dilluns, 30 d’abril del 2012

Consulta de la Psico-Tutora

-Que hi percep, en aquesta imatge?

La holografia oscil·là a banda i banda del projector de la seva omnieina. Canviava de forma sense acabar de definir-se. La psico-tutora (una mena de psicòloga-psiquiatra que tenia cura de la salut mental de tots els colons) m'observava atentament mentre jo tractava de trobar-li un sentit a aquella imatge fugissera. Saber que m'estava analitzant em posava en tensió.

-Un núvol.No. Un arbre.
-Bé. I això?
-Una papallona.
-I ara?

La holografia tornà a canviar. De fet, la meitat de les coses me les inventava. L'arbre no em semblava un arbre, sino l'explosió d'una bomba atòmica. Però si li deia això a la Psico, ho interpretaria d'una manera que no em convenia. La imatge que ara em presentava era més nítida, però podia ser un parany visual. Els ulls de vegades són traidors, i el cervell es deixa engalipar amb facilitat, sobretot quan està connectat a implants oculars. El que semblava ser una flor, podria ser qualsevol cosa. Un paper rebregat, un puré de patates, un tros de tela esparracat. Havia de mesurar molt bé les meves reaccions i paraules. Si confonia els elements, li estaria donant la raó a en Pavlichenko. I estava segura que ell estava al darrera d'aquell examen psicològic tan sobtat. La Fundació m'havia fet passar per la consulta de la Psico-tutora, a la Casa de Demèter, després de rebre el meu darrer reportatge. Al·legaven que era un control rutinari que feien a tots els seus treballadors, especialment els que mai havien sortit de la Terra i ara estaven colonitzant nous móns. Deien preocupar-se per mi. No volien que minvés la qualitat dels meus reportatges a causa de l'estrés. Des de quan les grans corporacions es preocupen de l'individu? Només tenen cura dels seus interessos. És per això que em va pujar la mosca al nas. Si sospitaven que estava treballant sota pressió, és perque algú els havia informat de la meva actitut. El Doctor Pavlichenko m'estava demostrant el seu poder sobre mi amb aquell acte indirecte.

El cas és que havia hagut d'acotar el cap i passar de nou totes les proves psicotècniques que ja havia superat abans de ser contractada. Suposava que les havia tornat a superar amb èxit, i ara estava fent els tests finals. Com que tenia implants als ulls, i el cervell digitalitzat, sempre podia ser víctima d'un pirateig, una avaria o una alienació mental temporal a causa del mal ús de les funcions incorporades. Era l'excusa que havien emprat per fer-me aquest control desmesurat.

No pensava caure al parany del Doctor Pavlichenko. Amagava quelcom i sabia que jo ho sabia, malgrat no saber de que es tractava. Però ho esbrinaria. Tard o d'hora el desemmascararia.

-Flor d'origami- responc.
-Està bé. Hem acabat. Recordi que pot tornar a la consulta sempre que vulgui, sempre previ avís.
-I bé, quin és el diagnòstic?
-Això només li ho puc comunicar als seus superiors. Vosté és el subjecte a estudi, però els resultats són per a la Fundació. Sento no poder dir-li més.

Em vaig quedar estirada al divan, amb una gran sensació d'impotència. Cada cop tenia més clar que l'única llibertat real a Demèter era pels qui manaven. La resta deviem ser peons d'un joc que no coneixiem. I creia que havia començat una partida contra les peces més poderoses. No em convenia moure fitxa fins que no sapigués com funcionava el joc.

La Psico-tutora em convidà a abandonar la sala, fent un gest impacient, ja que esperava la visita d'un altre pacient. Em vaig aixecar desanimada, i en sortir al passadís vaig veure en Sergei, el mecànic de la base científica, que s'apropava cap a la consulta. Devia ser el següent pacient. Tafanera com sóc vaig pensar a fer d'espieta i parar l'orella a la porta. Però era translúcida. Vaig marxar cap al gimnàs, pensant que potser en Sergei no anava a fer-se una revisió si no a recollir els meus resultats per dur-los a en Pavlichenko. Ja no confiava en ningú. No m'ho podia permetre. Preferia ser paranoica que ingènua. I el temps em va donar la raó.

dimecres, 11 d’abril del 2012

L'endemà del desplegament

La Inger em fitava amb els seus ulls de llop mut. Me l'havia trobat a la base científica, quan em dirigia cap al despatx d'en Pavlichenko per demanar explicacions. El dispositiu militar del dia abans havia finalitzat, però encara hi havia restriccions a l'ús de les xarxes de comunicacions. Intentava contactar amb la Tau a través d'Intranet. I una veu cacofònica resonava al meu cervell. "Accés no permés".
La Bintou i el seu equip de reconeixement encara no havien tornat de l'exterior. La pau havia fet acte de presència a la colònia, però era una pau estranya, com imposada. Tothom es feia preguntes que no s'atrevia a formular en veu alta. Fos el que fos que cercaven els militars, ja ho devien haver trobat.

I ara estava davant el despatx del Cap científic de l'Aliança, un home que no m'inspirava cap confiança, especialment des que havia furgat en els arxius del meu botcàmera sense demanar-me permís. La científica muda em deia més amb els ulls que el que em podria dir amb la veu. Era una invitació al silenci, a no fer preguntes compromeses, a no indagar més del compte. No era pas una mirada hostil. Era un avís subtil d'algú que sabia el que jo volia saber, però que no m'ho podia dir, encara que ho desitjés fer.
De sobte s'obrí la porta del despatx, i un Pavlichenko somrient i extremament afable em convidà a passar. Ja era massa tard per fer-se enrera i tornar cap al Cinc sense fer soroll. Ja que hi era, estava disposada a aprofundir en l'assumpte. Em vaig girar per acomiadar-me de l'Inger, però ja no hi era. El passadís estava totalment desert i em vaig començar a sentir insegura.

-Acompanyi'm, senyoreta Oriona.
-Ona. Digui'm Ona.
-Entesos, senyoreta Ona.

El Doctor em guià a través dels laboratoris. No hi havia ningú. L'ambient estava massa tranquil i em notava en tensió.
-Vinc a informar-me de tot aquest enrenou. És el meu deure com a reportera de la Fundació.

-Ho sé, ho sé. De seguida tindrà els informes a la seva omnieina. -Digué ell mentre accediem a una sala plena de pantalles i arxivadors digitals. -Aquí té uns arxius de l'Aliança que contenen tota la informació disponible sobre el simulacre de posicionament i defensa colonial que van efectuar les forces demeterenques durant la darrera jornada. Els pot descarregar ara mateix, si vol.
-Pretèn que em cregui la versió oficial? Sisplau, que no vaig nèixer ahir. Si fos un simulacre, no haurien tallat les comunicacions d'Intranet. I a hores d'ara encara no s'hi pot accedir a la xarxa. Que va succeir, Doctor Pavlichenko?

La cara del científic s'havia posat tan pàl·lida com la seva bata, i l'expressió de bonhomia havia desaparegut a l'instant. Potser m'havia passat amb el to, però l'efecte de les meves paraules havia causat una reacció que evidenciava que l'havia encertat.

-No sé que la fa pensar que l'estic enganyant, però li ben asseguro que va molt errada. Les xarxes es van desactivar arrel d'una tempesta solar que va afectar els satèl·lits orbitals. -S'escurà la gola i tractà d'aparentar que res no l'havia incomodat.-No li doni més voltes. Si vol, li faré arribar les dades de la tempesta solar a través d'Intranet, quan torni a funcionar.

La tensió li crispava els ulls, i el silenci al nostre voltant era tan feixuc que em sentia els batecs a cau d'orella. Vaig mantenir la calma. No volia generar un conflicte entre la Fundació i l'Aliança, i menys sabent que en Pavlichenko pertanyia a ambdues. Ell tenia prou poder com per acomiadar-me de l'empresa i enfonsar la meva carrera.

-Molt bé, acceptaré el discurs oficial. Però voldria saber per que m'estan posant tants pals a les rodes.
-Que vol dir? -digué fent-se l'orni.
-Ho sap molt bé. M'ha costat molt aconseguir arribar fins al seu despatx. He hagut de signar a mil llocs, emplenar mitja dotzena de formularis i passar molts més controls que de costum. Mai havia hagut de fer tot aquest procés per arribar a vosté. I no vull haver de tornar a fer-ho. Se suposa que hauria de tenir lliure accés a les instal·lacions bàsiques per poder difondre millor els esdeveniments. I fins ara només m'han posat traves. Em dirà que també està relacionat amb la tempesta solar?

-Trobo que està avui molt susceptible, senyoreta Ona...No se'n faci mala sang, però està sent una mica impertinent. -El rostre d'en Pavlichenko adquirí un posat greu. El somriure amistós de la seva benvinguda havia deixat d'existir feia estona, i l'home del meu davant tenia més de militar que de doctor. -Les seves llibertats tenen un límit, com les de tothom. I crec que no li convé aquesta actitut, senyoreta Ona.

-M'està amenaçant, Doctor? -vaig fer sorpresa.
-Això mai. Ni se m'acudiria.-Pretenia ser seriós, però hi vaig intuir un to foteta que no em va agradar gens. -Només la estic aconsellant. Té molta imaginació, i es deixa dur per ella. És normal, és vosté molt jove. Un petit esdeveniment que trenqui amb la rutina que coneix li pot ocasionar certs desequilibris, i més en la situació extraordinària que està vivint, lluny del planeta natal. No s'amoini, el seu cas és molt comú.

-Això ja passa de taca d'oli! M'està tractant de boja? No sóc cap paranoica. Es pensa que no m'adono de res?

_"Calla, insensata!!!_" va dir una veu dins meu. Vaig suposar que era la meva consciència, que recobrava el seny.

En Pavlichenko em llençà una mirada desafiant.
-Prengui's un descans-digué amb un somriure sorneguer -relaxi's, gaudeixi de l'experiència. Ja parlarem més endavant.

Em va acompanyar a la cambra de desinfecció, on esperaven uns operaris de seguretat per acompanyar-me a la sortida. Abans de marxar, vaig veure la Inger a través d'unes mampàres transparents. Em va parlar amb el llenguatge dels signes, movent les mans a poc a poc. Però feia anys que aquella era una llengua morta. No la vaig entendre i li vaig fer adéu amb una mà. Va deixar escapar un suspir de frustració i va girar cua sense acomiadar-se.

Quan vaig arribar al Cinc, Intranet ja funcionava.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Desplegament militar

No calia ser una setciències per esbrinar el que estava passant. La meitat dels vehicles voladors de l'Exèrcit sobrevolaven la cúpula en cercles. Escamots militars armats amb escàners travessa-parets es situaven amb moviments estudiats en punts estratègics de la colònia. El Director Hendrik Bildhauer es passejava amunt i avall del vestíbul de la Casa de Demèter, amb la mateixa cara de trasbalsat que el darrer cop que l'havia vist. Els demeterencs es concentraven entre els carrerons dels habitacles a l'espera que algú els expliqués de que anava tot aquell enrenou.

Els optimistes deien que era un simulacre d'evacuació. Els pessimistes, que estaven a punt d'evacuar-nos de debò. Els catastrofistes, que era la fi del món.
El desconcert encara era més gran en adonar-se que Extranet havia estat intervinguda, i no hi havia cap manera d'accedir a Intranet. Alguns colons encuriosits s'apropaven als soldats per intentar treure'n alguna informació, però aquests els feien tornar a les seves vivendes sense dir-los res.

Jo mateixa havia intentat estirar de la llengua a en Sirius, en veure'l davant del Cinc. Estava escanejant el meu habitacle des de fora, i em va demanar perdó per haver d'entrar a escorcollar-ne l'interior. Eren les ordres dels de dalt, i havia d'actuar segons els protocols de seguretat. Si m'hi oposava hauria d'exercir la força contra mi. M'ho va dir com si no em conegués de res, i em va apartar de la porta de forma mecànica, sense emprar la violència, però deixant-me clar que en aquella situació no era cap amiga, sino una civil massa tafanera.
Es mostrava tan poc col·laborador com els seus companys de professió. En aquells moments em va semblar una màquina programada, en comptes d'un humà.

Al cap d'una estona va aparèixer la Tau, que venia del seu habitacle feta un sac de nervis. La Bintou pertanyia a les forces d'elit de l'Aliança. En aquells moments era a l'exterior, pentinant la zona amb l'equip de reconeixement d'en Patterson. No havia pogut contactar amb la Tau per acomiadar-se.
Vaig intentar tranquilitzar la meva amiga, però ella no m'escoltava, estava totalment fora de si. Ella creia que havia passat quelcom terrible i inesperat, perque si fos per alguna raó ja coneguda, la Bintou li n'hauria parlat molt abans. Em pensava que potser es referia a l'atac d'algun gran depredador, o a la descoberta d'algun element tòxic al nostre entorn. Però la seva imaginació anava molt més enllà. Deia que haviem emprenyat els Déus Elementals del planeta. Em va decebre molt aquesta part supersticiosa de la Tau. No m'ho hagués pensat mai, que fos religiosa. Era cert que conservava moltes costums estranyes de la seva cultura, però no m'imaginava que fos tan ancorada en els mites teològics com per a donar-los credibilitat. Jo també creia en les energies universals, però no les anomenava "Déus" ni creia que tinguessin cap mena de voluntat.

Vaig deixar la Tau sola amb les seves cabòries i em vaig tancar al meu cubicle. Necessitava una mica de calma per pensar, però encara sentia els somiqueigs de la meva amiga, que pregava al porxo del Cinc en la seva llengua.

Jo ja m'havia fet una idea del que havia succeït. Ho sospitava , sobretot des que m'havien fet romandre al despatx d'en Bildhauer aquella vegada que semblava tan amoinat, no feia gaires dies. El que cercava l'Aliança no era a fora, sino a dins. No hi havia cap depredador, cap tòxic, cap Déu, que amenacés la nostra existència a Demèter. El perill estava dins la colònia i podia ser que estigués relacionat amb el petit secret que conservava dins l'habitacle. Però també hi havia altres possibilitats, i tot aquell desplegament militar tenia molt més sentit si creia en aquestes darreres suposicions.

Podien haver detectat la presència d'en Píter a la colònia. Podien estar buscant  la Venus si finalment s'havia escapat de la Base Científica.
O potser, ambdues coses alhora.