diumenge, 24 de juny de 2012

Punt d'extracció

El sostre de la sala s'obre, i una corda gruixuda amb nusos cau fins a les mans de l'Inger. No veig qui l'ha llençat, però hi ha algú allà dalt que ens espera. Unes mans brutes subjecten la corda des de dalt.

-Afanyeu-vos! He hagut de neutralitzar un dels guàrdies per poder accedir al túnel. Quan els seus companys el trobin sabran que estem a prop.

No reconec la veu de l'home, però el seu accent em resulta molt familiar.

-Qui ets? -Pregunto al desconegut.
-"No hi ha temps per presentacions. Puja, Ona!"-em crida l'Inger telepàticament, mentre s'enfila corda amunt, amb una sola mà. Sota l'altre braç, porta una de les capses de provisions.

Em miro l'altra capsa, la que he de pujar jo. No sé d'on treu la força la sueca. Jo no sé si podré mantenir-la sota el braç més de deu segons. Ja vaig prou carregada amb la motxilla a l'esquena. Agafo la capsa  i comprovo de nou que sóc massa feble.

-"Lliga les nanses de la capsa a la corda, Ona"-sento que diu la Inger, que ja és a tocar de les comportes del sostre.

Faig el que em diu, i començo a grimpar corda amunt. Les mans em cremen amb la fricció de les fibres. No és la típica corda d'escalador, ni tampoc sembla composta de teixits sintètics. Pel tacte i per la olor, sembla de fibres vegetals, però no havia vist mai aquell material.

-Coi de corda, m'hi estic deixant la pell!
-L'hem fet amb les costres piloses d'un squalosaure. Té un pèl molt sòlid però raspa una barbaritat. -Respon de nou la veu del nouvingut.

No sé quina mena de criatura deu ser aquella, però si dels seus cabells han fet una corda tan llarga, deu ser gegantina. Això, o és que n'han mort un munt.

Ja sóc a prop de les comportes. L'home estén una mà i l'engrapo amb força. Em deixo arrossegar cap amunt. M'incorporo i miro al meu voltant. Som en un túnel. Hi ha un vehicle de l'Aliança a pocs metres, esquitxat de fang i abonyegat.  La Inger va recollint la corda, enrotllant-la al voltant d'un cilindre metàl·lic. I l'home que ens ha vingut a buscar s'asseu al vehicle i m'observa amb un somriure als llavis.

-Benvinguda a bord, Oriona. Sóc en Pòl·lux.
-Diga'm Ona, sisplau.
-Està bé. Tu pots dir-me Pol, si vols.

És jove. I atractiu. La Inger se'l mira d'una manera especial. No aparta els ulls d'ell mentre carrega les capses al vehicle. Dedueixo que li agrada, o que són amants. Ell no sembla adonar-se de les llambregades furtives que li envia ella. Jo sí que les veig, i penso que és millor no donar lloc a malentesos. Les persones geloses són perilloses.

M'acomodo dins el vehicle al seient de darrera. Només hi ha quatre places. Ells van davant, i jo vaig comprimida entre les capses de provisions.
-Com heu aconseguit aquest transport?-pregunto intrigada.
-És un prèstec involuntari de l'Aliança. -respon ell.
Aleshores recordo una visita temps enrera a la base científica de la colònia. La cara sorpresa d'en Pavlichenko quan s'adonà que havia desaparegut un vehicle de l'hangar. Sembla que hagin passat anys...i només fa uns mesos.

En Pòl·lux arrenca. En menys d'un minut la foscor del túnel esdevé diferent. Miro per la finestra i aleshores m'adono que no ha canviat la foscor, sino el paisatge. És de nit, i els estels brillen al sostre de Demèter. Som a l'exterior!

divendres, 22 de juny de 2012

Sala d'espera

Recupero la consciència en una cambra petita i bruta, plena de tubs, cables i aparells per manipular substàncies químiques. El cap em fa un mal brutal.


-"Ho sento, però era molt perillós per a tots que veiessis les nostres vies d'accés a la colònia. El teu cervell les hagués memoritzat, i el botcàmera les hagués gravat seguint les teves ordres. No podiem permetre'ns aquest risc.
De tots nosaltres, l'única que està sota sospita ets tu, i per tant, si t'enxampen, començaran a extreure't informació. Tenen bons espies informàtics a l'Aliança. No els hi costaria gens infiltrar-se al teu cervell, descarregar-se tots els teus records, i esborrar-te la memòria. Potser ja t'ho han fet alguna vegada i ni ho saps. "

És la veu telepàtica de la Inger.

-On som?- li dic asprament subjectant-me el cap entre les mans.
-"Al magatzem d'eines i material dels tècnics de manteniment. "
-I que hi fem aquí?
-"Esperar."
-A qui?
-"Aquest és el nostre punt d'extracció"
La miro sense entendre-la molt bé.
-On anem?
-"T'esperen en un altre lloc. Allà rebràs les respostes a les preguntes que jo no et puc respondre. Però has de saber una cosa. Si la teva memòria interna és intervinguda per un hacker, t'ho esborraran tot. Has de vigilar molt a partir d'ara."

Tinc tantes preguntes que m'atabalo i no sé per quina començar. Encenc la gravadora de l'omnieina discretament. La Inger m'apunta de nou amb la temible Toboe.

-Necessito deixar constància d'això, Inger. És la meva professió, la meva garantia de futur.

-"És la teva condemna a mort. Quantes més proves, menys possibilitats de sortir d'aquí amb vida. Tu tries. "

Apago l'omnieina i em sento frustrada i decebuda. Potser viuré l'aventura de la meva vida, i no hi haurà cap registre visual ni audible d'ella. Quin sentit té arriscar-ho tot si no en puc treure cap profit?

La Inger es carrega una capsa a l'esquena i n'assenyala una altra per que l'agafi jo. La capsa és més feixuga del que sembla. La deixo caure a poc a poc, després de comprovar que no sóc tan forta com la rossa.

-Que contenen?
-"Provisions."-respon-"Agafa-ho tot. Ja venen."

dimecres, 20 de juny de 2012

Toboe

Algú em tapa la boca amb la mà i em tira enrera, apretant-me contra el seu cos. La meva esquena frega uns pits flonjos de dona. M'ha salvat de ser descoberta. Però qui és? Tracto de desempallegar-me de la seva abraçada captora, però ni em deixa anar, ni deixa d'emmordassar-me. El seu perfum m'embafa i em costa respirar amb la pressió de la seva mà contra la meva boca. No sé com ha aconseguit esquivar els guàrdies, però han tirat pel dret sense veure'ns.

L'ombra dels sentinelles s'allunya passadís enllà. La mà s'afluixa i el meu cos és alliberat suaument. Em giro lentament per veure-li la cara a la meva salvadora. Els seus ulls grissos em són coneguts, ningú més té aquella mirada de glacera impertorbable. La Inger envia una senyal al meu sistema de comunicació mental. És el primer cop que tracta de connectar-se amb mi. Li dono accés. Tinc moltes preguntes a fer-li, però no sembla disposada a donar explicacions. S'apropa un dit als llavis per que no digui res. L'únic que m'arriba d'ella és un ràpid "Segueix-me". No puc fer altra cosa que obeir-la. Té una veu molt dolça, quasi infantil. Si més no, la que ha triat per comunicar-se. Però no li escau. Li quedaria millor una veu imperativa, enèrgica, potent i seductora.

M'adono que no porta l'uniforme científic. Va vestida amb una cuirassa militar, i va armada. Porta una petita pistola atordidora adossada a un maluc. La reconec, és una Toboe, un model japonés basat en la famosa "Udoladora" polonesa. El seu gallet només respon al seu propietari mitjançant l'empremta dactilar i es pot connectar també al cervell per disparar sense tenir la pistola a les mans. És una arma ideal per la Inger, ja que no requereix l'ús de la veu per identificar-se, com altres armes del mateix tipus. Els meus coneixements del món armamentístic són escassos, però sé quins efectes produeix la Toboe quan és emprada contra algú. La víctima queda paralitzada per una mena d'ultrasò que només ella pot sentir, ja que l'atac va dirigit al seu sistema auditiu-cerebral. En menys de cinc segons qualsevol persona es desmaia i resta inconscient durant hores. Em pregunto perque necessita dur la Inger un aparell així.

El passadís es va enfosquint a mesura que ens allunyem de l'Hangar. De sobte la rossa s'atura en sec i gairebé xoquem. Amb un puny m'indica que m'estigui quieta i en silenci. Es mou com una agent especial, fent gestos militars que no conec, i quan s'adona que no l'estic entenent, suspira i em parla per telepatia: "Has d'aprendre molt, si vols sobreviure!".

S'arrapa contra la paret i treu el cap per una cantonada. Em fa un gest amb la mà per que passi a l'altra banda mentre ella cobreix el passadís. Quan arribo a l'altra cantonada, ella em segueix, i ens continuem endinsant a la foscor. Sento una pudor forta provinent del fons d'aquell túnel. És com si hi hagués quelcom podrint-se molt a prop nostre. De sobte, m'entrebanco amb alguna cosa i caic. La Inger de seguida em tapa la boca per extingir i ofegar els meus crits. A terra hi ha un soldat mort, en ple procés de descomposició. No el conec, però porta els mateixos distintius que la Bintou a l'uniforme. És un explorador. Els seus ulls són forats infectes plens de pus i té la cara esgarrinxada. La seva visió em provoca nàusees.

"La ignorància li hagués salvat la vida. Per desgràcia, va voler saber massa de mi. Em va seguir, i em va voler posar la mà a sobre, sabent que jo no podria cridar"-diu ella mirant-me fixament, sense moure els llavis.-" No m'estic justificant. S'ho mereixia. I et recomano que no tinguis miraments si et trobes en la mateixa situació que jo. "

Es treu un dels anells platejats dels dits de la mà esquerra i me'l posa al palmell. "És un Tsume."-diu- "Una urpa metàl·lica de mercuri sòl·lid. Si apretes fort el puny, es desplega una punxa de tres centímetres. Només serveix per les distàncies curtes. Si t'intenten agredir, assegura't que tens una artèria a l'abast. Encerta la caròtida al coll, i viuràs. "

La seva sang freda em deixa glaçada. I mentre em poso l'anell, i tracto de no mirar aquell sac de carn putrefacta que havia estat una persona, em puja una basca i vomito sorollosament. La Inger es desespera i m'arrossega cap a un racó, renyant-me sense paraules. La seva ràbia muda es reflexa en la seva mirada. En qualsevol moment ens poden descobrir i tot s'haurà acabat, per ella i per mi. Continuem caminant, i no se'm desenganxa la ferum a mort de les fosses nasals. Em temo que serà una olor que duré amb mi força estona. Quan era petita tenia un aquari amb peixets de colors. Quan es morien, desprenien un tuf insofrible que ho impregnava tot. Recordo aquella olor fins i tot ara, en aquest indret remot.

La Inger es deixa caure per una canonada, com si fos un tobogan. M'ajupo i tracto de mesurar a bell ull la caiguda de la rampa. Sento dins meu la veu de la sueca, instant-me a baixar darrera d'ella. M'hi llenço, i llisco tub avall. Si no fos tan perillós, seria divertit. Després d'un munt de metres de caiguda que s'em fan eterns, vaig a parar a un munt d'escuma frenadora, la mateixa que s'utilitza a les arees de frenada de les autopistes terrestres.

La Inger està dreta davant meu, i m'apunta amb la Toboe.

-"Confia en mi"-diu. I el cap sembla que m'ha d'esclatar quan començo a sentir les ones agudes que emet la pistola. És com si milions de ratpenats m'estiguessin xisclant a les oïdes. -"Ho sento"- escolto dins meu la veu de la Inger... just abans de perdre el sentit.

dimarts, 19 de juny de 2012

El nucli

Estic entumida. M'he quedat adormida. Fa sis hores que vaig caure als braços de Morfeu. A fora ja deu clarejar. I encara estic atrapada a la foscor del subsòl, sense saber si trobaré la sortida o em quedaré perduda als conductes de ventilació per sempre més.

Tinc gana. Em menjo una barreta energètica abans de continuar avançant. Em cauen unes engrunes i recordo el conte de Hänsel i Gretel. Sols que aquí no hi ha cap ocell que es pugui menjar les meves molles.

Malgrat la corrent d'aire i el terra dur i fred, he dormit bé. No em trobo cansada, i em moc a un bon ritme. Al cap de mitja hora el conducte de ventilació principal es bifurca. Estic desorientada i no sé quin dels dos camins he de triar. Em deixo guiar per l'atzar i m'endinso en el de l'esquerra. Passo cinc minuts arrossegant-me pel tub fins que m'adono que no té continuitat. Al final d'ell, hi ha una reixeta, idèntica a la que vaig obrir per entrar. Des de dins, no sembla tan fàcil desmuntar-la. He d'emprar la força bruta per aconseguir desfer-me d'aquell impediment. M'estiro amb les cames per davant, després de recargolar-me per poder donar-me la volta, i li clavo una bona puntada de peu a la reixeta, que cau fent un gran terrabastall. Em deixo caure jo també. La sensació d'estar dempeus em provoca un gran plaer, després de tantes hores estirada i a quatre grapes. Faig uns quants exercicis per desentumir-me i examino la sala amb el focus frontal. Sembla un compartiment de nexe entre diferents conductes de ventilació. Hi ha sis reixetes més al voltant de la que he trencat. Al centre de la sala hi ha un gran orifici enreixat, i a sota d'ell, les aspes d'un gran ventilador giren lentament. Dec estar al nucli, als pulmons de la colònia.

Em sento frustrada. En comptes de dirigir-me cap a l'exterior, he acabat arribant al bell mig. Potser tots els corredors porten al centre, i estaré caminant en cercles eternament.

Al sostre també hi ha un ventilador. Em preocupa que en qualsevol moment s'engeguin a una velocitat més potent. Si això succeeix, seré xuclada contra les reixetes, i potser acabaré trinxada entre les aspes gegantines. Però hi ha d'haver alguna forma d'accedir al cor de la colònia sense haver de travessar els conductes. Els tècnics de manteniment necessiten movilitat per poder reparar els incidents que hi pugui haver.

Aleshores detecto una petita escletxa a la paret, i a través d'ella s'escola una mica de llum. Fico els dits al forat i tibo contra mi. La paret cedeix i s'obre una porta corredissa que s'enfonsa en una ranura de terra. Davant meu s'estén un llarg passadís il·luminat per petites llums blanques. No sé on condueix, però el segueixo.

El passadís desemboca en un gran túnel ample i ben il·luminat. El reconec. És la carretera subterrània que uneix l'hangar amb l'exterior. Somric. Ja gairebé hi sóc, aviat podré trepitjar Demèter amb total llibertat.

El que no sé és cap a on he de continuar. No sé si arribaré a l'hangar, o a fora, si segueixo cap a l'esquerra. Potser hauria d'encendre l'omnieina i connectar el GPS, però aleshores em detectarien per satèl·lit, i sabrien que algú està passejant-se per l'interior dels soterranis sense autorització.

De sobte sento una remor darrera meu, que s'acosta a gran velocitat. Em llenço a terra contra una paret i em quedo immòbil. Un vehicle militar travessa el túnel i s'allunya en direcció contrària a la meva. Aleshores dubto de la direcció que he de seguir. Potser aquella tanqueta biplaça anava cap a l'exterior. Potser jo m'estava dirigint cap a l'hangar en comptes de cap a cel obert.  Canvio de direcció i al cap de cinc minuts m'adono que ja anava bé cap a l'esquerra, i que he pres la decisió incorrecta. Sóc a l'entrada de l'hangar. Més enllà d'ell hi ha els magatzems de la Casa de Demèter, i just a sobre, la base científica i la caserna militar. He de tornar enrera abans que algú s'adoni de la meva presència.

Massa tard. Sento pases ben a prop. A deu metres de mi apareixen un parell de sentinelles, armats i preparats per sortir. Busco un racó on amagar-me, però si continuen endavant em veuran irremeiablement. Em sento perduda. M'arrapo contra la paret, però les llums em delaten. No puc fer altra cosa que contenir la respiració i pregar per que canviin de direcció i no mirin cap al meu racó. Però no és el cas. Continuen apropant-se més a mi, i sento la seva conversa banal amb total claredat. En pocs segons arribaran a on sóc. Tanco els ulls i m'estic tan quieta com puc, tot i que el meu cor amenaça amb trair-me en qualsevol moment. Em sento els batecs a les orelles i a la gola. Deu pases més i em veuran. Nou, vuit, set, sis, cinc..

dissabte, 16 de juny de 2012

A quatre grapes

Ja fa estona que avanço a quatre grapes  per aquest conducte. He d'anar ajupida per poder moure'm, i de tant en tant se m'adormen les mans i les cames per la posició encarcarada que he de mantenir. Segons l'omnieina, només he recorregut 300 metres, que m'han semblat kilometres. I ja porto més d'una hora així. Només he parat un parell de vegades. La primera, per descansar i beure aigua. La segona, per que he sentit sorolls. El conducte de ventilació passa arran de terra de la Casa de Demèter. Just a sobre del meu cap sentia pases, corredisses, i un rebombori molt estrident. He deduit que devia estar passant just per sota del Club Rainbow. Avui és Dies Veneris i tothom surt a passar-s'ho bé. Tothom menys una eixelebrada que tracta d'escapolir-se de la colònia travessant les seves entranyes.

D'aquí a un parell de metres em prendré un altre parèntesi. Per sort, l'aire corre fresc per aquí. No suportaria fer això en un lloc totalment tancat. Patiria un atac de claustrofòbia.

Sento veus. Són suaus, però les entenc. Dec estar passant per sota d'alguna sala privada. M'aturo, per pura tafaneria, i acoto l'orella a la paret superior.

-Que vols fer?
-No ho sé, no ho sé...si tinguessim més temps...
-Ja és massa tard. No podem fer-nos enrera.
-Maleït fill de puta! És culpa teva. L'hauries d'haver vigilat. Ets un tros de merda inútil!
-Merda, collons! Estem fumuts!
-Jo no sabia quines intencions tenia. Com volies que...
-Calleu! Ja n'estic fart de tantes excuses. "Jo no volia...jo no sabia..." Mentida!!!! Tots sabiem a que ens enfrontavem. Té voluntat pròpia. És un esser viu. No importa on estigui la seva ànima, el seu cos està aquí. L'hem de trobar sí o sí.
-Hi ha destacaments cobrint 50 kilometres a la rodona. Els satèl·lits rastregen tots els moviments humans de la superfície. No hi ha vida humana més enllà de la colònia i la base meteorològica.
-Ja podeu pentinar bé tot el planeta, si no voleu acabar a una nau-presó a l'altra punta de la galàxia.
-I pregueu a tots els Déus que conegueu per que cap altre espècimen desitgi seguir el mateix camí que la precursora.
-Qui més ho sap?
-Només nosaltres. I ha de continuar sent així.
-I que els hi has dit als equips de recerca?
-Pensen que estem cercant elements hostils no identificats.
-Porteu-me l'informe de recerca demà pel matí. No vull veure ningú gratant-se la panxa. Sortiu de la meva vista.

Hi ha tres veus masculines diferents. No sé identificar-les perque el so m'arriba esmorteït a través dels envans metàl·lics i la paret que hi ha entremig. Es distingeixen molt bé les paraules, perque parlen gairebé a crits. Estan esverats. De tant en tant parlen tots tres alhora, s'insulten, maleeixen.  Les úniques frases que he pogut distingir no tenen cap sentit per a mi. Només intueixo que algun assumpte se'ls ha escapat de les mans. Algun assumpte que té a veure amb alguna cosa que ningú ha de saber. I ara jo he escoltat massa. No puc evitar relacionar allò amb la Venus. I si parlaven d'ella? Si no...quina altra cosa podia ser? Havien dit quelcom d'un espècimen... I si tenien criatures alienígenes tancades al laboratori? Si se'ls ha escapat alguna per la colònia, i estan tan histèrics, deu ser perque és perillosa.

De sobte tinc molta por. En qualsevol moment em puc trobar amb alguna bèstia terrible pel subsòl. I jo aquí entaforada, sense poder fugir enlloc. Miro enrera i endavant, i només puc tirar endavant. Recular em portaria el doble de temps. Les veus s'allunyen. Avanço fins que ja no em queden forces per seguir endavant, necessito estirar les cames i posar-me dreta. Estic molt cansada. M'estiro una estona... i sense voler, se'm van tancant els ulls. Tinc son...

dimecres, 13 de juny de 2012

L'accés

Paro atenció. Aguditzo la meva oïda. Les veus continuen davant meu, a pocs metres, no es mouen d'on són. Continúo arrossegant-me com un cargol. Excepte per la baba, en tota la resta m'hi dec assemblar. Porto una gran motxilla a l'esquena, amb el botcàmera, el casc i la màscara antigas. No pesen gaire, però ocupen molt espai. Sento pases i rialles provinents del camí pavimentat que uneix el jardí amb la casa de Demèter. Darrera meu, el caminet de sorra que es dirigeix als habitacles continúa en calma. Decideixo avançar cap a les veus, resseguint la filera de matolls. Ara els escolto més a prop, i m'adono que no són paraules, sino altres menes de sons. Una parella fa l'amor en un banc, amagats darrera una cortina de rosers. No és un lloc molt discret, però a ells no sembla que els importi gaire. Mentre avanço, arrossegant-me, no puc evitar mirar-los. Primer per curiositat, després per enveja. Els gemecs d'un i els xisclets de l'altra, m'exciten. Fa molt que no faig l'amor i començo a trobar a faltar aquelles sensacions úniques que produeix el sexe. Quan vaig abandonar la Terra, ja feia temps que no m'enjogassava amb cap amant. I ara és quan me n'adono que potser he estat perdent el temps. La parella del banc continúa engrescada, cada cop fan més soroll, i jo noto la sang bullint a les meves galtes i entre les cames.
M'allunyo d'ells, a poc a poc, en direcció a la Base Científica. 

Al cap d'uns metres, quan ja comencen a fer-me mal avantbraços i genolls, distingeixo la tapa d'accés al subsòl. Les ferides que m'he fet a les mans intentant apartar els esbarzers ja no em sagnen, però em couen. M'aturo en sec just abans d'arribar a la tapa, i trec de la motxilla el casc i els guants. És el moment de preparar-se pel que pugui passar. El cor em va a cent. Aixeco la tapa amb cura i la deixo a un cantó. El forat que s'obre sota meu és fosc i fa olor de resclosit. Una barra d'imant fa la funció d'escala. Imagino que els tècnics de manteniment deuen tenir un aparell adient per baixar i pujar per aquells rails. Jo no m'imaginava trobar aquest sistema, i no porto res que em serveixi per enganxar-m'hi. "Potser no ha estat bona idea, encara hi sóc a temps. Ja tornaré algun dia, amb algun estri que m'ajudi a baixar. No veig el fons, així que és millor no arriscar-se. " Tot de pensaments abandonistes em travessen la ment. Però aleshores m'adono que encara no he encés la llanterna frontal del casc, i que potser el túnel vertical no és tan fondo com sembla. Obro el llum i s'il·lumina la foscor. El fons està a tan sols uns tres o quatre metres. Suficient alçada per trencar-me les cames si caic malament. Però vaig ser entrenada per la Fundació Alfa Humanis, i he continuat els entrenaments al gimnàs de la colònia. Per alguna cosa m'havia de servir tanta preparació física. M'introdueixo a la cavitat, aferrant-me amb força a la barra metàl·lica mentre tanco la tapa d'accés a l'exterior. Ja sóc dins. Espero que l'autonomia de la llanterna frontal sigui de llarga durada. No podré recarregar-la fins que torni a veure la llum del sol, i això no sé quan serà. Ara he de baixar fins a la superfície horitzontal. Compto fins a tres i em deixo lliscar suaument per la barra cilíndrica. En pocs segons ja tinc els peus a terra. No ha estat per tant.

El túnel sembla infinit cap a tots els cantons. Estic enmig d'una cruïlla de camins subterranis. Són massa grans per ser conductes de ventilació. Fins i tot hi cabria un vehicle de transport, per aquests passadissos. He de recordar l'orientació. He baixat mirant cap a la Casa de Demèter. Així doncs, davant meu hi deu haver conductes de ventilació que uneixin la Casa de Demèter i la Base Científica. Ensumo l'aire. Encara fa ferum de tancat, però noto una corrent d'aire fresc. Intento seguir la corrent, sense perdre de vista la barra metàl·lica, per si he de tornar enrera. Hi ha una comporta hermètica marcada amb el símbol de la Fundació. Deu ser una entrada a la Casa de Demèter. I just a sobre d'aquesta comporta, hi ha una reixeta d'un metre de diàmetre. Apropo la mà a la reixeta i un vent suau me la xucla cap endins. He trobat el conducte de ventilació. Sense rumiar-m'ho gaire, arrenco la reixeta i m'hi fico a dins.

dilluns, 11 de juny de 2012

Un pas enrera, dos endavant

Quan miro enrera, els records em venen de sobte, sense ordre, sense pausa. S'esvaeixen els uns als altres, barrejant-se en un frenesí d'imatges, sons, olors i sensacions. La música que sonava en un determinat moment que em va marcar, l'extasi d'una juventut viscuda al límit, la llambregada fugaç dins una sala de festes plena de desconeguts, cercant algú que m'inflamès el desig per una nit...el formigueig al melic dels primers petons...
Després l'eterna mirada als estels d'una nit fosca, sense lluna, estirada a la sorra freda i abraçada a la meva darrera víctima nocturna. I les onades que tot s'ho emporten... Els records s'esborren, es dilueixen totes les rialles, les melodies, les veus...i només queda la remor de les onades, que inevitablement, sempre tornen, sempre esborren el rastre del seu darrer comiat.

No sé perque penso en això. Potser per que el cel d'aquesta nit s'assembla molt al cel de tantes nits viscudes a la Terra. Potser perque estic a punt d'endinsar-me en la foscor absoluta, i tinc por de no tornar a veure mai més les estrelles.

Jo no conec el subsòl, no en tinc cap plànol. En Píter s'esmunyia pels conductes de ventilació, però jo no sabré distingir quins són. Podria perdre'm fàcilment, podria caure dins una fossa sèptica, quedar enrampada en un tub de subministrament elèctric, ofegar-me sense oxígen a les canonades més fondes,  ser atacada per bestioles alienígenes a les clavegueres més llòbregues, ser enxampada per algú just abans d'arribar a la sortida, ...

Hi ha tantes possibilitats de sortir-ne malparada... I malgrat tot no em puc fer enrera. Si dubto un sol segon, no em veuré amb cor de continuar. Però em torno a preguntar per qué. Per que ho vull fer? Ningú no m'obliga. No estic aquí per això. M'en penediré. Ho sé. I sense adonar-me'n, ja he començat a refer el camí cap al Cinc. I ja hi sóc, davant la porta que he tancat darrera meu fa menys d'un minut.

De nou alço els ulls cap al firmament. La Lluna Blava s'ha amagat aquesta nit, i les úniques llums pertanyen a les estrelles, que m'espien com milers d'ulls guspirejants. Al meu voltant s'han començat a apagar tots els fanals de la colònia. Els demeterencs dormen. Només resten encesos els leds auxiliars  de les façanes dels habitacles i les llums halògenes de la Casa de Demèter. Una criatura nocturna aleteja al voltant de les bombetes blavoses del Cinc. El seu vol s'interromp cada cop que s'estavella contra la llum, però hi torna, sempre hi torna, malgrat saber que només l'espera un altre nou fracàs. M'empento a mi mateixa cap al camí, baixo els esglaons d'un en un, a poc a poc. La criatura ha deixat de volar, i els meus narius detecten un lleuger tuf a socarrim. Segueixo endavant, en silenci, sense fer cap soroll que pugui cridar l'atenció d'algú amb insomni. La tapa d'accés al clavegueram no deu ser gaire lluny. Sé que n'hi ha una als jardins, camuflada entre els matolls. Travesso el camí ajupida entre els arbusts baixos i els rosers artificials. Intento reduir ma silueta per confondre'm entre les bardisses. M'arrossego per sota d'elles per passar a l'altra banda del jardí i deixar enrera el camí. Reprimeixo un xiscle de dolor quan m'enganxo amb les espines dels esbarzers. I maleeixo a qui hagi tingut la genial idea de reproduir de forma tan realista aquells vegetals feridors. De sobte, sento unes veus just davant meu. M'aturo. No sé si m'han vist, si m'han sentit. El cor s'em dispara.

dijous, 7 de juny de 2012

Bloc

Dies Iovis, 7 de Juny, any 2153 de l'Era Comuna.

Escric al bloc. Potser és la meva darrera anotació. Si aconsegueixo sobreviure les següents hores, aquestes lletres em seràn molt útils quan publiqui el meu diari de viatge.

No he tingut valor d'acomiadar-me de la Tau. Últimament està molt distreta amb la seva exposició i amb la seva xicota, i amb una mica de sort trigarà a notar la meva absència.

He anat relatant cada esdeveniment tal com el recordava, però segurament m'he deixat algun detall enrera. Ara ja no hi ha temps. Tot queda en el passat simple de la meva vida. Ara toca el present, a la recerca d'un futur incert.

dimecres, 6 de juny de 2012

Comiat

La connexió estava trigant més del compte. Els meus pares no responien a la trucada via Extranet. Vaig tornar a intentar-ho. Després d'uns segons d'impaciència vaig escoltar la veu dels pares. Tenia una necessitat urgent de contactar amb ells. Volia parlar de moltes coses, explicar-los-hi tot, però com sabia que tot allò seria escoltat per la Fundació i l'Aliança, vaig callar tot el que podria comprometre la meva seguretat. Quan la trucada va finalitzar, s'em va quedar una sensació estranya al cos. Havia estat el meu comiat, per que no sabia si tornaria a veure'ls mai.

La Nèbula no va respondre a cap missatge, tenia les línies tancades. Això em va deixar capcota. No tenia notícies d'ella, i volia saber si havia trobat alguna pista del lloc on estava enterrada la càpsula del temps. També em volia acomiadar de la Tau, sense que s'adonès que era un comiat. Això seria més difícil i ho vaig deixar per un altre moment.

El regust a nostàlgia que m'estava envaint no era gens bo. Trobava a faltar la Terra. En aquells moments devia ser primavera, el cel seria ple d'orenetes i falciots, i el vent pentinaria les espigues, envoltades de rosselles vermelles esclatant contra el verd i el groc dels camps. Aviat seria l'estiu, i a Catalunya arribarien turistes de tot arreu, les terrassetes dels passeigs marítims estarien tant a vessar com les seves platges. "Si jo hi fos allà,"  pensava  "... podria gronxar-me entre les onades i arrebossar-me de sorra mullada. Com l'enyoro, la mar! Si jo hi fos de nou a la meva terra, la caminaria tota sencera, sense deixar-me un sol racó per admirar. Com la trobo a faltar!"

Vaig decidir començar a fer plans per la meva escapada.  Havia d'anar ben preparada, lleugera, però protegida. En un calaix de l'habitacle hi vaig anar deixant tot el que m'emportaria. La màscara de gas, i l'uniforme de la Fundació, que estava fet amb materials ultraresistents, com els uniformes militars. El botcàmera. El microxip. Una petita farmaciola. L'omnieina. Menjar enllaunat altament calòric i nutritiu. Sis litres d'aigua potable. Si els racionava bé, podria beure durant tres dies com a mínim. I finalment, una bengala, com les que havia encès algun cop el meu pare per celebrar una victòria del Barça. Potser la necessitaria per ser rescatada, si aquella aventura resultava ser una bogeria.

Ara només em faltava triar el moment per fer-ho...i descobrir com fer-ho. Encara no sabia com sortir de la colònia.