divendres, 30 de desembre de 2011

Nadal

El Nadal va passar de llarg i gairebé ni me'n vaig adonar. Mentre la meva familia feia cagar el tió i portava la canalla al bosc a buscar els tresors dels follets, jo era al Cinc, sola i enyorosa. Vaig passar la nit de Nadal tancada a l'habitacle, rellegint els còmics preferits de la rebesàvia, "Els móns d'Aldebaran". M'he descarregat la reedició en català. A la cabina de lectura de la Casa de Demèter s'hi pot trobar de tot.
El matí de Nadal vaig rebre un missatge de felicitació de la meva familia. Vaig obrir una via de comunicació a través d'Extranet, i vaig poder contactar amb els pares, que em van donar una trista notícia. La Gaia acabava de morir.
El cop va ser molt dur i em costava de creure que ja mai més podria tornar-la a veure. Des d'aleshores sento un buit dins meu i estic apagada. Tracto de no pensar-hi, ocupo tot el meu temps amb la feina o fent vida social. Però qualsevol cosa em recorda que ja no hi és. Sempre que he pensat en el meu retorn a la Terra, m'ho he imaginat de la mateixa manera. Arribar sense avisar i sorprendre els pares, i trobar la petita Gaia adormideta al cistell de davant la xemeneia. Sempre que hi penso recordo els seus miols quan em sentia arribar de l'institut i es posava davant la porta esperant unes moixaines. Era el meu consol en els moments tristos i la meva gran companya de jocs. Com no vaig tenir germans, vaig "humanitzar" molt les meves mascotes, fins al punt d'estimar-les més que a moltes persones. Els animals mai m'han decebut. Fan el que s'espera d'ells, actuen per instint. Els animals mai han ferit els meus sentiments. Les persones m'han fet mal de moltes maneres diferents i han emprat mil màscares per amagar ses intencions, posant la cara que més els convenia malgrat no fos l'adient.
Penso en la Gaia i em consola saber que ha tornat al gran TOT del que tots venim i cap a on tots anem.  Tota vida pertany a Gaia, l'energia mare de la nostra existència. Aquesta és la meva creença, o religió, com se li vulgui dir. L'energia universal, que ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
Vaig passar el dia de Nadal de dol, sense ganes de fer res. No vaig sortir del Cinc ni per anar a dinar. La Tau es va presentar per la tarda, amoinada per la meva absència. Em va trobar arraulida al sofà, amb la cara enfonsada en un coixí xop de llàgrimes. Va entendre el dolor que sentia per la pèrdua de la Gaia i es va estirar al meu cantó. Vam passar la tarda abraçades en silenci. A l'hora de sopar va marxar, i tornà més tard amb un plat de brou vegetal. La seva presència em va confortar molt, i gràcies a ella vaig poder pair més ràpid aquest mal tràngol.
Aquests dies he tingut ganes de tornar a casa. Però sé que no puc. Estic molt lluny de la Terra. I a més, si tornés ara mateix sé que me'n penediria. Hauria desaprofitat una oportunitat única a la vida. M'hauria decebut a mi mateixa per un rampell de nostàlgia.

S'acaba l'any. M'he perdut molts esdeveniments importants d'aquest any, com els jocs olímpics a la Lluna, o el gran concurs de fotografia espacial, on volia participar. L'aïllament no m'ho ha permès.
Començaré el nou any amb una nova aventura. En Pavlichenko m'ha fet arribar un permís per accedir a la base científica per la propera expedició a l'exterior. Ja estic frisant per que arribi el dia assenyalat.

Miro el marc digital que tinc instal·lat amb milers de fotografies a la paret del Cinc. Les imatges van canviant aleatòriament cada minut. La foto actual és de fa molts anys. Hi apareix la Gaia ensumant un cargol.

La trobo tant a faltar...

2 comentaris:

  1. Un petonet per l'Ona!!! i un altre per la seva creadora!

    Es digui Gaia, Ombra o com sigui segur que ha tingut una molt bona vida! Que les llàgrimes es converteixin en somriures!!

    ResponElimina
  2. Gràcies, bonica! Encetaré el nou any amb un gran somriure i te'l dedicaré. :D Petonets gegants!

    ResponElimina