Els consells de la Tau

Ja ve la Tau, la veig per la finestra. Ve sola, avui. La Bintou té guàrdia a la caserna. Quan li obro la porta veig que va molt carregada.
-On vas amb tot això?
-És que m'he apuntat al curs de cuina colonial i volia que tastessis el meu primer experiment.
-Ui, quina por! - faig de broma.-Que potser faig cara de conillet d'índies??

La Tau obre un dels farcells i n'extreu una carmanyola. L'obre i en veure'n el contingut s'em fa la boca aigua.
-Que et sembla la presentació del meu pastís de llimona?
-Nena, sembla un quadre! -dic sorpresa per la bona fila que fa- deixa'm tastar-lo, que ja em ve la salivera.

N'agafo un bocí i sento com se'm desfà a la boca. La textura esponjosa es fon a la llengua i el gust és suau, molt deliciós.

-Sincerament...Mmmmmmmm!
-Així doncs, creus que li agradarà a la Bintou?
-Ah, que no és tot per a mi sola?-li dic picant-li l'ullet.
-Hi ha prou del meu pastís per a totes- riu juganera.
-Vols dir que ens convé tanta dolçor? -faig seguint-li el joc.

La Tau se'm queda mirant uns instants amb mirada perspicaç.
-Ui... a tu t'en passa alguna! Sempre que faig algun comentari picardiós, canvies de tema i fas veure que no m'escoltes. I ara de sobte ets tu qui busca el cantó picant.  Això no és propi de tu. Diga'm. A qui has conegut?
-Hahaha! Però que dius?
-Va, Ona, que som amigues. Potser no et conec de tota la vida, però conec aquesta miradeta d'enamorada.
-T'estàs confonent, Tau.
-Hum... o sigui, que t'agrada algú però encara dubtes de si t'estàs enamorant o no.
-Que t'empatolles?- dic sense poder evitar que se m'escapi el riure.
-Deixa'm endevinar-fa, tocant-se la barbeta mentre rumia.- Deu ser un cuiner! El que dina just al teu cantó de tant en tant. És maco, la veritat. Sempre us veig enraonar durant el dinar, ja sabia jo que hi hauria marro.
-Però Tau! Si només li pregunto pels ingredients dels àpats!
-Però no negues que sigui ell... Ahà!- exclama tota múrria. -Podries apuntar-te amb mi al curs de cuina. Ell també imparteix classes.
-No, noia, no. Vas molt errada.
-Doncs no pararé de burxar-te fins que confessis qui t'ha tret del celibat.
-Mira que n'ets de tossuda i caparruda!!
-El músic! El que fa versions de clàssics del Heavy Metal! Segur que és ell. He vist com te'l mires quan actua després dels sopars dels dies veneris.
-Coi, nena, és difícil no mirar-lo, tot ell és un collage de tatuatges, i a sobre va mig despullat. No és el meu tipus, Tau. De debò, no insisteixis.
-I l'operari de neteja que et renta l'habitacle? També té el seu encant! O un dels jardiners!
-Buffff. Tafanera i obstinada. Quan t'encaparrones així no hi ha qui t'aguanti! Està bé, t'ho diré.

La Tau em mira amb posat triomfal i calla, esperant la meva resposta.
-És una científica de l'Aliança.

-QUEEEEE???- exclama tota sorpresa.-Ets Les??? Per que no m'ho deies???
-És que no ho sóc.
-I doncs? Estàs en una etapa d'experimentació de coses noves? O d'autonegació? -remuga incrédula.-M'estàs prenent el pèl.
-No em considero Les, perque m'agrada tot. M'agraden les dones, però també m'agraden els homes. Sóc Bi.
-Hahaha! Noia llesta!-esclata en rialles i em mira picaronament.-Per que no m'ho havies dit, que ets bisexual?
-No ho vaig dient a tothom que conec. No n'estic avergonyida, però tampoc estic acostumada a compartir les meves intimitats amb ningú. Sempre he estat molt reservada amb la meva vida privada, ja ho saps...
-Si, ho sé. T'agrada fer pública la vida dels altres però no la teva. -El comentari de la meva amiga sona a retret, però el seu somriure ho suavitza.

-No hi ha res entre ella i jo -dic, després d'uns segons d'incòmode silenci.-Tan sols m'atreu una mica. Quan la vaig conèixer vaig trobar-la molt interessant. Això no vol dir que n'estigui penjada ni res semblant. M'agrada, però no la conec gens i tampoc tinc ganes d'embolics.
-I com s'anomena, la teva científica?
-Venus. I creu-me, personifica a la Deessa. És d'una bellesa colpidora.
-Doncs ja me la presentaràs. Li parlaré molt bé de tu.
-No crec que vingui mai per aqui. Viu a la base exterior. I a més, tampoc vull cap tipus de contacte. Segurament és hetero. Prefereixo que no sàpiga que m'agrada. No sé com s'ho prendria. Potser és una retrògrada i reacciona malament. Si, millor me n'oblido. No em convé fotre'm en cap merder sentimental.
-Estàs plena de pors absurdes. Per que no ho intentes, com a mínim? I que, si fos una retrògrada? Almenys així et treuries l'espina de cop, encara que fes mal. I si li agrades? Potser estas deixant passar de llarg l'amor de la teva vida. Si et sembla tan especial, llença-t'hi.
-Agraeixo els teus consells, Tau. Però jo no sóc com tu. No tinc la teva empenta ni la teva seguretat. I tampoc crec que sigui el moment ni el lloc més indicat per enamorar-me. No sé quan marxaré d'aqui i no vull haver de triar entre el meu deure i els meus sentiments.
-Te n'adones de com limites la teva vida? Ningú que t'estimi de debò et demanarà mai que triis. I si tu l'estimes de debò no caldrà ni que hi rumiis. La Bintou i jo vivim el moment. Qui sap el que vindrà l'endemà? Viu, Ona! Gaudeix una mica de les experiències humanes i deixa les pors de banda!
-Deixa-ho estar, Tau, sisplau. Promet-me que em guardaràs el secret i no en parlem més.
-És clar que et guardaré el secret. Però continuaré pensant que estàs desaprofitada per caparruda i poruga. Si jo fos tu, amb ho atractiva que ets, ja m'hagués embolicat amb mitja colònia.
-M'ho crec. -li dic rient. Ella, ofesa, em clava un cop de puny al muscle, fent renecs. Després esclafeix a riure i m'abraça.
-Que n'ets de tòtila!- em diu amanyagant-me els cabells.- Pots confiar en mi. No li diré ni a la Bintou.
-Mentidera...
-De debò. Mai traïria la teva confiança. Valoro molt la nostra amistat, encara que siguis tan rara.
-Jo també, bonica. I que sàpigues que m'afalagues. Ser rar avui dia és millor que ser normal. La normalitat està sobrevalorada.

La Tau riu i se li contrauen els tatuatges de la cara. Em fa un petó al front.
Estic una mica emocionada. Fa molt que no rebo mostres d'afecte, i l'abraçada de la Tau m'ha sacsejat l'ànima. Es fa estimar.

Després d'una estona, treu un quadre d'una funda de tela i me l'ensenya.
-Que et sembla?
-És molt bo!-responc sincerament.

La pintura és molt divertida. És un retrat de la xicota de la Tau, rient com una boja. Fa molta gràcia i surt molt maca.

-Demà és l'aniversari de la Bintou. A més del pastís, li volia fer un retrat. No sé si li agradarà...
-Segur que si. Qualsevol detall teu li farà molta il·lusió.

A més, qualsevol quadre de la Tau és molt valuós, penso.  És una artista de molt renom. Si a la Terra ja valdria una fortuna, a les colònies encara més.

-Bé, he de marxar abans que es desfaci el pastís. Vindràs a la seva festa d'aniversari?
-Però si no m'hi ha convidat.
-És que ella no ho sap. És una festa sorpresa!
-Quan és?
-Demà al vespre al Club Privat. No hi pots faltar.
-Però no tinc...
-No tens excusa. T'he portat un vestit per que vagis ben maca. I aviam quan et passes pel sastre i te'n fas fer un!
-Està bé. Però com hi entraré? És una sala privada pels membres de l'Aliança.
-Per això no t'amoinis. Tenim invitacions personalitzades i ja t'he afegit a la llista de convidats. Un soldat amic de la Bintou m'està ajudant a organitzar la festa i ens ha aconseguit un permís per entrar-hi.
-Així doncs, ens veiem demà.

La Tau recull els paquets i marxa. Mentre s'allunya pel camí dels jardins, entre els habitacles unifamiliars, m'espurnejen els ulls. Les seves paraules han fet efecte, i sento que tinc molta vida per davant. No hauria d'amagar-me dins la meva soletat. No hauria de tèmer res. Sóc jove. Puc caure i tornar a aixecar-me. Em llençaré.