dimecres, 20 de juny del 2012

Toboe

Algú em tapa la boca amb la mà i em tira enrera, apretant-me contra el seu cos. La meva esquena frega uns pits flonjos de dona. M'ha salvat de ser descoberta. Però qui és? Tracto de desempallegar-me de la seva abraçada captora, però ni em deixa anar, ni deixa d'emmordassar-me. El seu perfum m'embafa i em costa respirar amb la pressió de la seva mà contra la meva boca. No sé com ha aconseguit esquivar els guàrdies, però han tirat pel dret sense veure'ns.

L'ombra dels sentinelles s'allunya passadís enllà. La mà s'afluixa i el meu cos és alliberat suaument. Em giro lentament per veure-li la cara a la meva salvadora. Els seus ulls grissos em són coneguts, ningú més té aquella mirada de glacera impertorbable. La Inger envia una senyal al meu sistema de comunicació mental. És el primer cop que tracta de connectar-se amb mi. Li dono accés. Tinc moltes preguntes a fer-li, però no sembla disposada a donar explicacions. S'apropa un dit als llavis per que no digui res. L'únic que m'arriba d'ella és un ràpid "Segueix-me". No puc fer altra cosa que obeir-la. Té una veu molt dolça, quasi infantil. Si més no, la que ha triat per comunicar-se. Però no li escau. Li quedaria millor una veu imperativa, enèrgica, potent i seductora.

M'adono que no porta l'uniforme científic. Va vestida amb una cuirassa militar, i va armada. Porta una petita pistola atordidora adossada a un maluc. La reconec, és una Toboe, un model japonés basat en la famosa "Udoladora" polonesa. El seu gallet només respon al seu propietari mitjançant l'empremta dactilar i es pot connectar també al cervell per disparar sense tenir la pistola a les mans. És una arma ideal per la Inger, ja que no requereix l'ús de la veu per identificar-se, com altres armes del mateix tipus. Els meus coneixements del món armamentístic són escassos, però sé quins efectes produeix la Toboe quan és emprada contra algú. La víctima queda paralitzada per una mena d'ultrasò que només ella pot sentir, ja que l'atac va dirigit al seu sistema auditiu-cerebral. En menys de cinc segons qualsevol persona es desmaia i resta inconscient durant hores. Em pregunto perque necessita dur la Inger un aparell així.

El passadís es va enfosquint a mesura que ens allunyem de l'Hangar. De sobte la rossa s'atura en sec i gairebé xoquem. Amb un puny m'indica que m'estigui quieta i en silenci. Es mou com una agent especial, fent gestos militars que no conec, i quan s'adona que no l'estic entenent, suspira i em parla per telepatia: "Has d'aprendre molt, si vols sobreviure!".

S'arrapa contra la paret i treu el cap per una cantonada. Em fa un gest amb la mà per que passi a l'altra banda mentre ella cobreix el passadís. Quan arribo a l'altra cantonada, ella em segueix, i ens continuem endinsant a la foscor. Sento una pudor forta provinent del fons d'aquell túnel. És com si hi hagués quelcom podrint-se molt a prop nostre. De sobte, m'entrebanco amb alguna cosa i caic. La Inger de seguida em tapa la boca per extingir i ofegar els meus crits. A terra hi ha un soldat mort, en ple procés de descomposició. No el conec, però porta els mateixos distintius que la Bintou a l'uniforme. És un explorador. Els seus ulls són forats infectes plens de pus i té la cara esgarrinxada. La seva visió em provoca nàusees.

"La ignorància li hagués salvat la vida. Per desgràcia, va voler saber massa de mi. Em va seguir, i em va voler posar la mà a sobre, sabent que jo no podria cridar"-diu ella mirant-me fixament, sense moure els llavis.-" No m'estic justificant. S'ho mereixia. I et recomano que no tinguis miraments si et trobes en la mateixa situació que jo. "

Es treu un dels anells platejats dels dits de la mà esquerra i me'l posa al palmell. "És un Tsume."-diu- "Una urpa metàl·lica de mercuri sòl·lid. Si apretes fort el puny, es desplega una punxa de tres centímetres. Només serveix per les distàncies curtes. Si t'intenten agredir, assegura't que tens una artèria a l'abast. Encerta la caròtida al coll, i viuràs. "

La seva sang freda em deixa glaçada. I mentre em poso l'anell, i tracto de no mirar aquell sac de carn putrefacta que havia estat una persona, em puja una basca i vomito sorollosament. La Inger es desespera i m'arrossega cap a un racó, renyant-me sense paraules. La seva ràbia muda es reflexa en la seva mirada. En qualsevol moment ens poden descobrir i tot s'haurà acabat, per ella i per mi. Continuem caminant, i no se'm desenganxa la ferum a mort de les fosses nasals. Em temo que serà una olor que duré amb mi força estona. Quan era petita tenia un aquari amb peixets de colors. Quan es morien, desprenien un tuf insofrible que ho impregnava tot. Recordo aquella olor fins i tot ara, en aquest indret remot.

La Inger es deixa caure per una canonada, com si fos un tobogan. M'ajupo i tracto de mesurar a bell ull la caiguda de la rampa. Sento dins meu la veu de la sueca, instant-me a baixar darrera d'ella. M'hi llenço, i llisco tub avall. Si no fos tan perillós, seria divertit. Després d'un munt de metres de caiguda que s'em fan eterns, vaig a parar a un munt d'escuma frenadora, la mateixa que s'utilitza a les arees de frenada de les autopistes terrestres.

La Inger està dreta davant meu, i m'apunta amb la Toboe.

-"Confia en mi"-diu. I el cap sembla que m'ha d'esclatar quan començo a sentir les ones agudes que emet la pistola. És com si milions de ratpenats m'estiguessin xisclant a les oïdes. -"Ho sento"- escolto dins meu la veu de la Inger... just abans de perdre el sentit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada