dimecres, 23 de gener de 2013

Nacre

Mentre en Pol·lux, en Dzeko i la Ghost preparen l'equip a l'Edén, en Píter, la Tau i jo ens dirigim cap a les zones que li mancaven per explorar a la Venus. Porto el botcàmera per gravar aquelles cambres de cristalls que va veure la Ghost i aquelles parets plenes de fòssils de les que parlava la Venus als seus informes. Els seus estudis biològics es van perdre quan la Ghost va abandonar la motxilla, i la meva intenció és recuperar les pertinences de la científica. No és una prioritat, però penso que li agradaria saber que tot el que va fer no va ser en va.

Travessem les galeries llefiscoses a poc a poc, amb compte de no relliscar, i anem esquinçant les membranes blanes per obrir-nos pas. El teixit orgànic cedeix fàcilment a la pressió de les nostres mans i aviat irrompem a la primera de les cambres inexplorades. La foscor és absoluta i gairebé no s'hi pot respirar. L'aire està molt viciat, fa olor de sofre i de resclosit. Ens posem les màscares antigas, que portem sempre a mà per protegir-nos dels possibles gassos tòxics que es puguin haver acumulat en llocs tancats com aquest. Les nostres llums frontals no il·luminen gens, és com si hi hagués fum negre al nostre voltant.

-No us separeu. Donem-nos les mans.-Els hi dic als meus companys.

Noto la mà d'en Píter prement amb força la meva mà esquerra, i la petita mà de la Tau, freda i tremolosa, aferrant-se a la meva mà dreta.

Avancem cap a l'interior d'aquella cambra sense veure res. De tant en tant sentim una mena de degoteig llunyà, i l'eco de les nostres pases es confon amb el tap-tap de les gotes caient a terra des del sostre. Faig que el botcàmera s'avanci a nosaltres i enfoqui el fons d'aquella gran cavitat. Des d'on sóc, observo a través d'ell i m'adono que no hi ha sortida i que tot és igual, foscor i més foscor. L'única cosa que em crida l'atenció és una fina membrana de color gris que s'estén per tot el sostre .És d'un teixit diferent al que hem vist fins ara, ja que no té el característic color malva ni sembla tan fàcil de travessar.  Potser hi ha una altra sala damunt d'aquesta, però no apareix als plànols de la Venus ja que ella mai va arribar fins aquí.

-Obriré un forat. M'intriga aquella cosa que penja.

I un instant després disparo un raig de plasma cap al sostre i la membrana gris es desintegra, desprenent-se dels seus punts de fixació i caient en mil bocinets a sobre nostre. Allà dalt s'ha obert un gran forat i la foscor s'esvaeix, deixant pas a una claror difusa, com si hi hagués alguna font de llum no solar.
Envio el botcàmera a través de l'orifici i el que veig em deixa sense alé.

-Píter, alça'm, sisplau.

En Píter dubta.

-Ens estem allunyant massa, Ona.
-He de pujar allà dalt, ho he de veure amb els meus propis ulls!

El meu company accedeix i s'ajup per que em pugi dempeus als seus muscles, com una enxaneta. Encara em falta mig metre per poder arribar a alguna estalactita que em serveixi per grimpar amunt.

-Tau, puja fins als meus muscles i escala fins al forat.

La Tau es penja la sarbatana a l'esquena i fa el que li dic. És molt àgil i de seguida arriba al sostre i s'aferma a la cambra superior, deixant anar una gran exclamació.

-Per tots els Déus de la Mare Terra!

La Tau ens allarga la sarbatana per ajudar-nos a pujar. L'agafo i en Píter m'empenta agafant-me pels turmells i alçant-me uns centímetres més. La Tau m'agafa les mans i estira de mi amb força. Caic rodolant a sobre d'ella i del botcàmera, que està esperant les meves ordres arran de terra.

-I ara tu, Píter!
-No puc pujar, ja us espero aquí!
-Segur? Això és digne de veure.
-Com baixareu després?
-No en tinc ni idea.

No hi havia pensat. Saltar des d'aquí dalt pot ser causa de lesions i cames trencades.

-Aneu amb compte i no trigueu...-diu ell, amb cara d'amoinat.
-Tranquil, només seràn uns minuts!

Deixem en Píter allà i avancem per la cambra sense deixar d'admirar la seva bellesa i grandiositat. Tot brilla amb una llum estranya, esmorteïda, i tant el terra com les parets estan cobertes d'unes coses raríssimes que no haviem vist mai. No puc assegurar que siguin fongs ni plantes ni animals, o si són roques de colors amb formes pintoresques. Semblen pegellides de mar, o barretets de roca. Les seves iridescències i brillantor recorden al nacre. No hi ha un sol tros d'aquesta cambra que no tingui una d'aquestes coses ondulades.
La Tau s'apropa a una de les més grans, bocabadada, i hi frega la sarbatana per la superfície.

-Sembla un mol·lusc, però està tou...
-No toquis res, no sabem si és perillós.

Però a mi també em sedueix la idea de tocar allò i notar-ne la textura sota els dits.

-He de fer una pintura d'això! Ho he d'immortalitzar!-exclama la Tau, encara meravellada.

El terra s'amotlla als nostres peus. Sembla de vellut i venen ganes d'estirar-s'hi. Sento la veu telepàtica d'en Píter preguntant-nos si estem bé. Li responc que sí i que s'estigui tranquil que de seguida tornarem. Acabo d'enviar el missatge de veu telepàtica quan veig un moviment darrera de la Tau.

-TAUUUUU! COS A TERRA!

Corro cap a ella just en el moment en que una gran bèstia salta a sobre de la meva amiga. En girar-se pel meu crit, la Tau l'ha esquivat, però l'arma li ha caigut per l'ensurt i el monstre ha desaparegut entre les formes nacrades.

-On és? -xiuxiueja la Tau, amb els ulls esbatanats per la por.
-No ho sé, recupera la teva arma i marxem d'aquí.

En Píter ens crida des del forat, esverat.

-Que està passant allà dalt? Esteu bé?
-Estigues alerta, Píter. Em sembla que això és el cau d'un depredador...

No tinc temps d'acabar la frase, doncs m'adono que hi ha uns ulls brillants mirant-me des de darrera d'una estalagmita. La criatura sembla reptiliana, però té unes dents de peix esfereïdores, esmolades i llargues com agulles de fer mitja. Té un crani gegantí, amb dues crestes paral·leles molt prominents que van del front a l'os occipital. La seva pell és mutable com la d'un camaleó, per això ens ha passat tan inadvertit. El botcàmera tampoc n'havia detectat la presència, així que deu ser de sang freda. La bèstia ens observa encuriosida. La Tau i jo retrocedim cap al forat sense deixar d'apuntar cap aquella cosa que ens observa. No té la mirada freda típica dels depredadors, com els taurons o les serps. Té una mirada intel·ligent, calculadora. Això m'eriça els pèls de tot el cos.

La criatura surt del seu amagatall a poc a poc, inclinant el seu cap a un cantó i a l'altre, com ensumant-nos, com calculant distàncies. Té unes potes amples i curtes, i camina a quatre grapes, recolzant tot el seu pes en unes urpes punxegudes del mateix color que les seves dents. La seva aparença em recorda a la dels cocodrils, però els seus moviments són felins. I just quan estic pensant en aquesta comparació, veig que la bèstia arqueja el llom i belluga la cua a banda i banda, impacient. Això és mala senyal.

-Corre, Tau! Salta pel forat!
-Em trencaré les cames! Està molt alt!
-Fes-ho!!!!

La Tau corre i la bèstia, sorpresa pel seu moviment brusc, s'aixeca sobre les potes de darrera i es queda dempeus, observant com la meva companya es llença pel forat. 

Com ja havia endevinat, és una criatura intel·ligent. Si actués per instint, hagués perseguit a la Tau, com fan els animals salvatges de la Terra quan es creuen en perill o quan cacen. I jo hagués aprofitat la seva distracció per disparar-li i còrrer cap a la sortida. Però ara estic a soles amb la fera, que em fita immòbil, analitzant la situació. És molt més alta que jo, deu fer tres metres de llarg sense comptar la cua.

Vaig reculant pas rera pas, mentre els crits d'en Píter i la Tau resonen per tota la cova. Em desconcentren, però també desconcentren al depredador, que va inclinant el cap cada cop que sent un crit. Deu ser molt sensible al soroll, vivint en l'absolut silenci.

No vull haver de disparar-li, per que no sé si podré ferir-lo.
"No em fas por. No em fas por. " Li vaig dient mentre m'allunyo d'ell. No és cert, estic cagada, però si ensuma la meva por, m'atacarà. Potser si s'adona que no vull fer-li res i que vull sortir del seu cau, em deixarà marxar. Potser només està protegint el seu territori, i totes aquestes coses estranyes són els seus ous. 

Tinc el forat a cinc metres, només m'he de donar la volta i llençar-m'hi. Però no li vull donar l'esquena al monstre. Faig que el botcàmera el distregui mentre em giro per sortir corrents, però no és prou ràpid per evitar la urpada de la bèstia. Veig com el botcàmera cau a terra i com la bèstia destrossa la seva carcassa amb les dents.

"Merda! No puc abandonar-lo, el necessito!"

Apunto al cap de la criatura i disparo una ràfega de plasma. El soroll en un lloc tan tancat és ensordidor i l'eco dels trets es repeteix durant uns segons que se'm fan eterns. I la criatura no es mou d'on és, mirant-me més encuriosida que espantada. Per que no li he fet res? Com pot ser? És que la seva pell és immune al plasma?

Aleshores torna a posar-se a quatre grapes i arqueja el llom, movent la cua en ziga-zaga.
"Oh-oh!"
El monstre es llença contra mi amb un salt impossible i rodolo per terra just a temps per esquivar-lo. M'aixeco i corro cap al botcàmera, que ja no és més que ferralla, i n'arrenco la placa de memòria mentre la bèstia torna a ensumar l'aire i a moure el cap d'aquella forma tan amenaçadora, calculant la distància pel següent atac. De nou es llença cap a mi i aquest cop no em dona temps d'apartar-me de la seva trajectòria. L'animal em cau a sobre i noto les seves urpes travessant-me la carn de la cama dreta. Tinc les seves dents a pocs centímetres de la cara, i noto el seu alé  a frec de pell tot i portar la màscara anti-gas. M'ensuma sencera i hi posa especial atenció a la PG77. Aprofito la proximitat de la seva cara a la meva arma i apunto a les seves fosses nasals. La seva pell escatosa sembla immune, però la carn interna potser no ho és.
Disparo un sol cop. La criatura xiscla i fa un bot enrera. Es frega el nas contra el terra de vellut, com embogida, i udola molt fort. Un munt d'ulls brillants s'obren per tota la cambra i m'adono que els udols són una crida. Corro com puc cap a la sortida, arrossegant la cama ferida.

I em llenço sense pensar en com caure. Per sort en Píter està just a sota i m'agafa just a temps per que no em trenqui les cames.

-Que era això? Estàs bé, Ona? -em pregunta, esparverat.
-CORREM!!! -crido.

Travessem la foscor de la cambra inferior agafats de les mans i fent tentines contra la paret, buscant la membrana que hem travessat per arribar fins allà. La Tau la troba i la esquinça, fent que s'obrin les parets i permetent el nostre pas. Travessem els túnels orgànics corrent, i sentint els udols al nostre darrera. Quan arribem a una altra cambra il·luminada per fongs lumínics, ens adonem que ja fa estona que no s'escolten udols. Estem sols...i  perduts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada