dimarts, 19 de juny de 2012

El nucli

Estic entumida. M'he quedat adormida. Fa sis hores que vaig caure als braços de Morfeu. A fora ja deu clarejar. I encara estic atrapada a la foscor del subsòl, sense saber si trobaré la sortida o em quedaré perduda als conductes de ventilació per sempre més.

Tinc gana. Em menjo una barreta energètica abans de continuar avançant. Em cauen unes engrunes i recordo el conte de Hänsel i Gretel. Sols que aquí no hi ha cap ocell que es pugui menjar les meves molles.

Malgrat la corrent d'aire i el terra dur i fred, he dormit bé. No em trobo cansada, i em moc a un bon ritme. Al cap de mitja hora el conducte de ventilació principal es bifurca. Estic desorientada i no sé quin dels dos camins he de triar. Em deixo guiar per l'atzar i m'endinso en el de l'esquerra. Passo cinc minuts arrossegant-me pel tub fins que m'adono que no té continuitat. Al final d'ell, hi ha una reixeta, idèntica a la que vaig obrir per entrar. Des de dins, no sembla tan fàcil desmuntar-la. He d'emprar la força bruta per aconseguir desfer-me d'aquell impediment. M'estiro amb les cames per davant, després de recargolar-me per poder donar-me la volta, i li clavo una bona puntada de peu a la reixeta, que cau fent un gran terrabastall. Em deixo caure jo també. La sensació d'estar dempeus em provoca un gran plaer, després de tantes hores estirada i a quatre grapes. Faig uns quants exercicis per desentumir-me i examino la sala amb el focus frontal. Sembla un compartiment de nexe entre diferents conductes de ventilació. Hi ha sis reixetes més al voltant de la que he trencat. Al centre de la sala hi ha un gran orifici enreixat, i a sota d'ell, les aspes d'un gran ventilador giren lentament. Dec estar al nucli, als pulmons de la colònia.

Em sento frustrada. En comptes de dirigir-me cap a l'exterior, he acabat arribant al bell mig. Potser tots els corredors porten al centre, i estaré caminant en cercles eternament.

Al sostre també hi ha un ventilador. Em preocupa que en qualsevol moment s'engeguin a una velocitat més potent. Si això succeeix, seré xuclada contra les reixetes, i potser acabaré trinxada entre les aspes gegantines. Però hi ha d'haver alguna forma d'accedir al cor de la colònia sense haver de travessar els conductes. Els tècnics de manteniment necessiten movilitat per poder reparar els incidents que hi pugui haver.

Aleshores detecto una petita escletxa a la paret, i a través d'ella s'escola una mica de llum. Fico els dits al forat i tibo contra mi. La paret cedeix i s'obre una porta corredissa que s'enfonsa en una ranura de terra. Davant meu s'estén un llarg passadís il·luminat per petites llums blanques. No sé on condueix, però el segueixo.

El passadís desemboca en un gran túnel ample i ben il·luminat. El reconec. És la carretera subterrània que uneix l'hangar amb l'exterior. Somric. Ja gairebé hi sóc, aviat podré trepitjar Demèter amb total llibertat.

El que no sé és cap a on he de continuar. No sé si arribaré a l'hangar, o a fora, si segueixo cap a l'esquerra. Potser hauria d'encendre l'omnieina i connectar el GPS, però aleshores em detectarien per satèl·lit, i sabrien que algú està passejant-se per l'interior dels soterranis sense autorització.

De sobte sento una remor darrera meu, que s'acosta a gran velocitat. Em llenço a terra contra una paret i em quedo immòbil. Un vehicle militar travessa el túnel i s'allunya en direcció contrària a la meva. Aleshores dubto de la direcció que he de seguir. Potser aquella tanqueta biplaça anava cap a l'exterior. Potser jo m'estava dirigint cap a l'hangar en comptes de cap a cel obert.  Canvio de direcció i al cap de cinc minuts m'adono que ja anava bé cap a l'esquerra, i que he pres la decisió incorrecta. Sóc a l'entrada de l'hangar. Més enllà d'ell hi ha els magatzems de la Casa de Demèter, i just a sobre, la base científica i la caserna militar. He de tornar enrera abans que algú s'adoni de la meva presència.

Massa tard. Sento pases ben a prop. A deu metres de mi apareixen un parell de sentinelles, armats i preparats per sortir. Busco un racó on amagar-me, però si continuen endavant em veuran irremeiablement. Em sento perduda. M'arrapo contra la paret, però les llums em delaten. No puc fer altra cosa que contenir la respiració i pregar per que canviin de direcció i no mirin cap al meu racó. Però no és el cas. Continuen apropant-se més a mi, i sento la seva conversa banal amb total claredat. En pocs segons arribaran a on sóc. Tanco els ulls i m'estic tan quieta com puc, tot i que el meu cor amenaça amb trair-me en qualsevol moment. Em sento els batecs a les orelles i a la gola. Deu pases més i em veuran. Nou, vuit, set, sis, cinc..

2 comentaris:

  1. Feia dies que no podia passar per aquí i la veritat és q la rebuda no hauria pogut ser millor. Un capítol mogudet per refrescar la memòria!! Ara a seguir!! :P

    ResponElimina