dimarts, 15 de gener de 2013

El secret de la Venus

Apart de mi, en Píter i en Dzeko són els que més s'han sorprés amb la informació sobre el Projecte Eternitat. La Tau no ho acaba d'entendre gaire, això de que la identitat estigui dins una pila cortical que es pot passar d'un cos a un altre. Costa d'entendre, però aixó és el progrés de la ciència. Invents que ningú s'hauria imaginat mai i que ara poden posar en perill l'equilibri natural. Qui no voldria poder viure fins que es cansés de la vida, sense estar limitat al mateix cos de sempre? Jo mateixa he somiat amb la immortalitat molts cops, quan veig que el temps no s'atura mai i que vaig envellint amb els anys. Quanta gent amb malalties terminals podria salvar-se amb una pila cortical i una nova funda orgànica! Imagina't estar a punt de morir, sentir com la vida se t'escapa de les mans, i saber que la mort no se t'endurà, que només necessites fer un traspàs. Però això provocaria una sobrepoblació tan gran que seria el final de la raça humana.Tot i que segurament només en podrien gaudir els poderosos, els rics i els governants. Els pobres continuarien pobres, i les generacions viurien i moririen sota el jou del mateix tirà immortal durant segles i segles. Per això el secret no ha de sortir a la llum. Per això hem de rescatar la Venus de les urpes d'en Pavlichenko.

Cada cop que hi penso m'adono més que la Venus és molt especial. Tot i saber de la seva immortalitat, ella volia viure la vida com si cada dia fos l'últim. Potser justament per saber que no podia morir, podia permetre's el luxe de ser tan temerària. Però era feliç vivint al límit, com si mai abans a la vida hagués pogut gaudir d'una llibertat igual. Com si mai hagués viscut. Recordo la imatge de les notícies que em van enviar els meus pares. La noia inconscient que surava en una bombolla amniòtica no s'assemblava gens a la Venus, però al vidre hi posava el seu nom. Serà aquell el seu autèntic cos? Aleshores podria entendre per que la Venus que he conegut aquí tingui tanta ànsia per viure aventures. Amb el cos escardalenc i malaltís de la Terra, deu haver viscut en una bombolla tota la vida, sobreprotegida per un pare més preocupat per conservar-la i millorar-la que per acceptar-la tal com era.

De qui em vaig enamorar? Ara és una desconeguda per a mi i malgrat tot, continua provocant-me un neguit dins el pit. No sé qui és, ni si el seu cos de la Terra és el mateix que he vist aquí. He estat patint per un fantasma, per un cos sense ànima. Em sento frustrada i enganyada. Em sento ridícula per tenir sentiments per algú que ni tan sols he vist mai en persona. I estic decebuda de mi mateixa per no haver-me'n adonat abans. Era massa estranya, massa diferent. Massa...perfecta. Em pregunto si el seu cos a la Terra també està vivint experiències amb una altra pila cortical pròpia, o si està connectada per Extranet al seu autèntic cos. És tot tan surrealista que no ho he acabat de pair i tracto d'esbrinar si aquells records de la Ghost no seran al·lucinacions seves.

Però tot encaixa. I jo he estat...o estic... enamorada d'algú intangible.

Els meus companys encara no saben que és la Venus l'objectiu que persegueix la Ghost. Encara no ha aparegut amb nitidesa als records de la nostra captiva.

I ara toca una altra sessió intensiva de recuperació de memòria, per que els altres frissen per descobrir qui és la persona immortal. I jo temo que quan la vegin, vulguin ajudar a la Ghost a assolir el seu objectiu, per que saben tan bé com jo que aquest invent ha de ser destruit i silenciat pel bé de la humanitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada