dijous, 31 de gener de 2013

Retorn

Ja som a l'Edén. Ens ha costat molt descendir des de la sortida per on es va llençar la Venus cap a l'exterior. No entenc com no es va matar. Són més de deu metres de caiguda. Per sort en Píter duia una corda i hem pogut baixar fent ràpel.

Em sap greu no haver trobat la motxilla de la Venus ni la cambra de cristalls que va trobar la Ghost. No la he pogut gravar, però puc aprofitar els records de la Ghost pels documentals.

Només arribar li hem explicat les nostres aventures als que s'havien quedat de guàrdia. Si no fos per que en tinc proves visuals, no es creurien allò de les pintures prehistòriques. I en Pòl·lux està molt amoinat pel tema de les criatures de la cova de nacre. Les meves ferides estan molt infectades i tinc tota la cama inflamada. En Píter ha anat a buscar antibiòtics al G-Wagon, mentre en Pòl·lux em neteja les ferides amb molta cura. És en moments com aquests que m'adono que no és el tio fred i dur que aparenta ser. Que quan vol, és un noi tendre i atent, sols que no li agrada mostrar-se així davant la gent. De vegades m'ha sorprés molt, com quan em va netejar les llàgrimes el dia que vaig matar el primer humà. No sé per que ho recordo tan bé, però aquell instant em va marcar profundament.

La Tau està enfeinada preparant pigments en pols per pintar tot el que ha vist avui. I en Dzeko i la Ghost no sé on paren, han desaparegut fa una estona.

Em sento desorientada. Suposo que és per la febre. La sang em crema per tota la cama. Tracto de pensar en coses agradables per evadir-me del dolor que sento.

Que deu estar passant a la Terra? El fet d'estar incomunicada em fa adonar-me de la irrellevància dels assumptes forans. Com que no sé el que succeeix més enllà de la cova, no m'amoina cap problema alié. Només em preocupa el que passa al meu voltant. És ben cert que la ignorància fa la felicitat.




dimecres, 30 de gener de 2013

Troballa

Em fa mal la cama, però almenys ja no em sagna. Noto com em crema la carn per sota la ferida. Dec tenir una bona infecció, però prefereixo no comprovar-ho fins que no tingui una farmaciola a mà. Sóc molt forta quan no sé el que tinc, però quan em miro les ferides acostumo a marejar-me, i no és un bon moment per la hipocondria.

No haviem arribat mai a aquesta part de les coves. Está més enllà de tot el que coneixem, i no sabem si tornar pel mateix camí, on potser ens trobem amb les criatures nacrades, o intentar trobar una sortida alternativa. No ens podem orientar des d'on som, però hi ha quelcom familiar en aquesta cambra gran i circular. És com si hi hagués estat alguna vegada. La Tau també sembla reconèixer el lloc.

-És la...-comença a dir.
-...Cova de la Venus. -la interromp en Píter.
-És on dormia... -dic jo, reconeixent l'indret gràcies als records de la Ghost. -L'exterior està a prop d'aquí.

El terra és de molsa grissa, molt flonja i suau. M'apropo al lloc on la Venus havia estat fent nit. Encara hi ha la seva silueta marcada a terra. Un munt de molsa esclafada es floreix entre els nous brots.

-Que hi veuria en aquesta cambra la Venus, per establir-s'hi?

Reflexiono en veu alta sense esperar cap resposta. En Píter s'allunya visiblement molest. Cada cop que esmento la Venus se li deuen clavar mil agulles al cor... per que sap que si no estigués obsessionada amb ella, potser m'hagués penjat d'ell. La Tau fa estona que no es mou del mateix lloc. Està mirant cap al sostre i no n'aparta la mirada.

-Ona...has de veure això...

I assenyala el sostre amb els ulls humits, emocionada.

Tota la superfície té taques de diferents colors rogencs, que de lluny podrien semblar fongs o marques d'humitat... però quan enfoco amb la llanterna cap on m'indica la Tau, el que veig em deixa corpresa.

-OH! No m'ho puc creure!  Per Gaia, això és ... No tinc paraules!!!! I jo sense un botcàmera!!!!!
-Imagina't com estic jo... em tremolen les cames!-fa la meva amiga amb un filet de veu.

A damunt nostre hi ha un munt de símbols pintats per tot el sostre, semblants a les pintures rupestres o tribals de la Terra. Els dibuixos s'estenen per tot arreu entrellaçant-se uns amb altres, però no som capaces d'identificar-ne cap ni de deduir-ne el significat. Algunes formes ens recorden espècies del nostre planeta natal, però amb alguna variació. També hi ha siluetes humanoides, però...no és possible! La espécie humana tot just acaba de sortir del Sistema Solar, mai havia trepitjat Demèter! Tinc el cor en un puny. Com pot ser? Com poden haver-hi pintures prehistóriques aquí, a més de dotze pàrsecs de la Terra?

-Que són? -pregunta en Píter, referint-se a aquelles siluetes. -Semblen persones...
-I si són proteans? -exclama la Tau.
-No, no ho són.-Responc.-Les imatges de proteans que van aparèixer a Mart no s'assemblen gaire a aquestes pintures. Semblen humans. Humans caçant animals demeterencs.
-Tant de bo hagués fet aquell màster sobre antropologia de l'art!- remuga ella.
-Potser no t'hagués servit de gaire. Al cap i a la fi, si això ho ha fet una espécie intel·ligent, no té per que tenir una cultura semblant a la nostra.
-I si això no és prehistòric? I si la espècie encara és viva?
-No ho crec, Tau. Pensa que l'Aliança va escanejar tot el planeta abans de colonitzar-lo, i no va trobar-ne vida intel·ligent ni humanoide.
-Però potser s'amaguen a les coves, com nosaltres, i per això no els van detectar.
-Estic segura que es van extingir. Potser a causa d'aquella cosa metàl·lica que esmentava la Venus al seu informe. Potser els hi va afectar la radiació, si realment va caure de l'espai. O algun parasít o epidèmia...o algun depredador...

En dir això tots pensem en els udols que hem sentit fa una estona i s'ens eriça la pell de tot el cos.

-Serà millor que busquem la sortida. -Diu en Píter.

Fotografio amb els ulls totes les pintures sense deixar-me'n cap. Les que conserven millor els colors són les que estan pintades amb vermell fosc i negre, les criatures grans i els caçadors envoltats de símbols estranys. M'adono que reconec una de les criatures que més es repeteix en el mural. Aullones. Aullones negres amb les seves màscares pàl·lides observant-ho tot des del sostre. Fa una mica de mal rotllo i em ve una esgarrifança. No són animals hostils, però mai m'han fet bona espina. Pel que es veu, a qui va pintar això tampoc li agradaven gaire.

Penso en la gran troballa que estic fotografiant. Aquestes imatges seràn molt cobejades a la Terra...i m'immortalitzaràn. Passaré a la història amb més ressò que la presentadora de Life in Colonies. Només de pensar-hi m'emociono.

-He notat corrent d'aire per aquesta galeria.-Comenta en Píter. -Sortim d'aquí.
-Jo em vull quedar una estona més.-Fa la Tau, fent el petarrell.
-Va, Chipmunk, no ens podem quedar aquí. I si apareixen més criatures d'aquelles? A més, hem de curar-li la cama a l'Ona.

La Tau accepta els raonaments i s'apropa a mi per que em recolzi en ella. Cada cop em costa més caminar, així que m'han de dur entre els dos. Només puc recolzar un peu a terra, ja que quan tracto de trepitjar amb l'altre, el mal és insuportable. Ens endinsem a la galeria que ens conduirà cap a l'exterior, des d'on podrem orientar-nos per tornar a la nostra cova.

dimecres, 23 de gener de 2013

Nacre

Mentre en Pol·lux, en Dzeko i la Ghost preparen l'equip a l'Edén, en Píter, la Tau i jo ens dirigim cap a les zones que li mancaven per explorar a la Venus. Porto el botcàmera per gravar aquelles cambres de cristalls que va veure la Ghost i aquelles parets plenes de fòssils de les que parlava la Venus als seus informes. Els seus estudis biològics es van perdre quan la Ghost va abandonar la motxilla, i la meva intenció és recuperar les pertinences de la científica. No és una prioritat, però penso que li agradaria saber que tot el que va fer no va ser en va.

Travessem les galeries llefiscoses a poc a poc, amb compte de no relliscar, i anem esquinçant les membranes blanes per obrir-nos pas. El teixit orgànic cedeix fàcilment a la pressió de les nostres mans i aviat irrompem a la primera de les cambres inexplorades. La foscor és absoluta i gairebé no s'hi pot respirar. L'aire està molt viciat, fa olor de sofre i de resclosit. Ens posem les màscares antigas, que portem sempre a mà per protegir-nos dels possibles gassos tòxics que es puguin haver acumulat en llocs tancats com aquest. Les nostres llums frontals no il·luminen gens, és com si hi hagués fum negre al nostre voltant.

-No us separeu. Donem-nos les mans.-Els hi dic als meus companys.

Noto la mà d'en Píter prement amb força la meva mà esquerra, i la petita mà de la Tau, freda i tremolosa, aferrant-se a la meva mà dreta.

Avancem cap a l'interior d'aquella cambra sense veure res. De tant en tant sentim una mena de degoteig llunyà, i l'eco de les nostres pases es confon amb el tap-tap de les gotes caient a terra des del sostre. Faig que el botcàmera s'avanci a nosaltres i enfoqui el fons d'aquella gran cavitat. Des d'on sóc, observo a través d'ell i m'adono que no hi ha sortida i que tot és igual, foscor i més foscor. L'única cosa que em crida l'atenció és una fina membrana de color gris que s'estén per tot el sostre .És d'un teixit diferent al que hem vist fins ara, ja que no té el característic color malva ni sembla tan fàcil de travessar.  Potser hi ha una altra sala damunt d'aquesta, però no apareix als plànols de la Venus ja que ella mai va arribar fins aquí.

-Obriré un forat. M'intriga aquella cosa que penja.

I un instant després disparo un raig de plasma cap al sostre i la membrana gris es desintegra, desprenent-se dels seus punts de fixació i caient en mil bocinets a sobre nostre. Allà dalt s'ha obert un gran forat i la foscor s'esvaeix, deixant pas a una claror difusa, com si hi hagués alguna font de llum no solar.
Envio el botcàmera a través de l'orifici i el que veig em deixa sense alé.

-Píter, alça'm, sisplau.

En Píter dubta.

-Ens estem allunyant massa, Ona.
-He de pujar allà dalt, ho he de veure amb els meus propis ulls!

El meu company accedeix i s'ajup per que em pugi dempeus als seus muscles, com una enxaneta. Encara em falta mig metre per poder arribar a alguna estalactita que em serveixi per grimpar amunt.

-Tau, puja fins als meus muscles i escala fins al forat.

La Tau es penja la sarbatana a l'esquena i fa el que li dic. És molt àgil i de seguida arriba al sostre i s'aferma a la cambra superior, deixant anar una gran exclamació.

-Per tots els Déus de la Mare Terra!

La Tau ens allarga la sarbatana per ajudar-nos a pujar. L'agafo i en Píter m'empenta agafant-me pels turmells i alçant-me uns centímetres més. La Tau m'agafa les mans i estira de mi amb força. Caic rodolant a sobre d'ella i del botcàmera, que està esperant les meves ordres arran de terra.

-I ara tu, Píter!
-No puc pujar, ja us espero aquí!
-Segur? Això és digne de veure.
-Com baixareu després?
-No en tinc ni idea.

No hi havia pensat. Saltar des d'aquí dalt pot ser causa de lesions i cames trencades.

-Aneu amb compte i no trigueu...-diu ell, amb cara d'amoinat.
-Tranquil, només seràn uns minuts!

Deixem en Píter allà i avancem per la cambra sense deixar d'admirar la seva bellesa i grandiositat. Tot brilla amb una llum estranya, esmorteïda, i tant el terra com les parets estan cobertes d'unes coses raríssimes que no haviem vist mai. No puc assegurar que siguin fongs ni plantes ni animals, o si són roques de colors amb formes pintoresques. Semblen pegellides de mar, o barretets de roca. Les seves iridescències i brillantor recorden al nacre. No hi ha un sol tros d'aquesta cambra que no tingui una d'aquestes coses ondulades.
La Tau s'apropa a una de les més grans, bocabadada, i hi frega la sarbatana per la superfície.

-Sembla un mol·lusc, però està tou...
-No toquis res, no sabem si és perillós.

Però a mi també em sedueix la idea de tocar allò i notar-ne la textura sota els dits.

-He de fer una pintura d'això! Ho he d'immortalitzar!-exclama la Tau, encara meravellada.

El terra s'amotlla als nostres peus. Sembla de vellut i venen ganes d'estirar-s'hi. Sento la veu telepàtica d'en Píter preguntant-nos si estem bé. Li responc que sí i que s'estigui tranquil que de seguida tornarem. Acabo d'enviar el missatge de veu telepàtica quan veig un moviment darrera de la Tau.

-TAUUUUU! COS A TERRA!

Corro cap a ella just en el moment en que una gran bèstia salta a sobre de la meva amiga. En girar-se pel meu crit, la Tau l'ha esquivat, però l'arma li ha caigut per l'ensurt i el monstre ha desaparegut entre les formes nacrades.

-On és? -xiuxiueja la Tau, amb els ulls esbatanats per la por.
-No ho sé, recupera la teva arma i marxem d'aquí.

En Píter ens crida des del forat, esverat.

-Que està passant allà dalt? Esteu bé?
-Estigues alerta, Píter. Em sembla que això és el cau d'un depredador...

No tinc temps d'acabar la frase, doncs m'adono que hi ha uns ulls brillants mirant-me des de darrera d'una estalagmita. La criatura sembla reptiliana, però té unes dents de peix esfereïdores, esmolades i llargues com agulles de fer mitja. Té un crani gegantí, amb dues crestes paral·leles molt prominents que van del front a l'os occipital. La seva pell és mutable com la d'un camaleó, per això ens ha passat tan inadvertit. El botcàmera tampoc n'havia detectat la presència, així que deu ser de sang freda. La bèstia ens observa encuriosida. La Tau i jo retrocedim cap al forat sense deixar d'apuntar cap aquella cosa que ens observa. No té la mirada freda típica dels depredadors, com els taurons o les serps. Té una mirada intel·ligent, calculadora. Això m'eriça els pèls de tot el cos.

La criatura surt del seu amagatall a poc a poc, inclinant el seu cap a un cantó i a l'altre, com ensumant-nos, com calculant distàncies. Té unes potes amples i curtes, i camina a quatre grapes, recolzant tot el seu pes en unes urpes punxegudes del mateix color que les seves dents. La seva aparença em recorda a la dels cocodrils, però els seus moviments són felins. I just quan estic pensant en aquesta comparació, veig que la bèstia arqueja el llom i belluga la cua a banda i banda, impacient. Això és mala senyal.

-Corre, Tau! Salta pel forat!
-Em trencaré les cames! Està molt alt!
-Fes-ho!!!!

La Tau corre i la bèstia, sorpresa pel seu moviment brusc, s'aixeca sobre les potes de darrera i es queda dempeus, observant com la meva companya es llença pel forat. 

Com ja havia endevinat, és una criatura intel·ligent. Si actués per instint, hagués perseguit a la Tau, com fan els animals salvatges de la Terra quan es creuen en perill o quan cacen. I jo hagués aprofitat la seva distracció per disparar-li i còrrer cap a la sortida. Però ara estic a soles amb la fera, que em fita immòbil, analitzant la situació. És molt més alta que jo, deu fer tres metres de llarg sense comptar la cua.

Vaig reculant pas rera pas, mentre els crits d'en Píter i la Tau resonen per tota la cova. Em desconcentren, però també desconcentren al depredador, que va inclinant el cap cada cop que sent un crit. Deu ser molt sensible al soroll, vivint en l'absolut silenci.

No vull haver de disparar-li, per que no sé si podré ferir-lo.
"No em fas por. No em fas por. " Li vaig dient mentre m'allunyo d'ell. No és cert, estic cagada, però si ensuma la meva por, m'atacarà. Potser si s'adona que no vull fer-li res i que vull sortir del seu cau, em deixarà marxar. Potser només està protegint el seu territori, i totes aquestes coses estranyes són els seus ous. 

Tinc el forat a cinc metres, només m'he de donar la volta i llençar-m'hi. Però no li vull donar l'esquena al monstre. Faig que el botcàmera el distregui mentre em giro per sortir corrents, però no és prou ràpid per evitar la urpada de la bèstia. Veig com el botcàmera cau a terra i com la bèstia destrossa la seva carcassa amb les dents.

"Merda! No puc abandonar-lo, el necessito!"

Apunto al cap de la criatura i disparo una ràfega de plasma. El soroll en un lloc tan tancat és ensordidor i l'eco dels trets es repeteix durant uns segons que se'm fan eterns. I la criatura no es mou d'on és, mirant-me més encuriosida que espantada. Per que no li he fet res? Com pot ser? És que la seva pell és immune al plasma?

Aleshores torna a posar-se a quatre grapes i arqueja el llom, movent la cua en ziga-zaga.
"Oh-oh!"
El monstre es llença contra mi amb un salt impossible i rodolo per terra just a temps per esquivar-lo. M'aixeco i corro cap al botcàmera, que ja no és més que ferralla, i n'arrenco la placa de memòria mentre la bèstia torna a ensumar l'aire i a moure el cap d'aquella forma tan amenaçadora, calculant la distància pel següent atac. De nou es llença cap a mi i aquest cop no em dona temps d'apartar-me de la seva trajectòria. L'animal em cau a sobre i noto les seves urpes travessant-me la carn de la cama dreta. Tinc les seves dents a pocs centímetres de la cara, i noto el seu alé  a frec de pell tot i portar la màscara anti-gas. M'ensuma sencera i hi posa especial atenció a la PG77. Aprofito la proximitat de la seva cara a la meva arma i apunto a les seves fosses nasals. La seva pell escatosa sembla immune, però la carn interna potser no ho és.
Disparo un sol cop. La criatura xiscla i fa un bot enrera. Es frega el nas contra el terra de vellut, com embogida, i udola molt fort. Un munt d'ulls brillants s'obren per tota la cambra i m'adono que els udols són una crida. Corro com puc cap a la sortida, arrossegant la cama ferida.

I em llenço sense pensar en com caure. Per sort en Píter està just a sota i m'agafa just a temps per que no em trenqui les cames.

-Que era això? Estàs bé, Ona? -em pregunta, esparverat.
-CORREM!!! -crido.

Travessem la foscor de la cambra inferior agafats de les mans i fent tentines contra la paret, buscant la membrana que hem travessat per arribar fins allà. La Tau la troba i la esquinça, fent que s'obrin les parets i permetent el nostre pas. Travessem els túnels orgànics corrent, i sentint els udols al nostre darrera. Quan arribem a una altra cambra il·luminada per fongs lumínics, ens adonem que ja fa estona que no s'escolten udols. Estem sols...i  perduts.

dilluns, 21 de gener de 2013

Preparatius

En Pol·lux, en Dzeko i la Ghost s'han quedat a l'Edén fent guàrdia i preparant l'equip per tornar a la boira verda. En Pòl·lux vol saber si la Inger està bé. Fa molt que no contactem amb ella. Connectar-hi pot ser arriscat per nosaltres i la pot posar en perill a ella, però la hem d'avisar sobre el nostre pla. Només li direm el dia escollit, però ho haurem de fer en clau. Esperem que no interceptin la nostra senyal, per que aleshores ens podrien emboscar el dia assenyalat. En Pòl·lux la voldria deixar al marge, i seria millor que es mantingués allunyada de la zona on actuarem quan comenci la nostra ofensiva, però la necessitem per que tot surti tal com ho hem previst. Ella té accés a les zones restringides de la base meteorològica i pot ajudar-nos a entrar als laboratoris sense activar cap alarma. S'haurà d'empescar alguna història per traslladar-se de la colònia cap a l'exterior. I així també podrà ajudar la Venus, si aconsegueix trobar on l'han confinat.

Després de contactar amb la Inger, farem dos grups i ens separarem. En Dzeko, la Ghost, i jo, anirem a la base exterior a recollir un potabilitzador d'aigua ja que només ens queden deu litres d'aigua al G-Wagon. Jo aprofitaré per fer-me una revisió i amb una mica de sort, ja podré saber el sexe de la criatura que porto a dins. Consultaré les opcions d'avortament a la cabina de diagnòstic, però em temo que ja és impossible interrompre l'embaràs sense provocar-me una esterilitat irreversible.

També aprofitarem per fer-li una ullada al cervell de la Ghost. Encara té la IA activada i no ha pronunciat cap paraula, tot i que ara sembla més efusiva en les seves reaccions i és més participativa en les tasques grupals. En Dzeko pateix per ella. No sabem quant temps li queda abans que la executin per control remot des de la Terra per haver fracassat en la seva misió. Segons la informació que ens han revelat els seus records, si no recupera la pila cortical aviat, la IA ordenarà l'autodestrucció de la Ghost. El problema és que si ho fa, si aconsegueix eliminar a la Venus, també s'activarà l'autodestrucció. I com pretén enviar la pila cortical a la Terra? Això encara no ho hem esbrinat. És possible que n'hagi de transferir el contingut (el backup) a través d'extranet des d'algun aparell de la base científica. Sino, no té lògica la ordre d'autodestrucció, ja que la pila cortical desapareixeria amb la Ghost i ningú la podria recuperar. 

Entrarem a la base per la gruta inferior, la que connecta amb el soterrani i el magatzem. No sabem si els militars han descobert aquell accés o si encara ronden la zona, però ens hi hem d'arriscar. Si en Píter falla, la única forma de salvar-li la vida a la Ghost serà ficar-la en aquella cabina mèdica i extreure-li la placa de la IA quirúrgicament. Les cabines d'aquell tipus no estan preparades per aquesta mena d'operacions, i l'alternativa és fer-ho manualment. No crec que ningú de nosaltres s'ofereixi voluntari.

Mentrestant, l'altre grup, en Píter, en Pòl·lux i la Tau, aniran a posar a punt l'Invictus i a comprovar que les bateries no s'han descarregat pel desús. L'Invictus és imprescindible per a la nostra misió. Esperem que faci honor al seu nom i no ens falli quan més el necessitem.

divendres, 18 de gener de 2013

GC

En Píter ha aconseguit desbloquejar el darrer bloc de memòria de la Ghost i estem a punt d'accedir-hi. Ahir ens va sorprendre la seva rialla, no esperavem cap mena de gest proper per part seva, i menys amb tanta efusivitat. No ha tornat a somriure des d'ençà, però ara sabem que no és tan indiferent a tot el que passa al seu voltant. Ens vol fer creure que ens ignora, però no és així. És conscient de la nostra situació i en vol restar al marge. Ella no havia vingut a Demèter amb la intenció de salvar a ningú. Ans al contrari, el seu objectiu segueix viu i només pensa a finalitzar el que va venir a fer.

La corrent d'imatges m'arriba al cervell. Sóc a la memòria de la Ghost.
Ha travessat la cova orgànica sense saber ben bé cap a on anava, i ha desembocat en una gran galeria de sostres alts i estalactites gegants. A les parets negres s'hi veuen vetes de minerals estranys. Algunes vetes tenen cristalls blaus i d'altres en tenen blancs, i més enllà d'aquests cristalls s'alça una gran roca de color rogenc amb cristalls transparents que reflecteixen la llum del focus frontal de la Ghost. És un lloc preciós i no s'ha vist afectat per la substància adherent que recobreix la resta de la cova. El sòl està encatifat d'una molsa diferent a la que havia trobat fins ara. És molsa vermella i s'enretira del terra per allà on passa, deixant la roca nua i desprotegida.

La Ghost s'asseu a terra i aprofita per descansar i fer-li una ullada als informes de la Venus. Potser hi pot trobar alguna dada útil per la seva supervivència a les coves. Comença per l'arxiu "Paràsit alienígena GC (Goma Corrosiva)".

"Espècie invasora procedent d'un altre planeta, segurament mutada arrel d'alguna bactèria o microbi resistent a l'atmosfera i a la radiació. És possible que arribés amb algun meteorit.
La substància base reacciona al tacte. Es contrau i s'expandeix amb el contacte físic i forma nous camins i orificis sense cap ordre determinat. No altera el nivell d'oxígen ni la temperatura de l'espai. La GC no és nociva (veure apèndix GC·*1) per l'ésser humà.


 Les mostres corresponen al mateix tipus de paràsit trobat a les profunditats dels aiguamolls. S'ha estés per tota la zona des del seu lloc d'orígen. No sembla afectar negativament l'ecosistema demeterenc ja que s'alimenta de minerals sòlids. El problema és que si continua expandint-se, a la llarga acabarà amb totes les estructures sòlides del planeta, ja que tot el subsòl està compost de minerals conglomerats. La única forma d'erradicar el paràsit és ruixant-lo amb cristalls pulveritzats de lantà o de qualsevol altre REE'S. Hi ha zones que han pogut rebutjar la corrosivitat del paràsit gràcies a la presència de metalls lantànids a les seves parets. He marcat la posició dels punts més estables al plànol de les galeries no afectades. El punt d'orígen està marcat amb les sigles que he emprat per anomenar l'espècie: GC. És una cambra alta i ovalada, amb petits fòssils no identificats incrustats a les parets, segurament d'espècies prehistòriques de Demèter. Les parets no es van veure afectades però la substància va traspassar el sòl i es va estendre per la resta de galeries. Enmig de la cambra hi ha un artefacte metàl·lic inidentificable, amb marques de fusió o d'explosió a la seva superfície, probablement va ser sotmés a altes temperatures. Per això dedueixo que es tracta d'un meteorit o cos estrany provinent de l'exterior del planeta. Però no va arribar tot sol a la cambra, doncs hi hauria algun orifici d'entrada al sostre. Algú o alguna cosa el va transportar fins la cambra dels fòssils. I això em fa pensar que hi ha o hi va haver vida intel·ligent a Demèter en un passat molt, molt llunya. 


-Apèndix GC·*1: Una de les cavitats presenta una estranya forma de vida demeterenca que s'ha desenvolupat en simbiosi amb la Goma Corrosiva. Només n'he pogut trobar un especímen i m'he mantingut allunyada d'ell per si de cas. Es tracta d'un ésser tentacular que es mou per dins de la substància i de tant en tant estén els seus tentacles a la superfície per capturar petites preses a les que xucla la sang. És una criatura poc freqüent i no la he localitzat més enllà d'aquella cavitat. Sospito que és això el que va ferir a la Maude, la geòloga de la base meteorològica.-


Em queden dues cambres per explorar. Tant de bo hi fos aquí la Inger. No aconsegueixo identificar ni la meitat de minerals que hi ha a les galeries. Tinc vàries teories sobre el funcionament del planeta, però no les puc compartir amb ningú per que no vull que acabin en poder d'en Pavlichenko. No sé en qui puc confiar i en qui no. Podria provar a enviar un informe fals diferent a cadascuna de les persones en les que confio... i si la informació arriba a les oïdes del Cap científic, sabré qui m'ha trait. "

Començo a entendre-ho tot, i recordo que en Píter em va dir quelcom semblant.

"Vas encertar, Píter", li xiuxiuejo per un canal extern al record.

La Ghost tafaneja un parell d'informes més, referents a fongs, plantes i algues. Descobreix que dins les coves no hi ha res comestible, però que al sector més oriental hi ha espais oberts a l'exterior on es poden recol·lectar fruits amb un alt contingut vitamínic. Com que té molta gana, s'aixeca d'una revolada i s'endinsa de nou a les galeries humides, a la recerca d'alguna cosa que la mantingui amb vida fins l'endemà. Deixa enrera la motxilla de la Venus, ja que creu que no li farà cap servei i avança obrint-se pas amb les mans pels túnels membranosos que la van envoltant.

Al cap d'una estona dirigint-se cap al lloc on creu que trobarà les plantes, detecta una fissura que s'obre cap a una gran cambra fosca. Surt de la galeria llefiscosa i s'adona que no està sola. Al fons de la gran sala subterrània hi ha alguns soldats rastrejant la zona. Mira darrera seu però l'orifici ja s'ha tancat. Desesperada, es tira a terra i s'arrossega per la foscor buscant algun altre cau on entaforar-se. I aleshores veu que hi ha alguna cosa davant seu que no pertany a aquella cova. És un vehicle d'emmagatzematge i extracció mineral! I sembla que està en bon estat. Entra a dins del G-Wagon i descobreix que hi ha un munt de capses amb provisions i medecines.

"Això no pot ser dels soldats. Aquí hi ha algú més amagat", es diu.

Agafa una motxilla amb les sigles de la FAH i la omple d'ampolles d'aigua i paquets de menjar deshidratat. Amb això podrà sustensar-se durant una setmana com a mínim. Un moviment al sostre li crida l'atenció. Allà dalt hi ha un botcàmera esfèric, levitant a sobre del G-Wagon, amagant-se de l'ull humà entre les estalactites i les cavitats rocalloses. La Ghost salta del compartiment i es tira a sota del vehicle. Algú s'acosta. Veu les botes d'un soldat apropant-se-li.

"M'haurà vist", pensa. "Si no m'ha vist, igualment veurà el vehicle i alertarà als altres. He de sortir d'aquí! "
Aleshores el militar s'atura just davant de la cabina del G-Wagon i clava un genoll a terra. La Ghost veu com l'apunta amb el focus del canó de l'arma. I un segon després el soldat jau a terra, immòbil, amb petits espasmes a les parpelles i els llavis. Té agulles paralitzadores al voltant del coll.

"Sort del botcàmera! Estarà teledirigit per algú o està programat per disparar als intrusos? Bé, a mi no m'ha disparat, així que algú l'ha d'estar controlant. M'ha salvat la vida. Millor que amagui el cos abans que el trobin els seus companys."

La Ghost surt de sota del vehicle i s'apropa al soldat. Encara és viu. Haurà d'enllestir la feina. Agafa el cap de l'home amb les mans i li gira bruscament cap a un cantó. Sentim el "crac" que fa el seu coll en el moment de trencar-se. La Ghost no sembla ni immutar-se. Arrossega el cadàver cap a la cabina del conductor i el deixa allà, en una posició estrafolària. Després es penja la motxilla amb les provisions pispades, i torna cap a la fissura per la que va sortir. Palpa la paret i aquesta li respon obrint-se de nou. Abans d'entrar-hi però, es gira i mira cap al sostre, cap al botcàmera.

Recordo exactament aquell moment, sols que ara l'estic veient des dels ulls de la Ghost. Vaig interpretar el seu gest com un "Estem en paus". Es veu que no em vaig equivocar. Era el que havia volgut dir amb la seva darrera mirada abans de perdre's a les profunditats de la roca.

dijous, 17 de gener de 2013

L'amagatall de la Ghost

La memòria de la Ghost fa un petit salt endavant.

Està envoltada de parets membranoses i patim, a través del seu record, la sensació de claustrofòbia que va patir la noia. Li regalima pel cos aquella mena de moc viscós de color malva que sol aparèixer quan es mou la roca orgànica.

Sent com s'apropa una patrulla de soldats de l'Aliança. Ha passat de ser caçadora a ser presa. Conté la respiració, tot i saber que no la poden veure ni sentir. La membrana s'ha tancat i des de fora, la superfície aparenta ser de sòlida roca. Ha de mantenir-se quieta si no vol que les parets es tornin a obrir i l'expulsin cap a fora. Amb la fricció, aquell material es dilata i escup tota nosa viva que se li hagi adherit.

Dos soldats s'aturen a prop de l'amagatall de la Ghost. Escolta la seva conversa.

-Estàs segura del que has vist?
-Completament. Era una persona i anava armada.
-No pot ser. Ja l'hauriem detectat. Hem trobat a l'altra pels infrarrojos. I no hi havia ningú més al radar.
-Algú li ha disparat a la científica que hem capturat. Hi ha d'haver-hi algú més aquí a dins.
-Però si forma part dels rebels, per que li han disparat? No té sentit.
-Potser els volia abandonar i tornar a la colònia. Seria el més lògic. No sé com poden haver sobreviscut fins ara.
-Per que ho devien fer? Per que van escapar de la colònia? No t'ho has preguntat mai? Quin motiu els devia empènyer a fer una cosa així?
-No ens paguen per qüestionar els motius dels rebels, Sirius.
-Com pots titllar de rebel a la teva pròpia parella? Saps que ella mai s'hauria fotut en un merder com aquest. La van segrestar, n'estic segur. L'altra, la seva amiga, també va desaparèixer. I aquella tampoc crec que fugís per voluntat pròpia. Les deuen tenir captives en algun racó d'aquestes coves.
-No són les úniques. No pot ser que hagin segrestat a tanta gent i que no els haguem enxampat. Només hi ha una entrada a la colònia i la tenim segellada des de la darrera intrusió.
-Que vols dir?
-Han començat a desaparèixer molts colons darrerament. No te n'has adonat? El noi que s'havia d'encarregar dels dissenys virtuals de la nova ciutat no ha aparegut encara. I el músic finès ja no toca els dies veneris. Hi ha rumors sobre un cap d'escamot que va desertar i no ha tornat a aparèixer. I l'explosió d'aquell dreadnought no va ser un accident. Ho saps tan bé com jo.
-És molt estrany. I que s'en sap de l'orígen de la càpsula de salvament que vam trobar als aiguamolls?
-Pertany a l'Argonauta. Algú va abandonar la nau durant la ignició. Segurament se'l va cruspir alguna bèstia, perque no se n'ha trobat cap rastre.
-Com ho saps, tot això, Bintou?
-En Patterson acostuma a xerrar en somnis quan va begut.
-Begut? No hi ha alcohol a la colònia!
-Si que n'hi ha, però el deu tenir tot ell. I quan beu, sol acabar explicant batalletes a la barra del Club Privat.

La Ghost escolta com s'apropen més soldats. Un d'ells té la veu molt greu i parla amb to autoritari.

-Vosaltres dos! Que hi feu aquí com estaquirots? En Patterson ha donat l'ordre d'escorcollar cada centímetre d'aquesta merda de cova pudenta.
-Ho sento, senyor. Ha estat culpa meva, senyor! - diu el soldat que s'anomena Sirius.
-No hem vingut aquí a passejar, soldat!

Les veus es van allunyant, i la Ghost intenta sortir de l'amagatall. A poc a poc les parets es van obrint i la noia desemboca a la cambra on fa una estona va trobar a la Venus adormida. La seva motxilla encara hi és. La Ghost s'ajup i l'agafa. Potser hi ha provisions o aigua. Fa dies que gairebé no menja i els budells li grinyolen. Remena el contingut de la motxilla però només hi troba paperassa, llibretes amb gargots estranys, esbossos de plantes i animals i anotacions a sota de cada dibuix. També hi ha un pad de dades amb informació referent a la substància que fa moure les parets de la cova. L'arxiu s'anomena "Paràsit alienígena". No hi ha cap cosa comestible. A menys que les mostres orgàniques que hi ha als tubs hermètics de la científica siguin nutritives, però no ho semblen pas.

De nou sent algú aproximant-se i es llença contra la paret. En pocs segons és engolida per la llefiscositat. Els soldats d'abans fan marxa enrera i tornen cap a l'exterior. Sent com comenten que l'altre equip ha detectat moviment a una galeria paral·lela. Decideix avançar a través del túnel membranós per allunyar-se d'aquella zona.

En Dzeko interromp la descarrega de records. Fa massa estona que estem connectats i la Ghost està esgotada.

Miro als meus companys i m'adono que la Tau té llàgrimes als ulls.

-La Bintou creu que sóc una rebel.-diu sanglotant, amb llàgrimes rodolant-li per les galtes i la barbeta.
-No t'enganyis, Tau. ETS una rebel. -Li etziba en Pòl·lux.
-Però ella no ho entén, no sap el que està passant! Li podriem explicar...
-NO! Saps que no hi podem confiar.
-Tu no la coneixes! No en saps res d'ella! Ella m'estima! Ho entendria i ens ajudaria!

En Píter abraça a la Tau i deixa que es desfogui plorant contra el seu pit.

-Tranquila, Chipmunk, en sortirem d'aquesta i podràs tornar amb la Bintou. Però has de tenir paciència, ja queda poc. -Li diu, mirant-me a mi per que l'ajudi a calmar-la.

M'apropo a ells i els abraço als dos, esclafant a la Tau entre nosaltres. En Dzeko s'hi afegeix i després en Pòl·lux.  Tots ens abracem excepte la Ghost, que ens mira desconcertada.

-Ai! Em feu mal! -exclama la Tau, aixafada per totes bandes.  Quan intentem desfer-nos de la gran abraçada ens entrebanquem els uns amb els altres i acabem caient a terra, esclafint a riure, i esclafant més a la nostra amiga, que ha deixat de plorar i riu com tots nosaltres.

-Pareu! Que em pixo! -diu la Tau, ara plorant de tant riure.

I de sobte sentim una rialla que no pertany a cap de nosaltres i veiem que la Ghost està rient. Està rient amb nosaltres!

dimarts, 15 de gener de 2013

La caça

La Ghost segueix al seu objectiu a través d'una gruta diferent de les altres. Els seus records d'aquell lloc són tan inestables com la pròpia cova. Les parets es fonen unes amb altres i constantment es sent desorientada. De tant en tant s'atura i comprova si les roques han tornat al seu lloc després de travessar-les. I mai hi troba  la mateixa imatge. Sigui el que sigui aquella substància, ho impregna tot i modifica la cova a la seva voluntat.

Al cap d'una estona de caminar i arrossegar-se per aquell indret llefiscós i humit, s'adona que les parets han adquirit una textura més dura i que el terra sembla més estable i menys enganxifós. La Ghost activa la funció d'invisibilitat del seu uniforme de la DK Corp. Mai hauria imaginat que la equiparien amb una arma i un uniforme tan cars. Només la Trephine ja devia haver costat una milionada de crèdits. I era seva! Si en surtia viva d'aquesta, la vendria al mercat negre (car encara no s'havien comercialitzat i eren un secret de la DK Corp) i no treballaria mai més a la vida. Es compraria un creuer espacial i es dedicaria a fer turisme per tota la galàxia.

Una llum atrau la seva atenció. Ha arribat a una cambra il·luminada pel Sol. Al sostre hi ha un gran forat recobert per una làmina translúcida d'aquell teixit fibrós que envolta les parets. Però sembla que la cambra no s'ha vist afectada per aquella viscositat. La roca és negra i amb la llum refulgeixen iridescències. El terra és com una catifa de molsa grissa. Al fons hi ha una motxilla, i al seu costat, dorm tranquilament el seu objectiu.

Tots aguantem la respiració. Sabem el que farà la Ghost. Veiem a través dels seus ulls com ens anem apropant sigil·losament cap a la víctima. Jo em sento el cor bombejar més depressa, però no sé si és el meu cor, o el de la Ghost. Costa separar el que és realitat i el que és record. La resta es pregunten qui és aquella noia.

"La Venus", els hi dic jo. Ja no té sentit amagar-ho més. Tard o d'hora ho havien de saber. I aviat hauran de triar si salvar-la o no. En Píter sap el que sento per ella, li vaig dir fa temps. I la Inger també ho sabia, tot i que mai li havia dit res. Potser és que la Venus intuia els meus sentiments per ella. Però la Tau és la única que realment sap com em sento ara mateix. Amb ella havia compartit les meves inseguretats sobre la Venus. I ara estic a punt de veure com li disparen. Sé que és només una carcassa. Un envàs sense importància. Ella no està allà, està en una altra banda. Però és tan real! És la funda sintètica més perfecta que he vist mai. O és orgànica? Sembla ben bé humana. Però això a la Ghost no la persuadeix. Està programada per apretar el gallet i no tindrà compassió. Mai n'ha tingut. Les seves víctimes no han tingut mai temps de suplicar. 

Quan tan sols està a tres metres de la Venus, s'activa una alarma. La Venus s'aixeca i mira a tot arreu, espantada.

"Un detector de moviment! Merda!"

La Ghost sap que la Venus no la pot veure, és invisible als ulls humans. Però no comptava amb la perspicàcia de la noia, que llença una bomba de fum just a sobre seu. I la caçadora perd de vista la seva presa. L'únic que pot fer és aguditzar l'oïda. Per un instant veu a la Venus sortint de la fumarada i mirant-la als ulls. No pot ser que la estigui veient, però la veu. Ho sap. Potser per que la seva silueta s'ha dibuixat en moure's entre el fum. 

Tot i ser el passat, no puc evitar animar a la Venus. Penso "Corre, marxa d'allà!". Però conec el desenllaç.
Els passos de la Venus guien a la Ghost. Per més que corri sempre la té al darrera. I la Ghost va maleïnt la ordre de no poder disparar-li al cap ni causar-li una mort traumàtica. Tot hagués estat millor si no s'hagués despertat.

L'esquena de la Venus sempre està al seu punt de mira, però cada cop la veu a més contrallum. La claror del dia s'escola per aquella cavitat. La seva presa està a punt d'arribar a la sortida. Ho ha d'impedir com sigui. Apunta a les seves cames i dispara. La Venus cau. No fa cap crit, com si no sentís el dolor. La Ghost ja ho havia previst. "I aleshores, per que tanta por a una mort traumàtica? Si ni tan sols li fan mal les ferides!"
A mi se m'escapen les llàgrimes mentre observo l'escena. Sé que és viva, però em dol igualment.

La Venus s'arrossega amb els braços cap a la llum, sense mirar enrera. La Ghost li torna a disparar, aquest cop a un dels braços. Però això no atura la determinació de la víctima. El seu instint de supervivència és més fort que mai. Arriba a l'entrada de la cova just quan la Ghost està a punt de disparar-li al cor. La mira un moment, amb aquells preciosos ulls clars que brillen com diamants, i es llença al buit.

"NO!", s'exclama la Ghost. Però ja és massa tard. S'aboca al precipici per buscar el cos de la Venus. Potser li ha facilitat la feina i s'ha matat. Però allà a sota hi ha molt moviment. La Venus està viva, i està sent immobilitzada per un soldat de l'Aliança. Tot un escamot està pentinant la zona i miren cap a la seva posició. No pot ser que la vegin, porta l'uniforme d'invisibilitat. Es mira les mànigues i s'adona que quelcom està fallant. No s'hauria de poder veure a ella mateixa. La bateria s'ha esgotat! Un soldat l'assenyala i crida alguna cosa als seus companys. L'han vist! La Ghost es tira enrera i comença a còrrer cova endins. Aviat els tindrà al darrera. Només els pot despistar d'una manera. Deixant-se engolir per la substància llefiscosa que recobreix les parets de la cova.

El secret de la Venus

Apart de mi, en Píter i en Dzeko són els que més s'han sorprés amb la informació sobre el Projecte Eternitat. La Tau no ho acaba d'entendre gaire, això de que la identitat estigui dins una pila cortical que es pot passar d'un cos a un altre. Costa d'entendre, però aixó és el progrés de la ciència. Invents que ningú s'hauria imaginat mai i que ara poden posar en perill l'equilibri natural. Qui no voldria poder viure fins que es cansés de la vida, sense estar limitat al mateix cos de sempre? Jo mateixa he somiat amb la immortalitat molts cops, quan veig que el temps no s'atura mai i que vaig envellint amb els anys. Quanta gent amb malalties terminals podria salvar-se amb una pila cortical i una nova funda orgànica! Imagina't estar a punt de morir, sentir com la vida se t'escapa de les mans, i saber que la mort no se t'endurà, que només necessites fer un traspàs. Però això provocaria una sobrepoblació tan gran que seria el final de la raça humana.Tot i que segurament només en podrien gaudir els poderosos, els rics i els governants. Els pobres continuarien pobres, i les generacions viurien i moririen sota el jou del mateix tirà immortal durant segles i segles. Per això el secret no ha de sortir a la llum. Per això hem de rescatar la Venus de les urpes d'en Pavlichenko.

Cada cop que hi penso m'adono més que la Venus és molt especial. Tot i saber de la seva immortalitat, ella volia viure la vida com si cada dia fos l'últim. Potser justament per saber que no podia morir, podia permetre's el luxe de ser tan temerària. Però era feliç vivint al límit, com si mai abans a la vida hagués pogut gaudir d'una llibertat igual. Com si mai hagués viscut. Recordo la imatge de les notícies que em van enviar els meus pares. La noia inconscient que surava en una bombolla amniòtica no s'assemblava gens a la Venus, però al vidre hi posava el seu nom. Serà aquell el seu autèntic cos? Aleshores podria entendre per que la Venus que he conegut aquí tingui tanta ànsia per viure aventures. Amb el cos escardalenc i malaltís de la Terra, deu haver viscut en una bombolla tota la vida, sobreprotegida per un pare més preocupat per conservar-la i millorar-la que per acceptar-la tal com era.

De qui em vaig enamorar? Ara és una desconeguda per a mi i malgrat tot, continua provocant-me un neguit dins el pit. No sé qui és, ni si el seu cos de la Terra és el mateix que he vist aquí. He estat patint per un fantasma, per un cos sense ànima. Em sento frustrada i enganyada. Em sento ridícula per tenir sentiments per algú que ni tan sols he vist mai en persona. I estic decebuda de mi mateixa per no haver-me'n adonat abans. Era massa estranya, massa diferent. Massa...perfecta. Em pregunto si el seu cos a la Terra també està vivint experiències amb una altra pila cortical pròpia, o si està connectada per Extranet al seu autèntic cos. És tot tan surrealista que no ho he acabat de pair i tracto d'esbrinar si aquells records de la Ghost no seran al·lucinacions seves.

Però tot encaixa. I jo he estat...o estic... enamorada d'algú intangible.

Els meus companys encara no saben que és la Venus l'objectiu que persegueix la Ghost. Encara no ha aparegut amb nitidesa als records de la nostra captiva.

I ara toca una altra sessió intensiva de recuperació de memòria, per que els altres frissen per descobrir qui és la persona immortal. I jo temo que quan la vegin, vulguin ajudar a la Ghost a assolir el seu objectiu, per que saben tan bé com jo que aquest invent ha de ser destruit i silenciat pel bé de la humanitat.

dilluns, 14 de gener de 2013

"Pila Cortical"

Som dins els records de la Ghost.

Fa dies que segueix el rastre del seu objectiu a través d'unes coves molt estranyes. Són llefiscoses i ha d'anar amb compte de no relliscar. De tant en tant sent la fressa del vent i sap que està a prop d'alguna sortida. Fa guàrdia dia i nit a prop de cada sortida que troba, per que sap que la seva presa haurà de sortir un dia o altre per aconseguir aliments. Però no sembla que l'objectiu s'amoini gaire per sobreviure. Ni s'apropa a les sortides, ni es molesta en amagar el seu rastre. Simplement avança i s'allunya de les sortides, endinsant-se cada cop més a les profunditats de les coves. La Ghost comença a perdre la paciència. Les seves ordres són eliminar l'objectiu i recuperar la seva pila cortical*, l'invent que va desenvolupar el pare de la Venus i que va provar en la seva pròpia filla. Un invent que pot canviar per sempre el concepte de Vida i Mort. Una creació que farà de la espècie humana una potència imparable, si arriba a ser comercialitzada. La Ghost coneix la informació per que necessita saber de la seva importància. Sino, seria molt fàcil assassinar l'objectiu d'un tret al cap. Però no pot disparar-li al cap, per que la pila cortical ha de tornar intacta a la Terra. I a més, ha de matar l'objectiu sense causar-li cap trauma psicològic. Són ordres expresses del Doctor Víctor Koblin, el Director del projecte "Eternitat."
*Una Pila Cortical és una petita unitat d'emmagatzematge ciberware protegida dins d'una funda de la mida d'un gra de raïm, implantat a la base del crani, on la tija del crani i la medul·la espinal es connecten. La Pila Cortical conté un backup (còpia de seguretat) digital de l'ego de la persona. En part nanoware, l'implant manté una xarxa de nanobots que monitoritza les connexions sinàptiques i l'arquitectura cerebral, detectant qualsevol canvi i actualitzant el backup de l'ego en temps real, fins al moment de la mort. Si la persona mor la Pila Cortical es pot recuperar i el seu usuari ser restaurat des del backup en un altre cos sintètic o semiorgànic. Les piles corticals no tenen accessos externs o sense fils (per seguretat), han de ser extretes quirúrgicament . Les piles corticals són extremadament resistents, és molt difícil danyar-les o destruir-les, però amb un impacte precís de plasma o làser es desintegren a l'instant. Les piles corticals estan aïllades intencionalment d'altres implants del cibercervell com a mesura de seguretat per prevenir el hackeig o la manipulació externa.

Tots estem al·lucinant amb la informació de la Ghost. Però jo encara més. Ells no saben encara qui és l'objectiu. Jo sí. Que coi és això que té implantat la Venus? Que significa que "si la persona mor , el seu usuari es pot restaurar en un altre cos"? És això el que em tractava de fer entendre la Inger quan va dir que la Venus era a la Terra? És per això que la Venus em va demanar que no m'amoinès per ella? Començo a lligar caps, però sembla una història tan inversemblant...

Tinc tantes preguntes voltant-me pel cap que gairebé no estic vivint el record de la Ghost. Només penso en el que acaba de pensar la noia, en la informació que ha revelat la seva memòria. La Venus és el primer esser humà immortal. És un experiment il·legal, semblant als experiments dels Ultrahumans. Ho sabia en Pavlichenko? Als arxius que va trobar en Píter a l'Argonauta investigant a en Pavlichenko, hi figurava el "Projecte Venus". En Pavlichenko ho havia de saber per si li succeia quelcom a la persona més important de tota la colònia. Havia de saber com extreure-li la pila cortical. Però posar aquests coneixements en mans d'algú com en Pavlichenko havia estat una gran negligència per part del Doctor Koblin. Segurament en Pavlichenko ja devia estar investigant com copiar l'invent del seu camarada per poder implantar-se una pila cortical a ell mateix. Resulta estrany que hagi respectat a la Venus tot aquest temps, podent experimentar amb ella pels seus interessos personals. El Doctor Koblin deu ser molt poderós si en Pavlichenko no s'ha arriscat a tocar la seva filla.

Segurament el pare de la Venus la va deixar anar a Demèter a canvi de que ella acceptés ser el seu conillet d'índies. Al cap i a la fi, en qui més podia confiar un científic amb un secret tant gran? Només la seva filla podia ser-li totalment lleial. La Venus devia voler viure aventures fora del seu planeta natal, ja que sent biòloga, pocs descobriments podria fer en un lloc  tan estudiat com la Terra. I a Demèter no corria cap risc, sempre que l'Aliança la tingués ben protegida i vigilada. Però no comptaven amb el caràcter rebel de la Venus. I en Pavlichenko va cometre l'error de subestimar-la i confinar-la dins la base meteorològica, privant-la de la llibertat que tant anhelava. La seva sobreprotecció va provocar que la Venus fugís.

Però el que no entenc és que el seu propi pare enviï a una assassina a sou a eliminar el cos de la seva filla. Per que justament ara? Que pretén? I a més...això vol dir que el cos que he conegut aquí no és el cos real? Que tan sols és una funda buida, una carcassa? I si el seu cos és aquell que vaig veure a les notícies que em van enviar els meus pares fa mesos, quan uns fanàtics antitranshumans van cremar els laboratoris de la Fundació Alfa Humanis...? Si el Dr. Koblin vol recuperar la pila cortical, vol dir que pretén que la Venus sigui reenfundada al seu cos amb els records del que hagi viscut a Demèter.

Però per que no enviar una nau de la Fundació a recollir la Venus? Per que contractar una sicària? Només puc fer suposicions. Potser  va descobrir que en Pavlichenko no era de confiança...Potser ha descobert que els caps demeterencs formen part del grup terrorista "Ultrahumans" i que utilitzaran a la Venus per immortalitzar-se a ells mateixos. Potser una nau de la Fundació hagués trigat massa i hauria d'haver donat massa informació als caps de la Fundació. En Koblin no podia confiar en ningú per que qualsevol podia vendre la informació a canvi de diners i privilegis. Només podia optar per la via més dràstica. Assassinant el cos de la seva filla.

divendres, 11 de gener de 2013

El pla

El nom real de la Ghost és Guiomar, però tots ens hem acostumat a dir-li Ghost, i a ella no sembla que li molesti. L'únic que l'anomena pel seu nom és en Dzeko. És un nom bonic, de la mitologia germànica, i també de les llegendes artúriques, on Guiomar és una heroïna desterrada. Significa, " famosa en el combat".  Molt adient per ella. Em pregunto si en realitat tampoc és el seu nom autèntic sino el seu nom artístic o professional. Pel que sabem, és probable que s'hagi dedicat a matar tota la seva vida. En Groff no era la seva primera víctima. D'on deu haver sortit aquesta noia? La Tau la compadeix, creu que ha tingut una vida molt difícil i que ha hagut de triar un camí de violència i mort per sobreviure. Jo no ho veig així. Fa pinta de ser una mercenària per voluntat pròpia, i a més sembla gaudir del sofriment de les seves víctimes.

Hem estat fent sessions de recuperació de memòria amb la Ghost durant dies, i no hi ha cap avenç en la seva recuperació personal. En Píter continúa sense trobar l'accés al sistema de control de la IA, i en Dzeko no aconsegueix aprofundir més enllà de la memòria virtual. Vol saber qui era ella abans de tot això. Creu que potenciar la seva identitat l'ajudarà a recuperar-se com a individu i a bloquejar les ordres de la IA.

Mentrestant, la resta hem continuat fent vida normal. No he tornat a tenir pèrdues, així que potser ja no necessito anar a la cabina de diagnòstic. De totes formes, em penso que és massa tard per avortar. Ara he de tirar endavant sí o sí. Ja estic de gairebé sis mesos i començo a notar-me més feixuga i maldestre. La meva panxa ha crescut considerablement i he de dur l'uniforme descordat a l'alçada del melic. La criatura ja deu estar molt formada i noto com es mou dins meu continuament. Els meus companys es passen l'estona amb l'oïda enganxada al meu ventre per sentir com es mou en/na Nyx. En Píter està molt més proper que de costum, i tot i que sé que encara em professa sentiments profunds, no fa cap gest que m'incomodi. Ara que estic menys àgil, és quan més em penedeixo de no haver escoltat en Pòl·lux i la Inger quan encara era a temps d'aturar la gestació. No queda gaire pel gran dia.

Ja tenim un pla traçat per aturar els experiments. Volem sabotejar la base científica exterior, on s'allotgen els científics a càrrec d'en Pavlichenko, i destruir els laboratoris on estan tancats els colons segrestats. Tenim la sort que la Ghost, per alguna estranya raó, té els plànols de la base implantats a la memòria, i els hem pogut descarregar a un disc dur extern.

Després de l'acció de rescat o eliminació dels colons (ja que no sabem en quin estat els trobarem), enviarem un missatge a la Terra amb informació i proves sobre els "Ultrahumans" i els seus plans. I des d'aquell moment només ens quedarà fugir i sobreviure fins que arribin reforços. Si es que arriben.

Executarem el pla ben aviat, quan acabem de polir els darrers detalls de la missió.

La Venus és a dins de la base, i em moro de ganes d'anar a buscar-la. Però tinc por de la retrobada. Sobretot si hi ha la Ghost amb nosaltres. No sé si en el poc temps que ens queda abans del dia D li podrem eliminar la IA sense haver d'obrir-li el crani. En Píter creu que sí. Hi treballa dia i nit amb el vistiplau d'en Dzeko.

Les darreres sessions amb ella han sigut poc reveladores. Li va perdre la pista al seu objectiu després de passar la nit a l'observatori, i va estar cercant rastres pels aiguamolls durant dies. Ara toca una altra sessió. En Dzeko ja ens està col·locant els electròdes al cap.


dijous, 10 de gener de 2013

Records per l'oblit

Una veu desperta a la Ghost.

-Mmmm, que hi tenim aquí?  Havia vingut a castigar una gossa, i em trobo una gateta abandonada! Sóc un home amb sort!

Un home enorme, lleig i pelut, vestit amb l'uniforme de l'Aliança, la observa des de la porta de l'observatori.

-Vine amb en Groff, bonica... Jo cuidaré de tu.

La Ghost s'incorpora a tota pressa i busca amb la mirada la Trephine, la seva arma. S'adona, amb desesperació, que no és enlloc.  Li deu haver caigut a sota del sofà mentre dormia.

-No tinguis por, si et portes bé te la ficaré amb molta cura...Deus tenir un conyet ben tendre i sucós...Mmm, fa molt que no la fico en cap foradet com el teu, tan jove i immaculat.

En Groff es treu el cinturó i l'armilla d'una estrebada, i deixa caure les seves armes a un cantó. La noia salta a darrera del sofà per posar algun obstacle entre ella i el soldat. Ell es llença a per la Ghost com una fera embogida i ella s'ajup just a temps i s'escapoleix entre les seves cames de gegant. El soldat torna a carregar cap a la noia, i aquest cop la abat amb el seu cos. La Ghost cau d'esquenes i tots notem el mal als omòplats en notar el pes del soldat a sobre nostre. Li ha agafat les dues mans amb una sola de les seves mans gegantines i li aixeca els braços per sobre del cap, immovilitzant-la. El seu alé put a menjar de llauna i ens fa venir ganes de vomitar.
El goril·la se li frega i la Ghost, indefensa, nota la erecció del seu agressor movent-se amunt i avall contra les seves cames i el seu ventre. Mai havia sentit tanta repugnància. Intenta cridar, però la IA no li ho permet. Només li surt un petit esgarip, que sembla més un miol que un crit. En Groff l'interpreta com un gemec de plaer i s'hi frega amb més força, grapejant-li el cos amb violència.

-Ja sabia jo que t'agradaria...ets una puteta, oi? Et fas la estreta, però t'encanta que et folli un desconegut. Ens ho passarem molt bé tu i jo, eh, petita?

Amb la mà que li queda lliure, el soldat busca la bragueta del seus pantalons militars. Amb les presses per treure's la roba, no s'adona que la noia està cercant alguna cosa amb els ulls. La Ghost nota com li està estripant l'uniforme per l'engonal, però no pot fer-hi res, només contenir les llàgrimes i apretar les dents amb ràbia.

Amb el membre a punt a la mà lliure, en Groff aconsegueix obrir-li les cames amb un genoll. Intenta penetrar-la, però s'apropa perillosament a la boca de la noia.

 La Ghost li mossega una galta i li arrenca un tros de carn. En Groff fa un xiscle gairebé femení i l'abofeteja.

- Espero que siguis verge, puta, per que això et farà molt mal!

Però el soldat no s'ha adonat del ràpid moviment de la noia, que ha aprofitat la distracció d'en Groff per estirar un braç cap a sota del sofà mentre aquest li deixava lliures les mans per abofetejar-la.

Només durant un instant, l'agressor s'adona del que està passant i la mira amb els ulls exorbitats. No té temps de cridar ni d'impedir-li que apreti el gallet. La Ghost té la Trepanadora a la mà i dels pantalons d'en Groff surt fum.

El soldat s'aparta d'ella i es mira entre les cames sense poder creure's el que veu. La Ghost li somriu i s'aixeca a poc a poc del terra, gaudint del patiment de l'eunuc. En Groff plora i es palpa a la recerca dels seus genitals ja inexistents.

En Groff no pot escoltar els pensaments de la Ghost, però nosaltres sí.

"-Mmmm, que hi tenim aquí? Un violador de merda indefens i desprotegit...Fa molt que no em carrego a un paio de la teva mena, tan mereixedor de les meves bales. Oh, sí, no et moguis, fill de puta, estàs bé així com estàs. Deixa que admiri la meva obra d'art. "

La noia es treu una agulla del cap i els seus cabells blancs li cauen en cascada per les espatlles. Li ensenya l'agulla a en Groff.

"-No tinguis por, si et portes bé te la ficaré amb molta cura...Deus tenir un culet ben tendre i sucós...Mmm, fa molt que no la fico en cap foradet com el teu, tan fosc i peludet."

En Groff la mira amb els ulls esbatanats, aterrit i garratibat. Nega amb el cap espasmòdicament, demanant perdó a crits, suplicant compasió entre esgarips. Però ella sap que ell no hauria tingut pietat d'ella. Li clava l'agulla ben endins, sense pietat. En Groff crida tan fort que la deixa sorda. Ella extreu l'agulla a poc a poc i la hi torna a clavar, però ell s'ha mogut a l'últim moment i ha errat la direcció, així que li perfora l'engonal.

-"Si no oposes resistència, això és molt avorrit. Hauré d'enllestir aviat o començaràs a fer-me llàstima."

La Ghost apunta de nou al forat que ha deixat a l'entrecuix del soldat.
-"Ningú puteja a la Guiomar, cabró!"
I dispara cos endins a través d'ell. En Groff mor en silenci, amb els ulls clavats en el somriure de la Ghost. Aquesta se li apropa a la cara i li escup amb totes les seves forces.

-"Pudreix-te!"

Ha passat una estona observant el cadàver del seu agressor, assaborint la victòria sobre un enemic més fort i gran que ella. Fa poc que ha sortit el Sol i comença a fer calor. Aviat aquell cos farà pudor. La Ghost escorcolla la seva víctima i s'apropia d'un ganivet, una pistola de plasma i un paquet de càpsules hidratants. Amb el ganivet, li arrenca de les genives el xip de seguiment.

Té gana. Decideix cruspir-se l'au-amfibi que la va atacar el dia abans. En acabat, deixa el cadàver d'en Groff on és, recull les seves coses, i llença el xip i les despulles del menjar als aiguamolls. Tanca l'observatori amb la clau mestra, i segueix la seva recerca en direcció a les muntanyes.

dimecres, 9 de gener de 2013

Nova sessió

Poc a poc la Ghost es va acostumant a nosaltres i notem un canvi en la seva actitud. No està tan absent com al principi, i en Dzeko ja no la té emmanillada durant els nostres entrenaments. La noia continua sense poder comunicar-se, així que no és gaire participativa en res del que fem. Però s'entrena amb en Dzeko, i per com es mou, sabem que s'ha dedicat tota la vida a això. És una combatent letal. No necessita cap arma entre les mans per destrossar una persona per dins sense causar-li una sola ferida. Fa una mica de por. De vegades penso que qualsevol dia se li anirà el cap i ens matarà a tots durant els entrenaments. No li costaria gaire.

Ara mateix tenim una nova sessió de recuperació de memòria. Està asseguda enmig de la nostra rotllana. Els nostres caps estan units pels electròdes d'en Dzeko. Ell es manté fora de la memòria, per poder vigilar la Ghost, ja que durant les sessions no està emmanillada. Només té lligats els peus per precaució. Tot i ser a fora del sistema, en Dzeko pot emmagatzemar la informació i veure-la després, quan algú altre vigila la seva captiva.

La Ghost es toca les cordes dels turmells i ens va mirant a tots amb curiositat mentre esperem la connexió. És maca, la veritat. Deu tenir uns vint anys com a molt, però té la mirada d'algú que ha viscut molt. Em pregunto de quin color serien els seus ulls i els seus cabells abans de la despigmentació. Ara té els ulls entre blau clar i violeta. Fa uns anys es va posar de moda tenir els ulls blaus i un munt de gent es va operar per eliminar la melanina dels seus iris. Era una operació irreversible i molta gent s'en penedia al dia següent, quan es miraven al mirall i els costava reconeixer el seu propi rostre. A més, hi va haver casos de ceguetat, distròfies, fotopsies i cataractes. Després es va anar millorant la tècnica i els problemes derivats de les operacions es van reduïr considerablement. Però els ulls blaus, com totes les modes, van acabar passant de moda.

I d'on deu ser? Serà de la Terra? O d'una colònia? O potser va nèixer en una nau? La seva IA ens trasmet la memòria en anglès, però això no vol dir res. Potser la seva autèntica memòria ens revelarà el seu orígen, però encara hem de descobrir qué hi fa aquí.

La connexió s'estableix i noto la corrent fluint a través de l'electròde cap al meu cervell.

Som de nou dins la Ghost.

Ha trobat l'aparell subaqüàtic a la riba dels aiguamolls, però el seu objectiu no es veu enlloc. Examina el vehicle. Fa estona que va ser abandonat. Està avariat. La Ghost l'empenta cap a l'aigua i deixa que s'enfonsi a les profunditats. No vol deixar cap rastre del pas del seu objectiu. No deu ser l'única que va de cacera.

A prop d'on és hi ha un petit edifici quadrat. És negra nit i no sap quina mena de criatures ronden per la zona, així que decideix arrecerar-se allà dins fins que surti el Sol. Obre la porta amb la seva clau mestra i comprova que no hi ha ningú a dins. Sembla un observatori d'aus, així que no deu ser gaire lluny d'algun assentament científic. La base meteorològica està a moltes hores, i allà no necessiten cap observatori d'aquest tipus a la vora. De sobte s'adona del seu cansament. Fa moltes hores que corre i no ha parat en cap moment. Es treu l'armadura Baumgartner, que ja no li farà cap servei, i es queda només amb l'uniforme d'invisibilitat de la DK CORP. Es deixa caure a un sofà i s'adorm a l'instant.

Fem una pausa. En Dzeko recomana fer un descans d'uns minuts abans de continuar amb la sessió.


dimarts, 8 de gener de 2013

El passat de la Ghost

Continuem la sessió de recuperació de memòria de la Ghost:

 A través d'ella veiem el que ha viscut des que va arribar a Demèter. En realitat, és la memòria de la seva IA, el que en Píter ha desbloquejat. La memòria humana de la Ghost encara roman inexpugnable a causa del bloqueig que pateix.

En Dzeko restableix la connexió i tornem a ser dins la Ghost, que jau bocaterrosa, inconscient a la riba dels aiguamolls. Com a espectadors, no podem interactuar amb l'entorn ni interferir en les decisions de l'amfitriona. Per més que intentem obrir els ulls i desvetllar-la, no hi ha cap reacció. La memòria és immutable i nosaltres som simples observadors de les seves accions i pensaments.

Obrim els ulls (la Ghost obre els ulls). S'està fent de nit.  Tenim les mans esgarrinxades i el propulsor sembla haver-se aturat sol. La Ghost es desfà de les corretges que mantenen el mecanisme de propulsió ben fermat a la seva esquena. Està destrossat, i una criatura calcinada resta enganxada a una corretja. Encara fumeja una mica. La Ghost se la penja del cinturó per quan tingui gana. S'ha de buscar la vida per sobreviure. No pot sortir del planeta fins que acompleixi la seva missió. De fet, no pot sortir del planeta de cap manera. És una de les condicions del seu contracte. L'autoeliminació. Esclar que ella no tenia elecció quan el va signar. Estava condemnada a cadena perpètua en una presó orbital, que és com una condemna a mort de llarga durada. A Demèter tenia una oportunitat de sobreviure i ser lliure, però li havien implantat una IA per controlar-li la voluntat. Hauria de desfer-se d'aquella nosa, però només un neurocirurgià de cervells digitalitzats podria extreure-li la placa sense matar-la. Encara tenia temps de trobar solucions, però havia de realitzar la missió amb èxit o l'executarien per control remot.

Un pensament d'en Píter s'extén a la resta de ments, sense interferir en la memòria que estem vivint.

-" Si no l'han pogut executar, potser és per que li hem intervingut la IA. Si la aconseguim neutralitzar del tot, la Ghost recuperarà la seva ànima humana. Ara mateix és només un individu desorientat..."

En Pòl·lux l'interromp.

-"Si no l'han executat, és per que encara no ha complert el seu objectiu a Demèter. "

Reflexionem en silenci mentre la memòria de la Ghost avança.

Està bebent aigua dels aiguamolls. Es mira a la superfície de l'aigua. El seu reflex es desdibuixa entre les ones líquides. Té els cabells blancs.

-"Ja va venir a Demèter amb aquesta raresa."-diu la Tau.

-"És clar, és la marca de presonera orbital!" -Exclama en Píter.-"Els criminals perillosos que van a parar a les naus presó són marcats d'aquesta forma. Els despigmenten els cabells, els hi eliminen la melanina, per que si algun dia escapen o tornen a la societat, tothom sàpiga d'on venen. "

-"Escapar d'una nau presó? No saps el que dius! És impossible sortir-ne viu!"-li refuta en Pòl·lux.

-" Per molt difícil que sigui, tot és possible"-respon en Píter, amb to misteriós.-" Recorda que tot funciona amb tecnologia manipulable des de naus militars externes. Un bon hacker podria introduir-se al programa de control d'una nau presó des de qualsevol punt de la galàxia. L'aliança subestima massa el nostre poder...i això és un avantatge per nosaltres".

La Ghost sent una remor a la vora. S'amaga entre les soques de molsa gegant i localitza el soroll. No està gaire lluny de la base científica que té coma objectiu. Arran de l'aigua, a molts metres per sota de l'edifici circular, veu passar un vehicle aqüàtic. Escaneja el seu interior amb una funció de la visera que permet travessar materials de tota mena. El vehicle es mou a gran velocitat per la superfície dels aiguamolls i de sobte s'enfonsa dins l'aigua. Segurament és una màquina de propulsió subaqüàtica. L'escaneig no s'atura i el blanc fixat és identificat, tot i ser a sota l'aigua.

És el seu objectiu.

La Ghost comprova que la Trepanadora no s'ha avariat durant el descens i comença a còrrer cap a l'objectiu vorejant els aiguamolls. Sap que pot perdre el rastre en qualsevol moment.

La memòria s'atura aquí.

En Dzeko deixa que la noia s'incorpori mentre la resta ens treiem els electròdes del cap.

-La sessió d'avui se m'ha fet més curta, Dzeko. -Diu la Tau.

-Ho ha estat. No podem sotmetre el cervell de la Ghost a aquest estrés tanta estona. La darrera sessió la va deixar esgotada i més desorientada que de costum. Pensa que cada imatge que ens mostra la seva memòria és una lluita contra la IA que li prohibeix mostrar-nos res. Està constantment posant barreres entre la IA i la seva voluntat, i sempre acaba guanyant la IA.

-Ara ja sabem per que està aquí la Ghost. Buscava algú en concret, però...Quin deu ser el seu objectiu? -pregunta en Pòl·lux.

Jo resto en silenci. En tinc una idea aproximada. I no m'agrada gens. Voldria creure que vaig errada, però no puc evitar mirar la Ghost com si fos una assassina. I segons el que hem descobert del seu passat, segurament ho és.


dilluns, 7 de gener de 2013

Ghost

En Píter ha aconseguit desblocar part de la memòria de la Ghost. Diu que és un cas sense precedents. Ella mateixa no té el control sobre el seu cibercervell. Té instal·lada una  IA (Intel·ligència Artificial) molt moderna amb unes ordres específiques que encara no hem desxifrat. Una d'aquestes ordres bloqueja la comunicació amb la noia. És un sistema que mai s'havia vist, i en Pòl·lux sospita que té a veure amb la mateixa corporació que va crear l'arma de la Ghost. Tecnologies secretes, eines que encara no són al mercat i que possiblement siguin il·legals.

En Dzeko  ens ha pogut connectar a tots amb la Ghost, i estem vivint una realitat virtual creada pels records subconscients de la noia. Som un sol personatge vivint en el seu cos imaginari. Costa d'explicar, però és com veure una pel·lícula utilitzant tots els sentits, com viure-la en tercera persona. Així comprendrem d'on ve i quin és el seu objectiu a Demèter.

Som en una mena de càpsula autònoma ejectada des d'una nau sense identificació, probablement una nau experimental, ja que el model no pertany a cap corporació coneguda. La càpsula és molt petita, esfèrica, i només hi cap una persona. La Ghost mira cap a Demèter sense parpellejar. Tots som dins d'aquells ulls, mirant el mateix que veu ella. Torno a reviure aquella emoció corprenedora dels primers instants de la visió de Demèter. Més enllà, la pàl·lida Lluna Blava brilla amb el reflex de la llum del Sol. La Ghost es prepara per sortir de la càpsula. Porta un uniforme Baumgartner. És un tipus d'armadura hermètica creada per fer caiguda lliure des de l'espai. S'anomena així en honor de Felix Baumgartner., el primer humà que va saltar des de l'espai a la Terra, fa més d'un segle. Des d'aquell pioner, els salts d'aquesta mena van esdevenir un esport de risc i molts valents el practiquen a punts concrets de la Terra, normalment a llocs on no hi ha trànsit orbital.

Un satèl·lit proper enfoca un raig de llum cap a la càpsula. A través del sistema de comunicacions se sent un missatge enviat des del satèl·lit defensiu.

"-Està a la òrbita d'un planeta de la Fundació Alfa Humanis protegit per l'Aliança de Sistemes. Identifiqui's immediatament."

La Ghost guarda silenci. La porta de la càpsula comença a obrir-se.

"-Si no s'identifica s'executarà el protocol d'eliminació d'objectes no identificats. Per la seva seguretat, li recomanem que segueixi les instruccions i s'identifiqui. "

La comporta es desprén de la càpsula i la Ghost es llença al buit. La sensació que sentim tots és com si fossim a la seva pell. Vertígen i por a parts  iguals, i una explosió d'adrenal·lina que ens fa viure l'experiència al màxim. Quan estem a punt d'entrar en contacte amb l'atmosfera, una petita explosió enlluerna l'espai al nostre darrera. La càpsula ha quedat reduïda a espurnes. Potser tenia un sistema d'autodestrucció, o potser el satèl·lit ha fet efectiva la seva amenaça.

Durant la travessa atmosfèrica, les turbulències ens fan trontollar i tremolar com fulles en un huracà. El cos de la Ghost no sembla que pugui resistir gaire més estona l'embat de la pressió. La velocitat del descens ens fa tancar els ulls i apretar les dents amb força contra la fèrula de protecció bucal. Estem trencant la barrera del so. El cap sembla que ens hagi d'esclatar. Travessem els núvols com bales incendiàries. Gairebé no notem si respirem o no, o si encara ens batega el cor. Obro els ulls en notar un lleu canvi en el descens. Avall, la superfície del planeta es fa nítida i la pressió desapareix a poc a poc. Ja som dins el planeta verd.

La cúpula de la colònia no es veu enlloc, així que la Ghost va caure a molta distància de la zona habitada. La noia estén els braços i automàticament s'activa un propulsor dorsal, el típic dels paracaigudistes d'avui dia. És curiós que encara se li digui "paracaigudistes" als soldats de l'Aliança escollits per aquesta tasca. Ja no s'utilitzen els paracaigudes, fa molts anys que es van deixar de fabricar des que es van inventar els propulsors de vol. Amb un propulsor a l'esquena i uns pedals de fre incorporats als peus, ja no cal portar res més. S'ha de tenir molt control sobre el cos i la ment per poder arribar a terra sense matar-se.

La Ghost activa un GPS visual que apareix a la visera del seu casc, i es dirigeix volant cap a la marca d'objectiu. De seguida reconec de que es tracta. La muntanya s'alça imponent a sobre dels aiguamolls, i a dalt d'ella hi ha incrustada l'estructura en forma de disc de la base meteorològica. La llum del Sol es reflexa contra els vidres de la gran sala d'observació on vaig ser amb en Pavlichenko fa tant temps. Un parell d'aus-amfibi s'apropen volant cap a la Ghost i li piquen el casc amb les potes davanteres i les puntes de les ales. Semblen encuriosides per la noia, però ella s'espanta i fa una finta per intentar treure-se-les de sobre. Aquesta maniobra la desequilibra i cau en picat cap als aiguamolls. Una de les aus-amfibi se li enganxa a l'esquena i queda socarrimada per l'energia del propulsor. L'impacte amb l'aigua és imminent.

La Ghost comença a tenir espasmes. El pànic s'apodera d'ella. En Dzeko atura la sessió i la fa reaccionar als estímuls visuals que utilitza per fer-li saber que s'ha acabat la simulació. Ella sembla alleujada. Tots ens la mirem admirats. Darrera d'aquella aparença fràgil i aquella mirada atemorida, hi ha una dona valenta i amb empenta.

En Dzeko s'apropa a la seva captiva i la torna a emmanillar, per si de cas.

"-Descansa. Continuarem d'aquí a una estona."