dimecres, 6 de juny de 2012

Comiat

La connexió estava trigant més del compte. Els meus pares no responien a la trucada via Extranet. Vaig tornar a intentar-ho. Després d'uns segons d'impaciència vaig escoltar la veu dels pares. Tenia una necessitat urgent de contactar amb ells. Volia parlar de moltes coses, explicar-los-hi tot, però com sabia que tot allò seria escoltat per la Fundació i l'Aliança, vaig callar tot el que podria comprometre la meva seguretat. Quan la trucada va finalitzar, s'em va quedar una sensació estranya al cos. Havia estat el meu comiat, per que no sabia si tornaria a veure'ls mai.

La Nèbula no va respondre a cap missatge, tenia les línies tancades. Això em va deixar capcota. No tenia notícies d'ella, i volia saber si havia trobat alguna pista del lloc on estava enterrada la càpsula del temps. També em volia acomiadar de la Tau, sense que s'adonès que era un comiat. Això seria més difícil i ho vaig deixar per un altre moment.

El regust a nostàlgia que m'estava envaint no era gens bo. Trobava a faltar la Terra. En aquells moments devia ser primavera, el cel seria ple d'orenetes i falciots, i el vent pentinaria les espigues, envoltades de rosselles vermelles esclatant contra el verd i el groc dels camps. Aviat seria l'estiu, i a Catalunya arribarien turistes de tot arreu, les terrassetes dels passeigs marítims estarien tant a vessar com les seves platges. "Si jo hi fos allà,"  pensava  "... podria gronxar-me entre les onades i arrebossar-me de sorra mullada. Com l'enyoro, la mar! Si jo hi fos de nou a la meva terra, la caminaria tota sencera, sense deixar-me un sol racó per admirar. Com la trobo a faltar!"

Vaig decidir començar a fer plans per la meva escapada.  Havia d'anar ben preparada, lleugera, però protegida. En un calaix de l'habitacle hi vaig anar deixant tot el que m'emportaria. La màscara de gas, i l'uniforme de la Fundació, que estava fet amb materials ultraresistents, com els uniformes militars. El botcàmera. El microxip. Una petita farmaciola. L'omnieina. Menjar enllaunat altament calòric i nutritiu. Sis litres d'aigua potable. Si els racionava bé, podria beure durant tres dies com a mínim. I finalment, una bengala, com les que havia encès algun cop el meu pare per celebrar una victòria del Barça. Potser la necessitaria per ser rescatada, si aquella aventura resultava ser una bogeria.

Ara només em faltava triar el moment per fer-ho...i descobrir com fer-ho. Encara no sabia com sortir de la colònia.

3 comentaris:

  1. que intrigant!!!
    A mi ja em fa patir abans d'hora l'Ona.... ^^

    ResponElimina
  2. Doncs ja queda menys pel desenllaç... ;P

    ResponElimina
  3. Així q l'Ona ja ha decidit fer el salt?! A veure on acabarà!! :P

    ResponElimina