Companys

Som a l'Edén. Avui farem la sessió enmig del nostre paradís particular. Normalment la fem dins la cova, per si la Ghost intenta fugir. A l'Edén ho tindria fàcil, per que les lianes que pengen del sostre porten directament a l'exterior. Però en Píter creu que ja no correm perill amb la Ghost, ja que ha neutralitzat part de la IA. Només falta desblocar la memòria i desactivar totalment la IA. El que no sabem és si es reactivarà automàticament. Esperem que no, o li haurem de trepanar el crani per extreure-li el xip que conté la Intel·ligència Artificial.

Observo els meus companys mentre em cuso un pedaç afegit a la meva roba de la Fundació. Com que ja no podia tancar-me bé l'uniforme, m'he fet una mena de butxaca que em tapa la panxa, amb la pell de l'aullona que va abatre en Dzeko.

Mentre jo cuso, en Pòl·lux està reparant una de les lones que fem servir per planar fins a la vall, i la Tau li està fent un retrat a la Ghost, que sembla tan absent com sempre. En Dzeko està fent guàrdia a l'altiplà, amagat sota una lona per no ser detectat des de l'aire. I en Píter està al sostre de l'Edén, comprovant que les cordes d'squalosaure no s'han fet malbé amb les últimes pluges.

En tot aquest temps m'he parat pocs cops a analitzar els meus sentiments per ells, pels meus companys. Potser és per l'embaràs que avui estic tan tova, tan sensible. Els hi tinc molt d'afecte. I quan més s'apropa el moment decisiu, més por tinc de perdre'ls. Voldria ser més optimista, però sóc realista. Sé que hi hauran baixes. I no puc evitar sentir-me culpable per desitjar que visquin uns per sobre dels altres. No podria suportar la mort d'en Píter o de la Tau. Els estimo tant! Però la Ghost crec que no m'afectaria gaire. Sento ser tan freda, però és la veritat. No m'aporta res, cap sentiment de germanor. En canvi en Dzeko li té molta estima, pel que sembla. Suposo que tenir-ne cura continuament fa que es senti més unit a ella. Ho puc entendre, però espero que a l'hora de triar un bàndol, si la Ghost ens traeix, ell tingui clar al costat de qui ha de lluitar.

En Pòl·lux ha esdevingut un gran amic. Hem tingut algunes diferències, ens hem discutit molts cops, però potser és per que ens assemblem massa. Ambdós som tossuts i sempre volem tenir raó. Tampoc puc imaginar-me la seva pèrdua. Els meus sentiments cap a ell han canviat molt i el sento molt proper. Sobretot des que vam començar a compartir les guàrdies. Ens passem hores xerrant de qualsevol cosa. De vegades, fins i tot parlem de coses íntimes, com la seva relació amb la Inger. M'ha admés que li passa com a mi amb en Píter. No n'està enamorat, però li té molt afecte i no li vol fer mal. I menys estant en la situació que està. Si la Inger es sentís traïda potser ens la jugaria per despit. En Pòl·lux sap que la està manipulant i que li dona falses esperances, i jo li he retret això molts cops. Però pel bé de la missió, no pot canviar la situació. És millor que la Inger continui estimant-lo incondicionalment.

També li tinc afecte a en Dzeko. És un noi molt especial. Sempre troba solucions per a tot i no li té por a res. Mai li fa mandra sortir a caçar o a recol·lectar. És un bon company i és molt més madur que els joves de la seva edat. Només cal veure com actúa en les situacions difícils. No hi ha ningú del grup que conservi tant la calma com ell. Primer pensa i després actúa. No és gens impulsiu, excepte en casos comptats, com quan va llençar-se a capturar a la Ghost. I la tracta tan bé! Qualsevol noia estaria encantada de rebre tantes atencions d'un noi com en Dzeko. Però la Ghost sembla indiferent la major part del temps, excepte per les nits. Quan anem a dormir, la noia es fa una bola contra el cos d'en Dzeko i es deixa abraçar sense oposar resistència.  No puc permetre que els hi passi res. Ni a ell ni a ella ni a la resta.

Pensar en tot això m'entristeix profundament. I a més, no serveix de res que hi pensi. Potser no morirà ningú, o potser morirem tots.