La caça

La Ghost segueix al seu objectiu a través d'una gruta diferent de les altres. Els seus records d'aquell lloc són tan inestables com la pròpia cova. Les parets es fonen unes amb altres i constantment es sent desorientada. De tant en tant s'atura i comprova si les roques han tornat al seu lloc després de travessar-les. I mai hi troba  la mateixa imatge. Sigui el que sigui aquella substància, ho impregna tot i modifica la cova a la seva voluntat.

Al cap d'una estona de caminar i arrossegar-se per aquell indret llefiscós i humit, s'adona que les parets han adquirit una textura més dura i que el terra sembla més estable i menys enganxifós. La Ghost activa la funció d'invisibilitat del seu uniforme de la DK Corp. Mai hauria imaginat que la equiparien amb una arma i un uniforme tan cars. Només la Trephine ja devia haver costat una milionada de crèdits. I era seva! Si en surtia viva d'aquesta, la vendria al mercat negre (car encara no s'havien comercialitzat i eren un secret de la DK Corp) i no treballaria mai més a la vida. Es compraria un creuer espacial i es dedicaria a fer turisme per tota la galàxia.

Una llum atrau la seva atenció. Ha arribat a una cambra il·luminada pel Sol. Al sostre hi ha un gran forat recobert per una làmina translúcida d'aquell teixit fibrós que envolta les parets. Però sembla que la cambra no s'ha vist afectada per aquella viscositat. La roca és negra i amb la llum refulgeixen iridescències. El terra és com una catifa de molsa grissa. Al fons hi ha una motxilla, i al seu costat, dorm tranquilament el seu objectiu.

Tots aguantem la respiració. Sabem el que farà la Ghost. Veiem a través dels seus ulls com ens anem apropant sigil·losament cap a la víctima. Jo em sento el cor bombejar més depressa, però no sé si és el meu cor, o el de la Ghost. Costa separar el que és realitat i el que és record. La resta es pregunten qui és aquella noia.

"La Venus", els hi dic jo. Ja no té sentit amagar-ho més. Tard o d'hora ho havien de saber. I aviat hauran de triar si salvar-la o no. En Píter sap el que sento per ella, li vaig dir fa temps. I la Inger també ho sabia, tot i que mai li havia dit res. Potser és que la Venus intuia els meus sentiments per ella. Però la Tau és la única que realment sap com em sento ara mateix. Amb ella havia compartit les meves inseguretats sobre la Venus. I ara estic a punt de veure com li disparen. Sé que és només una carcassa. Un envàs sense importància. Ella no està allà, està en una altra banda. Però és tan real! És la funda sintètica més perfecta que he vist mai. O és orgànica? Sembla ben bé humana. Però això a la Ghost no la persuadeix. Està programada per apretar el gallet i no tindrà compassió. Mai n'ha tingut. Les seves víctimes no han tingut mai temps de suplicar. 

Quan tan sols està a tres metres de la Venus, s'activa una alarma. La Venus s'aixeca i mira a tot arreu, espantada.

"Un detector de moviment! Merda!"

La Ghost sap que la Venus no la pot veure, és invisible als ulls humans. Però no comptava amb la perspicàcia de la noia, que llença una bomba de fum just a sobre seu. I la caçadora perd de vista la seva presa. L'únic que pot fer és aguditzar l'oïda. Per un instant veu a la Venus sortint de la fumarada i mirant-la als ulls. No pot ser que la estigui veient, però la veu. Ho sap. Potser per que la seva silueta s'ha dibuixat en moure's entre el fum. 

Tot i ser el passat, no puc evitar animar a la Venus. Penso "Corre, marxa d'allà!". Però conec el desenllaç.

Els passos de la Venus guien a la Ghost. Per més que corri sempre la té al darrera. I la Ghost va maleïnt la ordre de no poder disparar-li al cap ni causar-li una mort traumàtica. Tot hagués estat millor si no s'hagués despertat.

L'esquena de la Venus sempre està al seu punt de mira, però cada cop la veu a més contrallum. La claror del dia s'escola per aquella cavitat. La seva presa està a punt d'arribar a la sortida. Ho ha d'impedir com sigui. Apunta a les seves cames i dispara. La Venus cau. No fa cap crit, com si no sentís el dolor. La Ghost ja ho havia previst. "I aleshores, per que tanta por a una mort traumàtica? Si ni tan sols li fan mal les ferides!"

A mi se m'escapen les llàgrimes mentre observo l'escena. Sé que és viva, però em dol igualment.

La Venus s'arrossega amb els braços cap a la llum, sense mirar enrera. La Ghost li torna a disparar, aquest cop a un dels braços. Però això no atura la determinació de la víctima. El seu instint de supervivència és més fort que mai. Arriba a l'entrada de la cova just quan la Ghost està a punt de disparar-li al cor. La mira un moment, amb aquells preciosos ulls clars que brillen com diamants, i es llença al buit.

"NO!", s'exclama la Ghost. Però ja és massa tard. S'aboca al precipici per buscar el cos de la Venus. Potser li ha facilitat la feina i s'ha matat. Però allà a sota hi ha molt moviment. La Venus està viva, i està sent immobilitzada per un soldat de l'Aliança. Tot un escamot està pentinant la zona i miren cap a la seva posició. No pot ser que la vegin, porta l'uniforme d'invisibilitat. Es mira les mànigues i s'adona que quelcom està fallant. No s'hauria de poder veure a ella mateixa. La bateria s'ha esgotat! Un soldat l'assenyala i crida alguna cosa als seus companys. L'han vist! La Ghost es tira enrera i comença a còrrer cova endins. Aviat els tindrà al darrera. Només els pot despistar d'una manera. Deixant-se engolir per la substància llefiscosa que recobreix les parets de la cova.