Ja som a l'Edén. Ens ha costat molt descendir des de la sortida per on es va llençar la Venus cap a l'exterior. No entenc com no es va matar. Són més de deu metres de caiguda. Per sort en Píter duia una corda i hem pogut baixar fent ràpel.
Em sap greu no haver trobat la motxilla de la Venus ni la cambra de cristalls que va trobar la Ghost. No la he pogut gravar, però puc aprofitar els records de la Ghost pels documentals.
Només arribar li hem explicat les nostres aventures als que s'havien quedat de guàrdia. Si no fos per que en tinc proves visuals, no es creurien allò de les pintures prehistòriques. I en Pòl·lux està molt amoinat pel tema de les criatures de la cova de nacre. Les meves ferides estan molt infectades i tinc tota la cama inflamada. En Píter ha anat a buscar antibiòtics al G-Wagon, mentre en Pòl·lux em neteja les ferides amb molta cura. És en moments com aquests que m'adono que no és el tio fred i dur que aparenta ser. Que quan vol, és un noi tendre i atent, sols que no li agrada mostrar-se així davant la gent. De vegades m'ha sorprés molt, com quan em va netejar les llàgrimes el dia que vaig matar el primer humà. No sé per que ho recordo tan bé, però aquell instant em va marcar profundament.
La Tau està enfeinada preparant pigments en pols per pintar tot el que ha vist avui. I en Dzeko i la Ghost no sé on paren, han desaparegut fa una estona.
Em sento desorientada. Suposo que és per la febre. La sang em crema per tota la cama. Tracto de pensar en coses agradables per evadir-me del dolor que sento.
Que deu estar passant a la Terra? El fet d'estar incomunicada em fa adonar-me de la irrellevància dels assumptes forans. Com que no sé el que succeeix més enllà de la cova, no m'amoina cap problema alié. Només em preocupa el que passa al meu voltant. És ben cert que la ignorància fa la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada