dilluns, 14 de maig de 2012

La Tartera

Baixava per una tartera de rocs punxeguts. Em feien mal els peus, però això no em feia canviar d'idea. Sabia que després del dur camí trobaria un paradís d'aigües clares i flors molsudes. Les aspres pedres em ferien els palmells de les mans quan m'hi havia d'agafar per no relliscar vessant avall. De tant en tant tractava de recordar com hi havia arribat. En quin moment havia decidit abandonar la seguretat de la colònia per anar a cercar aquell indret desconegut? Ningú no m'havia barrat el pas a l'hora de sortir de la cúpula de paraterraformació.
Mentre cavilava, una espesa boirina color festuc va anar engolint tot el que m'envoltava. Vaig encendre el focus antiboira del meu casc, però aquella humitat era impenetrable i la llum no arribava més enllà del meu nas. Vaig ensumar l'aire, i una flaire a fum em despertà els sentits. Vaig seguir aquell rastre olfactiu fins a trobar-ne la font. El fum es recargolava cap al cel i formava petits remolins sobre el meu cap. Més enllà, va aparèixer una forma difuminada entre la boirina, com un fantasma que desapareixia a mesura que m'hi apropava, i tornava a aparèixer de nou quan deixava de caminar. Estava en una vall sense vida. El sòl erm s'esquerdava sota els meus peus. En algun moment del trajecte, m'havia posat la màscara de respiració anti-gas. Però...quan? No recordava haver-la dut en cap moment.
De sobte, els pèls del clatell se'm van eriçar. L'alè del fantasma era fred i el tenia just al darrera.

-No hi ha mort- deia la seva veu espectral.

Vaig notar la seva mà esquelètica intentant agafar-me de la mà, i la vaig defugir.
Vaig còrrer i còrrer i còrrer, i per més lluny que anès, més a prop el tenia, enganxat al meu darrera com la meva ombra.
 I com en un malson previsible, em vaig perdre a la boira verda. Ja no sabia d'on havia vingut. Un munt d'ombres grisses en moviment m'anaven encerclant i aviat em van arraconar contra l'espectre de veu metàl·lica. Em va abraçar.
-No hi ha mort. No hi ha mort. Només hi ha eternitat.

Les seves paraules em torbaven l'ànima, i sentia de nou el seu fred alè contra el clatell, mentre els seus braços m'anaven esclafant els ossos més i més.

-Vull despertar!!! -vaig cridar, al límit del meu seny. Estava a punt d'embogir i no sabia ni tan sols si el meu crit havia arribat a sortir dels meus llavis, o si havia imaginat que escoltava un so que no havia emès.

-No estàs somiant. Sóc a dins teu. I també fora. Sóc a tot arreu. -digué la veu, que deixava un lleu eco d'ultratomba després de cada paraula. -Encara hi som a temps. Ho entens? Ho entens?


-----ALERTA. S'ha detectat una anomalia en el seu sistema oníric. Activant el sistema de protecció. ------------------


2 comentaris: