dilluns, 28 de maig del 2012

El mapa

El mapa era una fotografia feta per satèl·lit. L'escala era molt petita, per abastar més espai, i no tenia gaire resolució. Si no hagués visitat mai l'exterior, no hagués pogut reconèixer aquell mapa físic.

A la cantonada inferior dreta hi havia la colònia, una gran bombolla pàl·lida que destacava entre les muntanyes i els aiguamolls. Un camí de terra s'allunyava de la cúpula en direcció a l'hangar exterior. Més enllà d'ell, un cercle brillant destacava a tocar dels Grans aiguamolls. Allò era la base meteorològica, la base científica de l'exterior, on només s'hi podia accedir després d'una estona de vol amb híbrid des de l'hangar. Quasi tot el mapa eren llacs, valls, i muntanyes. Des del cel, els aiguamolls eren foscos com taques de tinta negra esquitxant una tela verda. Però una taca a la part superior dreta em va cridar l'atenció. Era una superfície molt borrosa. Primer vaig pensar que podia ser un error en la presa de la imatge. Ampliant la imatge vaig descartar aquella idea. La taca estava concentrada en un congost de mides extraordinàries. Semblava un gran núvol envoltat de parets de roca abrupta. Vaig recordar els darrers malsons, i vaig intuir el que amagaven aquells penya-segats espadats. Els caps s'anaven lligant sols, i era evident que la visita d'en Píter tenia una intenció. M'havia fet arribar una màscara antigas, i amb un missatge que ara cobrava sentit. La necessitaria per travessar la boira verda.
Al principi no havia entés la utilitat d'aquell mapa físic.  De que em servia tenir una imatge de l'exterior? Però amagar als meus ulls un microQR amb aquelles dades havia de tenir un propòsit. Vaig aplicar filtres a la imatge, contrast, ombres, i tota mena de modificacions. I aleshores es va definir una línia pàl·lida, fina, i entretallada, que començava a la colònia i travessava aiguamolls i muntanyes fins arribar a un punt clar més enllà del congost boirós. Era allà on es trobava en Píter?

No sabia que pensar. De fet, no em plantejava sortir de la colònia, així que no em servia de gaire aquell mapa. Per que hauria d'arriscar la feina... i la vida? No sabia que volia en Píter de mi. I segurament si tractava d'arribar a ell, m'enxamparien i acabaria tornant a la Terra com una fracasada. Si és que tornava. El meu cervell humà guiava les meves decisions, i per tant, trobava mil raons per deixar de banda aquella idea boja de fer una escapadeta a l'exterior. Però el meu cor humà bategava amb força quan imaginava les aventures que podria viure allà fora, a la recerca del món salvatge inexplorat que acabavem de  fer nostre.

Vaig deixar de somiar en adonar-me que m'era impossible abandonar la cúpula colonial. La realitat era que estava engabiada i ni tan sols sabia on era la porta de la gàbia. En Píter m'havia fet arribar un mapa inútil. El que realment necessitava era un plànol del subsòl de la colònia per esmunyir-me com havia fet ell. Sense una sortida, de poc servia saber que hi havia algú esperant-me a fora. La impotència era una sensació contundent, però no em volia deixar vèncer per ella. La meva intuició em deia que trobaria la manera d'arribar a en Píter... I sense adonar-me, ja estava triant la opció arriscada, la que ningú amb seny prendria. La opció dels que prefereixen sortir del ramat i sentir-se vius, que no pas conformar-se amb una rutina imposada fins la mort.

Vaig mirar el mapa una darrera vegada i el vaig memoritzar. Després, vaig esborrar de l'historial el link fantasma, com si mai l'hagués visualitzat.

2 comentaris: