dijous, 22 de desembre de 2011

Festa sorpresa al Club Privat

El primer documental d'Ona Gal·làctica ja és a la Terra. L'estàn supervisant a la Fundació, i si tot va bé, serà emés d'aqui a ben poc. Ja he començat a muntar el següent capítol. Començarà amb l'arribada a Demèter i es centrarà en el funcionament de la colònia. Hi inclouré les visites als hivernacles, a la base científica, al centre d'art i a la Casa de Demèter. Al final del capítol hi afegiré alguna imatge de l'expedició a l'exterior. Així l'espectador quedarà intrigat i frisarà per veure'n la tercera entrega, que es basarà en la vida animal i vegetal de Demèter. Com que tot el material  pel segon documental ja està més o menys preparat, podré entregar l'esborrany abans d'hora i avançar feina.

Ja ha enfosquit i em dirigeixo cap a la caserna de l'Aliança. He hagut de deixar enrera el botcàmera. No tinc permís per gravar a les instal·lacions militars. De totes formes compto amb el meu sistema de captura  d'imatges. És absurd que em prohibeixin filmar, si amb els ulls ho puc fotografiar tot. Tampoc puc dur la omnieina ni res metàl·lic a sobre, així que no m'he pogut posar la roba que em va deixar la Tau. Era un vestit fosc amb punxes i reblons de ferro a les mànigues. Elegant i sinistre alhora. Mai entendré els gustos de la meva amiga.
Porto l'uniforme d'Alfa Humanis. És l'única cosa que he trobat més o menys adient per assistir a la festa, tot i que sigui la roba de la feina.

El "goril·la" de  la porta m'ha negat el pas en veure'm. "Només personal de l'Aliança", ha dit. Li he dit que tinc una invitació personal per una festa al Club Privat, però no m'ha fet cas. M'he quedat a la porta i encara intento contactar amb la meva amiga a través d'Intranet (la xarxa interna de la colònia, sense restriccions). El guàrdia de l'entrada no es refia gens de mi i em guaita amb una atenció desmesurada. Em toca la moral la gent així. Que es pensa que hi vinc a fer? Si fos un element perillós no m'hagués presentat a la porta principal, hagués buscat una entrada més discreta. Opto per posar-me davant seu en posició desafiant. Ja que ni tan sols s'ha preocupat per comprovar la veracitat de la meva invitació, em dedicaré a irritar-lo una estona amb la meva presència. El tipus, de complexió robusta i rostre inexpressiu, fa veure que m'ignora. Però està visiblement molest. Per que es posa tan nerviós? Tan sols sóc una civil, i ell és qui té una Helgun al cinturó. Encara que no pot fer res, ni tan sols rondinar. Sóc lliure de romandre davant seu tot el temps que em roti, ja que encara sóc a terrenys de la Fundació. Portes enllà comença la caserna. I allà dins hi ha el Club Privat de l'Aliança, on només hi poden entrar militars i científics. No hi pinto res aqui... Les coses que faig per fer feliç la Tau!

De sobte s'obren les portes i apareix la Tau, acompanyada d'un soldat molt alt.

-Deixa-la passar, company. Ve a la festa de la Bintou -diu ell.

El guàrdia adopta un rictus displicent i s'aparta del meu camí.

-Vaja, una escorta per a mi sola! Quina rebuda! Em sento important i tot! -dic quan la Tau em fa una abraçada de benvinguda. Avui està molt bufona, i no para de somriure, mostrant aquelles dentetes separades que li donen un aire de noieta entremaliada.

Em presenta en Sirius, el seu còmplice en l'organització de la festa sorpresa. És un noi de color força ben plantat. O potser és que l'uniforme fa que m'ho sembli. Sempre m'han agradat els homes d'uniforme, encara que tinc tendència a rebutjar tota mena d'autoritat. No m'agrada la gent que obeeix ordres sense qüestionar-les. No m'agraden les jerarquies ni la disciplina militar. No sé d'on em ve aquest rebuig, però des de petita he pensat que no hi hauria violència si no hi haguessin armes. Segurament vaig errada, perque els humans som així de ximples i per qualsevol cosa ja llencem pedres a la teulada del veí.

En Sirius sembla bon jan. Em fa passar per un detector de metalls per pura rutina. El protocol de seguretat és molt estricte allà dins i de seguida em sento fora de lloc, amb tants controls i tanta vigilància.
Entrem al Club Privat. És un bar estret i poc il·luminat. Té un aire retro, encara que tot és de disseny modern. Em recorda als clubs de jazz de les pel·lícules antigues.  Sona una cançó de Neo-Blues. El local és buit i la Tau m'explica que tots els convidats estàn tancats al magatzem, al fons de la sala. El pla, si tot va bé, consisteix en amagar-nos i guardar silenci fins que en Sirius porti la Bintou al Club amb qualsevol excusa improvitzada. Quan la Tau doni la senyal, hem de sortir tots del magatzem cantant una cançó d'aniversari típica de Gàmbia. Jo no me la sé ni crec que me l'aprengui amb tan poc temps, així que faré veure que canto, però només estaré movent els llavis sense emetre cap so. És trampa, però és millor fingir que quedar malament amb la xicota de la Tau.

Em poso al darrera de tot per no haver de sortir la primera. Estic envoltada d'un munt de desconeguts. Alguns van amb l'uniforme militar. D'altres van ben mudats, però és evident que són soldats pel seu posat ferm tan característic. S'escapen algunes rialles i la Tau s'apropa l'índex als llavis per fer respectar el silenci. Els que reien emmudeixen i s'aguanten el riure com poden, amb la mà a la boca.

Escoltem passes. La veu d'en Sirius es va apropant a poc a poc, i també la de la Bintou. Les veus passen de llarg i aleshores la Tau obre la porta i comencem a sortit tots en filera entonant la cançó. Jo en surto l'última, així que em perdo la primera reacció de sorpresa de la Bintou. La noia està molt emocionada i plora, abraçant la Tau, en Sirius i a tots els seus companys un cop s'acaba la cançó. A mi també m'abraça i se m'enganxa el seu perfum embafador. La seva olor és com de caramel. M'agrada, però no podria estar gaire estona en un lloc tancat amb ella. Me l'acabaria menjant. Sembla un perfum d'aquells que porten feromones sexuals. Espero no haver-ne d'utilitzar mai cap per seduir a ningú. Seria massa trist recórrer a aquests trucs.

Li passo el meu regal via Intranet. Quan rep les fotografies es torna a emocionar. La Tau les rep a través de la Bintou i ve a agrair-me aquell detall tan especial per elles. Jo ja he complert. M'acomiado empescant-me una excusa totalment certa. No he dormit gens i estic cansada. La Tau em diu que no cal que em justifiqui. Em diu adéu amb la mà i en Sirius m'acompanya a la sortida.

Pel camí cap al Cinc em sento observada i em giro un parell de cops, però no percebo cap moviment sospitós. Quan arribo a l'habitacle em deixo caure al sofà i m'adormo a l'instant.

2 comentaris:

  1. L'Ona serà moltes coses, però l'ànima de la festa no! jajaja
    Una història que ja va guanyant cos i força. Felicitats perquè encara mantens l'essència inicial!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Espero que continuis pensant el mateix amb la resta de capítols. ^^

      Elimina