diumenge, 24 de juny de 2012

Punt d'extracció

El sostre de la sala s'obre, i una corda gruixuda amb nusos cau fins a les mans de l'Inger. No veig qui l'ha llençat, però hi ha algú allà dalt que ens espera. Unes mans brutes subjecten la corda des de dalt.

-Afanyeu-vos! He hagut de neutralitzar un dels guàrdies per poder accedir al túnel. Quan els seus companys el trobin sabran que estem a prop.

No reconec la veu de l'home, però el seu accent em resulta molt familiar.

-Qui ets? -Pregunto al desconegut.
-"No hi ha temps per presentacions. Puja, Ona!"-em crida l'Inger telepàticament, mentre s'enfila corda amunt, amb una sola mà. Sota l'altre braç, porta una de les capses de provisions.

Em miro l'altra capsa, la que he de pujar jo. No sé d'on treu la força la sueca. Jo no sé si podré mantenir-la sota el braç més de deu segons. Ja vaig prou carregada amb la motxilla a l'esquena. Agafo la capsa  i comprovo de nou que sóc massa feble.

-"Lliga les nanses de la capsa a la corda, Ona"-sento que diu la Inger, que ja és a tocar de les comportes del sostre.

Faig el que em diu, i començo a grimpar corda amunt. Les mans em cremen amb la fricció de les fibres. No és la típica corda d'escalador, ni tampoc sembla composta de teixits sintètics. Pel tacte i per la olor, sembla de fibres vegetals, però no havia vist mai aquell material.

-Coi de corda, m'hi estic deixant la pell!
-L'hem fet amb les costres piloses d'un squalosaure. Té un pèl molt sòlid però raspa una barbaritat. -Respon de nou la veu del nouvingut.

No sé quina mena de criatura deu ser aquella, però si dels seus cabells han fet una corda tan llarga, deu ser gegantina. Això, o és que n'han mort un munt.

Ja sóc a prop de les comportes. L'home estén una mà i l'engrapo amb força. Em deixo arrossegar cap amunt. M'incorporo i miro al meu voltant. Som en un túnel. Hi ha un vehicle de l'Aliança a pocs metres, esquitxat de fang i abonyegat.  La Inger va recollint la corda, enrotllant-la al voltant d'un cilindre metàl·lic. I l'home que ens ha vingut a buscar s'asseu al vehicle i m'observa amb un somriure als llavis.

-Benvinguda a bord, Oriona. Sóc en Pòl·lux.
-Diga'm Ona, sisplau.
-Està bé. Tu pots dir-me Pol, si vols.

És jove. I atractiu. La Inger se'l mira d'una manera especial. No aparta els ulls d'ell mentre carrega les capses al vehicle. Dedueixo que li agrada, o que són amants. Ell no sembla adonar-se de les llambregades furtives que li envia ella. Jo sí que les veig, i penso que és millor no donar lloc a malentesos. Les persones geloses són perilloses.

M'acomodo dins el vehicle al seient de darrera. Només hi ha quatre places. Ells van davant, i jo vaig comprimida entre les capses de provisions.
-Com heu aconseguit aquest transport?-pregunto intrigada.
-És un prèstec involuntari de l'Aliança. -respon ell.
Aleshores recordo una visita temps enrera a la base científica de la colònia. La cara sorpresa d'en Pavlichenko quan s'adonà que havia desaparegut un vehicle de l'hangar. Sembla que hagin passat anys...i només fa uns mesos.

En Pòl·lux arrenca. En menys d'un minut la foscor del túnel esdevé diferent. Miro per la finestra i aleshores m'adono que no ha canviat la foscor, sino el paisatge. És de nit, i els estels brillen al sostre de Demèter. Som a l'exterior!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada