Troballa

Em fa mal la cama, però almenys ja no em sagna. Noto com em crema la carn per sota la ferida. Dec tenir una bona infecció, però prefereixo no comprovar-ho fins que no tingui una farmaciola a mà. Sóc molt forta quan no sé el que tinc, però quan em miro les ferides acostumo a marejar-me, i no és un bon moment per la hipocondria.

No haviem arribat mai a aquesta part de les coves. Está més enllà de tot el que coneixem, i no sabem si tornar pel mateix camí, on potser ens trobem amb les criatures nacrades, o intentar trobar una sortida alternativa. No ens podem orientar des d'on som, però hi ha quelcom familiar en aquesta cambra gran i circular. És com si hi hagués estat alguna vegada. La Tau també sembla reconèixer el lloc.

-És la...-comença a dir.
-...Cova de la Venus. -la interromp en Píter.
-És on dormia... -dic jo, reconeixent l'indret gràcies als records de la Ghost. -L'exterior està a prop d'aquí.

El terra és de molsa grissa, molt flonja i suau. M'apropo al lloc on la Venus havia estat fent nit. Encara hi ha la seva silueta marcada a terra. Un munt de molsa esclafada es floreix entre els nous brots.

-Que hi veuria en aquesta cambra la Venus, per establir-s'hi?

Reflexiono en veu alta sense esperar cap resposta. En Píter s'allunya visiblement molest. Cada cop que esmento la Venus se li deuen clavar mil agulles al cor... per que sap que si no estigués obsessionada amb ella, potser m'hagués penjat d'ell. La Tau fa estona que no es mou del mateix lloc. Està mirant cap al sostre i no n'aparta la mirada.

-Ona...has de veure això...

I assenyala el sostre amb els ulls humits, emocionada.

Tota la superfície té taques de diferents colors rogencs, que de lluny podrien semblar fongs o marques d'humitat... però quan enfoco amb la llanterna cap on m'indica la Tau, el que veig em deixa corpresa.

-OH! No m'ho puc creure!  Per Gaia, això és ... No tinc paraules!!!! I jo sense un botcàmera!!!!!
-Imagina't com estic jo... em tremolen les cames!-fa la meva amiga amb un filet de veu.

A damunt nostre hi ha un munt de símbols pintats per tot el sostre, semblants a les pintures rupestres o tribals de la Terra. Els dibuixos s'estenen per tot arreu entrellaçant-se uns amb altres, però no som capaces d'identificar-ne cap ni de deduir-ne el significat. Algunes formes ens recorden espècies del nostre planeta natal, però amb alguna variació. També hi ha siluetes humanoides, però...no és possible! La espécie humana tot just acaba de sortir del Sistema Solar, mai havia trepitjat Demèter! Tinc el cor en un puny. Com pot ser? Com poden haver-hi pintures prehistóriques aquí, a més de dotze pàrsecs de la Terra?

-Que són? -pregunta en Píter, referint-se a aquelles siluetes. -Semblen persones...
-I si són proteans? -exclama la Tau.
-No, no ho són.-Responc.-Les imatges de proteans que van aparèixer a Mart no s'assemblen gaire a aquestes pintures. Semblen humans. Humans caçant animals demeterencs.
-Tant de bo hagués fet aquell màster sobre antropologia de l'art!- remuga ella.
-Potser no t'hagués servit de gaire. Al cap i a la fi, si això ho ha fet una espécie intel·ligent, no té per que tenir una cultura semblant a la nostra.
-I si això no és prehistòric? I si la espècie encara és viva?
-No ho crec, Tau. Pensa que l'Aliança va escanejar tot el planeta abans de colonitzar-lo, i no va trobar-ne vida intel·ligent ni humanoide.
-Però potser s'amaguen a les coves, com nosaltres, i per això no els van detectar.
-Estic segura que es van extingir. Potser a causa d'aquella cosa metàl·lica que esmentava la Venus al seu informe. Potser els hi va afectar la radiació, si realment va caure de l'espai. O algun parasít o epidèmia...o algun depredador...

En dir això tots pensem en els udols que hem sentit fa una estona i s'ens eriça la pell de tot el cos.

-Serà millor que busquem la sortida. -Diu en Píter.

Fotografio amb els ulls totes les pintures sense deixar-me'n cap. Les que conserven millor els colors són les que estan pintades amb vermell fosc i negre, les criatures grans i els caçadors envoltats de símbols estranys. M'adono que reconec una de les criatures que més es repeteix en el mural. Aullones. Aullones negres amb les seves màscares pàl·lides observant-ho tot des del sostre. Fa una mica de mal rotllo i em ve una esgarrifança. No són animals hostils, però mai m'han fet bona espina. Pel que es veu, a qui va pintar això tampoc li agradaven gaire.

Penso en la gran troballa que estic fotografiant. Aquestes imatges seràn molt cobejades a la Terra...i m'immortalitzaràn. Passaré a la història amb més ressò que la presentadora de Life in Colonies. Només de pensar-hi m'emociono.

-He notat corrent d'aire per aquesta galeria.-Comenta en Píter. -Sortim d'aquí.
-Jo em vull quedar una estona més.-Fa la Tau, fent el petarrell.
-Va, Chipmunk, no ens podem quedar aquí. I si apareixen més criatures d'aquelles? A més, hem de curar-li la cama a l'Ona.

La Tau accepta els raonaments i s'apropa a mi per que em recolzi en ella. Cada cop em costa més caminar, així que m'han de dur entre els dos. Només puc recolzar un peu a terra, ja que quan tracto de trepitjar amb l'altre, el mal és insuportable. Ens endinsem a la galeria que ens conduirà cap a l'exterior, des d'on podrem orientar-nos per tornar a la nostra cova.