La sala dels vidres trencats

En Píter encara trigarà una bona estona a descarregar-se tota la informació de la base de dades de l'ordinador principal de la base. La Tau ens explica que en Píter ha descobert que aquest ordinador i el de la base científica de la colònia estan connectats i comparteixen tota la informació a través del compte privat d'en Pavlichenko. N'està extraient tots els arxius i bloquejant el sistema operatiu per que no es puguin esborrar les dades. Això significa que l'haurem de deixar treballant mentre avancem pels laboratoris. 

La Tau es queda amb ell, per si de cas. En Dzeko i la Ghost ja s'han endinsat a la següent sala del passadís, a la porta de l'esquerra, i jo estic esperant a en Pòl·lux per entrar a la de la dreta. Però el nostre company encara no ha sortit, tot i que el soroll ha cessat fa uns minuts. 

Necessito disculpar-me com cal, però potser no és el moment adient. El seu dolor és massa recent i es podria repetir la mateixa escena. Faig el cor fort, i travesso el llindar. A dins, regna el silenci absolut fins que les meves botes trepitgen els primers vidres. Al fons de la sala, els trossos de vidre esmicolats s'acumulen al voltant d'en Pòl·lux, que està assegut a terra amb el cap enfonsat entre els genolls. S'abraça les cames i s'està quiet, i tot i que em sent arribar, no aixeca el cap. 

La destrossa és tan gran, que costa de trobar cap resta d'animal o planta. Els vidres han quedat reduïts a petits fragments brillants, i el líquid gelatinós de conservació fa que caminar esdevingui un esport de risc. L'observo a una distància prudencial i m'adono que s'ha tret la màscara antigas, que li penja d'un braç. Jo me la trec també, contravenint la seva ordre inicial.

M'apropo a en Pòl·lux a poc a poc i descobreixo que el seu fusell encara fumeja. "Espero que no hagis malgastat tota la munició", penso. Ell continua absent, sense immutar-se per ma presència. M'ajupo i li poso una mà a l'esquena.

-Pòl·lux... Estàs bé?

Ell alça la mirada i em corprèn amb els seus ulls negats de llàgrimes. La seva imatge de sempre, de tio dur, uniformat i amb actitud marcial, no es correspon a la de l'home que tinc al davant. És un home desfet, a qui mai havia vist patir, a qui no m'imaginava capaç d'alterar-se enmig d'una misió. Precisament ell, el soldat que no volia acceptar una embarassada al seu grup d'assalt.

-Pòl·lux, em sap greu el que t'he dit, no en tenia cap dret. Ho sento molt. 

Ell fa un mig somriure trist.

-Tenies raó, Ona. Ella no m'hagués deixat destruir aquesta sala. Però necessitava fer-ho. Tinc tanta ràbia a dins! Tanta impotència! No sé com he pogut perdre el control d'aquesta manera. T'he cridat com un boig... Em sap greu. Espero que no hagis pres mal amb els vidres...

-Ets humà, Pol. No pots ser un soldat tot el temps, també tens sentiments. Com tothom.

-Però he sigut impulsiu i irreflexiu. És egoïsta avantposar la meva vida personal a la misió, quan hi ha més vides en joc. 

 -La pèrdua...és un mal tràngol i ningú està preparat per una cosa així. Però les meves paraules han sigut el detonant de la teva reacció. No et martiritzis més. I no t'amoinis per mi, que no m'he fet res. 

-Ets l'última persona a qui voldria fer mal, Ona. 

En Pòl·lux m'estira cap a ell i em pren entre els seus braços, deixant-me sense alè. Em quedo arraulida contra el seu cos, sense saber com reaccionar. La seva abraçada ha estat tan inesperada, que ni tan sols m'ha donat temps de pensar en el que està passant. Sento la seva respiració contra el meu coll, la seva calidesa inundant-me tota. L'agitació del meu cor és tan forta que penso que fins i tot ell deu escoltar els batecs, que em resonen a les oïdes i a la gola. La seva abraçada tan sols dura uns segons, però. 

Em deixa anar suaument i s'incorpora molt lentament, ajudant-me alhora. Em ronden moltes preguntes pel cap però no em sento prou valenta per fer-les. "Que significa aquesta abraçada? És només un gest amistós de consol per allunyar la tristesa? O és quelcom més? " . Una silueta alta i prima es retalla contra la porta, i potser fa estona que hi és. 

En Píter ens observa atònit, sense dir res, i em glaça amb sa mirada, que passa de l'estupor a la tristor en un instant. 

-Ja he acabat amb l'ordinador. -Diu. Passeja la mirada de mi a en Pòl·lux  i al caos que l'envolta, i deixa anar un sospir.-Calia?

I s'allunya de nosaltres sense esperar cap resposta.