sortir tots del magatzem cantant una cançó d'aniversari típica de Gàmbia. Jo no me la sé ni crec que me l'aprengui amb tan poc temps, així que faré veure que canto, però només estaré movent els llavis sense emetre cap so. És trampa, però és millor fingir que quedar malament amb la xicota de la Tau.

Em poso al darrera de tot per no haver de sortir la primera. Estic envoltada d'un munt de desconeguts. Alguns van amb l'uniforme militar. D'altres van ben mudats, però és evident que són soldats pel seu posat ferm tan característic. S'escapen algunes rialles i la Tau s'apropa l'índex als llavis per fer respectar el silenci. Els que reien emmudeixen i s'aguanten el riure com poden, amb la mà a la boca.

Escoltem passes. La veu d'en Sirius es va apropant a poc a poc, i també la de la Bintou. Les veus passen de llarg i aleshores la Tau obre la porta i comencem a sortit tots en filera entonant la cançó. Jo en surto l'última, així que em perdo la primera reacció de sorpresa de la Bintou. La noia està molt emocionada i plora, abraçant la Tau, en Sirius i a tots els seus companys un cop s'acaba la cançó. A mi també m'abraça i se m'enganxa el seu perfum embafador. La seva olor és com de caramel. M'agrada, però no podria estar gaire estona en un lloc tancat amb ella. Me l'acabaria menjant. Sembla un perfum d'aquells que porten feromones sexuals. Espero no haver-ne d'utilitzar mai cap per seduir a ningú. Seria massa trist recórrer a aquests trucs.

Li passo el meu regal via Intranet. Quan rep les fotografies es torna a emocionar. La Tau les rep a través de la Bintou i ve a agrair-me aquell detall tan especial per elles. Jo ja he complert. M'acomiado empescant-me una excusa totalment certa. No he dormit gens i estic cansada. La Tau em diu que no cal que em justifiqui. Em diu adéu amb la mà i en Sirius m'acompanya a la sortida.

Pel camí cap al Cinc em sento observada i em giro un parell de cops, però no percebo cap moviment sospitós. Quan arribo a l'habitacle em deixo caure al sofà i m'adormo a l'instant.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Matí de Dies Veneris

Aquest matí he enviat l'esborrany del primer capítol del reportatge a la Fundació Alfa Humanis. Encara no he rebut el vistiplau dels meus caps i per tant no puc muntar la versió definitiva.
Tinc son. No he dormit gens bé pensant en l'aparició d'en Píter. Aniré a l'aguait doncs ara sé que no eren paranoies meves. Algú m'observava durant tot aquest temps, i lluny de sentir-me molesta, em tranquilitza saber que era ell. Però tinc tants interrogants que gairebé no puc pensar en una altra cosa.
M'angoixa saber que està desemparat a l'exterior. Com es deu aixoplugar? Que deu menjar?
I per que? Per que arrisca la seva vida d'aquesta manera? No ho puc entendre i em venen ganes d'anar corrents a demanar ajuda a l'Aliança per trobar-lo. Però no ho puc fer. Si ha estat amagat tot aquest temps, vol dir que no vol ser trobat. I no seré jo qui el traeixi.

No he pogut obtenir la informació que conté el microxip. No endevino quina pot ser la contrasenya d'accès. He provat moltes paraules. Fins i tot he cercat els meus arxius de memòria interna per trobar aquelles paraules en tamil que em va dir quan érem a l'Argonauta. No hi ha forma d'encertar la clau. Es va arriscar a ser descobert només per dur-me aquestes dades, i no em va facilitar la forma d'obrir els arxius. Si no torno a veure'l, mai sabré quines són les seves intencions. Que deu pretendre, vivint a l'intempèrie en un món desconegut? Si s'hagués esperat uns segons, si m'hagués explicat les raons de la seva fugida, l'hagués deixat arrecerar-se al Cinc. Ningú no se n'adonaria.

No hi puc fer res. I he de fer veure que no ha passat res. Ningú ha de saber que en Píter és a Demèter. Estic una mica trasbalsada i encara em dura l'esglai del primers moments. He de fingir que no m'ha succeït res estrany aquesta nit, però sé que la Tau notarà el meu neguit. Sempre s'adona quan m'en passa alguna.

Aquesta nit és la festa de la Bintou. No en tinc gens de ganes i a més estic molt cansada. Però no hi puc faltar, perque la meva amiga no m'ho perdonaria. No conec gaire a la seva xicota i no sabia que regalar-li. Al final he optat per fer-li un detall emotiu. He triat algunes captures visuals que he anat prenent des que es van conèixer la Tau i ella. Segur que no s'ho espera. A les imatges se les veu sempre rient abraçades, o besant-se amb passió davant de tothom. Hi ha un parell de fotografies que segur que l'emocionarà molt. Són fetes al Rainbow, la nit que van començar la seva relació. A la primera instantània apareix la Tau ballant al voltant de la Bintou, intentant cridar la seva atenció. A la següent imatge, ambdues ballen abraçades al ritme d'una balada, a jutjar pel color rosa dels focus.

Suposo que li agradarà el detall. Espero que no s'ofengui quan em vegi marxar. Estic esgotada i no tinc intenció de quedar-me a la festa. Em posaré el vestit que m'ha deixat la Tau, aniré a la festa, li donaré el regal a la Bintou i m'escapoliré d'allà a la primera ocasió que tingui. 

Estic rebent un missatge d'Alfa Humanis provinent de la Terra a través d'Extranet. Aproven el contingut de l'esborrany. Ja puc enllestir la versió definitiva i enviar-la als meus caps. Vaig per feina!

Visita inesperada

En Píter va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Vaig tenir el temps just per reconèixer els seus trets facials. M'hauria pensat que havia estat un miratge si no fos perque m'havia besat, i amb aquell gest fugaç m'havia introduït una cosa a la boca. Vaig escopir la nosa a la meva mà. Era un diminut circuit integrat, un microxip. Em vaig quedar palplantada a la porta, rumiant amb la visita d'en Píter. Com podia ser que fos a Demèter? Ell era a l'Argonauta, i la nau feia molt que havia marxat cap a la Terra. L'havien deixat enrera per equivocació? S'havia escapat de la seva feina monòtona per viure aventures a la nova colònia? Havia fet tot allò només per estar a prop meu? Tenia tantes preguntes per fer-li! I ell ja era lluny. L'havia sentit obrir una tanca en la foscor de la nit. Potser s'havia esmunyit pel clavegueram. Totes les canonades subterrànies i els conductes de ventilació van a parar al túnel que condueix a l'exterior. En Píter estava brut i esgarrinxat, i només podia vindre de fora. A la colònia no haguès passat desapercebut algú amb aquell aspecte.

Vaig tancar la porta i vaig asseure'm al sofà, confosa i amoïnada. Tenia un pen-drive lector de xips independents en algun calaix de l'habitacle. El vaig buscar entre totes les rampoines que mai feia servir, i va aparèixer dins la funda de la meva fèrula bucal. Vaig inserir-hi amb cura aquell dispositiu d'emmagatzematge d'informació, i vaig connectar l'altra entrada del pen-drive a la meva omnieina. Es va obrir una finestreta que demanava una contrasenya. Vaig provar escrivint "Píter", "Ona", "Alfa  Humanis", "Argonauta", "Demèter"... Però cap mot obria l'arxiu.
Em vaig tocar els llavis. El seu petó havia estat tan efusiu i inesperat... M'havia pressionat amb tanta força amb la seva boca que encara notava el pes del seu bes. Aleshores, pensant en ell, vaig lligar caps. Era en Píter l'estrany que m'havia enviat un avís anònim? Era ell l'ombra fugissera que espiava als caps de la colònia? Sens dubte. Era ell. En Píter era l'intrús que s'havia infiltrat a casa meva mentre dormia. Per que tant secretisme? Per que no podia parlar amb mi ni un minut? On s'havia estat amagant? Les respostes potser eren dins aquell arxiu, i no en tenia la clau.

La màscara de gas que el presumpte fugitiu va deixar al meu habitacle romania en un racó a sota del sofà. Vaig recordar el que hi deia i vaig provar a escriure una nova clau. "Boira Verda".

Res. 

Havia de trobar en Píter, fos on fos.

divendres, 16 de desembre de 2011

Imprevist nocturn

Feia cinc hores que era asseguda davant la pantalla projectada des de l'omnieina. Preparava el muntatge del primer documental que enviaria als meus caps d'A.H. Estava convençuda que els agradaria la primera entrega. El càmera-bot havia fet una bona filmació de tots els esdeveniments  importants des de l'arribada a Demèter. A més, amb el visor ocular i el micro de l'omnieina havia gravat la conferència del Doctor Pavlichenko a la nau, com si fos una entrevista, ampliant el zoom en els moments més oportuns per intensificar l'expectació per les seves respostes. Em feia el pes com estava quedant la selecció de moments clau. També havia entrevistat altres colons i havia fet una mena de collage de frases interessants de tots ells. La introducció  era una composició de fragments escollits de cada un dels dies del meu diari de viatge. De tant en tant deixava anar algun afalac o agraiment a Alfa Humanis. Això era el que volien en realitat, publicitat subliminal  en documentals de manufactura pretesament "alternativa", que semblés un reportatge independent malgrat estar finançat per la Fundació.

En conjunt n'estava molt satisfeta dels resultats. Durant la introducció vaig intercalar imatges de l'Argonauta i els seus tripulants, fotografies des del pont de comandament cap a Demèter, i el símbol d'Alfa Humanis fonent-se amb les imatges dels llocs més espectaculars de la nau tipus Traveller. Gairebé semblava un anunci de viatges turístics a l'espai. Aleshores, el logo d'Ona Gal·làctica apareix com un llampec blanc i es desdibuixa esclatant en mil estels sobre un fons blau marí i porpra. Allà començava el documental sobre el viatge i l'arribada a Demèter. Vaig decidir tancar el capítol just en el moment que el soldat de l'Aliança em donava la clau de l'habitacle nº5, a uns pocs segons de trepitjar Demèter. Això faria que l'espectador estigués desitjant veure'n la continuació. Segons el contracte, he de presentar un reportatge complet cada mes, així que quan vaig enllestir la feina, em vaig permetre una estona de relax i reflexió. Encara quedaven uns dies fins la data d'entrega, i me'ls prendria de vacances, tot i que en aquesta feina és aprofitable també la informació adquirida a les hores de lleure.

Vaig tancar el programa d'edició amb la tranquilitat de qui sap que ha fet bé la seva feina.  A fora ja havia enfosquit i la Lluna Blava  es reflectia a l'aigua calma dels aiguamolls. Milions d'estels s'encenien brillant intermitentment més enllà de la cúpula atmosfèrica, i jo els observava endormiscada a través de la finestra del sostre.

Estava a punt de deixar-me endur al món dels somnis quan em va desvetllar un soroll estrany. Era com si quelcom llisqués per damunt de l'habitacle. Vaig pensar que seria algun animaló nocturn. La cosa s'arrossegava a poc a poc cap al vidre de la claraboia. Vaig pensar que seria útil  pels científics si gravava una forma de vida nocturna desconeguda, i també aportaria emoció al documental. Fingiria estar una mica espantada per donar un toc d'angoixa a l'escena. Era una bona tàctica per mantenir l'atenció de l'espectador al màxim nivell. Quan la protagonista d'una situació de risc real s'ha guanyat l'afecte del públic, aconseguir una audiència fidel és qüestió de saber quin és el moment adient per fer patir i per fer somriure. Però per ser sincera, també ho volia gravar per si em passava quelcom. Si aquell ésser trencava el vidre i se'm cruspia, que almenys quedessin proves. Vaig engegar el bot-càmera, que ja era desat al seu calaix, i vaig enfocar amb el focus d'emergència de l'omnieina cap a la finestra superior.
Allà dalt hi havia uns ulls brillants observant-me, enmig de la negror de la nit. Una esgarrifança em pujà per la columna vertebral i vaig xisclar. Vaig còrrer cap a la cavitat del llit i vaig tancar-me des de dins, amb un atac de pànic que no em permetia respirar ni pensar amb claredat.Vaig parar l'orella però no es sentia res. La mampara translúcida de la cel·la no em serviria de gaire si allò aconseguia irrompre a l'habitacle. El conducte de ventilació del lateral del llit podia ser una via d'escapatòria, però encara no sabia com s'obria ni si hi cabria.
L'ésser encara devia ser allà, quiet, calculador, esperant un moviment en fals de la seva presa humana.
No tenia cap arma per defensar-me, cap objecte contundent que poguès emprar si finalment l'animal destrossava el vidre. Si allò succeïa, l'únic que podia fer és  agafar un dels vidres trencats i atacar la bèstia.
De sobte es va sentir una repicadissa. Sonava com un Toc-Tap-Toc. Sens dubte l'animal estava intentant reventar la finestra. I jo era allà, indefensa, arraulida al llit com quan era petita i em feia por qualsevol embalum de l'habitació que semblés moure's en la foscor.
El toc-tap-toc va continuar però aquest cop semblava diferent. No ho podia creure. La criatura estava picant rítmicament el sostre, i el més sorprenent és que coneixia aquella tonada. Aleshores ho vaig entendre. M'estaven gastant una broma de mal gust. Vaig sortir del llit disposada a estabornir aquell malparit que m'havia provocat l'ensurt més gran de la meva vida. Estava ben enrabiada. Quan vaig tornar a enfocar cap al vidre del sostre, els ulls havien desaparegut.
Un so sord darrera meu, a l'entrada, em va disparar el cor de nou. Vaig anar cap a la porta amb l'intenció de ventar una bufa al bromista de torn. Però quan vaig obrir, amb la mà preparada per clavar la plantofada, em vaig quedar ben parada. Era la visita més inesperada i sorprenent que podia rebre en aquell indret. En la negror de la nit demeterenca es retallaven unes dents blanques ben conegudes per mi. Duia l'uniforme d'Alfa Humanis brut i esquinçat, i s'havia aprimat molt.

-Píter!!! Que hi fas aqui?!

dimarts, 13 de desembre de 2011

Dies Iovis

_---Enviant senyal a la Terra. Les seves comunicacions seràn supervisades i enregistrades per la Fundació Alfa Humanis i l'Aliança de Sistemes. Li agraïm la seva confiança. ---_

-Ona! Feia dies que no donaves senyals de vida, filla!
-Ja saps que costa connectar amb la Terra des d'aqui, mare. Estem molt incomunicats. Les antenes de transmissió que tenim són provisionals, i encara s'han d'activar els satèl·lits orbitals. Bé, això és el que ens han dit. Estic segura que a la caserna militar i al despatx d'en Bildhauer hi ha connexió fluïda amb la Terra.

Dic això sabent que els esmentats ho escoltaràn. Totes les converses són analitzades des de la centraleta de comunicacions d'Extranet. Si sapigués com fer línies lliures... Està prohibit utilitzar Extranet amb línies privades creades per l'usuari. S'han d'utilitzar les línies convencionals. Així s'evita el col·lapse a la xarxa, i alhora es poden detectar més fàcilment els pirates electrònics.

-Quina hora és allà? Aqui s'està ponent el sol.
-Aqui a la Terra és l'hora de dinar. Acabo d'arribar de fer les compres de Nadal. Aquest any serà ben trist sense tu...
-Per mi també serà dur, però vull que gaudiu les festes i no us amoineu per mi. Entesos?
-Es celebra el Nadal allà?
-Es celebren moltes festes, perque hi ha moltes cultures barrejades. En principi no s'hauria de celebrar, perque la majoria d'aquestes festes són cerimònies pel solstici d'hivern. I aqui no hi ha hivern...
-Però les tradicions s'han de conservar...No oblidis les teves arrels, siguis on siguis, Ona. Adapta't, estima la teva nova llar, però recorda d'on vens.
-Ho sé, mare. No pateixis, que faré cagar el tió com cada any. - ric, i sento la rialla de ma mare a l'altra banda de la línia virtual. -Encara que aqui potser no hi ha ni tió ni turrons...
-Llàstima que no et pugui fer arribar res material. La darrera Castanyada l'àvia va fer uns panellets deliciosos. I enguany el teu pare farà el tortell de reis que feia l'avi. Et van arribar bé les fotos?
-Encara no les he mirat, però em penso que si. Vau comprovar l'adreça que us vaig demanar?
-Hi viu la mateixa familia. No utilitzen Extranet, així que no t'he pogut aconseguir cap línia de contacte amb ells. Es veu que viuen al camp i treballen la terra, com antigament.
-Bé, de moment no necessito contactar-hi. Primer revisaré les fotografies, i si hi trobo el que estic buscant, ja enllestiré la recerca quan torni a la Terra. -De sobte m'adono que trobo a faltar algú més d'aquella casa.- Que fa la Gaia? Avui no la sento miolar...
-Aquests dies està molt ensopida, no sabem que li passa. Em sembla que ha començat a notar el pes dels anys...
-Pobrissona...

M'entristeix pensar que potser no la veuré més. És una gata vella, ha viscut molts anys amb nosaltres i em temo que no li deu quedar gaire. Intento no capficar-m'hi. Cada cop que penso en el que he deixat enrera, em sento culpable.

-El pare l'ha de dur al veterinari quan plegui de la feina.
-Al privat o al de la Seguretat Social?
-Al de la Seguretat Social. Són bons veterinaris, no t'amoinis. Ja l'hem dut molts cops i l'han tractat molt bé.
-Com us trobo a faltar... Només fa vint dies que hem arribat a Demèter, i és com si hi portés mesos...M'agradaria estar allà, fent-vos costat i tenint cura de la Gaia...
-Ara no et posis tova! Vinga, va! Anima't, que segur que rebifa!
-Estic molt sensible aquests dies... Com està la resta de la familia?
-Bé, justament avui venen els teus cosins a dinar. Vols que els hi digui alguna cosa de part teva?
-Només a l'Andròmeda i a la Nèbula. Diga-li a l'Andròmeda que m'he fet amiga d'una de les seves pintores preferides, la Tautoru, i li demanaré un dibuix per ella. Encara estudia Belles Arts, oi?
-Si, i a més, fa poc va inaugurar la seva primera exposició. La premsa local la va entrevistar i un parell d'entesos li van fer una oferta per una de les seves il·lustracions.
-Caram! Felicita-la de part meva.
-I a la Nèbula que vols que li digui?
-Sé que sempre li han agradat aquelles botes de punta d'acer que hi ha al meu armari. Gairebé no les he fet servir. Vull que les tingui ella.
-La faràs ben feliç! Ara s'ha fet un altre pírcing al coll. Un dia li caurà un llamp, amb tant metall a sobre!
-Bé, t'he de deixar. Se m'acaba el temps de connexió. Fes un petó a tots de part meva!
-Adéu, filla! Cuida't.

_---Tancant la connexió amb la Terra---_

Aprofito l'estona que em queda abans del sopar comunitari per mirar les imatges antigues de la rebesàvia. Només he de comprovar si l'Alba és alguna de les velletes que acompanyà els meus avantpassats a enterrar les càpsules del temps.
No m'ha calgut cercar gaire. Al primer àlbum d'Agost del 2010 hi apareix una noia bruna amb els cabells molt negres, ulls molt foscos i un somriure enlluernador. És la mateixa persona que subjecta una càpsula metàl·lica al costat dels rebesavis seixanta anys després. Són els mateixos ulls i el mateix somriure, amb una fesomia arrugada i uns cabells grissos arrissats. No pot ser altra que l'Alba. I amb aquest nou indici se m'obren noves portes. Sabràn els seus descendents de l'existència de les càpsules? Només ho podré saber quan torni a la Terra, a menys que s'acabi la nostra restricció de connexions amb el Planeta Mare.

divendres, 9 de desembre de 2011

Els consells de la Tau

Ja ve la Tau, la veig per la finestra. Ve sola, avui. La Bintou té guàrdia a la caserna. Quan li obro la porta veig que va molt carregada.
-On vas amb tot això?
-És que m'he apuntat al curs de cuina colonial i volia que tastessis el meu primer experiment.
-Ui, quina por! - faig de broma.-Que potser faig cara de conillet d'índies??

La Tau obre un dels farcells i n'extreu una carmanyola. L'obre i en veure'n el contingut s'em fa la boca aigua.
-Que et sembla la presentació del meu pastís de llimona?
-Nena, sembla un quadre! -dic sorpresa per la bona fila que fa- deixa'm tastar-lo, que ja em ve la salivera.

N'agafo un bocí i sento com se'm desfà a la boca. La textura esponjosa es fon a la llengua i el gust és suau, molt deliciós.

-Sincerament...Mmmmmmmm!
-Així doncs, creus que li agradarà a la Bintou?
-Ah, que no és tot per a mi sola?-li dic picant-li l'ullet.
-Hi ha prou del meu pastís per a totes- riu juganera.
-Vols dir que ens convé tanta dolçor? -faig seguint-li el joc.

La Tau se'm queda mirant uns instants amb mirada perspicaç.
-Ui... a tu t'en passa alguna! Sempre que faig algun comentari picardiós, canvies de tema i fas veure que no m'escoltes. I ara de sobte ets tu qui busca el cantó picant.  Això no és propi de tu. Diga'm. A qui has conegut?
-Hahaha! Però que dius?
-Va, Ona, que som amigues. Potser no et conec de tota la vida, però conec aquesta miradeta d'enamorada.
-T'estàs confonent, Tau.
-Hum... o sigui, que t'agrada algú però encara dubtes de si t'estàs enamorant o no.
-Que t'empatolles?- dic sense poder evitar que se m'escapi el riure.
-Deixa'm endevinar-fa, tocant-se la barbeta mentre rumia.- Deu ser un cuiner! El que dina just al teu cantó de tant en tant. És maco, la veritat. Sempre us veig enraonar durant el dinar, ja sabia jo que hi hauria marro.
-Però Tau! Si només li pregunto pels ingredients dels àpats!
-Però no negues que sigui ell... Ahà!- exclama tota múrria. -Podries apuntar-te amb mi al curs de cuina. Ell també imparteix classes.
-No, noia, no. Vas molt errada.
-Doncs no pararé de burxar-te fins que confessis qui t'ha tret del celibat.
-Mira que n'ets de tossuda i caparruda!!
-El músic! El que fa versions de clàssics del Heavy Metal! Segur que és ell. He vist com te'l mires quan actua després dels sopars dels dies veneris.
-Coi, nena, és difícil no mirar-lo, tot ell és un collage de tatuatges, i a sobre va mig despullat. No és el meu tipus, Tau. De debò, no insisteixis.
-I l'operari de neteja que et renta l'habitacle? També té el seu encant! O un dels jardiners!
-Buffff. Tafanera i obstinada. Quan t'encaparrones així no hi ha qui t'aguanti! Està bé, t'ho diré.

La Tau em mira amb posat triomfal i calla, esperant la meva resposta.
-És una científica de l'Aliança.

-QUEEEEE???- exclama tota sorpresa.-Ets Les??? Per que no m'ho deies???
-És que no ho sóc.
-I doncs? Estàs en una etapa d'experimentació de coses noves? O d'autonegació? -remuga incrédula.-M'estàs prenent el pèl.
-No em considero Les, perque m'agrada tot. M'agraden les dones, però també m'agraden els homes. Sóc Bi.
-Hahaha! Noia llesta!-esclata en rialles i em mira picaronament.-Per que no m'ho havies dit, que ets bisexual?
-No ho vaig dient a tothom que conec. No n'estic avergonyida, però tampoc estic acostumada a compartir les meves intimitats amb ningú. Sempre he estat molt reservada amb la meva vida privada, ja ho saps...
-Si, ho sé. T'agrada fer pública la vida dels altres però no la teva. -El comentari de la meva amiga sona a retret, però el seu somriure ho suavitza.

-No hi ha res entre ella i jo -dic, després d'uns segons d'incòmode silenci.-Tan sols m'atreu una mica. Quan la vaig conèixer vaig trobar-la molt interessant. Això no vol dir que n'estigui penjada ni res semblant. M'agrada, però no la conec gens i tampoc tinc ganes d'embolics.
-I com s'anomena, la teva científica?
-Venus. I creu-me, personifica a la Deessa. És d'una bellesa colpidora.
-Doncs ja me la presentaràs. Li parlaré molt bé de tu.
-No crec que vingui mai per aqui. Viu a la base exterior. I a més, tampoc vull cap tipus de contacte. Segurament és hetero. Prefereixo que no sàpiga que m'agrada. No sé com s'ho prendria. Potser és una retrògrada i reacciona malament. Si, millor me n'oblido. No em convé fotre'm en cap merder sentimental.
-Estàs plena de pors absurdes. Per que no ho intentes, com a mínim? I que, si fos una retrògrada? Almenys així et treuries l'espina de cop, encara que fes mal. I si li agrades? Potser estas deixant passar de llarg l'amor de la teva vida. Si et sembla tan especial, llença-t'hi.
-Agraeixo els teus consells, Tau. Però jo no sóc com tu. No tinc la teva empenta ni la teva seguretat. I tampoc crec que sigui el moment ni el lloc més indicat per enamorar-me. No sé quan marxaré d'aqui i no vull haver de triar entre el meu deure i els meus sentiments.
-Te n'adones de com limites la teva vida? Ningú que t'estimi de debò et demanarà mai que triis. I si tu l'estimes de debò no caldrà ni que hi rumiis. La Bintou i jo vivim el moment. Qui sap el que vindrà l'endemà? Viu, Ona! Gaudeix una mica de les experiències humanes i deixa les pors de banda!
-Deixa-ho estar, Tau, sisplau. Promet-me que em guardaràs el secret i no en parlem més.
-És clar que et guardaré el secret. Però continuaré pensant que estàs desaprofitada per caparruda i poruga. Si jo fos tu, amb ho atractiva que ets, ja m'hagués embolicat amb mitja colònia.
-M'ho crec. -li dic rient. Ella, ofesa, em clava un cop de puny al muscle, fent renecs. Després esclafeix a riure i m'abraça.
-Que n'ets de tòtila!- em diu amanyagant-me els cabells.- Pots confiar en mi. No li diré ni a la Bintou.
-Mentidera...
-De debò. Mai traïria la teva confiança. Valoro molt la nostra amistat, encara que siguis tan rara.
-Jo també, bonica. I que sàpigues que m'afalagues. Ser rar avui dia és millor que ser normal. La normalitat està sobrevalorada.

La Tau riu i se li contrauen els tatuatges de la cara. Em fa un petó al front.
Estic una mica emocionada. Fa molt que no rebo mostres d'afecte, i l'abraçada de la Tau m'ha sacsejat l'ànima. Es fa estimar.

Després d'una estona, treu un quadre d'una funda de tela i me l'ensenya.
-Que et sembla?
-És molt bo!-responc sincerament.

La pintura és molt divertida. És un retrat de la xicota de la Tau, rient com una boja. Fa molta gràcia i surt molt maca.

-Demà és l'aniversari de la Bintou. A més del pastís, li volia fer un retrat. No sé si li agradarà...
-Segur que si. Qualsevol detall teu li farà molta il·lusió.

A més, qualsevol quadre de la Tau és molt valuós, penso.  És una artista de molt renom. Si a la Terra ja valdria una fortuna, a les colònies encara més.

-Bé, he de marxar abans que es desfaci el pastís. Vindràs a la seva festa d'aniversari?
-Però si no m'hi ha convidat.
-És que ella no ho sap. És una festa sorpresa!
-Quan és?
-Demà al vespre al Club Privat. No hi pots faltar.
-Però no tinc...
-No tens excusa. T'he portat un vestit per que vagis ben maca. I aviam quan et passes pel sastre i te'n fas fer un!
-Està bé. Però com hi entraré? És una sala privada pels membres de l'Aliança.
-Per això no t'amoinis. Tenim invitacions personalitzades i ja t'he afegit a la llista de convidats. Un soldat amic de la Bintou m'està ajudant a organitzar la festa i ens ha aconseguit un permís per entrar-hi.
-Així doncs, ens veiem demà.

La Tau recull els paquets i marxa. Mentre s'allunya pel camí dels jardins, entre els habitacles unifamiliars, m'espurnejen els ulls. Les seves paraules han fet efecte, i sento que tinc molta vida per davant. No hauria d'amagar-me dins la meva soletat. No hauria de tèmer res. Sóc jove. Puc caure i tornar a aixecar-me. Em llençaré.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Malson

He estat dos dies tancada al Cinc, fent el muntatge de les seqüències que he triat pel documental de l'expedició. Aquestes imatges aniràn al tercer episodi, ja que el primer el basaré en el viatge espacial i l'arribada a Demèter. El segon el vull centrar en la vida a la colònia, sobretot en les edificacions i rutines que tenen els habitants. El tercer serà enfocat en la vida natural d'aquest planeta, la fauna, la flora, i l'aventura de descobrir rars ecosistemes.
Ara estic expectant. Sé que em tornaran a avisar per una altra expedició, però l'espera se'm fa eterna. Només penso a tornar a veure el món des de l'aire i conèixer els estranys éssers que poblen aquest planeta. I sobretot penso en veure-la a ella. Des que la vaig veure per primer cop, tinc un neguit diferent a dins. Se m'ha despertat una curiositat poc habitual en mi, que no té res a veure amb la investigació ni amb el periodisme planetari. Voldria creure que no és cap sentiment, que és només una il·lusió provocada pels meus instints adormits, que s'han desvetllat per alguna alteració hormonal imprevista. Voldria creure que és un rampell, un simple caprici carnal, un desig assedegat per la manca de sexe en tants mesos. Però conec aquesta sensació de voler trobar-la a qualsevol banda i confondre-la de lluny amb qualsevol altra. Ella no ve mai a la colònia. Si fos així, ja l'hauria vist alguna vegada. És impossible que coincidim,  i potser és aquesta dificultat de trobar-nos la que em fa desitjar-ho encara més.
A més, per algun estrany motiu, és una científica amb escorta pròpia. La protegeixen. De qui o de que, no ho puc saber.
Ignoro qui és, i que la fa tant especial com per haver de dur guardaespatlles allà on va.
Potser sigui millor així, no veure-la mai, no saber res d'ella, no tenir-ne cap mena de contacte. Oblidar-la serà més fàcil. No vull complicacions de cap tipus mentre estigui exercint aquesta feina. Al cap i a la fi, la meva estància aqui no serà molt llarga. La Fundació m'enviarà a altres colònies quan aquesta ja no sigui la novetat.

No puc deixar de pensar-hi. Tinc clavada la seva mirada fetillera i recordo cada instant amb ella com si fos màgic i fugaç. Hi ha tanta curiositat reflectida en els seus captivadors ulls! Sempre m'han atret les ments intel·ligents afamades de saber, més que els cossos bells.

Aquesta nit he somiat amb ella. La Venus apareixia al Cinc i se m'enduia cap a l'exterior de la cúpula. Jo sabia que estavem fent quelcom prohibit, i això m'angoixava, però alhora frisava per escapar-me amb ella d'aquell engabiament voluntari.
Corriem pels prats groguencs com si ens perseguissin, però quan mirava enrera no veia ningú. I corriem, corriem i corriem fins esgotar-nos i caure a terra esbufegant i suant. M'agafava la mà i ens deixavem caure per una vall molsosa. Al fons s'aixecava un broma verda molt espesa que s'anava acostant cap a nosaltres. Ella s'hi endinsava i desapareixia. De sobte em trobava dins d'aquella boira i la cridava, però ella només em responia la mateixa frase una vegada i una altra. Em deia que em desfés del meu cos, que era una nosa. Jo no l'entenia, i cada cop la sentia més lluny de mi. Poc a poc s'anava esvaint la boira verda i m'adonava que el cos de la Venus era als meus peus inert, i al seu costat també hi era el meu. Jo m'ho mirava tot des de damunt, surant a unes metres de terra, i m'espantava. Els nostres cossos eren nuus i buits de vida. I escoltava de fons l'eco de la seva veu: "Una nosa, una nosa, una nosa...".

M'he despertat suant, trasbalsada i angoixada. Per una vegada que somio amb ella, i esdevé un malson. M'hagués agradat tenir una altra mena de somnis...
Seria genial poder fer captures d'imatges mentre dormo. És molt difícil, s'ha de ser conscient durant el somni, i molt poca gent aconsegueix dominar la tècnica.

Ara fa estona que m'he desvetllat. La dutxa m'ha anat molt bé per treure'm de sobre les males vibracions que m'ha deixat el malson. M'he netejat de la buidor i soletat que se m'havien enganxat durant el somni.
 Espero una visita al Cinc. Sort de les amistats que tinc.