dimarts, 29 d’octubre de 2013

La sala dels vidres trencats

En Píter encara trigarà una bona estona a descarregar-se tota la informació de la base de dades de l'ordinador principal de la base. La Tau ens explica que en Píter ha descobert que aquest ordinador i el de la base científica de la colònia estan connectats i comparteixen tota la informació a través del compte privat d'en Pavlichenko. N'està extraient tots els arxius i bloquejant el sistema operatiu per que no es puguin esborrar les dades. Això significa que l'haurem de deixar treballant mentre avancem pels laboratoris. 

La Tau es queda amb ell, per si de cas. En Dzeko i la Ghost ja s'han endinsat a la següent sala del passadís, a la porta de l'esquerra, i jo estic esperant a en Pòl·lux per entrar a la de la dreta. Però el nostre company encara no ha sortit, tot i que el soroll ha cessat fa uns minuts. 

Necessito disculpar-me com cal, però potser no és el moment adient. El seu dolor és massa recent i es podria repetir la mateixa escena. Faig el cor fort, i travesso el llindar. A dins, regna el silenci absolut fins que les meves botes trepitgen els primers vidres. Al fons de la sala, els trossos de vidre esmicolats s'acumulen al voltant d'en Pòl·lux, que està assegut a terra amb el cap enfonsat entre els genolls. S'abraça les cames i s'està quiet, i tot i que em sent arribar, no aixeca el cap. 

La destrossa és tan gran, que costa de trobar cap resta d'animal o planta. Els vidres han quedat reduïts a petits fragments brillants, i el líquid gelatinós de conservació fa que caminar esdevingui un esport de risc. L'observo a una distància prudencial i m'adono que s'ha tret la màscara antigas, que li penja d'un braç. Jo me la trec també, contravenint la seva ordre inicial.

M'apropo a en Pòl·lux a poc a poc i descobreixo que el seu fusell encara fumeja. "Espero que no hagis malgastat tota la munició", penso. Ell continua absent, sense immutar-se per ma presència. M'ajupo i li poso una mà a l'esquena.

-Pòl·lux... Estàs bé?

Ell alça la mirada i em corprèn amb els seus ulls negats de llàgrimes. La seva imatge de sempre, de tio dur, uniformat i amb actitud marcial, no es correspon a la de l'home que tinc al davant. És un home desfet, a qui mai havia vist patir, a qui no m'imaginava capaç d'alterar-se enmig d'una misió. Precisament ell, el soldat que no volia acceptar una embarassada al seu grup d'assalt.

-Pòl·lux, em sap greu el que t'he dit, no en tenia cap dret. Ho sento molt. 

Ell fa un mig somriure trist.

-Tenies raó, Ona. Ella no m'hagués deixat destruir aquesta sala. Però necessitava fer-ho. Tinc tanta ràbia a dins! Tanta impotència! No sé com he pogut perdre el control d'aquesta manera. T'he cridat com un boig... Em sap greu. Espero que no hagis pres mal amb els vidres...

-Ets humà, Pol. No pots ser un soldat tot el temps, també tens sentiments. Com tothom.

-Però he sigut impulsiu i irreflexiu. És egoïsta avantposar la meva vida personal a la misió, quan hi ha més vides en joc. 

 -La pèrdua...és un mal tràngol i ningú està preparat per una cosa així. Però les meves paraules han sigut el detonant de la teva reacció. No et martiritzis més. I no t'amoinis per mi, que no m'he fet res. 

-Ets l'última persona a qui voldria fer mal, Ona. 

En Pòl·lux m'estira cap a ell i em pren entre els seus braços, deixant-me sense alè. Em quedo arraulida contra el seu cos, sense saber com reaccionar. La seva abraçada ha estat tan inesperada, que ni tan sols m'ha donat temps de pensar en el que està passant. Sento la seva respiració contra el meu coll, la seva calidesa inundant-me tota. L'agitació del meu cor és tan forta que penso que fins i tot ell deu escoltar els batecs, que em resonen a les oïdes i a la gola. La seva abraçada tan sols dura uns segons, però. 

Em deixa anar suaument i s'incorpora molt lentament, ajudant-me alhora. Em ronden moltes preguntes pel cap però no em sento prou valenta per fer-les. "Que significa aquesta abraçada? És només un gest amistós de consol per allunyar la tristesa? O és quelcom més? " . Una silueta alta i prima es retalla contra la porta, i potser fa estona que hi és. 

En Píter ens observa atònit, sense dir res, i em glaça amb sa mirada, que passa de l'estupor a la tristor en un instant. 

-Ja he acabat amb l'ordinador. -Diu. Passeja la mirada de mi a en Pòl·lux  i al caos que l'envolta, i deixa anar un sospir.-Calia?

I s'allunya de nosaltres sense esperar cap resposta.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Compendi biològic


-Dzeko, segueix-me. Ona, atenta amb el botcàmera. Ghost, mantingues la posició i crida'ns si ve algú.

Ella li clava una mirada exasperada, plena de reprovació.

Penso que en Pòl·lux no ha volgut dir exactament allò, i que la Ghost no li hauria de tenir en compte. Ja sabem que no pot emetre cap so audible, i ell més que ningú està avesat a tractar amb persones sense veu, ja que la Ínger és muda. ERA . Era muda.

Miro en Pòl·lux, que ha endurit la mirada i apreta la mandíbula amb força, senyal que també està pensant en quelcom relacionat amb la Ínger i no vol deixar-se arrossegar pel record.

-Saps xiular? -Li pregunta en Dzeko a la seva companya.

-Ostres, és clar, com no se'ns ha acudit abans? Tot i que si no pot parlar, potser tampoc pot xiular.-Exclamo, fent una reflexió en veu alta.

La Ghost fa una o amb la boca i deixa anar una bufada d'aire sonor, com qui apaga espelmes. Ho intenta uns quants cops més, i al final, un xiulet fluixet se li escapa dels llavis. Ho prova de nou, i aconsegueix xiular fort, amb un so agut i llarg.

-Molt bé, Ghost. Ens podrem comunicar a distància! Un xiulet és Sí, dos xiulets és No. D'acord? -diu en Dzeko. Ella assenteix amb el cap.

La deixem sola al passadís. En Pòl·lux travessa la porta de la dreta, amb el fusell apuntant endavant per si de cas, i en Dzeko apuntant cap al cantó dret. Jo apunto cap a l'esquerra, i envio el botcàmera per davant de nosaltres.

Estem en una sala idèntica a la de l'ordinador central, però aquesta està plena de vitrines d'emmagatzematge. És com una gran col·lecció d'espècimens demeterencs, un arxiu visual de teixits morts i criatures en formol. Hi ha tota mena de mostres, totes degudament classificades i etiquetades. No hi ha res que destaqui en particular, tot em crida l'atenció per igual. El botcàmera grava un per un cada tub de conservació i cada nom etiquetat.

-Destruim-ho tot- Diu en Pòl·lux, a punt per disparar contra les mostres.

-No!!! Atura't! -Crido, interposant-me entre el canó de la seva arma i els espècimens.

-Que coi fas? Surt del mig que prendràs mal!

-No podem destruir això! No té res a veure amb els experiments d'en Pavlichenko. Només són mostres de fauna i flora d'aquest planeta, no ho veus?

-I que? Com saps que no han utilitzat cap d'aquestes coses per fer les mutacions?

-Aquí hi ha l'únic compendi biològic de Demèter, la feina de tot un any de recerca i captura de criatures vives. Hores i hores d'estudis sobre els ecosistemes del planeta. Fins i tot hi ha una aullona! No podem destruir-ho, serien moltes criatures mortes en va. No ho permetré.

-Dzeko, emporta-te-la a fora.-Ordena en Pòl·lux.

-Destruiràs l'única cosa de profit d'aquests laboratoris? No m'ho puc creure! La Ínger no hi estaria d'acord, i ho saps! Ella s'hi oposaria!

-Calla!!! Calla d'una puta vegada!!! -Els crits d'en Pòl·lux m'agafen per sorpresa.-Intentes manipular-me? Tu no saps res de la Ínger! No tens dret a parlar per ella! No saps com pensava, ni que opinava! Així que calla i marxa d'aquí!

Em faig enrera i xoco d'esquenes contra una vitrina, colpida pels seus crits. La vitrina esclata en mil bocins i la trencadissa m'ensordeix. El contingut s'escampa pel terra. Un fong Venus Luminescens impregnat en gelatina de conservació s'esquinça entre els vidres. Recupero l'equilibri i em quedo quieta, dempeus, amb el cap cot i la mirada perduda.

L'atac d'ira d'en Pòl·lux em sacseja la consciència, i m'adono que té raó, i que he utilitzat el nom de la seva companya morta per tractar d'influir en la seva decisió. Em sento bruta i mala persona, i em retiro del seu davant a poc a poc, doncs ja no tinc arguments per defensar la meva posició. Sé que tinc raó, però no tinc la força necessària per continuar enfrontant-me a ell després del que ha passat. Em sento avergonyida, i em costa reaccionar quan en Dzeko m'agafa d'un braç i estira de mi cap a fora.

-Ho sento, Pòl·lux.-Mussito quan passo pel seu costat, sense mirar-lo als ulls, que intueixo plens de ràbia.
Ell m'ignora i en quant em té fora de sa trajectòria de tir, comença a disparar contra totes les vitrines. Les ràfagues no s'interrompen en molta estona, i el so del terrabastall es propaga per tot el passadís, on espero amb en Dzeko i la Ghost. La Tau surt de la cambra on estava amb en Píter, alertada pel soroll, i comprova que tots estem bé, i que no hi ha cap tiroteig, que només és el nostre company descarregant la seva frustració a la sala contigua.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Sala de l'ordinador central

La claror dels leds blancs projecta les nostres ombres fantasmagòriques a la penombra del corredor que connecta les sales dels laboratoris.  Cinc portes a cada cantó, totes tancades. Al final del passadís, una porta metàl·lica de grans dimensions. Més enllà, no sabem que hi ha. Els plànols de la Ghost són limitats. 

En Píter fa una ràpida ullada a cadascuna de les portes i comprova que cap d'elles té un sistema de seguretat com el que acaba de piratejar. Només haurà d'invalidar el codi d'accés i anul·lar el programa d'identificació personal. Abans de triar una porta, es gira cap a la Ghost, que està recolzada a la paret, esperant que algú li digui què ha de fer. 

-L'ordinador central. On és? 

Ella tanca els ulls, consultant els plànols que té inserits a la memòria. S'aparta el serrell albí de la cara i mira cap a la primera porta a l'esquerra. La llum blanca li confereix un aspecte espectral, i per un instant em ve la imatge de la Ínger, pàl·lida, desagnant-se en un passadís semblant. 

-Gràcies, Ghost. -Diu en Píter, girant-se cap a la porta indicada. Posa una mà a sobre del dispositiu que la manté tancada i activa la seva omnieina, que emet un so vibrant. 

-Les màscares anti-gas. Poseu-vos-les. No sabem que ens hi podem trobar. -Diu en Pòl·lux, ajustant-se la seva. 

Em poso la màscara, la mateixa que em va ficar en tot això, la que en Píter va deixar al meu habitacle quan jo encara no sabia que ell estava a Demèter. Fa tant de temps, que gairebé em costa recordar com era el Cinc, com era la pau de la ignorància, com era jo mateixa, ingènua, despreocupada, innocent.

-Tau, amb mi.-Diu en Píter, mentre travessa la primera porta de l'esquerra. - Desbloquejaré totes les portes des de l'ordinador central. Mentre m'ocupo d'això, aneu a les altres sales. Jo descarregaré els arxius i sabotejaré la base de dades per que no puguin esborrar les proves. 

En Píter i la Tau s'endinsen a la sala seguits pel botcàmera, que fa una ràpida captura d'imatges i torna a mi. El lloc més important de l'edifici circular, des d'on es controla el funcionament de tota la base meteorològica, és només una cambra rodona presidida per una gran pantalla fractal i un comandament analògic d'últim disseny.  El nostre hacker no triga gens a encendre el sistema i desbloquejar totes les portes, una per una, i un cop acaba, ens avisa que ja podem començar.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Cracking

Arribem a una gran sala fosca, il·luminada només per la llum blava d'uns díodes emissors de llum intermitents. Reconec aquest lloc. És l'observatori envidrat en forma de mitja lluna on em va portar en Pavlichenko durant la primera expedició. El passadís connecta amb totes les seccions i plantes a través de portes blindades, i si no recordo malament, la porta del mig és la que condueix a l'hangar superior. 

Sentim un soroll darrera d'una de les portes i ens camuflem entre les ombres. Un robot de neteja entra a la sala i fa la seva feina sense fixar-se en la nostra presència. Segueix una pauta de moviments força rutinaris i aviat marxa per una altra porta, en direcció al passadís que ens ha portat fins aquí. 

-Ghost, quina és la porta d'accés als laboratoris? -Pregunta en Píter.

Ella assenyala amb el canó de l'arma cap a unes comportes enormes que tenen un panell hologràfic de marcatge alfanumèric. Una tecnologia de seguretat tan avançada només pot indicar que allà a dins hi ha quelcom més important que uns simples laboratoris científics. Que protegeixen? Els experiments amb humans? La cambra on tenen captiva a la Venus?  De seguida ho sabrem, si en Píter aconsegueix crackejar el codi de seguretat. 

-Tot teu, Júpiter. -Diu en Pòl·lux. 

En Píter es desconnecta del sistema de telepatia i es treu uns electròdes de l'arnès de l'uniforme. No triga ni tres segons a col·locar-se els aparells al cap, amb moviments ràpids i àgils com si els hagués assajat. Després hi endolla uns cables i els ajusta a uns electròdes diminuts que porta a la punta dels dits d'ambdues mans. S'apropa al panell hologràfic i comença a fer la seva màgia amb gestos precisos i estudiats. Les holografies tàctils van canviant de posició i s'obren noves imatges volàtils que s'evaporen entre els dits del nostre company. No entenc res del que està fent, però ell té molt clar cada moviment. Aviat el sistema de seguretat cedeix i queda reduït a una sola pantalla. 

-Merda. Aquesta s'em resisteix...-Xiuxiueja. 

-Concentra't, Píter. Et vas colar dins el meu cap, i el meu sistema és de la mateixa corporació tecnològica. Si vas poder amb mi, pots amb això. 

Les meves paraules causen un efecte inesperat al meu voltant. 

-Merda! Per que no ens ho havies dit!? -Em retreu en Pòl·lux.

-El què? 

-Que tens implants digitals d'Alfa Humanis al teu cervell!!!

-No ho sé, no sabia que era important. Que coi et preocupa, Pòl·lux?

-I si et van posar un transmissor de seguiment? 

-Ho dubto, ja ens haurien rastrejat i trobat. No creus?

-Potser no els interessava enxampar-nos fins que no tinguessin raons per fer-ho. Si ens agafen ara, tindran prou proves com per engarjolar-nos de per vida. 

-Au va, no ens emparanoiem. Només em van millorar el sistema audiovisual i poca cosa més. 

-N'estàs segura? Per que si no recordo malament un dels requisits per treballar amb la F.A.H. era acceptar un seguiment complet. Com amb l'Aliança. Sols que jo em vaig arrencar el dispositiu. Tu potser encara el tens. 

En Píter es gira i ens parla amb impaciència.

-Voleu callar? Necessito silenci per concentrar-me. I per cert, l'Ona no té cap programa de rastreig ni res que la vinculi a la F.A.H. Ja ho vaig comprovar per poder ficar-me al seu cap. Ara calleu d'una vegada i deixeu-me treballar tranquil.

Obeïm i callem. En Píter es torna a girar cap a la porta i fa rodar l'holografia entre les mans, prement dígits que desapareixen amb cada pulsació i tornen a aparèixer en un altre cantó. 

-Ja et tinc!- diu amb un somriure de triomf. 

L'holografia canvia de color i passa de taronja a verd en mil·lèsimes de segon. Se sent un so com d'envasat al buit a l'altra banda, i les comportes s'obren de bat a bat.

-Impressionant! Ets un màquina, Jupíter! -Diu en Pòl·lux, tustant-li l'esquena. 

-Cap a dins!

I ens endinsem rabent a la zona més prohibida de tota la base meteorològica. 



dijous, 3 d’octubre de 2013

Commoció

Deixar enrera el cadàver de la nostra companya em sembla inhumà, però no tenim elecció. Carregar el seu cos per tota la base ens faria anar més lents, i a més, aniriem deixant un rastre de sang darrera nostre. 

Estic commocionada per la seva mort. Tots sabiem que podria haver-hi baixes, però...així no. Tot just acabavem d'arribar i el primer punt de la misió era treure la Ínger amb vida un cop ens hagués guiat cap als laboratoris. Ara tot el grup s'esfondra. La nostra moral està pels terres, i la llavor del dubte es comença a escampar. Tots ens fem la mateixa pregunta: Realment paga la pena? 

Tots excepte en Pòl·lux, que ens insta a continuar amb el pla. 

-La Ínger no ha mort en va. Lluitarem per assolir l'objectiu i venjar la seva mort. 

Cadascuna de les seves paraules està plena de dolor i ràbia a parts iguals. De tots nosaltres, és l'únic que hauria d'estar enfonsat per la pena, i en canvi, és qui ens empeny a la lluita. Té fusta de líder. Les seves paraules ens esperonen i foragitem dels nostres caps la idea d'abandonar. 

En un impuls, oblido que hem de parlar per telepatia i em dirigeixo al grup amb la meva pròpia veu. 

-La Ínger intentava rescatar la Venus. Nosaltres honrarem la nostra companya si fem nostra la seva lluita. 

En Pòl·lux fa un lleu gest acotant el cap amb aprovació, i crec copsar agraïment en la seva mirada. Poc a poc els altres van assentint amb el cap i recuperant part de la moral perduda. En Dzeko és el primer a treure el fiador de la seva arma. Els altres segueixen el seu exemple, senyal inequívoca de que estan disposats a lluitar. El so sord dels fiadors tàctils es repeteix a cadascuna de les armes que m'envolten. 

Miro el cos sense vida de la Ínger,  i li dedico un adéu pòstum que ningú més pot escoltar. Durant uns segons recordo els pocs moments que he compartit amb ella i prometo per la seva ànima que mai no la oblidaré. 

Acte seguit, desactivo el fiador de la meva arma i segueixo a la Ghost, que ara és la única que ens pot guiar per la base, ja que li van proporcionar un plànol d'ella els mateixos que li van instal·lar la I.A.