Després l'eterna mirada als estels d'una nit fosca, sense lluna, estirada a la sorra freda i abraçada a la meva darrera víctima nocturna. I les onades que tot s'ho emporten... Els records s'esborren, es dilueixen totes les rialles, les melodies, les veus...i només queda la remor de les onades, que inevitablement, sempre tornen, sempre esborren el rastre del seu darrer comiat.
No sé perque penso en això. Potser per que el cel d'aquesta nit s'assembla molt al cel de tantes nits viscudes a la Terra. Potser perque estic a punt d'endinsar-me en la foscor absoluta, i tinc por de no tornar a veure mai més les estrelles.
Jo no conec el subsòl, no en tinc cap plànol. En Píter s'esmunyia pels conductes de ventilació, però jo no sabré distingir quins són. Podria perdre'm fàcilment, podria caure dins una fossa sèptica, quedar enrampada en un tub de subministrament elèctric, ofegar-me sense oxígen a les canonades més fondes, ser atacada per bestioles alienígenes a les clavegueres més llòbregues, ser enxampada per algú just abans d'arribar a la sortida, ...
Hi ha tantes possibilitats de sortir-ne malparada... I malgrat tot no em puc fer enrera. Si dubto un sol segon, no em veuré amb cor de continuar. Però em torno a preguntar per qué. Per que ho vull fer? Ningú no m'obliga. No estic aquí per això. M'en penediré. Ho sé. I sense adonar-me'n, ja he començat a refer el camí cap al Cinc. I ja hi sóc, davant la porta que he tancat darrera meu fa menys d'un minut.
De nou alço els ulls cap al firmament. La Lluna Blava s'ha amagat aquesta nit, i les úniques llums pertanyen a les estrelles, que m'espien com milers d'ulls guspirejants. Al meu voltant s'han començat a apagar tots els fanals de la colònia. Els demeterencs dormen. Només resten encesos els leds auxiliars de les façanes dels habitacles i les llums halògenes de la Casa de Demèter. Una criatura nocturna aleteja al voltant de les bombetes blavoses del Cinc. El seu vol s'interromp cada cop que s'estavella contra la llum, però hi torna, sempre hi torna, malgrat saber que només l'espera un altre nou fracàs. M'empento a mi mateixa cap al camí, baixo els esglaons d'un en un, a poc a poc. La criatura ha deixat de volar, i els meus narius detecten un lleuger tuf a socarrim. Segueixo endavant, en silenci, sense fer cap soroll que pugui cridar l'atenció d'algú amb insomni. La tapa d'accés al clavegueram no deu ser gaire lluny. Sé que n'hi ha una als jardins, camuflada entre els matolls. Travesso el camí ajupida entre els arbusts baixos i els rosers artificials. Intento reduir ma silueta per confondre'm entre les bardisses. M'arrossego per sota d'elles per passar a l'altra banda del jardí i deixar enrera el camí. Reprimeixo un xiscle de dolor quan m'enganxo amb les espines dels esbarzers. I maleeixo a qui hagi tingut la genial idea de reproduir de forma tan realista aquells vegetals feridors. De sobte, sento unes veus just davant meu. M'aturo. No sé si m'han vist, si m'han sentit. El cor s'em dispara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada