En Píter va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Vaig tenir el temps just per reconèixer els seus trets facials. M'hauria pensat que havia estat un miratge si no fos perque m'havia besat, i amb aquell gest fugaç m'havia introduït una cosa a la boca. Vaig escopir la nosa a la meva mà. Era un diminut circuit integrat, un microxip. Em vaig quedar palplantada a la porta, rumiant amb la visita d'en Píter. Com podia ser que fos a Demèter? Ell era a l'Argonauta, i la nau feia molt que havia marxat cap a la Terra. L'havien deixat enrera per equivocació? S'havia escapat de la seva feina monòtona per viure aventures a la nova colònia? Havia fet tot allò només per estar a prop meu? Tenia tantes preguntes per fer-li! I ell ja era lluny. L'havia sentit obrir una tanca en la foscor de la nit. Potser s'havia esmunyit pel clavegueram. Totes les canonades subterrànies i els conductes de ventilació van a parar al túnel que condueix a l'exterior. En Píter estava brut i esgarrinxat, i només podia vindre de fora. A la colònia no haguès passat desapercebut algú amb aquell aspecte.
Vaig tancar la porta i vaig asseure'm al sofà, confosa i amoïnada. Tenia un pen-drive lector de xips independents en algun calaix de l'habitacle. El vaig buscar entre totes les rampoines que mai feia servir, i va aparèixer dins la funda de la meva fèrula bucal. Vaig inserir-hi amb cura aquell dispositiu d'emmagatzematge d'informació, i vaig connectar l'altra entrada del pen-drive a la meva omnieina. Es va obrir una finestreta que demanava una contrasenya. Vaig provar escrivint "Píter", "Ona", "Alfa Humanis", "Argonauta", "Demèter"... Però cap mot obria l'arxiu.
Em vaig tocar els llavis. El seu petó havia estat tan efusiu i inesperat... M'havia pressionat amb tanta força amb la seva boca que encara notava el pes del seu bes. Aleshores, pensant en ell, vaig lligar caps. Era en Píter l'estrany que m'havia enviat un avís anònim? Era ell l'ombra fugissera que espiava als caps de la colònia? Sens dubte. Era ell. En Píter era l'intrús que s'havia infiltrat a casa meva mentre dormia. Per que tant secretisme? Per que no podia parlar amb mi ni un minut? On s'havia estat amagant? Les respostes potser eren dins aquell arxiu, i no en tenia la clau.
La màscara de gas que el presumpte fugitiu va deixar al meu habitacle romania en un racó a sota del sofà. Vaig recordar el que hi deia i vaig provar a escriure una nova clau. "Boira Verda".
Res.
Havia de trobar en Píter, fos on fos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada